pensava que cantava "cha-cha-change"... i resulta que diu "chain of fools".


"chain of fools" - aretha franklin

miro com ballen i m'animen a moure un poc l'esquelet just abans d'anar a dormir.

"tonteries"

quan m'he despertat i he anat al menjador, tres home-xiquet-homes de diferents edats, assentats en cadires al voltant de la taula, llegien i escrivien.

dos llegien atentament les fotocòpies que vaig imprimir ahir, plenes de "no-tonteries".

lo menut escrivia els noms dels jugadors del barça i unes puntuacions fetes segons el seu criteri. tonteries?

al cap d'un moment, una dona-xiqueta-dona també s'ha despertat.

ningú havíem esmorzat encara.

hem demanat a la dona-xiqueta-dona que preparés xocolata desfeta. hem parat la taula amb nata i culleretes i hem torrat pa. tonteries?

la xocolata amb nata i pa torrat estava boníssima.

los home-xiquet-homes han explicat que el menut s'ha despertat rient i que ha sortit de l'habitació amb l'alegria del record radiofònic de "don iniesta".

ha sigut un cap de setmana prou tranquil, a pesar de les no-tonteries.

potser res a la vida és una tonteria. potser la vida sencera ho és.

però la xocolata amb nata i pa torrat estava boníssima, i els home-xiquet-homes han explicat que el menut s'ha despertat rient i que ha sortit de l'habitació amb l'alegria del record radiofònic de "don iniesta", i ha sigut un cap de setmana prou tranquil, dintre de la raresa que és la vida.

pita

pita

pita

colorita

dónde vas

tú tan bonita

http://www.elmundodelaspitas.blogspot.com/

http://elmundodelaspitas.blogspot.com/search/label/Audio-Visuales

. . .

l'aulivera grossa vam trobar-la tan voltada de pollissos que no se li vea la soca. algú que en sàpigue intentarà espollissar-la i esllemenar-la, a vore si així se recupera.

a la caseta, se li han emportat les teules, però ara a dins ja no hi ha runa. tot ha volat i ha quedat neta.

aquelles plantes llarguirudes, inclinades, també estan un poc seques, però ballen.

los ametllers, florixen. i dóna gust fregar les mans al romer.

espero que per alguna ranura de la finestra, travessant la fum de motos i cotxes, pugue arribar-te la bona auloreta.

durant tres dies, lo telèfon, sense línia. tampoc funcionava internet. me va anar bé.

me fot pensar que sembla l'única manera d'apartar-me d'esta ret (bossa de malla que es posa al cap per retenir els cabells): no tenir-hi accés, no funcionament. no és sempre exactament així, perquè també hi ha vegades que no hi entro, tot i tenir la possibilitat de fer-ho. i és motiu de satisfacció per a mi. "oh, què bé... estic fent això, o allò, o no estic fent res... i sense l'ordinador". increíble pero cierto.

era diumenge a la nit... tardet. vaig engegar la tele i em vaig apalancar al sofà. en una de les cadenes, no sé quina era, una dona amb una bata blava i l'expressió perduda, atemorida, trencada, assentada en una cadira, envoltada d'altres dones també amb bates blaves, tancades en un psiquiàtric. ella era una actriu "coneguda", una actriu que sempre m'ha agradat, però no sabia qui era. una companya que se li acosta a cau d'orella i li diu alguna cosa... ella s'aixeca, se'n va... l'altra hi torna... li pregunta si vol sortir d'allà i li diu que sap com fer-ho. una altra, al darrera, la mira i amb un gest fa pensar que voldria matar-la... a la nit, en un moment en què tot està en silenci (també hi ha moments de silenci en un psiquiàtric?), la dona intenta l'escapada... sembla possible fer-ho... però en una cantonada, dos guàrdies, infermers?, l'atrapen, clavant-li descàrregues elèctriques amb unes porres que la fan caure fulminada, mentre la companya que li havia fet creure la possible fugida contempla la situació rient i s'afanya a agafar alguna cosa que els homes li donen.

en un altre moment, la dona en una cadira amb corretges... la lliguen i li posen electrodes al cap... davant seu, una pantalla; en un costat, un projector; a l'altre, "el doctor"... tot és fosc... excepte la pantalla i el rostre d'aquell metge que solament mirant-la fa temor... projectada, la imatge d'una dona despullada... "digues, què hi veus?", "una noia... despullada"... i immediatament, ell li aplica un electroshock. "pilar...", amb to amenaçador... "una meuca?"... "una pervertida?"... "això està millor...". què li estan fent? què li passa? per què fan això?

una amiga li envia una carta. però la carta no li arriba. s'estimen. però no els permeten estimar-se.

la mare vol "curar-la". no pot ser que una dona vulgue estimar una altra dona. és un "monstre". també el metge ho pensa. i son pare? no diu res. viu amb la mare, l'acompanya a l'hospital a veure la filla, calla, i el silenci no fa res que pugue canviar la situació que està patint la filla.

és l'època del franquisme.

així passen uns quants anys... un dia, sembla que la dona ja està "curada". ja pot marxar. "per fi torno a tenir la meva filla. pilar, bonica..."; però ella, demacrada, anul·lada, destruïda, troba damunt la taula del metge la lletra de l'amiga; en un instant, li torna la brillantor als ulls i s'afanya a agafar la carta robada, mai llegida... i ja no la dixen sortir.

l'amiga intenta visitar-la... però la família i el centre han prohibit que puguen retrobar-se. ella la veu des d'una finestra, agafada als barrots... "elvira! elvira!", crida a l'amiga per a que pugue sentir-la, i sí que la sent, però no li permeten acostar-s'hi i se'n va.

quanta amargura...

arriba un dia en què finalment surt d'allà. sons pares van a buscar-la i van a dinar. la mare li diu que aniran a la perruqueria i a comprar roba... i que ja ha parlat amb la mare d'un noi amb qui podrien festejar. son pare mira l'esposa i mira la filla... però continua callant. ella... muda.

una tarde, l'amiga va a veure-la a casa. la mare no li permet passar del carrer i li diu al pare que baixe i que la face fora de les seues vides, una vegada més. lo pare baixa i li diu que la filla no vol veure-la. mentida. ella li dóna un penjoll que era seu i una targeta o un paper, "per si algun dia em necessita".

passa el temps...

mare i filla tornen de compres. lo pare fulleja el diari mentre beu una copa. la mare marxa i li encarrega a la filla que s'arregle perquè tenen una cita.

quan ella comença a pujar les escales per a anar a l'habitació, lo pare l'atura. "com estàs, filla?". ella li diu que intenta ser una bona filla, acostumar-se a aquella vida, "portar-se bé", que s'hi esforça i molt... però que ja no pot més. lo pare li torna el penjoll que temps enrera va donar-li l'amiga, i el paper... i diners. li torna la vida. s'abracen... i quan la mare torna a casa, ella ja no hi és. "on és la pilar?"...

"si no fos perquè sóc una senyora, me n'aniria d'aquesta casa ara mateix".

la pilar arriba a casa de l'amiga. quan li obri la porta, l'amiga li pregunta, "què t'han fet?"...

a partir d'aquell moment, tornen a ser felices de poder estar juntes, després de tant de dolor.

han canviat los temps... ara poden estimar-se sense haver de fer-ho d'amagat. viuen juntes i s'estimen amb tot lo sentiment. disfruten la vida tal com volen viure-la. també poden passejar pel carrer, i abraçar-se o besar-se i passar pel costat d'un policia sense ser detingudes. poden veure noies amb biquini caminant pel passeig... però tot allò que va viure quan, torturant-la, volien "curar-la", té conseqüències, seqüeles amb les quals hauran de conviure i que tornen una vegada i una altra de manera recurrent.

un metge, jove, preguntava a l'amiga, "havia tingut algun trastorn anteriorment?"; "va estar ingressada en un psiquiàtric"; "però què tenia? quin diagnòstic?"... s'estimaven... "quant de mal s'ha fet a la psiquiatria"... "i a les persones també, doctor", a natros també.

"a causa del tractament (maltractament) que van fer-li, la pilar té un trastorn maníaco-depressiu. tindrà dies bons i dies que poden ser molt difícils. pot passar de moments d'eufòria a moments d'enfonsament total en què potser intentarà autoagredir-se... serà difícil...", les dos ne són conscients... i procuren disfrutar mentre poden... i sobreviure els moments en què tot se complica.

la pel·lícula continua... l'amiga és acusada d'haver assassinat a la pilar. ella volia "morir juntes"... però l'amiga intentava convèncer-la que tingués paciència, que tot aniria bé, que intentés estar tranquil·la, bonica, t'estimo...

abans de la mort de la pilar i de l'acusació que fan a l'amiga, hi ha la mort del pare. les dos van a veure'l a l'hospital. "ta mare t'estima moltíssim. sé que et costa de creure, però... pateix molt, més que tu. t'estima molt... intenta comprendre-la"... mentrestant, a la sala d'espera, l'amiga intenta dir a la mare alguna cosa, mostrar-li el seu recolzament... però la mare no pot acceptar ni resistir la seua presència, li esgarrifa la realitat.

una vegada ja morta, incapaç d'haver pogut fer-ho en vida, la pilar és ara qui demana a la mare que algun dia arribe a comprendre-la i a estimar-la tal com és, i li diu que ella també l'estima.

no explico el final. me va impactar molt vore esta pel·lícula.

quina pel·lícula? qui era la pilar? qui era l'elvira? i l'advocat, alumne de literatura de l'elvira? i el policia? i el pare i la mare? cap nom me sabia... a quina cadena van fer-la? estos dies buscava alguna informació i no hi havia manera...

. . .

ahir al matí, o l'altre?, mon pare em va explicar una pel·lícula... "vaig estar a punt de trucar-te per a que la veiguesses, però no ho vaig fer, perquè vaig pensar que potser era massa terrible...". "camino"...

me la va explicar amb molts detalls... vivint-la... una xiqueta d'onze anys... un dolor que no saben ben bé què és... després de visites "no és res", després d'un diagnòstic de lesió i complicades operacions i tractaments, un tumor. i una mare devota de l'opus, inseparablement al costat de la filla, agraint a déu la malaltia... una prova d'amor i de superació, d'entrega a déu...

una germana a madrid, suposadament "monja de l'opus", serventa en una casa on viuen vint homes i quatre dones que els ho fan tot perquè esta és la seua missió a la vida. una germana a qui no permeten anar a veure a la petita quan està hospitalitzada a pamplona, "però, tranquil·la, que li resarem una missa"...

lo sentiment mutu de la xiqueta i un company de col·legi, jesús, amb qui assajaven una obra de teatre quan ella encara podia anar a escola, sota la mirada desconfiada i censuradora de la mare quan ballaven junts...

una il·lusió i un desig de pastissos de nata reprimit en "torrijas"...

un cor dibuixat que tampoc arriba a qui volia d'arribar...

los intents frustrats d'un pare que també viu mossegant-se la llengua i les entranyes, com lo pare de la pilar, i que quan intenta aproximar-se a les filles o obrir alguna escletxa, no hi pot arribar.

la presència omnipotent d'una religiositat extrema que tot ho impregna, que tot ho interpreta i tot ho lliga, estrangulant qualsevol altra possibilitat de vida.

la mort d'una xiqueta al llit d'un hospital, al costat de la mare i envoltada de metges que no dubten de la magnífica espiritualitat que enllaça la petita amb jesús, mentre ella agonitza repetint lo nom del xiquet que li agrada i que no ha pogut tornar a veure...

mon pare em va voler explicar la pel·lícula, tot i haver pensat que era massa terrible... també li havia impactat s'emocionava donant-me'n detalls... jo vaig explicar-li després la història de la pilar i de l'elvira... "també t'hagués agradat"...

. . .

avui, continuava buscant quina devia ser aquella pel·lícula... he rastrejat pel·lícules i programacions de diferents cadenes... actrius catalanes... cinema en català a la tdt... no hi havia manera.

mirava fotos d'actrius, però elles no hi eren...

una amiga m'ha pronunciat lo nom de carme elias... jo, pel nom, ni idea. i era ella! carme elias... i vinga a buscar filmografia... filmografies... però tampoc hi era...

sí que he pogut trobar-la a "camino". carme elias a "camino"? tampoc ho sabia. quina casualitat, he pensat...

he continuat buscant... i al final hi he arribat. m'ha costat trobar algun lloc on parlessen d'aquell "electroshock", una pel·lícula (de 2007?), dirigida per juan carlos claver, escrita per ell i per agustín madariaga, amb carme elias (la pilar), susi sánchez (l'elvira), julieta serrano (la mare), juli mira (lo pare), sergio caballero (l'advocat i alumne d'elvira), toni sevilla (lo policia)...

. . .

mentre explicava les dos pel·lícules al gatot i la conversa amb mon pare, mentre ell me parlava també de "la naranja mecánica", d'"alguien voló sobre el nido del cuco", de com a vegades los "tractaments" provoquen malalties, mentre jo continuava teclejant carme elias, ha sigut quan he trobat la referència de "camino" i després l'"electroshock". hem parlat d'un familiar que està a l'hospital... potser aviat tornarà a casa. i només allavons me n'he recordat d'una trucada al migdia. "li han dit que dilluns ha de tornar"... com m'he pogut despistar? però com podríem viure sense fer-ho?...

ara ja és un poc divendres.

què voldrà ser, la sara? dubta entre sevillana amb minifalda (perquè el vestit li va curt) o xinesa grangera (perquè els pantalons també li van curts i amb les botes ha pensat que era això el què semblava)...

l'aicard s'ha fet una màscara de guti, pim-pam, pim-pam... abans de gitar-se, també dubtava... ja vorem què volen fer d'aquí a unes hores...

de moment, avui, han minjat fogassetes. que les quiten lo bailao...

i demà, dissabte.

al pla de l'estern, la pell és fina i de seguida es troba amb la resistència de l'os. a sota, hi ha el cor, exposat a tot, mentre les costelles, sempre alerta, intenten protegir-lo.

una agulla primera... "potser notarà una lleugera coentor"...

la segona, busca una drecera... traspassa la pell i la prima capa de carn fins que topa amb la duresa externa de la roca, però la travessa, buscant-li el moll.

pacient i soferta, la respiració procura ser suau, lenta, constant, gairebé quieta.

de tornada, la sang encara vol córrer i s'afanya per aquella drecera. de fet, l'alimenten expressament per a que sigue una bona corredora pels rierols interiors, però no la volen a fora i han d'afanyar-se més que ella per a estroncar-la del tot.

aparentment tan tranquil, com si res, i encara que fos, l'home torna a la feina.

"ocio inclusivo" - feaps (confederación española de organizaciones en favor de las personas con retraso mental)

http://ociofeaps.blogspot.com/

la primera vegada que els vaig sentir, estava amb tu al sofà de casa, mirant la tele, tu potser mig endormiscat, com tantes vegades, després de tot lo dia treballant, com ara em passa a mi quan estic al sofà amb l'aicard i la sara. te va agradar "in the army now"... me va agradar a mi també, i em vaig alegrar que als dos mos agradés. de fet, les coses que a tu t'agraden fàcilment m'agraden a mi també, potser perquè tu m'agrades molt.
t'estimo, papa. fes lo què vulgues.


"in the army now" - status quo


"whatever you want" - status quo

"c'est lundi" (jesse garon)