com poden cabre tants pardals en un cap de persona?
he de concentrar-me en la feina, he de trobar i gestionar els papers per a fer la subsidiació de la hipoteca, he de fregar la casa, tota, plegar la roba neta, revisar els rebuts, concretar amb les escoles una data per a parlar què podem fer el curs que ve amb l'aicard (la millor opció me sembla repetir sisè i no fer el pas a l'institut, però tampoc dixar l'escola i continuar ja només al centre d'educació especial, de moment, cosa que cada any me plantegen), decidir si apunto els xiquets al campus que organitza l'ampa durant la setmana blanca, pensar si podria agafar un o dos dies de festa i marxar amb ells per a intentar desconnectar una mica de tot.
concentrar-me en la feina...
quantes vegades ho dic? sempre pensant les coses que hauria de fer (quina llaga de persona...) i foragitant los pardals que tinc dins al cap i que contínuament me porten d'un lloc a un altre, o a massa llocs alhora, o m'acompanyen a "ninguna part"...
avui al matí, una ventada m'ha portat a maials... i ja he tornat a quedar-me distreta.
he arribat a aquell poble llegint una pepita, o pepa... i m'he quedat encisada amb poemes i proses escrits fa molt de temps (2007, 2008), en els quals expressa un amor essencial a maials, amb paraules senzilles que m'han semblat precioses:
A Maials hi ha una manera especial de veure la vida. Potser és l’herència de la nostra terra esquelètica, secana i dura, com deia Machado.
Estem abocats a un sentiment vital davant l’actitud d’enfrontar-nos al món. No és un sentiment de nostàlgia de temps passats, ni d’angoixa ni depressió. És una manera inconscient de veure i viure els esdeveniments i fins i tot hi hauria algú que podria negar l’existència d’aquest sentiment.
La gent s’aboca directament a l’acte de viure en primera persona. Sense sentiments d’alegria, tristesa o autocompasssió que facin d’intermediaris entre l’acte de viure i l’estat d’ànim. Viure sense subterfugis directament i ja està. Em refereixo al pagès que durant el dia treballa la terra i al tard anirà a donar menjar als animals que té per sanejar l’economia familiar i que a l’estiu quan minva la feina anirà a l’horta a collir fruita…
El mateix amb la dona que va a collir olives i ametlles, al tard s’arregla per anar a comprar i en tornar a casa fa les feines i el sopar i el dinar de l’endemà.
Dins d’aquest clima es fa difícil que sorgeixin inclinacions cap a la poesia, l’art o qualsevol altra qualitat que ens faci destacar. Aquest tarannà discret, senzill, immensament humil, d’acceptació ens aboca a l’anonimat.
http://blocs.xtec.cat/jpinol23/2008/01/19/maials-una-manera-especial-de-veure-la-vida/comment-page-1/#comment-38
com m'agradaria poder contagiar-me d'esta serenor...
una manera de viure que em permetés fer i sentir les coses més tranquil·lament, sense atabalar ni sentir-me atabalada pel vol dels pardals.
3 comentaris:
Quina pau que traspua l'escrit. Als pobles, en alguns la vida va passant i les persones que hi viuen, viuen el que fan i ho senten com un fet que esdevé únic.També és com si les presses no hi convisquessin bé.Una mica com el que ara està de moda :relentir-ho tot ,el menjar,el viure,l'anar fent.
Dissabte a Informe Semanal van parlar en un reportatge d'un poble d'Albarracín que a l'hivern passen uns mesos amb neu i a -22º.La gent s'ho agafa amb una calma i tot sembla més senzill tot i la duresa de la vida. 9 nens a l'escola i una mestra. Un petit paradís.
Bona nit Iruna
recordo dues coses de Maials: haver-hi passat algun cop, però la carretera té una d'aquelles variants que passen per fora. És una silueta a la dreta del cotxe. L'altra és un alumne, que venia des d'allà cada dia fins a Lleida, fill de pagesos. Jo llavors treballava en una aula per a nens amb dificultat, i aquest el recordaré pel seu nom peculiar: Edgar Allan. Li havien posat el nom en honor a Poe.
joana,
recordo una vegada, en un colmado, a barcelona, la sensació que vaig tenir quan vaig veure com se saludaven i xerraven la dependenta i una clienta del barri, com en un poble. potser no depèn tant del lloc on som com de la forma de ser de les persones. me costa imaginar que jo, en un poble o en una ciutat, pogués arribar a sentir-me ben bé "d'allà". com esta sensació de pau... que només puc sentir-la a vegades, però no d'esta manera que descriu la pepa, o esta altra que tu dius que està "de moda" :) i que sembla gairebé constant.
lluís...
jo no hi he estat mai. ja m'agradaria, algun dia.
quin nom més bonic, maials.
l'altre germà de la sara, que ara deu tenir uns 20 anys, també es diu edgar.
mestre en una aula per a nens amb dificultat? quina sort, si els que tens ara són "sense dificultat". deuen ser anormals :)
(entre els dos, m'heu fet fer un vídeo)
Publica un comentari