"cançó de na rauxa mantells"

un dibuix de la carme m'ha portat lo cant de les gavines en una música de la maria del mar bonet que no he pogut retrobar encara.

recordo l'emoció de sentir-la mentre uns ballarins la ballaven, una nit, al teatre grec... 

no sabia que era un poema de miquel costa i llobera.



la cançó de na rauxa mantells...



Passant, gemegosa,
com fa la gavina
que volta riberes
i torna a voltar,

anava la boja
del Camp de Marina
vorera
de mar...



Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge,
botant pels esculls;


i encara era bella
sa testa colrada,
la flor
de sos ulls.



Color de mar fonda
tenia les nines,
corona se feia
de lliris de mar,

i arreu enfilava
cornets i petxines,
per fer-se'n
collar.




( . .   . . )
( .     . . )
( . .   . . )
( .     . . )




Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,


anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó...



"La mar jo avorria
mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.


No tenc en la terra
ni pare ni mare,
mes ell...
ell és aquí!
sí...!



(Pagès te voldria,
pagès, anc que fosses
pastor o roter;


i dins la mar ampla,
com ell no n'hi havia
d'airós
mariner.


Bé prou li diria
cançons la sirena
quan ell a la lluna
sortia a pescar:

Per'xò ma finestra
deixava sens pena,
sortint
a la mar...)



La mar el volia
jamai assaciada
de vides, fortunes,
tresors i vaixells;


i d'ell va fer presa
dins forta ventada
Na Ruixa
Mantells.



( . .   . . )
( .     . . )
( . .   . . )
( .     . . )




(Na Ruixa és la fada
d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves,
endins, té l'hostal,


amb arcs i figures,
amb llits i banyeres
de nacre
i corall.



Per bous de sa guarda
dins fondes estables
allà té Na Ruixa
clapats vellmarins;


si vol per son carro
cavalls incansables,
allà té
delfins.



Quan surt, va vestida
de seda blavosa,
amb totes les tintes
del cel i la mar,


i blanc com la cresta
de l'ona escumosa
son vel
fa volar.



De l'arc que entre núvols
promet la bonança,
la faixa ella imita
per fer son cinyell...


Mes ai del qui rema,
quan ella li llança
son ample
mantell!



Perdut és el nàufrag
quan ella el socorre
i el pren entre els signes
del vel florejat.


La roca feresta
serà ja la torre
on quedi
encantat.



Allà té Na Ruixa
mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana
no veu ja ni sent.


Ai, si ell m'escoltava,
bé prou sortiria
de l'encantament!")



Així, tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,


anava la trista
cantant per estones
l'estranya
cançó.


Un vespre d'oratge
finí son desvari:
son cos a una cala
sortí l'endemà;


i en platja arenosa,
redós solitari,
qualcú
l'enterrà.



No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja
bé en té cada estiu,


i sols ja hi senyala
sa petja lleugera
l'aucell
fugitiu...




( . .   . . )
( .     . . )
( . .   . . )
( .     . . )



Música MARIA DEL MAR BONET
Lletra MIQUEL COSTA I LLOBERA, Pollença, 6-12 setembre 1899

http://www.justsomelyrics.com/2298045/Maria-del-Mar-Bonet-Can%C3%A7%C3%B3-de-Na-Ruixa-Mantells-Lyrics




gràcies per la música i la dansa, carme.



"Jardí Tancat - Original Performance"
Cançó de Na Ruixa Mantells