cinquanta moments de felicitat

felicitats, amor : )



joannúria

carta a un ratolí

fent endreça de papers, he trobat esta carta, escrita l'any passat, o l'altre:

no era la primera. una altra vegada ja va escriure-li explicant-li que s'havia menjat la dent.

avui me preguntava si el "ratoncito pérez" existix. li he preguntat, "a tu què et sembla?", i ella m'ha contestat, "me sembla que no"; "i qui penses que porta el regal sota el coixí?"... al cap d'uns segons, ha arribat a la conclusió que "potser els reixos".

il·lusió de tu i jo

just allà on l'aigo s'atura,

acaba i comença el passadís secret:

túnel de fulles, falgueres i ortigues,

cementiri de cotxes que encara murmuren,

filat de ferroveller...

criatures que corren

davant nostre

o que caminen,

prudents,

a l'aventura:

entre paüres i cors valents.

mirades profundes

"temps al temps"...

desesper...

fragilitat absoluta...

"na-fent"...

"no vull tantes emocions"...

certesa d'altres amors...

enyor

enyor

enciams, tomates, cols,

faves, carxofes,

cebes, fesols...

basses plenes de cullerots,

parres, canyís...

reguissol

morir i viure d'amor,

de desamor i encara amor,

de desig,

de pur sentiment, 

de tu i jo,

de natros,

de tot.

so de pluja i de centrifugadora.
bosses mig fetes.
tomata, enciam, patates, bajoques.
kiwis, plàtans, llom, cuixes.
nesquik, cafè, llet, sucre.

deures. llibretes.
quadern de fulls en blanc.
llapis, colors, llibres, ceres.
escoltar, olorar, mirar, sentir.
caminar, córrer, saltar, jeure.
llegir, pensar, dibuixar, escriure.
no llegir, no pensar, no dibuixar, no escriure.

possiblement, pluja.
arbres, verdor, herba fresca.
conills, vaques, cavalls... formigues.
rialles, joc, ulls d'alegria.
baralles. silenci. conversa.

sopar, conte,
companyia... adormir-se.

ben a prop.

llunyania.


ja ha parat, la centrifugadora.

tranquil·litat.

so de pluja.

va arrossegar-se a gatamèus fins un d'aquells camins tan rectes i clars, amb l'obsessió de desdibuixar-ne els contorns, zigzaguejant, ara a un costat, ara a l'altre, com un matoll polsegós, agitant arrels i branques.

lo camí, al seu pas, conservava el seu aspecte inalterable.

si una bomba atòmica no m'ha immutat, tampoc ho faràs tu, desgraciada.


va començar a ploure.

exhausta, damunt d'aquella terra tan dura i aspra, va buscar la flonjor del fang.

empesa per la força del vent i de la pluja, mentre la despullaven de la roba, s'hi va rebolcar...

fins que va perdre la consciència.


l'endemà, vés a saber a quina profunditat, devia tenir la pell finíssima. però no es podia ni moure.


només un trosset de comissura de la boca tenia encara una mínima mobilitat.

se sentia un fil de veu que cantava:

que llueva, que llueva, la virgen de la cueva... 


per casualitat, va tornar a ploure.

a poc a poc, l'aigua va anar dissolent lo fang que l'arrebossava, encetant aixaragalls per tot lo seu cos que desembocaven a la terra mullada, fent-li pessigolles.


lo camí, com intacte. allà quiet, recte i blanc, amb les dos vores perfectament traçades.


van entrar-li ganes de pixar.

li sabia greu pixar-se allà, enmig del fang.

a tu, camí, no t'importarà, veritat? com res t'afecta...


havia parat de ploure i el sol escalfava la terra i les pedretes blanques del camí immutable.

oh!, quin descans, aquella pixera! de tant plaer, caguera i tot, li entrava!


quan al cap d'uns dies va veure que al camí començaven a créixer fulles de tori i flors amb pètals d'urani, d'un blanc niquelat, va pensar que segurament alguna llavor devia haver-se empassat, en aquella gustosa rebolcada al fang.

de "va, que tu pots" a "boig", passant per "vaquetupots".

m'agradaria saber què va fer la dona que surt d'aquell munt de runes i es troba en aquell paisatge tan desolador...



"deconstrucción"

Clip del proyecto "la ciudad en el cine" del colectivo Sci-Phi.
Imágenes de;
Hiroshima Mon Amour. Alain Resnais, 1959
Alemania Año 0. Roberto Rossellini, 1948
La Infancia de Iván. Andrey Tarkovsky, 1962
Roma ciudad abierta. Roberto Rossellini, 1945
Berlín Occidente. Billy Wilder, 1948

Montaje: Sci-Phi
Música: Lauki (electronics) Heike (violin)

vaquetupots

pujàvem en cotxe a casa mons pares.
a la ràdio, per a variar, parlaven del barça.
l'aicard, atentament escoltava les explicacions que donaven de la lesió de puyol.
després de saber que segurament no és tan preocupant com podia semblar, ha exclamat:

va!, que tu pots!

i a continuació ha iniciat un joc oral de fonètica que m'ha dixat al·lucinada:

va!, que tu pots!
va, que tu pots!
vaquetupots!
vaquetupots!
vaquetupots!
vaquetupots
vaquetupots
vaquetupots
vaquetupots
pots
pots
pots
pots
pots
potx
potx
poig
poig
poig
boig!

mentre llegia el diari, va sentir com la marina i el david començaven a embornar.

si l'embornada no s'hagués allargat tant, l'origen d'aquell escàndol hauria pogut ser un corredor solitari, o un grupet de ciclistes, un esquirol enjogassat, algun conill fugaç...

encuriosit, va aixecar-se i va sortir a intentar averiguar què els podia estar passant.

quan va obrir la porta i va estar al seu costat, la marina i el david van callar.

impressionats, amb la mirada i sense paraules, van dir-li, "mira, julián... això, mos passa":

mantis i papallones, erugues, palometes i tilonorrincos

"mantis"




"the mantis parable"


http://es.wikipedia.org/wiki/Manto_(mitolog%C3%ADa)



Cada uno de esos viajes era para mí como una ruta del descubrimiento. Volvíamos siempre con un tesoro. Una mantis. Un caballito del diablo. Un ciervo volante. Y cada vez una mariposa distinta, aunque yo sólo recuerdo el nombre de una a la que el maestro llamó Iris, y que brillaba hermosísima posada en el barro o el estiércol.

La lengua de las mariposas, Manuel Rivas


. . .

"tilonorrinco":
http://pajaroslabrava.blogspot.com/2010/06/el-tilonorrinco-de-nueva-guinea.html

trobat a: http://pajaroslabrava.blogspot.com/ i http://srfeynman.blogspot.com/2010/07/el-tilonorrinco-de-nueva-guinea.html

¿el instinto del arte, de denis dutton?

per enyorança, per la (mala) re...putació, per carinyo, per si algú busca, per no autoeliminar-me, per orgull, suposo, i pel ionquisme i la guitarra

no pensava que pogués ser tan fàcil ressuscitar (no sabia que s'escrivia amb "sc"...).
lo que sí que sabia era que és difícil morir-se completament quan som vius encara (tot i que a vegades no mos ho semble).

què faig, aquí, altra vegada?

1. m'enyorava.

2. ahir, un company de feina m'ensenyava el programa d'un curs sobre xarxes socials i empresa, en el qual una de les ponències tractava "com conservar la reputació", o alguna cosa semblant. vaig pensar que este blog, de cara a mi mateixa i a l'empresa, no és precisament un "referent de bona reputació", i acte seguit: "irunaaa... com he pogut eliminar-te? ni que sigue per respecte a la nostra mala reputació, què et sembla?, tornem-hi?".



"la mala reputación" - paco ibáñez


"la mala reputación" - georges brassens


"la mala reputación" - luis rueda y el feroz tren expreso


"la mala reputación" - loquillo y los trogloditas


3. avui, he llegit "un des-encís, però no un des-amor", i se m'ha encongit lo cor. m'he sentit malament d'haver-me guardat lo blog sense haver guardat los comentaris. comentaris que sovint m'atabalen, però que en la gran majoria dels casos estan escrits per persones que he pogut conèixer, per qui sento molt de carinyo i que m'han mostrat també el seu afecte i m'han acompanyat durant tots estos anys. només un intent d'atea resurrecció (hòstia! no sabia que "ressucitar", ai!, "ressuscitar", fos amb dos esses, i "resurrecció", amb una sola essa :s... ja m'estava atabalant buscant sense trobar "ressurrecció", "ressuscitament" o altres possibilitats als diccionaris)... per on anava? ah, sí... només un intent d'atea resurrecció podia potser recuperar els comentaris que vaig eliminar sense contemplacions.

4. i si algú busca una lletra o una paraula o qualsevol cosa que aquí podia trobar-la?, amb la il·lusió que saps que fa quan, remenant, de cop i volta trobes allò que buscaves, o, senzillament, una sorpresa, en qualsevol racó desconegut o recòndit? tens la "jeta" de carregar-te el blog així per les bones? mala persona! mala persona! (esta mania d'autocastigar-se...).

5. ahir, algú va esborrar un comentari que jo havia fet, i ho comprenc, perquè, afortunadament, aquí a dins, per ara, tenim dret a guardar "lo nostre racó" com natros volguéssem. però la veritat és que també em va saber greu, perquè penso que no hi deia res de terrible o irrespectuós, i vaig fer el comentari amb sentiment. però, clar... sí... la llibertat, i patatim, i patatam... però... i la meua llibertat? i els meus sentiments? "dona, núria, si tu mateixa et tapes la boca i et tanques la porta, no esperes després poder parlar per una finestra. per a poder expressar-te, la primera amb qui has de comptar ets tu mateixa".

6. continuo sent una ionqui. m'agradaria no ser-ho tant. pensava que ho podia intentar... però també em fot que l'única manera de veure-ho possible sigue llançant lo cavall a la tassa del vàter, i més quan és un cavall que tant m'ha acompanyat i m'ha ajudat moltes vegades, un cavall que em sembla de les millors drogues que he tastat... com la guitarra, que "canta quan canto jo... i plora sempre amb mi".




"la guitarra" - joan manel serrat

"salut"

 

SALUT

Des del desembre de 2009, convivim amb la leucèmia. A l’Hospital de Sant Pau, gaudeixo d’una Sanitat, de les millors del món, i Pública, per a tothom.  Me’n sento orgullós.

Si el que gastem en Mútues i Clíniques Privades (duplicant moltes despeses) ho invertíssim en Sanitat Pública, consolidaríem la que tenim, milloraríem serveis i reduiríem molt els temps d’espera. Per ara, un copagament proporcional a la renda, en les visites, la farmàcia i els tractaments, pal·liaria el dèficit, ens educaria, transitaríem pel camí de la solidaritat. Afaitar buròcrates sobrants, reduir despeses prescindibles i escoltar als bons professionals, milloraria l'eficiència.

Però sembla que als polítics torna a vèncer-los la covardia i l’egoisme personal i de partit, i CiU es limita a proposar una retallada “al tant per cent”, inhumana, de conseqüències potser fatals.  A l’hospital veig com la calma i l’alegria que curen, es van enverinant amb la ràbia i la tristesa de la impotència. Ens hi juguem molt, ens hi va la salut.   

SALUD

Desde Diciembre de 2009 convivimos con la leucemia. En el Hospital de Sant Pau, disfruto de una Sanidad, de las mejores del mundo, y Pública, para todo el mundo. Me siento orgulloso.

Si lo que gastamos en Mutuas y Clínicas Privadas (duplicando muchos gastos) lo invirtiéramos en Sanidad Pública, consolidaríamos la que tenemos, mejoraríamos servicios y reduciríamos mucho los tiempos de espera. Por ahora, un copago proporcional a la renta, en las visitas, la farmacia y los tratamientos, paliaria el déficit, nos educaría, transitaríamos por el camino de la solidaridad. Despejar burócratas sobrantes, reducir gastos prescindibles y escuchar a los buenos profesionales, mejoraría la eficiencia.

Pero parece que a los políticos vuelve a vencerles la cobardía y el egoismo personal y de partido, y CiU se limita a proponer un recorte “al tanto por ciento”, inhumano, de consecuencias quizás fatales. En el hospital veo cómo la calma y la alegría que curan, se van envenenando con la rabia y la tristeza de la impotencia. Nos jugamos mucho, nos va la salud.

                       Julián Mayor,   Tortosa.

trifolium incarnatum

des de les muntanyes de la segona quinzena de març, blanques i àrides, torno a la vall, a buscar una mica de farratge.

i encara puc trobar algun racó de verd i de blaus, on alimentar la bèstia.

faig una petita pausa, amb lo pensament perdut, enmig de la muntanya de la segona quinzena de març. paisatge d'empreses, d'autònoms i de particulars, d'adreces i de codis postals, d'articles i de números que sempre em van massa grans.

en un costat, la grapadora, un segell de "duplicat" i un altre de "pagat". a l'altre, un plec de "còpia dels albarans", un plec de "vals de compra", un plec de "mail" i un plec de "revisar incidències". al davant, la capsa plena de sobres.

volia escoltar brian eno. però de seguida m'he trobat corrent lo perill d'abandonar la feina, saltant de l'eno a "heno", "fenc", "trèvol de flors d’un vermell viu, disposades en glomèruls ovoides o cilíndrics, conreat com a farratge (trifolium incarnatum)", "farratge", "verd que es dóna com a aliment al bestiar"...

me'n torno a la segona quinzena de març.

és millor així

me proposo no llegir-lo.

vaig a buscar els xiquets al col·legi. anem a casa. berenem. entro a llegir blogs on m'hi sento a gust. escric un correu. (...)

torno a pensar que no vull llegir-lo. però entro igualment en un blog des del qual puc veure si hi ha alguna actualització allà on sé que escriu. no vull entrar-hi. no vull llegir-lo. tanco la pantalla. però torno a obrir-la i hi entro directament.

començo a llegir-lo i puc veure'l i sentir-lo des de la primera paraula fins a l'última. sento una pressió al pit. me quedo compungida. recordo moments de plaer indescriptible entre ell i jo. penso com de malament hem acabat la nostra relació. llijo com trempa, com flirteja, com mira, com de seguida s'excita, sé com li agrada excitar i veure l'altra persona morint de desig. me recorren per dins sensacions intenses que encara m'afecten, barrejades amb un estrany sentiment de llunyania, de pèrdua, de trencament.

me proposo altra vegada no tornar a llegir-lo, per a evitar sentir esta remoguda interior que veig que encara m'afecta i perquè em sento malament cada vegada que mos escrivim o parlem. mos hem dit que no ho tornarem a fer. sabem on som, i ell sap que l'estimo encara (potser ho dubta), però tal com ha anat tot i tal com han sigut les últimes converses i cartes, desagradables (així és com jo les sento), sembla absurd qualsevol intent de mínima relació. quin sentit tindria allargar una conversa o una relació quan les dos persones, o com a mínim una d'elles, sent que no funciona i que a més estan a disgust?

sí, encara m'afecta. segons ell, ja no sent res de bo per mi. llegint estos escrits, penso que, per sort, sí que pot sentir-se a gust amb altres persones, que la vida continua i no ha desaprès a viure-la i a gaudir-la. també jo estic vivint-la i gaudint-la.

me dic a mi mateixa que és comprensible esta pressió que sento a dins, i també que me n'alegro de llegir-lo viu i ple de desig. "és millor així", penso.