no és un ocell, ni un avió,
ni un nino o una nina,
no és una pilota,
ni una corda,
no és un trencaclosques,
ni un cotxet o un camió,
no és un robot,
ni fireta de cuina,
no són peces de fusta,
ni pedretes i fulles,
no són marionetes,
ni putxinel·lis,
ni caniques,
no és una pissarra,
ni un tros de guix,
no són llapis de colors,
ni purpurines...
és una joguina del segle vint-i-u.
nintendo, li diuen.
i sí que són la sara,
en una calidoscòpica pantalla plena d'espills,
lo iaio d'amposta,
amb lo cap fugit,
la marina,
amb perruca fúcsia,
i dani, lo veí,
supermariotitzat,
a l'altra banda de la valla i del mimbre...
encara que semblen mentida.
3 comentaris:
Em sembla que jo, que sóc del segle XX, també m'ho passaria bé amb la nintendo.
La sara té ulls per a tot, calidoscòpica com és; la marina ha quedat simpatiquíssima amb la perruca (potser el david se la mirava amb enveja...); el iaio d'amposta imagino que deu delir-se perque li torni el cap; i l'aicard, no va voler jugar?
Una abraçada, iruna!
potser hagués hagut de concretar "de principis del segle XXI", perquè d'aquí a finals de segle, imagina't com poden canviar les coses...
tu amb la nintendo? ui! perill! :)
segur que xalaries.
lo david no ha arribat a vore a la marina amb perruca. lo iaio d'amposta no sé què devia pensar quan se va vore així. les fotos que hi ha de l'aicard no són amb efectes, sinó tal qual, però sí que participa en jocs de so, que també hi ha moltes possibilitats de joc. hi ha l'himne del barça, cantat per l'aicard, i podem escoltar-lo marxa endavant, marxa endarrera, estil robot, estil túnel, més ràpidament o més lenta, amb la veu molt greu, o molt aguda... és increïble.
bona nit, fanaleta
M'encanta llegir-te així, amb humor...
Petonàs!
Publica un comentari