pel riu en vida

de coses bones per a la salut

iruna... perdre's coses deu ser bo per a la salut. segur.

continua perdent-te'n. no podries sobreviure sense fer-ho.

mira... ahir mateix... gràcies a això, vas retrobar-te amb aquella carpeta blava... i amb los amanuenses... i ben bé.

a més... perdent-te coses tu, atres persones també es poden perdre, amb tu i sense tu... i això segurament també és bo per a la seua salut.

clar que sí.

au, vés a dormir...

escribes entre el dinou i el vint

vinc a dixar unes imatges més i alguns fragments que vaig anar trobant quan me vaig enamorar dels amanuenses, o memorialistes, escrivents o escribes...


els antics escrivents usaven una gorra a guisa de barretina, de punt d'agulla, de llana a l'hivern i de cotó a l'estiu, morada o verda; com que havien de passar el dia a la intempèrie, en temps de fred anaven embossats amb una caputxa annexa a la capa. era corrent d'usar mitenes o guants, i si volien mantenir el prestigi entre el poble havien de portar ulleres. les tauletes eren cobertes de baieta verda, damunt tenien un tinter de terrissa amb un petricó de tinta feta de caparròs, una capseta amb serradures i unes plomes d'oca, del cap de l'ala esquerra, que eren les que anaven millor.

amades, j. (1984) històries i llegendes de barcelona

imatge: "els memorialistes", ca. 1873

. . .

els memorialistes eren un element típic i característic dels mercats (...). en un principi, es dedicaven a redactar memorials i instàncies -d'això els ve el nom-, i per aquest motiu els trobem instal·lats prop de la duana, del portal de mar, de l'audiència, de la casa de la ciutat, de les casernes i d'altres edificis oficials; però després amplien la seva activitat a escriure cartes, felicitacions, declaracions amoroses -en vers i en prosa-, a fer i repassar comptes i d'altres treballs per l'estil, i, des de llavors, posaren llurs barraques, amb preferència, als mercats. (...)

un memorialista com cal havia de tenir discreció, bona lletra, coneixement dels caràcters i el do de traduir en frases florides i insinuants, enèrgiques o amb to de súplica, el dictat de llurs clients.

curet, f. (1952) visions barcelonines (1760-1860). la vida a la llar. la rambla. passeigs i jardins. edit. dalmau i jover

imatge: "barraques dels memorialistes a la virreina a primers de segle"

. . .

de la virreina pasaron a la plaza de la garduña y de allí a su último destino, la plaza del doctor fleming, junto a la biblioteca de catalunya.

el periódico, 19/01/1992

cada matí, de dilluns a dissabte, obren aquestes cabines minúscules i treuen a la placeta les cadires, amuntegades durant la nit, perquè s'hi asseguin els clients que esperen el seu torn.

tiempo catalunya, 17/10/1988

. . .

també a la barcelona preolímpica, encara s'hi poden trobar escribes, redactors de textos i copistes, que a egipte van adquirir un gran prestigi pel domini de les escriptures i pel seu paper en la política. però la situació dels dos últims escribes barcelonins no té res a veure amb els seus avantpassats: no dominen la política ni tenen prestigi social, tan sols estan reconeguts pels seus clients.

tiempo catalunya, 17/10/1988

en el projecte de remodelació del raval hi ha previst enderrocar la filera de cases on tenen les seves "oficines". s'han d'eixamplar els jardins del doctor fleming obrint-los al carrer del carme, i les casetes d'aquests menestrals aniran a terra. de moment, l'ajuntament, que els dóna la concessió, encara no els ha notificat l'enderrocament ni tampoc els ha ofert cap emplaçament alternatiu.

avui, 16/03/1990

fotografia: tiempo catalunya, 17/10/88

. . .

las dos últimas casetas (...) desaparecieron durante las últimas navidades a causa de un incendio cuya causa se desconoce.

el periódico, 19/01/1992

vecinos de la zona le explicaron (a ana) que un incendio, según los indicios intencionado, destruyó buena parte de las precarias construcciones. (...) los servicios municipales de limpieza arramblaron con lo que quedaba. (...) la inexistencia de los restos de las casetas impide cualquier posible evaluación de daños.

la vanguardia, 16/02/1992

senyor eduard, fa uns quants anys que no sé res de vostè...

si arriba a vore esta fotografia, espero que no li moleste retrobar-se assentat en aquella cadira de fusta, davant la màquina d'escriure i d'un parell de clients. vostè me la va donar, i ara tinc l'atreviment de compartir-la... no sé amb qui.

no vaig arribar a conèixer la seua lletra perquè només vam parlar... no sé si devia ser bonica o no... però havia de ser comprensible, perquè no tot ho escrivien les màquines...

viu o mort, encara escriu?

"confessionaris"

amanuenses, escrivents, memorialistes... escribes!... redactors de textos, copistes... paraules que no són ben bé el mateix però que van apareixent quan busques informació de les persones que escriuen per a atres persones, sense ser "escriptors"

també ne dien "gestors per a pobres", perquè realitzaven tasques de gestoria amb uns preus molt més assequibles... si bé la clientela que tenien era "tota" i variadíssima

me va agradar molt anar coneixent la història dels amanuenses de barcelona, com seguint molletes de pa que em portaven d'una persona a una atra, i a una atra... d'un arxiu a un diari, d'una foto a un gravat, d'un retall fotocopiat a un llibre, d'una plaça a algú que havia viscut o treballat allà...

un matí, venint de l'arxiu del districte del raval, vaig entrar al restaurant "petit egipte", molt a prop d'on havien estat les casetes... un client me va dir que potser trobaria informació a la biblioteca sant pau, "perquè allà guarden els articles relacionats amb el barri"... i sí que en vaig trobar

me va emocionar poder trobar-me amb aquell amic del meu amic... i al cap d'uns dies, amb l'eduard i amb l'ana isabel, los dos amanuenses que van viure l'incendi d'aquelles casetes quan van arribar els jocs olímpics

m'agradaria dixar als camins tot el què em van explicar de la seua faena, de les coses que escrivien, dels records que guardaven de la gent, amb vides tan diverses...

m'agradaria transcriure fragments de llibres i d'articles que em van "desquiciar"... "res de l'atre món"... al contrari, realitats molt quotidianes i comprensibles... mostres de la constant necessitat de les persones d'aprofitar les paraules per a comunicar-se... també mostres de l'abundosa exigència de tràmits burocràtics...

ells escrivien i llegien quan algú no sabia escriure o llegir, i també quan algú, sabent-ne, los ho demanava per algun motiu... i hi havia tants motius per a fer-ho...!

de tot allò va sortir un treball de facultat per a l'assignatura de formació laboral. ja no recordo què em demanava el mestre... només me sembla recordar que em va dir que hauria d'haver profunditzat més en l'anàlisi de les transformacions que jo només tocava de passada quan citava que els amanuenses van ser com los antecessors dels gestors actuals. vaig fer un treball descriptiu, massa poc analític.

a l'aula d'alfabetització, les persones que hi havia al grup me van dir que no havien sentit mai parlar dels "amanuenses" ni de la faena que feien... però després d'una lectura i de mirar una fotografia amb les casetes de la boqueria, tres homes van identificar-les; les havien vist alguna vegada... però no sabien què s'hi feia allà.

me van explicar que als seus pobles també hi havia persones que escrivien cartes per a atra gent, però que no s'hi dedicaven i que no cobraven res a canvi de fer-ho. persones de confiança.

una dona va explicar que quan lo seu nòvio va marxar a la mili, va enviar-li una carta... ella va haver de demanar-li a una amiga que l'ajudés a llegir-la, però va passar tanta vergonya que li va dir al nòvio que no volia rebre més cartes, perquè no li agradava que una atra persona pogués saber abans que ella el què ell li explicava...

també vam parlar del munt de papers que hem d'omplir per a les administracions...

algunes persones recordaven que a andalusia, a les institucions oficials, acostumava a haver una porteria on hi havia algú que t'ajudava a omplir els papers... a canvi de "la voluntat"


tinc la taula plena de papers desordenats, com un llit desfet amb los llençols rebregats...

me trobo amb la trajectòria de l'ana isabel. va arribar d'algesires a barcelona l'any 1983. sabia mecanografia, comptabilitat, anglès i francès. en una "xatarerria" va aconseguir a un bon preu una màquina d'escriure manual i es va instal·lar en una d'aquelles casetes d'un metre quadrat aproximadament.

l'any 1991, davant d'una ordre d'expropiació, va estar reclamant a l'administració local una indemnització o un emplaçament alternatiu...

lo nadal entre el 91 i el 92, després d'un "misteriós" incendi que va destruir aquelles "barraques", ella i l'atre senyor, l'eduard, van continuar treballant al carrer, cadascú amb la seua màquina d'escriure damunt d'una tauleta... portàtil

quan vaig conèixer la maria isabel, havia canviat d'ofici, i en lloc d'una màquina d'escriure em vaig trobar amb una màgica bola de vidre... una manera d'adaptar-se a la "nova demanda social"

ara, en un telèfon podem trobar-ho gairebé tot... i continuem necessitant comunicar-mos... i omplir papers... i fer gestions... i a moltes persones continua intrigant-los què passarà i com serà el futur... o com llegir el present... o com escriure'l

després de tot allò, encara em va durar un temps aquella febre "majareta"...

vaig llegir "l'écrivain public", de tahar ben jelloun... i sense comprendre moltes paraules i expressions, me va agradar molt llegir-lo

ara tinc a les mans una traducció d'aquell llibre al castellà que està noveta, com una lectura d'aquelles que la memòria mos guarda tot i saber que potser ja no la recuperarem mai

trobo entre els papers un conte preciós que també em va agradar molt, de la maria mercè roca... "l'escrivent"... un conte que acaba amb "una profunda desolació"

la veritat és que ara ja no recordo aquell conte... me desperta curiositat tornar-lo a llegir

però no sé què faré demà, ni d'aquí a un instant...

mentrestant, la veu d'una persona que estimo moltíssim m'acompanya tota la nit amb paraules i amb silencis... i fa un moment m'explicava records d'una dona que també el va estimar moltíssim... i que d'alguna manera també va fer d'amanuense...

ja són les tres... i de seguida passen quatre hores

no em vull liar ara amb les fotos... però... al menos una... una que em va dixar copiar d'una fotografia lo senyor eduard

"dos paraules"

"me gustaría leerte un cuento de isabel allende que me parece maravilloso"...

va escoltar la història de belisa crepusculario, somrient, i al final del conte, va i em diu: "me recuerda a los amanuenses que había detrás del mercat de la boqueria"

"¿amanuenses?"

jo no en sabia res. aquell amic me va explicar qui eren los amanuenses... i em va dir que un amic seu havia treballat durant un temps d'escrivent allà a la boqueria

a partir d'aquí, ja em vaig tornar "majareta"

lo llibre, "cuentos de eva luna", no sé on para... potser en alguna caixa a casa mons pares...

lo conte era "dos palabras"... i ara acabo de trobar-lo aquí a dins

http://www.geocities.com/apspanishlit/allende.html

torno a llegir-me'l... amb un got d'aigua

de passions abandonades

mentre conduïa baixant de casa mons pares, m'he girat i tot per a comprovar que les cadiretes de l'asiento de detràs estaven buides... i he fet una respiració fonda, aliviada

a l'últim moment, abans de marxar, he entrat a l'habitació... he obert l'armari, buscant algun alicient... he tret una capsa amb fotos... i he anat a pixar

no n'he trobat cap que m'atrapés

m'he torcat buscant algun rastre de color roig... sí, una miqueta... baixa a poquet a poquet... la qüestió és que baixe...

he tancat la capsa, he anat a guardar-la una atra vegada a l'armari, i allà mateix los ulls se m'han quedat clavats en aquella carpeta blava, abandonada ja no sé des de quan

"amanuenses"

lo cor m'ha saltat

li he fet bessitos i una abraçada a mon pare i a l'aicard... al xiquet li he mossegat fluixet lo nas, "per quan fas de pinotxo, bandido"... i he sortit volant

portava la carpeta a l'asiento del costat i ni la mirava... tremolava d'haver-la retrobat

ara arribo a casa... i m'agrada la sensació de poder quedar-me tranquil·la dins d'este racó ple de silenci, davant de la carpeta blava, auberta... recordant com va anar aquella petita però per a mi intensa recerca... emocionant

si puc, explicaré com va començar...

"comfortably numb" - david bowie i david gilmour

"embranzides"

en un racó de platja endormiscada entre cuixes
tremolen un peix i una petxina

(felicitats, barbollaire)

"sal delta"

"haureu de canviar el símbol del nus i fer-lo recte! que ara sou vatros qui voleu que s'emporten l'aigua"

això ho va dir un home l'altre dia a la faena, rient-se'n...
"natros"...? i qui suposa que som "natros"?

este matí hem anat a una manifestació en forma de pont de barques entre deltebre i sant jaume d'enveja, convocada per la plataforma en defensa del delta de l'ebre.

una dona li explicava a l'aicard que tota aquella massa d'aigua, tantes vegades fotografiada i filmada als mitjans de comunicació, és salada, i com l'aigua del mar s'endinsa a la terra.

"no l'agafen d'aquí, l'aigua que volen emportar-se... no la volen, esta"

també hi ha qui es posa les mans al cap de pensar en "tota l'aigua que baixa pel riu i que es perd al mar"... com si la desembocadura d'un riu no formés part de la seua naturalesa.

vés a saber... potser som massa "conservadors"... i algun dia els rius dixaran de tenir desembocadures, per a que les persones poguéssem aprofitar-ne fins a l'última gota.

i si amb l'aigua dels rius les persones encara no en tinguéssem prou, també podríem aprofitar tota l'aigua del mar... fins esgotar-la... i si el turisme continués demandant creuers, podríem dixar solament caminets d'aigua entre els continents i les illes, només per a poder arribar d'un lloc a un altre.

a "tv3", a les notícies del migdia i a les que han fet anticipades a les 20,30, no han dit res del pont de barques d'avui al delta... sí que hem trobat una petita notícia que en parlava al teletext... lo partit del barça, en canvi, no podia faltar.

a la "cuatro", a les nou, me sembla, sí que ho han explicat, amb paraules i amb imatges. han fet referència al manifest que han llegit a les dos ribes del riu, i al "compromís de l'ebre", aquell compromís que va néixer després de molts esforços i de moltes mobilitzacions de persones de tot arreu i que ara sembla oblidat o perdut, com se perden los globus al cel...

de carn i fusta

esta tarde hem anat amb l'aicard i la sara a trobar-mos amb "don giovanni", una òpera de marionetes procedent de praga.

al començament, un marioneta, amb una perruca blanca, arrissada, i amb una jaqueta blava, dirigia una orquestra invisible... o es movia al seu compàs

a l'aicard i a la sara de seguida els ha fet gràcia, i a mi també

no parlava, però s'expressava igualment... se movia de cara al teló, d'esquena al públic... o també girant-se de cara, fent gestos amb les mans, amb lo cap, amb tot lo cos i amb diferents mirades

després, han anat apareixent altres marionetes també de fusta, amb fils lligats a les mans, als peus, a les articulacions o a la roba... ninots penjant de fils agafats des de dalt

al director de l'orquestra, en canvi, no l'estiraven des de dalt sinó des de baix, amb unes varetes que sortien de terra fins arribar-li al cos

podíem vore les mans i els braços de carn i ossos que movien aquells fils i aquelles varetes...

era una òpera amb diàlegs cantats en italià, lletres incomprensibles per a natros

i m'ha sorprès una cosa: l'aicard i la sara no m'han preguntat en cap moment "què diuen?"... ni "què parlen?"...

en alguns moments sí que han preguntat "què fan?"

miraven les marionetes de fusta... los decorats... aquelles mans i aquells braços de carn i ossos... escoltaven... s'emocionaven rient, o sorprenent-se, comprenent situacions, no comprenent-ne...

no sé si interpretaven les escenes i el què "representava" que estava passant entre els personatges...

a la pausa, al cap d'una hora i mitja, l'aicard ha volgut marxar... encara havíem de fer compra... ja era tard... i hem marxat.

m'han dit que els ha agradat molt... sense comprendre les paraules, l'idioma verbal

hi ha hagut un moment en què li he explicat a la sara que aquelles marionetes són de fusta, no com les persones, que som de carn i ossos...

ella m'ha preguntat si entre el públic també hi ha persones de fusta

li he dit que no, que no hi ha persones de fusta, que totes som de carn i ossos... (m'he oblidat de dir-li que a més de carn i d'ossos tenim la pell, los cabells, los òrgans, la sang, los nervis, los budells... tampoc li he dit que algunes persones sí que poden tenir parts del cos de fusta, o de plàstic, o d'altres materials ortopèdics... un altre dia serà)

ahir, a la reunió amb altres mares i pares, algú va explicar que s'ha posat nom a una nova síndrome. ara no recordo el nom... però afecta a l'hemisferi dret del cervell... potser m'equivoco explicant-ho... però una de les idees que em va quedar és que permet comprendre i utilitzar el llenguatge verbal, los raonaments seqüencials, però no comprèn (o implica dificultats per a comprendre) la comunicació no verbal, un gest, una mirada, un to de veu, una abraçada, una mà oberta, un puny tancat, les expressions de la cara...

me costa imaginar una vida on lo llenguatge no verbal sigue un misteri total... i haver de sobreviure bàsicament a través de les paraules i dels "raonaments"

quan no tenim ni idea d'alguna cosa, quan no hem pogut experimentar-la, potser és com si "allò" no formés part de natros o de l'entorn en el qual vivim... com si els "misteris", sent invisibles, inaudibles, impensables... no fossen ni tan sols misteris per a natros

però tot forma part de l'entorn on vivim... tot mos envolta i mos pot afectar

i anem fent... barrejant la confusió permanent amb l'experiència viscuda

l'aicard m'ha demanat que fes una fotografia de les marionetes... i he tret la càmara just al moment en què estaven ballant en una festa

de cop i volta, aquells cossos de fil-i-fusta han anat caient a terra, quedant-se quiets i deslligats, com inanimats... i els braços de carn s'han quedat penjant sense res a les mans, exhausts... relaxats

ahir volia abandonar-te, iruna... donar-te la mort en vida per a dixar-te ben tranquil·la

jo continuaré trobant-me sempre a mi mateixa.

de moment, aquí estem

al matí, he trobat esta cançó a la ràdio... l'escolto com si pogués cantar-te-la a tu... i també a la iaia josefina


"old man" - neil young