"ningú mos acaça"

l'aicard m'explicava que, mentre esmorzaven o dinaven o sopaven, aquell cap de setmana a l'alberg de la cava, quan algú menjava molt de pressa, o amb cullerades immenses que gairebé no caben a la boca, o sense mastegar, la sònia els deia: "ningú mos acaça...", amb una entonació lenta i de tranquil·litat.

va ser una de les primeres coses que em va explicar, perquè "nikita menja molt de pressa! i la sònia..."

quan jo, estos dies, li dic que s'afanye, "va, aixeca't...", "va!, entra a la dutxa!", "aicard!, encara no t'has ensabonat?!", "va, repassa't d'una, que et quedes encantat! tanca l'aigua i vés a vestir-te"... "va, afanya't, l'esmorzar ja està a la taula", "xec! espavila't! que arribarem tard al casal!", o quan veu que corro massa anant amb lo cotxe... li agrada aplicar i recordar-me allò que va aprendre, i em diu, "mama... que ningú mos acaça...", amb tota la parsimònia del món, i jo, en part, me desespero, "ningú mos acaça, aicard, però no hem d'arribar tard!", però també sé que aixecant-mos un ratet abans, no l'atabalaria tant fent-lo anar de pressa...

m'agrada molt esta expressió que va aprendre... i també que aprengue a dutxar-se, i a vestir-se, que a poc a poc vaigue aprenent a preparar-se l'esmorzar... la motxilla... que procure poder fer-ho amb tranquil·litat, sense que ningú l'acace, potser aixecant-mos un poquet abans...

avui, a la compra, ell posava la fruita en bosses...

préssecs... mirava... número 14... a la bàscula... "número 14"... l'etiqueta adhesiva sortia... l'agafava... l'enganxava a la bossa... la tancava i al carro; tomates... mirava... número vint-i-set...

ell, la sara i nikita... m'han ajudat a fer la compra... entre els quatre l'hem feta.

són cosetes quotidianes que m'agrada poder fer-les.

i tenir temps de dir-mos entre natros i sentir "que ningú mos acaça"... encara que (i precisament perquè), en el dia a dia, tantes vegades tenim la sensació que mos falta temps.

un pare i un fill

mentre estava mirant la pantalla de l'ordinador i teclejant números i lletres, un senyor s'ha assentat a la cadira que hi havia a l'altre costat de la taula, davant meu.

"hola. què necessita?"

ha aixecat les celles, ha somrigut, i mentre mirava el tomàs que entrava a l'oficina, ha dit, "res... he vingut amb ell".

"ah..."

"és mon pare".

i allavons m'he adonat que el pare era ell, i tomàs, son fill.

"pos se conserva molt jove, son pare, eh?"

i els dos hem somrigut. quina mirada més "pilla"...

he continuat treballant, i ell, allà, tranquil·lament.

quan tomàs ha sortit del despatx, son pare s'ha aixecat de la cadira i l'ha seguit, en direcció a la sortida.

abans de marxar, mos hem tornat a mirar, mos hem dit adéu, i hem tornat a somriure.

pedres que parlen de persones...

persones que parlem... i que callem.

una ciutat... "bonica"? "atractiva"? "turística"? "històrica"? "acollidora"?

però... què és (per a tu, i tu, i tu...) una ciutat "habitable"?

. . .

me va al·lucinar vore tortosa des dels teus ulls un dia de cada dia, passejant mentre escoltaven les pedres... i les fulles, la roba estesa, lo campanar i el rellotge de l'església, arraulits en una branca, aquella ferralla encara rígida enmig del pam de riu, la catedral, les escultures perdudes, lo murmuri i el silenci de carrers, de cases supervivents, de muralles i de runes, de l'ajuntament, del mercat... fils de llum i de desllum... la tendresa de flors i de fanals... la barana, lo rovell... la carícia de la teua mirada sota el pont a la lletra d'una cançó escrita i cantada amb sentiment... en una ciutat i en un riu que a vegades canten i tantes altres vegades ploren o callen i no diuen res.

hiriak - ruper ordorika / joseba sarrionandia

petita festa del foc en un iglú

ja hem fet la petita celebració de sant joan... un grapadet d'abelles de lucifer, una mà de camèlies o "gira-sòls", quatre fonts i bengales de colors... una mica de coca i un xin-xin amb aigua. de cigronets, ja no en quedaven i tampoc he anat a comprar-ne. no hem sortit al carrer, no hem minjat caragols ni hem vist cap foguerada. no hem anat a trobar veïns a la plaça...

només al balcó del primer pis, prenent la fresca, la nicoleta amb son pare i amb sa mare. no he sigut prou sociable per a dir-los que baixessen a casa i compartir la coca i obrir una ampolla de cava... només un parell de bengales, jo de puntetes i sa mare allargant la mà a través de la barana. ells sí que sortien a fer un volt... a celebrar una mica més llarga la nit més curta de l'any.

l'aicard estava content i se'n ria, però mirava els foguets a distància. la sara, un poquet més intrèpida, s'aproximava als petardos i corria amb mi i cridàvem, breument enjogassades.

los esquimalets ara ja dormen i jo també hi vaig, amb ganes de caure al llit i anar perdent d'oïda els coets que xiulen i exploten a l'aire...

a la tundra, espurnes com gotes de pluja d'estrelles que van morir i encara ballen amb lo so del vent.

"tundra"

lo canalero i la rondalla tortosina

"de l'any 40 al 80" - lo canalero i la rondalla tortosina

(mira que era senzill... los músics començaven a tocar i ell amollava la veu i tota la vida per la boca. pos a mi em fa respecte)