vaig acabar l'última capsa de paroxetina fa un parell de dies... i ja la trobo a faltar.
avui tot lo dia sentia una subtil sensació de mareig.
i em pesava la pluja, molt més freda que la de dissabte a la nit, tan tendra.
algú em pot dir que ja va sent hora que dixe de prendre-la, però només d'estar un parell de dies sense ella, ja sento que altra vegada tot s'accelera. potser és psicològic... però tinc la impressió que necessito continuar prenent-la.
sí, ja sóc "prou grandeta", però encara no sé cuidar-me jo sola. entre ella i la iruna, m'ajuden, com poden.
demà, he de trobar algun racó de temps i anar a la farmàcia, sens falta.
si no, fins i tot l'akira kurosawa, ja mort, ve i se m'emporta d'una platja a una altra i m'envia al japó, com si allà no tinguessen ja prou feina...
i m'acompanya durant la nit, en estrambòtics somnis i malsons que surten de si mateixos per a entrar dins d'un altre, i un altre... arrossegant-ho tot.
"Ikiru Hop"
"Ikiru Swing Scene"
quieta, iruna.
... quieta.
5 comentaris:
quieta, iruna
quieta,
que no és hora de dormir?
bona nit!
M'has fet venir ganes de tornar a veure els Somnis de l'Akira, una mena de testament lluent i tendre. Kurosawa es passeja pels somnis, des dels malsòns a les imatges més brillants, de Dante a Van Gogh... Ve a dir que en els somnis podem trobar tot el que va de la pau a la guerra, i que no són gaire diferents de la vida. Cal trobar el temps de dormir.
sí que era hora de dormir, pere.
m'agradaria que ho fos ara, però per l'horari que faig, és a la nit.
a pesar d'haver sigut una nit altra vegada moguda, tant desperta com oníricament, lo matí m'ha passat prou bé. i ja m'he pogut prendre una paroxetina, cosa que també em tranquil·litza.
sento el cervell massa inquiets estos dies. la iruna me diu que face una mica de pausa (d'aquelles pauses que potser duren unes hores o uns dies però que sobretot mos fan sentir que frenem una mica el ritme i mos ajuden a respirar una mica), que ella també necessita de tant en tant dormir. esta nit, ho intentaré :)
bon dia!
lluís...
tu a mi també em fas venir ganes.
m'agrada molt això que has escrit dels somnis de l'akira. m'agradaria mirar-la tota algun dia, que només l'he vista a trossets (de youtube).
sí que cal trobar el temps de dormir. com li he dit al pere, ho intentaré.
No recordo el titol. L'home del barret era un funcionari aburrit de la vida i de la burocràcia, a punt de jubilar-se. Havia denegat cuantes vegades la possibilitat de montar un parc infantil a una plaçeta, per falta de recursos. Però es juga la jubilatzió, i l'autoritza. Tot sol, celebra la heroicitat al columpio.
"ikiru", que la traduïen amb "vivir", me sembla.
m'ha sorprès molt este resum que has fet de l'argument...
jo l'única idea que tenia era la d'un home, funcionari, a qui li diagnostiquen una malaltia i pocs mesos de vida. tot això del parc infantil, de si havia estat denegant lo projecte i finalment se decidia a tirar-lo endavant, malgrat la falta de recursos, no ho recordava gens.
tu, en canvi, ni recordaves la malaltia. sí l'emoció de l'home havent tingut la valentia de poder fer realitat un projecte de parc infantil, just abans de jubilar-se.
que curiosa, la memòria...
d'esta pel·lícula, que només l'he vista amb tu, sobretot recordava l'home cantant la cançó (tanta emoció continguda...), gairebé sense moure's. i com me fas riure i m'emociones quan dius que ell va ser qui et va ensenyar a cantar a tu.
com t'estimo, xeic! :)
Publica un comentari