me proposo no llegir-lo.
vaig a buscar els xiquets al col·legi. anem a casa. berenem. entro a llegir blogs on m'hi sento a gust. escric un correu. (...)
torno a pensar que no vull llegir-lo. però entro igualment en un blog des del qual puc veure si hi ha alguna actualització allà on sé que escriu. no vull entrar-hi. no vull llegir-lo. tanco la pantalla. però torno a obrir-la i hi entro directament.
començo a llegir-lo i puc veure'l i sentir-lo des de la primera paraula fins a l'última. sento una pressió al pit. me quedo compungida. recordo moments de plaer indescriptible entre ell i jo. penso com de malament hem acabat la nostra relació. llijo com trempa, com flirteja, com mira, com de seguida s'excita, sé com li agrada excitar i veure l'altra persona morint de desig. me recorren per dins sensacions intenses que encara m'afecten, barrejades amb un estrany sentiment de llunyania, de pèrdua, de trencament.
me proposo altra vegada no tornar a llegir-lo, per a evitar sentir esta remoguda interior que veig que encara m'afecta i perquè em sento malament cada vegada que mos escrivim o parlem. mos hem dit que no ho tornarem a fer. sabem on som, i ell sap que l'estimo encara (potser ho dubta), però tal com ha anat tot i tal com han sigut les últimes converses i cartes, desagradables (així és com jo les sento), sembla absurd qualsevol intent de mínima relació. quin sentit tindria allargar una conversa o una relació quan les dos persones, o com a mínim una d'elles, sent que no funciona i que a més estan a disgust?
sí, encara m'afecta. segons ell, ja no sent res de bo per mi. llegint estos escrits, penso que, per sort, sí que pot sentir-se a gust amb altres persones, que la vida continua i no ha desaprès a viure-la i a gaudir-la. també jo estic vivint-la i gaudint-la.
me dic a mi mateixa que és comprensible esta pressió que sento a dins, i també que me n'alegro de llegir-lo viu i ple de desig. "és millor així", penso.
6 comentaris:
sé que m'estimes; sé que t'estimo.
ara mateix estic esgotat.
Ai...no sé què dir.
Ninetaaaa.... feia temps que no llegia cap blog i este post teu m'ha deixat molt tristona. Ho sent, moltíssim!!
Una abraçadeta
m'agrada i penso que va bé que sapiguem que mos estimem, tal com estan les coses. és com una caricieta al cor. me n'alegro d'haver pogut parlar un moment amb los xiquets, explicar-los el que sento per ells i saber que estan bé. són molt carinyets. cuida't molt.
zel, tampoc cal dir res. que bonica, l'obra de l'avi ramon. plantar flors al barret...
albanta, "molt tristona" per això, no, dona. són voltes que dóna la vida, i natros que també voltem amb ella. millor un somriure :)
Estimo gent molt inteligent
que diuen que
no n'hi havia per a tant
dela repressió sexual
que vam compartir
en monges i capellans
del franquisme.
Asèptiques les ferides,
inapetens,
"d'això no cal parlar-ne",
i perquè?
Perque encara es el sisè.
pare...
m'escrius este comentari just lo dia que tinc fetes les maletes amb tots los camins d'iruna guardats en carpetes.
potser qui et diu això és perquè a aquella persona "no li cal parlar-ne". no tothom som iguals ni tenim les mateixes necessitats ni vivim les emocions de la mateixa manera. és curiós que això mos coste tant d'entendre-ho.
si tu penses que cal parlar-ne, està molt bé que ho faces. jo necessito poder-ho fer. però també hem d'acceptar (no hi ha més remei) quan algú no pot, no vol (o les dos coses) parlar-ne.
me fa la impressió que ho dius amb una mica de retret. i de què servixen, los retrets? són allò dels altres que és com és i que natros voldríem diferent. però de la mateixa manera que ni amb natros mateixos a vegades podem "entendre-mos", també a vegades és difícil entendre-mos amb los altres.
no entenc això que dius del "sisè", potser per ignorància religiosa...
no sé què fer amb la iruna, pare. no és asèptica ni inapetent, però a vegades no li aniria malament ser-ho una mica.
tu ja saps que dins i fora d'aquí, sempre serem natros.
quin gustet saber que puc escriure't "una abraçada" i fer-te-la d'aquí a un rato.
t'estimo, pare
Publica un comentari