entremig d'un escribano palustre, una veu intensa cantava el blau del mar i del cel, la blancor de les flors creixent encara al cirerer, mentre algú pronunciava una carta dirigida al planeta terra, plena de pórtland, d'ampolles de plàstic i de quitrà, i "aquells que realment et vulguin salvar, que pol·lucionin més perquè ens extingim abans"...
dos maneres contraposades de referir-se a la natura: una, senzilla, assaborint la vida; l'altra, com ressentida... tambors ancestrals amb teclats robotitzats, i canvi de música, cordes a carícies, les tecles se suavitzen... tambors i veu parlada, endurida... arpegis i veu que encara respira i olora la vida... les dos veus, les dos músiques, pensant (confiant) en algun dia, quan ja no hi serem.
el mar és blau
i el cel també
i encara creixen flors blanques del cirerer...
i el sol naixerà i es pondrà cada dia
quan no hi serem nosaltres.
algú farà el seu niu com si fos el primer...
vaig buscar els trossets de lletra que recordava, però no vaig trobar res.
vaig escriure un correu al escribano palustre. i em va respondre. "la cançó és blau, d'ilia hug, inclosa en un disc, esbossos, autoeditat. pots trobar-ne més informació al seu myspace".
vaig escoltar fuig, "un tribut al mestre" adrià puntí, o josep...
vaig escoltar succiona mal... i em va costar una mica arribar a trobar-me amb la boca oberta, i plena. vaig recordar la "labor" de les putes (per exemple) disposades a beure's algunes llets especialment amargues, o amargades, amargants... una amargor més enllà de l'amargor natural de la llet, que moltes vegades, afortunadament, mos pot fer sentir i pronunciar "succiono mel", en lloc de "mal"...
m'estranyava no trobar-hi blau...
avui, al triangle, entre la hac i la jota, l'he trobat, en aquells esbossos, i fins i tot he pogut reescoltar-la.
un cedé blau, amb unes mans dibuixades, i un peix a l'aigua. a dins hi ha les lletres.
a internet no he pogut trobar blau. però sí fuig... succiona mal... al seu myspace, també por, una altra de les cançons que més m'ha agradat.
qui canta amb l'hug blau? clàudia schneider...?
no conec cap clàudia. he trobat cantant òpera una clàudia schneider, en una obra del carles santos, però no sé si deu ser la mateixa...
"succiona mal" - ilia hug
tu també estàs ben cansada
de que t'expliquin problemes
de que a cada cantonada
algú et carregui de penes
però tens aquesta virtut
de saber alleugerir el plor
de transformar els moments dolents
i canviar-los de color
succiona mal, fem un món millor
succiona mal
succiona mal, empassa l'amargor
succiona mal
succiona mal, amansa l'animal
succiona mal, fes-ho
fins al final...
... succiona-me'l
i n'hi ha pocs com tu que escoltin
i que no et volquin la merda
tu saps el que necessiten
aquells que tenim esquerdes
fes-ho un altre cop per mi
treu-me les tensions de sobre
transporta'm a l'infinit
absorbint allò que em sobra
succiona mal, fem un món millor
succiona mal
succiona mal, empassa l'amargor
succiona mal
succiona mal, amansa l'animal
succiona mal, fes-ho
fins al final...
... succiona-me'l
"fuig" - ilia hug
fuig de tu mateix i adora't
reinventa't a cada instant
i t'agafes al que trobes
el talent et va matant
llum intensa del teu passat
guardada sota una col
energia que vas robant
d'aquells que no et volen sol
i si algun dia jo m'enlairo cap a mart
que algú m'amarri a un arbre
que m'agrada molt volar
i mai he tingut por a caure
fragilitat del sensible
expectatives molt grans
omples coixins de cervesa
o de vi
se t'escapen de les mans
però sempre tindràs la màgia
d'encendre flames quan cal
deixa'ns encara més somnis
no ofeguis el teu regal
i si algun dia jo m'enlairo cap a mart
que algú m'amarri a un arbre
que m'agrada tant volar
i mai he tingut por a caure
m'enlairo...
lligueu-me fort a un arbre...
m'agrada tant volar...
i mai he
tingut
por a caure
"el fervor de la perseverancia" (2007) - claudia schneider - carles santos
zavishcvondervari taire
haydin waidenzin ronfaine
jalsin ishtvirine xaiden
zintin biriznishtfergane
troile
driviri...
: s
...
31 d’agost 2010
29 d’agost 2010
alfredo domínguez romero
Fa dies que no em surten les paraules i no escric.
Aquí, una biografia d'Alfredo Domínguez molt ben escrita, penso, amb fragments del llibre de José María Pantoja, Alfredo Domínguez Romero, arte que perdura en el tiempo:
Alfredo Domínguez - Vida, Pasión y Muerte. http://www.facebook.com/group.php?gid=19509748121
I una altra pàgina, amb discografia seua: http://www.delosandes.com/grupos/a/adomin.htm
"sí, señora, yo soy un indio" - Alfredo Domínguez Romero
"al perro boliviano" - Alfredo Domínguez Romero
"añoranza" - Alfredo Domínguez Romero
"villancico" - Alfredo Domínguez Romero
"la incantable cueca d'Alfredo Dominguez" - Jean-Pierre Cosneau (guitarra) , Jean-Christophe Alain (quena) i Jean Vidaillac (charango)
(presentació de Gilbert Favre, company d'Alfredo al grup Los Jairas)
La Naira
Aquí, una biografia d'Alfredo Domínguez molt ben escrita, penso, amb fragments del llibre de José María Pantoja, Alfredo Domínguez Romero, arte que perdura en el tiempo:
Alfredo Domínguez - Vida, Pasión y Muerte. http://www.facebook.com/group.php?gid=19509748121
I una altra pàgina, amb discografia seua: http://www.delosandes.com/grupos/a/adomin.htm
"sí, señora, yo soy un indio" - Alfredo Domínguez Romero
"al perro boliviano" - Alfredo Domínguez Romero
"añoranza" - Alfredo Domínguez Romero
"villancico" - Alfredo Domínguez Romero
"la incantable cueca d'Alfredo Dominguez" - Jean-Pierre Cosneau (guitarra) , Jean-Christophe Alain (quena) i Jean Vidaillac (charango)
(presentació de Gilbert Favre, company d'Alfredo al grup Los Jairas)
La Naira
23 d’agost 2010
vida i treball a les mines de carbó
Avui hem visitat la mina "Se verá" (en algun lloc he llegit "severa"), a la població d'Escucha, província de Teruel.
Veníem d'Alcorisa, a la comarca del Bajo Aragón. No sabia que existia una comarca veïna amb lo nom de Cuencas Mineras.
En una hora i quart, mos hem endinsat per galeries subterrànies fins a 200 metres de profunditat, i mos han explicat un munt de coses interessants del treball a les mines de carbó. Homes que anaven excavant la terra, perforant-la amb explosius, amb màquines o a pic i pala, en busca de vetes de carbó, recentment, amb la llum del casc i una bateria a l'esquena, o amb candils de carbur, abans; que mullaven la roca per a evitar la verinosa sorreta de sílice; que havien de protegir l'esmorzar penjant-lo en alt per a que no se'l mengessen les rates, i després els en donaven, perquè tenir-les a la vora podia salvar-los en cas d'haver-hi un accident, ja que les rates els indicaven la possible sortida a l'exterior; homes que sovint havien de treballar ajupits, o arrossegant-se, obrint vies de ventilació per on pogués circular l'aire, utilitzant moixonets quan havien d'anar més avall, per a saber si hi havia oxigen o no n'hi havia; havent de segar els mànecs del pic quan l'espai era molt reduït, o introduint maquinària peça a peça que després, mig a fosques, muntaven... Mules que baixaven amb les potes lligades i els ulls tapats, per a després fer-les treballar com animals de càrrega, que una vegada a baix, també protestaven i es negaven a treballar si ahir eren tres vagonetes i avui volien que en fossen quatre... Fustes que servien per avisar de les contraccions de la terra, quan cedien i cruixien; "arcos" de ferro, com costellades, reforçant les galeries ja fetes...
Ha sigut una visita impressionant. Avui, en aquella zona, ja no hi ha mines funcionant, ni homes que hi treballen. La guia mos explicava que ella, "dándole al pico", és de les poques dones que hi treballa.
http://www.museomineroescucha.es/
"Juan Minero" - Alfredo Domínguez (Bolivia)
"Los carboneros" (México)
Negro como el carbón (Asturias)
"A la mina no voy" - Quilapayún
"En la planta 14" - Víctor Manuel
Canción del minero - Víctor Jara
"máquinas mineras" (Pozu San Inocencio 1990)
visita mina Chiflón (Lota - Chile) 1
visita mina 2
visita mina 3
visita mina 4
visita mina 6
visita mina 7
canción del minero
Veníem d'Alcorisa, a la comarca del Bajo Aragón. No sabia que existia una comarca veïna amb lo nom de Cuencas Mineras.
En una hora i quart, mos hem endinsat per galeries subterrànies fins a 200 metres de profunditat, i mos han explicat un munt de coses interessants del treball a les mines de carbó. Homes que anaven excavant la terra, perforant-la amb explosius, amb màquines o a pic i pala, en busca de vetes de carbó, recentment, amb la llum del casc i una bateria a l'esquena, o amb candils de carbur, abans; que mullaven la roca per a evitar la verinosa sorreta de sílice; que havien de protegir l'esmorzar penjant-lo en alt per a que no se'l mengessen les rates, i després els en donaven, perquè tenir-les a la vora podia salvar-los en cas d'haver-hi un accident, ja que les rates els indicaven la possible sortida a l'exterior; homes que sovint havien de treballar ajupits, o arrossegant-se, obrint vies de ventilació per on pogués circular l'aire, utilitzant moixonets quan havien d'anar més avall, per a saber si hi havia oxigen o no n'hi havia; havent de segar els mànecs del pic quan l'espai era molt reduït, o introduint maquinària peça a peça que després, mig a fosques, muntaven... Mules que baixaven amb les potes lligades i els ulls tapats, per a després fer-les treballar com animals de càrrega, que una vegada a baix, també protestaven i es negaven a treballar si ahir eren tres vagonetes i avui volien que en fossen quatre... Fustes que servien per avisar de les contraccions de la terra, quan cedien i cruixien; "arcos" de ferro, com costellades, reforçant les galeries ja fetes...
Ha sigut una visita impressionant. Avui, en aquella zona, ja no hi ha mines funcionant, ni homes que hi treballen. La guia mos explicava que ella, "dándole al pico", és de les poques dones que hi treballa.
http://www.museomineroescucha.es/
"Juan Minero" - Alfredo Domínguez (Bolivia)
"Los carboneros" (México)
Negro como el carbón (Asturias)
"A la mina no voy" - Quilapayún
"En la planta 14" - Víctor Manuel
Canción del minero - Víctor Jara
"máquinas mineras" (Pozu San Inocencio 1990)
visita mina Chiflón (Lota - Chile) 1
visita mina 2
visita mina 3
visita mina 4
visita mina 6
visita mina 7
canción del minero
19 d’agost 2010
música gallega
Des de Galícia, arribo a un "igloo". Un dels grups gallecs que recull lo llibrecedé 50 anos de pop, rock e malditismo na música galega, de Fernando F. Rego.
Me va agradar escoltar l'entrevista que li feien a l'autor del llibre en un programa (no recordo quin) a Radio 3. Parlava de música "amb molt de coneixement", i amb molt de carinyo, amb un to gens pretensiós, abocant en pocs minuts un extens repertori de grups gallecs, coneguts i "desconeguts", reconeguts o oblidats, amb carreres llargues o curtíssimes...
Dels grups que va dir, només vaig reconèixer Siniestro Total i Aereolíneas Federales, i que lluny he viscut de Galícia i que poqueta cosa n'he rebut tota la vida, vaig pensar.
50 anys de música, recollits en un llibre i en un cedé. Deu ser molt interessant.
Me va fer gràcia escoltar els records que tenia d'un programa infantil que feien a Galícia, "donde emitían bola de dragón y otras series por el estilo", i on hi barrejaven videoclips que van obrir les orelles i els ulls a molts xiquets i joves com ell.
Fa uns dies, buscant "superstition" (també després d'haver-la escoltat a la ràdio), vaig trobar l'Stevie Wonder cantant en un capítol de Barrio Sésamo, "on Sesame Street". Tornant a mirar el vídeo, imagino el Fernando agafat a la barana del balcó, flipant amb algun d'aquells grups.
"superstition" - Stevie Wonder
Entre els grups que hi ha al cedé 50 años de pop, rock y malditismo en la música gallega... un igloo.
M'ha agradat lo ritme i la intensitat de la música d'esta cançó, "todos somos átomos". L'argument del vídeo... Me catxis. Me sap greu pel paio sol que està patint al lavabo, mentre una parella follen a l'altre costat de la paret. Potser és una història completament inventada, pura ficció. O potser si no fos per la història, no existiria la cançó.
Fa molt de temps que no surto a la nit, i fa molt que no entro en una discoteca. Quan hi anava, xafava poc los lavabos. No podia i no volia parar de ballar. També ho faria amb esta cançó.
"todos somos átomos" - Igloo
Me va agradar escoltar l'entrevista que li feien a l'autor del llibre en un programa (no recordo quin) a Radio 3. Parlava de música "amb molt de coneixement", i amb molt de carinyo, amb un to gens pretensiós, abocant en pocs minuts un extens repertori de grups gallecs, coneguts i "desconeguts", reconeguts o oblidats, amb carreres llargues o curtíssimes...
Dels grups que va dir, només vaig reconèixer Siniestro Total i Aereolíneas Federales, i que lluny he viscut de Galícia i que poqueta cosa n'he rebut tota la vida, vaig pensar.
50 anys de música, recollits en un llibre i en un cedé. Deu ser molt interessant.
Me va fer gràcia escoltar els records que tenia d'un programa infantil que feien a Galícia, "donde emitían bola de dragón y otras series por el estilo", i on hi barrejaven videoclips que van obrir les orelles i els ulls a molts xiquets i joves com ell.
Fa uns dies, buscant "superstition" (també després d'haver-la escoltat a la ràdio), vaig trobar l'Stevie Wonder cantant en un capítol de Barrio Sésamo, "on Sesame Street". Tornant a mirar el vídeo, imagino el Fernando agafat a la barana del balcó, flipant amb algun d'aquells grups.
"superstition" - Stevie Wonder
Entre els grups que hi ha al cedé 50 años de pop, rock y malditismo en la música gallega... un igloo.
M'ha agradat lo ritme i la intensitat de la música d'esta cançó, "todos somos átomos". L'argument del vídeo... Me catxis. Me sap greu pel paio sol que està patint al lavabo, mentre una parella follen a l'altre costat de la paret. Potser és una història completament inventada, pura ficció. O potser si no fos per la història, no existiria la cançó.
Fa molt de temps que no surto a la nit, i fa molt que no entro en una discoteca. Quan hi anava, xafava poc los lavabos. No podia i no volia parar de ballar. També ho faria amb esta cançó.
"todos somos átomos" - Igloo
18 d’agost 2010
me quedo encantada mirant una vegada i una altra un vídeo amb la "inserción desactivada por solicitud"...
"si tú no vuelves"... "lost in translation"
http://www.youtube.com/watch?v=JQkMSj2gfc8&feature=related
"si tú no vuelves"... "lost in translation"
http://www.youtube.com/watch?v=JQkMSj2gfc8&feature=related
17 d’agost 2010
ho sento
ho sento,
ser tal com sóc,
quan penso que puc doldre a algú.
me sap greu, a vegades, sentir-me lliure
i pensar que la llibertat pot ferir.
no voldria que fos així.
potser no ho és, iruna, i patixes sense caldre.
a vegades ho he viscut, haver patit sense caldre,
i m'he commogut de sentir
que sobretot prevalia
una profunda comprensió i estima.
ser tal com sóc,
quan penso que puc doldre a algú.
me sap greu, a vegades, sentir-me lliure
i pensar que la llibertat pot ferir.
no voldria que fos així.
potser no ho és, iruna, i patixes sense caldre.
a vegades ho he viscut, haver patit sense caldre,
i m'he commogut de sentir
que sobretot prevalia
una profunda comprensió i estima.
"sense dir res"... ni esperar resposta, ni lectura
(poemes de Clementina Arderiu a "contraclaror", amb introducció i selecció de Maria Mercè Marçal)
"I si la mort sotjava...?"
I si la mort sotjava
allà al mig del camí?
- Deixa la mort que sotgi:
tal és la teva fi,
i tot serà endebades;
no t'ha de compadir.
No la defugis massa,
que ella bé et cercarà.
Fes-te'n millor l'amiga;
llesca-li del teu pa.
Pensa sovint en ella
i així no et sobtarà.
(...)
Veí que sotja
Ai si tanquessis
el teu balcó,
veí que sotges
mon finestró!
Ton ull que guaita
fes fonedís,
que jo no vegi
ni el teu somrís.
I menys encara
tanta negror
com hi ha en els dintres
del teu balcó.
Avui la pluja
m'és un avís;
diu: "Vindrà dia
que aquest encís
mig dolç mig aspre
d'haver al cantó
qui s'insinuï
i et faci por,
serà com l'aigua
del núvol gris,
que lleu s'escorre
sobre el pendís;
mes si s'estanca
en un racó,
del mal que porta
quina remor!"
Així la pluja
-sempre l'oís!-
em sermoneja,
mentre, feliç,
amb mil agulles
sense color
punyalejava
la gran buidor.
Si l'amenaça
mai es complís,
jo culparia
ton ull blavís
i aquesta negra
temptació
feta de miques
d'obsessió
que em fascinava
com un abís.
De tanta espera
potser llanguís.
Ai si tanquessis
el teu balcó!
Jo servaria
tota gençor.
El meu cant
(...)
És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.
(...)
Somni o llibertat?
(...)
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te'm penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L'horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Cançó del voler i del no voler
(...)
Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enuja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.
"I si la mort sotjava...?"
I si la mort sotjava
allà al mig del camí?
- Deixa la mort que sotgi:
tal és la teva fi,
i tot serà endebades;
no t'ha de compadir.
No la defugis massa,
que ella bé et cercarà.
Fes-te'n millor l'amiga;
llesca-li del teu pa.
Pensa sovint en ella
i així no et sobtarà.
(...)
Veí que sotja
Ai si tanquessis
el teu balcó,
veí que sotges
mon finestró!
Ton ull que guaita
fes fonedís,
que jo no vegi
ni el teu somrís.
I menys encara
tanta negror
com hi ha en els dintres
del teu balcó.
Avui la pluja
m'és un avís;
diu: "Vindrà dia
que aquest encís
mig dolç mig aspre
d'haver al cantó
qui s'insinuï
i et faci por,
serà com l'aigua
del núvol gris,
que lleu s'escorre
sobre el pendís;
mes si s'estanca
en un racó,
del mal que porta
quina remor!"
Així la pluja
-sempre l'oís!-
em sermoneja,
mentre, feliç,
amb mil agulles
sense color
punyalejava
la gran buidor.
Si l'amenaça
mai es complís,
jo culparia
ton ull blavís
i aquesta negra
temptació
feta de miques
d'obsessió
que em fascinava
com un abís.
De tanta espera
potser llanguís.
Ai si tanquessis
el teu balcó!
Jo servaria
tota gençor.
El meu cant
(...)
És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.
(...)
Somni o llibertat?
(...)
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te'm penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L'horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Cançó del voler i del no voler
(...)
Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enuja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.
16 d’agost 2010
el cel és blau
i el mar també
i encara creixen flors blanques al cirerer...
música inquietant trobada, i perduda, a el escribano palustre.
un poc de pausa, hauria de fer.
i el mar també
i encara creixen flors blanques al cirerer...
música inquietant trobada, i perduda, a el escribano palustre.
un poc de pausa, hauria de fer.
15 d’agost 2010
pornoteca personal
No puc dir-ne "top manta", perquè n'hi ha que ho fan a la banyera, al sofà, a la taula, de genolls a terra...
Són alguns dels vídeos que guardo a les gepes pornodromedàries de la memòria i que vaig a buscar amb més assiduïtat, quan ne tinc ganes. Vídeos que puc trobar en una sola pàgina web, tuporno.tv, gratuïta però amb copyright.
Me pregunto si l'enllaç de sexe per a consum propi, sense cap intenció de comercialitzar-lo, està sancionat. Si a algú no li sembla bé que enllace estos vídeos... ja m'ho diran.
Són escenes variades que en determinats moments m'agrada contemplar i escoltar, que m'exciten i em provoquen sensacions intenses, amb les quals sovint me faig carícies i acabo masturbant-me, acoblada a la cadira, mullant-la.
... a cegues
"paja maestra"
a la boca
plena de llet... pel cul i a la boca
"trío de damas"
"profesora y alumna 1"
"profesora y alumna 2"
homes joves i dones grans
vore i mirar com s'exciten
l'última troballa... disposades a jugar, sentir i aprendre
Són alguns dels vídeos que guardo a les gepes pornodromedàries de la memòria i que vaig a buscar amb més assiduïtat, quan ne tinc ganes. Vídeos que puc trobar en una sola pàgina web, tuporno.tv, gratuïta però amb copyright.
Me pregunto si l'enllaç de sexe per a consum propi, sense cap intenció de comercialitzar-lo, està sancionat. Si a algú no li sembla bé que enllace estos vídeos... ja m'ho diran.
Són escenes variades que en determinats moments m'agrada contemplar i escoltar, que m'exciten i em provoquen sensacions intenses, amb les quals sovint me faig carícies i acabo masturbant-me, acoblada a la cadira, mullant-la.
... a cegues
"paja maestra"
a la boca
plena de llet... pel cul i a la boca"trío de damas"
"profesora y alumna 1"
"profesora y alumna 2"
homes joves i dones grans
vore i mirar com s'exciten
l'última troballa... disposades a jugar, sentir i aprendre
14 d’agost 2010
pornografies
Al migdia, o al matí, ja no ho sé, sento a la ràdio una entrevista a Erika Lust, una dona a qui presenten com "directora de cine porno para mujeres". M'interessa... Com també m'interessaria sense l'afegit "para mujeres".
Tot i el qualificatiu que utilitzen, i ella mateixa també utilitza, per a definir el cine porno que fa, "para mujeres", que sembla parcel·lar entre homes i dones els possibles gustos cine-pornogràfics, quan escolto l'Erika me sembla entendre que ella intenta dir, senzillament, que a les dones (o a moltes, o a algunes) també mos agraden les mateixes coses que agraden als homes; que també mos excitem (algunes, al menos) mirant allò que en diuen "pornografia" (paraula que jo encara no tinc gaire clar què significa, ni com l'explicaria); que també entre les dones, com entre els homes, hi ha gustos, fantasies, motivacions, de tota mena; com també hi ha moments en què la mateixa persona sentim diferent, en què tenim més ganes o necessitat d'escenes carinyoses, dolces, o ganes de més salvatjura, ganes de carícies o d'alès suaus o ganes de gemecs, o de canya dura, moments en què mos sentim atrets o atretes per un estil de sexe o per un altre, en què mos exciten unes situacions o altres; perquè, també dins de la pornografia, a part (o a més, o fins i tot a dintre mateix, diria jo) dels estereotips que més abunden i es repetixen, en resum, lo món... és ample.
Això és el que jo he entès de l'Erika quan l'he escoltada a la ràdio. No tant que vulgue fer un cine dedicat especialment a les dones, sinó "també per a les dones", i això inclou homes i dones.
He entrat a mirar a vore què trobava de l'Erika...
A la seua pàgina web, hi ha un enllaç a les pel·lícules que ha fet, on s'hi poden "watch her movies". Hi ha la possiblitat de mirar i escoltar algunes escenes (massa curtes, me catxis), i també pots descarregar-te la pel·lícula sencera (però no sé què diu de "gratis" i no sé què de "9, 14... euros", de manera que, de moment, no me les descarrego). Hi ha escenes que m'agraden més que altres... En general, no em mata. Però sí que m'agrada poder vore "porno" diferent al que estic acostumada a mirar. Un cine "més treballat", "més cuidat", com ella mateixa explicava a l'entrevista, on la música, per exemple, me resulta atractiva. De les imatges..., per al meu gust, tot un poc massa "mudat", massa "elegant", però jo sóc bàsicament vulgar i mai m'he sentit còmoda entre elegàncies, ni m'atreuen.
Entre els homes i dones que hi he vist, esperava trobar persones menos guapos i guapes de cara, amb més panxa, o amb més costelles, amb les cuixes més gordes, o més primes, amb pits, o pectorals, cigales, vulves, melenes, més "imperfectes", però això m'és igual, perquè, de fet, també els cossos considerats avui "esplèndids" segons los paràmetres de les modes són susceptibles de resultar més o menys atractius a segons qui, com el de qualsevol altra persona, i de la mateixa manera que hi ha gustos diferents, sovint no és tant la "forma física" (lo contorn) allò que ens atrau d'algú sinó el seu contingut i l'excitació que ens provoca, i no em referixo només al contingut interior sinó al mateix contingut extern, vull dir, complet, cul-cul, polla-polla, pits-pits, etcètera, o tot lo conjunt, independentment de la "forma"; en essència, vull dir, la visió, la fantasia, l'olor, la proximitat (o distanciament) del mateix concepte-objecte de cul, de polla, de pits, etcètera. Com ho diria? "M'és igual si la tens petita o grossa; el que vull és xupar-te la polla i omplir-me de tu", o "m'és igual si tens los pits rodons o caiguts, el que vull és amorrar-m'hi i quedar-m'hi adormida", o... "M'és igual com sigues; m'agrades, m'excites". I això, tant quan ho diem pensant en algú a qui coneixem, com referit a persones que mos exciten quan les veiem en una pel·lícula, en un espectacle o en una revista.
M'he perdut una mica... Estava a la web de l'Erika Lust. També hi ha dos blogs: erikalust, en anglès, de 2004 a 2008, on encara no he entrat amb calma, i un de lust films of barcelona, la productora de cine, on van recopilant vídeos i troballes eròtics-pornogràfics d'internet, amb petites explicacions, poc denses, que expliquen una mica la troballa o la noticia.
M'ha fet gràcia un vídeo que enllacen al post ¿mujeres cachondas como los hombres? . Sembla fet com una paròdia, i no sé fins a quin punt qui ha fet lo vídeo pensa que realment mos agraden les mateixes coses, o se'n foten imaginant un món "canviat", però... A mi no m'ha semblat tan "canviat". També les dones (o algunes) mos masturbem a vegades mentre els homes ja dormen, o ho intenten. També mirem amb desig alguns homes, si mos agraden o mos excita mirar-los, al metro, i podem arribar a mullar... També a mi m'agradaria, en un espectacle de porno en directe, posar un paper (no cal que sigue un bitllet, qualsevol paper serviria) just en aquell trosset entre els ous i l'anus d'un home amb lo cul enlaire... I m'agraden estos homes "normals" (veigues, com si existiguéssem persones "normals"), amb los calçotets blancs de tota la vida i samarreta (abanderado?), ballant i fent acrobàcies a l'escenari mentre es despullen, aproximant-se al públic (a la pública), o mantenint les distàncies (cosa que també excita). Me semblen catxondos... Ja xalaria...
"Are women as horny as men?"
Ostres............... S'ha fet tardíssim, i només he parlat de l'Erika Lust.
Tenia ganes, i encara me'n queden, de parlar de "pornografia".
Abans de fer el post, he pensat que potser per a escriure de pornografia hauria de partir de les meues experiències, del "consum" que jo en faig, de les coses que penso sobre sexe, porno, erotisme... De com ho visc. Lo bagatge que tinc cinepornogràfic o de literatura eròtica, o pornogràfica, és molt molt petit. He vist poques pel·lícules. N'he llegit pocs llibres. I no en recordo cap títol, ni dels llibres ni de les pel·lícules. L'activitat de pornografia que visc més de prop són los vídeos de 3, 5, 9 minuts, aproximadament, que miro a tuporno.tv, una pàgina d'internet, gratuïta, on hi ha vídeos agrupats per temàtiques: amateur, casero, lesbianas, tetonas, maduras, oral, travestis... i algunes altres.
Sé que hi ha altres pàgines "més currades", amb vídeos "més ben fets"... Però a mi esta pàgina ja em va bé. Sense sofisticacions ni floritures... Ja m'exciten, uns més que altres, i a estes altures tinc la sensació que potser la majoria ja els he vist (potser no la majoria, però bastants). I tinc la sort que, tot i repetint-los, continuen excitant-me... Potser és una de les virtuts d'estes pàgines amb vídeos curts, que tant se val l'argument de tota la pel·lícula..., que pots triar allò que més te ve de gust en lo moment que trobes per a masturbar-te... Que després, o abans, o en altres moments, amb més calma, o amb més urgència, en altres moments, vaiga, ja tenim també oportunitat d'excitació, de carícies i masturbacions "sense estímuls externs", amb la sola fantasia...
Ara em liara massa buscant alguns d'estos vídeos per a il·lustrar els "top manta" de la iruna... Són gairebé les quatre, collintra! Potser un altre dia...
Una cosa m'ha dixat ben impactada.
Quan he començat a escriure, he buscat "pornografia" a la finestreta de dalt a l'esquerra, als camins, i m'ha aparegut només un post, precisament: de "pornografia".
Quina sorpresa... Lo vídeo que vaig enllaçar, "a vore, a vore quin era"... Tatxin, tatxan!: un "padre Alberto", amb un grup de joves, responent a la pregunta "¿por qué nos atrae tanto la pornografía?". Bon caram...
"Millor serà que no comences per aquí, iruna", he pensat, "que això pot ser interminable; anem a pams... Erika Lust...".
I ara sí que me'n vaig a dormir.
Quin plaer, poder llegir el post que ha escrit també avui lo lutier Gatot: Pornografies 001. Bona manera de dir-ho, en plural i amb tres xifres. M'ha agradat molt, llegir-lo.
Tot i el qualificatiu que utilitzen, i ella mateixa també utilitza, per a definir el cine porno que fa, "para mujeres", que sembla parcel·lar entre homes i dones els possibles gustos cine-pornogràfics, quan escolto l'Erika me sembla entendre que ella intenta dir, senzillament, que a les dones (o a moltes, o a algunes) també mos agraden les mateixes coses que agraden als homes; que també mos excitem (algunes, al menos) mirant allò que en diuen "pornografia" (paraula que jo encara no tinc gaire clar què significa, ni com l'explicaria); que també entre les dones, com entre els homes, hi ha gustos, fantasies, motivacions, de tota mena; com també hi ha moments en què la mateixa persona sentim diferent, en què tenim més ganes o necessitat d'escenes carinyoses, dolces, o ganes de més salvatjura, ganes de carícies o d'alès suaus o ganes de gemecs, o de canya dura, moments en què mos sentim atrets o atretes per un estil de sexe o per un altre, en què mos exciten unes situacions o altres; perquè, també dins de la pornografia, a part (o a més, o fins i tot a dintre mateix, diria jo) dels estereotips que més abunden i es repetixen, en resum, lo món... és ample.
Això és el que jo he entès de l'Erika quan l'he escoltada a la ràdio. No tant que vulgue fer un cine dedicat especialment a les dones, sinó "també per a les dones", i això inclou homes i dones.
He entrat a mirar a vore què trobava de l'Erika...
A la seua pàgina web, hi ha un enllaç a les pel·lícules que ha fet, on s'hi poden "watch her movies". Hi ha la possiblitat de mirar i escoltar algunes escenes (massa curtes, me catxis), i també pots descarregar-te la pel·lícula sencera (però no sé què diu de "gratis" i no sé què de "9, 14... euros", de manera que, de moment, no me les descarrego). Hi ha escenes que m'agraden més que altres... En general, no em mata. Però sí que m'agrada poder vore "porno" diferent al que estic acostumada a mirar. Un cine "més treballat", "més cuidat", com ella mateixa explicava a l'entrevista, on la música, per exemple, me resulta atractiva. De les imatges..., per al meu gust, tot un poc massa "mudat", massa "elegant", però jo sóc bàsicament vulgar i mai m'he sentit còmoda entre elegàncies, ni m'atreuen.
Entre els homes i dones que hi he vist, esperava trobar persones menos guapos i guapes de cara, amb més panxa, o amb més costelles, amb les cuixes més gordes, o més primes, amb pits, o pectorals, cigales, vulves, melenes, més "imperfectes", però això m'és igual, perquè, de fet, també els cossos considerats avui "esplèndids" segons los paràmetres de les modes són susceptibles de resultar més o menys atractius a segons qui, com el de qualsevol altra persona, i de la mateixa manera que hi ha gustos diferents, sovint no és tant la "forma física" (lo contorn) allò que ens atrau d'algú sinó el seu contingut i l'excitació que ens provoca, i no em referixo només al contingut interior sinó al mateix contingut extern, vull dir, complet, cul-cul, polla-polla, pits-pits, etcètera, o tot lo conjunt, independentment de la "forma"; en essència, vull dir, la visió, la fantasia, l'olor, la proximitat (o distanciament) del mateix concepte-objecte de cul, de polla, de pits, etcètera. Com ho diria? "M'és igual si la tens petita o grossa; el que vull és xupar-te la polla i omplir-me de tu", o "m'és igual si tens los pits rodons o caiguts, el que vull és amorrar-m'hi i quedar-m'hi adormida", o... "M'és igual com sigues; m'agrades, m'excites". I això, tant quan ho diem pensant en algú a qui coneixem, com referit a persones que mos exciten quan les veiem en una pel·lícula, en un espectacle o en una revista.
M'he perdut una mica... Estava a la web de l'Erika Lust. També hi ha dos blogs: erikalust, en anglès, de 2004 a 2008, on encara no he entrat amb calma, i un de lust films of barcelona, la productora de cine, on van recopilant vídeos i troballes eròtics-pornogràfics d'internet, amb petites explicacions, poc denses, que expliquen una mica la troballa o la noticia.
M'ha fet gràcia un vídeo que enllacen al post ¿mujeres cachondas como los hombres? . Sembla fet com una paròdia, i no sé fins a quin punt qui ha fet lo vídeo pensa que realment mos agraden les mateixes coses, o se'n foten imaginant un món "canviat", però... A mi no m'ha semblat tan "canviat". També les dones (o algunes) mos masturbem a vegades mentre els homes ja dormen, o ho intenten. També mirem amb desig alguns homes, si mos agraden o mos excita mirar-los, al metro, i podem arribar a mullar... També a mi m'agradaria, en un espectacle de porno en directe, posar un paper (no cal que sigue un bitllet, qualsevol paper serviria) just en aquell trosset entre els ous i l'anus d'un home amb lo cul enlaire... I m'agraden estos homes "normals" (veigues, com si existiguéssem persones "normals"), amb los calçotets blancs de tota la vida i samarreta (abanderado?), ballant i fent acrobàcies a l'escenari mentre es despullen, aproximant-se al públic (a la pública), o mantenint les distàncies (cosa que també excita). Me semblen catxondos... Ja xalaria...
"Are women as horny as men?"
Ostres............... S'ha fet tardíssim, i només he parlat de l'Erika Lust.
Tenia ganes, i encara me'n queden, de parlar de "pornografia".
Abans de fer el post, he pensat que potser per a escriure de pornografia hauria de partir de les meues experiències, del "consum" que jo en faig, de les coses que penso sobre sexe, porno, erotisme... De com ho visc. Lo bagatge que tinc cinepornogràfic o de literatura eròtica, o pornogràfica, és molt molt petit. He vist poques pel·lícules. N'he llegit pocs llibres. I no en recordo cap títol, ni dels llibres ni de les pel·lícules. L'activitat de pornografia que visc més de prop són los vídeos de 3, 5, 9 minuts, aproximadament, que miro a tuporno.tv, una pàgina d'internet, gratuïta, on hi ha vídeos agrupats per temàtiques: amateur, casero, lesbianas, tetonas, maduras, oral, travestis... i algunes altres.
Sé que hi ha altres pàgines "més currades", amb vídeos "més ben fets"... Però a mi esta pàgina ja em va bé. Sense sofisticacions ni floritures... Ja m'exciten, uns més que altres, i a estes altures tinc la sensació que potser la majoria ja els he vist (potser no la majoria, però bastants). I tinc la sort que, tot i repetint-los, continuen excitant-me... Potser és una de les virtuts d'estes pàgines amb vídeos curts, que tant se val l'argument de tota la pel·lícula..., que pots triar allò que més te ve de gust en lo moment que trobes per a masturbar-te... Que després, o abans, o en altres moments, amb més calma, o amb més urgència, en altres moments, vaiga, ja tenim també oportunitat d'excitació, de carícies i masturbacions "sense estímuls externs", amb la sola fantasia...
Ara em liara massa buscant alguns d'estos vídeos per a il·lustrar els "top manta" de la iruna... Són gairebé les quatre, collintra! Potser un altre dia...
Una cosa m'ha dixat ben impactada.
Quan he començat a escriure, he buscat "pornografia" a la finestreta de dalt a l'esquerra, als camins, i m'ha aparegut només un post, precisament: de "pornografia".
Quina sorpresa... Lo vídeo que vaig enllaçar, "a vore, a vore quin era"... Tatxin, tatxan!: un "padre Alberto", amb un grup de joves, responent a la pregunta "¿por qué nos atrae tanto la pornografía?". Bon caram...
"Millor serà que no comences per aquí, iruna", he pensat, "que això pot ser interminable; anem a pams... Erika Lust...".
I ara sí que me'n vaig a dormir.
Quin plaer, poder llegir el post que ha escrit també avui lo lutier Gatot: Pornografies 001. Bona manera de dir-ho, en plural i amb tres xifres. M'ha agradat molt, llegir-lo.
13 d’agost 2010
de red red wine a steel pan
Avui, sortint de la feina, sonava a la ràdio del cotxe "Red red wine"...
La traducció del locutor, en castellà, ha sigut "Vino tinto". A continuació, a càmera lenta, m'he buscat a la llengua una possible traducció en català... "Vi roig, roig", seria? Vols dir, núria? No en diuen "vi negre?"... M'ha costat arribar-hi. Quanta ignorància alcoholèmica... I m'he quedat distreta pensant com pot arribar a ser de diferent, segons la llengua, una mateixa cosa.
No coneixia Neil Diamond, ni sabia que "Red red wine" havia sigut una balada. Només coneixia les versions a ritme de reggae del Bob Marley i la de UB40.
Ja a casa, he entrat a buscar vi "red", o negre, al youtube.
He trobat un vídeo on se pot escoltar bastant bé el Neil Diamond en concert, baladejant-la, en un festival l'any 2008, a Glastonbury:
"Red red wine" - Neil Diamond
No he trobat cap imatge del Bob Marley cantant-la. Sí dels UB40. Primer, en un concert, on també canta amb ells Ziggy Marley. Després, en un videoclip en blanc i negre..., de l'any 1983. (Penso en quan era petita i miràvem la tele en blanc i negre... Però, quan vaig vore per primera vegada la tele en colors? No recordo quines van ser les primeres imatges "pintades"...).
No sabia que UB40 era el nom d'un formulari del govern britànic per a persones a l'atur. De fet, no sabia ben bé res, dels UB40.
UB40 ft & Ziggy Marley - Red Red Wine
"Solament lo vi negre me fa oblidar"...? A vegades, potser sí, però també fa recordar massa. Penso que tinc sort que no m'agrade beure, perquè fàcilment me llançaria de cap al got, o a l'ampolla.
Alguna nit, després d'una reunió amb companys de l'associació, o la nit de Reis, quan los xiquets ja dormen, mentre els camells s'amorren al poal de l'aigua i picotejo un polvoró o un tros de torró, ja m'agrada una mica de cava, però una copa se'm fa llaaaarga........
Quan vivia a Barcelona, algun dia o alguna nit també m'agafava una ampolla de vi, del red, del negre, i anava glopejant mentre tocava fluixet la guitarra, o llegia o escrivia, o intentava estudiar... Vols dir, núria, per a estudiar? Pos igual sí, perquè "estudiar" era una activitat poc delimitada, gens estructurada, barrejada amb la resta del conjunt vital, compatible amb los maiets d'herba o de xocolate a qualsevol hora. Una mica de llibre, un descans de guitarra, un trosset d'apunts, un intent de trobar entre llibres o carpetes algun lligam momentani, un ratet a la parra...
Potser també alguna vegada he begut "per a oblidar", però... No em sona gaire. No recordo a la meua vida intencions d'oblidar. En tot cas, a moments, de perdre'm... encara més.
Me dol vore la imatge de la "vida quotidiana a casa" que surt al vídeo dels UB40... La primera cara que fa el pare, quan estan mirant la tele i una de les xiquetes se li aproxima i agafa menjar del bol... però a continuació li llança amb la maneta a la samarreta... Quan ell escup al fill a la cara, esquitxant la mare... Quan lo fill s'emprenya i necessita marxar de casa...
I és rara la sensació que tinc a la imatge del final... Lo fill, borratxo, tirat a la vorera, després d'una nit "intentant oblidar", i el pare que el troba, passejant amb los gossos en una corretja, l'ajuda a aixecar-se i l'acompanya de retorn a casa... I tornen, abraçats...
"Red red wine" - UB40 videoclip
Amb "Red red wine" he fet cap a una festa on un músic tocava esta peça amb un instrument que tampoc havia vist mai abans amb tant detall. "Steel drum"? "Steel pan"? Una mena de bateria metàl·lica... Cassoles o bidons transformats en tambors metàl·lics.
D'una superfície més o menys plana, a una superfície arrodonida, copejada fins a trobar les diferents notes i ressonàncies...
M'al·lucina vore com este home ne fabrica una...
Making a Steel Drum Steel Pan Tenor Pan - Ray Holman
La traducció del locutor, en castellà, ha sigut "Vino tinto". A continuació, a càmera lenta, m'he buscat a la llengua una possible traducció en català... "Vi roig, roig", seria? Vols dir, núria? No en diuen "vi negre?"... M'ha costat arribar-hi. Quanta ignorància alcoholèmica... I m'he quedat distreta pensant com pot arribar a ser de diferent, segons la llengua, una mateixa cosa.
No coneixia Neil Diamond, ni sabia que "Red red wine" havia sigut una balada. Només coneixia les versions a ritme de reggae del Bob Marley i la de UB40.
Ja a casa, he entrat a buscar vi "red", o negre, al youtube.
He trobat un vídeo on se pot escoltar bastant bé el Neil Diamond en concert, baladejant-la, en un festival l'any 2008, a Glastonbury:
"Red red wine" - Neil Diamond
No he trobat cap imatge del Bob Marley cantant-la. Sí dels UB40. Primer, en un concert, on també canta amb ells Ziggy Marley. Després, en un videoclip en blanc i negre..., de l'any 1983. (Penso en quan era petita i miràvem la tele en blanc i negre... Però, quan vaig vore per primera vegada la tele en colors? No recordo quines van ser les primeres imatges "pintades"...).
No sabia que UB40 era el nom d'un formulari del govern britànic per a persones a l'atur. De fet, no sabia ben bé res, dels UB40.
 |
| UB40 |
UB40 ft & Ziggy Marley - Red Red Wine
"Solament lo vi negre me fa oblidar"...? A vegades, potser sí, però també fa recordar massa. Penso que tinc sort que no m'agrade beure, perquè fàcilment me llançaria de cap al got, o a l'ampolla.
Alguna nit, després d'una reunió amb companys de l'associació, o la nit de Reis, quan los xiquets ja dormen, mentre els camells s'amorren al poal de l'aigua i picotejo un polvoró o un tros de torró, ja m'agrada una mica de cava, però una copa se'm fa llaaaarga........
Quan vivia a Barcelona, algun dia o alguna nit també m'agafava una ampolla de vi, del red, del negre, i anava glopejant mentre tocava fluixet la guitarra, o llegia o escrivia, o intentava estudiar... Vols dir, núria, per a estudiar? Pos igual sí, perquè "estudiar" era una activitat poc delimitada, gens estructurada, barrejada amb la resta del conjunt vital, compatible amb los maiets d'herba o de xocolate a qualsevol hora. Una mica de llibre, un descans de guitarra, un trosset d'apunts, un intent de trobar entre llibres o carpetes algun lligam momentani, un ratet a la parra...
Potser també alguna vegada he begut "per a oblidar", però... No em sona gaire. No recordo a la meua vida intencions d'oblidar. En tot cas, a moments, de perdre'm... encara més.
Me dol vore la imatge de la "vida quotidiana a casa" que surt al vídeo dels UB40... La primera cara que fa el pare, quan estan mirant la tele i una de les xiquetes se li aproxima i agafa menjar del bol... però a continuació li llança amb la maneta a la samarreta... Quan ell escup al fill a la cara, esquitxant la mare... Quan lo fill s'emprenya i necessita marxar de casa...
I és rara la sensació que tinc a la imatge del final... Lo fill, borratxo, tirat a la vorera, després d'una nit "intentant oblidar", i el pare que el troba, passejant amb los gossos en una corretja, l'ajuda a aixecar-se i l'acompanya de retorn a casa... I tornen, abraçats...
"Red red wine" - UB40 videoclip
Amb "Red red wine" he fet cap a una festa on un músic tocava esta peça amb un instrument que tampoc havia vist mai abans amb tant detall. "Steel drum"? "Steel pan"? Una mena de bateria metàl·lica... Cassoles o bidons transformats en tambors metàl·lics.
D'una superfície més o menys plana, a una superfície arrodonida, copejada fins a trobar les diferents notes i ressonàncies...
M'al·lucina vore com este home ne fabrica una...
Making a Steel Drum Steel Pan Tenor Pan - Ray Holman
12 d’agost 2010
retalls de vida entre reixes
Soledad Real:
Las Corts había sido anteriormente un colegio para unas trescientas niñas, como mucho, y llegaron a estar cinco mil mujeres. Cuando nosotras llegamos éramos unas pocas menos, pero aún se dormía en los patios, se dormía en las escaleras, se dormía en los váteres.
A mí el sitio que me correspondió para dormir fue debajo de los fregaderos, donde se lavaban los platos, y por la noche tenía que esperar hasta las doce, hasta que acaban de fregar, y por la mañana me tenía que levantar a las cuatro, porque había tan pocos lavabos que ya la gente se levantaba a esa hora para poder lavarse. La cárcel estaba tan abarrotada de gente que por la noche, cuando se desliaban los petates, no podías pasar por ningún sitio.
Me acuerdo de una que dormía en el váter con la puerta abierta y la cabeza apoyada sobre el borde de la taza, y nosotras íbamos a hacer pipí y poníamos una pierna para allá y otra para el otro lado, y ella decía: "¡Coña!, ¡tener puntería!", porque tenía la cabeza en el mismo borde.
Nos tocaban para dormir, pues, en aquellos tiempos, dos losetas y media, es decir, cincuenta centímetros, y estábamos tan apelmazadas que a veces decía alguien en medio de la noche: "Por favor chicas, volvámonos, que no puedo más, que tengo muchos dolores". Y tú oías a alguien que dirigía la orquesta y decía: "¡A la uuna, a las dooooos, a las treees!, y ¡bumm!, dábamos la vuelta todas. Pero es que al volvernos siempre había alguna que se quedaba sin sitio, que se quedaba encima de las otras, y empezaba: "Dadme mi sitio", y había que reducirse otra vez, y había que quedarse de lado. La cárcel no daba más que las dos o tres losetas. Los colchones o jergones los mandaban las familias.
Recuerdo que Isabel [Imbert] tenía un colchón de 60 centímetros en el que dormíamos las dos, pero era ya un colchón que había tenido su padre en la cárcel y era muy delgado. Durante la noche los piojos y las chinches te corrían por la cara, sobre todo las chinches, que estaban carcomidas las colañas de madera y yo recuerdo que mientras dormíamos nos caían a manadas. De vez en cuando, durante el día, sacudíamos las colañas y hacíamos una matanza de chinches, con una pestaza que asustaba. Y lo único posible era mucha limpieza, mucha ducha. Y como no nos daban jabón, lo que hacíamos era revender el chusco de pan para comprarnos jabón” (pàg. 100101).
(...) Aparte del hacinamiento, de la suciedad y del hambre, la cárcel de Barcelona no era de las peores. Porque llegó allí un expediente que venía de Tarragona, y venían mujeres mayores y chiquitas de diecinueve, de veintiún años, y tú no les distinguías la edad porque todas andaban arrastrándose, todas igual de encorvaditas, todas parecían viejas y tenían la cara gris, llena de manchas, de sombras grises, como enmohecida. Porque de ocho meses que habían estado en Tarragona, sólo las dejaban salir a diario diez minutos al patio. Y además les tenían las ventanas claveteadas.
(...) En Barcelona no había talleres y todo este trabajo que hacíamos, de tapetes sobre todo, era particular. Y había mujeres que se habían especializado ya en planchar los tapetes, que se planchaban rebañándolos en agua de arroz cocido y extendiéndolos sobre un cartón, o sobre el colchón puesto muy liso, o sobre tablas de madera, y cogiéndolo con alfileres, y poniéndolo al sol a secar. Así, en los días de sol, el patio estaba lleno con todos estos tenderetes de tapetes de ganchillo puestos a secar. Cuando llovía los dejábamos en la sala hasta que se secaban, y se quedaban más tiesos que un pandero, es decir, planchados” (pàg. 103104).
(...) En las salas, después de comer, era costumbre escribir las cartas, leer; luego bajábamos al patio otra vez y volvías a la labor. La vida en la cárcel de Barcelona era esencialmente vida de patio y de trabajo. Pero date cuenta que en este período era pecado trabajar los domingos, y se nos persigue, y se nos castiga, y el domingo te habías de ocultar para trabajar.
Porque cuando llegas a la cárcel, recién llegada, tienes ganas de hablar, de estar con esta amiga, con la otra, pero con el tiempo la única cosa que te distrae es el trabajo. Porque lees, lees un rato, pero lo que te sostiene es la misión de un trabajo. Es decir: "he de hacer este regalo, he de hacer esto para vender, para ayudar a mi madre, para contribuir a la comuna", es decir, que tú misma te vas imponiendo deberes, pero deberes que son los que te sostienen” (pàg. 104105).
(...) Las cartas las sacábamos y recibíamos escondidas dentro de una etiqueta que colgaba del capacho en el que los familiares nos traían la comida. Era un trozo de cartón grueso en el que estaba escrito el nombre de la reclusa y la sala, y el nombre del familiar que lo recogía. Nosotras abríamos este cartón, poníamos dentro la nota que quisiéramos sacar, y lo volvíamos a pegar. Raspábamos luego los bordes para que no se notara, lo sobábamos para que pareciera viejo, le hacíamos unos agujeros y lo colgábamos al capacho. Fornells me había comprado un papel de cebolla muy fino y así nos escribíamos” (pàg. 109).
María Salvo:
Vivíamos semiocultas en casa de una amiga de la infancia; en aquella época acoger a personas en nuestras condiciones era de gran solidaridad. Fueron meses de angustia moral. Vivíamos cerca de la prisión Modelo de Barcelona y al ir al hospital a ver a mi madre tenía que pasar por allí; el espectáculo de decenas de personas alrededor de la prisión era escalofriante; compuesto principalmente por mujeres y niños, escuálidos, tristes, callados, pegados a sus madres o a sus abuelas, en sus caras se reflejaba toda la tragedia en que vivían.
La visión de aquella multitud que esperaban horas y horas para hacer entrega de lo poco que habían podido reunir a costa de prescindir ellos de lo más esencial.
El dolor callado y reprimido de los familiares a los que devolvían el paquete porque el destinatario ya no lo necesitaba: había sido fusilado en el Campo de la Bota.
A mí una de las cosas que más me impresionaba de aquella multitud era su terrible silencio, siendo centenares, a veces daban la vuelta a la prisión por su longitud, apenas se oía un murmullo. Todos se sentían prisioneros, los de dentro y los de fuera; quizás más los de fuera por la cantidad de humillaciones a que se veían sometidos, con desventaja respecto de los que estaban presos; porque éstos sabían dónde tenían al enemigo, y sin embargo, los familiares tenían que subsistir y resistir toda una serie de vejaciones que los “vencedores” intentaban imponer a toda costa.
Poco se ha dicho de esa lucha sin la cual muchos de los que han sobrevivido a los años de encierro no habrían podido resistir.
http://www.presodelescorts.org/files/pdf/cat/testimonis/testimonisreal_2_cat.pdf
Las Corts había sido anteriormente un colegio para unas trescientas niñas, como mucho, y llegaron a estar cinco mil mujeres. Cuando nosotras llegamos éramos unas pocas menos, pero aún se dormía en los patios, se dormía en las escaleras, se dormía en los váteres.
A mí el sitio que me correspondió para dormir fue debajo de los fregaderos, donde se lavaban los platos, y por la noche tenía que esperar hasta las doce, hasta que acaban de fregar, y por la mañana me tenía que levantar a las cuatro, porque había tan pocos lavabos que ya la gente se levantaba a esa hora para poder lavarse. La cárcel estaba tan abarrotada de gente que por la noche, cuando se desliaban los petates, no podías pasar por ningún sitio.
Me acuerdo de una que dormía en el váter con la puerta abierta y la cabeza apoyada sobre el borde de la taza, y nosotras íbamos a hacer pipí y poníamos una pierna para allá y otra para el otro lado, y ella decía: "¡Coña!, ¡tener puntería!", porque tenía la cabeza en el mismo borde.
Nos tocaban para dormir, pues, en aquellos tiempos, dos losetas y media, es decir, cincuenta centímetros, y estábamos tan apelmazadas que a veces decía alguien en medio de la noche: "Por favor chicas, volvámonos, que no puedo más, que tengo muchos dolores". Y tú oías a alguien que dirigía la orquesta y decía: "¡A la uuna, a las dooooos, a las treees!, y ¡bumm!, dábamos la vuelta todas. Pero es que al volvernos siempre había alguna que se quedaba sin sitio, que se quedaba encima de las otras, y empezaba: "Dadme mi sitio", y había que reducirse otra vez, y había que quedarse de lado. La cárcel no daba más que las dos o tres losetas. Los colchones o jergones los mandaban las familias.
Recuerdo que Isabel [Imbert] tenía un colchón de 60 centímetros en el que dormíamos las dos, pero era ya un colchón que había tenido su padre en la cárcel y era muy delgado. Durante la noche los piojos y las chinches te corrían por la cara, sobre todo las chinches, que estaban carcomidas las colañas de madera y yo recuerdo que mientras dormíamos nos caían a manadas. De vez en cuando, durante el día, sacudíamos las colañas y hacíamos una matanza de chinches, con una pestaza que asustaba. Y lo único posible era mucha limpieza, mucha ducha. Y como no nos daban jabón, lo que hacíamos era revender el chusco de pan para comprarnos jabón” (pàg. 100101).
(...) Aparte del hacinamiento, de la suciedad y del hambre, la cárcel de Barcelona no era de las peores. Porque llegó allí un expediente que venía de Tarragona, y venían mujeres mayores y chiquitas de diecinueve, de veintiún años, y tú no les distinguías la edad porque todas andaban arrastrándose, todas igual de encorvaditas, todas parecían viejas y tenían la cara gris, llena de manchas, de sombras grises, como enmohecida. Porque de ocho meses que habían estado en Tarragona, sólo las dejaban salir a diario diez minutos al patio. Y además les tenían las ventanas claveteadas.
(...) En Barcelona no había talleres y todo este trabajo que hacíamos, de tapetes sobre todo, era particular. Y había mujeres que se habían especializado ya en planchar los tapetes, que se planchaban rebañándolos en agua de arroz cocido y extendiéndolos sobre un cartón, o sobre el colchón puesto muy liso, o sobre tablas de madera, y cogiéndolo con alfileres, y poniéndolo al sol a secar. Así, en los días de sol, el patio estaba lleno con todos estos tenderetes de tapetes de ganchillo puestos a secar. Cuando llovía los dejábamos en la sala hasta que se secaban, y se quedaban más tiesos que un pandero, es decir, planchados” (pàg. 103104).
(...) En las salas, después de comer, era costumbre escribir las cartas, leer; luego bajábamos al patio otra vez y volvías a la labor. La vida en la cárcel de Barcelona era esencialmente vida de patio y de trabajo. Pero date cuenta que en este período era pecado trabajar los domingos, y se nos persigue, y se nos castiga, y el domingo te habías de ocultar para trabajar.
Porque cuando llegas a la cárcel, recién llegada, tienes ganas de hablar, de estar con esta amiga, con la otra, pero con el tiempo la única cosa que te distrae es el trabajo. Porque lees, lees un rato, pero lo que te sostiene es la misión de un trabajo. Es decir: "he de hacer este regalo, he de hacer esto para vender, para ayudar a mi madre, para contribuir a la comuna", es decir, que tú misma te vas imponiendo deberes, pero deberes que son los que te sostienen” (pàg. 104105).
(...) Las cartas las sacábamos y recibíamos escondidas dentro de una etiqueta que colgaba del capacho en el que los familiares nos traían la comida. Era un trozo de cartón grueso en el que estaba escrito el nombre de la reclusa y la sala, y el nombre del familiar que lo recogía. Nosotras abríamos este cartón, poníamos dentro la nota que quisiéramos sacar, y lo volvíamos a pegar. Raspábamos luego los bordes para que no se notara, lo sobábamos para que pareciera viejo, le hacíamos unos agujeros y lo colgábamos al capacho. Fornells me había comprado un papel de cebolla muy fino y así nos escribíamos” (pàg. 109).
María Salvo:
Vivíamos semiocultas en casa de una amiga de la infancia; en aquella época acoger a personas en nuestras condiciones era de gran solidaridad. Fueron meses de angustia moral. Vivíamos cerca de la prisión Modelo de Barcelona y al ir al hospital a ver a mi madre tenía que pasar por allí; el espectáculo de decenas de personas alrededor de la prisión era escalofriante; compuesto principalmente por mujeres y niños, escuálidos, tristes, callados, pegados a sus madres o a sus abuelas, en sus caras se reflejaba toda la tragedia en que vivían.
La visión de aquella multitud que esperaban horas y horas para hacer entrega de lo poco que habían podido reunir a costa de prescindir ellos de lo más esencial.
El dolor callado y reprimido de los familiares a los que devolvían el paquete porque el destinatario ya no lo necesitaba: había sido fusilado en el Campo de la Bota.
A mí una de las cosas que más me impresionaba de aquella multitud era su terrible silencio, siendo centenares, a veces daban la vuelta a la prisión por su longitud, apenas se oía un murmullo. Todos se sentían prisioneros, los de dentro y los de fuera; quizás más los de fuera por la cantidad de humillaciones a que se veían sometidos, con desventaja respecto de los que estaban presos; porque éstos sabían dónde tenían al enemigo, y sin embargo, los familiares tenían que subsistir y resistir toda una serie de vejaciones que los “vencedores” intentaban imponer a toda costa.
Poco se ha dicho de esa lucha sin la cual muchos de los que han sobrevivido a los años de encierro no habrían podido resistir.
http://www.presodelescorts.org/files/pdf/cat/testimonis/testimonisreal_2_cat.pdf
11 d’agost 2010
Entre vides a la Presó de Les Corts, als anys 40 i 50, i El Corte Inglés
Ninguna placa recuerda hoy (2007) la existencia de la cárcel barcelonesa de mujeres de Les Corts, ni a los miles de presas que fueron encerradas en sus muros durante la represión franquista, entre 1939 y 1955. La antigua finca fue demolida y en su lugar se levantan en la actualidad unos grandes almacenes: El Corte Inglés de Diagonal.
http://www.presodelescorts.org/es/presons
Documental presó de les Corts:
http://www.presodelescorts.org/ca/node/387
La presó de Les Corts, com tantes altres durant l'època de la dictadura, a partir de 1939, va ser un convent habilitat per presó. De fet, havia estat ja presó en temps de la República.
Podemos hablar de un perfil de mujeres que son encarceladas por delitos políticos, en los primeros años, delitos políticos de guerra.
I de fet la capacitat que tenia la Presó de Les Corts era a l'entorn d'un centenar de preses, un centenar d'unitats, però l'any 40 va arribar a hostatjar a l'entorn d'unes 2000 preses.
(...)
Posteriorment, tot l'espai de la presó de Les Corts va ser tornat a les monges i aquestes ho van vendre, amb una magnífica especulació urbana d'aquells anys 60, a El Corte Inglés. (...) I aniria molt bé que s'hi posés una placa allí identificant aquell espai què havia sigut.
Enriqueta Borràs lleva tres años, apoyada por su sindicato, por la CGT de Catalunya, lleva tres años intentando que le hagan caso para instalar una placa en El Corte Inglés de Diagonal, que correspondería a lo que fue el huerto de la Prisión de Mujeres de Les Corts.
Això passa molt, a la nostra ciutat i al nostre país en general.
(...) Aquella prisión de mujeres que fue olvidada y ninguneada posteriormente, es decir, cuyo recuerdo solamente sobrevivió hasta fechas muy recientes en la memoria de las mujeres que estuvieron allí encarceladas. (...)
(Historiadors: Ricard Vinyes i Fernando Hernández)
A les "Veus" d'esta pàgina web dedicada a la memòria de la Presó de Les Corts, podem escoltar i llegir les experiències d'algunes de les dones que van viure-hi durant els anys 40 i 50: Soledad Real López, Enriqueta Borràs Mateu, Enriqueta Gallinat i Roman, Isabel Vicente García, Laia Berenguer Puget, Maria Salvo Iborra, Teresa Hernández, Tomasa Cuevas, Joaquina Dorado Pita i Ángeles García-Madrid.
No he pogut escoltar els enllaços de veu, però m'ha agradat poder llegir-les.
www.presodelescorts.org/ca/veus
També m'agradaria poder llegir les experiències d'homes i dones que viuen actualment a les presons.
Memòries d'un passat proper encara... i del present.
Presó de Les Corts, anys 40: Testimonis de Maria Salvo i Soledad Real (militants comunistes)
Presó de Les Corts, anys 50: Testimoni de Joaquina Dorado (militant anarquista)
Documental i videoclips fets per Marc Almodóvar i Ramón Bochaca (2007)
Me sento encuriosida per la vida que expliquen altres persones, per com expliquen la vida, a través de les seues vivències, pels sentiments que transmeten, per les idees que expressen, ja sigue amb paraules, amb gestos...
Però em perdo, llegint, escoltant "política"... Me costa pensar què en penso, què sento... Me perdo en els lligams que deuen existir entre ideologies, vida quotidiana, circumstàncies i formes de vida, actituds, possibilitats i dificultats d'acció i de participació social, individual i col·lectiva... Humana, personal...
Me sento quieta, i al mateix en moviment constant, com en observació, però sense perspectiva... Com vivint al dia amb una mena de pòsit poc conscient i exposat a estímuls continus que no sé com interioritzo i que d'alguna manera deu incidir en les coses que faig, com les faig, en com visc los sentiments, les idees, en com ho transmeto, com ho compartixo... Però no ho sé, no sé què faig ni què penso... Ni tampoc tinc clar si vull sentir-me menos perduda, perquè em sento estranya quan les idees semblen "claríssimes".
(blablablà-blablablà... que si penso, que si no sé què penso, que si sento... I la vida, mentrestant, plena de situacions concretes. La vida i la història, les vides i les històries, que arrosseguem i que continuem vivim, tant entre memòria-oblit-vivència de presons encara, de "corts" i de "cortes inglesos"..., tan aclaparadorament farcida de contrastos i injustícies, pensament o adormit o insomne, "campequipugue" i "vivecomopuedas"...)
09 d’agost 2010
circ, teatre, música, màgia i jota sobre corda fluixa a foz calanda
Frutos Festival, Foz Calanda, Festival Internacional de Circo, Teatro y Música
Com podria resistir-me a vore una dona ballant la jota i tocant les castanyoles sobre la corda fluixa?
"Más vale maña...", diu. Pos anirem a vore-la, i a sentir-la!
"Más vale maña..." (Valladolid 2009)
I a descobrir què fan "Cuatro personajes en busca de un muerto"...
I a quedar-mos amb la boca i els ulls espatarrats amb la màgia i els malabars de contacte de Miguel Muñoz:
Miguel Muñoz Promo Video
Un cap de setmana amb l'Aicard, amb la Sara i amb son pare, amb qui me n'alegro de poder tenir una relació prou bona com per a compartir, encara, raconets de sorpresa, de circ, de jota, de màgia, d'il·lusió, i la mirada riallera de la xiqueta, i també de l'Aicard i la nostra.
08 d’agost 2010
"las ventanas de soledad"
Las Ventanas de Soledad Real 1
Las Ventanas de Soledad Real 2
Las Ventanas de Soledad Real 3
Las Ventanas de Soledad Real 4
Las Ventanas de Soledad Real 5
05 d’agost 2010
del Parc de la Ciutadella... a Miquel Fuster
(Ma tia tenia ganes d'anar amb mon pare a algun concert a l'aire lliure, aprofitant que estan a Barcelona esta setmana, per les sessions de la quimioteràpia. Dóna gust vore que es troba tan bé, que esta nova companya de viatge que porta dins al cos, la leucèmia, està sent prou respectuosa amb ell. Me sembla que al final esta nit han anat al Parc de la Ciutadella, a escoltar un concert de jazz. No he parlat amb ells, però espero que haiguen estat ben a gust. Ahir al matí, a les set, ell i ma mare se despertaven per a anar passejar per la vora del mar. Ell volia que s'aixequessen a les sis i mitja; ella volia dormir una mica més. Cap a les nou arribaven a la platja. Estava núvol, la mar de bé, i van caminar durant hores... M'hagués agradat estar amb ells, però sense haver-ho fet, igualment hi era.
Esta nit, al Parc de la Ciutadella, a escoltar jaz... Al mateix parc on va passar moltes nits el Miquel Fuster, quan el fred dels boscos de Collserola, on preferia refugiar-se, li resultava massa insuportable. Quinze anys vivint al carrer... M'ha agradat molt escoltar-lo en un reportatge que he vist a la tele. I poder mirar amb més calma els dibuixos que fa, les coses que escriu i com les escriu. Tot impregnat d'una humanitat que m'emociona. "Cosas que se arrastran", "Servir para algo", "Teresa"... La presentació que fa del còmic on ha publicat les seues vivències de quinze anys al carrer... La conversa íntima entre ell i "un hombre muy recto"... Cadascun dels seus escrits, cada dibuix... Pur sentiment.)
Esta nit, al Parc de la Ciutadella, a escoltar jaz... Al mateix parc on va passar moltes nits el Miquel Fuster, quan el fred dels boscos de Collserola, on preferia refugiar-se, li resultava massa insuportable. Quinze anys vivint al carrer... M'ha agradat molt escoltar-lo en un reportatge que he vist a la tele. I poder mirar amb més calma els dibuixos que fa, les coses que escriu i com les escriu. Tot impregnat d'una humanitat que m'emociona. "Cosas que se arrastran", "Servir para algo", "Teresa"... La presentació que fa del còmic on ha publicat les seues vivències de quinze anys al carrer... La conversa íntima entre ell i "un hombre muy recto"... Cadascun dels seus escrits, cada dibuix... Pur sentiment.)
04 d’agost 2010
Olis sobre tela que m'agrada mirar, de Miquel Gelabert.
_(100x81cm)_2010.jpg)
Land-escape (v 10.0)
_2009_copia.jpg)
Land-escape 4
_2008_copia.jpg)
Escapeland 2
Ja al llit, me ve "escorredissa". Quin alleujament... M'agrada saber que puc dir "esmunyedissa", però m'alegra trobar paraules amb les que em sento més a prop.
Abans d'anar a dormir, parlo amb una amiga. Parlem d'ella... i de sa mare, de com estan, de com se troben, de com ha anat tot en estes últimes setmanes. També de com estan son pare pare i son germà. Del neguit dels primers dies. De com van canviant les emocions i la manera de pair-les, tot i que sempre poden ser variables, però sembla que passen cicles. Ara, una mica de repòs, a esperar el dilluns, voluntat de no angoixar-se massa, de guardar les energies necessàries per a viure i no per a malviure.
Tots estem exposats a la malaltia, en qualsevol moment, i a la mort. Quan ja hi som..., "si tu mal no tiene cura, ¿pa' qué te apuras?, y si tiene cura, ¿pa' qué te apuras?".
Pot passar-mos a qualsevol de natros, i no voldríem que ningú s'angoixés. Quan haguéssem de morir, ja ho farem. Mentrestant... A viure.
Me'n torno al llit, que per a viure també fa falta dormir.
Abans d'anar a dormir, parlo amb una amiga. Parlem d'ella... i de sa mare, de com estan, de com se troben, de com ha anat tot en estes últimes setmanes. També de com estan son pare pare i son germà. Del neguit dels primers dies. De com van canviant les emocions i la manera de pair-les, tot i que sempre poden ser variables, però sembla que passen cicles. Ara, una mica de repòs, a esperar el dilluns, voluntat de no angoixar-se massa, de guardar les energies necessàries per a viure i no per a malviure.
Tots estem exposats a la malaltia, en qualsevol moment, i a la mort. Quan ja hi som..., "si tu mal no tiene cura, ¿pa' qué te apuras?, y si tiene cura, ¿pa' qué te apuras?".
Pot passar-mos a qualsevol de natros, i no voldríem que ningú s'angoixés. Quan haguéssem de morir, ja ho farem. Mentrestant... A viure.
Me'n torno al llit, que per a viure també fa falta dormir.
03 d’agost 2010
col·lapse... (no és la paraula, iruna)
Apago l'ordinador, col·lapsada amb un grapat de paraules. Parlem un moment. Intento explicar el col·lapse, des de "tornar", passant per Àger, Colòmbia, parapents que no paren ni aplanen lo vent sinó que s'hi balancegen (introduint-me en un remolí no huracanat, perquè no és sostingut de velocitat igual o superior als 118 quilòmetres per hora , ni tifó ni aciclonat, perquè no és tropical, bàsicament una "massa" -d'aire, aigua, terra i foc, tot barrejat, me sembla- arremolinada)...
Parapents, música i lletra, "aterrissatges" que se'm fan estranys si han de ser "aterratges", troballes i pèrdues de paraules en esta o aquella "nostra llengua", tan viva i... (com dir "escurridiza"?), esmunyedissa (catxislamar, una altra rovellonísticaparaula; dixa-la estar, continua...), paraules que busco i me sorprenc de llegir-les "inadmissibles", com "averiguar"... (tan terrible pot ser una paraula per a ser considerada "inadmissible"?), o que trobo trossejades, gairebé clandestines, vestides "de mudar"...
Intento teclejar el col·lapse, transcriure el trasbals d'una paraula a una altra, procurant no perdre el contacte arran de terra, terri, tèrria, terrós, terrosa (estes m'agraden, color de terra, terrós, terrosa, amb la o ben tancada), terròs (esta, més quadriculada, com un terròs de sucre), i aterrar (que no m'hauria d'aterrir, encara que en castellà sí que ho fa), aterrossar, aterrissar, aterrir (ara sí, de terror), i vinga a terrejar...
Tan feliç que em sentia ahir a la tarde, fora d'este ordinador, podent disfrutar d'una setmana de només treballar al matí, que la Geno fa vacances i mons pares tornen a ser quimiotejant, plegar al migdia, recollir l'Aicard, venir a casa i poder preparar el dinar i menjar tranquil·lament, sense que el primer mos sigue l'últim a la boca, poder gitar-me un poquet a descansar mentre l'Aicard també ho fa "amodorrat" (no em faces buscar més, iruna) al sofà... Despertar-mos i mandrejar abans de berenar i fer deures, també sense pressa, amb més possibilitat de paciència, necessària... Poder fer broma quan no vol escriure una paraula, o llegir una frase, o pensar una resposta... Comprovar que, amb calma, treballa més content i amb més ganes...
Tan feliç d'acompanyar-lo a taekwondo i poder aprofitar per a comprar fruita i verdura, los llibres de la Sara, que ja han arribat a la llibreria, unes llibretes per a l'Aicard, poder caminar pel carrer sota quatre gotes de pluja un dilluns a la tarde... I avui, empanada total.
Col·lapse. Potser són ganes d'escriure, iruna... Però passo de les ganes a l'activitat compulsiva i arribo a l'angúnia. Pos para... Quieta......
Qui em coneix bé i ja em coneix també el calendari, me fa somriure i per un moment me tranquil·litza. "Això és que t'ha de venir la regla, bonica"... Té raó. I és terrible, la prèvia. "Encara sort que sempre se m'avança una mica"...
Amb l'ordinador apagat, m'estic un moment amb l'Aicard, mentre plego roba i endreço la cuina... Però vinc i torno a engegar-lo.
"Enterrar", busca "enterrar"... Pos dixa la paraula tranqui·la, núria... Solament "enterrar" i torno a apagar-lo. Com una ionqui iutuba...
I va i em trobo "enterrament 1", "enterrament 2", "parlar sobre la mort, tabú?", "amor"... Tot en llenguatge de signes.
M'agradaria entendre-ho, saber què diu, des del silenci, este home que mira atentament i gesticula, però... Ara sóc jo qui em trobo en un llenguatge desconegut.
Segurament, esta nit (ara no, eh, iruna! ara, surt! allunya't d'aquí), me quedaré com abduïda mirant-lo..., o buscant "Segimon"...
174 L'enterrament 1
175 L'enterrament 2
116 Parlar sobre la mort, tabú?
118 Amor
Parapents, música i lletra, "aterrissatges" que se'm fan estranys si han de ser "aterratges", troballes i pèrdues de paraules en esta o aquella "nostra llengua", tan viva i... (com dir "escurridiza"?), esmunyedissa (catxislamar, una altra rovellonísticaparaula; dixa-la estar, continua...), paraules que busco i me sorprenc de llegir-les "inadmissibles", com "averiguar"... (tan terrible pot ser una paraula per a ser considerada "inadmissible"?), o que trobo trossejades, gairebé clandestines, vestides "de mudar"...
Intento teclejar el col·lapse, transcriure el trasbals d'una paraula a una altra, procurant no perdre el contacte arran de terra, terri, tèrria, terrós, terrosa (estes m'agraden, color de terra, terrós, terrosa, amb la o ben tancada), terròs (esta, més quadriculada, com un terròs de sucre), i aterrar (que no m'hauria d'aterrir, encara que en castellà sí que ho fa), aterrossar, aterrissar, aterrir (ara sí, de terror), i vinga a terrejar...
Tan feliç que em sentia ahir a la tarde, fora d'este ordinador, podent disfrutar d'una setmana de només treballar al matí, que la Geno fa vacances i mons pares tornen a ser quimiotejant, plegar al migdia, recollir l'Aicard, venir a casa i poder preparar el dinar i menjar tranquil·lament, sense que el primer mos sigue l'últim a la boca, poder gitar-me un poquet a descansar mentre l'Aicard també ho fa "amodorrat" (no em faces buscar més, iruna) al sofà... Despertar-mos i mandrejar abans de berenar i fer deures, també sense pressa, amb més possibilitat de paciència, necessària... Poder fer broma quan no vol escriure una paraula, o llegir una frase, o pensar una resposta... Comprovar que, amb calma, treballa més content i amb més ganes...
Tan feliç d'acompanyar-lo a taekwondo i poder aprofitar per a comprar fruita i verdura, los llibres de la Sara, que ja han arribat a la llibreria, unes llibretes per a l'Aicard, poder caminar pel carrer sota quatre gotes de pluja un dilluns a la tarde... I avui, empanada total.
Col·lapse. Potser són ganes d'escriure, iruna... Però passo de les ganes a l'activitat compulsiva i arribo a l'angúnia. Pos para... Quieta......
Qui em coneix bé i ja em coneix també el calendari, me fa somriure i per un moment me tranquil·litza. "Això és que t'ha de venir la regla, bonica"... Té raó. I és terrible, la prèvia. "Encara sort que sempre se m'avança una mica"...
Amb l'ordinador apagat, m'estic un moment amb l'Aicard, mentre plego roba i endreço la cuina... Però vinc i torno a engegar-lo.
"Enterrar", busca "enterrar"... Pos dixa la paraula tranqui·la, núria... Solament "enterrar" i torno a apagar-lo. Com una ionqui iutuba...
I va i em trobo "enterrament 1", "enterrament 2", "parlar sobre la mort, tabú?", "amor"... Tot en llenguatge de signes.
M'agradaria entendre-ho, saber què diu, des del silenci, este home que mira atentament i gesticula, però... Ara sóc jo qui em trobo en un llenguatge desconegut.
Segurament, esta nit (ara no, eh, iruna! ara, surt! allunya't d'aquí), me quedaré com abduïda mirant-lo..., o buscant "Segimon"...
174 L'enterrament 1
175 L'enterrament 2
116 Parlar sobre la mort, tabú?
118 Amor
terrícoles-terrorífiques paraules
terri, tèrria, terrós, terrosa, terròs.
aterrar, aterrossar, aterrissar, aterrir, terrejar.
terror
terri, tèrria
1 1 adj. [LC] [GL] De terra. Una substància tèrria.
1 2 adj. [LC] [GL] Que té aspecte de terra.
2 adj. [QU] obs. Pertanyent a qualsevol dels elements metàl·lics que es troben a la natura com a òxids bàsics o en altres formes convertibles fàcilment en aquests.
terrós, terrosa
1 adj. [LC] Que és de la naturalesa de la terra. Substàncies terroses.
2 adj. [LC] Que està barrejat amb terra. Sorra terrosa. Blat terrós.
3 adj. [LC] Que és del color de la terra. Té la pell terrosa.
4 adj. [GL] Mat² . Un mineral terrós.
terròs
1 1 m. [LC] [GL] [AGA] Tros petit i solt de terra compacta. Aixafar els terrossos d’un camp.
1 2 m. [LC] Agregat anàleg de partícules o petits cristalls. Un terròs de sucre. Cal posar-hi un terrosset de sal.
2 1 m. [LC] [AGA] Tros de terra que hom conrea.
2 2 m. [LC] Terrer¹ 1 .
aterrar (conjugació)
1 1 v. tr. [LC] Fer caure en terra. Aterrar una paret.
1 2 v. tr. [LC] per ext. Envaïren la contrada i aterraren l’exèrcit enemic.
2 intr. [LC] [TRG] Una aeronau, un aparell volador, un ocell, prendre terra.
3 1 intr. [TRA] Una nau, apropar-se a terra.
3 2 intr. [TRA] Recalar.
aterrossar (conjugació)
1 1 v. tr. [LC] [AGA] Formar terrossos (d’alguna matèria solta). 1 2 intr. pron. [LC] [AGA] Agregar-se formant terrossos. La terra que vas posar al test s’ha aterrossat tota. Aterrossar-se l’arròs. 2 tr. [LC] Cobrir amb terrossos (un pilot de llenya) per tal de formar un boïc.
aterrissar (no conjugació)
v. intr. neol. Baixar fins a terra un aparat aerostàtic; cast. aterrizar.
aterrir (conjugació)
1 v. tr. [LC] Causar terror (a algú).
2 intr. pron. [LC] Sentir terror. Quan feia tempesta s’aterria i no gosava ni mirar per la finestra.
(en castellà, "aterrorizar", i també "aterrar")
terrejar (conugació)
1 v. intr. [LC] [AGA] El gra, l’herba, etc., estar barrejat amb terra. Aquest blat s’ha de garbellar, terreja molt.
2 intr. [LC] Tenir gust de terra, un color terrós, etc.
3 intr. [LC] Tocar, remoure, terra amb les mans, amb el cos. Veus com t’has embrutat el vestit, terrejant?
4 intr. [LC] Els ocells, viure, criar o alimentar-se arran de terra. Les perdius terregen.
5 intr. [LC] Habitar i conrear la terra, lluny de la mar. S’estima més terrejar que no pas marinejar.
6 tr. [LC] Tractar amb terra (quelcom) per llevar-ne una substància estranya, una impuresa.
7 tr. [LC] Fer caure a terra (l’adversari). Com t’has deixat terrejar, per un noi més petit que tu?
8 intr. [LC] [TRA] Una nau, navegar prop de terra.
9 intr. [LC] Ésser poc espiritual, estar excessivament lligat a les coses terrenals.
terror (etimología)
de tremolar, com la terra?
en moments com ara mateix, millor seria enterrar-me (sense el cervell, a ser possible).
aterrar, aterrossar, aterrissar, aterrir, terrejar.
terror
terri, tèrria
1 1 adj. [LC] [GL] De terra. Una substància tèrria.
1 2 adj. [LC] [GL] Que té aspecte de terra.
2 adj. [QU] obs. Pertanyent a qualsevol dels elements metàl·lics que es troben a la natura com a òxids bàsics o en altres formes convertibles fàcilment en aquests.
terrós, terrosa
1 adj. [LC] Que és de la naturalesa de la terra. Substàncies terroses.
2 adj. [LC] Que està barrejat amb terra. Sorra terrosa. Blat terrós.
3 adj. [LC] Que és del color de la terra. Té la pell terrosa.
4 adj. [GL] Mat² . Un mineral terrós.
terròs
1 1 m. [LC] [GL] [AGA] Tros petit i solt de terra compacta. Aixafar els terrossos d’un camp.
1 2 m. [LC] Agregat anàleg de partícules o petits cristalls. Un terròs de sucre. Cal posar-hi un terrosset de sal.
2 1 m. [LC] [AGA] Tros de terra que hom conrea.
2 2 m. [LC] Terrer¹ 1 .
aterrar (conjugació)
1 1 v. tr. [LC] Fer caure en terra. Aterrar una paret.
1 2 v. tr. [LC] per ext. Envaïren la contrada i aterraren l’exèrcit enemic.
2 intr. [LC] [TRG] Una aeronau, un aparell volador, un ocell, prendre terra.
3 1 intr. [TRA] Una nau, apropar-se a terra.
3 2 intr. [TRA] Recalar.
aterrossar (conjugació)
1 1 v. tr. [LC] [AGA] Formar terrossos (d’alguna matèria solta). 1 2 intr. pron. [LC] [AGA] Agregar-se formant terrossos. La terra que vas posar al test s’ha aterrossat tota. Aterrossar-se l’arròs. 2 tr. [LC] Cobrir amb terrossos (un pilot de llenya) per tal de formar un boïc.
aterrissar (no conjugació)
v. intr. neol. Baixar fins a terra un aparat aerostàtic; cast. aterrizar.
aterrir (conjugació)
1 v. tr. [LC] Causar terror (a algú).
2 intr. pron. [LC] Sentir terror. Quan feia tempesta s’aterria i no gosava ni mirar per la finestra.
(en castellà, "aterrorizar", i també "aterrar")
terrejar (conugació)
1 v. intr. [LC] [AGA] El gra, l’herba, etc., estar barrejat amb terra. Aquest blat s’ha de garbellar, terreja molt.
2 intr. [LC] Tenir gust de terra, un color terrós, etc.
3 intr. [LC] Tocar, remoure, terra amb les mans, amb el cos. Veus com t’has embrutat el vestit, terrejant?
4 intr. [LC] Els ocells, viure, criar o alimentar-se arran de terra. Les perdius terregen.
5 intr. [LC] Habitar i conrear la terra, lluny de la mar. S’estima més terrejar que no pas marinejar.
6 tr. [LC] Tractar amb terra (quelcom) per llevar-ne una substància estranya, una impuresa.
7 tr. [LC] Fer caure a terra (l’adversari). Com t’has deixat terrejar, per un noi més petit que tu?
8 intr. [LC] [TRA] Una nau, navegar prop de terra.
9 intr. [LC] Ésser poc espiritual, estar excessivament lligat a les coses terrenals.
terror (etimología)
de tremolar, com la terra?
en moments com ara mateix, millor seria enterrar-me (sense el cervell, a ser possible).
aterrissar, averiguar i averiguat
Me quedo distreta de llegir que "aterrissar", tot i no estar contemplat a l'iéeec! , encara està permès a Catalunya, o als Països Catalans, si mos acollim al diccionari català-valencià-balear (publicat per la mateixa institució, però en una branca més flexible), i "averiguar", en canvi, mentre a l'iéeec! ni tan sols existix, a la "branca més flexible" és un castellanisme inadmissible en la nostra llengua.
Coses que passen, iruna...
Me consola una mica trobar al diccionari Cóm parlem per allà baix? Traductor d'un llenguatge un pèl especial; Delta de l'Ebre-Català; Basat en la part del Montsià la paraula "averiguat": mudat, arreglat. Ex : "On vas tan averiguat, ni que fos dumenge!!".
Coses que passen, iruna...
Me consola una mica trobar al diccionari Cóm parlem per allà baix? Traductor d'un llenguatge un pèl especial; Delta de l'Ebre-Català; Basat en la part del Montsià la paraula "averiguat": mudat, arreglat. Ex : "On vas tan averiguat, ni que fos dumenge!!".
llàgrimes saltarines... protegides
He buscat "lágrimas saltarinas", "llàgrimes saltarines", "jumping tears", i no n'he trobat cap.
No he buscat en altres idiomes.
He escrit "Àger"... i quin munt de saltarins!
No sé com tenen lo cul ni l'esquena, què guarden al cap, què parlen o callen les seues mans, què senten als peus, si és que els parlen o callen les mans, si és que senten los peus...
Solament puc vore que es llancen........., però van protegits.
No és cert que naixem, creixem, mos reproduïm i morim. Alguns mai arribem a créixer. Ningú mos reproduïm. Si naixem, tots morim, això sí. Però moltes vegades la mort continua en vida, com hi ha vida sempre morint.
Pos potser tampoc és cert que, qui pensa un vol de gran altura, se dixa endur pel vent, s'enlaira, s'hi llança, vola... i aterrissa ben lluny. Tot i pensar el vol, no sempre podem i a vegades no volem dixar-mos endur pel vent i llançar-mos-hi. No sempre que mos llancem, arribem a volar. A vegades, mos enlairem sense haver-mos llançat. Moltes vegades, no aterrissem, per por a l'aterratge, o per les mateixes ganes de continuar volant, o perquè no sabem com fer-ho, o pensem "encara no...", "demà..., demà...". A vegades també passa que no aterrissem perquè, senzillament, no podem fer-ho, conscients o no de com vivim xuclats en aquell aire.
Sí que acostuma a passar que, qui pensa un vol, sovint aterrissa ben lluny. I "ben lluny" pot ser des de les antípodes fins al mateix punt on se trobava abans de pensar-hi, o qualsevol altre punt... tan lluny, i tan a prop a la vegada.
M'ha agradat trobar este vídeo on se barregen amb l'aire, sense arribar a volar gaire lluny, i amb petits aterratges.
Hi ha tot lo paisatge. Potser ja saben volar, o no encara, però poden sentir la força del vent i el frec de la terra, la seua proximitat o llunyania, a diferents distàncies, lo contacte amb l'aire, balancejar-se... i experimentar amb les ales.
"Echos d'en haut"
"Enjoy the ride" - Morcheeba
Shut the gates and sunset
After that you can't get out
You can see the bigger picture
Find out what it’s all about
You're open to the skyline
You won't want to go back home
In a garden full of angels
You will never be alone
But all the road is long
The stones that you are walking on
Have gone
With the moonlight to guide you
Feel the joy of being alive
The day that you stop running
Is the day that you arrive
And the night that you got locked in
Was the time to decide
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
If you close the door to your house
Don't let anybody in
It's a room that's full of nothing
All that underneath your skin
Face against the window
You can't watch it fade to grey
And you'll never catch the fickle wind
If you choose to stay
But all the road is long
The stones that you are walking on
Have gone
With the moonlight to guide you
Feel the joy of being alive
The day that you stop running
Is the day that you arrive
And the night that you got locked in
Was the time to decide
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
http://www.lyricsmania.com/
No he buscat en altres idiomes.
He escrit "Àger"... i quin munt de saltarins!
No sé com tenen lo cul ni l'esquena, què guarden al cap, què parlen o callen les seues mans, què senten als peus, si és que els parlen o callen les mans, si és que senten los peus...
Solament puc vore que es llancen........., però van protegits.
No és cert que naixem, creixem, mos reproduïm i morim. Alguns mai arribem a créixer. Ningú mos reproduïm. Si naixem, tots morim, això sí. Però moltes vegades la mort continua en vida, com hi ha vida sempre morint.
Pos potser tampoc és cert que, qui pensa un vol de gran altura, se dixa endur pel vent, s'enlaira, s'hi llança, vola... i aterrissa ben lluny. Tot i pensar el vol, no sempre podem i a vegades no volem dixar-mos endur pel vent i llançar-mos-hi. No sempre que mos llancem, arribem a volar. A vegades, mos enlairem sense haver-mos llançat. Moltes vegades, no aterrissem, per por a l'aterratge, o per les mateixes ganes de continuar volant, o perquè no sabem com fer-ho, o pensem "encara no...", "demà..., demà...". A vegades també passa que no aterrissem perquè, senzillament, no podem fer-ho, conscients o no de com vivim xuclats en aquell aire.
Sí que acostuma a passar que, qui pensa un vol, sovint aterrissa ben lluny. I "ben lluny" pot ser des de les antípodes fins al mateix punt on se trobava abans de pensar-hi, o qualsevol altre punt... tan lluny, i tan a prop a la vegada.
M'ha agradat trobar este vídeo on se barregen amb l'aire, sense arribar a volar gaire lluny, i amb petits aterratges.
Hi ha tot lo paisatge. Potser ja saben volar, o no encara, però poden sentir la força del vent i el frec de la terra, la seua proximitat o llunyania, a diferents distàncies, lo contacte amb l'aire, balancejar-se... i experimentar amb les ales.
"Echos d'en haut"
"Enjoy the ride" - Morcheeba
Shut the gates and sunset
After that you can't get out
You can see the bigger picture
Find out what it’s all about
You're open to the skyline
You won't want to go back home
In a garden full of angels
You will never be alone
But all the road is long
The stones that you are walking on
Have gone
With the moonlight to guide you
Feel the joy of being alive
The day that you stop running
Is the day that you arrive
And the night that you got locked in
Was the time to decide
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
If you close the door to your house
Don't let anybody in
It's a room that's full of nothing
All that underneath your skin
Face against the window
You can't watch it fade to grey
And you'll never catch the fickle wind
If you choose to stay
But all the road is long
The stones that you are walking on
Have gone
With the moonlight to guide you
Feel the joy of being alive
The day that you stop running
Is the day that you arrive
And the night that you got locked in
Was the time to decide
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
http://www.lyricsmania.com/
01 d’agost 2010
arabesc
arabesque 1 - harold budd
arabesc -a
1 adj. [LC] [ISL] Aràbic.
2 1 adj. [AR] Que té arabescos.
2 2 m. [AR] Ornament de pintura o d’escultura format de plantes, fulles, etc., o àdhuc de figures humanes o d’animals reals o imaginaris, capritxosament entrellaçats.
3 1 m. [AR] Línia imaginària que en una obra artística uneix els diversos punts vitals de la composició.
3 2 m. [MU] Línia melòdica sinuosa formada per combinació de notes conjuntes i arpegiades.
3 3 m. [JE] Figura d’equilibri de la dansa acadèmica en què el cos s’aguanta amb una sola cama i manté l’altra aixecada i estirada endarrere, mentre els braços, l’un endavant i l’altre endarrere, continuen la línia de la cama aixecada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)