31 juliol 2010
lo gust de ser uns perduts
Vam quedar a Tremp, al Llac Negre, a l'hora de dinar.
A Lleida ciutat, me vaig perdre. Però d'alguna manera vam arribar a Balaguer. A partir de Balaguer, ja no en tinc ni idea de què vaig fer... La carretera mos portava per un preciós paisatge...
Ara, intentant fer memòria i orientar-me en un mapa, me sembla que vam passar per Gerb, Vilanova de la Sal, Les Avellanes, Vilamajor, Fontdepou... Àger, entre el Noguera Pallaresa i el Noguera Ribagorçana, i d'Àger fins a Tremp.
Plaça Capdevila, carrer Doctor Roure, Plaça de l'Església... i Plaça de la Creu.
Ells ja havien arribat abans, al Llac Negre, i mos esperaven a la terrassa del bar.
Uns altaveus anunciaven a "trempolins i trempolines" un curs per aprendre a ballar sardanes, a la plaça, a les deu o les onze d'aquella mateixa nit de dilluns.
Tornàvem a estar els sis junts. L'última vegada havia sigut justament lo "sis de juny".
La Sara estava silenciosa, al començament. L'Aicard, futbolero, prou tranquil. Los gatets, eloqüents i observadors, com sempre. I natros, amb l'alegria de tornar-mos a vore i de poder permetre-mos quatre dies de vacances, ni a casa teua ni a la meua, en un racó a la muntanya, fent un triangle.
Després de dinar, de Tremp a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal... Peramea... i Les Masies de Llaràs.
Quin lloc més bonic i acollidor... Hi hem estat molt molt a gust, a casa el Pep, la Gina, l'Iscle, el Ferriol i el Lluc, i la calmosa Tina, i el gos menut, i el veloç gat volador, i els galls i les gallines...
Enmig de la muntanya, "un barco pirata"!
Amb provisions... i gira-sols...
Ben a prop de l'Estany de Montcortés, un llac natural d'origen càrstic, on l'aigua ve de les profunditats de la terra i dóna gust banyar-s'hi, llançar-se a l'aigua des d'algun dels embarcadors, o jugar a l'herba... Un lloc encantador.
Un dia, vam voler travessar la Vall Fosca... començant per Estavill, un poblet molt apartat de la carretera, amb carrerons coberts... i deserts.
L'Aicard, fent pràctiques de caminar per superfícies "emocionants"... Carrers costeruts i empedrats, amunt i avall...
La Pobleta de Bellveí, Envall, Antist, Beranui, La Plana de Mont-ros, Castell-Estaó, Paüls (un altre Paüls), Molinos, La Torre de Capdella, Aiguabella, Espui, Capdella... Fins al Pantà de Sallente. I d'allà, en telefèric, fins a l'Estany Gento. Una de les voretes del Parc Nacional d'Aigüestortes...
De tornada, també mos hem perdut, esta vegada, ells i natros.
Tots estos dies allà, ha sigut molt bonic poder trobar-mos... i perdre-mos junts, de dia i de nit.
25 juliol 2010
primer dia de festa, amb la finestra oberta
Ahir, al final de l'últim dia de faena abans d'una setmana de vacances, després d'una tarde-nit renaixentista amb los esquimalets amunt i avall pels carrerons de Tortosa, vaig arribar a casa tan cansada, tan feta caldo, que vaig témer allò que tantes vegades mos passa quan, per fi, en una pausa del dia a dia de treball, podem estar uns dies de relax: un desbordament de cansament acumulat.
Avui al matí, mentre la Sara i l'Aicard me recordaven que havia d'aixecar-me del llit perquè volien esmorzar, m'he despertat amb la sensació de no haver descansat prou encara. Si pogués quedar-me al llit tres o quatre dies i nits seguits...
Cap a les 12, he pujat los xiquets a casa mons pares, i quan he baixat, m'he tornat a gitar al llit. Fins les 5. Però del llit... encara al sofà, amb la sensació de cos baldat i plena de mandra.
No ha sigut fins les 6 o les 7 de la tarde que he començat a sentir-me recuperada i a reaccionar, amb les cançons de Pablo Guerrero acompanyant amb suavitat la solitud de casa, mentre anava endreçant i omplint bosses... Una, plena de tovalloles, llençols, protectors i bolquers. Una altra, amb alguns jocs, quaderns i colors per a pintar. Una altra, amb sabó, xampú, suavitzant, crema del sol i crema hidratant, betadine, autan, dalsy... Una altra, amb roba d'estiu i alguna roba abrigada, per als tres de l'iglú. Una altra, amb calçat.
Me faltarà omplir la nevera portàtil i la bossa del menjar.
Quina pau i quin gustet, ara...
Baixaré a buidar el maleter del cotxe, que el porto ple de massa coses... Una manta, los patins de la Sara, lo pic i l'aixada, los poalets i les pales de la platja, una garrafa buida d'aigua... i altres objectes que, a primera vista, no sé reconèixer.
No li aniria malament una rentadeta, al cotxe, per dins i per fora. Potser passaré per la gasolinera, a fer-li una dutxa, un buidat de cendrer i una repassada amb l'aspiradora.
Ara que el sol ja no apreta...
Y vives con la ventana abierta
Pablo Guerrero
Afuera cae la nieve y tú sales y te llenas de frío;
afuera pasa un río y tú sales, te sumerges entero.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
Afuera un hombre canta y tú sumas a tu voz esperanzas;
afuera hay una fecha y haces algo para que sea mañana.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
Afuera hay una guerra y es tu enemigo cada hombre que mata;
afuera hay charlatanes, sus palabras están llenas de nada.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
Avui al matí, mentre la Sara i l'Aicard me recordaven que havia d'aixecar-me del llit perquè volien esmorzar, m'he despertat amb la sensació de no haver descansat prou encara. Si pogués quedar-me al llit tres o quatre dies i nits seguits...
Cap a les 12, he pujat los xiquets a casa mons pares, i quan he baixat, m'he tornat a gitar al llit. Fins les 5. Però del llit... encara al sofà, amb la sensació de cos baldat i plena de mandra.
No ha sigut fins les 6 o les 7 de la tarde que he començat a sentir-me recuperada i a reaccionar, amb les cançons de Pablo Guerrero acompanyant amb suavitat la solitud de casa, mentre anava endreçant i omplint bosses... Una, plena de tovalloles, llençols, protectors i bolquers. Una altra, amb alguns jocs, quaderns i colors per a pintar. Una altra, amb sabó, xampú, suavitzant, crema del sol i crema hidratant, betadine, autan, dalsy... Una altra, amb roba d'estiu i alguna roba abrigada, per als tres de l'iglú. Una altra, amb calçat.
Me faltarà omplir la nevera portàtil i la bossa del menjar.
Quina pau i quin gustet, ara...
Baixaré a buidar el maleter del cotxe, que el porto ple de massa coses... Una manta, los patins de la Sara, lo pic i l'aixada, los poalets i les pales de la platja, una garrafa buida d'aigua... i altres objectes que, a primera vista, no sé reconèixer.
No li aniria malament una rentadeta, al cotxe, per dins i per fora. Potser passaré per la gasolinera, a fer-li una dutxa, un buidat de cendrer i una repassada amb l'aspiradora.
Ara que el sol ja no apreta...
Y vives con la ventana abierta
Pablo Guerrero
Afuera cae la nieve y tú sales y te llenas de frío;
afuera pasa un río y tú sales, te sumerges entero.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
Afuera un hombre canta y tú sumas a tu voz esperanzas;
afuera hay una fecha y haces algo para que sea mañana.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
Afuera hay una guerra y es tu enemigo cada hombre que mata;
afuera hay charlatanes, sus palabras están llenas de nada.
Y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana;
y vives con la ventana abierta,
tienes abierta la ventana.
massatge de peus
masaje de pies
(Quan hem arribat a casa, mig morts després del Renaixement, l'Aicard s'ha dutxat i a la Sara li he fet un massatge de peus. Després, m'he dutxat jo i també me n'he fet. Me sembla que ara, abans de dormir, me'n faré un altre, als peus... i a tot lo cos on pugue arribar-me. I estiraments... I tancar els ulls...)
23 juliol 2010
22 juliol 2010
recorrent ge-erres
torno a escoltar una música que em va atrapar quan vaig sentir-la per primera vegada, mentre vaig recorrent hores i ge-erres...
http://www.carlosvargas.org/Francotirador/06%20-%20Valiente%20luchadora.mp3
valiente luchadora
carlos vargas
dura, inconexa,
incomprensible a veces,
libre, sencilla,
intensa y fuerte.
dura, inconexa,
incomprensible a veces,
sin duda alguna,
así es la muerte.
valiente luchadora
en diversos frentes,
por una causa u otra
y que vencerá siempre.
ella es ágil y dura,
sigilosa a la vez,
ella es tranquila y pura,
será quien quiera ser.
valiente luchadora
en diversos frentes,
por una causa u otra
y que vencerá siempre.
http://www.carlosvargas.org/Francotirador/06%20-%20Valiente%20luchadora.mp3
valiente luchadora
carlos vargas
dura, inconexa,
incomprensible a veces,
libre, sencilla,
intensa y fuerte.
dura, inconexa,
incomprensible a veces,
sin duda alguna,
así es la muerte.
valiente luchadora
en diversos frentes,
por una causa u otra
y que vencerá siempre.
ella es ágil y dura,
sigilosa a la vez,
ella es tranquila y pura,
será quien quiera ser.
valiente luchadora
en diversos frentes,
por una causa u otra
y que vencerá siempre.
20 juliol 2010
josep puntí: entre "prou de pell" i "the fellaction on the rocs"
entrevista amb Josep Puntí
http://la-dansa-de-la-vida.blogspot.com/
acords per despertar: http://la-dansa-de-la-vida.blogspot.com/2008/10/acords-per-despertar.html
http://www.myspace.com/josep.punti
http://www.myspace.com/puntiydesobedientes
mirall capgirat
josep puntí
si em podeu treure
un tros d'ànima, d'ànima, d'ànima,
i no fer-me mal,
no poséssiu cap cara
d'espant
al veure'm per dintre tot
ben corcat.
si em moro a casa, què direu?
si em moro a casa, què direu?
voldran saber-ho...
saber-ho tot.
són tan absurdes
aquest munt de llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes
que us baixaran
galtes avall...
l'àvia se'n riu,
vès per on,
no es queixava mai.
i en Xucamulla refilava
no em miris més a dintre teu
que ni de prop ni de lluny
en treuràs ni cinc;
no perfumis més
aquest calaix pudent
amb tantes roses, lliris i pensaments;
prou de pell,
prou de pell,
prou de pell,
prou de pell...
fa més d'un any, sense ell saber-ho, me va acompanyar "sota una col" en un dia bonic d'alegries.
me van agradar la seua veu i la seua música... "miau", "de muda en muda"...
trobar-lo fa un parell de dies, amb la guitarra i l'ampli al carrer, tocant amb un company en un "desbunderbart köncert", mentre la vida quotidiana continuava regant la calçada, passant pel costat o apalancant-se al seu davant...
m'ha agradat escoltar-lo en esta entrevista, quan demana "unes paraules" a un "desobediente" que tria "jeu"; quan explica la seua necessitat diària d'afecte i de contacte amb la família; la naturalitat amb la qual s'enfada però també agraïx no ser convidat a segons quins rituals socials, o "collonades"; la seua "teoria oftalmològica" d'una lentilla millor que dos per a no fer l'ull dropo hipergandul; l'avançament d'un projecte de pel·lícula, on "hi ha la visió des del que està que no es mou del punt on es va escapar i l'altre que viatja"; la propensió a "encaixar" la vida, més que a galtejar-la, mentre sovint mos sentim tan desencaixats, i tan encaixonats a la vegada... escoltar-lo dient que tampoc ell sap "on anirem a parar"...
retrobar-lo al "mirall capgirat"... "si em podeu treure un tros d'ànima... i (petit però bon detall) no fer-me mal"....... lo somriure de l'àvia...
m'ha fet somriure també quan, després d'escoltar-lo, reincident, "prou de pell"... li he trobat escrita en un pròxim concert "the fellaction on the rocs, bang bang bang", a Cadaqués...
al blog la dansa de la vida, cap al final d'una entrevista que van fer-li l'any passat Cabaret Elèctric a IcatFM, me quedo distreta amb la música i la lletra d'una cançó que no sé quina és... quan a la mare "va i li cau el vas de la llet, i el meu pare somrient va i li diu "ets patosa... t'estimo"...
tímidament... riders on the storm
just a l'hora de plegar, ha caigut una tronada.
ha durat cinc minuts i ha parat en sec.
m'agrada com comença i com acaba, tímidament, esta versió de "riders on the storm".
podria continuar plovent...
"riders on the storm (instrumental)"
ha durat cinc minuts i ha parat en sec.
m'agrada com comença i com acaba, tímidament, esta versió de "riders on the storm".
podria continuar plovent...
"riders on the storm (instrumental)"
18 juliol 2010
Divendres a la nit, conduint per la carretera de la Carroba, després de dixar la Sara amb son pare, tornava d'Amposta calculant, "si marxés ara...", a quina hora podria arribar a Salt, quantes hores podria estar amb tu allà, a quina hora hauria d'agafar el cotxe per a arribar l'endemà a les vuit a treballar, assaborint ja la teua boca, els teus ulls, la teua abraçada...
Quatre hores amb tu, a Salt...
Un desig i prou temps per a venir a estimar-te. Però tres hores d'anada i tres de tornada, sense descans, i un matí de treball... "Para, núria, calma't".
Quan vaig ser a casa, t'ho vaig explicar.
"Vols que vingui jo demà?"...
I tant...
Lo matí em va passar amb ganes, esperant-te. Vas arribar a l'hora de plegar. Encara hi havia alguns talls de pizza del forn d'Aldover, carquinyolis, coca salada... Vas poder conèixer alguns companys. Vam passar per casa a dixar el teu cotxe... i a fer l'amor, abans de dinar. "On vas amb tanta roba, amb la calor que fa?"... I quin gust, despullar-te, despullar-me..., tornar-mos a respirar, a abraçar, tornar a follar...............
Després, amarats de suor, poder sentir córrer l'aigua pels nostres cossos, refrescar el foc, ensabonar-te el cap rinxolat, lo coll, l'esquena, el pit, los braços, la panxa, el ventre, la cigala, els ous, lo cul, les cames... agenollar-me a la dutxa per a fregar-te els peus amb suavitat... i acariciar-te amb les pestanyes, amb les celles, amb les galtes, amb la humitat de la llengua i dels llavis... I sentir la carícia de les teues mans que ja tant me coneixen, estimant-me tota...
(...)
"Vols gel, al cafè?"...
I a la boca... Quin perill, morrejar-te, tu amb la boca plena, però jo també...
Amb un glaçó entre les dents, besant-me el coll i l'esquena... Quines pessigolles...
"Pos a mi m'agradaria un didalet amb gel"...
I amb lo glaçó ja una mica fos ara a la meua boca, vaig acotxar-me a besar-te la punta de la polla... Primer amb la boca tancada, per a no congelar-te de cop... Que poguesses sentir la fredor del gel a través dels meus llavis... Ara un raget de saliva calenta barrejada amb l'aigua congelada... Ara obrir un poquet la boca, i amb la punta de la llengua anunciar-te la gelera, al gland, endurit i valent, però també a la pelleta del contorn i a la cigala sencera, llengua amunt, llengua avall, i en cercles, refrescant-te-la tota... I el glaçó, enjogassat, fonent-se...
De cop i volta, un desig imminent... Posar-me dreta, sentir el teu pit a la meua esquena, lo teu alè al meu coll, i amb una sola mirada, sense paraules, "vine, corre... entra... folla'm, per favor"..., i a l'instant ja sentir-te tot dins meu, frescor dins la calentor... Quina sensació tan gustosa..........
I amorrada al banc de la cuina, mentre em tenies agafada per les caderes, ara empenyíem, ara paralitzàvem l'univers, ara torna-hi...
Un glaçó rodolant-me per l'esquena... La teua mà fregant-me'l pel cos, fregant-te també a tu la pell... Cau a terra... Un altre, des del coll, rodolant-me per l'esquena, fins arribar a la reguera... Lliscant, fins trobar el teu cos on s'ajunta al meu... I en aquell racó de moviment intermitent, lo glaçó, entre tu i jo, frega-frega... Corrent elèctric... Plaer immens........... Esquitx de llet amb gel sobre el meu cul i l'esquena...
(...)
Llençol taronja, persiana mig oberta, corrent d'aire de la finestra i ventilador, llum tènue, olor de lavanda...
Poder estar junts i passar la nit estimant-te, sentint-me tan estimada... "Ronquets, jo? Tu sí que ronques!"...
Dormir amb tu i fer l'amor entre son i son... Descansar amb la sensació de pau immensa... Mirar-te mentre dorms... Despertar i fer l'amor abans d'obrir els ulls del tot... "Bon dia", amb esta veu ronca que em torna boja...
Mirar-te quan surts de la dutxa i ets nou... Poder pentinar-te... Tornar els dos al llit... Tenir-te gitat amb los braços oberts sobre el llençol, "tu tranquil, relaxa't...". Apartar-te els cabells amb los dits a un costat del coll i omplir-te el cos de rajolinets de crema... M'agrada tant acariciar-te i fer-te massatge...........
Cada trosset de tu m'agrada. M'encantes...
(...)
Trobar-me a les teues mans. Un esquinç al dit gros del peu? Primer un peu, després l'altre... Los dos te volen... Se moren de gust quan me toques... Me fas morir de gust, amor... Amb tota la dolçor del món, les teues mans, les teues entranyes, tot tu, amorosint-me...
(...)
Tornes a Salt, després de dos dies de felicitat constant. No és impossible. Quan podem estar junts, hi som.
Camí de Salt, vinc a buscar-te... Sanjosex...
I trobo Desbunderbart Köncert. L'Adrià Puntí i les paraules de Josep Pla, recordant-me que som "animals climàtics", de nord a sud, "en lluita constant", sempre vençuts, però tant se val... Animals, en esta vida tan rara, on tantes vegades no sabem com sobreviure i on a vegades mos hi sentim tan senzillament a gust.
Adrià Puntí - Desbunderbart Köncert
Quatre hores amb tu, a Salt...
Un desig i prou temps per a venir a estimar-te. Però tres hores d'anada i tres de tornada, sense descans, i un matí de treball... "Para, núria, calma't".
Quan vaig ser a casa, t'ho vaig explicar.
"Vols que vingui jo demà?"...
I tant...
Lo matí em va passar amb ganes, esperant-te. Vas arribar a l'hora de plegar. Encara hi havia alguns talls de pizza del forn d'Aldover, carquinyolis, coca salada... Vas poder conèixer alguns companys. Vam passar per casa a dixar el teu cotxe... i a fer l'amor, abans de dinar. "On vas amb tanta roba, amb la calor que fa?"... I quin gust, despullar-te, despullar-me..., tornar-mos a respirar, a abraçar, tornar a follar...............
Després, amarats de suor, poder sentir córrer l'aigua pels nostres cossos, refrescar el foc, ensabonar-te el cap rinxolat, lo coll, l'esquena, el pit, los braços, la panxa, el ventre, la cigala, els ous, lo cul, les cames... agenollar-me a la dutxa per a fregar-te els peus amb suavitat... i acariciar-te amb les pestanyes, amb les celles, amb les galtes, amb la humitat de la llengua i dels llavis... I sentir la carícia de les teues mans que ja tant me coneixen, estimant-me tota...
(...)
"Vols gel, al cafè?"...
I a la boca... Quin perill, morrejar-te, tu amb la boca plena, però jo també...
Amb un glaçó entre les dents, besant-me el coll i l'esquena... Quines pessigolles...
"Pos a mi m'agradaria un didalet amb gel"...
I amb lo glaçó ja una mica fos ara a la meua boca, vaig acotxar-me a besar-te la punta de la polla... Primer amb la boca tancada, per a no congelar-te de cop... Que poguesses sentir la fredor del gel a través dels meus llavis... Ara un raget de saliva calenta barrejada amb l'aigua congelada... Ara obrir un poquet la boca, i amb la punta de la llengua anunciar-te la gelera, al gland, endurit i valent, però també a la pelleta del contorn i a la cigala sencera, llengua amunt, llengua avall, i en cercles, refrescant-te-la tota... I el glaçó, enjogassat, fonent-se...
De cop i volta, un desig imminent... Posar-me dreta, sentir el teu pit a la meua esquena, lo teu alè al meu coll, i amb una sola mirada, sense paraules, "vine, corre... entra... folla'm, per favor"..., i a l'instant ja sentir-te tot dins meu, frescor dins la calentor... Quina sensació tan gustosa..........
I amorrada al banc de la cuina, mentre em tenies agafada per les caderes, ara empenyíem, ara paralitzàvem l'univers, ara torna-hi...
Un glaçó rodolant-me per l'esquena... La teua mà fregant-me'l pel cos, fregant-te també a tu la pell... Cau a terra... Un altre, des del coll, rodolant-me per l'esquena, fins arribar a la reguera... Lliscant, fins trobar el teu cos on s'ajunta al meu... I en aquell racó de moviment intermitent, lo glaçó, entre tu i jo, frega-frega... Corrent elèctric... Plaer immens........... Esquitx de llet amb gel sobre el meu cul i l'esquena...
(...)
Llençol taronja, persiana mig oberta, corrent d'aire de la finestra i ventilador, llum tènue, olor de lavanda...
Poder estar junts i passar la nit estimant-te, sentint-me tan estimada... "Ronquets, jo? Tu sí que ronques!"...
Dormir amb tu i fer l'amor entre son i son... Descansar amb la sensació de pau immensa... Mirar-te mentre dorms... Despertar i fer l'amor abans d'obrir els ulls del tot... "Bon dia", amb esta veu ronca que em torna boja...
Mirar-te quan surts de la dutxa i ets nou... Poder pentinar-te... Tornar els dos al llit... Tenir-te gitat amb los braços oberts sobre el llençol, "tu tranquil, relaxa't...". Apartar-te els cabells amb los dits a un costat del coll i omplir-te el cos de rajolinets de crema... M'agrada tant acariciar-te i fer-te massatge...........
Cada trosset de tu m'agrada. M'encantes...
(...)
Trobar-me a les teues mans. Un esquinç al dit gros del peu? Primer un peu, després l'altre... Los dos te volen... Se moren de gust quan me toques... Me fas morir de gust, amor... Amb tota la dolçor del món, les teues mans, les teues entranyes, tot tu, amorosint-me...
(...)
Tornes a Salt, després de dos dies de felicitat constant. No és impossible. Quan podem estar junts, hi som.
Camí de Salt, vinc a buscar-te... Sanjosex...
I trobo Desbunderbart Köncert. L'Adrià Puntí i les paraules de Josep Pla, recordant-me que som "animals climàtics", de nord a sud, "en lluita constant", sempre vençuts, però tant se val... Animals, en esta vida tan rara, on tantes vegades no sabem com sobreviure i on a vegades mos hi sentim tan senzillament a gust.
Adrià Puntí - Desbunderbart Köncert
13 juliol 2010
mona qaddoumi
"performance hoop dance: crumblenaut" - Mona Qaddoumi
"ShpongledHoops":
http://www.youtube.com/profile?user=ShpongledHoops#g/u
11 juliol 2010
"l'enfant de la haute mer"
"l'enfant de la haute mer" (2000)
Curt basat en la novel·la L'enfant de la haute mer, de Jules Supervielle, 1931.
Autors: Laetitia Gabrielli, Pierre Marteel, Mathieu Renoux and Max Tourret (estudiants de l'escola d'infografia i multimèdia de Valenciennes).
Música: René Aubry.
(CultOfTheFlat5th)
domenge
M'alegro que molts estigueu contents. Jo estic col·lapsada. "Continuarem treballant... i esperarem", alguns amb somnis i altres sense.
No tinc cap intenció de fer propaganda de "calibloc". Si penjo esta foto és perquè ahir vaig trobar-la en un fulletó a la feina i em van recordar algú:
Qui et sembla vore entre reixes, són al cap i a la fi persones que senzillament se troben a l'altre costat de la reixa. També tu hi ets, en alguna banda. I tot és sostre o un cel obert, mar, sòl, i profunditats dels oceans i de la terra.
Massa poques hores dormides. Aviat m'ha d'arribar la regla.
"an ending" - brian eno
Avui, sisè aniversari de l'Associació. Una altra experiència de "festa".
No tinc cap intenció de fer propaganda de "calibloc". Si penjo esta foto és perquè ahir vaig trobar-la en un fulletó a la feina i em van recordar algú:
Qui et sembla vore entre reixes, són al cap i a la fi persones que senzillament se troben a l'altre costat de la reixa. També tu hi ets, en alguna banda. I tot és sostre o un cel obert, mar, sòl, i profunditats dels oceans i de la terra.
Massa poques hores dormides. Aviat m'ha d'arribar la regla.
"an ending" - brian eno
Avui, sisè aniversari de l'Associació. Una altra experiència de "festa".
recull de manifestacions per la independència de catalunya... i empanada mental
Buscant imatges i sons i paraules de la manifestació d'avui a Barcelona "contra la sentència del Tribunal Constitucional", amb lo lema "som una nació, nosaltres decidim", he anat trobant altres manifestacions "pel dret a decidir". Una reivindicació que ve de lluny i que jo mai he viscut ni he sentit en primera persona, una realitat que conec poc i amb la qual sempre m'he sentit més aviat incòmoda, perquè l'he percebuda com un desig-convenciment d'una "identitat nacional" que no sento, contraposada a un nacionalisme espanyol que tampoc mai he sentit, i que sovint he interpretat comprimit en una mena de "boti-boti-boti-espanyol-qui-no-boti" (amb i al final del verb, una i centralista-nordista), com si el fet de ser espanyol fos un insult, una condició humana menyspreable i pejorativa, i de "no volem ser Espanya, volem l'autogovern", un autogovern que gairebé sempre s'associa essencialment a l'aspecte de la gestió econòmica, com si l'únic responsable de com a Catalunya s'han gestionat i se gestionen los diners fos l'Estat espanyol, culpant-lo a ell de tots los mals, autoatribuint-se amb exclusivitat la prosperitat de Catalunya, i amb una accentuada aversió a pensar que "amb diners catalans, paguem les despeses dels espanyols, mentre ells no foten ni brot", simplificant una visió de les persones que viuen a tot l'Estat que penso que és irreal i injusta.
Potser també el fet de viure "en terra de ningú" (i de tothom), entremig de Catalunya, de l'Aragó i del País Valencià o Comunitat Valenciana o com vulguen dir-li, sumat a que sempre m'ha desagradat i m'he resistit al concepte de "fronteres", m'ha portat a no comprendre com poden dir-me que sóc "més catalana que espanyola", o més propera (en qualsevol aspecte) a Barcelona o a Girona que a Morella, a Vinaròs, a Castelló, a Beseit o a La Fresneda. I fins on arriben les fronteres i la il·lusió catalanista? Fins al Baix Ebre? Fins a Mallorca? Fins a l'últim poble o tros de terra entremig d'Alacant i de Múrcia? Fins a Còrsega, Sardenya...? I, més enllà de les fronteres, què? Res no importa? Ja no mos afecta què pugue passar-li a qui viu en "altres terres"?
I si Catalunya fos independent, ja "ho tindríem tot"? És això el que volem? Tenir-ho tot? No em reconforta la idea. I, a més, de quina manera? Amb quines finalitats? Amb quin contingut social? "No pagar els peatges de l'autopista" sembla una de les més importants "lluites", una de les que més se pregona, com si no hi hagués infinitat d'altres coses molt més prioritàries, de necessitat vital. Què passaria amb l'Educació, més enllà de les hores lectives dedicades a l'aprenentatge i a la promoció de la llengua i de la cultura catalanes? Què en pensen, de l'ensenyament públic, del concertat i del privat, de l'atenció que reben los alumnes a l'escola, de com se'ls motiva, de quines perspectives se'ls dóna? Com pot ser que sempre semble que sigue més important "lo català" que totes estes altres coses? Me costa d'entendre...
D'altra banda, també és cert que he viscut potser massa poc lo nacionalisme espanyol per a poder millor comprendre el catalanista. L'he viscut poc, l'he patit poc, l'he conegut poc o potser n'he sigut massa inconscient. I quan veig expressions de nacionalisme espanyol radical sempre me semblen reminiscències minoritàries, "afortunadament excepcions", penso, oblidant que gairebé la meitat del parlament espanyol està ocupat per persones d'ideologia espanyolista, amb unes conviccions "sense complexes", contundents i d'atac constant, no solament envers Catalunya o el catalanisme, sinó en molts altres aspectes que encara em semblen més greus, com l'atac directe a individus i a col·lectius de persones per motius diversos: masclisme, racisme, homofòbia, persones amb discapacitat (o principals afectades d'esta societat discapacitada que som en tants aspectes), persones atees, agnòstiques o d'altres religions que no siguen la catòlica... Persones que propugnen obertament, sincerament, la prohibició de l'avortament, del dret de les dones a decidir la seua maternitat i capacitat o incapacitat d'atendre la vida d'un fill, lo rebuig a les prestacions i millores socials, laborals, l'interès econòmic i explotador desmesurat, lo menyspreu per la diversitat cultural i en qualsevol aspecte, per les idees de protecció de la natura, de foment de l'habitatge públic, de la sanitat pública, de l'educació pública...
Quan trobo expressions d'esta forma de ser, de fer i de pensar, gairebé les interpreto com "realitats incomprensibles", tot i ser reals, i no em faig prou càrrec del perill que representen i de l'obstaculització que exercixen de manera constant, sempre que poden i tant com és possible.
I també em passa que, entre els dos nacionalismes, visc una vida i en un món i en una societat que, també sota la influència d'estes dos postures, però no solament, no està representada políticament ara mateix per cap d'elles sinó per una franja de pensament que fins ara ha intentat situar-se i sobreviure entremig. Al carrer, a casa, a la feina, als col·legis, al barri, a Tortosa, al Baix Ebre... També a Catalunya i a Espanya, vivim vides (i malalties i morts) quotidianes on "la política" no té uns contorns clars sinó que sovint fins i tot semblen difuminats o difícils d'interpretar, a vegades fins i tot inexistents, supeditats però també abocats, amorrats, a vegades contra voluntat però sovint també a consciència, participant de multitud d"interessos", "necessitats", "desitjos"..., condicions de vida materials, que conviuen amb lo misteriós i complicat món de les interioritats i relacions emocionals, mentals, de confiança-desconfiances, de temors, d'alegries i de tristeses, d'il·lusions, de mancances, de sobrances, d'afectes...
Ufffff............ Hi ha qui diu que se li'n va l'olla... Ne som tants!
En resum i tornant al començament del post: que buscant vídeos de la manifestació d'avui, n'he trobat altres i he volgut recollir-los:
1977
maig 2006
maig 2006
1 desembre 2007
12 setembre 2008
11 setembre 2009
13 setembre 2009 Arenys de Munt
13 setembre 2009 Arenys de Munt
10 juliol 2010 Barcelona
(saragatona films)
Potser també el fet de viure "en terra de ningú" (i de tothom), entremig de Catalunya, de l'Aragó i del País Valencià o Comunitat Valenciana o com vulguen dir-li, sumat a que sempre m'ha desagradat i m'he resistit al concepte de "fronteres", m'ha portat a no comprendre com poden dir-me que sóc "més catalana que espanyola", o més propera (en qualsevol aspecte) a Barcelona o a Girona que a Morella, a Vinaròs, a Castelló, a Beseit o a La Fresneda. I fins on arriben les fronteres i la il·lusió catalanista? Fins al Baix Ebre? Fins a Mallorca? Fins a l'últim poble o tros de terra entremig d'Alacant i de Múrcia? Fins a Còrsega, Sardenya...? I, més enllà de les fronteres, què? Res no importa? Ja no mos afecta què pugue passar-li a qui viu en "altres terres"?
I si Catalunya fos independent, ja "ho tindríem tot"? És això el que volem? Tenir-ho tot? No em reconforta la idea. I, a més, de quina manera? Amb quines finalitats? Amb quin contingut social? "No pagar els peatges de l'autopista" sembla una de les més importants "lluites", una de les que més se pregona, com si no hi hagués infinitat d'altres coses molt més prioritàries, de necessitat vital. Què passaria amb l'Educació, més enllà de les hores lectives dedicades a l'aprenentatge i a la promoció de la llengua i de la cultura catalanes? Què en pensen, de l'ensenyament públic, del concertat i del privat, de l'atenció que reben los alumnes a l'escola, de com se'ls motiva, de quines perspectives se'ls dóna? Com pot ser que sempre semble que sigue més important "lo català" que totes estes altres coses? Me costa d'entendre...
D'altra banda, també és cert que he viscut potser massa poc lo nacionalisme espanyol per a poder millor comprendre el catalanista. L'he viscut poc, l'he patit poc, l'he conegut poc o potser n'he sigut massa inconscient. I quan veig expressions de nacionalisme espanyol radical sempre me semblen reminiscències minoritàries, "afortunadament excepcions", penso, oblidant que gairebé la meitat del parlament espanyol està ocupat per persones d'ideologia espanyolista, amb unes conviccions "sense complexes", contundents i d'atac constant, no solament envers Catalunya o el catalanisme, sinó en molts altres aspectes que encara em semblen més greus, com l'atac directe a individus i a col·lectius de persones per motius diversos: masclisme, racisme, homofòbia, persones amb discapacitat (o principals afectades d'esta societat discapacitada que som en tants aspectes), persones atees, agnòstiques o d'altres religions que no siguen la catòlica... Persones que propugnen obertament, sincerament, la prohibició de l'avortament, del dret de les dones a decidir la seua maternitat i capacitat o incapacitat d'atendre la vida d'un fill, lo rebuig a les prestacions i millores socials, laborals, l'interès econòmic i explotador desmesurat, lo menyspreu per la diversitat cultural i en qualsevol aspecte, per les idees de protecció de la natura, de foment de l'habitatge públic, de la sanitat pública, de l'educació pública...
Quan trobo expressions d'esta forma de ser, de fer i de pensar, gairebé les interpreto com "realitats incomprensibles", tot i ser reals, i no em faig prou càrrec del perill que representen i de l'obstaculització que exercixen de manera constant, sempre que poden i tant com és possible.
I també em passa que, entre els dos nacionalismes, visc una vida i en un món i en una societat que, també sota la influència d'estes dos postures, però no solament, no està representada políticament ara mateix per cap d'elles sinó per una franja de pensament que fins ara ha intentat situar-se i sobreviure entremig. Al carrer, a casa, a la feina, als col·legis, al barri, a Tortosa, al Baix Ebre... També a Catalunya i a Espanya, vivim vides (i malalties i morts) quotidianes on "la política" no té uns contorns clars sinó que sovint fins i tot semblen difuminats o difícils d'interpretar, a vegades fins i tot inexistents, supeditats però també abocats, amorrats, a vegades contra voluntat però sovint també a consciència, participant de multitud d"interessos", "necessitats", "desitjos"..., condicions de vida materials, que conviuen amb lo misteriós i complicat món de les interioritats i relacions emocionals, mentals, de confiança-desconfiances, de temors, d'alegries i de tristeses, d'il·lusions, de mancances, de sobrances, d'afectes...
Ufffff............ Hi ha qui diu que se li'n va l'olla... Ne som tants!
En resum i tornant al començament del post: que buscant vídeos de la manifestació d'avui, n'he trobat altres i he volgut recollir-los:
1977
maig 2006
maig 2006
1 desembre 2007
12 setembre 2008
11 setembre 2009
13 setembre 2009 Arenys de Munt
13 setembre 2009 Arenys de Munt
10 juliol 2010 Barcelona
(saragatona films)
10 juliol 2010
diminuta manifestació d'una que demà no anirà a manifestar-se
M'agradaria que, entre la multitud de persones que segurament acudiran demà a la manifestació de Barcelona, s'hi pogués percebre (també) una voluntat de no consentir la mala llet, lo desig de dominació i l'aversió que des d'algunes postures s'alimenten envers qui encara confia en la necessitat i en la possibilitat de diàleg, de comprensió, de respecte mutu entre les persones, d'atenció i dedicació amb esforç als problemes que a tots mos afecten; que s'hi pogués percebre (també) una voluntat de no egoismes excloents, de record present de totes les situacions cruels viscudes que no hauríem de permetre, de precaució i de resistència davant lo cultiu i l'atiament que tan fàcilment se retroalimenta i tant costa de resoldre dels enfrontaments mitjançant la violència, el menyspreu i l'odi entre persones; que s'hi pogués percebre il·lusió, esperança, afecte, i no desig de fotre, desafecte ni prepotències.
M'agradaria que tot això se pogués percebre (també) a la manifestació de demà, però no només allà, ni solament demà.
M'agradaria que tot això se pogués percebre (també) a la manifestació de demà, però no només allà, ni solament demà.
09 juliol 2010
desmemòria-memoriada
Una parella. Volien rajoles, sanitaris, aixetes.
Ell demanava que anés prenent nota de les diferents combinacions i que després ho reflectís tot en un pressupost, en paper. Volia no dedicar-hi massa temps. Concretar aviat les combinacions.
Ella, més dubitativa, ho anava recollint tot (decisions, alternatives i dubtes) en una capsuleta portàtil, una memòria artificial a l'instant: una càmera de fotos digital.
"Aquí ho guardo tot i no em cal anar amb tants papers avall i amunt, ni recordar-me'n de les coses". Però sí recordar que "allà ho guarda tot", o tot allò que pensa que potser en algun moment voldrà recordar.
Ha fet fotos de les rajoles, dels lavabos, fotos de fotografies de diferents catàlegs, d'alguna tarifa... "Sembles una espia", potser desmemoriada, però amb recursos.
"Hi havia un lavabo que m'agradava, del model x, me sembla, més aviat arrodonit". Ho havia vist en algun altre lloc. Ho ha buscat a la càpsula. I ho ha trobat. M'ha ensenyat una fotografia del lavabo d'una casa vist des del passadís, amb la porta mig oberta. S'hi veien la tassa del vàter, les parets, la porta a mig obrir... i una punteta del lavabo darrera la porta, completament quadrat, gens arrodonit. Ella ha sabut que era aquell lo lavabo que li havia agradat, tot i que precisament lo detall guardat a "la memòria" l'ha ajudat a revisualitzar que no era arrodonit com ella el recordava sinó ben bé quadrat.
En un altre moment de la conversa, ella li ha dit a ell: "Tu volies que vingués amb la càmera per a fer fotos de la casa... i ara resulta que no em queda bateria".
Un recurs útil, però amb necessitat de bateries. De fet, també la memòria humana (quan suposadament funciona), a vegades se mos queda sense bateria.
"Ja vas fer-li fotos l'última vegada que vam venir, dona. No te'n recordes?";
"Ah, sí? Ah...!", i ha somrigut.
M'ha fet gràcia que, tot i desconfiant de les seues dos memòries, la dona pogués no sentir-se frustrada. Al contrari, tranquil·la.
Ell demanava que anés prenent nota de les diferents combinacions i que després ho reflectís tot en un pressupost, en paper. Volia no dedicar-hi massa temps. Concretar aviat les combinacions.
Ella, més dubitativa, ho anava recollint tot (decisions, alternatives i dubtes) en una capsuleta portàtil, una memòria artificial a l'instant: una càmera de fotos digital.
"Aquí ho guardo tot i no em cal anar amb tants papers avall i amunt, ni recordar-me'n de les coses". Però sí recordar que "allà ho guarda tot", o tot allò que pensa que potser en algun moment voldrà recordar.
Ha fet fotos de les rajoles, dels lavabos, fotos de fotografies de diferents catàlegs, d'alguna tarifa... "Sembles una espia", potser desmemoriada, però amb recursos.
"Hi havia un lavabo que m'agradava, del model x, me sembla, més aviat arrodonit". Ho havia vist en algun altre lloc. Ho ha buscat a la càpsula. I ho ha trobat. M'ha ensenyat una fotografia del lavabo d'una casa vist des del passadís, amb la porta mig oberta. S'hi veien la tassa del vàter, les parets, la porta a mig obrir... i una punteta del lavabo darrera la porta, completament quadrat, gens arrodonit. Ella ha sabut que era aquell lo lavabo que li havia agradat, tot i que precisament lo detall guardat a "la memòria" l'ha ajudat a revisualitzar que no era arrodonit com ella el recordava sinó ben bé quadrat.
En un altre moment de la conversa, ella li ha dit a ell: "Tu volies que vingués amb la càmera per a fer fotos de la casa... i ara resulta que no em queda bateria".
Un recurs útil, però amb necessitat de bateries. De fet, també la memòria humana (quan suposadament funciona), a vegades se mos queda sense bateria.
"Ja vas fer-li fotos l'última vegada que vam venir, dona. No te'n recordes?";
"Ah, sí? Ah...!", i ha somrigut.
M'ha fet gràcia que, tot i desconfiant de les seues dos memòries, la dona pogués no sentir-se frustrada. Al contrari, tranquil·la.
08 juliol 2010
05 juliol 2010
bressolar
L'invent que més me va agradar de la Fira d'Idees i Invents de Vilanova.
Ramon Pla (consultor en accessibilitat i disseny universal)
04 juliol 2010
Centre Cínic de Tortosa
Obra pública, nova, dedicada a la societat, a les persones.
Any 2010.
"Benvinguts al Centre Cínic de Tortosa".
"La rampeta lateral, una petita broma de mal gust per a les persones amb cadira de rodes. Podríem haver-la fet més ampla, d'espai n'hi havia de sobres, però... quina gràcia tindria en esta cursa d'obstacles que és circular per Tortosa? Vinga, va, a voltar per la placeta...".
"No vos podeu queixar, eh? Teniu la plaça sencera per arribar a la porta".
"És un dir, la plaça sencera. Seria massa. Des de l'entrada, si voleu donar la volta a l'edifici, o senzillament no és la vostra intenció tornar exactament per on havíeu vingut, ep!, alto!, que si continueu per allà on hi ha el banquet, podeu fotre-vos de nassos! Vinga, va, torneu a voltar per la placeta, i doneu-mos gràcies de fer-vos la vida més distreta".
"Aquí tampoc mos hagués costat res posar-hi una rampa. De fet, era el lloc ideal per a fer-la, en esta altra banda de la placeta. Vam haver de suar el cervell per a evitar-la i buscar la manera d'incorporar-hi algun obstacle. Un doble d'escales, bona idea! No fos cosa que els ho poséssem massa fàcil."
"No sigueu malpensats, que esta possibilitat de porta amb rampa entorpida amb dos esglaons és solament una finestra punyetera, per si veniu amb un bastó, a cegues, arramblant-vos a la paret. Un petit inconvenient, en la línia de fer la vida pràctica i alegre".
"Ja heu voltat tot l'edifici. Una altra oportunitat de porta amb rampa convertida en punyetera finestra. Però, fixeu-vos, fixeu-vos en La Porta!".
Tot sembla fet expressament: com incomplir les normatives de supressió de barreres arquitectòniques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)