31 març 2011
dubtes que tenia
lo present del verb "endur-se":
m'enduc
t'enduus (o endús)
s'enduu (o endú)
ens (o mos) enduem
us (o vos) endueu
s'enduen
http://www.verbscatalans.com/conj/taula.php?verb=39630440201&forma=endur-se.
sovint, sovintejar, però... "sovintejadament"??
seria com dir "maiment", "semprement", "a contracorment" (mite'l, ell! m'agrada: "a contra-cor-ment"), "llunyment", "sotament", "a trenc d'albament", "massa-ment"...
m'enduc
t'enduus (o endús)
s'enduu (o endú)
ens (o mos) enduem
us (o vos) endueu
s'enduen
http://www.verbscatalans.com/conj/taula.php?verb=39630440201&forma=endur-se.
sovint, sovintejar, però... "sovintejadament"??
seria com dir "maiment", "semprement", "a contracorment" (mite'l, ell! m'agrada: "a contra-cor-ment"), "llunyment", "sotament", "a trenc d'albament", "massa-ment"...
31 de març
avui, vas néixer. segurament, ara, ja estàs dormint. demà t'aixeques abans de les 6, com cada dia.
ets lo petit, però et veig com lo gran de la família. no podria estar allà sense tu. no podríem.
ta germana, ja veus, cada nit distraient-se de les obligacions i de les responsabilitats, avui a la parra, demà al cirerer, l'altre, a la lluna. anant-se'n a dormir massa tard, mentre tu cada dia t'aixeques i obres més aviat.
fins avui, no tenies ni trenta anys.
no servirà de res que t'ho digue: cuida't. segons tu, ja ho fas.
viure per a treballar..., treballar per a viure...?
(fot lo camp al llit, iruna. no és gaire compatible 33 -merda, 34- en un mes tan llarg.)
ets lo petit, però et veig com lo gran de la família. no podria estar allà sense tu. no podríem.
ta germana, ja veus, cada nit distraient-se de les obligacions i de les responsabilitats, avui a la parra, demà al cirerer, l'altre, a la lluna. anant-se'n a dormir massa tard, mentre tu cada dia t'aixeques i obres més aviat.
fins avui, no tenies ni trenta anys.
no servirà de res que t'ho digue: cuida't. segons tu, ja ho fas.
viure per a treballar..., treballar per a viure...?
(fot lo camp al llit, iruna. no és gaire compatible 33 -merda, 34- en un mes tan llarg.)
en un intent d'aproximació a pau riba, a qui he escoltat molt poc i de qui gairebé no coneixia res, a part de la noia de porcellana i de les versions de nadal, que quan vaig descobrir-les me van agradar especialment, ahir vaig estar mirant i escoltant per primera vegada l'entrevista que va fer-li "un arbre" (que és tal com el pau li presenta l'albert om al seu fill petit, lo llull).
me va agradar començar a conèixer un home que a vegades no sap ben bé si se sent pare o iaio, algú que considera que no educa, que no és esta la seua intenció, que ell "solament" vigila una mica, aconsella..., mentre el fill ja disfruta tocant la bateria, voltant per cadaqués, emportant-se aquí o allà "un monstre" ("este monstre també te l'has d'emportar?", "sí", i au, vinga, un altre company cap a cadaqués); un home apassionat de la música i d'escriure, a qui li agrada passar hores i hores entre cordes de guitarra i teclats, pantalla, acords, lletres i notes de música, recollit (o escampant-se) en mig metre quadrat que a "l'home arbre" li sembla un caos, però no a ell (o almenys no en aquell precís moment, perquè "sé on tinc les coses, aquí està això, aquí, allò...", la mar de bé); algú a qui se li pot preguntar "com veus això de tenir tants fills amb tantes dones diferents", perquè et desperta prou confiança per a poder fer-li la pregunta, o altres de més íntimes, i ell te contesta obertament si vol contestar-te, o et diu clar, en un altre moment, si se sent com en una entrevista de "premsa del cor"; una persona que parla de com les drogues (tantes i diferents) són un component de la vida quotidiana (dis-li alcohol, antibiòtics, calmants, lsd... quantes altres coses, persones i sentiments són també drogues per a tots natros, o així mos les prenem...); un home que sap distingir entre drogues i sida, havent-ho viscut des de dintre, i amb poques paraules t'ho explica molt bé; que va descalç a l'hivern perquè un dia va plantar-se i va pensar "què collons! també a les mans, tenim fred"; que prepara una paella per a molta família, en un racó, sense parar de fer, al seu aire, mentre "l'home arbre" escolta a sa mare, rosada de cara, de cor i de pell, per l'aire i el solet i les nuvolades, les nits i els dies de tants anys, de tota la vida, contenta dels seus fills, feliç, diria, o les experiències i les emocions d'un altre fill seu, qui també pot tenir la suficient confiança per a parlar de la seua vida personal i de la relació amb son pare, sincerament, davant seu; un home entranyable que demana al menut un calcetí, i el calcetí volant que li arriba, i fa una descripció senzilla i clara del moment actual i de com veu lo futur, buscant lo fil que hi ha a dintre, a la punta, fins a girar-lo del revés, amb un nét en una cuixa i una néta a l'altra cuixa que l'escolten i se'l miren, mentre ell parla i els acaricia, carinyosament...
això mirava i escoltava ahir, encuriosida pel pau riba, de qui fa dies que vaig escoltant cançons que no coneixia i que m'arriben en mula (il·legal que és una...), amb la sorpresa de trobar-lo cantant en directe i amb l'única companyia de la guitarra, amb l'albert, una de les primeres cançons que em va agradar més en estos últims dies, "quina enve-eja!, quina enve-eja!"... per com li creixia l'herba i tot lo procés.
"matriu-matràs", una bona manera d'enfocar aquella seua "zona zero virtual": una caverna uterina. Un túnel de reflexió, creació, producció i divulgació, dedicat a la gestació de projectes... (tota mena de projectes: des dels que es donen a partir de processos merament naturals —matriu— fins als que requereixen un procés de síntesi artificial —matràs—, passant pels que requereixen processos mixtos en què artifici i natura s’autocompenetren —matriu/matràs—)
diumenge a la nit, preocupada innecessàriament per un viatge mentre algú ja dormia, la mula em va fer escoltar la cançó del pressentiment, com preparant-me o acompanyant-me, per si un cas, suaument... m'espantava sentir-la, però em va semblar un tresoret.
a poc a poc, intento conèixer este home una mica més...
reconec que no tot d'ell m'entra fluïdament. se'm fa difícil, per exemple, quan me'l trobo envoltat de tanta gent en escenaris on a ell gairebé ni el veig. me ve més de gust tornar a la mare de déu, o a l'enuig de sant josep...
ja comprenc l'emoció "canetiana", però tampoc és que m'impressione especialment. "se desfogaven", penso, "com cadascú intentem desfogar-mos, com podem". en canvi, de cop i volta em quedo "animavagulablandulant", al cirerer, perdent-me per les memòries d'adriano, i m'emociona saber que la cançó ve "de riba a riba", i que potser va trobar-la mig adormida, o roncant ferotgement, entre els llençols on convida a dormir a un arbre. una lletra potser considerada "no trencadora", o nascuda d'algú "anti-trencament", però que a mi, en canvi, des de la veu del nét, pot trencar-me el sentiment.
vaig fent, ja dic, a molletes de mula... sense morir-me inesperadament, "hòstia! me moro! ja no estic viva!", sinó en una mort que va calant, lenta i profunda.
tastant pau riba, me ve el sisa, com vulgue dir-se, a qui sí que "conec" des de que era petita, segurament des d'abans de néixer. i pensant que no m'agrada fer comparacions, les faig igualment, i sento que les cançons del sisa sempre m'han arribat del tot a dintre, directament, sense cap necessitat d'intent. és sentir-lo i ja viure'l. i recordar l'emoció que em va despertar quan vaig escoltar-lo per primera vegada, o almenys conscientment, en una entrevista, ara fa pocs anys. descobrir que a més d'agradar-me la seua música, la seua veu quan canta, me va agradar com era, quan parlava, quan callava, com era ell, la persona sencera.
avui, quan los xiquets s'han gitat, després d'estos dies pauribejant, he sentit la necessitat de tornar a veure i a escoltar el sisa. i he vingut a buscar-lo...
aviat l'he trobat en un cabaret galàctic de l'espècie blogaddicta, i des d'allà he fet cap a un programa que encara no havia vist, una de les hores lectores on, sorprenentment per a mi, en aquella ocasió, no parlaven de llibres i de lletres atrapades en tinta, sinó de música i de cançons, des de l'experiència de persones que les canten i les conten i que m'agrada com són i com ho han fet, cadascun d'ells ben diferent: santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa.
he flipat i he pensat "bon caram, quina sort tinc, com és possible trobar ara junts a estos tres?, quins regals té la vida...", i de seguida amb los ulls i les orelles abocats a viure'ls.
quin trio, xec...
ara em posaria a "desmenussar" (no em ve de gust dir "desmollar" ni se m'acut cap altra paraula per a expressar el mateix) cada detall de l'entrevista col·lectiva que m'ha encisat, cada coseta que m'ha emocionat o m'ha fet pensar... però no acabaria.
dixaré l'enllaç a l'entrevista, per si algú té ganes d'escoltar-los a ells.
mentre els escoltava, he recordat encara una altra entrevista a santiago auserón i que també em va impressionar. no recordava qui li havia fet l'entrevista, però sé que em vaig quedar allí clavada, escoltant aquell jove que des de la música i amb les paraules vaig pensar que era revolució viva, amb un llenguatge tan ric i a la vegada planer.
he dubtat si no va ser l'ana belén qui va fer-li aquella entrevista. i només tornant a buscar-la he descobert que no va ser ella. amb l'ana van coincidir només als últims minuts de l'entrevista, però les mirades i la complicitat amb què es van comunicar suposo que em van impactar.
pos qui era l'entrevistador, iruna? pablo lizcano. pablo lizcano? però què se n'ha fet?
entro també a buscar el pablo. i llijo que res, se n'ha fet, literalment. va morir fa un parell d'anys. una mica més enllà de "fin de siglo" i para de comptar.
entre tants vius, algun mort hi ha sempre. me fa il·lusió poder trobar-los aquí a tots junts, mig morts, mig en vida. (però què dius, iruna? tu també vius mig morta o què? dona... me sembla que sí. si no, no ho resistiríem...).
santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa (l'hora del lector)
entrevista a santiago auserón en fin de siglo (1)
entrevista a santiago auserón en fin de siglo (2)
me va agradar començar a conèixer un home que a vegades no sap ben bé si se sent pare o iaio, algú que considera que no educa, que no és esta la seua intenció, que ell "solament" vigila una mica, aconsella..., mentre el fill ja disfruta tocant la bateria, voltant per cadaqués, emportant-se aquí o allà "un monstre" ("este monstre també te l'has d'emportar?", "sí", i au, vinga, un altre company cap a cadaqués); un home apassionat de la música i d'escriure, a qui li agrada passar hores i hores entre cordes de guitarra i teclats, pantalla, acords, lletres i notes de música, recollit (o escampant-se) en mig metre quadrat que a "l'home arbre" li sembla un caos, però no a ell (o almenys no en aquell precís moment, perquè "sé on tinc les coses, aquí està això, aquí, allò...", la mar de bé); algú a qui se li pot preguntar "com veus això de tenir tants fills amb tantes dones diferents", perquè et desperta prou confiança per a poder fer-li la pregunta, o altres de més íntimes, i ell te contesta obertament si vol contestar-te, o et diu clar, en un altre moment, si se sent com en una entrevista de "premsa del cor"; una persona que parla de com les drogues (tantes i diferents) són un component de la vida quotidiana (dis-li alcohol, antibiòtics, calmants, lsd... quantes altres coses, persones i sentiments són també drogues per a tots natros, o així mos les prenem...); un home que sap distingir entre drogues i sida, havent-ho viscut des de dintre, i amb poques paraules t'ho explica molt bé; que va descalç a l'hivern perquè un dia va plantar-se i va pensar "què collons! també a les mans, tenim fred"; que prepara una paella per a molta família, en un racó, sense parar de fer, al seu aire, mentre "l'home arbre" escolta a sa mare, rosada de cara, de cor i de pell, per l'aire i el solet i les nuvolades, les nits i els dies de tants anys, de tota la vida, contenta dels seus fills, feliç, diria, o les experiències i les emocions d'un altre fill seu, qui també pot tenir la suficient confiança per a parlar de la seua vida personal i de la relació amb son pare, sincerament, davant seu; un home entranyable que demana al menut un calcetí, i el calcetí volant que li arriba, i fa una descripció senzilla i clara del moment actual i de com veu lo futur, buscant lo fil que hi ha a dintre, a la punta, fins a girar-lo del revés, amb un nét en una cuixa i una néta a l'altra cuixa que l'escolten i se'l miren, mentre ell parla i els acaricia, carinyosament...
això mirava i escoltava ahir, encuriosida pel pau riba, de qui fa dies que vaig escoltant cançons que no coneixia i que m'arriben en mula (il·legal que és una...), amb la sorpresa de trobar-lo cantant en directe i amb l'única companyia de la guitarra, amb l'albert, una de les primeres cançons que em va agradar més en estos últims dies, "quina enve-eja!, quina enve-eja!"... per com li creixia l'herba i tot lo procés.
"matriu-matràs", una bona manera d'enfocar aquella seua "zona zero virtual": una caverna uterina. Un túnel de reflexió, creació, producció i divulgació, dedicat a la gestació de projectes... (tota mena de projectes: des dels que es donen a partir de processos merament naturals —matriu— fins als que requereixen un procés de síntesi artificial —matràs—, passant pels que requereixen processos mixtos en què artifici i natura s’autocompenetren —matriu/matràs—)
diumenge a la nit, preocupada innecessàriament per un viatge mentre algú ja dormia, la mula em va fer escoltar la cançó del pressentiment, com preparant-me o acompanyant-me, per si un cas, suaument... m'espantava sentir-la, però em va semblar un tresoret.
a poc a poc, intento conèixer este home una mica més...
reconec que no tot d'ell m'entra fluïdament. se'm fa difícil, per exemple, quan me'l trobo envoltat de tanta gent en escenaris on a ell gairebé ni el veig. me ve més de gust tornar a la mare de déu, o a l'enuig de sant josep...
ja comprenc l'emoció "canetiana", però tampoc és que m'impressione especialment. "se desfogaven", penso, "com cadascú intentem desfogar-mos, com podem". en canvi, de cop i volta em quedo "animavagulablandulant", al cirerer, perdent-me per les memòries d'adriano, i m'emociona saber que la cançó ve "de riba a riba", i que potser va trobar-la mig adormida, o roncant ferotgement, entre els llençols on convida a dormir a un arbre. una lletra potser considerada "no trencadora", o nascuda d'algú "anti-trencament", però que a mi, en canvi, des de la veu del nét, pot trencar-me el sentiment.
vaig fent, ja dic, a molletes de mula... sense morir-me inesperadament, "hòstia! me moro! ja no estic viva!", sinó en una mort que va calant, lenta i profunda.
tastant pau riba, me ve el sisa, com vulgue dir-se, a qui sí que "conec" des de que era petita, segurament des d'abans de néixer. i pensant que no m'agrada fer comparacions, les faig igualment, i sento que les cançons del sisa sempre m'han arribat del tot a dintre, directament, sense cap necessitat d'intent. és sentir-lo i ja viure'l. i recordar l'emoció que em va despertar quan vaig escoltar-lo per primera vegada, o almenys conscientment, en una entrevista, ara fa pocs anys. descobrir que a més d'agradar-me la seua música, la seua veu quan canta, me va agradar com era, quan parlava, quan callava, com era ell, la persona sencera.
avui, quan los xiquets s'han gitat, després d'estos dies pauribejant, he sentit la necessitat de tornar a veure i a escoltar el sisa. i he vingut a buscar-lo...
aviat l'he trobat en un cabaret galàctic de l'espècie blogaddicta, i des d'allà he fet cap a un programa que encara no havia vist, una de les hores lectores on, sorprenentment per a mi, en aquella ocasió, no parlaven de llibres i de lletres atrapades en tinta, sinó de música i de cançons, des de l'experiència de persones que les canten i les conten i que m'agrada com són i com ho han fet, cadascun d'ells ben diferent: santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa.
he flipat i he pensat "bon caram, quina sort tinc, com és possible trobar ara junts a estos tres?, quins regals té la vida...", i de seguida amb los ulls i les orelles abocats a viure'ls.
quin trio, xec...
ara em posaria a "desmenussar" (no em ve de gust dir "desmollar" ni se m'acut cap altra paraula per a expressar el mateix) cada detall de l'entrevista col·lectiva que m'ha encisat, cada coseta que m'ha emocionat o m'ha fet pensar... però no acabaria.
dixaré l'enllaç a l'entrevista, per si algú té ganes d'escoltar-los a ells.
mentre els escoltava, he recordat encara una altra entrevista a santiago auserón i que també em va impressionar. no recordava qui li havia fet l'entrevista, però sé que em vaig quedar allí clavada, escoltant aquell jove que des de la música i amb les paraules vaig pensar que era revolució viva, amb un llenguatge tan ric i a la vegada planer.
he dubtat si no va ser l'ana belén qui va fer-li aquella entrevista. i només tornant a buscar-la he descobert que no va ser ella. amb l'ana van coincidir només als últims minuts de l'entrevista, però les mirades i la complicitat amb què es van comunicar suposo que em van impactar.
pos qui era l'entrevistador, iruna? pablo lizcano. pablo lizcano? però què se n'ha fet?
entro també a buscar el pablo. i llijo que res, se n'ha fet, literalment. va morir fa un parell d'anys. una mica més enllà de "fin de siglo" i para de comptar.
entre tants vius, algun mort hi ha sempre. me fa il·lusió poder trobar-los aquí a tots junts, mig morts, mig en vida. (però què dius, iruna? tu també vius mig morta o què? dona... me sembla que sí. si no, no ho resistiríem...).
santiago auserón, kiko veneno i jaume sisa (l'hora del lector)
entrevista a santiago auserón en fin de siglo (1)
entrevista a santiago auserón en fin de siglo (2)
30 març 2011
29 març 2011
28 març 2011
abandonada, deteriorada... per sort, alguns et cuiden.
per a mi, ets encara una ciutat molt desconeguda.
quantes vegades he passejat pel barri de santa clara? poquíssimes.
ara, remirant-te des del castell i rellegint-te en unes línies escrites pel meu fill, penso que continues sent bastant tal com t'he vist i sentit sempre: una ciutat abandonada, deteriorada... i bonica.
i... quines coses té la vida...
precisament avui, esta nit, ara, passejant-te sense sortir de casa, des del sol de santa clara, he fet cap a la muntanya màgica...
i torno a veure com un home carinyosament cull herbes i plantes aromàtiques, com les acaricia, olorant-les, i se les endú al cau, a la vora del foc, on obre un llibre, buscant delicades receptes amb les puntes dels dits per a omplir i saciar tots los sentits... aigua calenta, rellotge d'arena, morter de fulles i herbes, encantadors polsims, entrar i sortir de les espelmes, fins al fons, des de la punta, i tornar a entrar i a sortir, mentre regalimen les gotes de cera...
gerretes abocant-se en gotets que acullen l'essència... cossos que s'amotllen... desitjades mescles. aigua que mulla i corre les pedres, calentes... clarors de llum... encens que fumeja.. boles de vidre i murmuri de paraules secretes.
ssshhh... iruna, que s'estimen...
tu, silenci.
"las velas de mariano"
càstig, punishment (i altres mètodes?)
a la carpeta de la sara, un full ple de rosari, pel davant i pel darrera:
No parlare a la classe d'Angles.
m'ha fet recordar un mestre d'anglès que vaig tenir quan feia "bup"!
lo mestre més temut de l'institut.
ell també utilitzava el mètode càstig, o "punishment", i reconec que és lo mestre amb qui més anglès he après, però les còpies que ell mos feia fer havien de ser en aquella llengua, i amb la traducció corresponent: trenta vegades, cinquanta, cent! la llista dels "irregular verbs".
mentre li explico això a la sara i li dic que "com a mínim, amb aquell mestre, apreníem alguna cosa d'anglès", ella em sorprèn pensant en veu alta: "com a mínim, no aprenem anglès". com si el pitjor càstig fos aprendre'n. quina pena...
potser en lloc de "no parlar a classe d'anglès" podrien intentar fer-ho al revés.
No parlare a la classe d'Angles.
m'ha fet recordar un mestre d'anglès que vaig tenir quan feia "bup"!
lo mestre més temut de l'institut.
ell també utilitzava el mètode càstig, o "punishment", i reconec que és lo mestre amb qui més anglès he après, però les còpies que ell mos feia fer havien de ser en aquella llengua, i amb la traducció corresponent: trenta vegades, cinquanta, cent! la llista dels "irregular verbs".
mentre li explico això a la sara i li dic que "com a mínim, amb aquell mestre, apreníem alguna cosa d'anglès", ella em sorprèn pensant en veu alta: "com a mínim, no aprenem anglès". com si el pitjor càstig fos aprendre'n. quina pena...
potser en lloc de "no parlar a classe d'anglès" podrien intentar fer-ho al revés.
25 març 2011
la tergiversació del verb
ella, fent-li carícies i bessitos a l'aire;
ell, estimant-la tota, des del no-res.
per què privar-los del desig i del plaer?
ell, estimant-la tota, des del no-res.
per què privar-los del desig i del plaer?
misteri d'una festa
demà, divendres, 25 de març, festa local. i ningú d'allà sabíem què li passa, a la mare de déu de la cinta. "me sembla que puja, o baixa...".
buscant alguna informació, llijo ara a internet que les autoritats municipals tenen pensat instal·lar un ascensor per a pujar i baixar de l'hospital verge de la cinta des del carrer cervantes.
però no deu ser per això que fem festa demà, iruna...
algú ha dit més tard que li sembla que és la baixada de la mare de déu que se li va aparèixer a un capellà quan se va despertar enmig de la nit ("movido por un impulso superior", diuen -fa un moment la sara també s'ha aixecat per a anar a pixar-) i va fer-li entrega de la cinta famosa.
l'actual projecte de l'ascensor inicialment aspirava a unes escales mecàniques. sembla que la nova opció seria més fàcil i més barata.
també hi hauria la possibilitat de demanar a la verge que fes viatges tot l'any. però seria abusar dels miracles. i quan tornés a ser festa, un 25 de març, ja no en tindríem ni idea del perquè, qui, on, com, quan. de fet, ara ja dubtàvem si podia ser... "divendres de rams?".
buscant alguna informació, llijo ara a internet que les autoritats municipals tenen pensat instal·lar un ascensor per a pujar i baixar de l'hospital verge de la cinta des del carrer cervantes.
però no deu ser per això que fem festa demà, iruna...
algú ha dit més tard que li sembla que és la baixada de la mare de déu que se li va aparèixer a un capellà quan se va despertar enmig de la nit ("movido por un impulso superior", diuen -fa un moment la sara també s'ha aixecat per a anar a pixar-) i va fer-li entrega de la cinta famosa.
l'actual projecte de l'ascensor inicialment aspirava a unes escales mecàniques. sembla que la nova opció seria més fàcil i més barata.
també hi hauria la possibilitat de demanar a la verge que fes viatges tot l'any. però seria abusar dels miracles. i quan tornés a ser festa, un 25 de març, ja no en tindríem ni idea del perquè, qui, on, com, quan. de fet, ara ja dubtàvem si podia ser... "divendres de rams?".
24 març 2011
19 març 2011
germán machí
volia un sac d'escaiola... i hem acabat parlant de son fill, de cine-curt i de pessebres.
li he dit al pare que digués al fill que té "una admiradora secreta", que fa un temps vaig quedar impressionada amb algunes de les seues pel·lícules: especialment, sweet home, insomnio, mi hermano: un pequeño milagro, skateboard - sunday session, i també algun vídeo de pessebres. no sabia que els pessebres eren cosa del pare. "per això l'escaiola", comenta.
avui, torno a mirar-lo... i trobo de nou memoria selectiva, el ministerio del miedo i una carrera de andróminas.
m'agrada que tot això ho face algú tan a prop, en este cul de món, a campredó.
m'agrada com mira les coses, les coses que mira, com les explica, com les abandona, m'agraden los paisatges, i com los actors ho interpreten. també los pessebres.
http://germanmachi.blogspot.com/
"sweet home"
"insomnio"
"mi hermano: un pequeño milagro"
"skateboard - sunday session"
"pessebres campredó (2008)"
"memoria selectiva"
"el ministerio del miedo"
"carrera de andróminas 2010 (campredó)"
li he dit al pare que digués al fill que té "una admiradora secreta", que fa un temps vaig quedar impressionada amb algunes de les seues pel·lícules: especialment, sweet home, insomnio, mi hermano: un pequeño milagro, skateboard - sunday session, i també algun vídeo de pessebres. no sabia que els pessebres eren cosa del pare. "per això l'escaiola", comenta.
avui, torno a mirar-lo... i trobo de nou memoria selectiva, el ministerio del miedo i una carrera de andróminas.
m'agrada que tot això ho face algú tan a prop, en este cul de món, a campredó.
m'agrada com mira les coses, les coses que mira, com les explica, com les abandona, m'agraden los paisatges, i com los actors ho interpreten. també los pessebres.
http://germanmachi.blogspot.com/
"sweet home"
"insomnio"
"mi hermano: un pequeño milagro"
"skateboard - sunday session"
"pessebres campredó (2008)"
"memoria selectiva"
"el ministerio del miedo"
"carrera de andróminas 2010 (campredó)"
"kamikace"
demà, celebraran que ell fa set anys.
- i què t'agradaria regalar-li?
- un "exilir del amor".
(busco al diccionari "kamikace"...
i "accepció"?)
- i què t'agradaria regalar-li?
- un "exilir del amor".
(busco al diccionari "kamikace"...
i "accepció"?)
sant joan de... pallapupas
entrem a sant joan de déu per consultes externes i fem cap a hematologia.
trobem la sala d'espera plena de xiquets i xiquetes, mares, pares, acompanyants, alguna infermera i un parell de voluntàries que juguen amb los menuts en una tauleta, amb un joc de parxís, dibuixos, trencaclosques...
avui, la majoria dels companys tenen lo cap pelat. estem a hematologia, oncologia i l'hospital de dia.
un xiquet corre pel passadís xutant una petita pilota. l'aicard diu "mira, messi".
un altre juga al parxís amb una voluntària; li diuen a una altra xiqueta si també vol jugar, i ella els diu que sí.
un xiquet que estava recolzat a la taula, sacsejant un dau dins un gotet, sense jugar, sembla cansat... son pare diu que s'ha llevat a les 6 del matí i que s'estan aquí tota la setmana, venint cada dia. la mare li diu al fill que ha de donar-li la medecina. se'l posa al braç i la hi dóna amb una xeringa. passa una altra voluntària i li pregunta si vol jugar. porta un joc de peces a les mans. ell agafa aquella capsa i se'n torna a la taula d'abans.
un noi amb una gorra de llana està compartint walkmans amb sa mare, escoltant lo sorteig que ha de decidir amb qui jugaran lo barça i el madrid als quarts de final de la "champions". "madrid - tottenham, barça - shakhtar", diuen. pregunto a l'aicard, "shakhtar?", i ell m'explica que és un equip d'ucraïna (de la ciutat de donetsk), on juga el txigrinski.
d'hematologia mos envien al laboratori per a fer-li una analítica. després, tenim una hora lliure que aprofitem per a anar a esmorzar al bar.
a l'entrada de la cafeteria, una exposició amb fotos antigues de l'hospital i un retrat de "sant joan de déu", o joan de déu, o joão cidade duarte, nascut a portugal lo 8 de març de 1495, i mort a granada (també 8 de març?) l'any 1550.
m'impressiona veure els xiquets en camilles a l'aire lliure, fora de les parets de l'hospital, acompanyats d'infermeres, familiars o acompanyants.
m'imagino l'aicard en un llit en algun lloc semblant, un pati o un claustre... jo, al seu costat, i el noi que van operar quan a ell el van operar, amb qui vam compartir habitació, també allà, i sa mare, com altres famílies, comentant anècdotes del barça o els ingredients del dinar, mentre sol o núvols o unes gotes de pluja mos fessen companyia.
mirant la viqui-biografia del "sant", trobo una fotografia de l'hospital de granada que em recorda este claustre i em fa dubtar si les fotos del bar són de barcelona o de granada...
també hi ha la imatge de xiquets al llit en un claustre, encerclant un ball de sardanes... i torno a dubtar. ballarien sardanes, a granada? devia ser a catalunya, en un pati paregut?
tampoc sabia que joão hagués fet de pastor (de ramats) quan tenia 10 anys i va anar a viure a un poble de toledo, a servir una família "cid mayoral"... ni que hagués estat fent de soldat a infanteria, en una guerra contra els francesos, i hagués estat a punt de ser penjat per haver perdut "la caixa" que se li havia confiat. no sabia que va treballar a l'àfrica, construint les muralles de ceuta, ni que va viure a gibraltar, fent de venedor ambulant de llibres, estampes i impresos de canya i cordill, ni sabia d'on li venia la vena religiosa...
com devia ser el sermó que va escoltar de sant joan d'àvila a l'ermita dels màrtirs per a impactar-lo fins al punt d'abandonar-ho tot i començar a pidolar per la ciutat?
què devia pensar i com devia sentir-se quan la gent se li'n burlava i els xiquets l'apedregaven, tractant-lo de boig? per "bogeria", el van tancar a l'hospital real. a partir d'aquelles experiències i d'una peregrinació que li aconsellà el mateix joan d'àvila que l'havia enlluernat, la seua vida va canviar, buscant recursos "per a atendre els necessitats", primer acollint-los en cases particulars, fins que va llogar una casa i va convertir-la en hospital.
quina escena, la que pinta d'ell murillo, portant al llom un malalt... per la cara que fa, sembla que vulgue allunyar-lo d'aquell àngel... o potser els acompanya?
al retrat que han triat d'ell a l'hospital, fa cara de cansat...
me pregunto quina cara faria si pogués passejar ara pels hospitals... com seria el seu tracte amb los xiquets i amb famílies, amb los professionals... i què sentiria quan se trobés allà amb los "pallapupas"...
imagino que riuria i els agrairia la faena que fan, "per amor a l'art".
a ell, no ho sé. a qui passem per l'hospital, sí que mos alegren la vida.
"els pallapupas!"
trobem la sala d'espera plena de xiquets i xiquetes, mares, pares, acompanyants, alguna infermera i un parell de voluntàries que juguen amb los menuts en una tauleta, amb un joc de parxís, dibuixos, trencaclosques...
avui, la majoria dels companys tenen lo cap pelat. estem a hematologia, oncologia i l'hospital de dia.
un xiquet corre pel passadís xutant una petita pilota. l'aicard diu "mira, messi".
un altre juga al parxís amb una voluntària; li diuen a una altra xiqueta si també vol jugar, i ella els diu que sí.
un xiquet que estava recolzat a la taula, sacsejant un dau dins un gotet, sense jugar, sembla cansat... son pare diu que s'ha llevat a les 6 del matí i que s'estan aquí tota la setmana, venint cada dia. la mare li diu al fill que ha de donar-li la medecina. se'l posa al braç i la hi dóna amb una xeringa. passa una altra voluntària i li pregunta si vol jugar. porta un joc de peces a les mans. ell agafa aquella capsa i se'n torna a la taula d'abans.
un noi amb una gorra de llana està compartint walkmans amb sa mare, escoltant lo sorteig que ha de decidir amb qui jugaran lo barça i el madrid als quarts de final de la "champions". "madrid - tottenham, barça - shakhtar", diuen. pregunto a l'aicard, "shakhtar?", i ell m'explica que és un equip d'ucraïna (de la ciutat de donetsk), on juga el txigrinski.
d'hematologia mos envien al laboratori per a fer-li una analítica. després, tenim una hora lliure que aprofitem per a anar a esmorzar al bar.
a l'entrada de la cafeteria, una exposició amb fotos antigues de l'hospital i un retrat de "sant joan de déu", o joan de déu, o joão cidade duarte, nascut a portugal lo 8 de març de 1495, i mort a granada (també 8 de març?) l'any 1550.
m'impressiona veure els xiquets en camilles a l'aire lliure, fora de les parets de l'hospital, acompanyats d'infermeres, familiars o acompanyants.
m'imagino l'aicard en un llit en algun lloc semblant, un pati o un claustre... jo, al seu costat, i el noi que van operar quan a ell el van operar, amb qui vam compartir habitació, també allà, i sa mare, com altres famílies, comentant anècdotes del barça o els ingredients del dinar, mentre sol o núvols o unes gotes de pluja mos fessen companyia.
mirant la viqui-biografia del "sant", trobo una fotografia de l'hospital de granada que em recorda este claustre i em fa dubtar si les fotos del bar són de barcelona o de granada...
també hi ha la imatge de xiquets al llit en un claustre, encerclant un ball de sardanes... i torno a dubtar. ballarien sardanes, a granada? devia ser a catalunya, en un pati paregut?
me produïx una sensació estranya vore tants uniformats (com militars) "fent companyia" a les criatures... i llegir que era "la guàrdia urbana", un dia de nadal. me fa riure trobar davant de tot, en primer pla, un corderet rosegant potser una massana...
tampoc sabia que joão hagués fet de pastor (de ramats) quan tenia 10 anys i va anar a viure a un poble de toledo, a servir una família "cid mayoral"... ni que hagués estat fent de soldat a infanteria, en una guerra contra els francesos, i hagués estat a punt de ser penjat per haver perdut "la caixa" que se li havia confiat. no sabia que va treballar a l'àfrica, construint les muralles de ceuta, ni que va viure a gibraltar, fent de venedor ambulant de llibres, estampes i impresos de canya i cordill, ni sabia d'on li venia la vena religiosa...
com devia ser el sermó que va escoltar de sant joan d'àvila a l'ermita dels màrtirs per a impactar-lo fins al punt d'abandonar-ho tot i començar a pidolar per la ciutat?
què devia pensar i com devia sentir-se quan la gent se li'n burlava i els xiquets l'apedregaven, tractant-lo de boig? per "bogeria", el van tancar a l'hospital real. a partir d'aquelles experiències i d'una peregrinació que li aconsellà el mateix joan d'àvila que l'havia enlluernat, la seua vida va canviar, buscant recursos "per a atendre els necessitats", primer acollint-los en cases particulars, fins que va llogar una casa i va convertir-la en hospital.
quina escena, la que pinta d'ell murillo, portant al llom un malalt... per la cara que fa, sembla que vulgue allunyar-lo d'aquell àngel... o potser els acompanya?
(quin goig trobar una anotació al peu de la foto, com també a la de l'hospital de granada, aclarint que són imatges de "domini públic": "lliure de restriccions conegudes sota la llei de drets d'autor")
al retrat que han triat d'ell a l'hospital, fa cara de cansat...
me pregunto quina cara faria si pogués passejar ara pels hospitals... com seria el seu tracte amb los xiquets i amb famílies, amb los professionals... i què sentiria quan se trobés allà amb los "pallapupas"...
imagino que riuria i els agrairia la faena que fan, "per amor a l'art".
a ell, no ho sé. a qui passem per l'hospital, sí que mos alegren la vida.
"els pallapupas!"
16 març 2011
si la vida fos al revés
esta nit, la sara em preguntava: "t'imagines si la vida fos al revés, mama?".
la primera imatge que m'ha vingut al cap ha sigut la del naixement d'una velleta o d'un vellet.
"dormiríem durant lo dia i estaríem desperts a la nit, com los rat-panats", m'ha dit.
"ah...! amb l'horari al revés, vols dir? pensava que volies dir si nasquéssem vells... fins a morir-mos quan som bebès".
"no, mama, que allavons no mos moriríem", m'ha contestat.
"sí, dona, mos moriríem igualment, quan arribéssem al moment en què ara naixem".
l'aicard i la sara m'han mirat una mica impressionats... i hem continuat sopant.
(intento imaginar ara com seria esta "vida al revés"...)
. . .
al matí, a la faena, durant la pausa del cigarret, he vist en un cotxe un conductor que m'ha impactat. he pensat, "potser d'aquí a uns anys, mos semblarà la cosa més normal del món, i en canvi ara mos estranya".
li he fet este comentari a salvador, i de seguida m'ha dit que ell a "gero", un gat marró com la ceràmica que sempre els acompanya mentre treballen, ja li ensenya a fer de torero, portant-lo a la falda.
també m'ha explicat que no sé quina cantant famosa porta el gos al psicòleg... "o sigue que no seria tan estrany vore'ls qualsevol dia conduint un cotxe".
. . .
tinc la pila de factures d'esta quinzena i una capsa plena de sobres reposant a la taula.
la marina torna a estar a casa. li ensenyaré les factures... però no crec que vulgue "humanitzar-se".
la primera imatge que m'ha vingut al cap ha sigut la del naixement d'una velleta o d'un vellet.
"dormiríem durant lo dia i estaríem desperts a la nit, com los rat-panats", m'ha dit.
"ah...! amb l'horari al revés, vols dir? pensava que volies dir si nasquéssem vells... fins a morir-mos quan som bebès".
"no, mama, que allavons no mos moriríem", m'ha contestat.
"sí, dona, mos moriríem igualment, quan arribéssem al moment en què ara naixem".
l'aicard i la sara m'han mirat una mica impressionats... i hem continuat sopant.
(intento imaginar ara com seria esta "vida al revés"...)
. . .
al matí, a la faena, durant la pausa del cigarret, he vist en un cotxe un conductor que m'ha impactat. he pensat, "potser d'aquí a uns anys, mos semblarà la cosa més normal del món, i en canvi ara mos estranya".
li he fet este comentari a salvador, i de seguida m'ha dit que ell a "gero", un gat marró com la ceràmica que sempre els acompanya mentre treballen, ja li ensenya a fer de torero, portant-lo a la falda.
també m'ha explicat que no sé quina cantant famosa porta el gos al psicòleg... "o sigue que no seria tan estrany vore'ls qualsevol dia conduint un cotxe".
. . .
tinc la pila de factures d'esta quinzena i una capsa plena de sobres reposant a la taula.
la marina torna a estar a casa. li ensenyaré les factures... però no crec que vulgue "humanitzar-se".
15 març 2011
"ikiru"
vaig acabar l'última capsa de paroxetina fa un parell de dies... i ja la trobo a faltar.
avui tot lo dia sentia una subtil sensació de mareig.
i em pesava la pluja, molt més freda que la de dissabte a la nit, tan tendra.
algú em pot dir que ja va sent hora que dixe de prendre-la, però només d'estar un parell de dies sense ella, ja sento que altra vegada tot s'accelera. potser és psicològic... però tinc la impressió que necessito continuar prenent-la.
sí, ja sóc "prou grandeta", però encara no sé cuidar-me jo sola. entre ella i la iruna, m'ajuden, com poden.
demà, he de trobar algun racó de temps i anar a la farmàcia, sens falta.
si no, fins i tot l'akira kurosawa, ja mort, ve i se m'emporta d'una platja a una altra i m'envia al japó, com si allà no tinguessen ja prou feina...
i m'acompanya durant la nit, en estrambòtics somnis i malsons que surten de si mateixos per a entrar dins d'un altre, i un altre... arrossegant-ho tot.
"Ikiru Hop"
"Ikiru Swing Scene"
quieta, iruna.
... quieta.
avui tot lo dia sentia una subtil sensació de mareig.
i em pesava la pluja, molt més freda que la de dissabte a la nit, tan tendra.
algú em pot dir que ja va sent hora que dixe de prendre-la, però només d'estar un parell de dies sense ella, ja sento que altra vegada tot s'accelera. potser és psicològic... però tinc la impressió que necessito continuar prenent-la.
sí, ja sóc "prou grandeta", però encara no sé cuidar-me jo sola. entre ella i la iruna, m'ajuden, com poden.
demà, he de trobar algun racó de temps i anar a la farmàcia, sens falta.
si no, fins i tot l'akira kurosawa, ja mort, ve i se m'emporta d'una platja a una altra i m'envia al japó, com si allà no tinguessen ja prou feina...
i m'acompanya durant la nit, en estrambòtics somnis i malsons que surten de si mateixos per a entrar dins d'un altre, i un altre... arrossegant-ho tot.
"Ikiru Hop"
"Ikiru Swing Scene"
quieta, iruna.
... quieta.
14 març 2011
"cançó de na rauxa mantells"
un dibuix de la carme m'ha portat lo cant de les gavines en una música de la maria del mar bonet que no he pogut retrobar encara.
recordo l'emoció de sentir-la mentre uns ballarins la ballaven, una nit, al teatre grec...
no sabia que era un poema de miquel costa i llobera.
la cançó de na rauxa mantells...
Passant, gemegosa,
com fa la gavina
que volta riberes
i torna a voltar,
anava la boja
del Camp de Marina
vorera
de mar...
Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge,
botant pels esculls;
i encara era bella
sa testa colrada,
la flor
de sos ulls.
Color de mar fonda
tenia les nines,
corona se feia
de lliris de mar,
i arreu enfilava
cornets i petxines,
per fer-se'n
collar.
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó...
"La mar jo avorria
mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.
No tenc en la terra
ni pare ni mare,
mes ell...
ell és aquí!
sí...!
(Pagès te voldria,
pagès, anc que fosses
pastor o roter;
i dins la mar ampla,
com ell no n'hi havia
d'airós
mariner.
Bé prou li diria
cançons la sirena
quan ell a la lluna
sortia a pescar:
Per'xò ma finestra
deixava sens pena,
sortint
a la mar...)
La mar el volia
jamai assaciada
de vides, fortunes,
tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa
dins forta ventada
Na Ruixa
Mantells.
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
(Na Ruixa és la fada
d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves,
endins, té l'hostal,
amb arcs i figures,
amb llits i banyeres
de nacre
i corall.
Per bous de sa guarda
dins fondes estables
allà té Na Ruixa
clapats vellmarins;
si vol per son carro
cavalls incansables,
allà té
delfins.
Quan surt, va vestida
de seda blavosa,
amb totes les tintes
del cel i la mar,
i blanc com la cresta
de l'ona escumosa
son vel
fa volar.
De l'arc que entre núvols
promet la bonança,
la faixa ella imita
per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema,
quan ella li llança
son ample
mantell!
Perdut és el nàufrag
quan ella el socorre
i el pren entre els signes
del vel florejat.
La roca feresta
serà ja la torre
on quedi
encantat.
Allà té Na Ruixa
mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana
no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava,
bé prou sortiria
de l'encantament!")
Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó.
Un vespre d'oratge
finí son desvari:
son cos a una cala
sortí l'endemà;
i en platja arenosa,
redós solitari,
qualcú
l'enterrà.
No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja
bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala
sa petja lleugera
l'aucell
fugitiu...
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
Música MARIA DEL MAR BONET
Lletra MIQUEL COSTA I LLOBERA, Pollença, 6-12 setembre 1899
http://www.justsomelyrics.com/2298045/Maria-del-Mar-Bonet-Can%C3%A7%C3%B3-de-Na-Ruixa-Mantells-Lyrics
gràcies per la música i la dansa, carme.
"Jardí Tancat - Original Performance"
Cançó de Na Ruixa Mantells
recordo l'emoció de sentir-la mentre uns ballarins la ballaven, una nit, al teatre grec...
no sabia que era un poema de miquel costa i llobera.
la cançó de na rauxa mantells...
Passant, gemegosa,
com fa la gavina
que volta riberes
i torna a voltar,
anava la boja
del Camp de Marina
vorera
de mar...
Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge,
botant pels esculls;
i encara era bella
sa testa colrada,
la flor
de sos ulls.
Color de mar fonda
tenia les nines,
corona se feia
de lliris de mar,
i arreu enfilava
cornets i petxines,
per fer-se'n
collar.
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó...
"La mar jo avorria
mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.
No tenc en la terra
ni pare ni mare,
mes ell...
ell és aquí!
sí...!
(Pagès te voldria,
pagès, anc que fosses
pastor o roter;
i dins la mar ampla,
com ell no n'hi havia
d'airós
mariner.
Bé prou li diria
cançons la sirena
quan ell a la lluna
sortia a pescar:
Per'xò ma finestra
deixava sens pena,
sortint
a la mar...)
La mar el volia
jamai assaciada
de vides, fortunes,
tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa
dins forta ventada
Na Ruixa
Mantells.
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
(Na Ruixa és la fada
d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves,
endins, té l'hostal,
amb arcs i figures,
amb llits i banyeres
de nacre
i corall.
Per bous de sa guarda
dins fondes estables
allà té Na Ruixa
clapats vellmarins;
si vol per son carro
cavalls incansables,
allà té
delfins.
Quan surt, va vestida
de seda blavosa,
amb totes les tintes
del cel i la mar,
i blanc com la cresta
de l'ona escumosa
son vel
fa volar.
De l'arc que entre núvols
promet la bonança,
la faixa ella imita
per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema,
quan ella li llança
son ample
mantell!
Perdut és el nàufrag
quan ella el socorre
i el pren entre els signes
del vel florejat.
La roca feresta
serà ja la torre
on quedi
encantat.
Allà té Na Ruixa
mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana
no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava,
bé prou sortiria
de l'encantament!")
Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó.
Un vespre d'oratge
finí son desvari:
son cos a una cala
sortí l'endemà;
i en platja arenosa,
redós solitari,
qualcú
l'enterrà.
No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja
bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala
sa petja lleugera
l'aucell
fugitiu...
( . . . . )
( . . . )
( . . . . )
( . . . )
Música MARIA DEL MAR BONET
Lletra MIQUEL COSTA I LLOBERA, Pollença, 6-12 setembre 1899
http://www.justsomelyrics.com/2298045/Maria-del-Mar-Bonet-Can%C3%A7%C3%B3-de-Na-Ruixa-Mantells-Lyrics
gràcies per la música i la dansa, carme.
"Jardí Tancat - Original Performance"
Cançó de Na Ruixa Mantells
necessitat d'evadir-se
en moments així, de cúmul de sentiments, dir-te "eva"...
t'imagines?
. . .
no em va crear per a fer-li companyia. què s'emboliquen?!
va ser l'excitació de llepar-li la costella i voler menjar-se'l!
això, va ser! clar, no m'estranya... qualssevol!
jo només vaig aparèixer a l'edèn de rebot.
. . .
(ni dient-te "eva", pots evadir-te, xiqueta.
quina gana de costella...)
t'imagines?
. . .
no em va crear per a fer-li companyia. què s'emboliquen?!
va ser l'excitació de llepar-li la costella i voler menjar-se'l!
això, va ser! clar, no m'estranya... qualssevol!
jo només vaig aparèixer a l'edèn de rebot.
. . .
(ni dient-te "eva", pots evadir-te, xiqueta.
quina gana de costella...)
misteriós futbolista trobat al fondo d'una bossa i aventura en una pala
al fondo de la motxilla, entre la carpeta, les llibretes i les agendes, han aparegut una cama, un braç, lo cap i la resta del cos d'un futbolista del barça amb una pilota. una escultura de l'aicard, abandonada allí des del divendres.
fa uns dies, mos va explicar que estava fent-la. avui, s'ha alegrat que la trobéssem. però m'ha sabut greu no haver-la trobat abans, ni sencera. què va passar, divendres? vaig anar a buscar-los jo, al col·legi. ell la portava a les mans. haguéssem hagut de guardar-la amb molt de compte i amb tot lo carinyo, però... jo no vaig estar prou atenta i ell, segurament, va entaforar-la a la bossa quan vam pujar al cotxe.
esta tarde, hem pogut recompondre-la. li falta un peu que no sabem quan vam perdre'l.
esta nit torno a mirar-me'l... i només amb la càmera de vídeo a la mà, descobrixo uns ulls i una boca torta. me sorprèn trobar aquella boca i em pregunto si era l'expressió original que va pintar-li l'aicard o una forma posterior de la pintura a la pasta que distorsiona alguna altra boca. un futbolista enfadat? potser esforçant-se...? "també pot ser un futbolista enfadat", penso, "mama"... però no puc evitar rumiar què podia passar-li pel cap a l'aicard, si realment va dibuixar aquella expressió a la cara...
al costat, un dibuix i una frase de la sara, que ha tornat explicant tota emocionada que avui han pujat a la pala del tractor del tio xavi. "sas-què, mama?? avui xavi mos ha pujat a la pala!!", "a quina pala??"... son pare, més calmat, afegia detalls: han fet una calçotada a l'hort de sa cosina i son tio les ha pujat a la pala del tractor, a cinc metros d'altura!", "elles soles??"... "lo papa també ha pujat, mama"... "i ja portàveu casco, bandarres, per a pujar tan alt?", "nooo! però hem xalat molt! i després xavi ha amollat los cavalls! ha sigut increïble, mama!".
torno a mirar el futbolista del barça... torno a traure-li el cap i me'l poso a la mà. apareix una cara que no li havia vist abans, no pintada sinó feta dins a la pasta: una mirada més ampla i una boca més relaxada, potser fins i tot somrient. i somric jo de pensar que potser era esta la cara que li havia fet l'aicard.
"no sigues mama que només veu lo que vol vore. tu no t'enfades o què, a vegades? també l'aicard a vegades s'enfada... no és agradable, però, a vegades, passa". la veritat és que preferixo vore'l content, però també ja m'agrada que pugue enfadar-se. podria ser que li hagués fet les dos cares...
demà li ho preguntaré.
fa uns dies, mos va explicar que estava fent-la. avui, s'ha alegrat que la trobéssem. però m'ha sabut greu no haver-la trobat abans, ni sencera. què va passar, divendres? vaig anar a buscar-los jo, al col·legi. ell la portava a les mans. haguéssem hagut de guardar-la amb molt de compte i amb tot lo carinyo, però... jo no vaig estar prou atenta i ell, segurament, va entaforar-la a la bossa quan vam pujar al cotxe.
esta tarde, hem pogut recompondre-la. li falta un peu que no sabem quan vam perdre'l.
esta nit torno a mirar-me'l... i només amb la càmera de vídeo a la mà, descobrixo uns ulls i una boca torta. me sorprèn trobar aquella boca i em pregunto si era l'expressió original que va pintar-li l'aicard o una forma posterior de la pintura a la pasta que distorsiona alguna altra boca. un futbolista enfadat? potser esforçant-se...? "també pot ser un futbolista enfadat", penso, "mama"... però no puc evitar rumiar què podia passar-li pel cap a l'aicard, si realment va dibuixar aquella expressió a la cara...
al costat, un dibuix i una frase de la sara, que ha tornat explicant tota emocionada que avui han pujat a la pala del tractor del tio xavi. "sas-què, mama?? avui xavi mos ha pujat a la pala!!", "a quina pala??"... son pare, més calmat, afegia detalls: han fet una calçotada a l'hort de sa cosina i son tio les ha pujat a la pala del tractor, a cinc metros d'altura!", "elles soles??"... "lo papa també ha pujat, mama"... "i ja portàveu casco, bandarres, per a pujar tan alt?", "nooo! però hem xalat molt! i després xavi ha amollat los cavalls! ha sigut increïble, mama!".
torno a mirar el futbolista del barça... torno a traure-li el cap i me'l poso a la mà. apareix una cara que no li havia vist abans, no pintada sinó feta dins a la pasta: una mirada més ampla i una boca més relaxada, potser fins i tot somrient. i somric jo de pensar que potser era esta la cara que li havia fet l'aicard.
"no sigues mama que només veu lo que vol vore. tu no t'enfades o què, a vegades? també l'aicard a vegades s'enfada... no és agradable, però, a vegades, passa". la veritat és que preferixo vore'l content, però també ja m'agrada que pugue enfadar-se. podria ser que li hagués fet les dos cares...
demà li ho preguntaré.
13 març 2011
paupant...
al costat de finestra que voreja el mar, toco el vidre, ara amb les puntes dels dits, paupant la goma que l'emmarca, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre...
ahir a la tarde, un viatge a través de la pluja.
avui al matí, l'esplendor radiant d'un blau cel-i-mar.
la vall de l'ebre, campredó, l'aldea, un delta difuminat amb la grisor de la pluja, camarles, l'ampolla, l'ametlla...
tres joves (què vol dir, "joves"?) amb una xibeca sobre la taula, engrescats de marxar a barcelona, buscant altres experiències, i ajornar així la pròxima trobada de qualsevol dissabte tancats en un cotxe a prop del poble, rallant-se tota la nit. "com era? baixem a fontana i, al carrer de davant, la primera a mà dreta, no?"...
"te'n recordes, aquella vegada a benicarló? de baixon al pàrquing del mercadona, amb les finestres obertes i la soliguera... i aquell urbanillo dient-mos que millor mos refugiéssem a la sombra d'uns arbres. bon paio, xec... i natros dient-li que veníem de catalunya, que allí no mos dixen fer estes coses"...
i vinga glops de xibeca i musiqueta electrònica... mans lliures.
davant meu, un cabell blanc i un recollit en ros tenyit. ell li pregunta a ella quina pel·lícula anaven a vore, i abans que ella li conteste, "lo discurs del rei?", "... sí".
ell se posa unes ulleres xicotetes blau turqueses i fulleja un diari. ella, una revista. en algun moment, los capets s'aproximen i es besen, a un pam de mi. me semblen tendres...
"heu vist això del japó? que increïble, tio... això mos arriba a passar a natros, i ja ni ho contem. si d'una ventada, la teulada del sabeco va volar abans que l'inauguressen!", "diu que el mar va entrar cent quilòmetros terra a dins", "no, home, no! me sembla que van dir cinc", "tio, pensa que el japó és així d'estret" (ajuntant les dos mans, casi tocant-les), "en cent quilòmetros li haguessa passat pel damunt...", "pos a mi em va semblar sentir que eren cent quilòmetros, no ho sé, xec... potser sí que van dir cinc"...
sona un rock a la butxaca d'una jaqueta. lo cabell blanc s'aixeca... "com dius?? que està la casa inundada??", a torrelles... "sobretot posa tovalloles en terra, berta, per l'amor de déu, que no es face malbé el parquet!".
"mai de la vida he baixat a l'estació de sants. me pedria, xec... quantes vies deuen haver?", "quinze o setze; molta gent se perd, aquí"... "uouff"...
"que xalésseu"... "tu també pots apuntar-te, si vols, que on ne caben tres, ne caben quatre", "gràcies, gràcies, però no em convé". (i esta és la que preguntava què vol dir "jove"...).
de tornada, lo sol il·lumina les vies del tren, les parets plenes de grafitis, l'aparcament on descansen los autobusos turístics, los blocs d'oficines, com fantasmes en domenge, les fàbriques, los barris i ciutats que sembla que visquen més tranquils a propet però a distància de la gran metròpolis, i vés a saber...
penso que possiblement allà la vida passa també de la mateixa manera... i acte seguit me'n recordo dels xavalets que ahir se n'anaven de marxa a barcelona. un d'ells tenia partit de futbol avui, al rossell.
lo mar està esplèndid, blau i brillant, i les oles se fan blanques quan vénen a esquitxar l'arena.
torno a tocar el vidre, ara amb les puntes dels dits, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre... ara suspesa, com si tingués la teua aquí mateix.
me toco la cara, el cabell... i trobo la tela del reposacaps. paupo el velcro per les dos bandes, la costura del fil que cus la roba...
torno a escoltar converses intermitents mentre llijo olor de terra...
a la tinença de benifassà, què fan aquestes persones tota la vida aquí tancades? què fem els altres tancats a fora?...
mireu aquella dona. es posa a l'aixella la filosa, a la qual ha subjectat prèviament un moixell de llana neta i cardada ja pels peraires. cordella una punteta i l'enganxa a l'osca del fus, mentre canta aquesta cobla..., en un poble de teixidors. a cinctorres.
a la mata...
- xà. una mala notícia te porto; s'ha mort ton germà.
es queda una mica parat; les mans s'aturen. a les revoretes dels ulls va abocar-se una llàgrima.
- gràcies per avisar-me, xà. ja mos ho esperàvem.
jo reconec en aquell instant tot el pes de la història acumulat en esta gent de la meua terra. recordo la universitat i el curs sobre la mort i totes les hores de pensament i sentiment filosòfic que s'han ocupat buscant el sentit a est problema definitiu de l'home. ací ha entrat amb certa naturalitat i ha estat acceptada amb un fatalisme digne d'un estoic. no es tracta que no se senti. no. de fet, l'espardenyer em parlarà ja sols del seu germà, que era el més treballador del poble, que no sabia el que era tindre un vici, que... però les seues mans reprenen la feina de cosir, quasi automàticament. el que vull dir és que el fet ha estat acollit amb sentiment, però sense estridències.
seguidament van arribant les veïnes i cadascuna hi diu la seua...
- te paix, xica? en lo treballador que era i lo fort que havia segut sempre.
- sí, però jo la radera vegada que el vaig trobar a la costereta, ja no podie casi ni arribar.
- sí, pos, tenia un mal roïn a la sang i se veu que no se n'escape cap...
jo dic la paraula leucèmia i els dóna una mica de tremolor. és curiós com molta gent té pànic a dir la paraula càncer o leucèmia.
lo tren passa pels aiguamolls dels muntanyans. m'entra la son i vull adormir-me, entre dunes mòbils, llacunes, aus i canyissos... al teu costat.
ahir a la tarde, un viatge a través de la pluja.
avui al matí, l'esplendor radiant d'un blau cel-i-mar.
la vall de l'ebre, campredó, l'aldea, un delta difuminat amb la grisor de la pluja, camarles, l'ampolla, l'ametlla...
tres joves (què vol dir, "joves"?) amb una xibeca sobre la taula, engrescats de marxar a barcelona, buscant altres experiències, i ajornar així la pròxima trobada de qualsevol dissabte tancats en un cotxe a prop del poble, rallant-se tota la nit. "com era? baixem a fontana i, al carrer de davant, la primera a mà dreta, no?"...
"te'n recordes, aquella vegada a benicarló? de baixon al pàrquing del mercadona, amb les finestres obertes i la soliguera... i aquell urbanillo dient-mos que millor mos refugiéssem a la sombra d'uns arbres. bon paio, xec... i natros dient-li que veníem de catalunya, que allí no mos dixen fer estes coses"...
i vinga glops de xibeca i musiqueta electrònica... mans lliures.
davant meu, un cabell blanc i un recollit en ros tenyit. ell li pregunta a ella quina pel·lícula anaven a vore, i abans que ella li conteste, "lo discurs del rei?", "... sí".
ell se posa unes ulleres xicotetes blau turqueses i fulleja un diari. ella, una revista. en algun moment, los capets s'aproximen i es besen, a un pam de mi. me semblen tendres...
"heu vist això del japó? que increïble, tio... això mos arriba a passar a natros, i ja ni ho contem. si d'una ventada, la teulada del sabeco va volar abans que l'inauguressen!", "diu que el mar va entrar cent quilòmetros terra a dins", "no, home, no! me sembla que van dir cinc", "tio, pensa que el japó és així d'estret" (ajuntant les dos mans, casi tocant-les), "en cent quilòmetros li haguessa passat pel damunt...", "pos a mi em va semblar sentir que eren cent quilòmetros, no ho sé, xec... potser sí que van dir cinc"...
sona un rock a la butxaca d'una jaqueta. lo cabell blanc s'aixeca... "com dius?? que està la casa inundada??", a torrelles... "sobretot posa tovalloles en terra, berta, per l'amor de déu, que no es face malbé el parquet!".
"mai de la vida he baixat a l'estació de sants. me pedria, xec... quantes vies deuen haver?", "quinze o setze; molta gent se perd, aquí"... "uouff"...
"que xalésseu"... "tu també pots apuntar-te, si vols, que on ne caben tres, ne caben quatre", "gràcies, gràcies, però no em convé". (i esta és la que preguntava què vol dir "jove"...).
de tornada, lo sol il·lumina les vies del tren, les parets plenes de grafitis, l'aparcament on descansen los autobusos turístics, los blocs d'oficines, com fantasmes en domenge, les fàbriques, los barris i ciutats que sembla que visquen més tranquils a propet però a distància de la gran metròpolis, i vés a saber...
penso que possiblement allà la vida passa també de la mateixa manera... i acte seguit me'n recordo dels xavalets que ahir se n'anaven de marxa a barcelona. un d'ells tenia partit de futbol avui, al rossell.
lo mar està esplèndid, blau i brillant, i les oles se fan blanques quan vénen a esquitxar l'arena.
torno a tocar el vidre, ara amb les puntes dels dits, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre... ara suspesa, com si tingués la teua aquí mateix.
me toco la cara, el cabell... i trobo la tela del reposacaps. paupo el velcro per les dos bandes, la costura del fil que cus la roba...
torno a escoltar converses intermitents mentre llijo olor de terra...
a la tinença de benifassà, què fan aquestes persones tota la vida aquí tancades? què fem els altres tancats a fora?...
mireu aquella dona. es posa a l'aixella la filosa, a la qual ha subjectat prèviament un moixell de llana neta i cardada ja pels peraires. cordella una punteta i l'enganxa a l'osca del fus, mentre canta aquesta cobla..., en un poble de teixidors. a cinctorres.
a la mata...
- xà. una mala notícia te porto; s'ha mort ton germà.
es queda una mica parat; les mans s'aturen. a les revoretes dels ulls va abocar-se una llàgrima.
- gràcies per avisar-me, xà. ja mos ho esperàvem.
jo reconec en aquell instant tot el pes de la història acumulat en esta gent de la meua terra. recordo la universitat i el curs sobre la mort i totes les hores de pensament i sentiment filosòfic que s'han ocupat buscant el sentit a est problema definitiu de l'home. ací ha entrat amb certa naturalitat i ha estat acceptada amb un fatalisme digne d'un estoic. no es tracta que no se senti. no. de fet, l'espardenyer em parlarà ja sols del seu germà, que era el més treballador del poble, que no sabia el que era tindre un vici, que... però les seues mans reprenen la feina de cosir, quasi automàticament. el que vull dir és que el fet ha estat acollit amb sentiment, però sense estridències.
seguidament van arribant les veïnes i cadascuna hi diu la seua...
- te paix, xica? en lo treballador que era i lo fort que havia segut sempre.
- sí, però jo la radera vegada que el vaig trobar a la costereta, ja no podie casi ni arribar.
- sí, pos, tenia un mal roïn a la sang i se veu que no se n'escape cap...
jo dic la paraula leucèmia i els dóna una mica de tremolor. és curiós com molta gent té pànic a dir la paraula càncer o leucèmia.
lo tren passa pels aiguamolls dels muntanyans. m'entra la son i vull adormir-me, entre dunes mòbils, llacunes, aus i canyissos... al teu costat.
11 març 2011
10 març 2011
proposta de melodia per a la copa del rey a mestalla
fa molt de temps que no sé res de la trenzas. l'enyoro moltes vegades.
les últimes notícies van ser "bones". : )
la mateixa dona meravellosa, plena d'energia vital, amb la diferència que bastant "desbloguitzada", cosa que sovint qualsevol ionqui podem envejar.
avui, escoltant a la ràdio la polèmica que ha desencadenat la intenció d'instal·lar un potent equip de so a l'estadi de mestalla per a contrarestar les previsibles xiulades a l'himne nacional d'españa, i de passada ensordir a tots los espectadors, veïnat i més enllà, he recordat una cançó que vaig penjar una vegada dedicada a la trenzas, on una fabulosa "catalisol" cantava i ballava una coneguda cançó de la marisol, "estando contigo", en algun racó d'esta curiosa españa que alguns idolatren i altres detesten, mentre encara altres els mirem "anonadats", com qui mira un partit de pim-pom que ni fu, ni fa.
i he pensat que, potser, en lloc d'aquell himne nacional de quan franco, franco, tenía el culo blanco porque fue a madrid i no sé què més li passava, una alternativa seria esta cançó de la cata-li-sol, amb un intent de fusió "ètnica", amb la qual poguessen participar conjuntament, cantant, xiulant, ballant, menjant-se el bocata o com a cadascú li done la gana, tant lo bàndol catalanista-anti-espanyolista com l'españolista-anti-catalanista, com los apòstates.
però segur que no ho faran. massa poca sang...
"catalisol"
les últimes notícies van ser "bones". : )
la mateixa dona meravellosa, plena d'energia vital, amb la diferència que bastant "desbloguitzada", cosa que sovint qualsevol ionqui podem envejar.
avui, escoltant a la ràdio la polèmica que ha desencadenat la intenció d'instal·lar un potent equip de so a l'estadi de mestalla per a contrarestar les previsibles xiulades a l'himne nacional d'españa, i de passada ensordir a tots los espectadors, veïnat i més enllà, he recordat una cançó que vaig penjar una vegada dedicada a la trenzas, on una fabulosa "catalisol" cantava i ballava una coneguda cançó de la marisol, "estando contigo", en algun racó d'esta curiosa españa que alguns idolatren i altres detesten, mentre encara altres els mirem "anonadats", com qui mira un partit de pim-pom que ni fu, ni fa.
i he pensat que, potser, en lloc d'aquell himne nacional de quan franco, franco, tenía el culo blanco porque fue a madrid i no sé què més li passava, una alternativa seria esta cançó de la cata-li-sol, amb un intent de fusió "ètnica", amb la qual poguessen participar conjuntament, cantant, xiulant, ballant, menjant-se el bocata o com a cadascú li done la gana, tant lo bàndol catalanista-anti-espanyolista com l'españolista-anti-catalanista, com los apòstates.
però segur que no ho faran. massa poca sang...
"catalisol"
"mala femmena"
me sento una mica "mala femmena"...
però penso que sempre hem anat amb lo cor a les mans.
sento que mos hem estimat
i que mos estimem encara,
tot i que les coses han canviat.
entre totes les emocions, hem assaborit també la felicitat.
i no sabem fer altra cosa que tornar-les a tastar.
ja ho voràs...
però penso que sempre hem anat amb lo cor a les mans.
sento que mos hem estimat
i que mos estimem encara,
tot i que les coses han canviat.
entre totes les emocions, hem assaborit també la felicitat.
i no sabem fer altra cosa que tornar-les a tastar.
ja ho voràs...
dins i fora de les finestres
mentre els xiquets esmorzaven i ficava unes galetes a la carmanyola de la sara, ella, pensant vés a saber què, repetia:
"és veritat?? és veritat??...", i al cap de tres o quatre vegades: "és peritat?? és peritat??...";
he rigut de sentir-la pronunciant aquella petita transformació de la ve a la pe, posant-hi èmfasi, entusiasmada, i he murmurat:
"esperitat??";
amb lo somriure encara als llavis, ha aparegut a la terrassa, a l'altre costat de la finestra de la cuina, una mena d'espíritu santo, ipso-facto!, i s'ha afanyat a dir-li:
"atura't, sara! dis-ho en senyes!";
havíem de marxar de seguida al col·legi. només he tingut temps de pensar: "serà possible que l'espíritu santo hagi vingut a primera hora del matí, expressament, per a advertir-mos d'una imminent invasió p-p-(...)era??"
uns minuts abans, "windows live" m'advertia que:
he pensat que cada vegada vivim més "controlats", dins i fora de les finestres.
la primera reacció ha sigut: "no passaran!". però al cap d'un minut (quina brevíssima "resistència") he escrit a la petita finestra el meu número de mòvil i, a l'instant, he rebut un missatge amb un codi d'accés que ràpidament he teclejat, amb la intenció de recuperar este trosset de "món privat", tan vulnerable i potencialment violable com la vida sencera.
de camí a l'escola, continuàvem repassant amb l'aicard les diferents capes de l'atmosfera, des de l'escorça del planeta, respirant troposfera...
"és veritat?? és veritat??...", i al cap de tres o quatre vegades: "és peritat?? és peritat??...";
he rigut de sentir-la pronunciant aquella petita transformació de la ve a la pe, posant-hi èmfasi, entusiasmada, i he murmurat:
"esperitat??";
amb lo somriure encara als llavis, ha aparegut a la terrassa, a l'altre costat de la finestra de la cuina, una mena d'espíritu santo, ipso-facto!, i s'ha afanyat a dir-li:
"atura't, sara! dis-ho en senyes!";
havíem de marxar de seguida al col·legi. només he tingut temps de pensar: "serà possible que l'espíritu santo hagi vingut a primera hora del matí, expressament, per a advertir-mos d'una imminent invasió p-p-(...)era??"
uns minuts abans, "windows live" m'advertia que:
he pensat que cada vegada vivim més "controlats", dins i fora de les finestres.
la primera reacció ha sigut: "no passaran!". però al cap d'un minut (quina brevíssima "resistència") he escrit a la petita finestra el meu número de mòvil i, a l'instant, he rebut un missatge amb un codi d'accés que ràpidament he teclejat, amb la intenció de recuperar este trosset de "món privat", tan vulnerable i potencialment violable com la vida sencera.
de camí a l'escola, continuàvem repassant amb l'aicard les diferents capes de l'atmosfera, des de l'escorça del planeta, respirant troposfera...
08 març 2011
sensació de 8 de març
la xiqueta que hi havia dins la panxa d'una mare amb brusa verda
i la que dibuixava silenciosa mentre un pare alletava un germanet,
ha pogut fer de mare, verda, i de pare absent,
sense haver d'amagar-se'n, ni sentir-se insultada, ni portar cap anell.
lo laberint encara hi és.
però la dona busca altres perspectives des d'on mirar-lo,
i l'home també.
06 març 2011
signes de puntuació.
Quan escolto la veu mecànica i robotitzada de "vozme.com" que intenta llegir textos i reproduir oralment allò escrit, la boca i les orelles reclamen a les mans:
Escriviu-me les comes i els punts, per favor,
los signes d'interrogació?,
o d'exclamació!,
lo punt i la coma;
los punts suspensius...
Los dos punts:
- Los guionets.
Les inicials després de punt.
Acompanyeu les lletres i els espais en blanc amb altres pistes que puguen ajudar-mos a llegir-vos, mans escrividores, que puguen ajudar-mos a comprendre què intenteu dir quan escriviu. D'acord?
A pesar dels intents, continua havent dificultats en la comunicació.
Escriviu-me les comes i els punts, per favor,
los signes d'interrogació?,
o d'exclamació!,
lo punt i la coma;
los punts suspensius...
Los dos punts:
- Los guionets.
Les inicials després de punt.
Acompanyeu les lletres i els espais en blanc amb altres pistes que puguen ajudar-mos a llegir-vos, mans escrividores, que puguen ajudar-mos a comprendre què intenteu dir quan escriviu. D'acord?
A pesar dels intents, continua havent dificultats en la comunicació.
05 març 2011
03 març 2011
josep ramon roig: sí, tu! "jo?!"
com ha sigut, que he arribat a tu, en esta nit de pluja marciana?
sí, tu.
sí, home, sí, tu!
tu, tu... tu!
"jo" - josep ramon roig
de pep torrents a pepe rubianes,
de pepe rubianes a pep torrents;
de pep torrents al primer i últim festival
de poesia popular catalana, l'any 1970;
d'un festival... a un altre,
i a un cor salvatge;
"salvatge cor", de l'albert roig.
i d'un germà... a un altre.
quan va ser que vaig poder sentir-te fent poesia per primera i única vegada?
entre el 93 i el 97, me sembla, en un bar molt petit de gràcia.
me va emocionar descobrir una poesia tan clarament viscuda i parlada.
al cap d'un temps, un dia, me vas dir que calia llegir molt per a escriure. aquell dia, vaig vore clar que això d'escriure (amb la incorporada lectura necessària), per a mi, era massa faenada.
però em vas explicar també la passió per les lletres, pels sons, per les paraules... i això sí que em va agradar.
la possibilitat de viure les paraules, i com se transformen, o queden intactes. com mos atrapen... i com s'escapen.
sí, tu.
sí, home, sí, tu!
tu, tu... tu!
"jo" - josep ramon roig
de pep torrents a pepe rubianes,
de pepe rubianes a pep torrents;
de pep torrents al primer i últim festival
de poesia popular catalana, l'any 1970;
d'un festival... a un altre,
i a un cor salvatge;
"salvatge cor", de l'albert roig.
i d'un germà... a un altre.
quan va ser que vaig poder sentir-te fent poesia per primera i única vegada?
entre el 93 i el 97, me sembla, en un bar molt petit de gràcia.
me va emocionar descobrir una poesia tan clarament viscuda i parlada.
al cap d'un temps, un dia, me vas dir que calia llegir molt per a escriure. aquell dia, vaig vore clar que això d'escriure (amb la incorporada lectura necessària), per a mi, era massa faenada.
però em vas explicar també la passió per les lletres, pels sons, per les paraules... i això sí que em va agradar.
la possibilitat de viure les paraules, i com se transformen, o queden intactes. com mos atrapen... i com s'escapen.
02 març 2011
te besaria...
una te lenta al canell
i al palmell,
una e fonda
una ena olorant-te amb lo nas
la boca
la galta
la teua mà
tota
una de
de desig a l'orella
una erra a la barba
a la cella
una e al teu alè
tremolosa
fonent-se
entre salives i llengües
una essa
si
lenciosa
a la gola
al coll
al clatell
a l'esquena
lliscant delerosa
entre petites alfombres
culet
cadera
cintura
ventre
fins adormir-me
en el teu cos
amor
la nit
sencera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)