paupant...

al costat de finestra que voreja el mar, toco el vidre, ara amb les puntes dels dits, paupant la goma que l'emmarca, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre...

ahir a la tarde, un viatge a través de la pluja.
avui al matí, l'esplendor radiant d'un blau cel-i-mar.

la vall de l'ebre, campredó, l'aldea, un delta difuminat amb la grisor de la pluja, camarles, l'ampolla, l'ametlla...

tres joves (què vol dir, "joves"?) amb una xibeca sobre la taula, engrescats de marxar a barcelona, buscant altres experiències, i ajornar així la pròxima trobada de qualsevol dissabte tancats en un cotxe a prop del poble, rallant-se tota la nit. "com era? baixem a fontana i, al carrer de davant, la primera a mà dreta, no?"...

"te'n recordes, aquella vegada a benicarló? de baixon al pàrquing del mercadona, amb les finestres obertes i la soliguera... i aquell urbanillo dient-mos que millor mos refugiéssem a la sombra d'uns arbres. bon paio, xec... i natros dient-li que veníem de catalunya, que allí no mos dixen fer estes coses"...

i vinga glops de xibeca i musiqueta electrònica... mans lliures.


davant meu, un cabell blanc i un recollit en ros tenyit. ell li pregunta a ella quina pel·lícula anaven a vore, i abans que ella li conteste, "lo discurs del rei?", "... sí".

ell se posa unes ulleres xicotetes blau turqueses i fulleja un diari. ella, una revista. en algun moment, los capets s'aproximen i es besen, a un pam de mi. me semblen tendres...


"heu vist això del japó? que increïble, tio... això mos arriba a passar a natros, i ja ni ho contem. si d'una ventada, la teulada del sabeco va volar abans que l'inauguressen!", "diu que el mar va entrar cent quilòmetros terra a dins", "no, home, no! me sembla que van dir cinc", "tio, pensa que el japó és així d'estret" (ajuntant les dos mans, casi tocant-les), "en cent quilòmetros li haguessa passat pel damunt...", "pos a mi em va semblar sentir que eren cent quilòmetros, no ho sé, xec... potser sí que van dir cinc"...


sona un rock a la butxaca d'una jaqueta. lo cabell blanc s'aixeca... "com dius?? que està la casa inundada??", a torrelles... "sobretot posa tovalloles en terra, berta, per l'amor de déu, que no es face malbé el parquet!".


"mai de la vida he baixat a l'estació de sants. me pedria, xec... quantes vies deuen haver?", "quinze o setze; molta gent se perd, aquí"... "uouff"...

"que xalésseu"... "tu també pots apuntar-te, si vols, que on ne caben tres, ne caben quatre", "gràcies, gràcies, però no em convé". (i esta és la que preguntava què vol dir "jove"...).


de tornada, lo sol il·lumina les vies del tren, les parets plenes de grafitis, l'aparcament on descansen los autobusos turístics, los blocs d'oficines, com fantasmes en domenge, les fàbriques, los barris i ciutats que sembla que visquen més tranquils a propet però a distància de la gran metròpolis, i vés a saber...

penso que possiblement allà la vida passa també de la mateixa manera... i acte seguit me'n recordo dels xavalets que ahir se n'anaven de marxa a barcelona. un d'ells tenia partit de futbol avui, al rossell.


lo mar està esplèndid, blau i brillant, i les oles se fan blanques quan vénen a esquitxar l'arena.

torno a tocar el vidre, ara amb les puntes dels dits, ara amb la mà plana, tombant-la d'un cantó i de l'altre... ara suspesa, com si tingués la teua aquí mateix.

me toco la cara, el cabell... i trobo la tela del reposacaps. paupo el velcro per les dos bandes, la costura del fil que cus la roba...

torno a escoltar converses intermitents mentre llijo olor de terra...

a la tinença de benifassà, què fan aquestes persones tota la vida aquí tancades? què fem els altres tancats a fora?...

mireu aquella dona. es posa a l'aixella la filosa, a la qual ha subjectat prèviament un moixell de llana neta i cardada ja pels peraires. cordella una punteta i l'enganxa a l'osca del fus, mentre canta aquesta cobla..., en un poble de teixidors. a cinctorres.

a la mata...
- xà. una mala notícia te porto; s'ha mort ton germà.
es queda una mica parat; les mans s'aturen. a les revoretes dels ulls va abocar-se una llàgrima.
- gràcies per avisar-me, xà. ja mos ho esperàvem.
jo reconec en aquell instant tot el pes de la història acumulat en esta gent de la meua terra. recordo la universitat i el curs sobre la mort i totes les hores de pensament i sentiment filosòfic que s'han ocupat buscant el sentit a est problema definitiu de l'home. ací ha entrat amb certa naturalitat i ha estat acceptada amb un fatalisme digne d'un estoic. no es tracta que no se senti. no. de fet, l'espardenyer em parlarà ja sols del seu germà, que era el més treballador del poble, que no sabia el que era tindre un vici, que... però les seues mans reprenen la feina de cosir, quasi automàticament. el que vull dir és que el fet ha estat acollit amb sentiment, però sense estridències.
seguidament van arribant les veïnes i cadascuna hi diu la seua...
- te paix, xica? en lo treballador que era i lo fort que havia segut sempre.
- sí, però jo la radera vegada que el vaig trobar a la costereta, ja no podie casi ni arribar.
- sí, pos, tenia un mal roïn a la sang i se veu que no se n'escape cap...
jo dic la paraula leucèmia i els dóna una mica de tremolor. és curiós com molta gent té pànic a dir la paraula càncer o leucèmia.


lo tren passa pels aiguamolls dels muntanyans. m'entra la son i vull adormir-me, entre dunes mòbils, llacunes, aus i canyissos... al teu costat.