aicard, col·legis, educació ordinària, educació especial...
educacions alternatives?
ve una clienta i em parla de pedagogia waldorf.
demà algú em dirà que repetir un curs és allargar un any més la transició definitiva a l'educació especial.
"fins que la mare acabe acceptant-ho... acceptant-lo". sé que és un pensament que tenen alguns mestres, perquè m'ho han dit.
la clienta em diu que, després de molts anys vivint dins del sistema educatiu, va decidir sortir-ne.
va ser monitora de l'aicard i la sara en un esplai d'estiu, a la mateixa escola on van durant lo curs.
lo mateix edifici, lo mateix pati, les mateixes taules, pissarres, cadires... i semblava un món "diferent". proper, afectuós, alegre, entusiasmant.
fins ara, durant tots estos anys, tinc la sensació que hem estat intentant proporcionar a l'aicard la part més "especial" de l'educació ordinària i la més "ordinària" de l'educació especial, per allò que diuen dels matins i de les tardes...
he estat intentant que pugue conviure en dos realitats que encara no entenc per què hem de viure-les a banda i banda. potser cap de les dos, ni juntes, són "la més adequada".
què farem, aicard?
si m'ho haguesses preguntat quan tenia la teua edat, la resposta hagués sigut quadriculada: setè d'educación general básica.
sense alternatives...
també sense camins tancats.
5 comentaris:
Podria saber quina és la característica de l'Aicard? Vaja, no interfereixo, però sempre, en la meva feina de mestra, tinc una debilitat especial pels reptes, per això bo i treballant vaig fer psicopedagogia, i m'agradaria poder donar-te la mà virtualment, si més no...
si vols, m'ho dius, amiga! Si no, no passa res... és només, que jo també tinc a casa un "cas", i ara mateix, és el meu tresor, després d'anys de sofriment...
quina pregunta, zel...
la "característica" principal de l'aicard que fa que estigue en un centre d'educació especial és que no saben quina etiqueta posar-li.
a part d'això, una vegada em van dir que té un "retard maduratiu global", i és l'etiqueta que utilitza sa mare quan li fan preguntes com esta que tu em fas.
cagonlesetiquetadores...
me sembla que no podem parlar de l'aicard així, en una finestra. l'hauries de conèixer...
la teua recepta d'avui m'ha semblat sensacional. no t'ho he dit perquè m'acostuma a passar que quan faig algun comentari després estic hores maleint-me d'haver-lo deixat :S
aquell tros de pa sec, lo xiclet de menta, les fulles d'enciam amagades en una butxaca, lo trosset de pinya de l'any passat...
sensacional.
l'aicard va tenir una mestra al col·legi "ordinari" que era bastant extraordinària. ara està jubilada i l'última vegada que vaig veure-la em va explicar que es dedicava a fer tallers amb gent gran que tenen alzheimer... la vaig veure interessada, però amb un sofriment que contrastava amb l'alegria i l'energia que sempre tenia a la cara quan estava amb los xiquets del col·legi.
una mestra contenta en un col·legi? oh, sí! increïble però possible! tu també ets un cas estrany... :) i jo que me n'alegro.
a vegades he pensat que si aquella mestra pogués "estar per l'aicard"...
també sovint penso que si jo pogués estar més temps amb ell...
segurament, molt millor aquella mestra... i també segurament millor el col·legi, sigue quin sigue.
una cosa o altra farem. tampoc ho és tot lo col·legi. però vos hi passeu tot lo dia...
una abraçada, zel
Recordo un post en que deies (potser fa dos anys?)que l'Aicard havia de decidir si anava de colònies amb l'escola, o no (no sé si ho recordo massa bé). En principi deia que no (em sembla), però l'any anterior s'ho havia passat molt bé, deies (si no recordo malament), tot i que també havia dit que no inicialment.
Recordo que comparties el dubte que tenies sobre si deixar que la decisió fos seva, o si per altra banda havies de decidir per ell (també pot ser que no ho estigui recordant i que el que estigui fent és relacionar coses que no tenen gaire a veure).
El que no recordo és com va acabar tot plegat (i si ho vaig llegir ara no ho tinc present).
Quin embolic que m'he fet tot sol!!
Gràcies per compartir, una vegada més, una sàvia, enriquidora i dolça experiència de vida. M'agrada llegir i aprendre d'aquestes paraules que ens fas arribar directament des del cor.
Una abraçada amb molt d'amor!
Jordi
kendaumin??
no recordo quan va ser això que em dius, però tota la resta és tal com ho escrius (a pesar dels teus dubtes:).
tampoc recordo què va fer finalment aquell any, si va anar o no va anar a les colònies. ho hauré de buscar als camins... o preguntar-li a ell si se'n recorda.
la reunió amb los mestres dels dos col·legis ha sigut avui i ha anat millor del que esperava. no tanquen portes. estan d'acord a continuar dixant-les obertes.
també a l'aicard li sembla bé allargar un any més l'estada al col·legi...
he entrat a mirar una mica alguns dels teus blogs...
saps què he pensat?
que em sorprèn que algú amb tants blogs pugue viure "en pau".
deu ser cosa del txi kung... :)
bona nit, jordi
Publica un comentari