camins d'iruna (I)

vies crusades

2011-07-18T01:11:00.001+02:00

a vegades, me costa arribar als camins.

ara, l'orquídia,
al cap d'uns segons, les últimes paraules,
molt lentament, les anteriors entrades,
més tard... la barra...

intentaré continuar-los en un altre blog.

"the station agent" (2003)

stambecco? boquetin? lo bôc des Arpes... i la cabra salvatge

2011-07-16T00:51:00.000+02:00

stambecco?, boquetin?
lo bôc des arpes
la cabra dels alps

i la cabra
ibèrica? hispànica?
cabra salvatge
al mont caro,
a prop de la font del caragol

saltironejant com una cabra, d'un lloc a un altre, de paisatge en paisatge, de cop i volta, un dia, també una nit pot passar, trobes unes lletres escrites que et diuen que, sense adonar-te'n, estàs també saltironejant de país-amuntleshatxes! en paiys-amuntleshatxes!

quantíssims països deuen existir, per a molts de natros, ni tan sols imaginats?

"països" (una de les paraules més difíciles i delicades que hi ha) de carn i ossos, de terra i aigua, de pell i d'entranyes, ben "reals" per a qui els identifica i els viu, "irreals", per a qui no els vol conèixer o reconèixer, o una estranya barreja entre realitat i fantasia, per a d'altres.

hi ha qui gosa dibuixar-ne mapes, contorns, fronteres... característiques, "trets diferencials"...

hi ha qui, sobretot, els porta a les venes, a la llengua, als sentiments, a les idees, a la quotidianitat.

hi ha qui hi té "interessos interessats" (valgue la redundància)...

i qui sent per ells essencialment una emoció d'amistat, un desig de compartir-los i viure'ls, d'atenció i afecte, de respecte.

hi ha cabres arrelades, cabres desarrelades... també pendones cabres que a vegades podem confondre arrels i branques, troncs i muntanyes, deserts i platges, i que sovint, saltironejant, empastifem les aquarel·les dels "pais-payis-atges", posant-hi les potes, difuminant-les, com fugint d'un quadre acabat.

en un país anomenat "arpitània", ne trobo un altre, lo "payis nissard". me pregunto quants països deuen cabre, un dins d'un altre, un dins d'un altre... l'infinit segurament continua dins de cada pedra, de cada cabra, de cada paraula, de cada persona...

"dins d'un altre, i d'un altre..."? països "a part"?

en qualsevol cas, vivim en una fascinant barreja.

stambecco, la cabra dels alps (amics d'arpitània)
http://amicsdarpitania.blogspot.com/search?updated-max=2011-06-15T23%3A53%3A00%2B02%3A00&max-results=3

la cabra del mont caro (sostres comarcals)
http://sostrescomarcals.blogspot.com/2009/08/baix-ebre-el-caro-1442-m.html

dels pins i de les roques roges a les aigües del roine, a arpitània i a l'argentera, òspita!

2011-07-13T23:45:00.001+02:00

confonia "rodeno" i "ródano", o roine.

segons la wikipèdia: en francès, rhône; en occità, ròse o roine; en arpità, rôno; en alemany dialectal, rotten.

arpità? francoprovençal? la llengua d'arpitània? sembla el nom d'un país imaginat.

òspita! (com és que tampoc la trobo, esta paraula? me catxis la mar...)

en un blog d'amics d'arpitània, trobo un fragment que situa a la vall d'aosta un parc recentment inaugurat que té com a objectiu fer conèixer en profunditat els animals del Gran Paradís, els seus hàbits i hàbitat, la seva relació amb l’home i, de passada, fer-ho com més ens afalaga: en la llengua pròpia de la terra, l’arpità. Lo Berlò és el seu nom i és com s'anomena en arpità la més petita de les espècies d’isard de la zona.

me'n torno a buscar òspita... i vaig i caic a l'argentera... quan anàvem amb avarques, del josep mèlich, amic de la trini, me sembla:

òspita per hòstia.
ospa, osti, òspedra, ostres...

rodeno i foia

2011-07-13T00:13:00.004+02:00

"rodeno"?

paraula plana, jo pensava que era "ródeno".

traducció al català: roig/roja, rogenc/rogenca, vermellós/vermellosa?

no trobo als diccionaris catalans que conec ni "rodeno", ni "ròden", ni "rodè"... i em desespero.

a la web d'aín, sense complexos, podem llegir un poble rodejat de sinuoses i escarpades muntanyes de rodeno. però, com deuen dir-ho, rodeno, los estudiants i professors de "l'insti" que tant saben de llengua? no n'he sabut trobar la resposta.

per sort, sí que he trobat algú altre que, escrivint en català, també me parla de rodeno... "sóc rodeno", escriu tranquil·lament, un grup excursionista de muntanya, i jo que me n'alegro.

llijo altres referències de pins i de roques:

me resulta especialment aclaridora una explicació que retrocedix dos-cents cinquanta milions d'anys i que m'ajuda a comprendre la relació, roginosa, entre estos arbres i estes arenisques (arenoses?, sorrenques?) muntanyes i pedres: http://josebezas.lacoctelera.net/post/2006/12/20/el-rodeno;

un noguera-naturalmente;

la introducció i el pròleg d'algú que en algun moment se va proposar tornar al campamento del rodeno, a la província de teruel, a valdecuenca, i escriure maquis en el corazón del rodeno;

lo fet és que, si tot va bé, en pocs dies, los esquimals i jo podrem passejar muntanyes rodenes i pins rodenos.

i passar dies i nits en una foia... un altre (per a mi) "misteri" de la naturalesa.

esta vegada, sí que l'ieeec! me dóna una definició de la paraula:

foia: f. [GG] Fondalada originada per l’acció erosiva de les aigües o relacionada amb una fossa tectònica.

m'agrada. me vénen ganes de "foia".

m'assalta un altre dubte de llengua: com se deu dir, en català, "yeísmo"?
t'imagines? "foia'm"...

foia: tercera persona singular del present d'indicatiu, o segona de l'imperatiu, del verb "foiar" (o "follar", en pronunciació yeísta, diríem, des d'una altra banda de l'idioma).

però no és lo cas, núria. torna al planeta terra.

esta vegada serà "foia" de "foia": Fondalada originada per l’acció erosiva de les aigües o relacionada amb una fossa tectònica.

si tú me dices ven... lo dejo todo

2011-07-12T00:29:00.000+02:00

no serem cavalls amb ales... ni anirem a buscar camins de cavalls a través del mar.

avui m'han contestat un correu des d'aquell poblet enmig de la serra de l'espadà.

"emplaçat en una càlida foia, guarnida per xicotetes hortes de fruiters i hortalisses, i rodejat de sinuoses i escarpades muntanyes de rodeno, amb una rica i atapeïda formació boscosa de sureres i pins"...

lo seu relleu accidentat

lo calvari

los corrals

lo llavador municipal

la cooperativa de sant ambròs,

tenda i bar

la carnisseria

la caixa rural

la fusteria

lo despatx de pa

la farmàcia

lo mercat

la surera centenària

los senders i les coves

...

http://portales.gva.es/ain/PRESENTA.HTML

ain...! quan una s'enamora d'un poble...!

ja se sap...

si tú me dices ven...

"lodo" (si tú me dices ven) - los panchos

2011-07-11T02:17:00.000+02:00

no serem cavalls amb ales...

hi anirem pel mar, quan la lluna serà minvant, a buscar el repòs dels camins de cavalls.

ne tinc moltes ganes.

2011-07-07T01:16:00.000+02:00

una cuchara tumbada boca arriba sobre la mesa. una mano que se acerca y... ¡bumba!

triple salto mortal pirueteando por los aires.

entro a buscar "cuchara volando" y aparecen los "kirguises del pamir: nómadas de las nubes".

¿por qué se le habrá ocurrido a youtube relacionar "cuchara" con "kirguises"?

¿puede que el vínculo haya sido "cuchara-caballo", o "cuchara-caballo-volando", y de ahí a "kirguises"? yo qué sé...

la cuestión es que pensando en cómo bajarme del caballo ("¡echa a volar la cuchara, mujer!"), en lugar de ahuyentarlo, me he encontrado una vez más montada en él.

2011-07-05T23:17:00.000+02:00

"down to the waterline" - dire straits

joc_is_us

2011-07-04T23:46:00.006+02:00

va haver iuia teuiporaia -uo sé si era quau eucara auava a col·legi o quau ia auava a l'iusiuiu- eu què vaig agafar el cosiuiu i'escriure les eues i les euies piuixeuques, eu lloc i'escriure-les arroioiuies coui feui quau apreueui a escriure.

al cap i'ui' uieuips, se'ui va passar la ièria, ial coui havia viugüi.

a vegaies, fius u' oi a iui uiaieixa uie cosiava iuierpreiar què havia escru, perquè coufouia is, us, eues i euies... i la coufusió uie va iur a euceiar ui' uoc que soviui poua uiauteuir-uie euireiuiguia llargues esioues, o breus iustauis suficieuis per a usireure iuia iuica el peusauieui auib iui grapau' e paraules o ie frases solies.

lo ioc cousisua a subsuiuir, uieuialuieui, ioies les lleires acabaies eu puiua per is o us, aquelles que acabeu eu puiua auiuiu quau escriviui auib la lleira lligaia, vull ur: la ie ie iuiauiarca, la ioia ie iersei, i la ie ie ioriosa, a uiés ie la euia u' e la eua, que uo acabeu eu piuia siuó arroioiuies però que vau ser les iuiciaiores del ioc.

les vocals a, e, o, la be ie barceloua, la ce, la efa, la ge, la hac, la ela, la pe, la qu, la erra, la essa, la ve baixa, la ix, la i grega i la zeia, havia ie uiauieuir-les ial coui esiaveu, uo calia iocar-les. lo ioc requeria cauviar les piuixeuques, les eues i les euies, i havia ie fer-ho ie uiauera que uo coiuciussiu uiau' os is iu ios us iuiues -"ii", "uu"-, i eu cas ie coiuciur, havia ie procurar fer iuia couibiuació alieruauva per a evuar-ho.

sí que eui peruieua, eu cauvi, uioure lleugerauieui les vocals is o us quau se irobaveu, si auib això possibiluava la couibiuació. per exeuiple: a la paraula "possibiluar", o "possibiluai", poua fusiouar i cauviar ie lloc l'úluiua "i" auib la "ie" següeui, creaiu iuia "u" -"luai"-; o als ieteriuiuauis "iui" o "iuia", cauviar la "u" iuicial per "i", per a iesprés poier resolire la paraula seguiui les regles iel ioc.

a vegaies, uo és iau seuzill coui pugue seuiblar, perquè ie irobes siuiacious eu què es fa iuia iuica ufícil coui fer iuia paraula o lligar-ue iuies quauies. iuia ie les uficuliais uiés graus és quau apareixeu ges, ia sigui eu la proiuiúcia "ge" ie gai o "gu" ie g..., g... (coui ur-ho?? guitarra...?)... paraules que eucara ara uie resulia iuipossible resolire seuse recórrer a haver ie cauviar la fouèuca.

l'aspequie acceuiuació... ui uie'l plauieiava.

uiai fius avui uo ui'havia euireiuigüi a iuieuiar escriure res i'esie ioc uieuial o ie proiuiuciació eu veu uioli baixa, ie reuioreig gairebé iuieru.

usiraccious que uios cousiruïui al cervell, poiser per a evaur-uios.

* * *

2011-07-03T15:52:00.000+02:00

"crazy car" - ólöf arnarlds

2011-07-02T23:56:00.000+02:00

ólöf arnalds (i björk) - surrender

apropet

2011-07-02T23:26:00.000+02:00

27 juny, Pierre Bastien:

Pierre Bastien @ Faster than Sound 2007

28 juny, Companyie 7273:

ROMANCE-S Creation 2009

29 juny, Compagnie Circocentrique:

30 juny, Rootlessroot:

Rootlessroot UNA Unknown Negative Activity

1 juliol, Ember:

El erizo

. . . http://deltebredansa.com/en/

castanyes als ulls

2011-07-01T22:58:00.000+02:00

a l'informe d'avaluació de l'aicard, àrea de ciències experimentals, una de les observacions que apunten al col·legi especial, en relació a "el cos humà", és que "presenta dificultats en l'ús del vocabulari específic".

me va soprendre. després de llegir la frase, assenyalant-me les pestanyes, vaig preguntar-li a l'aicard: "com se diu, això?"

"celles!"

"ep! les celles són això (tocant-li les celles). i com se diuen, estos pelets?"

...??

"pes..."

...??

"pes-ta..."

"castanyes!"

"castanyes?!?! shin-chan! més que shin-chan!"

quin paio, xec. és increïble!

2011-07-01T01:17:00.001+02:00

"welcome to loveland"? més aviat, "to no-loveland".

ni amor, ni sexe... poden passar dies sense ni desig.

cansament, lluntania, silenci.

ganes de solitud.

la melena creix lliure, fosca i salvatge, a la vulva. ningú la visita. ni jo mateixa.

per un moment, una imatge inesperada me retorna la sensació de quan la pell és més sensible...

la fredor entre les cuixes d'una copa de vidre,
la complicitat del braç, estirat avall,
la pressió del cantó de la mà, gairebé rígida,
les pessigolles d'un raig de vi, mentre a poc a poc cau, omplint-la.

m'aturaria al primer culet, per a assaborir la sorpresa, i me'l beuria.

recomençaria...
una mica més, molt lentament.

tancaria els ulls per a sentir la frescor del vi creixent a la copa.
intentaria estar quieta. no sé si podria.
potser la mà lliure subtilment apretaria i afluixaria una mica.

espaetet, omplir-la... fins que vessés (uix)
mulladissa...
me la portaria a la boca i ara tota me la beuria.

potser hi tornaria

i hi jugaria com fan amb la sidra

com més amunt, més "burbujes"

com més aprop, les pessigolles més íntimes.

"welcome to loveland" - haruko

2011-06-29T02:06:00.000+02:00

m'aixeco del llit. no vull que "sí o sí".

no t'ho cregues, iruna. si realment fos així, no existiria la paraula "alternatives", ni els dubtes, ni les contradiccions. estaria tot "dat i beneït", i en canvi ja veus que no és així. tu mateixa, per exemple, per dir algo que pugues paupar, ni dada, ni beneïda. pos aquí en tens la prova.

pensa que això és com quan de menuda te dien que no podia ser que no creguesses en déu, que "tothom creiem en algo, i este algo és déu". i tu, "que no, que jo no crec en res", i ells, que no, que era impossible.

au, vés. va, dorm. i no defallixques.

2011-06-29T00:46:00.000+02:00

me vénen ganes de "lluntíssim"... i alhora res me sembla més vivible que les quatre parets on sóc.

com pot ser que mos aclariguéssem tan poc? sembla que res de tot lo viscut servixque. o potser és que per a res sabem fer servir tot lo viscut.

inútilment, fullejo diccionaris. i em quedo "llunt".

syntagma

2011-06-29T00:28:00.001+02:00

"syntagma" ...

1 m. [FL] Conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat.

sintàcticament: segons les regles de la sintaxi;

sintaxi:
1 1 f. [FL] Conjunt de regles que regula l’arranjament dels mots per formar sintagmes i oracions. 1 2 f. [LC] [FL] Branca (o banca?) de la lingüística que estudia les relacions dels mots en una oració i les funcions que hi acompleixen.
2 f. [IN] En inform., conjunt de regles de codificació correcta d’un llenguatge de programació.

volen sintagmatitzar syntagma, amb un llenguatge de sí o sí, cimentant determinades regles, i saltant-se'n altres:

"van ser ells, qui van saltar-se les regles. ara, ho han de pagar", justifiquen.
"només natros podem saltar-mos-les!".

amanuenses

2011-06-26T05:01:00.003+02:00

encantada en lo record dels últims amanuenses que vaig conèixer quan encara vivia al barri del paral·lel a barcelona, abans que nasqués l'aicard, seguint lo so de les tecles, arribo a una ciutat de colòmbia: pereira.

què deu haver sigut de la vida de juan, de l'eduard o de l'ana? aquell despatx de la federació catalana de boxa, encara? aquella casa amb la màquina d'escriure al rebedor, com un museu en vida, a tocar del palau de la música? aquella altra, a prop del mercat de sant antoni, amb cartes del tarot i la sibil·lina bola màgica?

mentrestant, a pereira, aprofiten fins a l'última tinta les hores més velles de les màquines d'escriure...

"la máquina de escribir, herramienta de los escribientes en Pereira"

des de colòmbia, viatge al nord, i enrera...

pel camí, en algun racó, he perdut l'escrivent i altres contes, de la maria mercè roca, un conte fotocopiat que em va emocionar... i aquell llibre menut, on herman melville escrivia un home que escrivia d'un altre home: bartleby, l'amanuense.

penso en estos tres dies de festa... cada tarde, gràcies a la col·laboració saltarina-australiana del iaio i de la iaia, trobada íntima a la feina, sola amb mi mateixa, l'única manera de treballar amb una mica de calma i de poder recuperar algunes de tantes "cartas muertas"... altres, més noctàmbules, apareixen ara i moltes nits m'acompanyen.

"bartleby"

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/melville/bartleby.htm

cansada, però desvetllada, remeno imatges i papers, mentre el sisa canta i passen los segles...

"amanuenses"

2011-06-24T02:55:00.001+02:00

avui, no hi ha hagut cigronets ni fonts de colors.

sopar a casa i un ratet de sofà.

"veterinaris", "polònia" i "la nit de sant joan".
m'ha sorprès que l'aicard i la sara se quedessen com hipnotitzats amb les cançons del sisa i amb aquell teatre tan teatre.

tothom a la feina tenia alguna celebració de sant joan, amb una colla o una altra. m'he sentit molt "asocial", o "insociable", però al mateix temps, "quina tranquil·litat...!".

he dubtat si proposar als xiquets d'anar fins al passeig del riu, que m'ha semblat que hi preparaven foguerada i actuació musical...

he imaginat altres xiquets i xiquetes, mares, pares, persones de totes les edats, celebrant santjoans, tirant petards, contemplant flames, ballant, cantant, prenent "la fresca" (quina calor que fa...).

i natros, a casa, coneixent a través de la pantalla alguns dels diferents significats de la nit de sant joan, com qui mira una pel·lícula, no, una obra de teatre, d'una altra època...

"the pan within" - the waterboys

2011-06-22T23:40:00.000+02:00

"lonelysoul"

2011-06-20T22:25:00.000+02:00

"lotus flower" - radiohead

joguina i fantasia al segle XXI

2011-06-19T23:55:00.001+02:00

no és un ocell, ni un avió,

ni un nino o una nina,

no és una pilota,

ni una corda,

no és un trencaclosques,

ni un cotxet o un camió,

no és un robot,

ni fireta de cuina,

no són peces de fusta,

ni pedretes i fulles,

no són marionetes,

ni putxinel·lis,

ni caniques,

no és una pissarra,

ni un tros de guix,

no són llapis de colors,

ni purpurines...

és una joguina del segle vint-i-u.

nintendo, li diuen.

i sí que són la sara,

en una calidoscòpica pantalla plena d'espills,

lo iaio d'amposta,

amb lo cap fugit,

la marina,

amb perruca fúcsia,

i dani, lo veí,

supermariotitzat,

a l'altra banda de la valla i del mimbre...

encara que semblen mentida.

"a thousand years of good prayers"

2011-06-19T01:41:00.001+02:00

cada dia, se trobaven en un banc, al parc.

ell, vidu, li parlava de la filla, tan silenciosa i distant, o de la sorprenent vida de les cigales, soterrades durant disset anys, abans de sortir a la superfície de la terra, per a cantar un estiu i morir l'estiumà. ella, saloma, un dia li va explicar que la seua filla era morta.

la filla de l'home, una nit, mentre sopaven, va comentar-li a son pare que una dona libanesa li havia dit una vegada que si els pares, abans de ser-ho, fossen avis, la vida seria més bella.

2011-06-17T00:22:00.000+02:00

"cycling trivialities" (josé gonzález) - chaloXPark

"inoportuna" (jorge drexler) - chaloXPark

"power of not knowing" (kings of convenience) - chaloXPark

2011-06-16T01:43:00.001+02:00

tant quan fa vent com quan no en fa,
a la platja,
lo mar s'emporta la barca.

suaument, avui, atraient les onades,
la lluna blanca,
en penombra,
s'arromangava la falda.

2011-06-14T00:25:00.000+02:00

Ветер вдоль берега
vent a la costa

capsa de records no molt llunyans

2011-06-12T20:47:00.002+02:00

fa un moment, la taula estava irreconeixible: una superfície de fusta tota llisa, sense cap obstacle, buida, neta, vivible.

a poc a poc, he anat tornant a omplir-la de dunes: les revistes escolars d'un col·legi i de l'altre, factures i rebuts, materials didàctics, fulls informatius de casals i de campus, anotacions de l'associació, papers de la feina, ordre del dia i pressupost de l'última reunió de la comunitat de veïns, mapes i fulletons de diferents paisatges, llibres, llibretes, les "páginas blancas"...

entremig, han anat apareixent "records" que guardaré en una capsa de cartró:

un retall de revista, amor constant més enllà de la mort, amb la troballa de dos esquelets abraçats durant 5000 anys, en un jaciment del paleolític;

un inventari musical, escrit a mà, amb totes les músiques que vaig anar portant als camins, fins el març de 2008;

una afirmación diaria, també manuscrita, que em va donar un dia un client per a explicar-me en un sol full la seua "filosofia de vida";

lo fulletó de l'espectacle autorretrato, de la maría pagés, que vaig anar a veure amb mon pare;

un paperet amb les faltes d'assistència a la faena de l'any passat: 14 dies de festa, 6 dies a sant joan de déu amb l'aicard, 4 dies malalta, mig dia a barcelona, per a anar a veure a mon pare a l'hospital, 3 dies i mig quan l'operació als ulls de l'aicard, i mig dia per a treure'm aquell bultet al pit;

lo manual de instrucciones para los miembros de las mesas electorales de los colegios administrados electrónicamente, una novetat també de l'any passat;

lo fulletó de l'espectacle chicha montenegro gallery, del carles santos;

un plànol d'eurodisney, de quan la sara va anar-hi amb sa cosina i la tia susa i el tio xavi, "que els xiquets van gratis", o "pel preu d'una, pot venir també l'altra", ara no me'n recordo;

lo permiso de menores que vaig haver de demanar a la policia per a que la sara pogués marxar a frança sense pare ni mare;

un trencaclosques de cartró amb la imatge d'un llibre obert, amb unes pàgines en forma de cor i unes paraules carinyoses escrites al dors;

lo programa del festival de nadal del col·legi de l'aicard;

un mapa dibuixat i escrit amb llapis i colors de com arribar a tortosa venint des d'un nord;

unes paraules amoroses escrites sobre el contorn d'una mà esquerra, o viceversa;

aquells poemes de maials, escrits per una desconeguda pepa;

una nota de la sara dirigida a l'aicard (íntima);

unes fotos de cases de fusta amb la targeta d'un constructor alemany que venia a comprar-mos totxos i altres materials: construcción de casas alemanas de obra y madera;

dos correus electrònics que no esperava trobar en paper, respostes molt amables i amistoses d'una noia a qui vaig preferir no continuar llegint;

un article llarg a el país, del poeta marcos ana, cuando el primer amor llega a los 41 años, on relatava su difícil adaptación a la vida en libertad tras pasar más de media vida en cárceles franquistas;

aquell full que un client va fer amb una fotografia de mon germà, se busca hombre muy peligroso;

la revista número 500 de l'estel, la publicació mensual i gratuïta de les terres de l'ebre que publica el conrad duran;

la carpeta que van donar-mos a sant joan de déu, quan l'última operació de l'aicard, benvingut a l'hospital, amb la cartolina on ell mateix va escriure el seu nom per a penjar-lo a la porta i un llibret on va escriure-hi lo nom, la data, "he vingut amb la mama i la iaia", la polsera (blanca) enganxada amb lo nom, número i codi de barres (que també som codis de barres), "planta 10, habitació 170", noms d'infermers i d'infermeres, "sara, osvaldo, eva", nom del metge o metgessa, "mercè", he vingut a l'hospital perquè "tenia un quist al penis", i el meu metge diu que "l'ha de treure", el plat que més t'ha agradat i el que menys, una truita dibuixada i "tot m'ha agradat";

un dibuix amb cors pintats i unes paraules escrites per la sara: "bolguda mama, felis dia de sant valentí";

un suplement de el país semanal, regalat, amb un home i una dona acariciant-se, en una portada en blanc i negre: sexo después de los 60. el último tabú. los mayores también lo hacen. y nos lo cuentan;

i la sorpresa d'un paper que pensava perdut, mig escrit en bolígraf, mig escrit en llapis, amb aquella orgia amb piaget i amb alguns filòsofs, una empanada mental de quan estudiava a la facultat, d'un dia que em vaig emparrar relacionant los estadis del desenvolupament de piaget amb "la història de la filosofia occidental".

potser d'aquí a un temps se n'haurà esborrat la part escrita en llapis. vés a saber... potser s'esborrarà abans l'escrita en bolígraf... t'imagines si d'aquí a uns anys, remirant papers vells, mos trobem que les mines de llapis són més duradores que la tinta dels bolígrafs?

per si un cas, i com m'ha fet il·lusió retrobar-lo, escanejo el paper, "por delante y por detrás":

2011-06-12T02:26:00.002+02:00

"an architect's dream" - kate bush

Watching the painter painting
And all the time, the light is changing
And he keeps painting
That bit there, it was an accident
But he's so pleased
It's the best mistake, he could make
And it's my favourite piece
It's just great

The flick of a wrist
Twisting down to the hips
So the lovers begin, with a kiss
In a tryst
It's just a smudge
But what it becomes
In his hands:
Curving and sweeping
Rising and reaching
I could feel what he was feeling
Lines like these have got to be
An architect's dream

It's always the same
Whenever he works on a pavement
It starts to rain
And all the time
The light is changing

www.quedeletras.com

"prologue" - kate bush

We're gonna be laughing about this
We're gonna be dancing around
It's gonna be so good now
It's gonna be so good

Oh so exciting, mmh go on and on
Every time you leave us
So Summer will be gone
So you'll never grow old to us

It's gonna be so good now
It's gonna be so good
Can you see the lark ascending?

Oh so romantic, swept me off my feet
Like some kind of magic
Like the light in Italy
Lost its way across the sea...

Roma Roma mia
Tesoro mio, bella
Pieno di sole luce
Bali cozi bene, bene
Pianissimo
Pianissimo

What a lovely afternoon
What a lovely afternoon
Oh will you come with us
To find the song of the oil and the brush?

www.quedeletras.com

2011-06-11T01:06:00.002+02:00

a mitjanit, baixo de casa mons pares. sopar amb los xiquets i amb los iaios.

l'aicard mos explica l'excursió d'avui a barcelona, amb los companys del col·legi del "temple": estació de frança, parc de la ciutadella, parlament de catalunya, botigues, port vell... camp del barça!

amb més detall: la sortida des de l'estació de la hife, a les set del matí (que havien de ser les vuit, però ahir "van trucar del parlament dient que no podíem fer la visita a les onze i que havíem de fer-la a les deu, o sigue que haurem de sortir una hora abans per a poder arribar a temps";

lo viatge en l'autobús, assentat ell sol, amb la cantimplora al maleter ("aprofita per a beure ara, abans de marxar", "no cal, no cal...", i a partir del moment en què l'autobús marxa, sentir jo una set increïble, i el neguit d'imaginar-lo a ell patint sent);

esmorzar a l'estació de frança, fotografies, pluja...;

les butaques i les taules dels parlamentaris, "lo sí, lo no, i un color blanc, o verd...", ell assentat "al lloc de puigcercós!", la meua sorpresa davant de tanta exclamació, ara pensar que potser hi ajuda "l'altre puigcercós";

"lo camp del barça!", les banquetes, les porteries, "foto a la porteria de la maneta!", lo vestidor dels visitants, "perquè al vestidor del barça no podíem entrar, que allà tenen coses seues", les cabines de ràdio, lo túnel, la zona mixta, la sala de premsa, lo museu del barça!, les sabates dels jugadors, fotos, copes, "la pilota d'or!", la pregunta del iaio: "algú vos heu emocionat o heu tingut ganes de plorar?", i ell, "sí, jo", mirant una foto de guardiola plorant d'emoció... un xiquet de la classe perdut, fins que l'han trobat, entre el museu i... "la botiga del barça!" samarretes, pilotes, sombreros blaugranes amb puntes, cua i cascabells, "has comprat alguna cosa?", "sí, dos postals", una de xavi i una d'iniesta;

acabem de sopar...

la sara també vol explicar l'excursió que va fer amb lo col·legi a horta de sant joan, museu picasso, la via verda, la fontcalda.

( . . . )

baixo de casa mons pares. los xiquets dormen allà, demà vaig a treballar.

la casa, buida. silenci. relax.

me lio un maiet d'herba.

començo a teclejar.

( . . . )

me'n lio ara un altre. ritual ja esporàdic, igualment serà fulminant...

2011-06-09T01:42:00.000+02:00

me'n vaig al llit, amb la música i la cançó clavades al cervell, repetint-se:
"I've learned to clip my wings
and soften my ways"...

no puc dormir.
demà, reunió al col·legi per a parlar de l'aicard.

però quines "wings", iruna?
quines wings han de ser! "les wings", dona! "les wings"! veigues...

"don't learn to clip your wings,
just let flow your ways..."

2011-06-08T22:48:00.001+02:00

Royal de Luxe (Decollage - Balayeurs du Desert)

parir i perir

2011-06-08T22:13:00.001+02:00

buscant "peréixer", he trobat lo verb "perir".

i em distrec un moment pensant en la curiosa sensació d'estar parida i perida alhora.

"estar parida", "ser parida", "ser una parida"..., són coses que, vulgues o no, donen faena.

"perida", en canvi, ja no tens res a fer, i pots assaborir... "lo relax dels perits".

(ui, no... busco "perit", esperant trobar la pau d'un difunt, i vaig i em trobo un "expert, entès en una determinada matèria". los diccionaris, sempre sorprenent-me: ara resulta que un perit, tan viu!, és un mort, de perir. quines coses...)

perir

v. intr. [LC] Deixar d’existir.

|| Morir, sucumbir, acabar, finir, expirar. «–» Néixer.

parir

|| Parterejar, anar de part, deslliurar, infantar, treure's el ventre.
|| Criar, fer, crear.
|| Cadellar, gatonar, gatinar, vedellar, pollinar, godallar, porcellar, anyellar, xaiar, cabridar, conillar, quissoiar.

1 1 v. tr. [LC] [ZOA] [MD] [AGR] La femella, expel·lir (el fetus que portava al ventre al final de la gestació). Parir un noi. Parir un infant. Parir bessonada. La vaca ha parit.

1 2 [LC] pop. posar algú a parir Criticar-lo granment.

2 tr. [LC] pop. Crear, fer. Com ho has parit, això?

2011-06-01T23:43:00.000+02:00

més, no.

cada vegada penso i confio que serà l'última. espero que esta vegada sapiguem no estar junts. n'hem après una mica, però després se mos oblida. i mos retrobem, fins que tornem a perdre-mos al final del camí, just allà, al revolt del vertigen.

cada vegada, t'ho dic: per aquí, més, no puc.

2011-05-30T23:49:00.005+02:00

l'exprés (a contes breus, de pere calders)

ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. el veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

anava carregat de maletes. si preguntava a algú l'hora, moltes persones, en lloc de respondre-li, capotejaven, passaven de llarg, i les veia marxar, com locomotores jugant a fer equilibris sobre una via de tren invisible. quan intentava explicar-los que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació, ja no hi eren.

josé iranzo, el pastor de andorra

2011-05-30T00:17:00.000+02:00

José Iranzo, el pastor de Andorra 1/6

José Iranzo, el pastor de Andorra 2/6

José Iranzo, el pastor de Andorra 3/6

José Iranzo, el pastor de Andorra 4/6

José Iranzo, el pastor de Andorra 5/6

José Iranzo, el pastor de Andorra 6/6

quin gust, trobar josé iranzo a la panxa del bou, amb la júlia.

com parla, com canta i com mira!

"societat"...? i sant agustí de canterbury

2011-05-27T01:17:00.002+02:00

parlant de "poble", o de "pueblo", en primera persona, s'arriben a dir coses tan diferents... moltes, contradictòries. i tots se senten "poble", o "pueblo".

la gent el que volem és treballar, poder arribar a final de mes... s'han omplit la boca amb drets humans, però tots acaben fent lo mateix, buscant lo seu interès. si són los rics qui tenen los diners, són ells qui els poden moure. pos que ho facen! i que la gent poguéssem treballar i viure, també. tot costa molt, però a mi no em fa res treballar tant com calgue. la gent està molt cremada amb tanta hipocresia... critiquen als altres, però cadascú busca el seu.

a la gent li sap mal que es donen ajuts als immigrants... diuen que els prenen la faena i que tenen més privilegis que natros. en part, tenen raó. però hi ha molta gent que no està disposada a arromangar-se, tampoc, eh! jo tinc amigues que estan al paro i quan los dic si volen venir amb mi a llimpiar cases, me diuen que no!, que ja estan cobrant del paro, o que no volen haver d'anar a llimpiar cases, com si fos una humillació. i algunes se peguen la gran vida, no et penses! hi ha molts que diuen que els immigrants vénen i rebenten los salaris, que per culpa seua, han baixat los sous... però, mira... l'altre dia, uns me preguntaven per algun jardiner, i jo vaig dir-los que coneixia un xic marroquí que els ho faria la mar de bé, treballador, responsable... me van preguntar a quant haurien de pagar-li l'hora; jo vaig dir-los que a uns 8€, i saps què em van dir? "ah, no, no! de cap manera! màxim, 3€!". no tenen vergonya...

ella és pencona, responsable, espavilada, complidora... sempre m'ha semblat molt bona persona.

va votar en blanc perquè cap partit li inspira confiança. no sap quina repercussió té votar en blanc, si al final encara beneficia als grans partits (això és el que jo em penso, però tampoc ho sé del cert). va votar en blanc com a forma d'expressió: "cap partit m'agradeu prou. no me'n fio de cap de vatros i és així com vos ho expresso".

entén que molta gent se decante per les idees de dretes. entén les reclamacions i les protestes de qui surten al carrer i es queixen.

. . .

"la gent", "lo poble" o "pueblo"... qui és "la gent"? qui, "lo poble", "lo pueblo"? qui són, estos "rics" de qui tant parlen? "los banquers"? "los polítics"? "los empresaris"? "los grans especuladors"? quatre gats? desenes? milers? milions? en relació a qui, som "rics" o "pobres"?

qui és que vol que la vida i la societat vaiguen d'una altra manera? volem viure, realment, d'una altra manera? volem no ser tan consumistes? volem treballar? treballar més? treballar menos? volem, si pot ser, no fer-ho? volem ser egoistes? o generosos? volem compartir els problemes? i els "logros"? volem participar i implicar-mos? "mullar-mos", diuen? quan? com? en una manifestació? en los diferents aspectes de la vida quotidiana? en alguns, només? quan poguéssem i quan mos vingue de gust, fer-ho? quan calgue? quan algú mos ho demane? volem donar-mos? volem rebre o no volem rebre?

a cap pregunta hi ha una sola resposta. lo que tu vulgues, potser no és el que vull jo. i viceversa. però molts continuen parlant com si fos possible i desitjable trobar "la resposta", "lo camí necessari", "ordre", o "desordre"...

mentrestant, i des de sempre, voluntats individuals, col·lectives, moviments associatius, valors, interessos...

munts de faenada, d'esperances, de dificultats, d'imaginació per a intentar fer les coses de tantes "altres maneres de fer-les"...

també munts i munts de mandra, d'acomodació, de passotisme, de desencant, d'esgotament, d'indiferència...

consciència... inconsciència...

"sortim al carrer a reivindicar! endavant! a la batalla!"

ba... talla...

vols tu viure d'una altra manera?

proposta de retirada massiva dels diners de bancs i caixes... per a qui tingue diners ingressats, clar. però... per què una retirada "simbòlica"? 155? 150 €? per què no una retirada total?

supressió de les domiciliacions bancàries... pagament, si és que podem pagar, però també si és que volem continuar pagant, trinco-tranco, o d'altres maneres...

volem repensar la vida quotidiana? la nostra despesa? lo consumisme que mos impregna?

o voldríem poder disposar i disposar...?

com pot ser que la nostra empresa no haguéssem fet fallida encara? com pot ser que continuen construint-se blocs de cases, encara? i vinga edificis i urbanitzacions fantasma... i ofegats d'hipoteques...

me costa tot, entendre-ho...

. . .

blablablabla.........

27 de maig, sant agustí de canterbury:

Los cuentos de Canterbury | P. P. Passolini | 1972

comiat de sisè... i tornem a començar

2011-05-26T01:25:00.001+02:00

després de la festa de comiat dels alumnes de sisè, companys de l'aicard, que enguany marxen de l'escola i l'any que ve comencen a l'institut;

després de perdre'm en pàgines "educatives", infinitament i caòticament plenes de propostes didàctiques, conceptes, projectes, continguts, transversalitats, competències, etcètera;

després de tota la vida d'un fill de 12 anys amb "necessitats educatives especials", sense haver pogut veure mai cap "pla individualitzat", "adaptació curricular", cap document escrit de propòsit, desenvolupament ni seguiment pedagògic, tot i haver-ho demanat en diferents ocasions, però, evidentment, no amb la suficient insistència, ni responsabilitat, ni dedicació..., conformant-me amb evasives;

només avui, després de tants anys, esta mare que sóc, saltant d'un lloc a un altre, he fet cap a un racó de món on hagués hagut d'arribar fa massa temps, cagondena. un racó virtual on m'ha emocionat trobar mostres concretes d'"atenció a la diversitat" i de "plans individualitzats" de xiquets i xiquetes, elaborats a diferents escoles i instituts, per part dels professionals que hi treballen, en col·laboració amb les famílies, en això que en diuen "comunitat educativa", i que per a mi, certament, són "exemplars":

http://phobos.xtec.cat/edubib/intranet/index.php?module=Pages&func=display&pageid=49

"només són papers", m'han dit a vegades, "protocols", "paperassa"... i una merda.

només són papers i una merda, si és així com s'interpreten. però quan se fan pensant que han de servir a la pràctica........ han de servir, a la pràctica.

me fot molt pensar que he tardat tants anys a implicar-me més en l'educació de l'aicard, que he tardat tant temps a demanar-exigir amb la suficient insistència "què passa amb l'aicard, a l'escola", pensar que no he posat prou de part meua...
però no sigues negativa, nurieta. encara mos queda un altre any, a l'ordinària escola. posa't les piles. va. intentem-ho: aprofitem-la.

2011-05-25T01:15:00.000+02:00

El país moribund, Salvador Espriu, Barcelona, 1934-1935

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera!", li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país." "En què ho coneixes?", s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. "En què ho coneixes?", va dir, caigut altra vegada en desesper.

(...)

"Te n'has convençut, ara?", vaig preguntar al país. "Sí", va dir ell, entendrit. "Però sóc tan ancià! Quin fred, tot em roda, em moro!", xisclà de sobte. La feridura va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo n'era l'únic testimoni. "Mullar-me per ell?", vaig reflexionar. "Ja en trobarem un altre que ens pugui fer més peça. Vaig a telegrafiar la notícia, és més essencial que intentar salvar-lo. Quin èxit periodístic que serà!", vaig meditar, mentre m'allunyava.

2011-05-21T01:20:00.002+02:00

blog acampadabcn: http://acampadabcn.wordpress.com/

Video chat rooms at Ustream http://www.ustream.tv/channel/acampadosbcn

http://www.vilaweb.cat/

pintes teulades

2011-05-20T21:30:00.035+02:00

(una vegada penjades, les pintes teulades, me n'adono que he fet la teulada al revés. i torno a fotografiar-les.

un estímul més que em fa pensar en les persones que estan a les places -d'alguna manera, és el que proposen, pintar o construir teulades "al revés"- i en les que no hi estem, i perquès...)

teules pintades

2011-05-15T13:23:00.002+02:00

t'imagines una teulada tota pintada com una platja del delta de l'ebre? o com un bosc, o com un prat d'herba? o continuació d'un paisatge de marges plens de garrofers i oliveres?

lo dibuix d'una sola teula, escampat a la teulada sencera.

m'agradaria tornar i preguntar-li-ho a la daniela, una pintora de teules que ahir vam trobar en una de les paradetes a la festa a la plaça d'amposta. segurament, no ho faré. he de fer el dinar, dinarem, voldria anar a la faena... me'n quedaré amb les ganes. potser algun dia ho podré veure.

mans de daniela, pintora de teules

entro a internet i trobo altres teules pintades en "talleres de manualidades" i en pàgines web d'artesania.

també faig cap a un museu de teules pintades, a fornalutx, un poblet de mallorca. en este cas, pintades a l'espai de teula vista, no la teula sencera, o per la part de sota, allà on la teulada vola.

una tradició decorativa però també simbòlica, protectora, la qual sembla que es remunta segles enllà, grècia, roma...

museu de teules pintades a fornalutx (mallorca)

festa del mercat a la plaça

2011-05-06T23:56:00.003+02:00

este cap de setmana estàs a amposta amb ton pare, filla, i el que ve, espero que hi anéssem juntes.

Mercat a la plaça 2010. Amposta a principis del segle XX (part 1)

Mercat a la plaça 2010. Amposta a principis del segle XX (part 2)

Mercat a la plaça 2010. Amposta a principis del segle XX (part 3)

Mercat a la plaça 2010. Amposta a principis del segle XX (part 4)

bona nit, mister bean

2011-05-05T00:40:00.002+02:00

"good night mr bean"

en un trosset de ràdio, en aquell petit recorregut d'una emissora a una altra, buscant una mica de música, "la mort de bin laden".

lo pas just de viu a mort, sense més explicacions, sense declaracions oficials, ni proves forenses, ni reaccions immediates.

només a la faena, l'anunci d'un presumpte (de presumir) assassinat.

a la nit, estabornida per tanta "justícia social", me'n vaig a buscar alguna barreja, i em quedo mirant "good night, mister bean", pensant possibles similituds quotidianes entre mr bean, l'obama, l'ossama... i altres insomnes, com jo mateixa.

laden... "carregat".

cinquanta moments de felicitat

2011-04-29T02:34:00.000+02:00

felicitats, amor : )

joannúria

carta a un ratolí

2011-04-28T00:36:00.001+02:00

fent endreça de papers, he trobat esta carta, escrita l'any passat, o l'altre:

no era la primera. una altra vegada ja va escriure-li explicant-li que s'havia menjat la dent.

avui me preguntava si el "ratoncito pérez" existix. li he preguntat, "a tu què et sembla?", i ella m'ha contestat, "me sembla que no"; "i qui penses que porta el regal sota el coixí?"... al cap d'uns segons, ha arribat a la conclusió que "potser els reixos".

il·lusió de tu i jo

2011-04-25T03:55:00.001+02:00

just allà on l'aigo s'atura,

acaba i comença el passadís secret:

túnel de fulles, falgueres i ortigues,

cementiri de cotxes que encara murmuren,

filat de ferroveller...

criatures que corren

davant nostre

o que caminen,

prudents,

a l'aventura:

entre paüres i cors valents.

mirades profundes

"temps al temps"...

desesper...

fragilitat absoluta...

"na-fent"...

"no vull tantes emocions"...

certesa d'altres amors...

enyor

enciams, tomates, cols,

faves, carxofes,

cebes, fesols...

basses plenes de cullerots,

parres, canyís...

reguissol

morir i viure d'amor,

de desamor i encara amor,

de desig,

de pur sentiment,

de tu i jo,

de natros,

de tot.

2011-04-21T23:32:00.004+02:00

so de pluja i de centrifugadora.
bosses mig fetes.
tomata, enciam, patates, bajoques.
kiwis, plàtans, llom, cuixes.
nesquik, cafè, llet, sucre.

deures. llibretes.
quadern de fulls en blanc.
llapis, colors, llibres, ceres.
escoltar, olorar, mirar, sentir.
caminar, córrer, saltar, jeure.
llegir, pensar, dibuixar, escriure.
no llegir, no pensar, no dibuixar, no escriure.

possiblement, pluja.
arbres, verdor, herba fresca.
conills, vaques, cavalls... formigues.
rialles, joc, ulls d'alegria.
baralles. silenci. conversa.

sopar, conte,
companyia... adormir-se.

ben a prop.

llunyania.

ja ha parat, la centrifugadora.

tranquil·litat.

so de pluja.

2011-04-18T22:51:00.006+02:00

va arrossegar-se a gatamèus fins un d'aquells camins tan rectes i clars, amb l'obsessió de desdibuixar-ne els contorns, zigzaguejant, ara a un costat, ara a l'altre, com un matoll polsegós, agitant arrels i branques.

lo camí, al seu pas, conservava el seu aspecte inalterable.

si una bomba atòmica no m'ha immutat, tampoc ho faràs tu, desgraciada.

va començar a ploure.

exhausta, damunt d'aquella terra tan dura i aspra, va buscar la flonjor del fang.

empesa per la força del vent i de la pluja, mentre la despullaven de la roba, s'hi va rebolcar...

fins que va perdre la consciència.

l'endemà, vés a saber a quina profunditat, devia tenir la pell finíssima. però no es podia ni moure.

només un trosset de comissura de la boca tenia encara una mínima mobilitat.

se sentia un fil de veu que cantava:

que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...

per casualitat, va tornar a ploure.

a poc a poc, l'aigua va anar dissolent lo fang que l'arrebossava, encetant aixaragalls per tot lo seu cos que desembocaven a la terra mullada, fent-li pessigolles.

lo camí, com intacte. allà quiet, recte i blanc, amb les dos vores perfectament traçades.

van entrar-li ganes de pixar.

li sabia greu pixar-se allà, enmig del fang.

a tu, camí, no t'importarà, veritat? com res t'afecta...

havia parat de ploure i el sol escalfava la terra i les pedretes blanques del camí immutable.

oh!, quin descans, aquella pixera! de tant plaer, caguera i tot, li entrava!

quan al cap d'uns dies va veure que al camí començaven a créixer fulles de tori i flors amb pètals d'urani, d'un blanc niquelat, va pensar que segurament alguna llavor devia haver-se empassat, en aquella gustosa rebolcada al fang.

2011-04-18T14:34:00.002+02:00

de "va, que tu pots" a "boig", passant per "vaquetupots".

m'agradaria saber què va fer la dona que surt d'aquell munt de runes i es troba en aquell paisatge tan desolador...

"deconstrucción"

Clip del proyecto "la ciudad en el cine" del colectivo Sci-Phi.
Imágenes de;
Hiroshima Mon Amour. Alain Resnais, 1959
Alemania Año 0. Roberto Rossellini, 1948
La Infancia de Iván. Andrey Tarkovsky, 1962
Roma ciudad abierta. Roberto Rossellini, 1945
Berlín Occidente. Billy Wilder, 1948

Montaje: Sci-Phi
Música: Lauki (electronics) Heike (violin)

vaquetupots

2011-04-17T23:33:00.000+02:00

pujàvem en cotxe a casa mons pares.
a la ràdio, per a variar, parlaven del barça.
l'aicard, atentament escoltava les explicacions que donaven de la lesió de puyol.
després de saber que segurament no és tan preocupant com podia semblar, ha exclamat:

va!, que tu pots!

i a continuació ha iniciat un joc oral de fonètica que m'ha dixat al·lucinada:

va!, que tu pots!
va, que tu pots!
vaquetupots!
vaquetupots!
vaquetupots!
vaquetupots
vaquetupots
vaquetupots
vaquetupots
pots
pots
pots
pots
pots
potx
potx
poig
poig
poig
boig!

2011-04-17T16:26:00.001+02:00

mentre llegia el diari, va sentir com la marina i el david començaven a embornar.

si l'embornada no s'hagués allargat tant, l'origen d'aquell escàndol hauria pogut ser un corredor solitari, o un grupet de ciclistes, un esquirol enjogassat, algun conill fugaç...

encuriosit, va aixecar-se i va sortir a intentar averiguar què els podia estar passant.

quan va obrir la porta i va estar al seu costat, la marina i el david van callar.

impressionats, amb la mirada i sense paraules, van dir-li, "mira, julián... això, mos passa":

mantis i papallones, erugues, palometes i tilonorrincos

2011-04-16T22:10:00.005+02:00

"mantis"

"the mantis parable"

http://es.wikipedia.org/wiki/Manto_(mitolog%C3%ADa)

Cada uno de esos viajes era para mí como una ruta del descubrimiento. Volvíamos siempre con un tesoro. Una mantis. Un caballito del diablo. Un ciervo volante. Y cada vez una mariposa distinta, aunque yo sólo recuerdo el nombre de una a la que el maestro llamó Iris, y que brillaba hermosísima posada en el barro o el estiércol.

La lengua de las mariposas, Manuel Rivas

. . .

"tilonorrinco":
http://pajaroslabrava.blogspot.com/2010/06/el-tilonorrinco-de-nueva-guinea.html

trobat a: http://pajaroslabrava.blogspot.com/ i http://srfeynman.blogspot.com/2010/07/el-tilonorrinco-de-nueva-guinea.html

¿el instinto del arte, de denis dutton?

per enyorança, per la (mala) re...putació, per carinyo, per si algú busca, per no autoeliminar-me, per orgull, suposo, i pel ionquisme i la guitarra

2011-04-15T22:29:00.002+02:00

no pensava que pogués ser tan fàcil ressuscitar (no sabia que s'escrivia amb "sc"...).
lo que sí que sabia era que és difícil morir-se completament quan som vius encara (tot i que a vegades no mos ho semble).

què faig, aquí, altra vegada?

1. m'enyorava.

2. ahir, un company de feina m'ensenyava el programa d'un curs sobre xarxes socials i empresa, en el qual una de les ponències tractava "com conservar la reputació", o alguna cosa semblant. vaig pensar que este blog, de cara a mi mateixa i a l'empresa, no és precisament un "referent de bona reputació", i acte seguit: "irunaaa... com he pogut eliminar-te? ni que sigue per respecte a la nostra mala reputació, què et sembla?, tornem-hi?".

"la mala reputación" - paco ibáñez

"la mala reputación" - georges brassens

"la mala reputación" - luis rueda y el feroz tren expreso

"la mala reputación" - loquillo y los trogloditas

3. avui, he llegit "un des-encís, però no un des-amor", i se m'ha encongit lo cor. m'he sentit malament d'haver-me guardat lo blog sense haver guardat los comentaris. comentaris que sovint m'atabalen, però que en la gran majoria dels casos estan escrits per persones que he pogut conèixer, per qui sento molt de carinyo i que m'han mostrat també el seu afecte i m'han acompanyat durant tots estos anys. només un intent d'atea resurrecció (hòstia! no sabia que "ressucitar", ai!, "ressuscitar", fos amb dos esses, i "resurrecció", amb una sola essa :s... ja m'estava atabalant buscant sense trobar "ressurrecció", "ressuscitament" o altres possibilitats als diccionaris)... per on anava? ah, sí... només un intent d'atea resurrecció podia potser recuperar els comentaris que vaig eliminar sense contemplacions.

4. i si algú busca una lletra o una paraula o qualsevol cosa que aquí podia trobar-la?, amb la il·lusió que saps que fa quan, remenant, de cop i volta trobes allò que buscaves, o, senzillament, una sorpresa, en qualsevol racó desconegut o recòndit? tens la "jeta" de carregar-te el blog així per les bones? mala persona! mala persona! (esta mania d'autocastigar-se...).

5. ahir, algú va esborrar un comentari que jo havia fet, i ho comprenc, perquè, afortunadament, aquí a dins, per ara, tenim dret a guardar "lo nostre racó" com natros volguéssem. però la veritat és que també em va saber greu, perquè penso que no hi deia res de terrible o irrespectuós, i vaig fer el comentari amb sentiment. però, clar... sí... la llibertat, i patatim, i patatam... però... i la meua llibertat? i els meus sentiments? "dona, núria, si tu mateixa et tapes la boca i et tanques la porta, no esperes després poder parlar per una finestra. per a poder expressar-te, la primera amb qui has de comptar ets tu mateixa".

6. continuo sent una ionqui. m'agradaria no ser-ho tant. pensava que ho podia intentar... però també em fot que l'única manera de veure-ho possible sigue llançant lo cavall a la tassa del vàter, i més quan és un cavall que tant m'ha acompanyat i m'ha ajudat moltes vegades, un cavall que em sembla de les millors drogues que he tastat... com la guitarra, que "canta quan canto jo... i plora sempre amb mi".

"la guitarra" - joan manel serrat

"salut"

2011-04-05T22:27:00.001+02:00

SALUT

Des del desembre de 2009, convivim amb la leucèmia. A l’Hospital de Sant Pau, gaudeixo d’una Sanitat, de les millors del món, i Pública, per a tothom. Me’n sento orgullós.

Si el que gastem en Mútues i Clíniques Privades (duplicant moltes despeses) ho invertíssim en Sanitat Pública, consolidaríem la que tenim, milloraríem serveis i reduiríem molt els temps d’espera. Per ara, un copagament proporcional a la renda, en les visites, la farmàcia i els tractaments, pal·liaria el dèficit, ens educaria, transitaríem pel camí de la solidaritat. Afaitar buròcrates sobrants, reduir despeses prescindibles i escoltar als bons professionals, milloraria l'eficiència.

Però sembla que als polítics torna a vèncer-los la covardia i l’egoisme personal i de partit, i CiU es limita a proposar una retallada “al tant per cent”, inhumana, de conseqüències potser fatals. A l’hospital veig com la calma i l’alegria que curen, es van enverinant amb la ràbia i la tristesa de la impotència. Ens hi juguem molt, ens hi va la salut.

SALUD

Desde Diciembre de 2009 convivimos con la leucemia. En el Hospital de Sant Pau, disfruto de una Sanidad, de las mejores del mundo, y Pública, para todo el mundo. Me siento orgulloso.

Si lo que gastamos en Mutuas y Clínicas Privadas (duplicando muchos gastos) lo invirtiéramos en Sanidad Pública, consolidaríamos la que tenemos, mejoraríamos servicios y reduciríamos mucho los tiempos de espera. Por ahora, un copago proporcional a la renta, en las visitas, la farmacia y los tratamientos, paliaria el déficit, nos educaría, transitaríamos por el camino de la solidaridad. Despejar burócratas sobrantes, reducir gastos prescindibles y escuchar a los buenos profesionales, mejoraría la eficiencia.

Pero parece que a los políticos vuelve a vencerles la cobardía y el egoismo personal y de partido, y CiU se limita a proponer un recorte “al tanto por ciento”, inhumano, de consecuencias quizás fatales. En el hospital veo cómo la calma y la alegría que curan, se van envenenando con la rabia y la tristeza de la impotencia. Nos jugamos mucho, nos va la salud.

Julián Mayor, Tortosa.

trifolium incarnatum

2011-04-04T02:22:00.001+02:00

des de les muntanyes de la segona quinzena de març, blanques i àrides, torno a la vall, a buscar una mica de farratge.

i encara puc trobar algun racó de verd i de blaus, on alimentar la bèstia.

2011-04-03T23:41:00.003+02:00

faig una petita pausa, amb lo pensament perdut, enmig de la muntanya de la segona quinzena de març. paisatge d'empreses, d'autònoms i de particulars, d'adreces i de codis postals, d'articles i de números que sempre em van massa grans.

en un costat, la grapadora, un segell de "duplicat" i un altre de "pagat". a l'altre, un plec de "còpia dels albarans", un plec de "vals de compra", un plec de "mail" i un plec de "revisar incidències". al davant, la capsa plena de sobres.

volia escoltar brian eno. però de seguida m'he trobat corrent lo perill d'abandonar la feina, saltant de l'eno a "heno", "fenc", "trèvol de flors d’un vermell viu, disposades en glomèruls ovoides o cilíndrics, conreat com a farratge (trifolium incarnatum)", "farratge", "verd que es dóna com a aliment al bestiar"...

me'n torno a la segona quinzena de març.

és millor així

2011-04-01T18:48:00.000+02:00

me proposo no llegir-lo.

vaig a buscar els xiquets al col·legi. anem a casa. berenem. entro a llegir blogs on m'hi sento a gust. escric un correu. (...)

torno a pensar que no vull llegir-lo. però entro igualment en un blog des del qual puc veure si hi ha alguna actualització allà on sé que escriu. no vull entrar-hi. no vull llegir-lo. tanco la pantalla. però torno a obrir-la i hi entro directament.

començo a llegir-lo i puc veure'l i sentir-lo des de la primera paraula fins a l'última. sento una pressió al pit. me quedo compungida. recordo moments de plaer indescriptible entre ell i jo. penso com de malament hem acabat la nostra relació. llijo com trempa, com flirteja, com mira, com de seguida s'excita, sé com li agrada excitar i veure l'altra persona morint de desig. me recorren per dins sensacions intenses que encara m'afecten, barrejades amb un estrany sentiment de llunyania, de pèrdua, de trencament.

me proposo altra vegada no tornar a llegir-lo, per a evitar sentir esta remoguda interior que veig que encara m'afecta i perquè em sento malament cada vegada que mos escrivim o parlem. mos hem dit que no ho tornarem a fer. sabem on som, i ell sap que l'estimo encara (potser ho dubta), però tal com ha anat tot i tal com han sigut les últimes converses i cartes, desagradables (així és com jo les sento), sembla absurd qualsevol intent de mínima relació. quin sentit tindria allargar una conversa o una relació quan les dos persones, o com a mínim una d'elles, sent que no funciona i que a més estan a disgust?

sí, encara m'afecta. segons ell, ja no sent res de bo per mi. llegint estos escrits, penso que, per sort, sí que pot sentir-se a gust amb altres persones, que la vida continua i no ha desaprès a viure-la i a gaudir-la. també jo estic vivint-la i gaudint-la.

me dic a mi mateixa que és comprensible esta pressió que sento a dins, i també que me n'alegro de llegir-lo viu i ple de desig. "és millor així", penso.

dormir

2011-03-31T21:25:00.000+02:00

"dormir" - luz casal

dubtes que tenia

2011-03-31T09:42:00.002+02:00

lo present del verb "endur-se":

m'enduc
t'enduus (o endús)
s'enduu (o endú)
ens (o mos) enduem
us (o vos) endueu
s'enduen

http://www.verbscatalans.com/conj/taula.php?verb=39630440201&forma=endur-se.

sovint, sovintejar, però... "sovintejadament"??

seria com dir "maiment", "semprement", "a contracorment" (mite'l, ell! m'agrada: "a contra-cor-ment"), "llunyment", "sotament", "a trenc d'albament", "massa-ment"...

31 de març

2011-03-31T01:41:00.001+02:00

avui, vas néixer. segurament, ara, ja estàs dormint. demà t'aixeques abans de les 6, com cada dia.

ets lo petit, però et veig com lo gran de la família. no podria estar allà sense tu. no podríem.

ta germana, ja veus, cada nit distraient-se de les obligacions i de les responsabilitats, avui a la parra, demà al cirerer, l'altre, a la lluna. anant-se'n a dormir massa tard, mentre tu cada dia t'aixeques i obres més aviat.

fins avui, no tenies ni trenta anys.

no servirà de res que t'ho digue: cuida't. segons tu, ja ho fas.

viure per a treballar..., treballar per a viure...?

(fot lo camp al llit, iruna. no és gaire compatible 33 -merda, 34- en un mes tan llarg.)

2011-03-31T00:39:00.002+02:00

en un intent d'aproximació a pau riba, a qui he escoltat molt poc i de qui gairebé no coneixia res, a part de la noia de porcellana i de les versions de nadal, que quan vaig descobrir-les me van agradar especialment, ahir vaig estar mirant i escoltant per primera vegada l'entrevista que va fer-li "un arbre" (que és tal com el pau li presenta l'albert om al seu fill petit, lo llull).

me va agradar començar a conèixer un home que a vegades no sap ben bé si se sent pare o iaio, algú que considera que no educa, que no és esta la seua intenció, que ell "solament" vigila una mica, aconsella..., mentre el fill ja disfruta tocant la bateria, voltant per cadaqués, emportant-se aquí o allà "un monstre" ("este monstre també te l'has d'emportar?", "sí", i au, vinga, un altre company cap a cadaqués); un home apassionat de la música i d'escriure, a qui li agrada passar hores i hores entre cordes de guitarra i teclats, pantalla, acords, lletres i notes de música, recollit (o escampant-se) en mig metre quadrat que a "l'home arbre" li sembla un caos, però no a ell (o almenys no en aquell precís moment, perquè "sé on tinc les coses, aquí està això, aquí, allò...", la mar de bé); algú a qui se li pot preguntar "com veus això de tenir tants fills amb tantes dones diferents", perquè et desperta prou confiança per a poder fer-li la pregunta, o altres de més íntimes, i ell te contesta obertament si vol contestar-te, o et diu clar, en un altre moment, si se sent com en una entrevista de "premsa del cor"; una persona que parla de com les drogues (tantes i diferents) són un component de la vida quotidiana (dis-li alcohol, antibiòtics, calmants, lsd... quantes altres coses, persones i sentiments són també drogues per a tots natros, o així mos les prenem...); un home que sap distingir entre drogues i sida, havent-ho viscut des de dintre, i amb poques paraules t'ho explica molt bé; que va descalç a l'hivern perquè un dia va plantar-se i va pensar "què collons! també a les mans, tenim fred"; que prepara una paella per a molta família, en un racó, sense parar de fer, al seu aire, mentre "l'home arbre" escolta a sa mare, rosada de cara, de cor i de pell, per l'aire i el solet i les nuvolades, les nits i els dies de tants anys, de tota la vida, contenta dels seus fills, feliç, diria, o les experiències i les emocions d'un altre fill seu, qui també pot tenir la suficient confiança per a parlar de la seua vida personal i de la relació amb son pare, sincerament, davant seu; un home entranyable que demana al menut un calcetí, i el calcetí volant que li arriba, i fa una descripció senzilla i clara del moment actual i de com veu lo futur, buscant lo fil que hi ha a dintre, a la punta, fins a girar-lo del revés, amb un nét en una cuixa i una néta a l'altra cuixa que l'escolten i se'l miren, mentre ell parla i els acaricia, carinyosament...

això mirava i escoltava ahir, encuriosida pel pau riba, de qui fa dies que vaig escoltant cançons que no coneixia i que m'arriben en mula (il·legal que és una...), amb la sorpresa de trobar-lo cantant en directe i amb l'única companyia de la guitarra, amb l'albert, una de les primeres cançons que em va agradar més en estos últims dies, "quina enve-eja!, quina enve-eja!"... per com li creixia l'herba i tot lo procés.

"matriu-matràs", una bona manera d'enfocar aquella seua "zona zero virtual": una caverna uterina. Un túnel de reflexió, creació, producció i divulgació, dedicat a la gestació de projectes... (tota mena de projectes: des dels que es donen a partir de processos merament naturals —matriu— fins als que requereixen un procés de síntesi artificial —matràs—, passant pels que requereixen processos mixtos en què artifici i natura s’autocompenetren —matriu/matràs—)

diumenge a la nit, preocupada innecessàriament per un viatge mentre algú ja dormia, la mula em va fer escoltar la cançó del pressentiment, com preparant-me o acompanyant-me, per si un cas, suaument... m'espantava sentir-la, però em va semblar un tresoret.

a poc a poc, intento conèixer este home una mica més...

reconec que no tot d'ell m'entra fluïdament. se'm fa difícil, per exemple, quan me'l trobo envoltat de tanta gent en escenaris on a ell gairebé ni el veig. me ve més de gust tornar a la mare de déu, o a l'enuig de sant josep...

ja comprenc l'emoció "canetiana", però tampoc és que m'impressione especialment. "se desfogaven", penso, "com cadascú intentem desfogar-mos, com podem". en canvi, de cop i volta em quedo "animavagulablandulant", al cirerer, perdent-me per les memòries d'adriano, i m'emociona saber que la cançó ve "de riba a riba", i que potser va trobar-la mig adormida, o roncant ferotgement, entre els llençols on convida a dormir a un arbre. una lletra potser considerada "no trencadora", o nascuda d'algú "anti-trencament", però que a mi, en canvi, des de la veu del nét, pot trencar-me el sentiment.

vaig fent, ja dic, a molletes de mula... sense morir-me inesperadament, "hòstia! me moro! ja no estic viva!", sinó en una mort que va calant, lenta i profunda.

tastant pau riba, me ve el sisa, com vulgue dir-se, a qui sí que "conec" des de que era petita, segurament des d'abans de néixer. i pensant que no m'agrada fer comparacions, les faig igualment, i sento que les cançons del sisa sempre m'han arribat del tot a dintre, directament, sense cap necessitat d'intent. és sentir-lo i ja viure'l. i recordar l'emoció que em va despertar quan vaig escoltar-lo per primera vegada, o almenys conscientment, en una entrevista, ara fa pocs anys. descobrir que a més d'agradar-me la seua música, la seua veu quan canta, me va agradar com era, quan parlava, quan callava, com era ell, la persona sencera.

avui, quan los xiquets s'han gitat, després d'estos dies pauribejant, he sentit la necessitat de tornar a veure i a escoltar el sisa. i he vingut a buscar-lo...

aviat l'he trobat en un cabaret galàctic de l'espècie blogaddicta, i des d'allà he fet cap a un programa que encara no havia vist, una de les hores lectores on, sorprenentment per a mi, en aquella ocasió, no parlaven de llibres i de lletres atrapades en tinta, sinó de música i de cançons, des de l'experiència de persones que les canten i les conten i que m'agrada com són i com ho han fet, cadascun d'ells ben diferent: santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa.

he flipat i he pensat "bon caram, quina sort tinc, com és possible trobar ara junts a estos tres?, quins regals té la vida...", i de seguida amb los ulls i les orelles abocats a viure'ls.

quin trio, xec...

ara em posaria a "desmenussar" (no em ve de gust dir "desmollar" ni se m'acut cap altra paraula per a expressar el mateix) cada detall de l'entrevista col·lectiva que m'ha encisat, cada coseta que m'ha emocionat o m'ha fet pensar... però no acabaria.

dixaré l'enllaç a l'entrevista, per si algú té ganes d'escoltar-los a ells.

mentre els escoltava, he recordat encara una altra entrevista a santiago auserón i que també em va impressionar. no recordava qui li havia fet l'entrevista, però sé que em vaig quedar allí clavada, escoltant aquell jove que des de la música i amb les paraules vaig pensar que era revolució viva, amb un llenguatge tan ric i a la vegada planer.

he dubtat si no va ser l'ana belén qui va fer-li aquella entrevista. i només tornant a buscar-la he descobert que no va ser ella. amb l'ana van coincidir només als últims minuts de l'entrevista, però les mirades i la complicitat amb què es van comunicar suposo que em van impactar.

pos qui era l'entrevistador, iruna? pablo lizcano. pablo lizcano? però què se n'ha fet?

entro també a buscar el pablo. i llijo que res, se n'ha fet, literalment. va morir fa un parell d'anys. una mica més enllà de "fin de siglo" i para de comptar.

entre tants vius, algun mort hi ha sempre. me fa il·lusió poder trobar-los aquí a tots junts, mig morts, mig en vida. (però què dius, iruna? tu també vius mig morta o què? dona... me sembla que sí. si no, no ho resistiríem...).

santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa (l'hora del lector)

entrevista a santiago auserón en fin de siglo (1)

entrevista a santiago auserón en fin de siglo (2)

2011-03-30T00:44:00.001+02:00

m'agradaria estar al teu costat
quan la pedra trenca l'aigua
e n
c e r
c l e s
. . . .

fins que torna a estar quieta

i abraçats
escoltar la pau de la carícia
i del silenci

2011-03-29T22:00:00.000+02:00

què fa un aspersor enmig d'un camp salvatge d'herba fresca i verda?

no hi ha tuberies, ni cables elèctrics. solament una peça amb dos foradets, com orelles, per on enèrgicament surt lo líquid pressuritzat, escampant-se a tot arreu, mentre a ella li roda el cap, amb la gola amorrada a la terra.

2011-03-28T23:43:00.003+02:00

abandonada, deteriorada... per sort, alguns et cuiden.

per a mi, ets encara una ciutat molt desconeguda.

quantes vegades he passejat pel barri de santa clara? poquíssimes.

ara, remirant-te des del castell i rellegint-te en unes línies escrites pel meu fill, penso que continues sent bastant tal com t'he vist i sentit sempre: una ciutat abandonada, deteriorada... i bonica.

i... quines coses té la vida...

precisament avui, esta nit, ara, passejant-te sense sortir de casa, des del sol de santa clara, he fet cap a la muntanya màgica...

i torno a veure com un home carinyosament cull herbes i plantes aromàtiques, com les acaricia, olorant-les, i se les endú al cau, a la vora del foc, on obre un llibre, buscant delicades receptes amb les puntes dels dits per a omplir i saciar tots los sentits... aigua calenta, rellotge d'arena, morter de fulles i herbes, encantadors polsims, entrar i sortir de les espelmes, fins al fons, des de la punta, i tornar a entrar i a sortir, mentre regalimen les gotes de cera...

gerretes abocant-se en gotets que acullen l'essència... cossos que s'amotllen... desitjades mescles. aigua que mulla i corre les pedres, calentes... clarors de llum... encens que fumeja.. boles de vidre i murmuri de paraules secretes.

ssshhh... iruna, que s'estimen...
tu, silenci.

"las velas de mariano"

tortosa

2011-03-28T14:01:00.085+02:00

explicació d'una cosa "normal" des d'un col·legi "especial", escrita per l'aicard.

càstig, punishment (i altres mètodes?)

2011-03-28T00:05:00.006+02:00

a la carpeta de la sara, un full ple de rosari, pel davant i pel darrera:
No parlare a la classe d'Angles.

m'ha fet recordar un mestre d'anglès que vaig tenir quan feia "bup"!
lo mestre més temut de l'institut.
ell també utilitzava el mètode càstig, o "punishment", i reconec que és lo mestre amb qui més anglès he après, però les còpies que ell mos feia fer havien de ser en aquella llengua, i amb la traducció corresponent: trenta vegades, cinquanta, cent! la llista dels "irregular verbs".

mentre li explico això a la sara i li dic que "com a mínim, amb aquell mestre, apreníem alguna cosa d'anglès", ella em sorprèn pensant en veu alta: "com a mínim, no aprenem anglès". com si el pitjor càstig fos aprendre'n. quina pena...

potser en lloc de "no parlar a classe d'anglès" podrien intentar fer-ho al revés.

la tergiversació del verb

2011-03-25T18:45:00.000+01:00

ella, fent-li carícies i bessitos a l'aire;
ell, estimant-la tota, des del no-res.

per què privar-los del desig i del plaer?

misteri d'una festa

2011-03-25T02:51:00.001+01:00

demà, divendres, 25 de març, festa local. i ningú d'allà sabíem què li passa, a la mare de déu de la cinta. "me sembla que puja, o baixa...".

buscant alguna informació, llijo ara a internet que les autoritats municipals tenen pensat instal·lar un ascensor per a pujar i baixar de l'hospital verge de la cinta des del carrer cervantes.

però no deu ser per això que fem festa demà, iruna...

algú ha dit més tard que li sembla que és la baixada de la mare de déu que se li va aparèixer a un capellà quan se va despertar enmig de la nit ("movido por un impulso superior", diuen -fa un moment la sara també s'ha aixecat per a anar a pixar-) i va fer-li entrega de la cinta famosa.

l'actual projecte de l'ascensor inicialment aspirava a unes escales mecàniques. sembla que la nova opció seria més fàcil i més barata.

també hi hauria la possibilitat de demanar a la verge que fes viatges tot l'any. però seria abusar dels miracles. i quan tornés a ser festa, un 25 de març, ja no en tindríem ni idea del perquè, qui, on, com, quan. de fet, ara ja dubtàvem si podia ser... "divendres de rams?".

carícia d'escrot

2011-03-25T01:26:00.001+01:00

2011-03-24T23:45:00.001+01:00

traduccions aproximades i "jocs" de paraules.
personetes en perspectiva zenital.
avions que bombardegen.
intent inútil d'escorça.

2011-03-24T22:53:00.001+01:00

cuando vuelan me dicen: "¿perra tú qué te has creído,
habitante de mierda?,
vamos a joderte, por dentro y por fuera".
y me cubro de corteza.

quan volen, me diuen "gos"

2011-03-24T14:40:00.001+01:00

les persones són ben curioses...
per què quan me miren de cara me diuen "escorç"?

germán machí

2011-03-19T23:01:00.000+01:00

volia un sac d'escaiola... i hem acabat parlant de son fill, de cine-curt i de pessebres.

li he dit al pare que digués al fill que té "una admiradora secreta", que fa un temps vaig quedar impressionada amb algunes de les seues pel·lícules: especialment, sweet home, insomnio, mi hermano: un pequeño milagro, skateboard - sunday session, i també algun vídeo de pessebres. no sabia que els pessebres eren cosa del pare. "per això l'escaiola", comenta.

avui, torno a mirar-lo... i trobo de nou memoria selectiva, el ministerio del miedo i una carrera de andróminas.

m'agrada que tot això ho face algú tan a prop, en este cul de món, a campredó.

m'agrada com mira les coses, les coses que mira, com les explica, com les abandona, m'agraden los paisatges, i com los actors ho interpreten. també los pessebres.

http://germanmachi.blogspot.com/

"sweet home"

"insomnio"

"mi hermano: un pequeño milagro"

"skateboard - sunday session"

"pessebres campredó (2008)"

"memoria selectiva"

"el ministerio del miedo"

"carrera de andróminas 2010 (campredó)"

"kamikace"

2011-03-19T21:41:00.000+01:00

demà, celebraran que ell fa set anys.
- i què t'agradaria regalar-li?
- un "exilir del amor".

(busco al diccionari "kamikace"...
i "accepció"?)

sant joan de... pallapupas

2011-03-19T01:04:00.004+01:00

entrem a sant joan de déu per consultes externes i fem cap a hematologia.

trobem la sala d'espera plena de xiquets i xiquetes, mares, pares, acompanyants, alguna infermera i un parell de voluntàries que juguen amb los menuts en una tauleta, amb un joc de parxís, dibuixos, trencaclosques...

avui, la majoria dels companys tenen lo cap pelat. estem a hematologia, oncologia i l'hospital de dia.

un xiquet corre pel passadís xutant una petita pilota. l'aicard diu "mira, messi".

un altre juga al parxís amb una voluntària; li diuen a una altra xiqueta si també vol jugar, i ella els diu que sí.

un xiquet que estava recolzat a la taula, sacsejant un dau dins un gotet, sense jugar, sembla cansat... son pare diu que s'ha llevat a les 6 del matí i que s'estan aquí tota la setmana, venint cada dia. la mare li diu al fill que ha de donar-li la medecina. se'l posa al braç i la hi dóna amb una xeringa. passa una altra voluntària i li pregunta si vol jugar. porta un joc de peces a les mans. ell agafa aquella capsa i se'n torna a la taula d'abans.

un noi amb una gorra de llana està compartint walkmans amb sa mare, escoltant lo sorteig que ha de decidir amb qui jugaran lo barça i el madrid als quarts de final de la "champions". "madrid - tottenham, barça - shakhtar", diuen. pregunto a l'aicard, "shakhtar?", i ell m'explica que és un equip d'ucraïna (de la ciutat de donetsk), on juga el txigrinski.

d'hematologia mos envien al laboratori per a fer-li una analítica. després, tenim una hora lliure que aprofitem per a anar a esmorzar al bar.

a l'entrada de la cafeteria, una exposició amb fotos antigues de l'hospital i un retrat de "sant joan de déu", o joan de déu, o joão cidade duarte, nascut a portugal lo 8 de març de 1495, i mort a granada (també 8 de març?) l'any 1550.

m'impressiona veure els xiquets en camilles a l'aire lliure, fora de les parets de l'hospital, acompanyats d'infermeres, familiars o acompanyants.

m'imagino l'aicard en un llit en algun lloc semblant, un pati o un claustre... jo, al seu costat, i el noi que van operar quan a ell el van operar, amb qui vam compartir habitació, també allà, i sa mare, com altres famílies, comentant anècdotes del barça o els ingredients del dinar, mentre sol o núvols o unes gotes de pluja mos fessen companyia.

mirant la viqui-biografia del "sant", trobo una fotografia de l'hospital de granada que em recorda este claustre i em fa dubtar si les fotos del bar són de barcelona o de granada...

també hi ha la imatge de xiquets al llit en un claustre, encerclant un ball de sardanes... i torno a dubtar. ballarien sardanes, a granada? devia ser a catalunya, en un pati paregut?

me produïx una sensació estranya vore tants uniformats (com militars) "fent companyia" a les criatures... i llegir que era "la guàrdia urbana", un dia de nadal. me fa riure trobar davant de tot, en primer pla, un corderet rosegant potser una massana...

tampoc sabia que joão hagués fet de pastor (de ramats) quan tenia 10 anys i va anar a viure a un poble de toledo, a servir una família "cid mayoral"... ni que hagués estat fent de soldat a infanteria, en una guerra contra els francesos, i hagués estat a punt de ser penjat per haver perdut "la caixa" que se li havia confiat. no sabia que va treballar a l'àfrica, construint les muralles de ceuta, ni que va viure a gibraltar, fent de venedor ambulant de llibres, estampes i impresos de canya i cordill, ni sabia d'on li venia la vena religiosa...

com devia ser el sermó que va escoltar de sant joan d'àvila a l'ermita dels màrtirs per a impactar-lo fins al punt d'abandonar-ho tot i començar a pidolar per la ciutat?

què devia pensar i com devia sentir-se quan la gent se li'n burlava i els xiquets l'apedregaven, tractant-lo de boig? per "bogeria", el van tancar a l'hospital real. a partir d'aquelles experiències i d'una peregrinació que li aconsellà el mateix joan d'àvila que l'havia enlluernat, la seua vida va canviar, buscant recursos "per a atendre els necessitats", primer acollint-los en cases particulars, fins que va llogar una casa i va convertir-la en hospital.

quina escena, la que pinta d'ell murillo, portant al llom un malalt... per la cara que fa, sembla que vulgue allunyar-lo d'aquell àngel... o potser els acompanya?

(quin goig trobar una anotació al peu de la foto, com també a la de l'hospital de granada, aclarint que són imatges de "domini públic": "lliure de restriccions conegudes sota la llei de drets d'autor")

al retrat que han triat d'ell a l'hospital, fa cara de cansat...

me pregunto quina cara faria si pogués passejar ara pels hospitals... com seria el seu tracte amb los xiquets i amb famílies, amb los professionals... i què sentiria quan se trobés allà amb los "pallapupas"...

imagino que riuria i els agrairia la faena que fan, "per amor a l'art".

a ell, no ho sé. a qui passem per l'hospital, sí que mos alegren la vida.

"els pallapupas!"

si la vida fos al revés

2011-03-16T22:41:00.000+01:00

esta nit, la sara em preguntava: "t'imagines si la vida fos al revés, mama?".

la primera imatge que m'ha vingut al cap ha sigut la del naixement d'una velleta o d'un vellet.

"dormiríem durant lo dia i estaríem desperts a la nit, com los rat-panats", m'ha dit.

"ah...! amb l'horari al revés, vols dir? pensava que volies dir si nasquéssem vells... fins a morir-mos quan som bebès".

"no, mama, que allavons no mos moriríem", m'ha contestat.

"sí, dona, mos moriríem igualment, quan arribéssem al moment en què ara naixem".

l'aicard i la sara m'han mirat una mica impressionats... i hem continuat sopant.

(intento imaginar ara com seria esta "vida al revés"...)

. . .

al matí, a la faena, durant la pausa del cigarret, he vist en un cotxe un conductor que m'ha impactat. he pensat, "potser d'aquí a uns anys, mos semblarà la cosa més normal del món, i en canvi ara mos estranya".

li he fet este comentari a salvador, i de seguida m'ha dit que ell a "gero", un gat marró com la ceràmica que sempre els acompanya mentre treballen, ja li ensenya a fer de torero, portant-lo a la falda.

també m'ha explicat que no sé quina cantant famosa porta el gos al psicòleg... "o sigue que no seria tan estrany vore'ls qualsevol dia conduint un cotxe".

. . .

tinc la pila de factures d'esta quinzena i una capsa plena de sobres reposant a la taula.

la marina torna a estar a casa. li ensenyaré les factures... però no crec que vulgue "humanitzar-se".

"ikiru"

2011-03-15T01:58:00.001+01:00

vaig acabar l'última capsa de paroxetina fa un parell de dies... i ja la trobo a faltar.

avui tot lo dia sentia una subtil sensació de mareig.
i em pesava la pluja, molt més freda que la de dissabte a la nit, tan tendra.

algú em pot dir que ja va sent hora que dixe de prendre-la, però només d'estar un parell de dies sense ella, ja sento que altra vegada tot s'accelera. potser és psicològic... però tinc la impressió que necessito continuar prenent-la.

sí, ja sóc "prou grandeta", però encara no sé cuidar-me jo sola. entre ella i la iruna, m'ajuden, com poden.

demà, he de trobar algun racó de temps i anar a la farmàcia, sens falta.

si no, fins i tot l'akira kurosawa, ja mort, ve i se m'emporta d'una platja a una altra i m'envia al japó, com si allà no tinguessen ja prou feina...

i m'acompanya durant la nit, en estrambòtics somnis i malsons que surten de si mateixos per a entrar dins d'un altre, i un altre... arrossegant-ho tot.

"Ikiru Hop"

"Ikiru Swing Scene"

quieta, iruna.

... quieta.

"cançó de na rauxa mantells"

2011-03-14T23:58:00.007+01:00

un dibuix de la carme m'ha portat lo cant de les gavines en una música de la maria del mar bonet que no he pogut retrobar encara.

recordo l'emoció de sentir-la mentre uns ballarins la ballaven, una nit, al teatre grec...

no sabia que era un poema de miquel costa i llobera.

la cançó de na rauxa mantells...

Passant, gemegosa,
com fa la gavina
que volta riberes
i torna a voltar,

anava la boja
del Camp de Marina
vorera
de mar...

Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge,
botant pels esculls;

i encara era bella
sa testa colrada,
la flor
de sos ulls.

Color de mar fonda
tenia les nines,
corona se feia
de lliris de mar,

i arreu enfilava
cornets i petxines,
per fer-se'n
collar.

( . . . . )
( .   . . )
( . . . . )
( .   . . )

Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,

anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó...

"La mar jo avorria
mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.

No tenc en la terra
ni pare ni mare,
mes ell...
ell és aquí!
sí...!

(Pagès te voldria,
pagès, anc que fosses
pastor o roter;

i dins la mar ampla,
com ell no n'hi havia
d'airós
mariner.

Bé prou li diria
cançons la sirena
quan ell a la lluna
sortia a pescar:

Per'xò ma finestra
deixava sens pena,
sortint
a la mar...)

La mar el volia
jamai assaciada
de vides, fortunes,
tresors i vaixells;

i d'ell va fer presa
dins forta ventada
Na Ruixa
Mantells.

( . . . . )
( .   . . )
( . . . . )
( .   . . )

(Na Ruixa és la fada
d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves,
endins, té l'hostal,

amb arcs i figures,
amb llits i banyeres
de nacre
i corall.

Per bous de sa guarda
dins fondes estables
allà té Na Ruixa
clapats vellmarins;

si vol per son carro
cavalls incansables,
allà té
delfins.

Quan surt, va vestida
de seda blavosa,
amb totes les tintes
del cel i la mar,

i blanc com la cresta
de l'ona escumosa
son vel
fa volar.

De l'arc que entre núvols
promet la bonança,
la faixa ella imita
per fer son cinyell...

Mes ai del qui rema,
quan ella li llança
son ample
mantell!

Perdut és el nàufrag
quan ella el socorre
i el pren entre els signes
del vel florejat.

La roca feresta
serà ja la torre
on quedi
encantat.

Allà té Na Ruixa
mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana
no veu ja ni sent.

Ai, si ell m'escoltava,
bé prou sortiria
de l'encantament!")

Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,

anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó.

Un vespre d'oratge
finí son desvari:
son cos a una cala
sortí l'endemà;

i en platja arenosa,
redós solitari,
qualcú
l'enterrà.

No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja
bé en té cada estiu,

i sols ja hi senyala
sa petja lleugera
l'aucell
fugitiu...

( . . . . )
( .   . . )
( . . . . )
( .   . . )

Música MARIA DEL MAR BONET
Lletra MIQUEL COSTA I LLOBERA, Pollença, 6-12 setembre 1899

http://www.justsomelyrics.com/2298045/Maria-del-Mar-Bonet-Can%C3%A7%C3%B3-de-Na-Ruixa-Mantells-Lyrics

gràcies per la música i la dansa, carme.

"Jardí Tancat - Original Performance"
Cançó de Na Ruixa Mantells

necessitat d'evadir-se

2011-03-14T22:07:00.000+01:00

en moments així, de cúmul de sentiments, dir-te "eva"...
t'imagines?

. . .

no em va crear per a fer-li companyia. què s'emboliquen?!

va ser l'excitació de llepar-li la costella i voler menjar-se'l!

això, va ser! clar, no m'estranya... qualssevol!

jo només vaig aparèixer a l'edèn de rebot.

. . .

(ni dient-te "eva", pots evadir-te, xiqueta.

quina gana de costella...)

misteriós futbolista trobat al fondo d'una bossa i aventura en una pala

2011-03-14T01:58:00.002+01:00

al fondo de la motxilla, entre la carpeta, les llibretes i les agendes, han aparegut una cama, un braç, lo cap i la resta del cos d'un futbolista del barça amb una pilota. una escultura de l'aicard, abandonada allí des del divendres.

fa uns dies, mos va explicar que estava fent-la. avui, s'ha alegrat que la trobéssem. però m'ha sabut greu no haver-la trobat abans, ni sencera. què va passar, divendres? vaig anar a buscar-los jo, al col·legi. ell la portava a les mans. haguéssem hagut de guardar-la amb molt de compte i amb tot lo carinyo, però... jo no vaig estar prou atenta i ell, segurament, va entaforar-la a la bossa quan vam pujar al cotxe.

esta tarde, hem pogut recompondre-la. li falta un peu que no sabem quan vam perdre'l.

esta nit torno a mirar-me'l... i només amb la càmera de vídeo a la mà, descobrixo uns ulls i una boca torta. me sorprèn trobar aquella boca i em pregunto si era l'expressió original que va pintar-li l'aicard o una forma posterior de la pintura a la pasta que distorsiona alguna altra boca. un futbolista enfadat? potser esforçant-se...? "també pot ser un futbolista enfadat", penso, "mama"... però no puc evitar rumiar què podia passar-li pel cap a l'aicard, si realment va dibuixar aquella expressió a la cara...

al costat, un dibuix i una frase de la sara, que ha tornat explicant tota emocionada que avui han pujat a la pala del tractor del tio xavi. "sas-què, mama?? avui xavi mos ha pujat a la pala!!", "a quina pala??"... son pare, més calmat, afegia detalls: han fet una calçotada a l'hort de sa cosina i son tio les ha pujat a la pala del tractor, a cinc metros d'altura!", "elles soles??"... "lo papa també ha pujat, mama"... "i ja portàveu casco, bandarres, per a pujar tan alt?", "nooo! però hem xalat molt! i després xavi ha amollat los cavalls! ha sigut increïble, mama!".

torno a mirar el futbolista del barça... torno a traure-li el cap i me'l poso a la mà. apareix una cara que no li havia vist abans, no pintada sinó feta dins a la pasta: una mirada més ampla i una boca més relaxada, potser fins i tot somrient. i somric jo de pensar que potser era esta la cara que li havia fet l'aicard.

"no sigues mama que només veu lo que vol vore. tu no t'enfades o què, a vegades? també l'aicard a vegades s'enfada... no és agradable, però, a vegades, passa". la veritat és que preferixo vore'l content, però també ja m'agrada que pugue enfadar-se. podria ser que li hagués fet les dos cares...

demà li ho preguntaré.

paupant...

2011-03-13T16:57:00.002+01:00

al costat de finestra que voreja el mar, toco el vidre, ara amb les puntes dels dits, paupant la goma que l'emmarca, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre...

ahir a la tarde, un viatge a través de la pluja.
avui al matí, l'esplendor radiant d'un blau cel-i-mar.

la vall de l'ebre, campredó, l'aldea, un delta difuminat amb la grisor de la pluja, camarles, l'ampolla, l'ametlla...

tres joves (què vol dir, "joves"?) amb una xibeca sobre la taula, engrescats de marxar a barcelona, buscant altres experiències, i ajornar així la pròxima trobada de qualsevol dissabte tancats en un cotxe a prop del poble, rallant-se tota la nit. "com era? baixem a fontana i, al carrer de davant, la primera a mà dreta, no?"...

"te'n recordes, aquella vegada a benicarló? de baixon al pàrquing del mercadona, amb les finestres obertes i la soliguera... i aquell urbanillo dient-mos que millor mos refugiéssem a la sombra d'uns arbres. bon paio, xec... i natros dient-li que veníem de catalunya, que allí no mos dixen fer estes coses"...

i vinga glops de xibeca i musiqueta electrònica... mans lliures.

davant meu, un cabell blanc i un recollit en ros tenyit. ell li pregunta a ella quina pel·lícula anaven a vore, i abans que ella li conteste, "lo discurs del rei?", "... sí".

ell se posa unes ulleres xicotetes blau turqueses i fulleja un diari. ella, una revista. en algun moment, los capets s'aproximen i es besen, a un pam de mi. me semblen tendres...

"heu vist això del japó? que increïble, tio... això mos arriba a passar a natros, i ja ni ho contem. si d'una ventada, la teulada del sabeco va volar abans que l'inauguressen!", "diu que el mar va entrar cent quilòmetros terra a dins", "no, home, no! me sembla que van dir cinc", "tio, pensa que el japó és així d'estret" (ajuntant les dos mans, casi tocant-les), "en cent quilòmetros li haguessa passat pel damunt...", "pos a mi em va semblar sentir que eren cent quilòmetros, no ho sé, xec... potser sí que van dir cinc"...

sona un rock a la butxaca d'una jaqueta. lo cabell blanc s'aixeca... "com dius?? que està la casa inundada??", a torrelles... "sobretot posa tovalloles en terra, berta, per l'amor de déu, que no es face malbé el parquet!".

"mai de la vida he baixat a l'estació de sants. me pedria, xec... quantes vies deuen haver?", "quinze o setze; molta gent se perd, aquí"... "uouff"...

"que xalésseu"... "tu també pots apuntar-te, si vols, que on ne caben tres, ne caben quatre", "gràcies, gràcies, però no em convé". (i esta és la que preguntava què vol dir "jove"...).

de tornada, lo sol il·lumina les vies del tren, les parets plenes de grafitis, l'aparcament on descansen los autobusos turístics, los blocs d'oficines, com fantasmes en domenge, les fàbriques, los barris i ciutats que sembla que visquen més tranquils a propet però a distància de la gran metròpolis, i vés a saber...

penso que possiblement allà la vida passa també de la mateixa manera... i acte seguit me'n recordo dels xavalets que ahir se n'anaven de marxa a barcelona. un d'ells tenia partit de futbol avui, al rossell.

lo mar està esplèndid, blau i brillant, i les oles se fan blanques quan vénen a esquitxar l'arena.

torno a tocar el vidre, ara amb les puntes dels dits, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre... ara suspesa, com si tingués la teua aquí mateix.

me toco la cara, el cabell... i trobo la tela del reposacaps. paupo el velcro per les dos bandes, la costura del fil que cus la roba...

torno a escoltar converses intermitents mentre llijo olor de terra...

a la tinença de benifassà, què fan aquestes persones tota la vida aquí tancades? què fem els altres tancats a fora?...

mireu aquella dona. es posa a l'aixella la filosa, a la qual ha subjectat prèviament un moixell de llana neta i cardada ja pels peraires. cordella una punteta i l'enganxa a l'osca del fus, mentre canta aquesta cobla..., en un poble de teixidors. a cinctorres.

a la mata...
- xà. una mala notícia te porto; s'ha mort ton germà.
es queda una mica parat; les mans s'aturen. a les revoretes dels ulls va abocar-se una llàgrima.
- gràcies per avisar-me, xà. ja mos ho esperàvem.
jo reconec en aquell instant tot el pes de la història acumulat en esta gent de la meua terra. recordo la universitat i el curs sobre la mort i totes les hores de pensament i sentiment filosòfic que s'han ocupat buscant el sentit a est problema definitiu de l'home. ací ha entrat amb certa naturalitat i ha estat acceptada amb un fatalisme digne d'un estoic. no es tracta que no se senti. no. de fet, l'espardenyer em parlarà ja sols del seu germà, que era el més treballador del poble, que no sabia el que era tindre un vici, que... però les seues mans reprenen la feina de cosir, quasi automàticament. el que vull dir és que el fet ha estat acollit amb sentiment, però sense estridències.
seguidament van arribant les veïnes i cadascuna hi diu la seua...
- te paix, xica? en lo treballador que era i lo fort que havia segut sempre.
- sí, però jo la radera vegada que el vaig trobar a la costereta, ja no podie casi ni arribar.
- sí, pos, tenia un mal roïn a la sang i se veu que no se n'escape cap...
jo dic la paraula leucèmia i els dóna una mica de tremolor. és curiós com molta gent té pànic a dir la paraula càncer o leucèmia.

lo tren passa pels aiguamolls dels muntanyans. m'entra la son i vull adormir-me, entre dunes mòbils, llacunes, aus i canyissos... al teu costat.

2011-03-11T02:07:00.001+01:00

proposta de melodia per a la copa del rey a mestalla

2011-03-10T14:25:00.000+01:00

fa molt de temps que no sé res de la trenzas. l'enyoro moltes vegades.
les últimes notícies van ser "bones". : )
la mateixa dona meravellosa, plena d'energia vital, amb la diferència que bastant "desbloguitzada", cosa que sovint qualsevol ionqui podem envejar.

avui, escoltant a la ràdio la polèmica que ha desencadenat la intenció d'instal·lar un potent equip de so a l'estadi de mestalla per a contrarestar les previsibles xiulades a l'himne nacional d'españa, i de passada ensordir a tots los espectadors, veïnat i més enllà, he recordat una cançó que vaig penjar una vegada dedicada a la trenzas, on una fabulosa "catalisol" cantava i ballava una coneguda cançó de la marisol, "estando contigo", en algun racó d'esta curiosa españa que alguns idolatren i altres detesten, mentre encara altres els mirem "anonadats", com qui mira un partit de pim-pom que ni fu, ni fa.

i he pensat que, potser, en lloc d'aquell himne nacional de quan franco, franco, tenía el culo blanco porque fue a madrid i no sé què més li passava, una alternativa seria esta cançó de la cata-li-sol, amb un intent de fusió "ètnica", amb la qual poguessen participar conjuntament, cantant, xiulant, ballant, menjant-se el bocata o com a cadascú li done la gana, tant lo bàndol catalanista-anti-espanyolista com l'españolista-anti-catalanista, com los apòstates.

però segur que no ho faran. massa poca sang...

"catalisol"

"mala femmena"

2011-03-10T02:43:00.000+01:00

me sento una mica "mala femmena"...
però penso que sempre hem anat amb lo cor a les mans.
sento que mos hem estimat
i que mos estimem encara,
tot i que les coses han canviat.

entre totes les emocions, hem assaborit també la felicitat.
i no sabem fer altra cosa que tornar-les a tastar.
ja ho voràs...

dins i fora de les finestres

2011-03-10T00:58:00.001+01:00

mentre els xiquets esmorzaven i ficava unes galetes a la carmanyola de la sara, ella, pensant vés a saber què, repetia:

"és veritat?? és veritat??...", i al cap de tres o quatre vegades: "és peritat?? és peritat??...";

he rigut de sentir-la pronunciant aquella petita transformació de la ve a la pe, posant-hi èmfasi, entusiasmada, i he murmurat:

"esperitat??";

amb lo somriure encara als llavis, ha aparegut a la terrassa, a l'altre costat de la finestra de la cuina, una mena d'espíritu santo, ipso-facto!, i s'ha afanyat a dir-li:

"atura't, sara! dis-ho en senyes!";

havíem de marxar de seguida al col·legi. només he tingut temps de pensar: "serà possible que l'espíritu santo hagi vingut a primera hora del matí, expressament, per a advertir-mos d'una imminent invasió p-p-(...)era??"

uns minuts abans, "windows live" m'advertia que:

he pensat que cada vegada vivim més "controlats", dins i fora de les finestres.

la primera reacció ha sigut: "no passaran!". però al cap d'un minut (quina brevíssima "resistència") he escrit a la petita finestra el meu número de mòvil i, a l'instant, he rebut un missatge amb un codi d'accés que ràpidament he teclejat, amb la intenció de recuperar este trosset de "món privat", tan vulnerable i potencialment violable com la vida sencera.

de camí a l'escola, continuàvem repassant amb l'aicard les diferents capes de l'atmosfera, des de l'escorça del planeta, respirant troposfera...

2011-03-08T23:50:00.000+01:00

obriria a la pantalla quatre finestres:
una de nit,
una de matinada,
una a plena llum del dia
i una al vespre.

ara,
me quedaria distreta
abraçada a la calma
fresca
de quan lo cel clareja.

sensació de 8 de març

2011-03-08T01:07:00.001+01:00

la xiqueta que hi havia dins la panxa d'una mare amb brusa verda

i la que dibuixava silenciosa mentre un pare alletava un germanet,

ha pogut fer de mare, verda, i de pare absent,

sense haver d'amagar-se'n, ni sentir-se insultada, ni portar cap anell.

lo laberint encara hi és.

però la dona busca altres perspectives des d'on mirar-lo,

i l'home també.

Τι είν' αυτό που το λένε αγάπη

2011-03-06T23:35:00.000+01:00

aigües

2011-03-06T16:48:00.000+01:00

signes de puntuació.

2011-03-06T16:28:00.002+01:00

Quan escolto la veu mecànica i robotitzada de "vozme.com" que intenta llegir textos i reproduir oralment allò escrit, la boca i les orelles reclamen a les mans:

Escriviu-me les comes i els punts, per favor,

los signes d'interrogació?,

o d'exclamació!,

lo punt i la coma;

los punts suspensius...

Los dos punts:

- Los guionets.

Les inicials després de punt.

Acompanyeu les lletres i els espais en blanc amb altres pistes que puguen ajudar-mos a llegir-vos, mans escrividores, que puguen ajudar-mos a comprendre què intenteu dir quan escriviu. D'acord?

A pesar dels intents, continua havent dificultats en la comunicació.

ándele i xale revoloteando, manito!

2011-03-05T15:57:00.000+01:00

josep ramon roig: sí, tu! "jo?!"

2011-03-03T23:50:00.002+01:00

com ha sigut, que he arribat a tu, en esta nit de pluja marciana?

sí, tu.

sí, home, sí, tu!

tu, tu... tu!

"jo" - josep ramon roig

de pep torrents a pepe rubianes,
de pepe rubianes a pep torrents;

de pep torrents al primer i últim festival
de poesia popular catalana, l'any 1970;

d'un festival... a un altre,
i a un cor salvatge;

"salvatge cor", de l'albert roig.
i d'un germà... a un altre.

quan va ser que vaig poder sentir-te fent poesia per primera i única vegada?

entre el 93 i el 97, me sembla, en un bar molt petit de gràcia.

me va emocionar descobrir una poesia tan clarament viscuda i parlada.

al cap d'un temps, un dia, me vas dir que calia llegir molt per a escriure. aquell dia, vaig vore clar que això d'escriure (amb la incorporada lectura necessària), per a mi, era massa faenada.

però em vas explicar també la passió per les lletres, pels sons, per les paraules... i això sí que em va agradar.

la possibilitat de viure les paraules, i com se transformen, o queden intactes. com mos atrapen... i com s'escapen.

2011-03-02T00:02:00.002+01:00

te besaria...

una te lenta al canell
i al palmell,

una e fonda

una ena olorant-te amb lo nas
la boca
la galta

la teua mà
tota

una de
de desig a l'orella

una erra a la barba

a la cella

una e al teu alè
tremolosa

fonent-se

entre salives i llengües

una essa
si

lenciosa

a la gola
al coll

al clatell
a l'esquena

lliscant delerosa
entre petites alfombres

culet
cadera

cintura
ventre

fins adormir-me
en el teu cos

amor

la nit
sencera

"hem obert la porta", jaume sisa

2011-02-25T14:37:00.000+01:00

hem obert la porta

jaume sisa

als ulls sense blanc

hem obert la porta

als carrers tancats

hem obert la porta

al vell esperit del mal

hem obert la porta

perquè corri la sang

...

als malalts d’amor

hem obert la porta

als nens i a les flors

hem obert la porta

a oblidades fonts

hem obert la porta

als fantasmes de la son

...

als viatges qui sap on

hem obert la porta

a la història repetida des de que roda el món

hem obert la porta

tant sols cal entrar-hi...

del tot

a paradisos terrenals

hem obert la porta

a orgies bisexuals

hem obert la porta

a doctrines asfixiants

hem obert la porta

a la castitat dels sants

...

als miralls del cel

hem obert la porta

als cossos desperts

hem obert la porta

al cor secret de l’univers

hem obert la porta

perquè corri la llet

...

als orígens del dolor

hem obert la porta

als primers set dies de la creació

hem obert la porta

tant sols cal entrar-hi

del tot

a l’enterrament de l’art

hem obert la porta

a una perduda identitat

hem obert la porta

a una nit orfe de llamps

hem obert la porta

a les portes sense panys

...

a l’ocell de foc

hem obert la porta

tant al ferro com a l’or

hem obert la porta

al vuitè color

hem obert la porta

a tots els déus que encara són

...

a un llenguatge sense sons

hem obert la porta

al tel invisible que separa vida i mort

hem obert la porta

tant sols cal entrar-hi

del tot

"no me pises que llevo chanclas"

2011-02-24T01:05:00.000+01:00

me n'havia anat al llit...

i se m'han aparegut:

"no me pises que llevo chanclas" cantant "¿y tú de quién eres?".

resum bastant aproximat de la sensació que tinc com aicaruna.

"¿y tú de quién eres?" - no me pises que llevo chanclas

23-f: lo dia abans d'un vint-i-quatre

2011-02-23T23:10:00.004+01:00

aicard, col·legis, educació ordinària, educació especial...

educacions alternatives?

ve una clienta i em parla de pedagogia waldorf.

demà algú em dirà que repetir un curs és allargar un any més la transició definitiva a l'educació especial.

"fins que la mare acabe acceptant-ho... acceptant-lo". sé que és un pensament que tenen alguns mestres, perquè m'ho han dit.

la clienta em diu que, després de molts anys vivint dins del sistema educatiu, va decidir sortir-ne.

va ser monitora de l'aicard i la sara en un esplai d'estiu, a la mateixa escola on van durant lo curs.

lo mateix edifici, lo mateix pati, les mateixes taules, pissarres, cadires... i semblava un món "diferent". proper, afectuós, alegre, entusiasmant.

fins ara, durant tots estos anys, tinc la sensació que hem estat intentant proporcionar a l'aicard la part més "especial" de l'educació ordinària i la més "ordinària" de l'educació especial, per allò que diuen dels matins i de les tardes...

he estat intentant que pugue conviure en dos realitats que encara no entenc per què hem de viure-les a banda i banda. potser cap de les dos, ni juntes, són "la més adequada".

què farem, aicard?

si m'ho haguesses preguntat quan tenia la teua edat, la resposta hagués sigut quadriculada: setè d'educación general básica.

sense alternatives...

també sense camins tancats.

bisabuela amparo, albarracín, aragón

2011-02-21T23:06:00.002+01:00

maials

2011-02-20T15:42:00.001+01:00

com poden cabre tants pardals en un cap de persona?

he de concentrar-me en la feina, he de trobar i gestionar els papers per a fer la subsidiació de la hipoteca, he de fregar la casa, tota, plegar la roba neta, revisar els rebuts, concretar amb les escoles una data per a parlar què podem fer el curs que ve amb l'aicard (la millor opció me sembla repetir sisè i no fer el pas a l'institut, però tampoc dixar l'escola i continuar ja només al centre d'educació especial, de moment, cosa que cada any me plantegen), decidir si apunto els xiquets al campus que organitza l'ampa durant la setmana blanca, pensar si podria agafar un o dos dies de festa i marxar amb ells per a intentar desconnectar una mica de tot.

concentrar-me en la feina...

quantes vegades ho dic? sempre pensant les coses que hauria de fer (quina llaga de persona...) i foragitant los pardals que tinc dins al cap i que contínuament me porten d'un lloc a un altre, o a massa llocs alhora, o m'acompanyen a "ninguna part"...

avui al matí, una ventada m'ha portat a maials... i ja he tornat a quedar-me distreta.

he arribat a aquell poble llegint una pepita, o pepa... i m'he quedat encisada amb poemes i proses escrits fa molt de temps (2007, 2008), en els quals expressa un amor essencial a maials, amb paraules senzilles que m'han semblat precioses:

A Maials hi ha una manera especial de veure la vida. Potser és l’herència de la nostra terra esquelètica, secana i dura, com deia Machado.

Estem abocats a un sentiment vital davant l’actitud d’enfrontar-nos al món. No és un sentiment de nostàlgia de temps passats, ni d’angoixa ni depressió. És una manera inconscient de veure i viure els esdeveniments i fins i tot hi hauria algú que podria negar l’existència d’aquest sentiment.

La gent s’aboca directament a l’acte de viure en primera persona. Sense sentiments d’alegria, tristesa o autocompasssió que facin d’intermediaris entre l’acte de viure i l’estat d’ànim. Viure sense subterfugis directament i ja està. Em refereixo al pagès que durant el dia treballa la terra i al tard anirà a donar menjar als animals que té per sanejar l’economia familiar i que a l’estiu quan minva la feina anirà a l’horta a collir fruita…

El mateix amb la dona que va a collir olives i ametlles, al tard s’arregla per anar a comprar i en tornar a casa fa les feines i el sopar i el dinar de l’endemà.

Dins d’aquest clima es fa difícil que sorgeixin inclinacions cap a la poesia, l’art o qualsevol altra qualitat que ens faci destacar. Aquest tarannà discret, senzill, immensament humil, d’acceptació ens aboca a l’anonimat.

http://blocs.xtec.cat/jpinol23/2008/01/19/maials-una-manera-especial-de-veure-la-vida/comment-page-1/#comment-38

com m'agradaria poder contagiar-me d'esta serenor...

una manera de viure que em permetés fer i sentir les coses més tranquil·lament, sense atabalar ni sentir-me atabalada pel vol dels pardals.

salisucre

2011-02-20T01:51:00.003+01:00

impressions a l'enterrament d'una viva-morta

2011-02-18T21:22:00.005+01:00

este era l'aspecte de tv3, la viva-morta, "la nostra", lo dia de l'enterro, per internet, a les set de la tarde:

xatonades, pa negre, l'increïble hulk, zona zàping i "què en queda del 23f", en primer pla, les cinc principals imatges que cada tres segons alternaven.

en un raconet, a valència: camps s'escuda en la legalitat per tancar tv3.

i amb lo ratolí rodant, més avall (no visible a la pantalla inicial), des de barcelona, un breu comunicat de la corporació catalana de mitjans àudiovisuals, lamentant lo tancament en terres valencianes dels repetidors de tv3 per part d'acció cultural del país valencià, per motius fonamentalment econòmics. i un comentari d'un usuari.

Barcelona

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals lamenta que TV3 s'hagi deixat de rebre al País Valencià

Actualitzat a les 19:15 h 18/02/2011

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) lamenta la situació que ha portat Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a tancar els repetidors que reemeten el senyal dels canals de Televisió de Catalunya en terres valencianes. La CCMA entén la decisió d'ACPV davant l'amenaça de sancions econòmiques i recorda que, amb la voluntat de facilitar un acord de reciprocitat, des de l'agost del 2008 emet el senyal de la Televisió Valenciana a través del seu segon múltiplex. Aquest senyal va quedar interromput l'estiu passat, quan la Televisió Valenciana va cessar les emissions a través del satèl·lit.

La CCMA vol fer constar, en qualsevol cas, la seva predisposició a col·laborar per resoldre aquesta situació i confia que s'arribi a un acord entre els governs valencià i català per garantir la reciprocitat de les emissions de Canal 9 i TV3.

Mentrestant, la CCMA recorda que a través del portal Tv3.cat i dels televisors i mòbils amb connexió a la xarxa es poden seguir les emissions de la majoria de programes de Televisió de Catalunya des de qualsevol lloc del món.

comentaris - (1)

1 comentari

18/02/2011 16:10:25

Com que lamenta? Com és possible que una corporació de Mitjans Audiovisuals, de comunicació, doncs, només "lamente" un atac així al dret fonamental de la llibertat d'expressió? No pensen fer res, al respecte? Només lamentar-se? Al País Valencià, a tots els Països Catalans, no ens quedarem de braços creuats, lamentant-nos...

a les 8 de la tarde, en canvi, sembla que les mobilitzacions "populars" (no les del partit popular, sinó altres), comencen a provocar algun efecte més mereixedor d'una primera plana-pantalla, i apareix ja un símbol clar de llibertat d'expressió coaccionada, amb lo reconeixement que les xarxes socials han servit d'eina per canalitzar el rebuig i la mobilització contra l'apagada de TV3 al País Valencià:

deu ser veritat que quan algú mor, la menos afectada és la morta.

i que hi ha enterraments multitudinaris, i altres que ni tan sols arriben a fer-se.

però en qualsevol cas, una cosa són les peles desorbitades per les quals uns i altres se barallen, i una altra de molt diferent són los sentiments de les persones, com la tristesa, la impotència, l'amargor o la ràbia que senten, ara per una cosa, ara per una altra, ara una altra, ara una altra...

imagino que no és la viva-morta, a qui ploren, tantes persones...

sembla que ploren amb lo cor i amb la llengua, amb los budells i amb les idees...

me sorprèn que a vegades, "per una causa", puguen mobilitzar-se tantes persones... i que, en canvi, per altres, poguéssem ser tan aparentment invulnerables. me sorprèn i m'impacta, m'atolondra...

però una cosa no treu l'altra. i m'espanta que coses suposadament senzilles arribéssem a fer-les tan conflictives, tan enfrontadores, tan destructores...

. . .

actualització a les 21:32

perdona, iruna, t'equivoques...

la web on surten aquell símbol de llibertat d'expressió coaccionada i les notícies que destaquen les mobilitzacions socials (pantalles de dol, "sense senyal", etcètera) no era la primera que miraves, la de la viva-morta, http://www.tv3.cat/, sinó http://www.3cat24.cat/, "la internauta".

a tv3, a les 21 hores, 32 minuts, continuen sent l'increïble hulk i companyia qui encapçalen la pantalla:

com has pogut dubtar de la implacabilitat de la mort?

tampoc se'n salven, les vives-mortes...

camins d'iruna (I)

vies crusades

stambecco? boquetin? lo bôc des Arpes... i la cabra salvatge

dels pins i de les roques roges a les aigües del roine, a arpitània i a l'argentera, òspita!

rodeno i foia

si tú me dices ven... lo dejo todo

joc_is_us

apropet

castanyes als ulls

syntagma

amanuenses

joguina i fantasia al segle XXI

"a thousand years of good prayers"

capsa de records no molt llunyans

parir i perir

perir

v. intr. [LC] Deixar d’existir.

|| Morir, sucumbir, acabar, finir, expirar. «–» Néixer.

parir

|| Parterejar, anar de part, deslliurar, infantar, treure's el ventre. || Criar, fer, crear. || Cadellar, gatonar, gatinar, vedellar, pollinar, godallar, porcellar, anyellar, xaiar, cabridar, conillar, quissoiar.

1 1 v. tr. [LC] [ZOA] [MD] [AGR] La femella, expel·lir (el fetus que portava al ventre al final de la gestació). Parir un noi. Parir un infant. Parir bessonada. La vaca ha parit. 1 2 [LC] pop. posar algú a parir Criticar-lo granment. 2 tr. [LC] pop. Crear, fer. Com ho has parit, això?

josé iranzo, el pastor de andorra

"societat"...? i sant agustí de canterbury

comiat de sisè... i tornem a començar

pintes teulades

teules pintades

festa del mercat a la plaça

bona nit, mister bean

cinquanta moments de felicitat

carta a un ratolí

il·lusió de tu i jo

vaquetupots

mantis i papallones, erugues, palometes i tilonorrincos

per enyorança, per la (mala) re...putació, per carinyo, per si algú busca, per no autoeliminar-me, per orgull, suposo, i pel ionquisme i la guitarra

"salut"

trifolium incarnatum

és millor així

dormir

dubtes que tenia

31 de març

tortosa

càstig, punishment (i altres mètodes?)

la tergiversació del verb

misteri d'una festa

carícia d'escrot

quan volen, me diuen "gos"

germán machí

"kamikace"

sant joan de... pallapupas

si la vida fos al revés

"ikiru"

"cançó de na rauxa mantells"

necessitat d'evadir-se

misteriós futbolista trobat al fondo d'una bossa i aventura en una pala

paupant...

proposta de melodia per a la copa del rey a mestalla

"mala femmena"

dins i fora de les finestres

sensació de 8 de març

Τι είν' αυτό που το λένε αγάπη

aigües

signes de puntuació.

ándele i xale revoloteando, manito!

josep ramon roig: sí, tu! "jo?!"

"hem obert la porta", jaume sisa

"no me pises que llevo chanclas"

23-f: lo dia abans d'un vint-i-quatre

bisabuela amparo, albarracín, aragón

maials

salisucre

impressions a l'enterrament d'una viva-morta

|| Parterejar, anar de part, deslliurar, infantar, treure's el ventre.
|| Criar, fer, crear.
|| Cadellar, gatonar, gatinar, vedellar, pollinar, godallar, porcellar, anyellar, xaiar, cabridar, conillar, quissoiar.

1 1 v. tr. [LC] [ZOA] [MD] [AGR] La femella, expel·lir (el fetus que portava al ventre al final de la gestació). Parir un noi. Parir un infant. Parir bessonada. La vaca ha parit.

1 2 [LC] pop. posar algú a parir Criticar-lo granment.

2 tr. [LC] pop. Crear, fer. Com ho has parit, això?