al pla de l'estern, la pell és fina i de seguida es troba amb la resistència de l'os. a sota, hi ha el cor, exposat a tot, mentre les costelles, sempre alerta, intenten protegir-lo.

una agulla primera... "potser notarà una lleugera coentor"...

la segona, busca una drecera... traspassa la pell i la fina capa de carn fins que topa amb la duresa externa de la roca, però la travessa, buscant-li el moll.

pacient i soferta, la respiració procura ser suau, lenta, constant, gairebé quieta.

de tornada, la sang encara vol córrer i s'afanya per aquella drecera. de fet, l'alimenten expressament per a que sigue una bona corredora pels rierols interiors, però no la volen a fora i han d'afanyar-se més que ella per a estroncar-la del tot.

aparentment tan tranquil, com si res, i encara que fos, l'home torna a la feina.

"ocio inclusivo" - feaps (confederación española de organizaciones en favor de las personas con retraso mental)

http://ociofeaps.blogspot.com/

la primera vegada que els vaig sentir, estava amb tu al sofà de casa, mirant la tele, tu potser mig endormiscat, com tantes vegades, després de tot lo dia treballant, com ara em passa a mi quan estic al sofà amb l'aicard i la sara. te va agradar "in the army now"... me va agradar a mi també, i em vaig alegrar que als dos mos agradés. de fet, les coses que a tu t'agraden fàcilment m'agraden a mi també, potser perquè tu m'agrades molt.
t'estimo, papa. fes lo què vulgues.


"in the army now" - status quo


"whatever you want" - status quo

"c'est lundi" (jesse garon)

teatre argentí

"taller de teatro integrado"

malaltia mental no sé ben bé què significa però m'hi sento

"brain damage" - pink floyd

me considero i me sento malalta mental. simultàniament, persona, dona, discapacitada, mare, filla, germana, cosina, neboda, néta, amant, amiga, auxiliar administrativa...

discapacitada i malalta mental sense les etiquetes oficials corresponents, sense un diagnòstic signat per un metge, sense hospitalitzacions, sense visites al psiquiatra, sense medicacions agressives...

una paroxetina diària, presa a consciència des de fa uns pocs anys, suau, penso, i què em passaria si no la prengués?, també ho penso i no ho sé.

he viscut símptomes de malaltia mental, algunes vegades sota els efectes (o amb la companyia) de drogues, i moltes altres vegades sense consumir-ne: paranoies, al·lucinacions, eufòries, pensaments/sentiments depressius, ansietat, convenciment d'antisociabilitat, desordres compulsiu-obsessius (amb la ingestió de dolços, lo consum de tabac, de cafè) amb posteriors capítols de vòmits biliars, de mareig i d'incapacitat física i mental, moments de pànic, estrès, incapacitat emocional, autoaïllament, desinterès per les coses, excessiu interès i col·lapses d'emocions i idees, atracció pel suïcidi, apatia, pèrdua de memòria, d'atenció i de pensament, abstracte i concret, irritabilitat, bloqueigs...

hagués pogut passar, i pot encara passar en qualsevol moment, que d'un dia a un altre em trobés tancada en un centre, analitzada, sedada, diagnosticada, medicada, tractada, etiquetada... "salvada", però ben advertida: "això és per a sempre, ets incurable, però podem ajudar-te a que t'ajudes a sobreviure i fins i tot a viure la vida"... estigmatitzada.

pot passar. passa...

i els tsunamis, los deserts, los volcans, los terratrèmols, les aigües estancades, los incendis amb la cremor i l'asfíxia, los desbordaments, los huracans, les tempestes de llamps, lo fred i la congelació, los ensorraments, los focs artificials... continuarien convivint amb la brisa mínima indispensable que respirem, amb més o menys facilitats-dificultats, i mos respira...

i quina boira és més densa? la bogeria, o el tractament de la bogeria? quina pesa més? quina costa més d'arrossegar? per què preguntar quina més?

ahir escoltava un programa de ràdio... "dopamina", en un blog on hi ha els diferents programes disponibles. fa dies que remeno discapacitats i malalties mentals. o potser hauria de dir que fa dies que les remeno especialment. i se'm fa estrany, o impossible, viure-les "des de fora" o en tercera persona, perquè m'hi trobo a dins.

escoltant aquelles persones, me va sorprendre que parlessen més de l'experiència de les hospitalitzacions i dels tractaments farmacològics que de les experiències "mentals" prèvies i durant i després (no sé per què se'n diu mentals si són també físiques, emocionals...) que han viscut i viuen...

pensem en les pastilles, en los efectes i les sensacions que experimentem quan "tractem" la bogeria... però, i ella? on queda el jo que vivim i que mos desconcerta, que mos atabala, on queden aquells camins per on anàvem a ratets tan perduts i a ratets amb la sensació que era inevitable i alhora convenient perdre-mos-hi per a trobar-mos una mica?

volem dixar-mos anar... no podem evitar dixar-mos anar... però necessitem no dixar-mos anar més del compte, no sabem quin compte, però, "compte!"... i quan som al no retorn, a vegades seguiríem i seguim... allavons ja perduts del tot, sembla, o potser perduts del tot, i a vegades encara algun fil mos gira la cara per a apartar la mirada, per a no caure, o per a poder viure havent caigut i amb la necessitat que algú mos pugue trobar i que no es trobe que no hi som.

en resum resumit: se'm fa difícil (i em sembla que seria injust) llegir de discapacitats i malalties mentals sense escriure'm.

"i talk to the wind" - king crimson

décimas: la suerte mía fatal
violeta parra

http://www2.cyberhumanitatis.uchile.cl/13/tx7.html



"qué palabra te dijera" - violeta parra


"maldigo... (¡cuánto será mi dolor!)" - violeta parra


"de cuerpo entero" - violeta parra

el huma
el huma
no está formado
el huma
el huma
no está formado
de un espí
un espíritu y un cuerpo
de un espí
un espíritu y un cuerpo
de un cora
de un corazón que palpita
al son de
al son de los sentimientos
el huma
el huma
no está formado
...