trobem la sala d'espera plena de xiquets i xiquetes, mares, pares, acompanyants, alguna infermera i un parell de voluntàries que juguen amb los menuts en una tauleta, amb un joc de parxís, dibuixos, trencaclosques...
avui, la majoria dels companys tenen lo cap pelat. estem a hematologia, oncologia i l'hospital de dia.
un xiquet corre pel passadís xutant una petita pilota. l'aicard diu "mira, messi".
un altre juga al parxís amb una voluntària; li diuen a una altra xiqueta si també vol jugar, i ella els diu que sí.
un xiquet que estava recolzat a la taula, sacsejant un dau dins un gotet, sense jugar, sembla cansat... son pare diu que s'ha llevat a les 6 del matí i que s'estan aquí tota la setmana, venint cada dia. la mare li diu al fill que ha de donar-li la medecina. se'l posa al braç i la hi dóna amb una xeringa. passa una altra voluntària i li pregunta si vol jugar. porta un joc de peces a les mans. ell agafa aquella capsa i se'n torna a la taula d'abans.
un noi amb una gorra de llana està compartint walkmans amb sa mare, escoltant lo sorteig que ha de decidir amb qui jugaran lo barça i el madrid als quarts de final de la "champions". "madrid - tottenham, barça - shakhtar", diuen. pregunto a l'aicard, "shakhtar?", i ell m'explica que és un equip d'ucraïna (de la ciutat de donetsk), on juga el txigrinski.
d'hematologia mos envien al laboratori per a fer-li una analítica. després, tenim una hora lliure que aprofitem per a anar a esmorzar al bar.
a l'entrada de la cafeteria, una exposició amb fotos antigues de l'hospital i un retrat de "sant joan de déu", o joan de déu, o joão cidade duarte, nascut a portugal lo 8 de març de 1495, i mort a granada (també 8 de març?) l'any 1550.
m'impressiona veure els xiquets en camilles a l'aire lliure, fora de les parets de l'hospital, acompanyats d'infermeres, familiars o acompanyants.
m'imagino l'aicard en un llit en algun lloc semblant, un pati o un claustre... jo, al seu costat, i el noi que van operar quan a ell el van operar, amb qui vam compartir habitació, també allà, i sa mare, com altres famílies, comentant anècdotes del barça o els ingredients del dinar, mentre sol o núvols o unes gotes de pluja mos fessen companyia.
mirant la viqui-biografia del "sant", trobo una fotografia de l'hospital de granada que em recorda este claustre i em fa dubtar si les fotos del bar són de barcelona o de granada...
també hi ha la imatge de xiquets al llit en un claustre, encerclant un ball de sardanes... i torno a dubtar. ballarien sardanes, a granada? devia ser a catalunya, en un pati paregut?
me produïx una sensació estranya vore tants uniformats (com militars) "fent companyia" a les criatures... i llegir que era "la guàrdia urbana", un dia de nadal. me fa riure trobar davant de tot, en primer pla, un corderet rosegant potser una massana...
tampoc sabia que joão hagués fet de pastor (de ramats) quan tenia 10 anys i va anar a viure a un poble de toledo, a servir una família "cid mayoral"... ni que hagués estat fent de soldat a infanteria, en una guerra contra els francesos, i hagués estat a punt de ser penjat per haver perdut "la caixa" que se li havia confiat. no sabia que va treballar a l'àfrica, construint les muralles de ceuta, ni que va viure a gibraltar, fent de venedor ambulant de llibres, estampes i impresos de canya i cordill, ni sabia d'on li venia la vena religiosa...
com devia ser el sermó que va escoltar de sant joan d'àvila a l'ermita dels màrtirs per a impactar-lo fins al punt d'abandonar-ho tot i començar a pidolar per la ciutat?
què devia pensar i com devia sentir-se quan la gent se li'n burlava i els xiquets l'apedregaven, tractant-lo de boig? per "bogeria", el van tancar a l'hospital real. a partir d'aquelles experiències i d'una peregrinació que li aconsellà el mateix joan d'àvila que l'havia enlluernat, la seua vida va canviar, buscant recursos "per a atendre els necessitats", primer acollint-los en cases particulars, fins que va llogar una casa i va convertir-la en hospital.
quina escena, la que pinta d'ell murillo, portant al llom un malalt... per la cara que fa, sembla que vulgue allunyar-lo d'aquell àngel... o potser els acompanya?
(quin goig trobar una anotació al peu de la foto, com també a la de l'hospital de granada, aclarint que són imatges de "domini públic": "lliure de restriccions conegudes sota la llei de drets d'autor")
al retrat que han triat d'ell a l'hospital, fa cara de cansat...
me pregunto quina cara faria si pogués passejar ara pels hospitals... com seria el seu tracte amb los xiquets i amb famílies, amb los professionals... i què sentiria quan se trobés allà amb los "pallapupas"...
imagino que riuria i els agrairia la faena que fan, "per amor a l'art".
a ell, no ho sé. a qui passem per l'hospital, sí que mos alegren la vida.
"els pallapupas!"
0 comentaris:
Publica un comentari