demà algú em dirà que repetir un curs és allargar un any més la transició definitiva a l'educació especial.
"fins que la mare acabe acceptant-ho... acceptant-lo". sé que és un pensament que tenen alguns mestres, perquè m'ho han dit.
la clienta em diu que, després de molts anys vivint dins del sistema educatiu, va decidir sortir-ne.
va ser monitora de l'aicard i la sara en un esplai d'estiu, a la mateixa escola on van durant lo curs.
lo mateix edifici, lo mateix pati, les mateixes taules, pissarres, cadires... i semblava un món "diferent". proper, afectuós, alegre, entusiasmant.
fins ara, durant tots estos anys, tinc la sensació que hem estat intentant proporcionar a l'aicard la part més "especial" de l'educació ordinària i la més "ordinària" de l'educació especial, per allò que diuen dels matins i de les tardes...
he estat intentant que pugue conviure en dos realitats que encara no entenc per què hem de viure-les a banda i banda. potser cap de les dos, ni juntes, són "la més adequada".
què farem, aicard?
si m'ho haguesses preguntat quan tenia la teua edat, la resposta hagués sigut quadriculada: setè d'educación general básica.
com poden cabre tants pardals en un cap de persona?
he de concentrar-me en la feina, he de trobar i gestionar els papers per a fer la subsidiació de la hipoteca, he de fregar la casa, tota, plegar la roba neta, revisar els rebuts, concretar amb les escoles una data per a parlar què podem fer el curs que ve amb l'aicard (la millor opció me sembla repetir sisè i no fer el pas a l'institut, però tampoc dixar l'escola i continuar ja només al centre d'educació especial, de moment, cosa que cada any me plantegen), decidir si apunto els xiquets al campus que organitza l'ampa durant la setmana blanca, pensar si podria agafar un o dos dies de festa i marxar amb ells per a intentar desconnectar una mica de tot.
concentrar-me en la feina...
quantes vegades ho dic? sempre pensant les coses que hauria de fer (quina llaga de persona...) i foragitant los pardals que tinc dins al cap i que contínuament me porten d'un lloc a un altre, o a massa llocs alhora, o m'acompanyen a "ninguna part"...
avui al matí, una ventada m'ha portat a maials... i ja he tornat a quedar-me distreta.
he arribat a aquell poble llegint una pepita, o pepa... i m'he quedat encisada amb poemes i proses escrits fa molt de temps (2007, 2008), en els quals expressa un amor essencial a maials, amb paraules senzilles que m'han semblat precioses:
A Maials hi ha una manera especial de veure la vida. Potser és l’herència de la nostra terra esquelètica, secana i dura, com deia Machado.
Estem abocats a un sentiment vital davant l’actitud d’enfrontar-nos al món. No és un sentiment de nostàlgia de temps passats, ni d’angoixa ni depressió. És una manera inconscient de veure i viure els esdeveniments i fins i tot hi hauria algú que podria negar l’existència d’aquest sentiment.
La gent s’aboca directament a l’acte de viure en primera persona. Sense sentiments d’alegria, tristesa o autocompasssió que facin d’intermediaris entre l’acte de viure i l’estat d’ànim. Viure sense subterfugis directament i ja està. Em refereixo al pagès que durant el dia treballa la terra i al tard anirà a donar menjar als animals que té per sanejar l’economia familiar i que a l’estiu quan minva la feina anirà a l’horta a collir fruita…
El mateix amb la dona que va a collir olives i ametlles, al tard s’arregla per anar a comprar i en tornar a casa fa les feines i el sopar i el dinar de l’endemà.
Dins d’aquest clima es fa difícil que sorgeixin inclinacions cap a la poesia, l’art o qualsevol altra qualitat que ens faci destacar. Aquest tarannà discret, senzill, immensament humil, d’acceptació ens aboca a l’anonimat.
este era l'aspecte de tv3, la viva-morta, "la nostra", lo dia de l'enterro, per internet, a les set de la tarde:
xatonades, pa negre, l'increïble hulk, zona zàping i "què en queda del 23f", en primer pla, les cinc principals imatges que cada tres segons alternaven.
en un raconet, a valència: camps s'escuda en la legalitat per tancar tv3.
i amb lo ratolí rodant, més avall (no visible a la pantalla inicial), des de barcelona, un breu comunicat de la corporació catalana de mitjans àudiovisuals, lamentant lo tancament en terres valencianes dels repetidors de tv3 per part d'acció cultural del país valencià, per motius fonamentalment econòmics. i un comentari d'un usuari.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) lamenta la situació que ha portat Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a tancar els repetidors que reemeten el senyal dels canals de Televisió de Catalunya en terres valencianes. La CCMA entén la decisió d'ACPV davant l'amenaça de sancions econòmiques i recorda que, amb la voluntat de facilitar un acord de reciprocitat, des de l'agost del 2008 emet el senyal de la Televisió Valenciana a través del seu segon múltiplex. Aquest senyal va quedar interromput l'estiu passat, quan la Televisió Valenciana va cessar les emissions a través del satèl·lit.
La CCMA vol fer constar, en qualsevol cas, la seva predisposició a col·laborar per resoldre aquesta situació i confia que s'arribi a un acord entre els governs valencià i català per garantir la reciprocitat de les emissions de Canal 9 i TV3.
Mentrestant, la CCMA recorda que a través del portal Tv3.cat i dels televisors i mòbils amb connexió a la xarxa es poden seguir les emissions de la majoria de programes de Televisió de Catalunya des de qualsevol lloc del món.
comentaris - (1)
1 comentari
18/02/2011 16:10:25
Com que lamenta? Com és possible que una corporació de Mitjans Audiovisuals, de comunicació, doncs, només "lamente" un atac així al dret fonamental de la llibertat d'expressió? No pensen fer res, al respecte? Només lamentar-se? Al País Valencià, a tots els Països Catalans, no ens quedarem de braços creuats, lamentant-nos...
a les 8 de la tarde, en canvi, sembla que les mobilitzacions "populars" (no les del partit popular, sinó altres), comencen a provocar algun efecte més mereixedor d'una primera plana-pantalla, i apareix ja un símbol clar de llibertat d'expressió coaccionada, amb lo reconeixement que les xarxes socials han servit d'eina per canalitzar el rebuig i la mobilització contra l'apagada de TV3 al País Valencià:
deu ser veritat que quan algú mor, la menos afectada és la morta.
i que hi ha enterraments multitudinaris, i altres que ni tan sols arriben a fer-se.
però en qualsevol cas, una cosa són les peles desorbitades per les quals uns i altres se barallen, i una altra de molt diferent són los sentiments de les persones, com la tristesa, la impotència, l'amargor o la ràbia que senten, ara per una cosa, ara per una altra, ara una altra, ara una altra...
imagino que no és la viva-morta, a qui ploren, tantes persones...
sembla que ploren amb lo cor i amb la llengua, amb los budells i amb les idees...
me sorprèn que a vegades, "per una causa", puguen mobilitzar-se tantes persones... i que, en canvi, per altres, poguéssem ser tan aparentment invulnerables. me sorprèn i m'impacta, m'atolondra...
però una cosa no treu l'altra. i m'espanta que coses suposadament senzilles arribéssem a fer-les tan conflictives, tan enfrontadores, tan destructores...
. . .
actualització a les 21:32
perdona, iruna, t'equivoques...
la web on surten aquell símbol de llibertat d'expressió coaccionada i les notícies que destaquen les mobilitzacions socials (pantalles de dol, "sense senyal", etcètera) no era la primera que miraves, la de la viva-morta, http://www.tv3.cat/, sinó http://www.3cat24.cat/, "la internauta".
a tv3, a les 21 hores, 32 minuts, continuen sent l'increïble hulk i companyia qui encapçalen la pantalla:
com has pogut dubtar de la implacabilitat de la mort?
- diecisiete años que nos conocemos y es la primera vez que bailamos juntos. - no te confundas. esto es fruto de tu imaginación. - para hacer una cosa basta con que dos se pongan de acuerdo en pensarlo.
(...)
- ay... esto es una enfermedad. - ya lo sé.
- a veces voy con mujeres. en mi trabajo es fácil. - yo he tenido un par de amantes técnicamente mejores que tú, pero... - nada, ¿verdad? - nada...
- esto de enamorarse es una putada. - sobretodo es muy poco práctico.
- pero ¿por qué ha tenido que tocarnos precisamente a nosotros? - ssshhhhhh... aprovecha el tiempo... y bésame... - no puedo... no estoy aquí. - para hacer una cosa basta con que dos se pongan de acuerdo.
truca el pare de la sara. quedem que demà vindrà a buscar-la, cap a les sis.
temps de berenar i de fer un banyet o una dutxa, rentar el cap, desfer els embolics...
abans de dormir, llegim un capítol de la tea stilton en un llibre que van regalar-li per al seu aniversari.
viatgem al perú. arribem a cuzco...
m'al·lucina escoltar-la llegint.
quan tanca el llibre, col·loca la solapa doblegant-la a la pàgina on avui mos hem aturat.
tanquem lo llum (jo dic "la" llum, encara), i mos agrada estar un moment abraçades abans de dormir.
parlem que demà se n'anirà a amposta. li dic que l'enyoraré però que segur que s'ho passarà molt bé, i se m'acut cantar-li aquella cançó del jaume sisa (o ricardo solfa, com se vulgue dir)...
te esperaré el domingo, imitant la veu comedianta i sentida amb què ell la cantava quan jo era petita.
la sara comença a riure... se tronxa!
i acabem rient les dos juntes.
te esperaré el domingo
jaume sisa
oooohhh oooohhh oooohhh oooohhh
te esperaré el domingo para verte llegar con tu vestido rojo y suave caminar
tal vez pueda en la fiesta una respuesta hallar ¿por qué no quieres nunca conmigo tú baila-a-a-a, a-a-a-ar?
ooooooooohhhh... ooooooooohhhh...
porque no tienes novio con otros bailarás y mientras cambio el disco tal vez me mirarás
será que no te gusto como tú a mí me vas o si por el contrario me quieres de verda-a-a-a, a-a-a-ad
sí, dímelo, cuánto yo significo para ti no me hagas sufrir más!
sí! dímelo! cuánto yo significo para ti! no me hagas sufrir más...
ooooooooohhhh... ooooooooohhhh...
quisiera explicarte lo que me haces sentir la chica de mis sueños también sonríe así
y pasan las semanas sin nunca decidir si quieres o no quieres conmigo tú salir
sí, dímelo, cuánto yo significo para ti no me hagas sufrir más!
sí! dímelo! cuánto yo significo para ti! no me hagas sufrir más...
sí, dímelo, cuánto yo significo para ti no me hagas sufrir más!
sí! dímelo! cuánto yo significo para ti! no me hagas sufrir más...
sí, dímelo, cuánto yo significo para ti no me hagas sufrir más!
sí! dímelo! cuánto yo significo para ti! no me hagas sufrir más...
m'agradava el nom de sara. també el de martina.
ara, entro a buscar alguna valentina...
i em trobo amb valentina vladímirovna tereixkova (Валенти́на Влади́мировна Терешко́ва):
la primera dona, i la primera civil, que va viatjar a l'espai (físicament, imagino que volen dir).
nascuda el 6 de març de 1937, la resumixen així:
va anar a escola, va treballar en una fàbrica de rodes, va estudiar enginyeria, va entrenar-se com paracaigudista i, entre quatre mil candidatures, va ser seleccionada, amb quatre dones més, per al cos femení de cosmonautes de la unió soviètica. també diuen que fou considerada una candidata particularment valuosa gràcies, principalment, al seu passat proletari i a que el seu pare morí lluitant contra els nazis com un heroi de guerra (quina manera de dir "considerada particularment valuosa"...).
lo fet és que la dona, "valentina", l'any 1963, amb vint-i-sis anys, se'n va anar a l'espai, s'hi va estar gairebé tres dies i va recórrer 48 òrbites al voltant de la terra. un dels objectius d'aquell experiment era fer una anàlisi comparativa dels efectes del vol espacial en l'organisme d'homes i de dones.
la nau en què va marxar va ser la càpsula vostok 6, i el seu codi de vol, ча́йка (txaika), en català, gavina.
me fa gràcia escoltar en un vídeo que, després de casar-se amb un altre cosmonauta soviètic, su hijo fue el primer bebé concebido por dos seres que habían estado expuestos a un ambiente extraterrestre.
lo fill que diuen va ser una filla, elena, nascula el 1964, l'any després que sa mare hagués fet aquell viatge, i el pare de la criatura va ser andrián nikoláyev, qui precisament havia estat també en una vostok, la vostok 3, l'any 1962. a ell van anomenar-lo "home de ferro", per haver estat quatre dies aïllat i en silenci en una cambra d'aïllament, utilitzada per a avaluar les capacitats dels astronautes durant llargs períodes a l'espai en solitari.
buscant més coses de la valentina tereixkova, faig cap a una pel·lícula italiana, cosmonauta, ambientada en aquell 1963.
"cosmonauta"
me quedo intrigada amb la vida de luciana, la protagonista, d'arturo, lo germà que va introduir-la en la política, che vive in un mondo tutto suo, forse per colpa delle medicine che prende per l'epilessia, fissato con l'Unione Sovietica e soprattutto con la corsa allo spazio...
i ja em quedo distreta del tot escoltant una entrevista a la directora de la pel·lícula, susanna nicchiarelli, en la qual parla d'aquella itàlia i de la influència de la unió soviètica en aquella època, de les lluites internes a l'esquerra entre comunisme i socialisme (no sé si parla de l'anarquisme), de les seues ganes de fer aflorar "le donne buffe" (...?), les relacions i contraposicions entre joves i "gli adulti", entre homes i dones, entre dones de generacions i de caràcters tan diferents...
Trama in breve: È il 1957, la cagnetta Laika è stata appena mandata nello spazio dai sovietici, Luciana ha nove anni e sul più bello scappa dalla cerimonia della comunione: Io là non ci torno perché sono comunista!. È stato suo fratello più grande a trasmetterle la passione per la politica: un ragazzo strano, Arturo, che vive in un mondo tutto suo, forse per colpa delle medicine che prende per lepilessia è fissato con l'Unione Sovietica e soprattutto con la corsa allo spazio, tanto che parla solo di quello, e crescendo Luciana comincia a vergognarsi di questo fratellone un po bizzarro. In famiglia poi, la ragazza non fa altro che litigare: Luciana non sopporta il patrigno, la sua casa, i suoi soldi, e il modo in cui cerca di farle da padre.
A quindici anni Luciana è già entrata a far parte del circolo della FIGC locale, nella sezione che frequentava suo padre, morto ormai da tanto tempo e che tutti ricordano come un vero comunista. Con i giovani compagni di partito Luciana vive i suoi primi amori e i suoi primi tradimenti, combinando guai a più non posso. La verità però è che nel 1963, anche fra comunisti, avere più di un fidanzato e rubare il ragazzo a una compagna sono cose che non si fanno, e Luciana è troppo aggressiva, troppo impulsiva, troppo spregiudicata. Quando riceverà la condanna da parte dei compagni adulti della sezione, suo fratello non sarà più accanto a lei come quando erano piccoli per sostenerla e consolarla. Allora Luciana, come Valentina Tereshkova, la prima donna cosmonauta, dovrà fare tutto da sé.
si vols una banyera d'hidromassatge, te recomanaré una canyeta i a fer "burbujes".
si columna de "xorros" per a la dutxa, fregar-te el cos i, amb l'aigua, canvis de temperatura.
diuen que hi ha més dies que llonganisses... però no que models de manisa.
vivim en una bogeria.
al vídeo no s'aprecia, però gairebé a cada parada hi havia barra lliure, de menjar i de beguda, durant tot lo dia. broquetes de fruita, entrepans, canapès, llepolies..........
no volia escriure "contra", perquè és una paraula que no m'agrada, i he pensat que potser podia escriure "versus", tot i que tampoc me convencia.
he entrat a buscar "versus", i m'he trobat amb una sacsejadeta d'etimologia.
ara resulta que el "versus" que jo entenia "contra" és també "anar en direcció a".
com en un "duelo".
quines coses té la vida...
quants de vídeos i vídeos censurats per youtube, o per grans companyies copirraitianes, o per altres usuaris, formiguetes com natros, que busquem llibertat i sovint mos trobem atrapats, o mos atrapem entre natros o a natros mateixos, en censures i autocensures.
