al fondo de la motxilla, entre la carpeta, les llibretes i les agendes, han aparegut una cama, un braç, lo cap i la resta del cos d'un futbolista del barça amb una pilota. una escultura de l'aicard, abandonada allí des del divendres.
fa uns dies, mos va explicar que estava fent-la. avui, s'ha alegrat que la trobéssem. però m'ha sabut greu no haver-la trobat abans, ni sencera. què va passar, divendres? vaig anar a buscar-los jo, al col·legi. ell la portava a les mans. haguéssem hagut de guardar-la amb molt de compte i amb tot lo carinyo, però... jo no vaig estar prou atenta i ell, segurament, va entaforar-la a la bossa quan vam pujar al cotxe.
esta tarde, hem pogut recompondre-la. li falta un peu que no sabem quan vam perdre'l.
esta nit torno a mirar-me'l... i només amb la càmera de vídeo a la mà, descobrixo uns ulls i una boca torta. me sorprèn trobar aquella boca i em pregunto si era l'expressió original que va pintar-li l'aicard o una forma posterior de la pintura a la pasta que distorsiona alguna altra boca. un futbolista enfadat? potser esforçant-se...? "també pot ser un futbolista enfadat", penso, "mama"... però no puc evitar rumiar què podia passar-li pel cap a l'aicard, si realment va dibuixar aquella expressió a la cara...
al costat, un dibuix i una frase de la sara, que ha tornat explicant tota emocionada que avui han pujat a la pala del tractor del tio xavi. "sas-què, mama?? avui xavi mos ha pujat a la pala!!", "a quina pala??"... son pare, més calmat, afegia detalls: han fet una calçotada a l'hort de sa cosina i son tio les ha pujat a la pala del tractor, a cinc metros d'altura!", "elles soles??"... "lo papa també ha pujat, mama"... "i ja portàveu casco, bandarres, per a pujar tan alt?", "nooo! però hem xalat molt! i després xavi ha amollat los cavalls! ha sigut increïble, mama!".
torno a mirar el futbolista del barça... torno a traure-li el cap i me'l poso a la mà. apareix una cara que no li havia vist abans, no pintada sinó feta dins a la pasta: una mirada més ampla i una boca més relaxada, potser fins i tot somrient. i somric jo de pensar que potser era esta la cara que li havia fet l'aicard.
"no sigues mama que només veu lo que vol vore. tu no t'enfades o què, a vegades? també l'aicard a vegades s'enfada... no és agradable, però, a vegades, passa". la veritat és que preferixo vore'l content, però també ja m'agrada que pugue enfadar-se. podria ser que li hagués fet les dos cares...
demà li ho preguntaré.
4 comentaris:
És fantàstic que dintre una escultura n'hi hagi una altra, i especialment que la de dins estigui contenta. És fantàstic trobar l'alegria amagada dins de les coses.
sí que és fantàstic.
anit, me va impressionar descobrir que només a través de la càmera vaig fixar-me en l'expressió o expressions del futbolista, i aquell procés d'anar-lo re-descobrint...
quan vaig vore-li aquella boca torta, me va saber greu pensar que no li havia prestat prou atenció abans d'aquell moment. quantes coses dec passar de llarg, sense ser-ne conscient?
després, trobar aquella altra expressió d'alegria, me va calmar el remordiment i el neguit de què podia estar sentint l'aicard per a pintar aquell sentiment...
però també vaig pensar que no hauria de viure malament esta constatació que a vegades (per falta d'atenció, de prou interès o per altres motius) no arribem on són els altres, perquè cadascú fem i vivim, i també l'aicard farà i viurà i moltes vegades no estaré al seu costat per a acompanyar-lo, cosa que a vegades segurament fins i tot ja li va bé.
recordo una vegada, una temporada que l'aicard va començar a tenir unes reaccions freqüents de poca afabilitat, que al col·legi especial me van dir que també era bon senyal que les tingués, perquè eren una demostració del seu propi caràcter, de la diversitat de les seues emocions i de la capacitat d'exterioritzar els sentiments.
per això, al final del post, vaig pensar que si el futbolista no estava precisament "alegre" (ja fos perquè estava enfadat o en ple moment d'esforç o de concentració amb la pilota als peus), pos que així devia ser com ho sentia l'aicard en aquell moment.
este matí li he preguntat quina era la cara del futbolista i ell m'ha ensenyat que era la dels foradets. li he explicat lo dubte que vaig tenir amb aquells dos puntets pintats i aquella pinzellada que podia ser una boca torta i m'ha dit que la cara que ell li va fer era aquella altra, més alegre. ara els dos ja sabem que el futbolista podrà expressar-se com millor li semble a cada moment.
una abraçada, lluís
Donar-hi tantes voltes també pot marejar. I a l'altre pasar-li com an aquell c'anava en amoto i per a que no'l travessés lo fred se va posar la jaqueta al revés, i va tindre un accident, i'l que'l va arropleglar s'estranyava de que veient-lo prou be, només per posar-li lo cap recte se li morigués.
esta no la sabia :S
m'ho hauràs de tornar a explicar :)
mira que ets bestioleta, eh?
Publica un comentari