a l'informe d'avaluació de l'aicard, àrea de ciències experimentals, una de les observacions que apunten al col·legi especial, en relació a "el cos humà", és que "presenta dificultats en l'ús del vocabulari específic".
me va soprendre. després de llegir la frase, assenyalant-me les pestanyes, vaig preguntar-li a l'aicard: "com se diu, això?"
"celles!"
"ep! les celles són això (tocant-li les celles). i com se diuen, estos pelets?"
...??
"pes..."
...??
"pes-ta..."
"castanyes!"
"castanyes?!?! shin-chan! més que shin-chan!"
quin paio, xec. és increïble!
3 comentaris:
A veure, iruna, tu has vist la closca de les castanyes...?
Ja t'ho dic, són com pestanyes!
:)
Je, je, je... doncs jo ja no em sorprenc... no és el primer nen que creu que té castanyes als ulls.
fanal blau...
ara que ho dius, la veritat és que no sé si he vist mai castanyes amb la closca. tinc record d'haver-les vistes sempre ja nomé samb la pell. bons coquets...
m'agrada que m'ho preguntes i em fa gràcia, perquè d'alguna manera penso com m'arribes a conèixer, fins i tot amb detalls com este :)
("esta iruna, capaç que mai ha vist en directe les castanyes amb closca", pos tens raó, xiqueta)
me sona haver-les vist potser en fotos o a la tele, i ja pot ser que tinguen alguna semblança als pelets dels ulls...
o sigue que... tant per la semblança a la vida real, com per la proximitat entre paraules i lletres, l'aicard i tu teniu raó: són com castanyes, los ulls.
carme...
a mi sí que em va sorprendre, perquè pensava que este vocabulari el tenia ja après. ara, al llit, recordava coses que sé que ha après enguany del cos humà, estudiant-lo per dintre (vocabulari dels diferents aparells, digestiu, respiratori...), paraules molt específiques... i, en canvi, de cop i volta, apareixen unes pestanyes que primer són celles i després castanyes. i a més, després de pronunciar "pes, pes-ta...". no m'esperava la seua resposta, tan espontània. per a mi, una sorpresa.
l'altre dia també em va estranyar que no sabés quants dits tenia en un peu. jo donava per sabut que respondria "cinc", i va necessitar treure el peu de la xancla per a tocar-se'l i començar a comptar.
són coses que no m'espero i que de tant en tant me fan aturar i pensar que no podem donar res per suposat (ni amb l'aicard ni amb ningú ni res a la vida), cosa que ja m'agrada, però a vegades me n'oblido.
me fan riure molt, l'aicard i la sara. i cavil·lar... :)
(ostres... ara he anat a buscar "cavil·lar" i m'he trobat:
"Fixar la consideració (en alguna cosa) amb excessiva subtilesa."
(una altra sorpresa. no ho hagués definit així, jo, ni sé massa encara què volen significar amb esta "excessiva subtilesa"...)
me n'havia anat al llit fa un parell d'hores... però no puc adormir-me. me'n torno a intentar-ho.
bona nit, carinyetes
Publica un comentari