Me vaig enamorar del poble d'Aín al començament de l'estiu.

Passejava els ulls per mapes virtuals, buscant una possibilitat de viatge, amb lo bon record de la vegada que vam anar amb los xiquets a Calaceit.

Lo desig de marxar, però no la necessitat d'anar gaire lluny sinó les ganes de trobar algun racó acollidor, fora d'aquí i a prop a la vegada.

A Calaceit vam arribar gràcies a la Trini, carinyeta de qui fa molt que no en sé res. Ella va ser qui em va aconsellar la casa de l'Almudí, on vam estar tan a gust amb los esquimalets, al tros de casa que Marcos mos va aguardar: Al-Kuza.

Calaceit, Fuentespalda, Penyarroja de Tastavins, lo Santuari de la Verge de la Font, La Fresneda... i la companyia encantadora de l'Aicard i de la Sara. Continuo encisada d'aquell viatge.

Amb esta nostàlgia va ser com vaig tornar a buscar un lloc on anar... i vaig fer cap a la Serra de l'Espadà.

I buscant encara un racó habitat però solitari, algun poblet tranquil i apartat, se'm va plantar Aín al davant. Me sembla que la pàgina web on vaig trobar-lo és en gran part la principal responsable d'este enamorament immediat.

L'enamorament continua. Físicament, no hi hem anat, però encara m'hi perdo, de tant en tant...

M'ha fet molta il·lusió i m'ha emocionat retrobar-lo en un llibre: Olor de terra, de Joan Josep Rovira, on en un capítol ne parla, amb Artana i Eslida.

Lo goig comença quan, a Artana, una velleta s'esglaia i després sospira agraïda de no ser atropellada, ni tampoc claxonejada, per un viatger que imagino (encara que no ho explica) que també va sospirar. I quan l'autor entra a l'església i a la mateixa entrada se sent atret per una pedra amb una inscripció àrab que el rector li explica que va trobar-la incrustada a la paret posterior del temple, i que comença amb un "Al·là és gran". Això en una Artana profundament religiosa, on lo vuitanta per cent de la població, segons diu al llibre, va a missa.

Espero que no li importe a Joan Josep Rovira que m'emporte als camins unes quantes línies del seu llibre:

Ahin serà sempre per a mi aquesta imatge d'una vesprada hivernal: el brancatge nu dels ametllers escalfat i amorosit per la llum del sol, que està ja davallant sobre el tall més alt de la Serra d'Espadà en estos indrets... Tres dones que cusen a la placeta de l'església, esperant que es "faigue hora de l'enterro". (...)

No conec res més d'este llogaret. Romandrà, però, sempre dintre meu. No sé per què. La natura humana és així.

Al capvespre arribo a Eslida.


Llijo este llibre (quant de temps feia que la núria no llegia sencer un llibre?, anys?) després d'haver disfrutat llegint i contemplant tres altres llibres del mateix Joan Josep Rovira: Circ Raluy (amb dibuixos del mateix Lluís, "lo pallasso del circo"), Tristana i Manduca (amb il·lustracions de Pasqual Vidal) i Cant Ibèric (il·lustrat per Frederic Mauri). Tres preciositats que m'han omplit des dels ulls a les entranyes i que m'han fet venir ganes de continuar llegint les removedores paraules, reflexions,  sensacions i vivències d'este "homo viator", estimador de la llengua, de la terra, del pensament, de les emocions i de les persones.

Quin gustet, haver trobat Aín a Olor de Terra, i anar seguint per Vilafamés, Cabanes, la Tinença de Benifassà...

Quina alegria, haver trobat també La ciutat lila, a casa mons pares, en una lleixa, envoltada d'altres llibres. Des de la primera pàgina, pell de gallina.

autoretrat familiar

dos tigres i una mona.


 
Macaco Louco - Crazy Monkey

equinocci?

és l'aicard qui em va dir que avui arriba la tardor.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Equinocci





el equinoccio para los mayas y toltecas, primera parte



el equinoccio para los mayas y toltecas, segunda parte

"oblit"

cada migdia i cada vuit o les tantes de la nit
t'esperava
l'esperava
i quan arribaves
quan arribava
ella corria a obrir-vos la porta

tu pujaves
ell pujava
per l'ull de l'escala
i ja et cridava
ja el cridava
carinyo! carinyo!

tu l'abraçaves
ell l'abraçava
i ella es fonia en aquells braços
a l'encontre de la teua boca
de la vostra
dels seus llavis


una àncora del record
"oblit", li diuen



"candombe del olvido" - Alfredo Zitarrosa


candombe del olvido

dónde estarán los zapatos aquellos
que tuve y anduve con ellos

dónde estarán mi cuchillo y mi honda
el muchacho que fui, que responda



el candombe del olvido
tal vez si yo le pido un recuerdo
me devuelva lo perdido

el candombe del olvido
tal vez si yo le pido un recuerdo
me devuelva lo perdido



ya no recuerdo el jardín de la casa
ya nadie me espera en la plaza

suaves candombes
silencios y nombres de otros
se cambian los rostros



el candombe del olvido
corazón dividido en candombes
no recuerda haber nacido

el candombe del olvido
tal vez si yo le pido un recuerdo
me devuelva lo perdido



quién me dará nuevamente mi voz inocente
mi cara con lentes

cómo podré recoger las palabras habladas
sus almas heladas



el candombe del recuerdo
le pone un ritmo lerdo al destino
y lo convierte en un camino

el candombe del olvido
tal vez si yo le pido un recuerdo
me devuelva lo perdido



qué duros tiempos
el ángel ha muerto
los barcos dejaron el puerto

tiempo de amar
de dudar de pensar y luchar
de vivir sin pasado



pero el candombe no olvida y renace en cada herida
del palo del tambor con alma y vida

el candombe del olvido
tal vez si yo le pido un recuerdo
me devuelva lo perdido



tiempo raudal
una luz cenital
cae a plomo en la fiesta de Momo

tiempo torrente
que fluye por Isla de Flores
llegan los tambores



fuego verde llamarada
de tus roncos tambores del sur
techos de seda bordada

fuego verde
llamarada de tus roncos tambores
del sur techos de seda bordada

rueda y rueda al infinito
el candombe no es un grito
se canta y no se baila, lailaraila...

que se baila y no se canta
el candombe es una planta
que crece y hasta el cielo se estremece

sólo canta porque puede
y olvida lo que quiere
la copla no lo mata ni lo hiere

flor azul en una lata
relámpago de plata
la vida no lo hiere ni lo mata

vuelve a amar y no se cansa
la vida no le alcanza
la muerte es una ingenua adivinanza

fuego
verde llamarada
de tus roncos
tambores del sur
techos de seda
bordada

la, lalala, lailala, lailalaila...




"de no olvidar" - Alfredo Zitarrosa


de no olvidar

y tu recuerdo
permanecido
me está diciendo me está diciendo que no hay olvido

breve es mi canto
que no te olvida
piel y latido piel y latido
sombra encendida

siento en el alma
como puñales
filos metidos filos metidos en manantiales

ya no te espero
nada me explico
madero muerto madero muerto
te crucifico

a qué has venido
vuelve al pasado
déjame solo déjame solo
quién te ha llamado

siento en el alma
como puñales
filos metidos filos metidos en manantiales

una jove de vint-i-un anys ahir plorava desconsolada després de saber que no li renovaran lo contracte en una fàbrica on ha estat treballant dos mesos i mig. la faena consisitia a descarregar camions de pavos i pollastres per a després buidar-los-hi les entranyes, a les sis del matí. cada dia, quan arribava a casa, sa mare li dia, "vés, passa a dutxar-te", per a que pogués desfer-se d'aquella pudor d'animals morts i de vísceres impregnada al cos, però la filla, plena de blaus a les cuixes de descarregar les caixes, hi anava sense pressa, "ja ni la noto", acostumada al que convingue.

avui, la mare m'ho explicava. li pren lo cor. "vore una xiqueta tan jove plorant per una faena"... i una faena tan dura.

(al cap d'un rato, per internet, jo compro tres llibres)

zoom d'un racó de finestra

si vinc al blog o entro a llegir-vos i m'hi estic més de cinc minuts, sóc pell: quedo aquí com atrapada. és per això que de tant en tant necessito ser capaç de no entrar (per la incapacitat d'entrar i saber sortir sense quedar atrapada). tantes coses per fer que van quedant aparcades i acumulant-se si no m'hi poso... i per a posar-m'hi, necessito temps. però si entro aquí, l'espai de temps que tinc se'n va tot per este forat de blog i de blogs. i no pot ser. de tant en tant, m'ho demano: no pot ser, núria, que has de fer això i allò i allò altre... coses de la feina que he de fer fora de la feina, coses de la casa, papers, números, "economia domèstica"... coses de l'associació, a la que tan poc temps i tan poques energies dedico, quan penso que és important i a més sé que quan ho faig, m'agrada. important per l'aicard, pels seus companys, per natros, per les altres famílies... també per a la societat. no sé si "important" és la paraula. necessari, penso. i interessant... temps per a estar amb los xiquets, fer els deures, jugar amb ells, mirar que tinguen les coses que els fan falta, pensar i combinar horaris i activitats que fan, buscar i compartir amb ells coses que els agraden i coses que els poden anar bé, procurar que aprenguen alguns hàbits i buscar maneres (hàbits d'higiene quotidiana, de cura de les coses, d'atenció, d'ordre, d'exercici físic, de descans, de no fer-se pipi al llit a la nit, de col·laborar amb les feines de casa, de diàleg, de respecte, de no barallar-se, de comprendre's, de fer-se entendre...) coses que penso que no hauria de necessitar temps per a dedicar-m'hi, que hauríem d'anar fent-les espontàniament, però a les quals necessito dedicar-hi temps. coses dels col·legis... buscar la col·laboració mútua amb los mestres, l'esforç i la motivació dels xiquets... anotacions a les agendes i no defallir quan passen los dies i no hi ha resposta. buscar temps per a anar a l'escola i parlar amb los mestres, preparar per escrit tot allò que m'agradaria que parléssem... que la sara comença primer, que l'aicard ja fa sisè, últim any (potser) d'escola, i després? (i encara que fos un altre el curs escolar...) coses de salut... visites a metges, plaquetes de l'aicard més baixes que mai, però tot bé, propera intervenció de l'aicard, fimosi per segona vegada, esta vegada per a treure-li un quiste que se li ha fet i dixar el gland al descobert per a facilitar la higiene, amb previsió de possible transfusió de plaquetes i ingrés a l'hospital, en una intervenció que podria ser ambulatòria, però com acostuma a ser una operació amb bastant sagnat... precaució. i volen aprofitar l'anestèsia per tornar a mirar el moll de l'os... d'acord. procurar que el xiquet aprengue a "tocar-se'l", a agafar-se el penis quan va a pixar, que aprengue a rentar-se'l, que no li face impressió, que ho face relaxat i amb tota naturalitat... l'altre dia, per primera vegada, me sembla, parlava amb ell de com "los homes", i els nois, i els xiquets, poden trobar gustós fer-se carícies, tocar-se, fregar-se... com s'exciten a vegades, los possibles perquès de la trempera... vaig preguntar-li si ell ja ho sabia tot això, i em va dir que no. en part, me va estranyar; en part, no. intentava explicar-li que "tocar-se" no ha de fer cap mal, que quan fa mal és per alguna raó, o perquè hi tenim alguna ferida o dolor, o de fer-ho massa fort o bruscament, però que amb lo temps anem aprenent a tocar-mos a natros mateixos, a conèixer-mos, i no solament no té per què fer mal sinó que pot ser gustós, i si alguna cosa mos fa mal, hem de dir-ho i buscar què passa... vaig estar buscant més informació de la circumcisió... pensava fer-ne un post. però més important que fer-ne un post és pensar si considero que realment serà la millor opció, perquè hi ha arguments en contra i a favor. de moment, me sembla que sí, que serà el millor. fer els lavabos, la cuina, les habitacions, lo menjador, la terrassa, la roba... tot això, com les altres coses, una feina constant i interminable, que és més fàcil de portar com menys embrutem i com menys desendrecem, com més hàbits apresos tenim d'aquells que no hauria de caldre pensar. no estar-me fins les quatre... al blog o passejant per blogs. però tampoc com vaig fer anit, rebobinant i fent números de casa... o ordenant quaderns d'escola, materials diversos... anar a dormir, descansar... reposar les neurones de tant en tant... (havia començat escrivint això a la finestra dels comentaris del post d'abans, però m'he passat dels cinc minuts que comentava... i ja l'he cagat. res: que per tot això necessito, de tant en tant, no venir a esta casa, ni a llegir-vos).

per nosequantèssima vegada, me demano pausa de blog per uns dies.
ja tornaré.


"se'n va anar" - mina

bombolles i tolls

"clar de llunes" (1a part) - pep bou


 "clar de llunes" (2a part) - pep bou


aigua sabó fum bombolla toll
fum toll aigua bombolla sabó
toll bombolla aigua fum sabó
bombolla sabó aigua fum toll

toll toll
bombolla
bombolla bombolla
toll

fum
aigua
sabó


on te la guardes, elefant?
dins al cap? al cos?
a les bombolles?
al toll?
on és, que se'n va?

de què em parles? des d'on?
on ets tu i on les bombolles?
on, el toll?

. . .

helicòpter
davantal
cafetera
semàfor
sabó

una bombolla! sabó!

o un toll...

avui me sento tan cansada que sembla dillumacrejoudres. però encara és dilluns.

me beuré un ibuprofè amb un got d'aigua... i que se'm tanquen los ulls.

la panacea

"miccionari de sinònims"

catalunya: panacea.

panacea: catalunya.

passar les ungles per l'esquena... fins adormir-se


(semblant a allò que diu la carme... "fins l'infinit")

de noms i de "propietats"

Demà comença el col·legi. Demà comencen i comencem, tot i que fa dies que anem amunt i avall amb los preparatius. Motxilla i estoig, llibretes, carpeta, folrar els llibres (natros encara en tenim), carmanyola i cantimplora per a l'esmorzar, tovalloleta, necesser amb raspall, pasta de dents i tovallola per al dinar, necesser amb tovallola, sabó, pinta i colònia per a educació física, xandall, jaquetes, flauta... i tot ha d'anar ben mar... Anava a dir "marcat", però potser hauria de trobar una altra paraula més adequada per "posar el nom" (en lloc d'una marca) a les coses. Anomenar? Nomejar? Escric això després d'haver llegit estos últims dies un escrit de Santiago Alba Rico traduït al català per Joan Vecord (o Ivan Roig) que m'agrada i em sembla interessant: marques o noms.

Enguany, a primer, no mos han fet comprar el material fungible (llapis, goma, maquineta, paper, cartolines, colors, ceres, gomets, pega...). La instrucció va ser fer un ingrés en un compte corrent de l'escola, i és allà on trobaran tot el material, a compartir. A la reunió de divendres, mos van dir que a Nadal, en qualsevol cas, renovarien el material, "tant els colors que puguen estar trencats com els que no, tant si n'hi ha de més vells com de més nous". Això ja no ho vaig entendre. Per què fer-ho així, en lloc de permetre que cada llapis i cada color, cada maquineta o cada goma, visqués fins al final dels seus dies? També van dir que si, durant el curs, algú perdia el llapis, per exemple, entre el viatge entre casa i el col·legi, la família havíem de comprar-ne un altre, "per a fomentar que cadascú es face responsable del seu material i evitar els abusos". No sé quantes oportunitats de pèrdua hi haurà. Potser cap, "pel bé de la comunitat". Me pregunto si n'hi hauria  d'haver alguna, per millor comprendre-ho. De tota manera, a part de l'escola, també som la família qui hem de transmetre als menuts que hem de cuidar les coses, com cuidar-mos les persones, pel bé nostre, pel de la comunitat, pel dels materials i per tot el que ens envolta. Qualsevol dia serà la Sara qui, veient-me mossegar la punta d'un llapis, me preguntarà si sé quant trosset d'arbre se'n va en una caixa de llapis...

Avui, mentre ella escrivia cal·ligrafia en un quadern, pensava en los ordinadors que ompliran moltes aules, segons diuen. T'imagines si fos enguany, quan just comença a escriure, que tot ho hagués de fer sobretot teclejant? Hauríem de canviar l'habilitat de la lletra lligada per la teclejada, l'atenció en l'espai suficient i ordenat dels marges, la rectitud de la línia, la lletra clara, uniforme i arrodonida, les regles de separació de síl·labes a final de línia, per l'aprenentatge de les funcions de format del text, que permeten de qualsevol manera escriure i arreglar el text (o no arreglar-lo) al final de tot o en qualsevol altre moment: tamany i estil de la lletra, o "font", interliniat del paràgraf (senzill, doble, "1.5 línies"... mínim, exacte, múltiple?), configuració dels marges i de la posició de la pàgina (en pantalla, perquè no sempre serà "paper")...

De moment, continuarem aprenent a escriure. Vull dir, a escriure...? Com ho diria? Escriure a mà? "Manuscriure"? Però també escrivim "a mà" quan teclegem, o quan ho fem amb un esprai o amb un pinzell, o amb la punta del dit damunt de la pell, o a la terra, o en una paret, o a la roba, o en un vidre... Potser  "llapiscriurenpaper", "boliscriurenpaper"? No ho sé, com ho podria dir.
I què he estat fent, este matí, quan "escrivia" el nom de la Sara en vetes de roba a la jaqueta i a les tovalloles? Artesania?

I a nivell "ideològic", o "materialista", o "polític"...? Tornant al text que he enllaçat al començament, "posar el nom" no és, de fet, una de les formes més explícites de "marcar" la propietat privada? "Això és meu i no de ningú altre"...

A la llibreria, la dependenta em comentava que ella posa el nom a la veta "i també en algun altre raconet, per si de cas"... Una veta és cosible i descosible... Però una marca "secreta", a diferència de les marques comercials, només ella la sap, i, en cas de dubte, podria servir per a demostrar-ne la seua propietat.

Se'm fa estrany pensar que sóc una "empresària". Ho hauria d'escriure (i pensar) amb totes les lletres i sense cometes, tal qual: empresària, allò que mai hagués volgut ser, allò que sempre "vaig tenir clar" que no seria, una de les màximes representacions del "capitalisme" (i torna-hi amb les cometes...), o de la burgesia, de la desigualtat social, de l'ambició econòmica, de les injustícies... 

(algun dia m'agradaria escriure'n alguna cosa, d'esta... "mala-consciència")

aigua i María Pagés

Ahir va entrar sencer a l'aigua per primera vegada en sis mesos. Mig any sense poder sentir-la caent-li al cap i mullant-lo tot de dalt a baix, vigilant que no li arribés al catèter que ha portat clavat a la carn, des del mes de març, al pit dret, en aquell raconet que hi ha sota la curvatura de la clavícula.

No hi ha hagut platja, ni piscina... ni dutxa lliure. Sí passejades, moltes, cada dia. Aixecar-se vora les sis del matí, a la mateixa hora que el fill, lo germà, i compartir amb ell i amb lo paisatge dels ports i de la vall i del riu i del cel, quan encara fosqueja i comença a fer-se de dia, lo moment de l'esmorzar, com un ritual de tota la vida, fins l'hora de marxar a treballar i l'hora de ja no anar-hi. Passejades en silenci, solitàries o amb lo David i la Marina, camí de la Creu i més enllà.

No s'ha queixat en sis mesos. Ni un gemec, ni una amargura. Al contrari, cara tranquil·la, bromes, somriures. "Inhumà" gairebé, diria, si no fos perquè el conec i la seua hiperhumanitat m'al·lucina.

Ahir va entrar a l'aigua. Vaig preguntar-li com va anar aquella primera experiència i em va respondre tranquil·lament "bé", prou feliç.

"Ton pare té ganes de portar-te a veure la María Pagés". Però, si ja hi heu anat... "Va ser impressionant, núria, i a ell li encantaria tornar a anar-hi amb tu".

Un espectacle de ball flamenc... "Autorretratos", on l'artista hi aboca la seua vida. Ma mare m'explica la intensitat de la música, del moviment... "Una dona sentada en una cadira, tota de negre vestida", i s'aparta de la taula per a ensenyar-me la postura, assenyalant-me amb los dits l'exacta col·locació de la faldilla i reposant després sobre els ginolls les dos mans. "Vam estar cinc o deu minuts seguits aplaudint, quan va acabar", va dir ell. "Vam pensar en tu. T'agradaria".

L'última representació, al Teatre Poliorama, la faran el dinou de setembre. El disset tenim analítica i visita a Hematologia, a Sant Joan de Deú, per la revisió de les plaquetes de l'Aicard. Hem de ser allà a les 8 del matí, de manera que podríem anar a dormir a Barcelona la nit abans i aprofitar el viatge per a (re)conèixer la María. Clar que m'agradaria.




María Pagés (entrevista, 2008?)



María Pagés (entrevista, 2010)

canvio taekwondo per hula-hoop

Dubstep + Hoop = Mona
Mona Qaddoumi

Ho confesso, va: l'altre dia vaig comprar dos hula-hoops. Un de més petit, per a la Sara, i un de més gran, suposadament per a mi. De moment, la Sara ja domina amb la cintura el hula-hoop gran. "Lo petit, per als braços", me diu... Jo... Me sembla que em quedaré a viure a la prehistòria del hula-hoop. Però em va fer il·lusió trobar-ne i pensar que potser, de tant en tant, sense haver de sortir de casa, podia intentar l'atreviment (amb fracàs assegurat) de fer moure aquell aro al voltant del meu cos, l'aventura impossible de jugar amb estos moviments que em semblen apassionants de cercles i espirals, i canvis de sentit, de ritme, de velocitat.

M'al·lucina vore com ho fa la Mona Qaddoumi. Me quedo flipada mirant-la...

Si pogués solament aguantar el hula-hoop a la cintura tres o quatre voltetes..., per a mi ja seria extraordinari. Mentre ho fes, podria imaginar que estic fent altres moviments, encara que en realitat estigués, patuda, esmelagant-me per a que el hula-hoop no caigués a terra. De fet, ja m'ho imagino ara, amb lo cul esclafat a la cadira i tot lo cos acartonat com lo tinc. Me passa com quan escolto música o veig persones ballant, que sense moure'm ja em sento per dins com si estigués ballant.

Ja una vegada, fa anys, vaig flipar també quan vaig trobar este home ballant amb lo hula-hoop...
uuuaaah...


"my music" - sikter

Devia ser com la Sara quan me vaig "enamorar" per primera vegada del moviment del hula-hoop...

Avui he anat a portar-la a Amposta, amb son pare. Quan torne, m'agradarà compartir amb ella estes imatges...

 
"baila con el hula-hoop" - Enrique i Ana

O sigue: d'impossible en impossible, canvio taekwondo per hula-hoop.

(me feia vergonya explicar-ho, veigues)

d'escoltar-te cantant a la llibertat, m'has fet venir ganes de ballar un vals...

ballem-lo?




Els meus ulls aquí - Lluís Llach


Quan el vent
és l'antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l'amor és brau
i en el joc, fidel,
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar
és l'antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l'amor és brau
i en el joc, fidel,
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps...

quan el temps...


Temps era temps, quan encara les bruixes campaven dalt del campanar

i eren mestresses de nits i tempestes amb línies de vols regulars...

"Passeu, nens, passeu!"
és com un guinyol.

Ei!, canta el gall!, s'ha aixecat el teló!
Acte primer, a poc a poc surt el sol.


La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall...


Temps de fileres
de carros mandrosos que anaven buscant l'horitzó.
Temps del llonguet i la bossa de cuiro
per anar a escola i "cara al sol".

Temps de dir "mossèn: fa més d'un mes
i no sé quants mals pensaments he tingut",
"fes un promig! fes un promig!".

"Tocar les parts és pecat!, valga'm Déu!
Deu mil inferns van cremant!, valga'm Déu!"

Ai, pels anys cinquanta, la moral dins d'un bastó...


Temps de cinema a tres peles amb dret a xiular pel retall del petó,
mentres els avis practicaven llengües amb els turistes dels contorns:

"Vus tiré tot druat i després truas quilometres giré cap a la goix i ja ho trobareu, ja ho trobareu".

"Veus com m'ha entès? El proper te'l fas tu!",
"psè!, en francès qualsevol se'n en surt!"

Ai, pels anys cinquanta, la saviesa dins del cor...


Quan el temps
és l'antic company
que et fa ric en records i pobre en el que vindrà,
i amb el vent, tan brau,
i amb la mar, fidel,
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

Penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

Quan el temps...

quan el

temps

carles santos: apologia i pràctica de la llibertat

son les cartos...
corles santos?
no, carles santos!

si estem perdent llibertats, qui les perdem som natros.
no sé si és perquè "estem manipulats". alguna vegada no ho hem estat?
no ho sé, què mos passa. ni si mos ho volem preguntar.
a vegades tinc la sensació que despreciem la llibertat, que la tractem com si fos poca cosa.
tant que costa trobar-la, recuperar-la...
fins i tot mos pesa, a vegades. com podem ser tan sobrats?
no parlo d'una llibertat estrambòtica, sinó de vivències de llibertat i de no-llibertat, d'allò que podem notar.
"apologia i pràctica de la llibertat". per petita que a algú li pugue semblar, penso que som molt afortunats quan podem vore-la, escoltar-la, sentir-la, llegir-la, intentar escriure-la... viure-la.



"tramuntana tremens" carles santos (1989)



carles santos



"ricardo i elena" - carles santos (2000)



exposició de carles santos a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (abril de 2007)




"bujaraloz by night" - carles santos, amb garabato de lamparone...?


http://www.carles-santos.com/principal.html