doctor en alaska i relacions humanes

buscava "doctor en alaska"... pensant en les persones-personatges que sortien en aquella sèrie... especialment en la relació humana entre el metge, la infermera i els "malalts"... i he trobat un resumet de la sèrie que m'ha agradat:

http://losglobosdeorodescarlett.lacoctelera.net/post/2006/04/23/series-culto-iii-doctor-alaska-entranable-surrealismo

tacte deficient

este matí, en una sala d'espera de dermatologia, he vist un rètol que m'ha tingut entretinguda un moment i que m'ha fet dir-li a l'Aicard: "mira! normes d'evacuació en cas d'incendi. m'agrada com està fet, amb dibuixos clars i bons consells".

ara no puc llegir-los perquè no veig bé el text a la foto que n'he fet, però m'han sorprès especialment els tres de sota a l'esquerra: no tornar enrera en cap cas a intentar recuperar algun objecte; ajudar a les persones que ho necessitin; i comprovar que hi som tots. (no tornar a enrera a recuperar un objecte, però... i si ens falta algú? d'això el cartell ja no en diu res).

l'Aicard no n'ha fet gaire cas. però la veritat és que jo tampoc m'he dedicat a comentar amb ell el rètol, quan és el que hagués hagut de fer: mirar amb ell cada dibuix, llegir els consells i parlar-ne els dos una mica, per a que també a ell pugue resultar-li útil si alguna vegada es troba enmig d'un incendi. 

ara mateix, a casa, acabo de llegir un article que he rebut per correu electrònic. un escrit publicat a les cartes dels lectors a El Periódico, on una mare explica unes quantes "anècdotes" succeïdes en un hospital on va estar ingressada la seua filla perquè havien de fer-li unes proves mèdiques.

al final de l'escrit he vist que la mare és l'Anna Vila, de qui vaig llegir Els fills diferents es fan grans, un llibre publicat l'any 2004 i que va començar-lo a escriure quan la seua filla Sandra tenia 12 anys, com ara l'Aicard.

sap molt de greu que a vegades los "protocols" (pla precís i detallat per a l’estudi d’un problema biomèdic o per al tractament d’una determinada malaltia, segons una de les acepcions de l'iec) puguen arribar a perdre de vista l'atenció a les persones, per a qui se suposa que van ser creats i pensats. però sobre tot me sap greu que siguem les persones qui a vegades perguéssem de vista este tracte, o tacte, necessari amb els altres, i no sapiguem saltar-mos un protocol, o dos, o els que calgue, quan cal fer-ho..., o explicar un rètol ben parit que de poc servix si no el compartim amb qui tenim més a prop.

espero que l'escrit de l'Anna pugue servir per a que la pròxima vegada que vaiguen a l'hospital algú tingue la sensatesa de demanar disculpes a la Sandra pel tracte deficient que ha rebut i li torne la confiança que necessita (com tothom) per a fer-se les proves amb tranquil·litat.   

 (i a vore si tu algun dia parles amb ton fill dels consells en cas d'incendi, núria...)

Falta de tacte mèdic amb una deficient

Vaig hospitalitzar la meva filla Sandra, amb paràlisicerebral i el 88% de deficiència, a la Vall d’Hebron, el 15 d’octubre, divendres, per fer-li unes proves.

Compartia habitació amb una dona de 87 anys, que s’estava morint. Diumenge a la nit la senyora gran encara hi era, i vaig preguntar si l’hospital tenia previst, en aquests casos, que les últimes hores d’un malalt les pogués passar amb els seus, amb més intimitat. No estava previst, em van dir, i la senyora va morir al costat de la Sandra i amb els familiars que van haver de reprimir respectuosament les seves emocions.

El TAC es va programar per al dimarts a la tarda. Això volia dir que la Sandra, deficient profunda, sorda i muda, hauria d’entendre, com qualsevol persona amb el 100% de coneixement, que aquell dia no podia beure ni menjar des de les nou del matí fins a les sis de la tarda. Vaig demanar si era  possible fer la prova al matí, però s’hi van negar atès que els protocols sembla que no ho permeten.

Per la seva deficiència, a la Sandra sempre li han fet els TAC amb sedació, però sembla que tampoc això entra dins dels protocols. La Sandra, estressada, no es va deixar fer el TAC. A l’informe algú va escriure: «La pacient no col·labora».

Em van notificar que dimecres li farien la colonoscòpia, que no podia sopar i que havia de beure dues

ampolles d’un líquid i un litre d’aigua. A la Sandra no li vaig poder fer entendre que ho havia de fer. Vam tornar a casa.

Ara, amb signes, em diu que no vol anar mai més a l’hospital.

Aquell dia, el gerent de l’hospital ens va regalar una tassa per celebrar el «dia del pacient».

Els pacients necessiten un bon tracte, siguin o no deficients, no tasses.

Per cert, en la dieta del centre hi havia pastanaga a dojo, que la meva filla no tolera, i això ho sabia l’hospital.

El Periódico
27 d'octubre 2010

ara som "did"s (persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament), i alguns encara no ho sabíem...

no és un llibre, no és un poema, no és una revista, és un... Primer Informe de l'Observatori Dincat de "Drets i discapacitat intel·lectual", publicat el setembre d'enguany.

només l'he fullejat, i tinc moltes ganes de llegir-lo. a primera vista, m'ha semblat molt interessant.

ganes de llegir-lo amb atenció, sabent que mos hi trobem a dins, i necessitat de pair-lo a poc a poc i amb calma, procurant no sentir-me desbordada davant de tanta informació recollida i analitzada, un reflex escrit de tants detalls de vida quotidiana.

ganes de trobar-hi "pistes" per on anar...

(entremig d'estes lectures, com a la vida no escrita, aniria bé barrejar-hi bessitos, abraçades, raconets de silenci, de pausa, de tranquil·litat, gots d'aigua...)




"Autoretrato" - María Pagés

http://www.youtube.com/watch?v=AjJ8H7EtKek&feature=channel

http://www.youtube.com/watch?v=qyp97e_MWKI&feature=mfu_in_order&playnext=1&videos=4Y6dZ1CK2IQ

"Rodney - preview"

"Ups of Downs"

sprout touring film festival:
http://www.gosprout.org/film/
http://www.gosprout.org/touring/

que no!

quan pensem que una cosa no la fem prou bé, quan voldríem fer-la millor, no esperem que mos diguen que ja la fem prou bé, encara que a vegades pot alleujar-mos una mica...

no podem descansar a gust fins que mos hi posem, fins que realment procurem fer almenys una part d'allò que pensem que hauríem de fer. mentrestant i després, tornem a pensar que no ho fem prou bé, que podríem fer-ho millor, però... de tant en tant (per no dir contínuament), necessitem posar-mos-hi.

encara no entenc com vaig poder pensar, escriure, dubtar i no esborrar el que vaig pensar, escriure, dubtar i no vaig esborrar. no entenc com puc encara no esborrar-ho. potser per no amagar-ho, per no fer veure que no ho he pensat, que no ho he dubtat... per a recordar-me que sí, que ho vaig pensar, que ho vaig dubtar, per molt desagradable que sigue... "fins i tot la mort de mon pare? la d'un fill? la de qualsevol criatura?" collons, núria! com vas poder ser tan bèstia? i mentre no ho esbórrigues, no val lo passat, com pots ser-ho tant?... de veritat ho penses? de veritat ho dubtes?...

entro al blog i em vénen nàusees de llegir-me...

me quedo remoguda, mirant-me, com esperant de mi mateixa una resposta, una reacció... però amb la sensació angoixant de preveure que no podré respondre'm... com demanant-me una explicació, un posicionament clar: "per davant de tot, abans mon pare, abans mons fills, abans qualsevol criatura", o... o què, núria? quin és lo dubte? que no et sembla bé esta filosofia de "farem tot el que calgue per defensar la vida, coste el que coste, passe el que passe, i si per a fer-ho hem d'utilitzar mètodes que no ens agraden, igualment ho farem"?

de veritat te provoca el mateix rebuig la impressió d'estar infectant ratolins amb tumors cancerígens que pensar en el fet que persones que estimes poguessen patir o arribar a perdre la vida "per uns principis"?

no me'n sortiré. me costa massa comprendre com podem aferrar-mos tant a la vida... este "desig" tan gran de la ciència i de moltes persones de fer "l'impossible" per tal d'allargar-la, de "vèncer" la malaltia...

però què m'estàs dient, núria? clar que vols que ton pare sobrevisque, i et moriries si ton fill o ta filla hagués de patir, i faries tot el que poguesses per a ajudar-los a viure... i em diries que callés, que no t'emprenyés amb teories ridícules de vida eterna i impossibles, te molestaria, t'ofendria que et vingués amb romanços com estos...

(i així, què? callo? ho esborro tot? faig com si no hagués pensat res de tot això?... en qualsevol cas, la remoguda la tindràs igualment per dins, núria...)

de ratolins en "temps de silenci"

m'he esgarrifat quan he escoltat la notícia i he vist aquells ratolins... he pensat "abans, morir". abans, fins i tot, la mort de mon pare? la mort d'un fill? la de qualsevol criatura? i encara he pensat que potser sí. i tot el que hi ha abans de la mort? també l'agonia? també el dolor i el patir? la desesperança?...

a la nit, he recordat la portada d'aquell llibre, Tiempo de Silencio, de Luis Martín-Santos. la imatge d'uns ratolins... i el pensament que és un llibre que encara no he llegit, tot i ser un dels llibres favorits de mon pare. i el desconeixement absolut dels pensaments i les vivències d'un Pedro, investigador a finals dels anys 40 que ha d'enfrontar-se a "la paupérrima situación económica y social (que) impiden el avance de sus investigaciones sobre el cáncer que realiza sobre una cepa de ratones".

la "notícia" del migdia, però 70 anys abans, escrita des de les entranyes d'un escriptor llicenciat en medicina i psiquiatra, algú que va escriure sobre "la comprensión del enfermo mental", als anys 50, un home que va morir amb 40 anys sense poder acabar d'escriure Tiempo de destrucción... però havent-la començat. una destrucció, segons ell, necessària. trencar portes tancades, físiques i mentals, per a poder obrir escletxes...

i em trobo atrapada entre "moral", entre persones que patixen, entre persones mortes, entre malalts disposats a fer de "conillets d'índies", i també entre persones que no patixen com patirien gràcies a tractaments estudiats per esta "curiositat científica", capaç d'engabiar ratolins i d'infectar-los expressament amb tumors cancerígens...

abans, morir?... tanta vida, tanta vida...? abans, l'agonia? abans un ratolí que la salut de mon pare o d'un fill o de qualsevol criatura?...

me quedo amb lo dubte.

(i no et sembla tan bèstia quedar-te amb lo dubte com infectar o matar milions de ratolins?)


Un equip d'investigadors catalans ha aconseguit desenvolupar models de ratolí únics que permeten reproduir tumors humans amb molta fidelitat. D'aquesta manera, s'obre el camí a tractaments més personalitzats i al descobriment de noves formes de quimioteràpia que cobreixin el percentatge de pacients que ara no responen als tractaments convencionals.

Després de set anys de recerca, un equip de l'Institut Català d'Oncologia i de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge ha aconseguit extreure teixits de tumors humans i fer que es reprodueixin als mateixos òrgans d'on provenien, però en els ratolins. D'aquesta manera es pot preveure l'evolució de la malaltia i la pèrdua d'efectivitat de la quimioteràpia, el principal problema actualment en el tractament del càncer.
http://www.3cat24.cat/noticia/900866/societat/Aconsegueixen-reproduir-en-ratolins-tumors-cancerosos-humans

he buidat i he netejat la taula per a poder tornar a omplir-la i posar-me a treballar en esta nit tranquil·la.

en un muntonet de papers, les reunions de treball "entaulades", a l'oficina; en un altre, les "passejades" o reunions de treball "al pati", a l'aire lliure; en un altre, la recopilació de totes les observacions, propostes, valoracions fetes per cadascú i posades en comú; en un altre, los plànols, projectes i pressupostos. i ara, continua: revisar què hem fet de les coses que vam dir que faríem, afegir les noves aportacions que no havien estat recollides; refrescar tot allò que encara tenim pendent de fer, o a mitges; amb tot això, tornar a valorar les possibles alternatives... i a digerir. 

les reunions de treball i el treball en grup haurien de ser digeribles... sovint, en la dinàmica del dia a dia, "no hi ha temps" per a processos digestius...

t'imagines si poguéssem treballar en grup com ho fan estos músics?



Mike Oldfield - Tubular Bells live - Part 1


Mike Oldfield - Tubular Bells live - Part 2


Mike Oldfield - Tubular Bells live - Part 3

morir de ganes... i viure-les!

me moro de ganes de carles santos i companyia al teatre lliure...
i em moro de ganes d'estar amb tu!

 
"Chicha Montenegro Gallery" de Carles Santos
http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1011/03chicha1.htm

:))))))

(va, amor, que ja tenim les entrades!)

fuig, iruna, fuig!

(aquí, quan se li diu a algú, no és per a dir-li que fúgigue per a allunyar-se d'un perill, per a protegir-lo, sinó per a que senzillament marxe i no vere'l)

fuig! fuig!

retroBabar llibres (de quan mos sentíem encara més sols)

Momo, de Michael Ende, és una de les novel·les que més recordo de quan vaig començar a llegir sola del tot.

recordant aquell llibre, vaig trobar este vídeo in-inserible:

http://www.youtube.com/watch?v=HHVI4KzwrM4

des de fa anys que llijo poquíssim. un immens desert de llibres (no un desert ple de llibres; com dir-ho?... un desert desert de llibres?). últimament, Joan Josep Jovira, des del Circ Raluy, ho ha interromput. després han vingut lo Cant Ibèric, lo conte de Tristana i Manduca, alguns capítols amb Olor de Terra, los Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat, i torno a Cinctorres...

m'agradaria llegir les Històries dels maquis als Ports de Morella...

 

me costa poc encetar un llibre, però continuar-lo m'era impossible. sempre em perdia. imagino que això que m'ha passat estos dies deu ser un parèntesi i aviat tornaré a no llegir.

avui he pensat que no llegiré, que tancaré directament el llum, i si el llibre que tinc a la tauleta vol obrir-se, com aquell, i anar passant fulls... potser mos trobarem en algun racó a partir d'allà on se tanquen los ulls.

intentava recordar quin era aquell altre llibre que també em va agradar llegir en solitari...

no recordava el nom de la història, ni el nom de l'autor o de l'autora, ni el nom de la protagonista... ni l'argument. solament la llunyana imatge d'un llibre amb la contracoberta i un marge de la portada de color taronja... i sensació de solitud.

curiosament, la primera cosa que m'ha vingut a la memòria, després del color que l'envoltava, ha sigut l'editorial, Alfaguara. i he entrat a la web, buscant aquell llibre, sense saber què buscava, confiant que potser si el veia, el recordaria.

mentre anava passant pantalles, primer per autors, després al catàleg sencer, he pensat que potser ja no hi seria... i quan ja em plantejava desistir, a la búsqueda per paraules clau, he escrit "no habla"? "habló"?... "y por fin habló". i tot i que no he pogut trobar-lo a l'editorial on vaig llegir-lo, he recordat que era aquell llibre: Y por fin habló, de Mirjam Pressler.

(entrevista, imatges i ressenyes, revista Babar) 

galetes de gingebre en un iglú

avui, amb los esquimalets, hem fet galetes de gingebre.

la recepta vaig trobar-la fa uns dies al quadern de receptes de la violette.

per a fer les formes, hem aprofitat motlles dels que tenim per a jugar amb plastilina: cors, pingüins, algun elefant i algun vaixell.

com som poc cuiners, no sabíem què en sortiria. però seguint la recepta, han quedat boníssimes!

clara "de schumann"... i robert "de wieck"

una nit, abans de posar-me a treballar (o potser hauria de dir "havent de posar-me a treballar"), vaig entretenir-me buscant alguna música jeroglífica amb la qual pogués sentir-me acompanyada.

la búsqueda que em vaig demanar havia d'estar relacionada amb "Fa N", i vaig pensar que potser podria ser un "Nocturn en Fa"...

així va ser com vaig arribar a Clara Schumann, una altra dona per a mi desconeguda, de qui vaig saber que abans de ser "de Schumann" (també mentrestant i després), va ser Clara, de Wieck i de Tromlitz. no sé si a Alemanya conserven, com aquí, a més del cognom del pare, lo cognom de la mare.

son pare, Friedrich Wieck, un reconegut mestre de piano, venedor de pianos i de partitures; sa mare, Marianne Tromlitz, "una renombrada cantante y pianista".

del pare, de seguida n'he trobat referències directes i una foto. de la mare ("renombrada", diuen), no. tampoc he indagat gaire. d'entrada, si la busquem, podem llegir-la "esposa de", i "mare de", però no més.

llegint biografies de Clara (schumann, wieck, tromlitz, i encara etcètera), m'agrada trobar-hi un Robert a qui tampoc  coneixia, i llegir-los als dos, enllaçats l'un amb l'altre... però no només.

són tan plenes, les vides, amb tantes vivències escrites i tantes altres de no escrites... i encara gosem resumir-les.




"Nocturno en fa mayor Op 6 N° 2" - Clara Schumann


"Romance in A minor" (1853) - Clara Schumann


 
"Sturm und Drang" Robert Schumann i Clara Wieck

me fa riure, la zel, descobrint a través dels ulls dels seus alumnes la forma amoniatada de bous o de bisonts. descobriment que podria plantejar altres possibles interpretacions de pintures rupestres que fins ara havia semblat que representaven escenes de cacera i potser resulta que eren mostres de cultius agrícoles primitius on apareixen fruits "amb forma de bous o de bisonts"...

m'ha fet recordar un comentari de la sara, l'altre dia, mentre anàvem en cotxe:

"haurem d'anar a posar gasolina, no sigue que mos quedéssem a peu!", vaig dir-li;

ella, donant continuïtat a la frase, va concloure, optimista:

"... i haguéssem d'arrossegar el cotxe.
(tres segons de silenci i, tota serieta, com alleugerida després d'una preocupació)
sort que té rodes".

amb los efectes retardats que mos caracteritzen a molts adults, vaig estar després una bona estona -potser és el que ella havia fet durant aquells tres segons- imaginant-mos havent d'arrossegar un cotxe sense rodes. certament, molt més costós!

vaig trobar una entrevista que m'ha portat a llegir un llibre: Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat.

no. me sembla que va ser al revés. buscant llibres del Rovira, vaig trobar Animals destructors de lleis; a continuació, l'entrevista.

una entrevista que em va cridar l'atenció. "l'última"? almenys l'última a La Vanguardia, segons Rosa Maria Piñol:

¿Editó el libro en México?

No. Se publicó aquí clandestinamente en 1961 con sello editorial mexicano, concretamente de la editorial Xaloc, que habían creado los inmigrantes. Mi amigo Odó Hurtado, novelista y hombre de negocios exiliado, me propuso publicarla de este modo. Se distribuyeron aquí bastantes ejemplares, que corrieron de mano en mano, y algún librero vendía la novela a escondidas. En 1972 Nova Terra la reeditó con el título de Nord enllà, pero no tuvo repercusión.

miro, "a veure...?"

Ediciones Xaloc México D. F., i em reconforta no trobar a les primeres pàgines del llibre l'habitual advertiment-restringent de drets editorials i drets d'autor. res de tot això. un full en blanc, en beige, i solament qui ha escrit què i, suposadament, on. també la referència a un premi, joanot martorell 1959.

darrera de tot, a la penúltima:

Portada: Emile Marzé; Fotografia: Andreu Basté; Mèxic, D. F. Desembre 1961.

m'emociona pensar en este invent d'un "Mèxic" clandestí, tan discret, tan aparentment llunyà i tan a prop. quants altres llibres "publicats a Mèxic" potser van ser també elaborats en estes condicions?  potser molt pocs...

al començament de l'article on se publicava el 25 de març de 2009 l'entrevista: pocas semanas antes de su muerte, Ricard Salvat daba los últimos retoques al prólogo que ha escrito para la reedición de su novela de juventud 'Animals destructors de lleis'. El autor estaba muy ilusionado ante la iniciativa de la editorial Meteora de rescatar esta obra, que fue prohibida por la censura y se editó clandestinamente.

llijo un Ricard Salvat recordant lo disgust que va sentir per la prohibició de la novel·la per part de "la censura española"; també perquè considerava que el llibre va ser oblidat i citat molt poc, segons ell perquè quizá no cayó muy bien que un jovencito ganara un premio tan importante... però apreciava que a Salvador Espriu i a Joan Fuster els hagués agradat llegir-lo.

no sabia que entre 1955 i 1956 havia estudiat a Alemanya, ni que va treballar en una fàbrica on eliminaven l'òxid de grans estufes, amb raspalls de pues, una feina tòxica, on a los extranjeros, que éramos bastantes, no nos daban máscaras de protección.

lo protagonista del llibre també treballava fent això. me pregunto fins a quin punt en el llibre hi ha autobiografia i ficció. Era una de las primeras novelas que hablaban sobre la emigración a Europa, que era un tema fuerte para la época. En ella describía la vida de la juventud en Alemania en aquellos años y las duras condiciones de los inmigrantes. También hay una historia de amor de una mujer casada con un chico joven.
va conèixer Inge, Ricard? Volker? Stephan?... va néixer alguna criatura, més enllà del llibre?...

i per què saber-ho, iruna? què importa? no vulgues distingir entre vida real i ficció. tot és u, per als escriptors, i possiblement també per als lectors.

Però les runes del seu carrer eren autèntiques (...)


a partir d'aquí, havia començat a copiar fragments del llibre, per a traslladar-lo literalment d'alguna manera als camins i guardar-ne un mosaic que pogués recorda-me'l en algun altre moment, tornant als fulls que he anat doblegant per un cantó, però... m'ha passat com va passar-me amb les cançons del Canalero, que m'inspiren respecte... lletres despullades de "drets d'autor", nascudes de dins i projectades enfora sense restriccions, lletres donades a qui vulgue llegir-les o escoltar-les, sentir-les... sense les pors absurdes a que puguen ser reproduïdes, al contrari, escampades per naturalesa, i que puguen arribar on les vulguen...

pos no, estes no vull reproduir-les. (criatura...)

torno una vegada i una altra a les runes, a la casa on Sandre vivia amb Inge i Volker, a aquella cuina, als "off limits", a la fàbrica, als hangars, a l'estudi d'Stephan, als carrers plens d'aparadors, al cementiri, al bar dels negres...

una explicació de l'emigració a Europa, des d'una perspectiva que no coneixia... la d'un estudiant amb lo desig de conèixer el treball en una fàbrica i la vida dels treballadors, lluny de la protecció de casa seua i de la seua família...

me pregunto fins a quin punt hi havia també ideologia... no sé veure-la del tot explícita en el llibre, tot i que a vegades me sembla entreveure-la, però... potser no.

me vénen al cap aquells alumnes marroquins que havien estudiat en universitats al Marroc i que estaven a les classes amb companys que no sabien ni llegir ni escriure... quan me preguntaven coses de política, de societat, de religió... quan m'explicaven les seues ganes de conèixer, de contrastar idees...

me ve el record d'irlanda, aquella vida en un entorn desconegut, les ganes de "marxar a fora", la curiosa sensació d'estrangera disposada a cobrar ben poc per tal d'aprendre l'idioma en contacte directe amb persones d'un altre país, amb unes altres tradicions, veient tantes dones joves amb cotxets plens de nadons, en un lloc on tanta gent se troba sense feina i on tanta ha hagut de marxar fora, disposada a treballar per ben poc... i a ser un "paddy", a "biddy" or a "mick"... per autèntica necessitat, no precisament comparable amb lo desig d'aventura i d'idioma d'una au-pair espanyola...

se'm barregen les relacions amoroses de Sandre en aquella Alemanya amb records del pis a Vila-Vilà, tercer segona... lo pati de llums, la llum reflectida a la paret del segon segona... la fotografia de Baalbek i la del cedre... les ampolles de colònia, possibles productes a comercialitzar al Líban des d'Europa... les poques explicacions d'una vida en constant contradicció entre l'enyor i el rebuig a la terra on vas néixer, aquella permanent confusió entre fugida i retorn... i, des de l'altra banda, la impensable i inesperada il·lusió apareguda dins al ventre... la sorprenent diversitat de maneres com les persones i la vida que cadascú acumulem mos apropem i desapareixem, sense mai del tot desaparèixer...

se'm barreja tot això, i em pregunto com pot ser que conegue tan tan poc res d'Alemanya, un país "d'aquí", d'Europa, més enllà dels tòpics nazis i dels camps de concentració...

i em perdo al començament del post, intentant buscar l'acompanyament d'alguna música que m'explique què sé jo d'Alemanya... és tan poc...

Modern Talking...? però si cantaven en anglès... o així és com jo solament els vaig conèixer...

Nina Hagen... m'adono que és l´única música que recordo haver escoltat en alemany a casa, des de petita... però tampoc és gaire el que recordo haver après d'altres països com frança, itàlia... de fet, d'enlloc.

sí que vam viure molts anys tancats al món... potser encara hi vivim ara.

entro a buscar la biografia de la Nina Hagen... i em trobo amb una família, també per a mi desconeguda del tot. filla de Hans Hagen, guionista d'origen jueu, i d'Eva Maria Hagen, cantant i actriu. (per què d'ella no en diuen l'origen? o per què diuen lo d'ell?)

son pare va morir quan ella era petita i la mare va ajuntar-se amb Wolf Biermann... un cantautor, acusat de contra-revolucionari a la República Democràtica Alemanya, motiu pel qual van haver d'exiliar-se.

aquí ja em perdo del tot.


me quedo distreta observant 46 segons d'aquella família, on també hi surt la filla de la Nina, Cosma Shiva...


Nina Hagen+Cosma Shiva+Eva Maria Hagen+Wolf Biermann



què deu significar "ermutigung"?



"ermutigung" - Wolf Biermann



i "die dritte liebe"...?


"die dritte liebe" - Eva Maria Hagen und Wolf Biermann

atles

passada la una, recollia l'aicard a l'estadi, on ha estat tot l'estiu jugant i aprenent a jugar a futbol amb altres companys, en un campus municipal, des de les nou del matí fins al migdia.

ha sigut lo primer any que ell ha volgut apuntar-se en aquell campus tan futbolístic, i la primera vegada que m'he atrevit a apuntar-lo, veient-lo a ell amb tantes ganes, tan il·lusionat, i després d'haver anat a parlar amb los responsables del campus, per a vore "com respiraven", i marxar tranquil·la i confiada, pensant que sí, que l'aicard "també" podia anar-hi.

cada migdia, tots los xiquets i una xiqueta sortien amb los cabells mullats, tornant de la piscina on anaven a banyar-se a última hora, després d'estar-se tot lo matí jugant a futbol, en un camp d'herba o a l'altre dels dos que hi ha a l'estadi,  cadascun i la una amb una pilota que van regalar-los lo primer dia i que cada matí tornaven a portar al camp, per a fer els entrenaments.

durant uns quants dies, van estar compartint los camps d'herba (lo camp de la pista d'atletisme i el de l'equip del "tortosa") amb un equip de jugadors professionals estrangers (japonesos, me sembla), més grans que ells, que van venir uns dies a fer un stage i també s'entrenaven allà.

l'últim dia, van fer un partit de futbol de comiat i em vaig poder permetre sortir abans de la faena per a anar a vore'ls jugar.

me vaig emocionar de vore l'aicard corrent pel camp, amunt i avall, buscant la pilota, tocant-la alguna vegada, animant als companys, atent al desenvolupament de cada jugada, i també de vore els companys, tractant-lo igual, coneixent-lo ja, animant-lo, o quan s'abraçaven, o quan se donaven la mà o es preguntaven "t'has fet mal?", o cridaven "és falta!", o "gooool!", o "aaaaaiiii!"...

mentrestant, a la pista dura de futbol sala,  uns xiquets marroquins també jugaven, sense entrenador i descalços. a les vores de la pista, parells de xancles, i també vinga a córrer amunt i avall.

no estaven apuntats a cap campus. allà es trobaven i també xalaven.

a l'entrada dels vestuaris, dalt de la porta, hi havia un paper blanc amb unes lletres en àrab i en català. era una convocatòria d'entrenament per als xiquets i joves que poguessen estar interessats a jugar amb un equip de futbol que no era "el tortosa" sinó "l'atlas", també tortosa.

aquells xiquets me van explicar que és un equip on la majoria dels jugadors són marroquins, "però tothom qui ho vulgue també hi pot jugar".
n'havia sentit a parlar... fa uns anys, joves marroquins m'explicaven la il·lusió que tenien de jugar a futbol. alguns d'ells van anar entrant a jugar amb equips de la zona. altres, senzillament se trobaven en algun camp disponible i jugaven.

no sé en quin moment van concretar lo naixement de l'atlas. un nom bonic per a un equip de futbol, penso ara.

atles 1 m. [ZOA] [MD] Primera vèrtebra de la columna vertebral que, articulada amb l’os occipital, sosté el cap. 2 1 m. [LC] [GG] Col·lecció de mapes en un volum. 2 2 m. [LC] [MD] Recull de dibuixos, d’esquemes, de fotografies, etc., adjunt a una obra. Atles d’anatomia. 2 3 [FL] atles lingüístic Conjunt de mapes lingüístics que registren les variacions dialectals fòniques, morfosintàctiques o lèxiques d’una o més llengües.


avui he trobat un vídeo a internet on un jove explica la formació i la filosofia de l'atlas. el que he vist i he escoltat, m'ha agradat. m'agradaria saber si també hi ha xiquetes...

http://www.tv3.cat/videos/1786069

potser la "immersió" ha sigut i encara pot ser una bona manera d'afavorir el coneixement i la convivència entre cultures i persones. però, també, compte: desaparició d’un astre en passar per l’ombra d’un altre o en passar per darrere seu (iéeec!).

lo fet que siguen les mateixes cultures i persones les que vulguen conviure i buscar possibilitats reals per a procurar i facilitar la convivència, ja sigue de forma premeditada o espontània, penso que també pot ser una bona manera.

l'aicard ha anat molt content tot l'estiu al campus de futbol "del tortosa". durant lo curs, és una altra història. molta banqueta...

també hi ha la possibilitat de fer futbol extraescolar, al col·legi, dos tardes a la setmana, després de les classes.

m'agradaria saber com funciona, com van les coses i com s'ho passen los xiquets a l'escola de futbol de l'atlas. també em caldrà que anéssem a vore "com respiren", i què li semblaria a l'aicard...

potser si ho fan en cap de setmana i la "filosofia banqueta" és diferent, encara podríem fer futbol a l'hivern...

Dhik Oqsuwy

me'n vaig del temps, o se me'n va, retallant i apedaçant guguelmaps, noms de pobles, deserts, muntanyes, camins, carreteres... i faig a la porta un tatuatge de terra i mar, amb una silueta que s'assembla a la de catalunya, però amb, al nord, lo delta, aín, lo sud, i tanta desconeguda terra... fronteres?

m'empapo de pe a pa en aquella web que sembla abandonada des de fa anys.
què em diu, del segle XIII? i què diu que què, del XVI? bateig imposat sota pena de mort o desterrament?

me perdo en un mundo babel, "adiós mundo cruel", "el libro de los réquiems", "rebelde sin causa"...
(però pobre de tu que et mòrigues, papa)

històries de maquis... "la pastora"... los masos... "la pastora"... la cova... "la pastora"... andorra... "la pastora"... garjola... "la pastora"...

lo viatge d'aquella dona en moto, amb una caixa de fusta, anant a buscar les restes del seu home, anarquista, per a tornar-lo al seu poble...

me'n vaig, me perdo... me passen les hores. i quan ho faig, més val que no em vulguen trobar, perquè trobar-me i trobar res ve a ser el mateix. és com si el cap necessités emportar-se'm, i se m'emporta.

passo els ulls per les inicials de qui vinc a llegir-vos... i em perdo en les que no estan. Dhik Oqsuwy...


DIC m.: cast. dique.
1. Terraplè o mur construït a la vora del mar, d'un riu, d'un estany o llac, per a contenir i aturar les aigües. 
2. Cavitat artificial a la vora d'una dàrsena o d'un riu, proveïda de comportes que permeten omplir-la d'aigua o buidar-la, i que serveix per a tenir-hi les naus i altres embarcacions el temps que s'han de carenar, adobar, netejar, etc. Aqueixa cavitat construïda en pedra s'anomena dic sec; hi ha també el dic flotant, que és una construcció de fusta, de ferro o d'acer, que té la mateixa aplicació que el dic sec, només que pot fer-se surar.
3. fig. Allò que conté, reprimeix o evita l'expansió d'una cosa (generalment d'orde moral). Posar un dic a les passions, als abusos, etc.
Fon.: dík (or., occ., val., bal.).
Etim.: de l'holandès dijk, mat. sign. 1 (entrat en el català per conducte del francès o del castellà).