24 juny 2010
nabucodonosor, sant joan, epaminondas i cleopatra
ahir, mentre una parella miraven rajoles i cenefes, la mida d'una tassa de vàter, lavabos i mobles de bany, va sonar el telèfon:
"ton pare ha trobat una cadernera que ha degut caure d'un niu. volíem preguntar-vos si algú sabeu què podem fer per a intentar reanimar-la...".
un company va dir que "si fos un pardal, encara rai, però si és una cadernera... segurament, se morirà", perquè els pardals són més espavilats, més resistents, però les caderneres...
la patrícia aviat va proposar un remei provisional que, segons ella, pot ser una bona ajuda: "pinso dels gossos, humitejat amb aigua fins que es desfà; i amb una xeringa, que li vaiguen donant, poquet a poquet...".
piular, no sabem si piularà; potser acabarà embornant.
avui, a migdia, quan he pujat a dinar, los iaios i els xiquets ja havien acabat.
"on està, la cadernera?";
a la terrassa, recollida en una gàbia, mig a l'ombra, mig a la soliguera.
quan lo iaio ha anat a agafar-la per a intentar donar-li una mica de minjar, de seguida l'aicard i la sara han vingut al seu costat.
és molt menuda, guapeta, amb dos o tres plomes verdes... de fet, mon pare no té clar si és cadernera o verderol...
amb una sola mà, lo iaio pot abraçar-la tota.
en un gotet, unes molles de boleta de pinso sucades en aigua. amb una xeringa, ha començat a empapussar-la...
m'han explicat que ja li han posat nom: nabucodonosor, un nom ben llarg, "com és tan xicoteta...".
* * *
a l'iglú, els dos esquimals i la mare ja hem fet la revetlla de sant joan. mentre sopàvem a la cuina, com sempre, amb la porta de la terrassa oberta, he pensat què a gust que em sento, tan tranquil·lament a casa, sense trobades "socials"...
de postres, una mica de coca... un tall de xocolate, un de crema i un de brossat, regals de la iaia.
lo dubte de si quedar-mos a casa o sortir a fer una passejada fins a la vora del riu. també hagués estat bé, però l'aicard ja portava el pijama posat... i mos ha fet mandra.
pos petita festa a la terrassa: cigronets, bengales grosses (que han sigut bones balladores i dibuixantes), una font de colors ("colocar a una distancia mínima de ocho metros", ai, mare!!), una papallona de focs artificials a petita escala... unes quantes corregudes xaladores... i ara, ja dormen.
després de sopar, abans de la petita festa, hem estat mandrejant un ratet... l'aicard, al sofà, interessat per l'actualitat futbolística; la sara i jo, davant la pantalla, entretingudes averiguant les novetats d'una pàgina que ja havia visitat alguna vegada i que, no sé com, he anat a buscar:
una mà de contes
quan ho trobem a la tele, sempre mos agrada.
ha sigut molt engrescador anar descobrint totes les sorpreses que a la web guarden...
la possibilitat de mirar i escoltar contes, agrupats per personatge, per zona geogràfica, per títol, per autor, per il·lustrador, per la tècnica utilitzada...; l'enllaç a un blog; i una secció genial, amb quatre tallers que de seguida resulten apassionants: un de dibuix, un de retall i composició, un de contes il·lustrats, i un per a fer els subtitulats. per a petits i per a grans, un racó que m'ha semblat sensacional.
al youtube, teclejant altra vegada "una mà de contes", he trobat uns parents de la cadernera (o verderol) nabucodonosor:
epaminondas i cleopatra
"ton pare ha trobat una cadernera que ha degut caure d'un niu. volíem preguntar-vos si algú sabeu què podem fer per a intentar reanimar-la...".
un company va dir que "si fos un pardal, encara rai, però si és una cadernera... segurament, se morirà", perquè els pardals són més espavilats, més resistents, però les caderneres...
la patrícia aviat va proposar un remei provisional que, segons ella, pot ser una bona ajuda: "pinso dels gossos, humitejat amb aigua fins que es desfà; i amb una xeringa, que li vaiguen donant, poquet a poquet...".
piular, no sabem si piularà; potser acabarà embornant.
avui, a migdia, quan he pujat a dinar, los iaios i els xiquets ja havien acabat.
"on està, la cadernera?";
a la terrassa, recollida en una gàbia, mig a l'ombra, mig a la soliguera.
quan lo iaio ha anat a agafar-la per a intentar donar-li una mica de minjar, de seguida l'aicard i la sara han vingut al seu costat.
és molt menuda, guapeta, amb dos o tres plomes verdes... de fet, mon pare no té clar si és cadernera o verderol...
amb una sola mà, lo iaio pot abraçar-la tota.
en un gotet, unes molles de boleta de pinso sucades en aigua. amb una xeringa, ha començat a empapussar-la...
m'han explicat que ja li han posat nom: nabucodonosor, un nom ben llarg, "com és tan xicoteta...".
* * *
a l'iglú, els dos esquimals i la mare ja hem fet la revetlla de sant joan. mentre sopàvem a la cuina, com sempre, amb la porta de la terrassa oberta, he pensat què a gust que em sento, tan tranquil·lament a casa, sense trobades "socials"...
de postres, una mica de coca... un tall de xocolate, un de crema i un de brossat, regals de la iaia.
lo dubte de si quedar-mos a casa o sortir a fer una passejada fins a la vora del riu. també hagués estat bé, però l'aicard ja portava el pijama posat... i mos ha fet mandra.
pos petita festa a la terrassa: cigronets, bengales grosses (que han sigut bones balladores i dibuixantes), una font de colors ("colocar a una distancia mínima de ocho metros", ai, mare!!), una papallona de focs artificials a petita escala... unes quantes corregudes xaladores... i ara, ja dormen.
després de sopar, abans de la petita festa, hem estat mandrejant un ratet... l'aicard, al sofà, interessat per l'actualitat futbolística; la sara i jo, davant la pantalla, entretingudes averiguant les novetats d'una pàgina que ja havia visitat alguna vegada i que, no sé com, he anat a buscar:
una mà de contes
quan ho trobem a la tele, sempre mos agrada.
ha sigut molt engrescador anar descobrint totes les sorpreses que a la web guarden...
la possibilitat de mirar i escoltar contes, agrupats per personatge, per zona geogràfica, per títol, per autor, per il·lustrador, per la tècnica utilitzada...; l'enllaç a un blog; i una secció genial, amb quatre tallers que de seguida resulten apassionants: un de dibuix, un de retall i composició, un de contes il·lustrats, i un per a fer els subtitulats. per a petits i per a grans, un racó que m'ha semblat sensacional.
al youtube, teclejant altra vegada "una mà de contes", he trobat uns parents de la cadernera (o verderol) nabucodonosor:
epaminondas i cleopatra
23 juny 2010
educació infantil... i alegre :o)
22 de juny.
la sara està contenta de saber que han arribat l'estiu i les vacanes;
també un poc trista de pensar que no podrà veure als companys de col·legi.
"tranquil·la, bonica,
que el deu de juliol marc i pau vos han convidat a la seua festa
i vos trobareu tots i podreu tornar a estar junts".
a més, hi ha el "campus"...
abraçades i bessitos amb la mestra,
amb qui han estat dos anys compartint dia a dia
i un munt d'experiències.
una foto del grup,
en un marc amb relleu de cartolina roja;
la capsa de plàstic on ja dormen los colors,
lo llapis, la maquineta, la goma;
un sobre ple de lletres "troquelades", soltes,
tot adornat amb dibuixos pintats i animats,
on també hi són el "patricio", el "cangrejo", el "bob esponja"...
una carpeta amb la llista dels llibres
i del material escolar que utilitzaran lo proper curs;
un full de "treball recomanat per l'estiu"... i "bones vacances!!!";
un "informe de qualificacions d'educació infantil", "les notes".
revestint la carpeta, una imatge ben curiosa en ple mes de juny:
un quadern del trimestre
amb les fotos de tots los companys a la portada:
"la classe dels pingüins",
tots rient, tots,
i el perfil d'un pingüí de fons.
a dintre,
fitxes de psicomotricitat,
un castell tot pintat,
un gat negre, alegre;
una pluja... fantàstica!
bonica, fresca...
i la invenció d'"un problema",
o d'una situació
per a la qual cal trobar alguna solució:
me fa morir (de goig), esta xiqueta : )
19 juny 2010
txalaparta
txalaparta la galean - iker eta jon
festival musicas do mundo 2007 - ttukunak
txalaparta digital
documental amb explicacions subtitulades:
http://www.youtube.com/watch?v=RmIg8C3KXmQ&feature=related (en euskera)
http://www.youtube.com/watch?v=fV8V8p8LrvQ&feature=related (en francès)
documental amb explicacions en castellà:
http://www.youtube.com/watch?v=7Q2la8K_aHI&feature=related
a la kiketa
a la kiketa
a la kiketa
kiketa
kiketa
sagarra jo de la
sagarra jo de la
sagarra jo de la
jo de la
jo de la
txalaparta - euskal herriko musika tresnak
15 juny 2010
l'exdifunta
un dia, en una llibreria, va trobar l'exdifunta, a qui, coneixent-la de tota la vida, no havia pogut vore-la mai.
a partir d'aquell dia, va escriure-la.
(exdifunt, -a: paraula apresa de jesús moncada)
a partir d'aquell dia, va escriure-la.
(exdifunt, -a: paraula apresa de jesús moncada)
07 juny 2010
al mar hi ha jesús i josep
en una platja anònima, lluny de l'ebre i del montseny, tan amples,
sucant los peus a l'arena, de nit, los dos coberts d'aigua amb sal,
jesús i josep se lligen fragments de novel·les,
poemes, auques i ventalls...
les seues paraules semblen
bombolles que surten del mar.
¿que no li havia fet un bon servei? ¿que li havia pres malament la mida? ¿que tenia algun defecte, el taüt? no, oi? ell havia fet la feina, l'havia lliurada i cobrada; la resta, és a dir, els designis imprevisibles del destí, entre els quals calia incloure, pel que es veia, la resurrecció inesperada d'un llaüter, no era matèria de la incumbència d'un pobre menestral.
¿qui gosaria parlar de mala voluntat? si s'hagués tractat d'un taüt per a una corpenta normal, ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, haurien pogut parlar-ne, tot i que hauria costat déu i ajut revendre'l.
vulgues no vulgues aquell era un bagul de segona mà -de segona mort, puntualitzà l'honorat del cafè- malgrat que les despulles de l'atanasi no haguessin arribat a reposar-hi a causa de la revifalla del difunt mentre l'amortallaven. però, ¿qui havia de voler aquella caixa desmesurada que cap cristià de la rodalia no era capaç d'omplir? només podia escaure, i encara, al vell arquimedes quintana. però el veterà d'àfrica, esbandida ja la mala temporada de resultes de la crisi, del tancament de l'edèn i de la partida de madamfransuà, tornava a gaudir d'una salut de ferro colat i semblava tenir corda per anys...
el públic de la fusteria, i també els contertulians del cafè del moll, trobaren enraonades les paraules del fuster i alabaren també la reacció de l'exdifunt. aquest, després de rumiar la mostra, quan molta gent es temia, o esperava, que passaria l'altre pel cul del dimoni, va moure el cap afirmativament, tornà a carregar-se el taüt al coll i emprengué el retorn a casa. la gentada va seguir-lo de nou.
l'atanasi -conegut arran d'aleshores com l'atanasi resurrecció-, abans d'obrir la porta, confús i agraït per l'acompanyament, allargà la mà al primer del grup. en presència del taüt i davant el gest repetit secularment als sepelis, la gent va formar cua automàticament. la desfilada fou silenciosa fins que -si fa no fa a la setena encaixada- algun atabalat balbucejà la fórmula tradicional de condol: tothom adoptà sense adonar-se'n un posat compungit de circumstàncies i esclatà la plorera incontenible de les dones...
el taüt acabà antostat a les golfes i la família li anà perdent el respecte de la primeria. al cap d'un temps ja hi desaven roba; més tard van aprofitar la tapadora per fer-ne un prestatge fins que el bagul acabà convertint-se, oblidat el seu caràcter macabre, en una eina més de la casa. el 1971, quinze anys després de la segona i definitiva mort de l'atanasi resurrecció a frança, on vivia exiliat a conseqüència de la guerra civil del 1936, quan els néts van treure al carrer la caixa plena de cebes mentre buidaven l'edifici, ningú no en recordava la història.
camí de sirga, jesús moncada (1988)
recança
ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell montseny, plena de gràcies:
no arribaré de sobte al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
no veuré pas el masover immutable,
i de sa pipa la foguera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.
no us trobaré passant com cada dia
el sant rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.
ni margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir carlota.
i no res d'en tristany, que el món retia,
don joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
no es picarà la tia carme.
ni l'endemà retornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.
ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós sant segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.
auques i ventalls, josep carner
sucant los peus a l'arena, de nit, los dos coberts d'aigua amb sal,
jesús i josep se lligen fragments de novel·les,
poemes, auques i ventalls...
les seues paraules semblen
bombolles que surten del mar.
¿que no li havia fet un bon servei? ¿que li havia pres malament la mida? ¿que tenia algun defecte, el taüt? no, oi? ell havia fet la feina, l'havia lliurada i cobrada; la resta, és a dir, els designis imprevisibles del destí, entre els quals calia incloure, pel que es veia, la resurrecció inesperada d'un llaüter, no era matèria de la incumbència d'un pobre menestral.
¿qui gosaria parlar de mala voluntat? si s'hagués tractat d'un taüt per a una corpenta normal, ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, haurien pogut parlar-ne, tot i que hauria costat déu i ajut revendre'l.
vulgues no vulgues aquell era un bagul de segona mà -de segona mort, puntualitzà l'honorat del cafè- malgrat que les despulles de l'atanasi no haguessin arribat a reposar-hi a causa de la revifalla del difunt mentre l'amortallaven. però, ¿qui havia de voler aquella caixa desmesurada que cap cristià de la rodalia no era capaç d'omplir? només podia escaure, i encara, al vell arquimedes quintana. però el veterà d'àfrica, esbandida ja la mala temporada de resultes de la crisi, del tancament de l'edèn i de la partida de madamfransuà, tornava a gaudir d'una salut de ferro colat i semblava tenir corda per anys...
el públic de la fusteria, i també els contertulians del cafè del moll, trobaren enraonades les paraules del fuster i alabaren també la reacció de l'exdifunt. aquest, després de rumiar la mostra, quan molta gent es temia, o esperava, que passaria l'altre pel cul del dimoni, va moure el cap afirmativament, tornà a carregar-se el taüt al coll i emprengué el retorn a casa. la gentada va seguir-lo de nou.
l'atanasi -conegut arran d'aleshores com l'atanasi resurrecció-, abans d'obrir la porta, confús i agraït per l'acompanyament, allargà la mà al primer del grup. en presència del taüt i davant el gest repetit secularment als sepelis, la gent va formar cua automàticament. la desfilada fou silenciosa fins que -si fa no fa a la setena encaixada- algun atabalat balbucejà la fórmula tradicional de condol: tothom adoptà sense adonar-se'n un posat compungit de circumstàncies i esclatà la plorera incontenible de les dones...
el taüt acabà antostat a les golfes i la família li anà perdent el respecte de la primeria. al cap d'un temps ja hi desaven roba; més tard van aprofitar la tapadora per fer-ne un prestatge fins que el bagul acabà convertint-se, oblidat el seu caràcter macabre, en una eina més de la casa. el 1971, quinze anys després de la segona i definitiva mort de l'atanasi resurrecció a frança, on vivia exiliat a conseqüència de la guerra civil del 1936, quan els néts van treure al carrer la caixa plena de cebes mentre buidaven l'edifici, ningú no en recordava la història.
camí de sirga, jesús moncada (1988)
recança
ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell montseny, plena de gràcies:
no arribaré de sobte al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
no veuré pas el masover immutable,
i de sa pipa la foguera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.
no us trobaré passant com cada dia
el sant rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.
ni margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir carlota.
i no res d'en tristany, que el món retia,
don joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
no es picarà la tia carme.
ni l'endemà retornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.
ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós sant segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.
auques i ventalls, josep carner
03 juny 2010
"suspiro del alba"
"carlos vargas - suspiro del alba - making off"
carlos vargas, higinio blasco, tico gómez, roberto ruiz
higinio blasco:
suspiro del alba ha sido un trabajo bastante laborioso que nos ha costado prácticamente un año de grabar y ha sido muy meticuloso. hemos empezado sobre una base y después poco a poco hemos ido aplicando todos los instrumentos tanto acústicos como eléctricos.
esperamos que os guste y que apreciéis el trabajo que hemos hecho.
http://www.carlosvargas.org/Inicio.htm
entre kilómetro cero, templers i papa luna
madrid,
-0,1
0,2
-0,6
0,4
-0,7
0,3
1,2
-0,9?
i demà, a penyíscola (peníscola, diuen), la sara.
tornarem a les cinc; bé, puntualitza, una mica abans de les cinc, per arribar a les cinc a tortosa.
entro al castell que jo penso "del papa luna"...
hi trobo templers... desconeguts.
"la ruta dels templers capt.1"
també desconegut aquell papa-antipapa luna.
pedro martínez de luna y pérez de gotor?
nascut a l'aragó, reanomenat benedicte tretzè.
no sé per quin camí, intentant aproximar-me a ell, trobo algú que va escriure yo le arranqué el corazón a benedicto trece.
vicent melià?
tampoc sé qui és.
carlos vargas, "desconegut tercer", o quart, cinquè, li canta la música (m'agrada) en una pel·lícula que sembla estranya i que segurament ho és molt menys de com la vida ha sigut i és.
"corazón papa luna (1 de 8)"
-0,1
0,2
-0,6
0,4
-0,7
0,3
1,2
-0,9?
i demà, a penyíscola (peníscola, diuen), la sara.
tornarem a les cinc; bé, puntualitza, una mica abans de les cinc, per arribar a les cinc a tortosa.
entro al castell que jo penso "del papa luna"...
hi trobo templers... desconeguts.
"la ruta dels templers capt.1"
també desconegut aquell papa-antipapa luna.
pedro martínez de luna y pérez de gotor?
nascut a l'aragó, reanomenat benedicte tretzè.
no sé per quin camí, intentant aproximar-me a ell, trobo algú que va escriure yo le arranqué el corazón a benedicto trece.
vicent melià?
tampoc sé qui és.
carlos vargas, "desconegut tercer", o quart, cinquè, li canta la música (m'agrada) en una pel·lícula que sembla estranya i que segurament ho és molt menys de com la vida ha sigut i és.
"corazón papa luna (1 de 8)"
02 juny 2010
a banda i banda de la finestra
mida humana i fusió de mirades
entre ulls de cíclop i de persona
quan veus que et miro
t'entro pel front
quan veig que em mires
me penetres
sota la taula
les cuixes se troben
i sentim les pessigolles
entre els meus ginolls i els teus ous
la tèbia cigala amorosa
quan bufes
m'arriba a la cara la brisa de tu
l'alè a la boca
als pits
a la boca...
quan bufo jo
lo moviment dels teus cabells
suaus i grisos
fregant-te el cos
m'enamora
sota el teclat
acotxada
vinc a llepar-te
carícies i mans al cap
a l'esquena
plaer d'olorar-te
de beure't
pujo a besar-te
quan la llet encara regalima calenta
eriçant-me la pell
entre el coll i el clatell
una gota a cada mugró
pren-les
t'hi amorres...
la teua mirada em torna boja
me mossego el llavi amb les dents
salvatge i dolç
tendre i potent
fràgil
intens
me gires d'esquena
m'aparto la roba
m'agafes
m'apretes
me folles...
i tornes a omplir-me tota
mida humana i fusió de mirades
entre ulls de cíclop i de persona
quan veus que et miro
t'entro pel front
quan veig que em mires
me penetres
sota la taula
les cuixes se troben
i sentim les pessigolles
entre els meus ginolls i els teus ous
la tèbia cigala amorosa
quan bufes
m'arriba a la cara la brisa de tu
l'alè a la boca
als pits
a la boca...
quan bufo jo
lo moviment dels teus cabells
suaus i grisos
fregant-te el cos
m'enamora
sota el teclat
acotxada
vinc a llepar-te
carícies i mans al cap
a l'esquena
plaer d'olorar-te
de beure't
pujo a besar-te
quan la llet encara regalima calenta
eriçant-me la pell
entre el coll i el clatell
una gota a cada mugró
pren-les
t'hi amorres...
la teua mirada em torna boja
me mossego el llavi amb les dents
salvatge i dolç
tendre i potent
fràgil
intens
me gires d'esquena
m'aparto la roba
m'agafes
m'apretes
me folles...
i tornes a omplir-me tota
Subscriure's a:
Missatges (Atom)