30 desembre 2010
tal com va el món, és natural tenir mals auguris, de present i de futur, però... també podem canviar-los les lletres de lloc i fer-los "uguaris", o "aigurus", o "guariu's"...
potser és només un poc de temoreta, també natural quan mos exposem a que mos remoguen per dins, però... un túnel blanc també pot ser una passejada per la neu, ben abraçats enmig del fred, trobant l'escalforeta.
"last christmas" - george michael
26 desembre 2010
25 desembre 2010
que injusta sóc, merda.
una relació amb tant de tot, amb tant d'amor, carinyo, plaer, desig, amb tanta confiança, sinceritat, tendresa, intensitat, amb tant de sentiment compartit, de riure, de plorar, de silenci, de paraules, de carícies, d'abraçades, de converses, de bogeries, de marranades, d'alegries, de tristeses, d'enyorances... amb tanta llibertat, a vegades amb dificultats, a vegades amb una comprensió i facilitat extraordinàries... una relació tan especial, amb una persona a qui estimo tant i de qui m'he sentit tan estimada... amb tants moments de felicitat...
i pensar que potser més mos val no continuar-la.
lo fet és que ho penso, i tinc la impressió que podrà estar millor sol o amb algú altre.
una relació amb tant de tot, amb tant d'amor, carinyo, plaer, desig, amb tanta confiança, sinceritat, tendresa, intensitat, amb tant de sentiment compartit, de riure, de plorar, de silenci, de paraules, de carícies, d'abraçades, de converses, de bogeries, de marranades, d'alegries, de tristeses, d'enyorances... amb tanta llibertat, a vegades amb dificultats, a vegades amb una comprensió i facilitat extraordinàries... una relació tan especial, amb una persona a qui estimo tant i de qui m'he sentit tan estimada... amb tants moments de felicitat...
i pensar que potser més mos val no continuar-la.
lo fet és que ho penso, i tinc la impressió que podrà estar millor sol o amb algú altre.
no sé la diferència que hi ha en el significat de les paraules "entendre" i "comprendre".
ara pensava que "em costa entendre'm, però em comprenc". acte seguit, llegint les definicions de cada verb, he dubtat si potser no és al revés, que "em costa comprendre'm, però m'entenc".
també podria dir que "em comprenc, però em costa entendre'm", o que "m'entenc, però em costa comprendre'm"... quan podria ser que, en realitat, "ni m'entenc, ni em comprenc", i per això intento buscar explicacions a què em passa i com me sento.
lo fet és que no sé (no sé si entendre o comprendre) la diferència que hi ha entre les paraules "entendre" i "comprendre". i que fa uns dies que em sento estranya, com qui dóna una resposta a una operació matemàtica, té la sensació que és una resposta adequada, i a continuació no és capaç d'explicar amb claredat lo procediment que ha fet per arribar a aquella resposta, tot i tenir encara els números i les operacions ballant dins la memòria; i encara després se qüestiona si és realment "una resposta adequada", i li ronden altres possibles respostes, però se sent enclotada en aquella primera, i, d'alguna manera, com a resguard.
com més necessitats té una persona, més difícil és satisfer-la, i més difícil és que pugue sentir-se satisfeta.
si em necessites molt, no puc satisfer-te.
no puc estar per tu tant com voldries. no puc estar amb tu com voldries. i no són només imaginacions meues. així ho he sentit moltes vegades, i així m'ho has dit, a vegades amb paraules, a vegades amb silencis, a vegades amb veu trista, o amb veu dolguda.
"no puc... no puc... sí que pots, quan vols". potser també és això, que no vull. però t'asseguro que també hi ha una bona part de no puc.
no ho féssem més llarg. esta sensació de no ser capaç, ni tenir potser la voluntat, de correspondre al màxim (perquè entre altres coses sembla que és un màxim il·limitat) a les necessitats de l'altra persona, és un dels números que em ballen a la memòria.
també hi ha altres "números" que em fan sentir incòmoda i que "no puc". alguns me fan reviure sensacions paregudes a quan algú s'enfadava amb mon fill i l'insultava, quan en realitat amb qui estava enfadat i a qui volia insultar era a mi. una reacció que, repetida, no vaig poder/voler suportar ni acceptar. "si em vols mal, o si senzillament t'he molestat en alguna cosa, o et sents molest per algun motiu relacionat amb mi, no ho faces pagar a algú altre". fàcil de dir, potser no tan fàcil de portar a la pràctica, però considero que necessari.
també números de temps, de jornada diària plena de xiquets, de feina, de casa, de treball fora de la feina, de poques hores a casa... i de no arribar a tot arreu. això ja se sap, que "tot arreu" també pot ser il·limitat. però necessitat d'arribar com a mínim als xiquets, a la feina, a casa. i a un poquet de descans... i de desconnectar... i encara l'amor, que a vegades tot ho alleuja però on moltes vegades tan difícil és donar, i rebre, o no donar, no rebre, compartir, mantenir-se al marge... fer-ho tot a la vegada, viure-ho tot a la vegada... quan tenim la sort que tot això pot conviure simultàniament, me sembla extraordinari. quan no me'n sento capaç, me sembla més natural.
que no convinc, també passa. entre altres coses, perquè puc desaparèixer d'un moment a un altre, com ara.
i coses planes, com la senzilla incoherència de mantenir una relació amorosa "estable" una que sap que és inestable, i que no té ni la intenció ni la il·lusió d'una relació amorosa estable... i ben just de relació amorosa, i ben just de relació, i ben just de re...
també passa... que potser m'agrada massa la soledat.
ara pensava que "em costa entendre'm, però em comprenc". acte seguit, llegint les definicions de cada verb, he dubtat si potser no és al revés, que "em costa comprendre'm, però m'entenc".
també podria dir que "em comprenc, però em costa entendre'm", o que "m'entenc, però em costa comprendre'm"... quan podria ser que, en realitat, "ni m'entenc, ni em comprenc", i per això intento buscar explicacions a què em passa i com me sento.
lo fet és que no sé (no sé si entendre o comprendre) la diferència que hi ha entre les paraules "entendre" i "comprendre". i que fa uns dies que em sento estranya, com qui dóna una resposta a una operació matemàtica, té la sensació que és una resposta adequada, i a continuació no és capaç d'explicar amb claredat lo procediment que ha fet per arribar a aquella resposta, tot i tenir encara els números i les operacions ballant dins la memòria; i encara després se qüestiona si és realment "una resposta adequada", i li ronden altres possibles respostes, però se sent enclotada en aquella primera, i, d'alguna manera, com a resguard.
com més necessitats té una persona, més difícil és satisfer-la, i més difícil és que pugue sentir-se satisfeta.
si em necessites molt, no puc satisfer-te.
no puc estar per tu tant com voldries. no puc estar amb tu com voldries. i no són només imaginacions meues. així ho he sentit moltes vegades, i així m'ho has dit, a vegades amb paraules, a vegades amb silencis, a vegades amb veu trista, o amb veu dolguda.
"no puc... no puc... sí que pots, quan vols". potser també és això, que no vull. però t'asseguro que també hi ha una bona part de no puc.
no ho féssem més llarg. esta sensació de no ser capaç, ni tenir potser la voluntat, de correspondre al màxim (perquè entre altres coses sembla que és un màxim il·limitat) a les necessitats de l'altra persona, és un dels números que em ballen a la memòria.
també hi ha altres "números" que em fan sentir incòmoda i que "no puc". alguns me fan reviure sensacions paregudes a quan algú s'enfadava amb mon fill i l'insultava, quan en realitat amb qui estava enfadat i a qui volia insultar era a mi. una reacció que, repetida, no vaig poder/voler suportar ni acceptar. "si em vols mal, o si senzillament t'he molestat en alguna cosa, o et sents molest per algun motiu relacionat amb mi, no ho faces pagar a algú altre". fàcil de dir, potser no tan fàcil de portar a la pràctica, però considero que necessari.
també números de temps, de jornada diària plena de xiquets, de feina, de casa, de treball fora de la feina, de poques hores a casa... i de no arribar a tot arreu. això ja se sap, que "tot arreu" també pot ser il·limitat. però necessitat d'arribar com a mínim als xiquets, a la feina, a casa. i a un poquet de descans... i de desconnectar... i encara l'amor, que a vegades tot ho alleuja però on moltes vegades tan difícil és donar, i rebre, o no donar, no rebre, compartir, mantenir-se al marge... fer-ho tot a la vegada, viure-ho tot a la vegada... quan tenim la sort que tot això pot conviure simultàniament, me sembla extraordinari. quan no me'n sento capaç, me sembla més natural.
que no convinc, també passa. entre altres coses, perquè puc desaparèixer d'un moment a un altre, com ara.
i coses planes, com la senzilla incoherència de mantenir una relació amorosa "estable" una que sap que és inestable, i que no té ni la intenció ni la il·lusió d'una relació amorosa estable... i ben just de relació amorosa, i ben just de relació, i ben just de re...
també passa... que potser m'agrada massa la soledat.
19 desembre 2010
17 desembre 2010
tillandsia
he entrat a buscar "plantes sense arrels", o "plantas sin raíces"...
he fet cap a "tillandsia"...
"clavells d'aire", epifites que acostumen a créixer en altres plantes, sense ser-ne paràsits, utilitzant les arrels només per a aferrar-se, buscant l'aigua i l'aliment a l'aire, a través de les fulles.
sembla que també hi ha tilandsies litofites que viuen a les roques, o en terrenys molt àrids, o en sostres, o enllaçades a les línies telefòniques...
les epifites gairebé no tenen arrels, i poden absorbir l'aigua de la boira, de la rosada, de la pluja, i els minerals, de la pols que transporta el vent.
[9] Vida - Plantas [Parte 4]
he fet cap a "tillandsia"...
"clavells d'aire", epifites que acostumen a créixer en altres plantes, sense ser-ne paràsits, utilitzant les arrels només per a aferrar-se, buscant l'aigua i l'aliment a l'aire, a través de les fulles.
sembla que també hi ha tilandsies litofites que viuen a les roques, o en terrenys molt àrids, o en sostres, o enllaçades a les línies telefòniques...
les epifites gairebé no tenen arrels, i poden absorbir l'aigua de la boira, de la rosada, de la pluja, i els minerals, de la pols que transporta el vent.
[9] Vida - Plantas [Parte 4]
16 desembre 2010
perderse
"perderse" - manuel garcía
pusieron letreros pero yo no sé leer
voy siguiendo flechas que me pierden otra vez
me pierden...
llego a los lugares sin saber cómo llegué
me digo a mí mismo "por aquí yo ya pasé"
lo único
que sé hacer bien
es perderme...
y lo único
que debo hacer
es quererte
quererte
quererte...
me pierdo en mí mismo y me pierdo en ti también
no sé cómo lo hago pero me sale tan bien...
perderte
perderte
perderte...
y lo único
que debo hacer
es quererte
quererte
quererte
quererte
quererte
què mos passa? tantes coses... i "no, res"
no he escoltat les notícies, avui. no entraré a llegir-les.
sembla que a olot ha passat alguna cosa terrible.
i totes les que no sabem... les que no mos arriben...
ara mateix, a qualsevol lloc, persones destrossant-se la vida. individualment. mútuament.
segur que dins de cadascuna, hi ha un cúmul de circumstàncies.
i alhora tot sembla absurd...
sembla que a olot ha passat alguna cosa terrible.
i totes les que no sabem... les que no mos arriben...
ara mateix, a qualsevol lloc, persones destrossant-se la vida. individualment. mútuament.
segur que dins de cadascuna, hi ha un cúmul de circumstàncies.
i alhora tot sembla absurd...
15 desembre 2010
plaça rovira
"plaça rovira" - luis eduardo aute
de vegades els somnis
viuen la realitat
i a l'invers hi ha vida
que fa real lo somiat
com aquesta nit dolça
d'un agost d'envelats
pels carrers plens de festa
que em transporta al passat
d'un agost d'envelats
pels carrers plens de festa
que em transporta al passat
que em transporta al passat...
un passat com un barri
de futur sense espills
on van viure els meus avis
on van néixer els seus fill
tinc records del meu pare
quan després del treball
ens baixàvem a beure
les orxates d'en vall
les orxates d'en vall
un passat com un barri
de futur sense espills
on van viure els meus avis
on van néixer els seus fill
tinc records del meu pare
quan després del treball
ens baixàvem a beure
les orxates d'en vall
les orxates d'en vall
plaça rovira
vella plaça rovira
del meu barri de gràcia
i el meu cor adormit
i el meu cor adormit
plaça rovira
em bategues guspires
d'un foc que ja era cendra
i més que fum
ets tota llum
aquesta nit
i a la nit ens anàvem
per canviar un poc d'ambient
fins el bar comulada
fins el bar comulada
el palau d'en climent
on les ensaladilles
de la seva patent
on les ensaladilles
de la seva patent
fos un gust pel client
fos un gust pel client
la farmàcia d'en pere
i al quiosc deien prou
a tancar que ja arriba
el darrer 39
i el cinema rovira
va ser un somni guarnit
amb charlot fent rialles
pels grans i els més petits
pels grans i els més petits
plaça rovira
vella plaça rovira
del meu barri de gràcia
i el meu cor adormit,
i el meu cor adormit
vella plaça rovira
del meu barri de gràcia
i el meu cor adormit,
i el meu cor adormit
plaça rovira
em bategues guspires
d'un foc que ja era cendra
i més que fum
ets tota llum
aquesta nit
i al primer son del somni
quan el temps va partir
el meu pare em deia
"anem a casa a dormir"
i en silenci tornàvem
lentament cap amunt
a la torre dels avis
i tots els seus difunts
i al primer son del somni
quan el temps va partir
el meu pare em deia
"anem a casa a dormir"
i en silenci tornàvem
lentament cap amunt
a la torre dels avis
i tots els seus difunts
i tots els seus difunts
i entre el pou i les pedres
del jardí de massens
la galàxia ens plorava
pluges de sant llorenç
i el meu pare em parlava
assenyalant-me el cel:
"fes-li abans dels teus somnis
un petó al teu estel
i entre el pou i les pedres
del jardí de massens
la galàxia ens plorava
pluges de sant llorenç
i el meu pare em parlava
assenyalant-me el cel:
"fes-li abans dels teus somnis
un petó al teu estel
un petó al teu estel"
plaça rovira
vella plaça rovira
del meu barri de gràcia
i el meu cor adormit
i el meu cor adormit
vella plaça rovira
del meu barri de gràcia
i el meu cor adormit
i el meu cor adormit
plaça rovira
em bategues guspires
d'un foc que ja era cendra
i més que fum
ets tota llum
aquesta nit
14 desembre 2010
i n t e m p e r i e
"intemperie" - luis eduardo aute (2010)
emboscado en las entrañas de una travesía
de cien mil desiertos que no admiten vuelta atrás,
siento que el camino que he quemado cada día
me conduce, cuando acaba, a otro desierto más.
pero sigo andando en busca de algún espejismo
por si alguna vez alguno de ellos es el mar,
los hallados hasta ahora sólo han sido abismos
por los que caí por no adorar ningún altar.
perdido el norte,
el este, el oeste y el sur...
¿qué pretenden con tantas hambrunas y pestes
y guerras y muertes en serie?
si todos estamos
al albur
de la intemperie
de la intemperie
de la intemperie
y así voy sorteando tumbas con el santo y seña,
huérfano de estrellas que me indiquen algún sol,
pero ya no hay luz, ni fuego, ni siquiera leña,
ni la noche melancólica del girasol.
y aunque sé que ya no existen mapas inocentes
voy a la deriva como va mi poca fe
en creer que puedo huir de la hidra inteligente,
ese pandemónium del poder que nadie ve.
perdido el norte,
el este, el oeste y el sur...
¿qué pretenden con tantas hambrunas y pestes
y guerras y muertes en serie?
si todos estamos
al albur
de la intemperie
de la intemperie
de la i n t e m p e r i e
http://www.cancioneros.com/nc.php?NM=11654
12 desembre 2010
"un ensayo filosófico de la dialéctica de la canción"...
historia de la no historia - rockdrigo gonzález
tiempos híbridos - rockdrigo gonzález
rockdrigo gonzález
era un gran rancho electrónico
con nopales automáticos
con sus charros cibernéticos
y sarapes de neón
era un gran pueblo magnético
con marías ciclotrónicas
tragafuegos supersónicos
y su campesino sideral
era un gran tiempo de híbridos
era medusa anacrónica
una rana con sinfónica
en la campechana mental
era un gran sabio rupéstrico
de un universo doméstico
pitecantropus atómico
era líder universal
había frijoles poéticos
y también garbanzos matemáticos
en los pueblos esqueléticos
con sus guías de pedernal
era un gran tiempo de híbridos
de salvajes y científicos
panzones que estaban tísicos
en la campechana mental
en la vil penetración cultural
en el agandalle transnacional
en lo oportuno norteño-imperial
en la desfachatez empresarial
en el despiporre intelectual
en la vulgar falta de identidad
http://www.gugalyrics.com/IRAIDA-NORIEGA-TIEMPO-DE-HIBRIDOS-LYRICS/460119/
entre ampolla mig buida i ampolla mig plena
demà, si el registre civil estigués obert, hauria d'anar a sol·licitar un canvi de nom i posar-me "maruja", però per sort no em caldrà fer-ho perquè estarà tancat (me sembla :s), i a més puc fer igualment de maruja dient-me núria, o pepito...
veus, que bé? un munt de faena per a fer, i una menos!
rockdrigo gonzález - ama de casa un poco triste
pasas tus días
siempre a través de la ventana
soñando el tiempo
barriendo a veces
con desgana
ya muy temprano
has preparado el desayuno
y ahora tienes
que apurarlos uno a uno
ir al mercado
para pelear con el marchante
volver cargada
con mil trabajos por delante
pararte un poco
para observar la primavera
sabiendo bien
que tu reino no està afuera
dejar tus manos
entre los platos y las telas
buscar ansiosa
la hora de la telenovela
. . .
salir al patio
y platicar con la vecina
de algunos chismes
de su marido en la cantina
bañar los niños
pues llegan hechos una pena
y luego tienes
que ir a talonear la cena
juegan los días
a que tú eres un dibujo
de algún recuerdo
que interpretaste como embrujo
ahora, cansada,
tal vez bastante fastidiada,
llega el momento
en que no quieres hacer ya nada
cruzas las horas
en horizontes
siempre iguales
te atrapa el tiempo
con sus achaques
y sus males
pasas tus días
entre tu casa y la familia
ves con orgullo
cómo ha crecido tu cecilia
nunca supiste
que hubo un tiempo
que perdiste
para ser más
que ama de casa un poco triste
veus, que bé? un munt de faena per a fer, i una menos!
rockdrigo gonzález - ama de casa un poco triste
pasas tus días
siempre a través de la ventana
soñando el tiempo
barriendo a veces
con desgana
ya muy temprano
has preparado el desayuno
y ahora tienes
que apurarlos uno a uno
ir al mercado
para pelear con el marchante
volver cargada
con mil trabajos por delante
pararte un poco
para observar la primavera
sabiendo bien
que tu reino no està afuera
dejar tus manos
entre los platos y las telas
buscar ansiosa
la hora de la telenovela
. . .
salir al patio
y platicar con la vecina
de algunos chismes
de su marido en la cantina
bañar los niños
pues llegan hechos una pena
y luego tienes
que ir a talonear la cena
juegan los días
a que tú eres un dibujo
de algún recuerdo
que interpretaste como embrujo
ahora, cansada,
tal vez bastante fastidiada,
llega el momento
en que no quieres hacer ya nada
cruzas las horas
en horizontes
siempre iguales
te atrapa el tiempo
con sus achaques
y sus males
pasas tus días
entre tu casa y la familia
ves con orgullo
cómo ha crecido tu cecilia
nunca supiste
que hubo un tiempo
que perdiste
para ser más
que ama de casa un poco triste
Subscriure's a:
Missatges (Atom)