Pàgines

29 març 2010

un dia bonic

avui, mos has portat a la font de perera i a la font nova, lo racó de món a on vas passar els moments més feliços de la teua infància.

han sigut un final de febrer i un març difícils. unes analítiques rutinàries, de seguiment, des de que vas tenir l'infart, van anunciar per sorpresa el diagnòstic d'una leucèmia aguda mieloblàstica (quin nom més llarg, i encara li falta "secundària", "trilinial"...).  i això que et trobaves bé, fent vida normal, potser una mica cansat, aquella grip del gener que no enteníem per què s'allargava tant... però et vas recuperar, i a treballar, com sempre... i d'un dia a un altre, "leucèmia". vas voler anar tu sol a la visita quan t'havien de donar els resultats de la punció al moll de l'os. i mos ho vas explicar amb una serenitat i una senzillesa que encara m'al·lucina. "si m'han de rapar el cap, m'escriuré el nom al front per a que em poguésseu reconèixer", los ho dies als xiquets i ells t'escoltaven. la setmana següent, visites a l'hospital de sant pau, a barcelona, i al cap de pocs dies, ingressat en una habitació individual d'aïllament, on només podíem entrar a vore't d'un en un, amb bata i mascareta i les mans ben netes, i on no podien entrar els xiquets, amb qui tant vos enyoràveu. sí que podíeu vore-vos a través de la finestra de l'habitació on estaves, perquè donava als finestrals d'un vestíbul a la primera planta, i des d'allà vos miràveu i parlàveu amb lo mòvil, i t'ensenyaven a distància los dibuixos que pintaven per a tu i que després t'acompanyaven.

la mama, tots los dies al teu costat, amb la mateixa serenitat que tu, i optimista. la primera setmana, tractament intensiu de quimioteràpia, les vint-i-quatre hores. tot per la vena a través del catèter injectat permanentment sobre el pit dret (encara el portes). una setmana "com en un hotel", trobant-te bé, llegint lo diari, llegint llibres, tranquil·lament, sense molèsties. la setmana següent i l'altra, los efectes de la químio... les tremolors, les febrades, nàusees, l'esgotament, la feblesa, aquelles sensacions tan rares que experimentaves... la desaparició total de defenses... la sensibilitat a flor de pell... l'enyorança... però després de la tempesta, va tornar a arribar la calma. 

la setmana passada, te van dixar marxar de l'hospital. cap a casa. a esperar els resultats de les últimes proves, les que poden explicar com reacciona el teu cos a la pallissa que t'han donat, com s'estan recuperant les cèl·lules, què està passant a la teua sang. uns dies de descans, fins la propera tanda de quimioteràpia.

paties perquè no sabies si et dixarien estar amb los xiquets, si et dixarien tornar a casa, però paties discretament. i has pogut tornar a casa, i tornar a abraçar l'aicard i la sara. podem tornar a estar junts, a tortosa, i tornes a trobar-te bé, fas bona cara, estàs animat i la vida continua.

ha sigut un matí molt bonic. tu, la mama, lo jofre, la sara, l'aicard... mos has ensenyat lo paisatge on passàveu los estius quan eres menut: la font nova, la font de perera... quina alegria, pare.

a casa, me quedo distreta mirant les fotos... i vaig a buscar aquell escrit que vas fer un dia, en castellà, tal com te van ensenyar a llegir i a escriure. t'agradaria haver-ne après en català, però ho has hagut d'anar aprenent més tard, sense mestre, i a vegades ho fas...

te demano si puc portar als camins los fragments d'aquell escrit on parlaves de la font de perera, i, com sempre, no em poses cap pega. "fes-ho, i arregla-ho una mica, si vols", però et dic que és inarreglable, perquè a mi m'agrada tal com ho vas escriure.

posaré les fotos d'este matí i després copiaré aquelles línies...





la casa de seremines:














la casa de pepito de la xera:




les antenes:




xerta, tivenys i l'ebre:










la basseta de casa seremines:


la font de perera:












lo lago d'aussera:










la font nova:











"en mis primeros años todos los veranos los pasábamos en montañas próximas a xerta. primero en una caseta de la font nova. yo no me acuerdo pero se ve que en una migdiada me caí de cabeza de la pallissa y salí ileso. después, cerca de la font de perera, en una caseta que nos dejaba un primo de mi padre, pepito de la xera, ciego y profesor de música en barcelona. sin luz ni agua corriente. matalaps en terra en la habitación única.

primos y amigos solían subir a pasar unos días con nosotros. una vez vinieron unos íntimos amigos de mis padres -hicieron juntos el viaje de novios a mallorca- que vivían en barcelona, y recuerdo el "quin horror! quin horror!" de la señora concha mientras se acostaba en el colchón preferente de la caseta repleta de los colchones de todos los demás, y nuestro jolgorio. en el centro de la estancia el orinal comunitario en el suelo.

en la casa de la xera estuvimos pocos años. después alquilamos la casa de seremines, también en la font de perera, que se hicieron construir unos ricos de xerta en 1889. recuerdo el año forjado en la reja de la ventana del piso superior que tenía dos estancias. en una dormían mis padres en una cama. en la otra todos los demás en matalaps en terra.

mi padre subía en moto al acabar la jornada. la dejaba en el pi del perillo y a pie el último tramo más impracticable. con un anteojo de la tía teresina de la xera o desde un promontorio con vistas, esperaba verle llegar para salir a su encuentro. por la noche, candiles aparte, teníamos la luz de las estrellas -nunca más ha habido tantas en el cielo- y la blanca del carburo, a cuya vera los dragones demostraban su paciencia y celeridad cazando insectos. otro cazador, el tío juanito, casado con la tía montserrat, hermana de mi madre, nos subía el pan y la comida una vez a la semana en las alforjas del matxo. siempre nos decía que no había visto ninguno y siempre nos traía un conejo o dos cazados de paso. si se quedaba a dormir era para salir a cazar a primera hora de la mañana. a veces nos dejaba ir con él: "vatros sempre detràs de mi". era un peligro. y una emoción ver cómo se entendían con su perro, cómo corrían y saltaban los conejos, y el susto del disparo. al campos, blanco, estilizado, de piernas largas, lo dejaba con nosotros. por las tardes salíamos juntos él y yo y siempre se hacía larguísimas corridas persiguiendo conejos. yo nunca tuve el impulso de coger una escopeta. mi padre tampoco. él solía quedar con los cazadores para acudir al punto de encuentro a la hora de la paella o del almuerzo.

en la font de perera nos bañábamos en un pequeño lago que recogía el agua de la fuente. cuando ya supimos nadar íbamos muchos días hasta el lago de aussera, de grandes muros, al que le llegaba a duras penas el agua canalizada desde la lejana font nova. alguna serpiente de agua. por el camino, en una zona de olivos, reinaban las xixarras más escandalosas.

nadie a 6 km a la redonda. formábamos una tribu independiente en la que el jefe indiscutible podía explicarnos sus historias, cuentos y fantasías. de miedo y de alegría. eran tiempos de maquis, y la pastora había protagonizado secuestros y fracasos. uno de sus compañeros muerto a tiros en un intento frustrado en la masía de los nomen, en reguers. cerrábamos con llave por la noche, pero sin más preocupación.

de vez en cuando mi padre se presentaba en casa con una cajita de cartón con la tapa agujereada. había recogido un gorrión que se había caído de un nido en la pared del patio de la oficina. al pardal, al que siempre llamábamos "perico", lo alimentábamos con moscas y migas mojadas y lo dejábamos en una jaula que al poco tiempo teníamos abierta porque ya se había amaestrado. uno de estos pericos lo llevamos a la casa de seremines. tenía la jaula colgada del techo encima de la mesa del comedor donde bajaba a picotear los restos de comida. debió volar por la puerta, pero no se marchó. éramos los únicos humanos. nos seguía en nuestras excursiones, y cuando le parecía o cuando le llamábamos venía a posarse en nuestro hombro o en nuestra cabeza. por la noche dormía en su jaula con el agua y el alpiste. así durante los dos o tres meses del verano. nunca he oído nada igual. cuando volvimos a tortosa lo dejamos en un pequeño patio interior de la casa. y el primer día desapareció."

26 març 2010

de "bitxos" i de cigonyes en arbres, teulades i grues

he estat mirant vídeos de "mukmokpak". m'agraden. i m'ajuden a evadir-me durant uns minuts. les pintures del manolo (o manel), les geometries asimètriques d'albarracín, la bonicor de l'amor (al seu jardí)... cigonyes en arbres, teulades i grues, "bitxos"...


"ejea de las cigüeñas (¿o de los caballeros?)"


"bichos"

16 març 2010

diuen los metges que esta pèrdua o distorsió de la consciència del propi cos la tenen perfectament descrita i estudiada, que forma part de les conseqüències de la quimioteràpia i de les febrades. un dels efectes de les drogues curativerinoses que donen: estar gitat al llit i tenir la impressió que les sensacions que té aquella persona gitada que ets tu no ets ben bé tu qui les tens; tocar-te el nas i estranyar-te de trobar-lo allà i amb aquella forma; mirar-te a l'espill i no vore't...

barbeta, barbitxola
boqueta de fesola
nas, nasset
ullets de pardalet
celletes de ruquet
pica! pica!
(tu qui ets?)


barbeta nassirola
ullets de barbitxola
nas ruquet
boqueta pardalet
celletes fesolet
pica! pica! tu, qui ets

08 març 2010

patinatge sobre gel

m'agrada escoltar el soroll dels patins sobre el gel, l'aparició i l'acompanyament de la música, com se ballen ell i ella mútuament... trobar una melena suelta entre tantes monyes perfectament recollides, un abric i un barret, una patinadora de qui diuen que la seua personalitat la traïx, l'abric i el barret llançats per la pista, braços i cames, coll, tronc, cap i caderes saltant-se les normes del formalisme...


"patinaje artístico"


"carolina kostner - mundial de patín sobre hielo 2008"

07 març 2010

meculeia

tremoleja
se congela
mantes, calcetins... caldor
una dosi contra-tremolor
acte seguit
nàusees
la primera reacció
puja la febre
poció antipirètica
no hi sóc
dormisqueja
mantes fora
fins que es desperta
amarat de suor

i gira la roda
tremoleja...

en un moment del matí,
a pesar de tot,
què va fer, el barça?
van expulsar guardiola
avui corrien
(correu)
la marató

05 març 2010

lo big bang show, boníssim


un espectacle de clown que vos aconsello molt. lo millor espectacle de clown que jo he vist.

los artistes són:

santi minguell, jausa turmassot
maria cuevas, sandra anglès i maria voronkova, cia cabranaltrus
diego vilarasau, professor zuka
gerard boldú, lo calvo del carrer d'espuig
riccardo gulletta, lo xiquet de messina

este dissabte, 6 de març, i divendres, 19 de març, a les 21.30 h
al rai art
c. calders, 12
barcelona

03 març 2010

iaia: d'esta plaça ne diuen "la plaça dura".

sara: ... pos jo li diré "la plaça plana".

02 març 2010









uns dies abans d'aquelles paraules de sang càlida i freda que acostuma a parlar amb una serenitat que m'al·lucina, vaig retratar la congelació de la barana i la branca amb les fulles, formant estalactites, davant del paisatge de sempre.

l'endemà, o l'altre, lo gel se fonia davant dels seus ulls. i ja no feia tant de fred.

este cap de setmana, en un paisatge diferent, m'he sentit bastant així. l'abans, molt de fred. lo durant i el després... com la carícia de l'escalfor al gel, fonent-se, un respir, i fulles verdes.



01 març 2010

l'ardiaca

una casa roja amb les baranes rosa
com un vestit roig amb les butxaques blanques
després d'una rentada