la gran fàbrica de les paraules

cirera, pols, cadira

... més!


la gran fàbrica de les paraules
text: agnès de lestrade
il·lustracions: valeria docampo
ed. sleepyslaps

a vegades

me va fer il·lusió trobar assovint al diccionari català-valencià-balear.

m'ha sorprès trobar a vegades al diccionari de l'iec diec2. pensava que no hi seria. estava convençuda que, cada vegada que així ho escrivia, ho estava fent "malament", que "en realitat" hauria d'escriure-ho de vegades, amb "de" i no amb "a". fins i tot pensava que si algun dia mons fills me preguntessen com havien d'escriure-ho, els diria "de vegades" i els voldria explicar que "diuen que així s'ha d'escriure, tot i que natros ho diem a vegades".  i això és fer-ho re-malament. transmetre als fills la pròpia ignorància, d'acord, és ignorància, però transmetre'ls ignorància disfressada de coneixement, i a sobre carregant-te allò que ja diuen "bé", quan ets tu qui estàs equivocada, qui ho tens mal entès, mal après, això sí que és greu, perquè quan diem "no ho sé", o "busquem-ho, si vols", sí que transmetem la nostra ignorància, però dixem la porta oberta a que ho aprenguen ells i a aprendre-ho natros també, en canvi, si no ho dubtem, i si a sobre donem per fet allò que no és, la porta es tanca i a fora estem dixant paraules i expressions abandonades, i és també a natros a qui mos abandonem, perdent-les, impedint-mos la possibilitat d'escriure-les, o d'escriure-les tranquil·lament.

i què hagués passat si no hagués trobat a vegades al diccionari? me plantejaria començar a escriure de vegades? hagués continuat escrivint a vegades amb la impressió d'estar vulnerant una norma però respectant la parla que parlo? no hauria pensat en altres paraules i expressions que, si bé el dia que les vaig aprendre em van semblar estrambòtiques, per mai sentides, han acabat formant part de la quotidianitat i sense cap dramatisme? no m'hagués permès ser una mica més flexible i escriure a vegades de vegades, sense sentir-ho com una traïció, i altres vegades a vegades, sense cap remordiment?  què hauria pensat si algun dia la sara m'hagués dit que de vegades...? de fet, ja em passen coses així, que la sento dir "naturalment" coses que a mi em semblaven rares i m'alegro que per a ella no ho siguen. com m'alegra sentir-la dir "llerga" amb la mateixa tranquil·litat.

necessito viure a la planta baixa

totes les fotos són la mateixa.

la primera em recorda el paisatge quan sortim al balcó a fumar, la impressió vertiginosa de l'alçada i del trànsit constant al carrer valència. de mirar-la, me marejava i he intentat girar-la per si servia d'alguna cosa.  

sembla que la vista no patix tant. la cara que mira també és la mateixa, però... potser quan a l'aicard li costa mirar de costat i preferix tombar el cap per a vore les coses "de cara" és perquè experimenta sensacions similars.

ara sembla feta des de l'altre costat. ja no som natros qui fem la fotografia sinó algú altre que flota volant davant nostre. o ja no som natros qui estem al balcó sinó algú altre que surt a fumar. i la persona som la mateixa, i l'altra.

i ara...? repengem los braços a la barana, inclinem lo cap a l'esquerra i mirem a mig fer una voltereta? això, seria? me passa com amb les matemàtiques, que no ho podria assegurar i gairebé estic convençuda que em dec estar equivocant. necessitaria poder sortir al balcó i fer la provatura. o fer una prova amb alguna línia comparable. la taula? començar des de la primera perspectiva, que el cantó de la taula sigue un carrer valència en diagonal, amb l'infinit perdent-se cap a la dreta, una mica més alt, girant lleugerament la cadira, imaginant la barana de ferro i de fusta, fer-me un coixí amb lo braç de l'esquerra i acotxar bastant lo cap allà fins trobar-me a mitja voltereta... sembla que sí, que l'infinit i els cotxes, los camions, les motos i les furgonetes vénen "de baix a la dreta" i podrien atropellar-me les idees o........ no ho tinc clar. encara em desnucaré.

barcelona, des de valència, mirant al mar.

(esta és la foto que t'havia dit, carme.

los teus dibuixos "des de dins", "fotografiats juntets", me n'han fet recordar)

demà comença la segona etapa de la volta quimista a iaiolunya.

esta vegada, tres dies, sis hores al dia, sense ingressar a l'hospital.

què diferent... un mes tancat en una habitació d'aïllament, com en una bicicleta estàtica, sense rodes, ni paisatges, ni finestra oberta, ni aire lliure, ni sol ni pluja ni vent, amb la princesa sherezade i altres companyes entrant tres vegades al dia amb baietes i líquids desinfectants, amb llençols blancs i tovalloles rentats industrialment, amb ampolles numerades i palanganes de cartró, infermers, infermeres, metgesses i metges, mirades atentes i afectuoses sobre mascaretes de paper, preguntes, respostes i converses curtes, cada vegada "vostè qui és?" per a comprovar protocolàriament que el quimista n'és conscient i que no s'equivoquen de pacient, bosses transparents amb substàncies i còctels invisibles, o de color roig o amb sucs taronja de plaquetes per a les transfusions, penjades d'una barra vertical convertida gairebé en un membre més del cos...

i ara, cartagena amunt, cartagena avall, o fent ziga-zagues pels carrers. tu, poquet a poquet, pare, com un alpinista, no un alquimista, que ja mos sembla bé morir-mos algun dia (menos mal), però encara tenim ganes de viure.

a les finestres de sant pau, als ampits i a les llindes, a les teuladetes de tégola, hi han posat malles verdes, protegint-les, també per a protegir els quimistes i tothom que hi passeja.

mentrestant, la perspectiva d'un transplantament de medul·la, quan sigue possible. a buscar pedres per a fer les solsides. en un lloc he llegit que hi ha dotze milions i en un altre catorze de margenadors disposats a oferir les seues mans i a posar-hi les pedres. sí que és difícil trobar la simetria i l'acoblament necessari i suficient, però ho fan.

dijous vindrem amb l'aicard a sant joan de déu, amb los ulls ben oberts. sant joan, sant pau... i natros que som ateus, veigues.

li preguntaré a la doctora com és que li costa girar l'ull dret, com és que a vegades sembla que no vulgue caminar paral·lel a son germà l'esquerre. potser és natural que així sigue els dies després d'haver-lo toquinyat, encara un poc inflamat i massa sensible.

no sé si serà convenient que estiguem gaire a prop teu, físicament. per si un cas (no trobo esta forma al diccionari), a migdia mos abraçarem i mos besarem, i omplirem les gepes, dromedaris i camells.

després de tres hores no volent pensar en lo tribunal constitucional i escrivint quatre o cinc post-esborranys sense parar de pensar en ell, fastiguejada d'estar-ho fent ("¿nació? pues claro que nació, ¿no la oye? se lo está diciendo"; "trabalenguas de un tribunal constitucional anticonstitucional"; "tranquil, estatut, al limbo també es pot viure"; i altres parides), quan ja estava a punt de tancar l'ordinador, m'he trobat a jorge luis borges en un final d'entrevista: "pues yo soñé esta mañana que me moría... y que sentía una gran sensación de alivio".


borges - "yo soñé esta mañana que me moría"

solsides

quan era menuda, a l'estiu, ajudava a son pare a arreglar els trossos de marge desfets amb los aiguats de l'hivern. "al setembre, les garrofes; al fred, les aulives; i a l'estiu, a fer solsides".

de bon matí, ella encara adormida, a la pallissa, lo pare venia a buscar-la per a que l'acompanyés. "fa calor, pare, dixa'm dormir", "va, dona, ajuda'm", i ella el seguia.

al marge més alt, uns tres metros d'altura, ell dalt d'una escala, i la xiqueta vinga a omplir-li cabassets de reble, o a triar-li pedres: "pare, trobes que esta et pot servir?".

ell tenia l'estómec malferit. "los metges li dien que de quatre parts, tres eren llaga viva. i es va anar acostumant a minjar molt poquet i assovint".

geno va ser valenta i treballadora des de petita. "i mon pare, que ningú me'l toqués!".

a l'hivern, ell treballava al poble i pujava a la tarde a fer caure les aulives per a que en son demà mare i filla poguessen plegar-les. lo pare se'n tornava i elles a la caseta passaven la nit.

"no et diré que fos bonic, que era molt de treball, i dur"... però, recordant-se'n, quan ho explica, los ulls li brillen bonics.

(...) la mateixa aigua que destrossava els marges, rentava les pedres.

mujer que anda de noche i aulivera

"retírate, bandolera",
el sol le dijo a la luna,
"retírate, bandolera,
la mujer que anda de noche, ay,
no puede ser cosa buena,
no puede ser cosa buena",
el sol le dijo a la luna.

"celia caliz almudévar canta una jota aragonesa"

hi haurà lluna negra i avui que la nit deu ser bastant fosca m'agradaria tornar ara caminant al racó de l'infern; passejar entre les auliveres i els garrofers; vore els troncs, les rames, les fulles, los marges de pedra seca, la terra, sense la llum del sol ni la claror del cel quan és de dia; gitar-me a prop d'una soca; i adormir-me.

aulivera farga

l'estiu passat, començava a estar envoltada de branques o pollissos que li creixien a la soca. cada vegada més frondosament. fa uns dies, ja era pràcticament impossible poder aproximar-se prou a ella i acariciar-li el tronc, assentar-se o gitar-se al seu costat.

jo no sabia com despullar-la (despollissar-la?). pensava que caldria demanar a algú que en sàpiga que vingués a cuidar-la un poquet, a ella i a altres auliveres, també garrofers, ametllers... 

diumenge al matí, l'habitació de la sara ja estava endreçada. me faltava fregar-la. va trucar ma mare i em va explicar que mon pare se n'havia anat a comprar el diari i al racó de l'infern. vaig explicar-li que estava fent neteja, que volia acabar-la, i que ja mos trobaríem amb ella i amb ell a casa, a l'hora de dinar.

acte seguit, toni em va trucar. fa un temps me va dir que podria ensenyar-me a cuidar jo mateixa les auliveres. "vols que hi anéssem avui?". vaig dir-li que estava omplint lo poal, a punt de fregar, i que justament m'havia dit ma mare que mon pare sí que pensava anar al racó de l'infern.

vaig pensar, "dona, a sobre que s'oferix a ajudar-te... i és una cosa que fa temps que tens ganes de fer", "a tu et va bé?... d'acord. potser trobarem encara a mon pare. com vols que quedéssem?"... 

vaig aparcar lo poal de fregar. l'aicard i la marina també van venir. pujant la costa del racó de l'infern, vam trobar-mos a mon pare. portava frígola en una bossa i unes tisores a l'altra mà. van parlar d'espàrrecs... ni mon pare ni jo ni l'aicard (la marina, no ho sé) no n'hem collit mai. toni mos va ensenyar com fer-ho, amb paraules i arroplegant-ne un grapat en un instant. "agafes la tija i allà a on se trenca, ja tens l'espàrrec".

lo iaio, l'aicard i la marina se'n van anar cap a casa. toni i jo vam pujar fins a la placeta. ell portava una serra plegable (un poc més gran que la mà, tancada, i aproximadament com dos mans, desplegada), unes tisores i una aixadella. per a despullar l'aulivera vam utilitzar la serreta i l'aixadella (no les tisores).

les branques més primes, amb l'aixadella. per a les més grosses, calia la serreta. va començar a fer-ho i em va anar explicant com ho havia de fer. jo no en tenia ni idea. ben arran de la soca... va ser molt bonic vore com aviat va aparèixer un trosset de soca neta, com una porta oberta per a on lo tronc podia començar a respirar. ara per aquí, ara per allà... jo també ho volia provar. no m'era fàcil picar amb l'aixadella, ni tallar amb la serreta, i evitar malmetre la soca, encertar el cop i el tall. no era qüestió de força sinó de destresa, de fixar-te com ho fas i intentar fer-ho bé, amb carinyo (no el carinyo d'una carícia, però sí lo sentiment) i amb paciència. i sense parar fins al final.

va ser un ratet molt agradable. me va emocionar poder vore aquella aulivera neta, pensar que mon pare també podria vore-la, abans i després, i haver tingut la sort que toni m'ensenyés com se fa.  també em fa il·lusió que vinguen l'aicard i la sara.

(la primera foto va fer-la mon pare, l'agost passat. la segona, va fer-la este dimecres. no sé segur si són la mateixa aulivera. una està feta de més a prop, i l'altra, no tant.)

exercici pràctic de l'alfabet

"alphabet dancer"

fotos que vaig fer l'altre dia i que no vaig voler barrejar amb les altres.

a prop de la font nova, una casa en runes. un lloc tranquil.