la xiqueta que hi havia dins la panxa d'una mare amb brusa verda
i la que dibuixava silenciosa mentre un pare alletava un germanet,
ha pogut fer de mare, verda, i de pare absent,
sense haver d'amagar-se'n, ni sentir-se insultada, ni portar cap anell.
lo laberint encara hi és.
però la dona busca altres perspectives des d'on mirar-lo,
i l'home també.
5 comentaris:
Potser és la intuïció dels optimistes, però jo crec que trobarem la sortida del laberint.
Amb força es supera gairabé tot i no és poca la que es necessita.
Bon dia i bones setmanes Iruna.
Quin post més bonic i esperançador, iruna.
Si que les busquem... i si les busquem acabarem per trobar-les les altres perspectives...
Dones i homes miren de trobar les sortides del laberint. I acabaran per trobar-la.
Un petó, iruna.
jo no pensava en sortides, homes i dones "optimistes".
només recordava mon pare i ma mare, com tants altres homes i dones, intentant mirar-viure-sentir els laberints des de diferents perspectives.
vos imagineu què faríem si un dia arribéssem a sortir del laberint??
me sembla que hi tornaríem a entrar.
no sóc capaç d'imaginar la vida a fora (constantment allà).
Publica un comentari