me sento una mica "mala femmena"...
però penso que sempre hem anat amb lo cor a les mans.
sento que mos hem estimat
i que mos estimem encara,
tot i que les coses han canviat.
entre totes les emocions, hem assaborit també la felicitat.
i no sabem fer altra cosa que tornar-les a tastar.
ja ho voràs...
13 comentaris:
El contrari seria la bona femmena? No sé si els adjectius bo i dolent ens ajuden a comprendre qui som i què fem...
sempre m'han semblat estranys i molt relatius los adjectius de bo i dolent. però... com explicaria este sentiment de "mala femmena"?
no és ben bé un sentiment de ser "mala persona" (tampoc "bona persona"), ni un sentiment de culpabilitat. és més aviat un cert malestar davant d'una situació que ha succeït amb una altra persona i que en bona part he decidit jo, sabent que l'altre sent malestar per això. hi ha també la sensació d'estranyesa de pensar que les coses són com són, que si han anat així és per diferents motius que potser jo veig clars però l'altra persona no, i l'esperança que l'altre també ho pugue entendre i acceptar, si bé també a mi me sorprèn com poden arribar a canviar tant les coses, les relacions personals.
t'imagines, estimar intensament algú, tenir-hi una relació durant anys, i en pocs dies, estimant-la encara, dixar de tenir-la? la barreja de sensacions que tindries i conviure amb les de l'altre?
potser "mala femmena" no era l'expressió més adequada i no hagués hagut d'escriure-la al nom del post. tampoc era això el que volia destacar, sinó tot lo altre.
una abraçada, lluís
Sovint, amb aquests posts teus, em sento una intrusa que miro allò que no em demanen, perquè aquí i allà vaig comprenent coses però sense tenri la informació. Sento que estic fent una mirada impúdica, com si no em pertoqués deduir allò que estic deduint. Com si no hagués de mirar.
És una sensació incòmoda i no sé com resoldre-la. El problema és meu. Al cap ia la fi si tu penges els teus textos i les teves imatges de forma pública és que jo les puc mirar.... i tot i així no puc evitar sentir aquesta sensació incòmoda.
no vull veure res. els sentiments són propis i intransferibles. els pensaments, si no es verbalitzen, no es comuniquen. les accions, es poden fer pensant en la pròpia llibertat o pensant en els sentiments de qui estimes... però això pot dur a la censura; prefereixo la llibertat encara.
o intentant fer un pastische... però no s'hi val a pensar que "no hi ha culpa" quan no és cosa només de dos, adults, lliures... no és, tal com ho veig, tot tan net... hi ha més sentiments i més sensacions; però sobreviuran.
de motius... se suposa que tothom en té, però només es coneixen -com els pensaments- si s'expressen.
quan no és així... quan no s'expressen, tot queda en interpretacions més o menys aconseguides.
provaré algun dia d'explicar-me més planer per mail.
bona nit, bonica.
joan
eulàlia...
no sé gaire què dir-te ni per on començar.
dius que aquí t'hi sents incòmoda, però hi tornes. a mi també m'ha passat alguna vegada en algun blog i al final he preferit no tornar. potser mentre hi tornem és perquè alguna cosa ens atrau, però pel que expliques penso que també pot ser per aquella necessitat d'afrontar les "incomoditats". tu mateixa ho dius: és problema teu i no saps com resoldre-ho. podries acabar-ho aviat i senzillament no tornar, però deus tenir "curiositat emocional" (no sé com dir-ho...), ja no només la curiositat de possibles deduccions a partir del que jo pugue dir, sinó curiositat per les teues emocions, per com hi reacciones i com se't remouen.
a vegades també passa que mos sentim incòmodes quan mirem i veiem coses que no voldríem veure. a mi em va passar una vegada llegint un blog d'una noia que m'agradava... me'n vaig enamorar. però a vegades llegia reaccions seues que em desconcertaven, que no em lligaven amb el que jo imaginava... però, a pesar d'això, encara continuava llegint-la. fins que un dia m'hi vaig sincerar. i ella va ser molt clara. me va dir que no sentia la mateixa atracció que jo sentia. i em va servir per a acabar de desfer aquella "pel·lícula" que m'havia muntat, on bona part d'aquella atracció era també la fantasia que tenia que l'atracció podia ser mútua.
un altre blog on al principi m'hi sentia incòmoda era el d'una persona molt "lluitadora", que contínuament aboca damunt lo teclat tota la merda que caguem entre tots. la llegia de tant en tant, però em sentia "incòmoda" cada vegada que la llegia... i no solament per les coses que hi explicava sinó per la intensitat i la ràbia amb què ho expressava...
al cap d'un temps d'anar-la llegint esporàdicament, vaig anar coneixent altres aspectes de la seua personalitat que em van fer canviar la percepció que tenia d'ella... aquella persona tan enrabiada també tenia moments de tendresa, de carinyo, d'alegries... un cas invers al que t'he explicat abans. i, en canvi, les dos persones són com tu i com jo i com totes les altres, una barreja de sentiments que a vegades mos desperten "incomoditat" i a vegades mos agraden.
te dic això com exemples de com a vegades la manera més senzilla d'afrontar les "incomoditats" és dient o preguntant les coses directament, o dixant que a poc a poc la vida mos digue si mos sentim a gust allà o no.
per sort, ningú t'obliga a venir a este blog. si no t'hi sents a gust, què puc dir-te? potser millor no tornar-hi.
i si hi tornes, en lloc de guardar-te les incomoditats, senzillament, tal com has fet esta vegada, amollar-les.
avui he vist lo munt de comentaris que has rebut estos dies...
no sé com ho aguanteu, qui en rebeu tants. jo amb un parell ja m'ofego en un got d'aigua.
després de tanta "parauleria", saps què em sembla que et diria si fosses amiga meua i em diguesses que et sents incòmoda en algun blog? segurament te diria que no hi tornesses.
me sembla que no t'he ajudat gaire... :S
bona nit, eulàlia
Iruna gràcies per la teva resposta...
Haig de dir que "no sempre em passa. hi ha molts posts teus que miro i m'agraden (i de vegades comento i de vegades no) i en canvi n0hi ha d'altres que m'incomoden. No passa res. És un sentiment i prou. Mentre hi hagi coses que m'agradin seguiré tornant.
I el munt de comentaris al meu blog no sempre es produeixen... ahir i avui eren cosa a part.
joan...
me sembla que entre tu i jo sempre hi ha hagut bastant comunicació.
sempre t'he anat dient el que he pensat, com me sentia... i tu també ho has fet. a vegades mos diem les coses "privadament". altres, en canvi, les llegim sense dir-mos-les directament, o exclusiva, perquè els dos vivim aquí "exposats".
a pesar de tot el que hem parlat, no sé a què et referixes quan parles de "culpes"...
penso que en esta relació nostra no hi ha "culpes".
però sí que és cert que hi ha alguna cosa que no t'he explicat, perquè pensava que si ho feia potser hi focalitzaries tot lo motiu de com estan ara les coses, quan penso que seria fixar-se en un sol "detall", sense assumir la resta.
preferia no dir-te'n res, però ho dubtava, perquè a vegades també va bé poder agafar-se a l'opció més fàcil: "és això! ara ja tot ho entenc"... encara que abans i al darrera hi ha moltes altres situacions, vivències, verbalitzades, parlades i tornades a parlar, però vistes des de perspectives i voluntats diferents que fan que a vegades no poguéssem o volguéssem comprendre.
me dius que no ho veus tot "tan net"... potser una part d'esta "mala femmena" ve precisament d'este conviure, sense dir-t'ho clarament, amb esta emoció que encara no t'havia explicat.
m'he enamorat d'una altra persona. tampoc podia explicar-t'ho abans perquè és un sentiment que ha anat creixent i ni jo mateixa sabia ben bé què m'estava passant... ni què podia passar-li a l'altra persona.
saps que no és la primera vegada que em passa, des de que tu i jo mos coneixem.
i també saps que, més enllà de les altres relacions que hem pogut tenir tant tu com jo, entre natros hi ha moltes altres coses i emocions que seria absurd i injust reduir-les en un sol aspecte.
què hagués passat si no hagués conegut esta altra persona? hauríem tornat a estar junts? fins quan? de quina manera?... pot passar que tornéssem a trobar-mos i a tenir ganes d'estar junts algun dia, tant si hi ha "altres persones" com si no hi ha ningú més?...
tot això són preguntes a les quals segurament no cal donar-hi voltes...
la vida mos porta.
potser ara se t'hauran passat totes les ganes que poguessen quedar-te d'estar amb mi. potser no.
te vaig dir que jo ara no em sentia amb les mateixes ganes ni forces de continuar tal com estàvem... t'ho vaig dir abans de conèixer esta altra persona.
espero que estigues bé, joan. tu mateix trobaràs la manera... confio que tothom intentem trobar-la.
cagondena, eulàlia!
jo aquí obrint-te les meues entranyes i tu ara, "tranquil·la, no passa res!"
au, vés, vés... :)
bona nit
Dona... potser el que jo volia dir és que si torno no és perquè jo sigui masoquista sinó perquè hi ha apunts que m'agraden.Com tu em deies que si no m'agraden que no tornés, tan sols volia aclarir que no em passava "sempre"...
És fa tard i podria allargar-me i els ulls se'm tanquen
Bona nit, iruna
era broma, dona.
jo també me'n vaig a dormir.
t'he dit lo de la culpa perquè ets tu qui ha dit que no se sentia culpable...
t'enganyes... i no m'enganyes.
ho accepto tot, ja ho saps, encara que em dolgui. Menys l'engany.
"No tot és tant net". A això em referia. Que goses donar-me consell de com m'anirà la vida ("tornarem a tastar la felicitat, ja ho veuràs...") quan de fet només parles per tu.
Hauria preferit un gest més privat. Però jo tampoc tinc vergonya. Ni fals pudor. Ets o has estat molt egoista. Com una criatura. Aquesta vegada i l'altra. Quan abans t'he parlat d'altres sentiments, em referia als dels meus fills. Avui, que hem estrenat cotxe, m'han dit: "quan anem a Tortosa anirem millor..."
No els hi he dit que si anem a Tortosa no serà per estar amb l'Aicard i la Sara ni amb tu.
Penso que no té a veure la sinceritat i el respecte. Si no van lligats. I em vaig equivocar pensant que tu sabies entendre'ls junts. Ara sé que no.
Descansa i descansa't. I vés en compte amb qui confies. Segurament és molt millor per tu, com et vaig dir, tenir-me lluny. Però també hauries de voler veure, que n'hi ha d'altres, que només juguen amb tu. Potser és que només, també, són criatures.
potser millor no fer-ho més llarg.
una abraçada, joan
doncs... passats els dies, prefereixo que no m'abracis.
no la trobaria sincera.
ha estat un plaer haver-te estimat; ha estat un gran plaer sentir-me estimat. Fem la vida, doncs... i que tinguem sort.
Publica un comentari