31 gener 2010
29 gener 2010
malaltia mental no sé ben bé què significa però m'hi sento
"brain damage" - pink floyd
me considero i me sento malalta mental. simultàniament, persona, dona, discapacitada, mare, filla, germana, cosina, neboda, néta, amant, amiga, auxiliar administrativa...
discapacitada i malalta mental sense les etiquetes oficials corresponents, sense un diagnòstic signat per un metge, sense hospitalitzacions, sense visites al psiquiatra, sense medicacions agressives...
una paroxetina diària, presa a consciència des de fa uns pocs anys, suau, penso, i què em passaria si no la prengués?, també ho penso i no ho sé.
he viscut símptomes de malaltia mental, algunes vegades sota els efectes (o amb la companyia) de drogues, i moltes altres vegades sense consumir-ne: paranoies, al·lucinacions, eufòries, pensaments/sentiments depressius, ansietat, convenciment d'antisociabilitat, desordres compulsiu-obsessius (amb la ingestió de dolços, lo consum de tabac, de cafè) amb posteriors capítols de vòmits biliars, de mareig i d'incapacitat física i mental, moments de pànic, estrès, incapacitat emocional, autoaïllament, desinterès per les coses, excessiu interès i col·lapses d'emocions i idees, atracció pel suïcidi, apatia, pèrdua de memòria, d'atenció i de pensament, abstracte i concret, irritabilitat, bloqueigs...
hagués pogut passar, i pot encara passar en qualsevol moment, que d'un dia a un altre em trobés tancada en un centre, analitzada, sedada, diagnosticada, medicada, tractada, etiquetada... "salvada", però ben advertida: "això és per a sempre, ets incurable, però podem ajudar-te a que t'ajudes a sobreviure i fins i tot a viure la vida"... estigmatitzada.
pot passar. passa...
i els tsunamis, los deserts, los volcans, los terratrèmols, les aigües estancades, los incendis amb la cremor i l'asfíxia, los desbordaments, los huracans, les tempestes de llamps, lo fred i la congelació, los ensorraments, los focs artificials... continuarien convivint amb la brisa mínima indispensable que respirem, amb més o menys facilitats-dificultats, i mos respira...
i quina boira és més densa? la bogeria, o el tractament de la bogeria? quina pesa més? quina costa més d'arrossegar? per què preguntar quina més?
ahir escoltava un programa de ràdio... "dopamina", en un blog on hi ha els diferents programes disponibles. fa dies que remeno discapacitats i malalties mentals. o potser hauria de dir que fa dies que les remeno especialment. i se'm fa estrany, o impossible, viure-les "des de fora" o en tercera persona, perquè m'hi trobo a dins.
escoltant aquelles persones, me va sorprendre que parlessen més de l'experiència de les hospitalitzacions i dels tractaments farmacològics que de les experiències "mentals" prèvies i durant i després (no sé per què se'n diu mentals si són també físiques, emocionals...) que han viscut i viuen...
pensem en les pastilles, en los efectes i les sensacions que experimentem quan "tractem" la bogeria... però, i ella? on queda el jo que vivim i que mos desconcerta, que mos atabala, on queden aquells camins per on anàvem a ratets tan perduts i a ratets amb la sensació que era inevitable i alhora convenient perdre-mos-hi per a trobar-mos una mica?
volem dixar-mos anar... no podem evitar dixar-mos anar... però necessitem no dixar-mos anar més del compte, no sabem quin compte, però, "compte!"... i quan som al no retorn, a vegades seguiríem i seguim... allavons ja perduts del tot, sembla, o potser perduts del tot, i a vegades encara algun fil mos gira la cara per a apartar la mirada, per a no caure, o per a poder viure havent caigut i amb la necessitat que algú mos pugue trobar i que no es trobe que no hi som.
en resum resumit: se'm fa difícil (i em sembla que seria injust) llegir de discapacitats i malalties mentals sense escriure'm.
"i talk to the wind" - king crimson
28 gener 2010
décimas: la suerte mía fatal
violeta parra
http://www2.cyberhumanitatis.uchile.cl/13/tx7.html
"qué palabra te dijera" - violeta parra
"maldigo... (¡cuánto será mi dolor!)" - violeta parra
"de cuerpo entero" - violeta parra
el huma
el huma
no está formado
el huma
el huma
no está formado
de un espí
un espíritu y un cuerpo
de un espí
un espíritu y un cuerpo
de un cora
de un corazón que palpita
al son de
al son de los sentimientos
el huma
el huma
no está formado
...
26 gener 2010
david
buscava una música... la música que sonava a les primeres seqüències d'un vídeo on el david, amb paràlisi cerebral, s'esforçava l'estiu passat a fer exercicis de fisioteràpia seguint el "mètode essentis".
mentre ell estava estirat panxa avall en una llitera, un fisioterapeuta li feia exercicis de doblegar les cames endarrera, articulant ara un genoll i ara l'altre...
de quatre potes sobre un matalasset de goma, exercicis per a aprendre a posar-se de genolls, acostant les mans cada vegada més a prop de les cames, procurant aguantar l'equilibri en vertical i no caure...
des d'aquesta postura, entrenament per a afrontar la por al desequilibri i a la caiguda, amb una fisioterapeuta darrera seu que l'empenyia lleugerament, una empenta suficient per a fer-lo caure endavant i impulsar-lo a protegir-se estirant los braços i posant les mans a terra... les primeres vegades, amb les mans més juntes i els dits encongits... després, aprenent a separar-les una mica, a obrir els palmells i a estendre els dits a terra per a tenir més superfície de recolzament...
en un racó amb les parets cobertes de goma de diferents colors, el david dempeus, amb les cames una mica flexionades, fent força per a estirar-les amunt i intentant trobar de nou l'equilibri per si mateix, amb una persona ben a prop, a punt per a agafar-lo abans no caigués... o jugant amb ell amb una enorme pilota inflable...
entre dos barres paral·leles, sota les aixelles, una altra vegada forçant l'hàbit (per a ell gens habitual) de caminar i avançar, primer un braç, una cama, l'altre braç, l'altra cama... aprenent a agafar-se a la barra obrint bé les mans per a poder tancar-les amb més seguretat, mentre una noia davant seu l'animava a continuar...
caminar de costat... i exercicis per a reforçar la musculatura dels bessons, de les cuixes i del culet... i ell que intenta rascar-se el cap... o mira a totes bandes, ja cansat...
sessions d'osteopatia cranial... ell gitat, relaxat, amb aquell senyor posant-li les mans amb los dits enllaçats damunt del seu front, concentrat, i amb aquella senyora amb les mans damunt la seua panxa, com escoltant-li amb lo tacte l'interior del cos...
al centre d'una petita habitació, el david aixecat dins d'un complex sistema de cordes elàstiques com potes d'aranya subjectades a diferents punts de les parets, agafant-les amb les mans o amollant-les, experimentant la sensació dels amortidors naturals que són les articulacions...
en un passadís, lliscant pel terra sobre un monopatí amb dos coixins al damunt, arrossegant-se amb la força dels braços, com en una taula de surf sobre les ones del mar...
en la majoria de les seqüències, molt atent i concentrat, amb una expressió a la cara de curiositat... algunes vegades, amb cara d'ensurt, una mica espantat, com quan porta una mena de disfressa, de dalt a baix, plena de filaments flexibles de color groc que li pengen i que li freguen la pell i se li mouen... algunes vegades, alegre... especialment quan nota la complicitat i també l'alegria de l'altra persona, animant-lo, rient, jugant...
vaig poder vore este vídeo per primera vegada ahir a la nit, sola, a casa. la veritat és que em feia una mica de temor vore'l, perquè temia trobar-lo patint més del compte. me va sorprendre, me va alegrar i em va emocionar vore el david tan a gust fent uns exercicis que segur que li representen un gran esforç.
avui al matí, els ho explicava a l'aicard i a la sara, i de seguida m'han dit que ells també ho volien veure.
a la parada de l'autobús, ho hem comentat amb sa mare... i m'ha cridat l'atenció el què ella m'ha dit:
"és emocionant, veritat? és al·lucinant veure com ell s'hi esforça i els progressos que fa... però... mira, gairebé el què més em va emocionar va ser vore la confiança que tenen en ell aquelles persones"...
és cert: mos emocionem quan trobem algú que confia en les seues capacitats. una cosa que hauria de ser tan "normal"... mos emociona.
esta nit, hem mirat lo vídeo amb l'aicard i la sara.
el david i l'aicard se coneixen i són amics des de molt petits. la confiança de què parlava sa mare m'ha fet pensar en la confiança mútua que ells se tenen.
mentre miràvem lo vídeo, l'aicard estava entusiasmat. la sara, més silenciosa.
la música que sonava no l'havia escoltada mai. m'havia apuntat un trosset de la lletra... he must be happy... i ho he escrit a l'ordinador...
de seguida m'he trobat amb la cançó.
en un dels vídeos, apareixen un xiquet i una xiqueta en un bessito i me n'he recordat de dissabte a la tarde, quan anava amb la sara pel carrer i vam trobar el david que anava a comprar amb sa mare, assentat al cotxet. la sara va anar corrent cap a ell... ell també va estar molt content de trobar-la. feia temps que ells dos no es veien, perquè quan anem a la parada de l'autobús, ella ja ha entrat a col·legi. van donar-se les mans... i ell va agafar-la amb molta força. la sara em va mirar i em va portar la mirada a les seues mans... "quina força tens, david!".
avui m'ho recordava... "me va agafar molt fort la mà. la pròxima vegada li diré que no m'agafe tan fort!"
abans de marxar, també es van fer un bessito.
"making plans for nigel" - nouvelle vague
esta és la lletra de la cançó:
making plans for nigel
we're only making plans for nigel
we only want what's best for him
we're only making plans for nigel
nigel just needs this helping hand
and if young nigel says he's happy
he must be happy
he must be happy
he must be happy in his work
we're only making plans for nigel
he has his future in a british steel
we're only making plans for nigel
nigel's whole future is as good as sealed
and if young nigel says he's happy
he must be happy
he must be happy
he must be happy in his work
nigel is not outspoken
but he likes to speak
and loves to be spoken too
nigel is happy in his work
nigel is happy in his work
nigel is happy in his work...
jo no sóc persona de fer plans amb ningú... tampoc amb l'aicard o amb la sara, tampoc amb mi mateixa.
no tinc expectatives de res, i quan veig que algú en té, sempre em fa un poquet de cosa, perquè la vida dóna tantes voltes... clar que igualment podem tenir-ne, partir d'uns objectius, anar en una direcció determinada, alimentar unes il·lusions... però... no és la meua forma de ser. potser per a fer les coses cal tenir unes certes expectatives... per a saber com orientar la dedicació i l'esforç, per a poder analitzar si allò que estem fent o que hem fet s'adiu amb allò que volíem, o adonar-mo'n de sorpreses inesperades, de canvis o situacions que no havíem previst... hi ha qui té expectatives a curt, a mitjà o a llarg termini. jo no miro lluny. potser en alguns casos ho hauria de fer (penso ara en lo futur dels meus fills...). de moment, intento anar fent dia a dia.
m'agrada quan diu he must be happy in his work... i quan pot dir nigel is happy in his work.
confiar que les coses poden ser així.
mentre ell estava estirat panxa avall en una llitera, un fisioterapeuta li feia exercicis de doblegar les cames endarrera, articulant ara un genoll i ara l'altre...
de quatre potes sobre un matalasset de goma, exercicis per a aprendre a posar-se de genolls, acostant les mans cada vegada més a prop de les cames, procurant aguantar l'equilibri en vertical i no caure...
des d'aquesta postura, entrenament per a afrontar la por al desequilibri i a la caiguda, amb una fisioterapeuta darrera seu que l'empenyia lleugerament, una empenta suficient per a fer-lo caure endavant i impulsar-lo a protegir-se estirant los braços i posant les mans a terra... les primeres vegades, amb les mans més juntes i els dits encongits... després, aprenent a separar-les una mica, a obrir els palmells i a estendre els dits a terra per a tenir més superfície de recolzament...
en un racó amb les parets cobertes de goma de diferents colors, el david dempeus, amb les cames una mica flexionades, fent força per a estirar-les amunt i intentant trobar de nou l'equilibri per si mateix, amb una persona ben a prop, a punt per a agafar-lo abans no caigués... o jugant amb ell amb una enorme pilota inflable...
entre dos barres paral·leles, sota les aixelles, una altra vegada forçant l'hàbit (per a ell gens habitual) de caminar i avançar, primer un braç, una cama, l'altre braç, l'altra cama... aprenent a agafar-se a la barra obrint bé les mans per a poder tancar-les amb més seguretat, mentre una noia davant seu l'animava a continuar...
caminar de costat... i exercicis per a reforçar la musculatura dels bessons, de les cuixes i del culet... i ell que intenta rascar-se el cap... o mira a totes bandes, ja cansat...
sessions d'osteopatia cranial... ell gitat, relaxat, amb aquell senyor posant-li les mans amb los dits enllaçats damunt del seu front, concentrat, i amb aquella senyora amb les mans damunt la seua panxa, com escoltant-li amb lo tacte l'interior del cos...
al centre d'una petita habitació, el david aixecat dins d'un complex sistema de cordes elàstiques com potes d'aranya subjectades a diferents punts de les parets, agafant-les amb les mans o amollant-les, experimentant la sensació dels amortidors naturals que són les articulacions...
en un passadís, lliscant pel terra sobre un monopatí amb dos coixins al damunt, arrossegant-se amb la força dels braços, com en una taula de surf sobre les ones del mar...
en la majoria de les seqüències, molt atent i concentrat, amb una expressió a la cara de curiositat... algunes vegades, amb cara d'ensurt, una mica espantat, com quan porta una mena de disfressa, de dalt a baix, plena de filaments flexibles de color groc que li pengen i que li freguen la pell i se li mouen... algunes vegades, alegre... especialment quan nota la complicitat i també l'alegria de l'altra persona, animant-lo, rient, jugant...
vaig poder vore este vídeo per primera vegada ahir a la nit, sola, a casa. la veritat és que em feia una mica de temor vore'l, perquè temia trobar-lo patint més del compte. me va sorprendre, me va alegrar i em va emocionar vore el david tan a gust fent uns exercicis que segur que li representen un gran esforç.
avui al matí, els ho explicava a l'aicard i a la sara, i de seguida m'han dit que ells també ho volien veure.
a la parada de l'autobús, ho hem comentat amb sa mare... i m'ha cridat l'atenció el què ella m'ha dit:
"és emocionant, veritat? és al·lucinant veure com ell s'hi esforça i els progressos que fa... però... mira, gairebé el què més em va emocionar va ser vore la confiança que tenen en ell aquelles persones"...
és cert: mos emocionem quan trobem algú que confia en les seues capacitats. una cosa que hauria de ser tan "normal"... mos emociona.
esta nit, hem mirat lo vídeo amb l'aicard i la sara.
el david i l'aicard se coneixen i són amics des de molt petits. la confiança de què parlava sa mare m'ha fet pensar en la confiança mútua que ells se tenen.
mentre miràvem lo vídeo, l'aicard estava entusiasmat. la sara, més silenciosa.
la música que sonava no l'havia escoltada mai. m'havia apuntat un trosset de la lletra... he must be happy... i ho he escrit a l'ordinador...
de seguida m'he trobat amb la cançó.
en un dels vídeos, apareixen un xiquet i una xiqueta en un bessito i me n'he recordat de dissabte a la tarde, quan anava amb la sara pel carrer i vam trobar el david que anava a comprar amb sa mare, assentat al cotxet. la sara va anar corrent cap a ell... ell també va estar molt content de trobar-la. feia temps que ells dos no es veien, perquè quan anem a la parada de l'autobús, ella ja ha entrat a col·legi. van donar-se les mans... i ell va agafar-la amb molta força. la sara em va mirar i em va portar la mirada a les seues mans... "quina força tens, david!".
avui m'ho recordava... "me va agafar molt fort la mà. la pròxima vegada li diré que no m'agafe tan fort!"
abans de marxar, també es van fer un bessito.
"making plans for nigel" - nouvelle vague
esta és la lletra de la cançó:
making plans for nigel
we're only making plans for nigel
we only want what's best for him
we're only making plans for nigel
nigel just needs this helping hand
and if young nigel says he's happy
he must be happy
he must be happy
he must be happy in his work
we're only making plans for nigel
he has his future in a british steel
we're only making plans for nigel
nigel's whole future is as good as sealed
and if young nigel says he's happy
he must be happy
he must be happy
he must be happy in his work
nigel is not outspoken
but he likes to speak
and loves to be spoken too
nigel is happy in his work
nigel is happy in his work
nigel is happy in his work...
jo no sóc persona de fer plans amb ningú... tampoc amb l'aicard o amb la sara, tampoc amb mi mateixa.
no tinc expectatives de res, i quan veig que algú en té, sempre em fa un poquet de cosa, perquè la vida dóna tantes voltes... clar que igualment podem tenir-ne, partir d'uns objectius, anar en una direcció determinada, alimentar unes il·lusions... però... no és la meua forma de ser. potser per a fer les coses cal tenir unes certes expectatives... per a saber com orientar la dedicació i l'esforç, per a poder analitzar si allò que estem fent o que hem fet s'adiu amb allò que volíem, o adonar-mo'n de sorpreses inesperades, de canvis o situacions que no havíem previst... hi ha qui té expectatives a curt, a mitjà o a llarg termini. jo no miro lluny. potser en alguns casos ho hauria de fer (penso ara en lo futur dels meus fills...). de moment, intento anar fent dia a dia.
m'agrada quan diu he must be happy in his work... i quan pot dir nigel is happy in his work.
confiar que les coses poden ser així.
23 gener 2010
ara t'embales, ara vols frenar...
trau los pedals
"slug" - u2
don't want to lose my shirt
don't want to dig the dirt
don't want you to get hurt
can't help that I'm a flirt
don't want to take your drugs
don't want to be a slug
don't want to overdress
don't want to make a mess
don't want you to confess
not under duress
don't want to be untrue
I want to be with you
don't want to lose my nerve
don't want to throw the curve
don't want to make you swerve
don't want what I deserve
don't want to change the frame
don't want to be a pain
don't want to stay the same
trau los pedals
"slug" - u2
don't want to lose my shirt
don't want to dig the dirt
don't want you to get hurt
can't help that I'm a flirt
don't want to take your drugs
don't want to be a slug
don't want to overdress
don't want to make a mess
don't want you to confess
not under duress
don't want to be untrue
I want to be with you
don't want to lose my nerve
don't want to throw the curve
don't want to make you swerve
don't want what I deserve
don't want to change the frame
don't want to be a pain
don't want to stay the same
torno de la reunió o trobada, avui fora de casa, contenta, després d'haver estat molt a gust amb dos mares i amb dos pares de quatre famílies diferents...
(ara recordo un comentari de la sara quan va dir a mon cosí que volia convidar al seu cumple a la germana d'un seu germà que no és l'aicard... "germanastra?", va dir ell; "no... que si fos germanastra seria dolenta"... i intentem explicar-li que no és ben bé germanastra, perquè no tenen en comú ni el pare ni la mare, tot i que les dos compartixen un germà, que al mateix temps no és germà de son germà... un bon embolic... també li diem que les germanastres no són "dolentes"... que potser ella ho diu perquè pensa en les germanastres de la ventafocs, però...)
hem pogut parlar de moltes coses... hem pogut compartir preocupacions... i també hem pogut riure tots junts, com quan algú ha parlat d'un xiquet que li han dit que ara està "amb la iaia", i algú altre ha insinuat si no seria l'eaia (equip d'atenció a la infància i a l'adolescència), una mena de "iaia" amb molts néts i nétes...
hem tingut dubtes de qui som... de com escriure-ho en una nova edició del tríptic de l'associació... i hem acabat no fugint de paraules que arrosseguen connotacions, sense haver arribat a sortir-mo'n dels dubtes...
hem parlat del fill d'una amiga nostra que, com tots, s'està fent gran, i este any serà per a ell l'últim d'anar a col·legi.
la mare està amoïnada per què passarà l'any que ve... tampoc natros ho sabem.
hauríem d'organitzar alguna xerrada que mos comencés a explicar quines possibilitats hi ha... quines coses s'estan fent i com...
tornarem a demanar calerons per a sortides de dies amb nits incloses... per a que els nostres fills puguen viure també sense natros i natros sense ells...
veiem en una taula de la cuina tres ampolles blaves de plàstic, petites, lligades amb una goma elàstica amb un paper on hi diu aigua arden... i alguns de seguida imaginem que és aigua calenta (algú pensa potser molt de temps sota el sol, algú pensa potser aigua bullida...), i mos costa una mica arribar a saber que és certament aiguardent, lo regal d'un destil·lador amb la il·lusió d'alegrar cafès...
quan torno a l'iglú, la casa està buida. silenci gairebé total, si no fos per la respiració de l'endreçador-o-desendreçador, i de seguida hi entro...
quantes paraules i presències... quanta necessitat de llegir i d'escriure...
sembla que ha sigut una nit prou tranquil·la, a pesar de la companyia no volguda de fantasmes vés-a-saber que vénen quan no volíem i se'n van quan ja els seguíem...
i el desig de trobar-li la veu... i el plaer de poder sentir-la, mig adormida entre ronquets i ronronejos... (com més podria dir "ronroneig"? ara no ho sé...)
bona nit... t'estimo... t'estimo...
abans d'anar al llit, espero una mica...
torno a qui escolta pere calders i mira priscilla i scoop... torno a calders... quina delícia........... aquell home aparentment tranquil, somrient, contestant les preguntes d'un altre home aparentment tranquil...
lo record d'una infància en una masia aïllada i autosuficient (o autosuficient i aïllada, o però, o potser no)... més presències d'aparicions i de misteris, de situacions estranyes que són la normalitat del dia a dia... aquelles famílies que van idear un col·legi i no van fer-lo en dos dies ni van començar-lo amb forjats de formigó sinó amb viatges d'aprenentatge a la recerca de conèixer les diferents llavors, cultius i collites...
l'aventura a quarts de cinc de la veïna amb l'esperança que el company de llibres li entrés a l'habitació... per a arreglar-li un vidre; la del company de llibres, sorprès per la insinuació... quan buscava un home delicat d'oïda que vivia ben a prop però no en aquella habitació; lo retard del vidrier, o l'anticipació del company de llibres...
surto d'allà i entro a l'estrip... ha intuït que la llegenda de la destrucció de neurones és falsa? però, allavons, què passa? tot són túnels, carrerons i autopistes? i cul-de-sacs, laberints, llums que enlluernen, foscúries... i solament al final la vida? no sé si se'n fia de les seues intuïcions, però m'agrada llegir-les...
en un racó, una paraula amb un guió que la separa o l'ajunta i alhora l'explica... hi entro, encuriosida... i encara tot un altre món de gemma de cafeïna...
però, tu no dorms, iruna?
sí, ja... ho hauria de fer...
i la baldufa? haurà sigut feliç avui? s'haurà adormit en algun banc allà on les distàncies encara no són?
ganes de fer-li una carícia... però ben adormida...
i bona nit encara a l'habitant habitat de la casa lila... a la cafeïna... a l'intuidor... a l'il·luminat que es desil·lumina... amb qui hi ha una xica que tampoc s'adorm... i retorn encara a la casa lila...
però, tu no dorms?
iruna........................ núria....................... si havies començat a fer el post pensant que només hi posaries aquelles dos fotografies on hi surten tots i on també hi ha un xiquet que no saps qui és ni si a algú pot molestar-li trobar-se'l a mon...beofnkbeonb..... tibidabo, somrient al costat del teu fill que no és teu però sí però no... en aquella atracció de pujades i baixades i velocitats variables, xalant tots junts, mirant-se, mentre vatros los miràveu!
estàs greu.
tu també.
i te despistes... perquè tot això ha vingut també d'haver passat per un camp de blat madur on uns xiquets acariciaven los cabells d'un altre xiquet amb lo cap ple d'espigues... quan fins i tot lo mort se sent immadur.
(ara recordo un comentari de la sara quan va dir a mon cosí que volia convidar al seu cumple a la germana d'un seu germà que no és l'aicard... "germanastra?", va dir ell; "no... que si fos germanastra seria dolenta"... i intentem explicar-li que no és ben bé germanastra, perquè no tenen en comú ni el pare ni la mare, tot i que les dos compartixen un germà, que al mateix temps no és germà de son germà... un bon embolic... també li diem que les germanastres no són "dolentes"... que potser ella ho diu perquè pensa en les germanastres de la ventafocs, però...)
hem pogut parlar de moltes coses... hem pogut compartir preocupacions... i també hem pogut riure tots junts, com quan algú ha parlat d'un xiquet que li han dit que ara està "amb la iaia", i algú altre ha insinuat si no seria l'eaia (equip d'atenció a la infància i a l'adolescència), una mena de "iaia" amb molts néts i nétes...
hem tingut dubtes de qui som... de com escriure-ho en una nova edició del tríptic de l'associació... i hem acabat no fugint de paraules que arrosseguen connotacions, sense haver arribat a sortir-mo'n dels dubtes...
hem parlat del fill d'una amiga nostra que, com tots, s'està fent gran, i este any serà per a ell l'últim d'anar a col·legi.
la mare està amoïnada per què passarà l'any que ve... tampoc natros ho sabem.
hauríem d'organitzar alguna xerrada que mos comencés a explicar quines possibilitats hi ha... quines coses s'estan fent i com...
tornarem a demanar calerons per a sortides de dies amb nits incloses... per a que els nostres fills puguen viure també sense natros i natros sense ells...
veiem en una taula de la cuina tres ampolles blaves de plàstic, petites, lligades amb una goma elàstica amb un paper on hi diu aigua arden... i alguns de seguida imaginem que és aigua calenta (algú pensa potser molt de temps sota el sol, algú pensa potser aigua bullida...), i mos costa una mica arribar a saber que és certament aiguardent, lo regal d'un destil·lador amb la il·lusió d'alegrar cafès...
quan torno a l'iglú, la casa està buida. silenci gairebé total, si no fos per la respiració de l'endreçador-o-desendreçador, i de seguida hi entro...
quantes paraules i presències... quanta necessitat de llegir i d'escriure...
sembla que ha sigut una nit prou tranquil·la, a pesar de la companyia no volguda de fantasmes vés-a-saber que vénen quan no volíem i se'n van quan ja els seguíem...
i el desig de trobar-li la veu... i el plaer de poder sentir-la, mig adormida entre ronquets i ronronejos... (com més podria dir "ronroneig"? ara no ho sé...)
bona nit... t'estimo... t'estimo...
abans d'anar al llit, espero una mica...
torno a qui escolta pere calders i mira priscilla i scoop... torno a calders... quina delícia........... aquell home aparentment tranquil, somrient, contestant les preguntes d'un altre home aparentment tranquil...
lo record d'una infància en una masia aïllada i autosuficient (o autosuficient i aïllada, o però, o potser no)... més presències d'aparicions i de misteris, de situacions estranyes que són la normalitat del dia a dia... aquelles famílies que van idear un col·legi i no van fer-lo en dos dies ni van començar-lo amb forjats de formigó sinó amb viatges d'aprenentatge a la recerca de conèixer les diferents llavors, cultius i collites...
l'aventura a quarts de cinc de la veïna amb l'esperança que el company de llibres li entrés a l'habitació... per a arreglar-li un vidre; la del company de llibres, sorprès per la insinuació... quan buscava un home delicat d'oïda que vivia ben a prop però no en aquella habitació; lo retard del vidrier, o l'anticipació del company de llibres...
surto d'allà i entro a l'estrip... ha intuït que la llegenda de la destrucció de neurones és falsa? però, allavons, què passa? tot són túnels, carrerons i autopistes? i cul-de-sacs, laberints, llums que enlluernen, foscúries... i solament al final la vida? no sé si se'n fia de les seues intuïcions, però m'agrada llegir-les...
en un racó, una paraula amb un guió que la separa o l'ajunta i alhora l'explica... hi entro, encuriosida... i encara tot un altre món de gemma de cafeïna...
però, tu no dorms, iruna?
sí, ja... ho hauria de fer...
i la baldufa? haurà sigut feliç avui? s'haurà adormit en algun banc allà on les distàncies encara no són?
ganes de fer-li una carícia... però ben adormida...
i bona nit encara a l'habitant habitat de la casa lila... a la cafeïna... a l'intuidor... a l'il·luminat que es desil·lumina... amb qui hi ha una xica que tampoc s'adorm... i retorn encara a la casa lila...
però, tu no dorms?
iruna........................ núria....................... si havies començat a fer el post pensant que només hi posaries aquelles dos fotografies on hi surten tots i on també hi ha un xiquet que no saps qui és ni si a algú pot molestar-li trobar-se'l a mon...beofnkbeonb..... tibidabo, somrient al costat del teu fill que no és teu però sí però no... en aquella atracció de pujades i baixades i velocitats variables, xalant tots junts, mirant-se, mentre vatros los miràveu!
estàs greu.
tu també.
i te despistes... perquè tot això ha vingut també d'haver passat per un camp de blat madur on uns xiquets acariciaven los cabells d'un altre xiquet amb lo cap ple d'espigues... quan fins i tot lo mort se sent immadur.
22 gener 2010
21 gener 2010
(no sé com escriure les coses que penso. potser és que sóc "imbècil", "tonta", "subnormal"...
paraules que em fa mal sentir-les o llegir-les quan algú les diu o les escriu, provo de dir-me-les a mi mateixa, per a vore si així puc aprendre alguna cosa del "tonto simón" i "sortear la cuestión"...)
(entro a buscar "el tonto simón" de radio futura i em trobo amb 5 tristes tigres que en fan una versió. m'agrada com la canten i també escoltar la introducció: "cuenta la historia de un tipo de un pueblo que de repente le tocó hacer el papel de tonto porque al padre un buen día le dio por quemar la iglesia, y eso está visto fatal, vamos, que sienta muy mal".
"li va tocar fer el paper de tonto", diuen... i quan la paraula "tonto" arriba, ja tant se val la persona: és "allò que li ha tocat ser", "allò que d'ella s'espera"... o sigue, res)
(al migdia, parlo amb la mare d'un xiquet que també ha començat a anar al centre d'educació especial. segons m'ha explicat, l'han enviat a aquell col·legi perquè a classe era molt nerviós. li pregunto si li han fet algun diagnòstic, si li han dit alguna cosa més, si l'estan ajudant a ella d'alguna manera per a saber què pot fer amb ell, i em contesta que no. fa uns dies, me va arribar un comentari... "a esta família tant li fa si el fill ha de fer l'escolarització d'una manera o d'una altra". me va doldre sentir això. vaig pensar que qui va fer el comentari no tenia prou en compte aquella família. potser és que ella, com jo, com son fill, com lo meu, com tantes altres persones, també és "tonta" i... per a què intentar fer-mos entendre les coses?... quina manera d'enterrar vives les persones... i això passa a totes les escoles, al carrer, a les cases, als instituts, a les feines, a les cues de l'atur... des de petits i fins a la mort, anem interioritzant absurds papers -quan no hi ha paper que valgue, que som de carn i ossos i entranyes, les persones-, i si no mos cuidem un poquet a natros mateixos, a totes les edats de la vida, des de quan som menuts a quan som adolescents, o joves, adults, més grans, vells, si no intentem cadascú "sortear la cuestión", la vida se mos menja, o mos trobem menjant-mos i enterrant-mos a natros mateixos. de fet, me n'alegro que tinguéssem este "dret" -potser mal vist socialment-, lo dret a rebentar i a fer cap baix terra si volem. i quan no ho volem...? quan no ho volem, quan sí que volem viure, tot el que féssem encara sembla poc, perquè viure costa -i al mateix temps, curiosament, la capacitat de supervivència necessita bastant menos en molts aspectes del què moltes vegades pensem-)
"el tonto simón" (radio futura) - 5 tristes tigres
paraules que em fa mal sentir-les o llegir-les quan algú les diu o les escriu, provo de dir-me-les a mi mateixa, per a vore si així puc aprendre alguna cosa del "tonto simón" i "sortear la cuestión"...)
(entro a buscar "el tonto simón" de radio futura i em trobo amb 5 tristes tigres que en fan una versió. m'agrada com la canten i també escoltar la introducció: "cuenta la historia de un tipo de un pueblo que de repente le tocó hacer el papel de tonto porque al padre un buen día le dio por quemar la iglesia, y eso está visto fatal, vamos, que sienta muy mal".
"li va tocar fer el paper de tonto", diuen... i quan la paraula "tonto" arriba, ja tant se val la persona: és "allò que li ha tocat ser", "allò que d'ella s'espera"... o sigue, res)
(al migdia, parlo amb la mare d'un xiquet que també ha començat a anar al centre d'educació especial. segons m'ha explicat, l'han enviat a aquell col·legi perquè a classe era molt nerviós. li pregunto si li han fet algun diagnòstic, si li han dit alguna cosa més, si l'estan ajudant a ella d'alguna manera per a saber què pot fer amb ell, i em contesta que no. fa uns dies, me va arribar un comentari... "a esta família tant li fa si el fill ha de fer l'escolarització d'una manera o d'una altra". me va doldre sentir això. vaig pensar que qui va fer el comentari no tenia prou en compte aquella família. potser és que ella, com jo, com son fill, com lo meu, com tantes altres persones, també és "tonta" i... per a què intentar fer-mos entendre les coses?... quina manera d'enterrar vives les persones... i això passa a totes les escoles, al carrer, a les cases, als instituts, a les feines, a les cues de l'atur... des de petits i fins a la mort, anem interioritzant absurds papers -quan no hi ha paper que valgue, que som de carn i ossos i entranyes, les persones-, i si no mos cuidem un poquet a natros mateixos, a totes les edats de la vida, des de quan som menuts a quan som adolescents, o joves, adults, més grans, vells, si no intentem cadascú "sortear la cuestión", la vida se mos menja, o mos trobem menjant-mos i enterrant-mos a natros mateixos. de fet, me n'alegro que tinguéssem este "dret" -potser mal vist socialment-, lo dret a rebentar i a fer cap baix terra si volem. i quan no ho volem...? quan no ho volem, quan sí que volem viure, tot el que féssem encara sembla poc, perquè viure costa -i al mateix temps, curiosament, la capacitat de supervivència necessita bastant menos en molts aspectes del què moltes vegades pensem-)
"el tonto simón" (radio futura) - 5 tristes tigres
19 gener 2010
bis a bis
avui he sentit a la ràdio que eta ha expulsat un dels seus militants, empresonat, per haver-se enamorat d'una funcionària; també que la funcionària ha perdut la feina, expulsada per l'estat.
en què pensen? "no pot ser, que s'estimen i facen l'amor! han d'odiar-se i fer la guerra!"?
pos quina merda...
"la dejo o no la dejo" - albert pla
en què pensen? "no pot ser, que s'estimen i facen l'amor! han d'odiar-se i fer la guerra!"?
pos quina merda...
"la dejo o no la dejo" - albert pla
17 gener 2010
"el día de la fantasía" - daniel higiénico
esta cançó ja vaig posar-la una vegada, però tinc ganes de tornar a escoltar-la...
hem fet una part dels deures amb l'aicard. hem pogut fer-ho amb calma... i quina lletra més bonica!
hi havia un llop, un pardal, un moll, una sargantana i un gripau.
està aprenent les característiques dels animals vertebrats.
un mamífer (recorda, "mami", de mama, de mamar...), un moixó (que vola per l'aire), un peix (que viu a l'aigua), un rèptil (que s'arrossega pel terra) i un amfibi (que viu a l'aigua i a la terra).
observa i... descriu. de cada animal... de què té cobert el cos? té potes, ales, aletes? quantes? com és la boca? i la forma del cos en general?
de moment, ha descrit lo llop, lo pardal i el moll. a la tarde, haurem d'observar i descriure la sargantana i el gripau. i fer una lectura de la princesa que volia la pau... i contestar unes preguntes.
encara tenim algun dubte entre escames i escates... de què està cobert lo cos de la sargantana? i el cos del gripau? escames, escates... quina diferència hi ha? com se diu la pell dels gripaus i de les granotes? ho haurem d'averiguar.
ha fet los exercicis amb ganes. però al cap d'una estona, se cansa... va, pugem a dinar a casa els iaios i després continuarem.
a vore com se troba el iaio, que fa dies que està malalt. la iaia... pleneta de ganes de vore el seu nét.
no sé si a estes hores quedarà algun sport al quiosc...
si intentem baixar les escales amb un peu a cada esglaó (no amb un esglaó a cada peu com vas dir ahir, animaleta, que sempre t'equivoques), potser se mos farà massa tard, però... ja vorem què fem.
16 gener 2010
ahir volia plantar als camins algun arbust de lletres que m'ajudés a sortir-ne i a tancar l'ordinador.
s u r t !
v é s - t e ' n !
b l o g
t a n c a t
t e m p o r a l m e n t
p e r
n e c e s s i t a t
d e
n o o b r i r - l o
i n e v i t a b l e m e n t
m ' a j u d e s , i r u n a ?
m ' a c o m p a n y e s
a f o r a ?
estos últims dies, tenia ganes que arribés lo cap de setmana, per a descansar...; per a fer endreça, per a passejar tranquil·lament entre els variadíssims objectes que inunden i ofeguen la caòtica taula i totes les lleixes i anar-los-hi buscant i trobant un lloc...
tenia ganes de poder parlar amb l'aicard, motivar-lo a aprendre de totes les coses, a fer els deures amb atenció, que tingue interès i ganes de fer-los bé, explicar-li que és ell sobre tot qui ha de preocupar-se de com i per què fa les coses, que quan alguna cosa no sabem com fer-la o no l'entenem, podem preguntar-la, demanar ajuda, buscar la manera d'averiguar-la... cuidar allò que fem...
va portar de col·legi dos quaderns "acabats"... i quina impressió va ser vore totes les pàgines... "quin animal van portar al zoo de barcelona? sí; com era? no; què feia? sí"... i això tots los exercicis... hores i hores de feina sense pensar-la, de qualsevol manera, i sense que a ningú li importés prou, perquè dels dos quaderns potser hi ha quatre pàgines corregides, però tota la resta... "ordena aquestes lletres i troba paraules: lotpai", i ell, "lotpai", "lfubto", i "lfbto"... no pot ser.............. m'agradaria arribar a comprendre amb ell que no podem fer així les coses, i també que a col·legi ho comprenguessen.
m'agradaria animar-lo a baixar les escales posant un peu a cada esglaó, tot i que ell se sent més segur posant ara un peu i ara l'altre al mateix esglaó. animar-lo a buscar l'equilibri i la confiança de saber que pot fer-ho si ho intenta...
animar-lo a pujar-se la cremallera ell sol cada vegada, amb lo temps que calgue, ara que ja ho ha après...
demanar-li col·laboració quan baixem al carrer i hem de portar les bosses d'envasos o de paper i cartró als contenidors... quan hem de dinar, quan la roba està neta, quan la roba està bruta, quan anem a comprar i hem de portar i guardar les coses als armaris, a la nevera, al congelador, quan les plantes necessiten aigua i carinyo per a créixer...
fer endreça... procurar una mica d'ordre... motivar l'aicard, animar-lo, demanar-li col·laboració...
penso en les paraules que escric a la finestra del diccionari, quan lo paisatge que troben darrera el porticó és
no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca
deu haver algú que se les mira? a vegades potser és que mos hem minjat una lletra, o n'hem repetida alguna, o hem escrit la paraula que teníem en ment diferent a com la té escrita el diccionari, oblidant o inventant un accent o una dièresi o una ela geminada o una doble essa o una ce trencada, o hem ensopegat amb les tecles, o busquem paraules que allà no hi són però que no per això no existixen, o paraules que vénen d'un altre idioma, o són paraules que imaginem o que necessitem en un moment determinat i les utilitzem però que després desapareixen, paraules instantànies que potser algú altre també les imagina o les necessita i les utilitza i desapareixen, o ho han fet o ho faran, o mai havien sigut ni tornaran a ser...
i després d'haver esmorzat a les dotze, després de no haver fet encara el dinar, d'haver anat amb l'aicard als contenidors i a fer la compra, de no haver baixat los esglaons amb un peu a cadascun... continuo tenint la necessitat d'aquells matolls que m'ajuden a sortir d'aquí... potser haurien de ser punxencs... no sé com haurien de ser... hauria de ser jo qui m'ajudés a no entrar-hi, a tancar l'ordinador i no tornar a obrir-lo, temporalment...
s u r t !
v é s - t e ' n !
b l o g
t a n c a t
t e m p o r a l m e n t
p e r
n e c e s s i t a t
d e
n o o b r i r - l o
i n e v i t a b l e m e n t
m ' a j u d e s , i r u n a ?
m ' a c o m p a n y e s
a f o r a ?
estos últims dies, tenia ganes que arribés lo cap de setmana, per a descansar...; per a fer endreça, per a passejar tranquil·lament entre els variadíssims objectes que inunden i ofeguen la caòtica taula i totes les lleixes i anar-los-hi buscant i trobant un lloc...
tenia ganes de poder parlar amb l'aicard, motivar-lo a aprendre de totes les coses, a fer els deures amb atenció, que tingue interès i ganes de fer-los bé, explicar-li que és ell sobre tot qui ha de preocupar-se de com i per què fa les coses, que quan alguna cosa no sabem com fer-la o no l'entenem, podem preguntar-la, demanar ajuda, buscar la manera d'averiguar-la... cuidar allò que fem...
va portar de col·legi dos quaderns "acabats"... i quina impressió va ser vore totes les pàgines... "quin animal van portar al zoo de barcelona? sí; com era? no; què feia? sí"... i això tots los exercicis... hores i hores de feina sense pensar-la, de qualsevol manera, i sense que a ningú li importés prou, perquè dels dos quaderns potser hi ha quatre pàgines corregides, però tota la resta... "ordena aquestes lletres i troba paraules: lotpai", i ell, "lotpai", "lfubto", i "lfbto"... no pot ser.............. m'agradaria arribar a comprendre amb ell que no podem fer així les coses, i també que a col·legi ho comprenguessen.
m'agradaria animar-lo a baixar les escales posant un peu a cada esglaó, tot i que ell se sent més segur posant ara un peu i ara l'altre al mateix esglaó. animar-lo a buscar l'equilibri i la confiança de saber que pot fer-ho si ho intenta...
animar-lo a pujar-se la cremallera ell sol cada vegada, amb lo temps que calgue, ara que ja ho ha après...
demanar-li col·laboració quan baixem al carrer i hem de portar les bosses d'envasos o de paper i cartró als contenidors... quan hem de dinar, quan la roba està neta, quan la roba està bruta, quan anem a comprar i hem de portar i guardar les coses als armaris, a la nevera, al congelador, quan les plantes necessiten aigua i carinyo per a créixer...
fer endreça... procurar una mica d'ordre... motivar l'aicard, animar-lo, demanar-li col·laboració...
penso en les paraules que escric a la finestra del diccionari, quan lo paisatge que troben darrera el porticó és
no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca
deu haver algú que se les mira? a vegades potser és que mos hem minjat una lletra, o n'hem repetida alguna, o hem escrit la paraula que teníem en ment diferent a com la té escrita el diccionari, oblidant o inventant un accent o una dièresi o una ela geminada o una doble essa o una ce trencada, o hem ensopegat amb les tecles, o busquem paraules que allà no hi són però que no per això no existixen, o paraules que vénen d'un altre idioma, o són paraules que imaginem o que necessitem en un moment determinat i les utilitzem però que després desapareixen, paraules instantànies que potser algú altre també les imagina o les necessita i les utilitza i desapareixen, o ho han fet o ho faran, o mai havien sigut ni tornaran a ser...
i després d'haver esmorzat a les dotze, després de no haver fet encara el dinar, d'haver anat amb l'aicard als contenidors i a fer la compra, de no haver baixat los esglaons amb un peu a cadascun... continuo tenint la necessitat d'aquells matolls que m'ajuden a sortir d'aquí... potser haurien de ser punxencs... no sé com haurien de ser... hauria de ser jo qui m'ajudés a no entrar-hi, a tancar l'ordinador i no tornar a obrir-lo, temporalment...
15 gener 2010
"city of chicago" - christy moore
in the city of chicago
as the evening shadows fall
there are people dreaming
of the hills of donegal
eighteen forty seven
was the year it all began
deadly pains of hunger
drove a million from the land
they journeyed not for glory
their motive wasn't greed
a voyage of survival
accross the stormy sea
to the city of chicago
as the evening shadows fall
there are people dreaming
of the hills of donegal
some of them knew fortune
and some of them knew fame,
more of them knew hardship
they died upon the plain
they spread throughout the nation
they rode the railroad cars
they brought their songs and music
to ease their lonely hearts
to the city of chicago
as the evening shadows fall
there are people dreaming
of the hills of donegal
"missing you" - christy moore
in nineteen hundred and eighty six
there's not much for a chippie but swinging a pick
and you can't live on love, on love alone
so you sail cross the ocean, away cross the foam
to where you're a "paddy", or a "biddy" or a "mick"
good for nothing but stacking a brick
your best mate's a spade and he carries a hod
two work horses heavily shod
oh I'm missing you
I'd give all for the price of the flight
oh I'm missing you
under piccadilly's neon
who did you murder? or are you a spy?
I'm fond of a drink, helps me laugh, helps me cry
now I just drink red biddy for a permanent high
I laugh a lot less and I'll cry till I die
oh I'm missing you
I'd give all for the price of the flight
oh I'm missing you
under piccadilly's neon
all you young people now take some advice
before crossing the ocean you'd better think twice
cause you can't live without love, without love alone
and the proof's round london in the nobody zone
where the summer is fine, but the winter's are fridge
wrapped up in old cardboard under charing cross bridge
and I'll never go home now because of the shame
of a misfit's reflection in a shop window pane
oh I'm missing you
I'd give all for the price of the flight
oh I'm missing you
under piccadilly's neon
oh I'm missing you
I'd give all for the price of the flight
oh I'm missing you
under piccadilly's neon
12 gener 2010
11 gener 2010
de bricks in the wall
per un moment, imagino que els xiquets i les xiquetes del vídeo són també mestres, educadors i educadores, vetlladores, vetlladors, fisioterapeutes, logopedes, professionals de la psicologia, de la pedagogia, de la psicopedagogia, professores, professors, monitores, monitors, famílies...
i que el mestre del vídeo és... qui podria ser? "lo sistema educatiu", aquella mena de monstre terrible que tantes vegades és criticat? "l'administració" o "les administracions", aquella també mena de terribles monstres, insensibles, allunyats de les necessitats concretes de la població?
podrien ser-ho...
i també qualsevol dels obstacles que sovint trobem quan pensem en l'educació o quan mos trobem amb dificultats, i allavons ja les possibilitats se multipliquen... fins al punt que aquell mestre del vídeo, aquell terrible monstre que no sap com fer res de bo per l'educació, podríem ser també cadascú de natros quan mos sentim atrapats com "bricks in the wall" i no sabem què hem de fer per a sortir-ne...
si cadascú no reaccionem, si no hi posem remei, si no mos esmeleguem, pos vinga a fer gros lo "wall", o vinga a destruir-lo...
we don't need no education...?
vés a saber... potser no. però... collintra! que demà és dilluns i els xiquets i les xiquetes aniran al cole. intentem fer el que poguéssem, no?
"another brick in the wall" - pink floyd
i que el mestre del vídeo és... qui podria ser? "lo sistema educatiu", aquella mena de monstre terrible que tantes vegades és criticat? "l'administració" o "les administracions", aquella també mena de terribles monstres, insensibles, allunyats de les necessitats concretes de la població?
podrien ser-ho...
i també qualsevol dels obstacles que sovint trobem quan pensem en l'educació o quan mos trobem amb dificultats, i allavons ja les possibilitats se multipliquen... fins al punt que aquell mestre del vídeo, aquell terrible monstre que no sap com fer res de bo per l'educació, podríem ser també cadascú de natros quan mos sentim atrapats com "bricks in the wall" i no sabem què hem de fer per a sortir-ne...
si cadascú no reaccionem, si no hi posem remei, si no mos esmeleguem, pos vinga a fer gros lo "wall", o vinga a destruir-lo...
we don't need no education...?
vés a saber... potser no. però... collintra! que demà és dilluns i els xiquets i les xiquetes aniran al cole. intentem fer el que poguéssem, no?
"another brick in the wall" - pink floyd
08 gener 2010
quan s'ha despertat, de seguida ha vist la neu i ha sortit a tocar-la. encara era de nit. diu que estem incomunicats i que avui no vindrà a treballar. se n'ha anat a passejar amb la marina i el david.
en algun moment del trajecte, enmig de tanta aigua i amb tantes emocions a les entranyes, ha tingut ganes de pixar...
he estat mirant i remirant la foto... com ha pogut fer-la? no s'ha congelat?
lo riuet se veu clar, però... aquell foradet... són això les mans? no seran los ous, això que penja? ha sigut tan bèstia com per a cobrir-se la cigala de neu i pixar travessant-la? no pot ser... no pot ser...
intrigada, l'he trucat expressament...
"pare... com has fet la foto de la pixera?"
"pos tal qual... mentre pixava..."
"però........ aaaahhhh... és la terra! pensava que eres tu i no entenia com havies pogut fer-la!
"bon caram, xiqueta! gràcies per creure'm capaç d'una cosa així, però... no, dona, no"
i no ha vingut. ha estat tot lo matí jugant amb la neu i ha xalat (com un xiquet, dirien alguns) com l'home que és de sixanta-sis.
lo camí de la creu semblava un altre... entre pins, auliveres, garrofers i ametllers, lo david i la marina l'acompanyaven... ara corrent emocionats, ara lentament, afonant-se dins la neu, intentant caminar-la, ara quiets, al·lucinant amb lo paisatge...
allà on ja no arriben les paraules, quan los camins se perden, darrera un ventall de neu, la marina i el david s'han quedat meravellats en la contemplació d'una selvàtica garriga emblanquinada...
fantasmagòriques auliveres amb les branques desmaiades, besant la terra...
fulles acariciant los marges, com preguntant-los a cau d'orella què passa?...
valentes i desvergonyides aulives, atrevint-se a jugar despullades amb la neu tan freda...
i la presència infinita, tan atenta i a la vegada dispersa, de les pedres i de les soques, centenàries...
també un onni... un objecte nevat no identificat...
en algun moment del trajecte, enmig de tanta aigua i amb tantes emocions a les entranyes, ha tingut ganes de pixar...
he estat mirant i remirant la foto... com ha pogut fer-la? no s'ha congelat?
lo riuet se veu clar, però... aquell foradet... són això les mans? no seran los ous, això que penja? ha sigut tan bèstia com per a cobrir-se la cigala de neu i pixar travessant-la? no pot ser... no pot ser...
intrigada, l'he trucat expressament...
"pare... com has fet la foto de la pixera?"
"pos tal qual... mentre pixava..."
"però........ aaaahhhh... és la terra! pensava que eres tu i no entenia com havies pogut fer-la!
"bon caram, xiqueta! gràcies per creure'm capaç d'una cosa així, però... no, dona, no"
07 gener 2010
sospir de dijous i de waves...
"breaking de waves"
avui és dijous... i diuen que dijous és dia de... mmmmm... :)
fer caricietes als ous!
(i com me va agradar llepar-te'ls, minjar-te-la tota, fer-t'hi pessigolles... revolcar-m'hi amb la cara sencera, amb los ulls, amb les galtes, amb lo nas, amb la boca oberta...
i notar com venia la lleteta als meus llavis... ben tèbia... i amb la boca plena venir a trobar alegrement lo culet, fent petits los morrets en forma d'os, murmuri d'us... i donar-te-la tota... i quedar-me allà ben amorradeta a les teues cuixes... oh, quin gustet!)
06 gener 2010
martirio
després d'haver pogut estar uns dies molt molt a gust, feliç i tot,
he tornat també a viure l'altre costat dels intermitents.
"per què tanta tristesa? per què ara amargura?
quin és lo fondo i què hi ha a la superfície? o són al revés? d'on mos vénen, les turbulències?
és potser essencialment enyorança o tristesa que en lloc de dir-la despullada amb les poques lletres que és no sabem com vestir-la?
no, iruna, que no solament d'amor i amb amor del dolç vivim les persones, que ni la vida és tota amor ni l'amor és tot sucre, que hi ha també tot lo demés, i més encara, a l'inconscient, al subconscient... les circumstàncies, los canvis d'humor, los jo sento o tu sents això en este precís moment que no sé o no saps gaire ni com explicar i tu, o jo, ella o ell, elles o ells, mos llegirem, mos escoltarem o no en sabrem res i vés a saber les proximitats i les llunyanies, de comprensió, d'incomprensió, de solitud, de companyia, de defalliment, d'energia...
què raríssims me són los sentiments... què al·lucinant poder trobar coincidències. més comprensible me sembla quan les persones no mos trobem i mos sentim perdudes... en canvi, a cada sentiment de pèrdua, allò que dic me sembla més comprensible, encara em sorprenc: "però si tu ja les coneixes, les intermitències! de què et sorprens, oblidadissa!..."
hi ha amargures volgudes? com a mínim n'hi ha que mos arrosseguen i en les quals mos dixem i hi ha qui es deixa arrossegar, a vegades, sense gaire resistència, a vegades amb un terrible dolor d'intentar inútilment nedar contracorrent.. a vegades amb necessitat de no companyia, d'aïllament total, de per favor, allunya't... altres vegades, amb necessitat d'auxili, de socors... i poques vegades les persones sabem interpretar allò que millor mos aniria, allò que aniria millor als altres, perquè potser no hi ha un "millor"... i tantes vegades tenim la sensació d'estar fent-ho malament... tant des de la banda que en aquell moment sent l'amargura com des de la banda que l'escolta o la contempla... i a vegades se fonen, o se transformen les emocions, aquell qui estava content, veient l'altra persona trista, ara s'enfonsa, i aquell que s'ofegava en la tristesa, ara respira... i tot sembla tan difícil... i al mateix temps tan absurd, però tan natural, tan in-i-comprensible...
avui m'he trobat amb la martirio...
com ja m'ha passat altres vegades, al·lucino amb ella i amb los músics que toquen amb ella. al·lucino amb la seua veu, les seues lletres, la manera i les tan diverses formes de transmetre emocions, sentiments, experiències.
entre les cançons hi trobo línies que d'alguna manera sento properes, per viscudes... altres me parlen i m'ajuden a entendre com senten algunes persones... com arriben a ser de diferents i com moltes vegades se mos barregen i mos confonen emocions i pensaments, les diverses "versions" dels sentiments, de com passen les coses, de com a les entranyes les guardem i les arrosseguem i a vegades afloren i tornen, o ja no tornen... o es transformen...
aquí, una mostra de paraules i músiques amb martirio i companyia que avui m'han dixat al·lucinada...
com petites càpsules de medecina (o de no-medecina-queaixòseuésincurable-hosento) per a qui tingue ganes d'escoltar-les o puguen servir-li...
entrevista con martirio
(...) hay un bolero para cada uno.
según el estado en que te encuentres en el proceso amoroso
hay uno para ti
como si fuera una medicina
porque el bolero te acompaña y te hace pensar que
todas las cosas han pasado ya,
y le ha pasado a mucha gente,
no estás solo,
y se sale de todo (...)
(...) rellenarte de belleza, de arte, de amigos,
de paisajes, de música, de lectura,
y empezar a renacer
y ponerte otra vez en la calle
a buscar felicidad.
ese más o menos es el mensaje que tiene
primavera en nueva york (...)
"tatuaje" - martirio
tatuaje
él vino en un barco
de nombre extranjero
lo encontré en el puerto
un anochecer
cuando el blanco faro
sobre los veleros
su beso de plata
dejaba caer.
era hermoso y rubio como la cerveza
su pecho tatuado con un corazón
y en su voz amarga había la tristeza
doliente y cansada del acordeón
y ante dos copas de aguardiente
sobre el gastado mostrador
él fue contándome entre dientes
la vieja historia de su amor
"mira mi brazo tatuado
con este nombre de mujer
es el recuerdo del pasado
que nunca más ha de volver
ella me quiso y me ha olvidado
en cambio yo no la olvidé
y para siempre voy marcado
con este nombre de mujer"
él se fue una tarde
con rumbo ignorado
en el mismo barco que lo trajo a mí
pero entre mis labios se dejó olvidado
un beso de amante que yo le pedí
errante lo busco por todos los puertos
a los marineros pregunto por él
y nadie me dice si está vivo o muerto
y sigo en mi duda buscándolo fiel
y voy sangrando lentamente
de mostrador en mostrador
ante una copa de aguardiente
donde se ahoga mi dolor
miro tu nombre tatuado
en la caricia de mi piel
a fuego lento lo he marcado
y para siempre iré con él
quizá ya tú me has olvidado
en cambio yo no té olvidé
y hasta que no te haya encontrado
sin descansar te buscaré
mira su nombre de extranjero
escrito aquí sobre mi piel
si le reencuentras, marinero
dile que yo muero por él
"no me quieras tanto" - martirio
no me quieras tanto
él tenía veinte años
yo le doblaba la edad
en sus sienes había noches
y en las mías madrugás
antes de que lo pensara
su gusto estaba cumplío
de na le faltaba
lo quería con locura
con tos mis cinco sentíos
él se dejaba querer
amor le pedía
como un pordiosero
y él me clavaba
sin ver que sufría
cuchillos de acero:
- "no me quieras tanto
ni llores por mí
no vale la pena
que por mi cariño
te pongas así
yo no sé quererte
lo mismo que tú
ni pasar mi vida pendiente y esclavo
de esa esclavitud
no te pongas triste
sécate ese llanto
que hay que estar alegre
mírame y aprende
y no me quieras tanto"
...
con los años y la vida
ha cambiado su querer
y ahora busca de mis labios
lo que entonces le entregué
cegaíto de cariño
él me ruega que lo ampare
que le tenga caridad
me lo pide de rodillas
por la gloria de su mare
y no le sirve de ná
y como un mendigo
se pone en mi puerta
y con sus palabras
sus penas castiga
dejándome muerta
- "no me quieras tanto
ni llores por mí
no vale la pena
que por mi cariño
te pongas así"
- "de tó lo del mundo
sería capaz
con tal que el cariño
que tú me tuviste
volviera a empezar
por lo que más quieras
sécame este llanto
maldigo la hora
en que yo te dije
ay... no me quieras tanto"
"fandangos" - martirio
fandangos
que ausentándome te olvidaba
yo creía inocentemente
que ausentándome te olvidaba
y tuve el inconveniente
que contra más me alejaba
más te tenía presente
ay...
porque veías
que yo era buena
ay tú no te aproveches de mi bondad
ay...
porque veías
porque tú veías que yo era buena
no trates de dominarme
mira que yo
soy... yo soy como el acero
antes
antes rota que doblarme
ay...
alicientes
si es que él no te los da
busca en el mundo alicientes
la mujer no vale ná
si es que no lleva
si es que no lleva en la mente
un algo por qué luchar
"separada pero sin paga" - martirio
separada pero sin paga
me enamoré
me obnubilé
yo no era más que una niña
él fue el primero que me hizo mujer
dejé el instituto
dejé a mi familia
¡para qué iba a estudiar
si me enseñaba él!
aluciné
ni me enteré
y en un minuto y medio
me hizo tres niños
metía en mi casa
no salía pa ná
todo el día con el vídeo
me iba abotargando
sin darme cuenta
que él se iba
despegando
una novela en la tele fue
lo que me abrió los ojos
y entre sospechas y dudas
me quemé como un rastrojo
cuando vi la foto
de su doble vida
era ya muy tarde
él se me iba
¡él se me iba!
él
se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
y me convertí
en carne de depresión
yo que nací para vivir
enamorada...
medio sola
con los niños
separada
soy separada, sí
soy separada
separada
¡pero sin paga!
él se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
él
se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra...
"estoy mala" - martirio
estoy mala
ay...
son las ocho menos cuarto
me tengo que levantar
lavar y vestir a los niños
y preparar las tostás
qué a gusto ahí me quedaba en la cama todo el día
otra vez el mismo rollo
todos los días lo mismo
qué fatiga
y es que no pue con mi cuerpo
ay, no tengo ganas de ná
necesito una pastilla pa ponerme a funcionar
y es que estoy mala, mu mala,
mala, mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
mala mala mala de acostarme
lo saben todas mis vecinas
por las paradas se enteran
que me acuesto
que me acuesto con mi manolo
pero los muelles no suenan
ay...
pero los muelles del somier
no suenan
y es lo que le digo a él
y no se quiere enterar
que estando mala
estando mala no se tiene cuerpo pa ná
qué a gusto ahí me quedaba en la cama todo el día
otra vez el mismo rollo
todos los días lo mismo
qué fatiga.............
y es que no puedo con mi cuerpo
ay
no tengo ganas de ná
necesito una pastilla pa ponerme a funcionar
y es que estoy mala, mu mala,
¡ay!, que estoy mala,
estoy mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
mala mala mala mala
mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
que me duelen las ganas de decirlo
que estoy mala,
que estoy mala de acostarme
y es que estoy mala, muy mala,
mala mala mala
de acostarme
"cierra los ojos" - martirio
cierra los ojos
cierra los ojos
piensa en la nada
te está esperando
si te dejas llevar
no te preocupes más
estoy contigo
y no me volveré a marchar
y ahora perdóname
sé que es mejor así
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
alguien ha oido tu oración
y el resultado he sido yo
podría haber sido mucho peor
serena el alma
todo está en calma
sueña conmigo
no te volveré a fallar
y ahora perdóname
me duele más que a ti
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
y ahora perdóname
me duele más que a ti
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
he tornat també a viure l'altre costat dels intermitents.
"per què tanta tristesa? per què ara amargura?
quin és lo fondo i què hi ha a la superfície? o són al revés? d'on mos vénen, les turbulències?
és potser essencialment enyorança o tristesa que en lloc de dir-la despullada amb les poques lletres que és no sabem com vestir-la?
no, iruna, que no solament d'amor i amb amor del dolç vivim les persones, que ni la vida és tota amor ni l'amor és tot sucre, que hi ha també tot lo demés, i més encara, a l'inconscient, al subconscient... les circumstàncies, los canvis d'humor, los jo sento o tu sents això en este precís moment que no sé o no saps gaire ni com explicar i tu, o jo, ella o ell, elles o ells, mos llegirem, mos escoltarem o no en sabrem res i vés a saber les proximitats i les llunyanies, de comprensió, d'incomprensió, de solitud, de companyia, de defalliment, d'energia...
què raríssims me són los sentiments... què al·lucinant poder trobar coincidències. més comprensible me sembla quan les persones no mos trobem i mos sentim perdudes... en canvi, a cada sentiment de pèrdua, allò que dic me sembla més comprensible, encara em sorprenc: "però si tu ja les coneixes, les intermitències! de què et sorprens, oblidadissa!..."
hi ha amargures volgudes? com a mínim n'hi ha que mos arrosseguen i en les quals mos dixem i hi ha qui es deixa arrossegar, a vegades, sense gaire resistència, a vegades amb un terrible dolor d'intentar inútilment nedar contracorrent.. a vegades amb necessitat de no companyia, d'aïllament total, de per favor, allunya't... altres vegades, amb necessitat d'auxili, de socors... i poques vegades les persones sabem interpretar allò que millor mos aniria, allò que aniria millor als altres, perquè potser no hi ha un "millor"... i tantes vegades tenim la sensació d'estar fent-ho malament... tant des de la banda que en aquell moment sent l'amargura com des de la banda que l'escolta o la contempla... i a vegades se fonen, o se transformen les emocions, aquell qui estava content, veient l'altra persona trista, ara s'enfonsa, i aquell que s'ofegava en la tristesa, ara respira... i tot sembla tan difícil... i al mateix temps tan absurd, però tan natural, tan in-i-comprensible...
avui m'he trobat amb la martirio...
com ja m'ha passat altres vegades, al·lucino amb ella i amb los músics que toquen amb ella. al·lucino amb la seua veu, les seues lletres, la manera i les tan diverses formes de transmetre emocions, sentiments, experiències.
entre les cançons hi trobo línies que d'alguna manera sento properes, per viscudes... altres me parlen i m'ajuden a entendre com senten algunes persones... com arriben a ser de diferents i com moltes vegades se mos barregen i mos confonen emocions i pensaments, les diverses "versions" dels sentiments, de com passen les coses, de com a les entranyes les guardem i les arrosseguem i a vegades afloren i tornen, o ja no tornen... o es transformen...
aquí, una mostra de paraules i músiques amb martirio i companyia que avui m'han dixat al·lucinada...
com petites càpsules de medecina (o de no-medecina-queaixòseuésincurable-hosento) per a qui tingue ganes d'escoltar-les o puguen servir-li...
entrevista con martirio
(...) hay un bolero para cada uno.
según el estado en que te encuentres en el proceso amoroso
hay uno para ti
como si fuera una medicina
porque el bolero te acompaña y te hace pensar que
todas las cosas han pasado ya,
y le ha pasado a mucha gente,
no estás solo,
y se sale de todo (...)
(...) rellenarte de belleza, de arte, de amigos,
de paisajes, de música, de lectura,
y empezar a renacer
y ponerte otra vez en la calle
a buscar felicidad.
ese más o menos es el mensaje que tiene
primavera en nueva york (...)
"tatuaje" - martirio
tatuaje
él vino en un barco
de nombre extranjero
lo encontré en el puerto
un anochecer
cuando el blanco faro
sobre los veleros
su beso de plata
dejaba caer.
era hermoso y rubio como la cerveza
su pecho tatuado con un corazón
y en su voz amarga había la tristeza
doliente y cansada del acordeón
y ante dos copas de aguardiente
sobre el gastado mostrador
él fue contándome entre dientes
la vieja historia de su amor
"mira mi brazo tatuado
con este nombre de mujer
es el recuerdo del pasado
que nunca más ha de volver
ella me quiso y me ha olvidado
en cambio yo no la olvidé
y para siempre voy marcado
con este nombre de mujer"
él se fue una tarde
con rumbo ignorado
en el mismo barco que lo trajo a mí
pero entre mis labios se dejó olvidado
un beso de amante que yo le pedí
errante lo busco por todos los puertos
a los marineros pregunto por él
y nadie me dice si está vivo o muerto
y sigo en mi duda buscándolo fiel
y voy sangrando lentamente
de mostrador en mostrador
ante una copa de aguardiente
donde se ahoga mi dolor
miro tu nombre tatuado
en la caricia de mi piel
a fuego lento lo he marcado
y para siempre iré con él
quizá ya tú me has olvidado
en cambio yo no té olvidé
y hasta que no te haya encontrado
sin descansar te buscaré
mira su nombre de extranjero
escrito aquí sobre mi piel
si le reencuentras, marinero
dile que yo muero por él
"no me quieras tanto" - martirio
no me quieras tanto
él tenía veinte años
yo le doblaba la edad
en sus sienes había noches
y en las mías madrugás
antes de que lo pensara
su gusto estaba cumplío
de na le faltaba
lo quería con locura
con tos mis cinco sentíos
él se dejaba querer
amor le pedía
como un pordiosero
y él me clavaba
sin ver que sufría
cuchillos de acero:
- "no me quieras tanto
ni llores por mí
no vale la pena
que por mi cariño
te pongas así
yo no sé quererte
lo mismo que tú
ni pasar mi vida pendiente y esclavo
de esa esclavitud
no te pongas triste
sécate ese llanto
que hay que estar alegre
mírame y aprende
y no me quieras tanto"
...
con los años y la vida
ha cambiado su querer
y ahora busca de mis labios
lo que entonces le entregué
cegaíto de cariño
él me ruega que lo ampare
que le tenga caridad
me lo pide de rodillas
por la gloria de su mare
y no le sirve de ná
y como un mendigo
se pone en mi puerta
y con sus palabras
sus penas castiga
dejándome muerta
- "no me quieras tanto
ni llores por mí
no vale la pena
que por mi cariño
te pongas así"
- "de tó lo del mundo
sería capaz
con tal que el cariño
que tú me tuviste
volviera a empezar
por lo que más quieras
sécame este llanto
maldigo la hora
en que yo te dije
ay... no me quieras tanto"
"fandangos" - martirio
fandangos
que ausentándome te olvidaba
yo creía inocentemente
que ausentándome te olvidaba
y tuve el inconveniente
que contra más me alejaba
más te tenía presente
ay...
porque veías
que yo era buena
ay tú no te aproveches de mi bondad
ay...
porque veías
porque tú veías que yo era buena
no trates de dominarme
mira que yo
soy... yo soy como el acero
antes
antes rota que doblarme
ay...
alicientes
si es que él no te los da
busca en el mundo alicientes
la mujer no vale ná
si es que no lleva
si es que no lleva en la mente
un algo por qué luchar
"separada pero sin paga" - martirio
separada pero sin paga
me enamoré
me obnubilé
yo no era más que una niña
él fue el primero que me hizo mujer
dejé el instituto
dejé a mi familia
¡para qué iba a estudiar
si me enseñaba él!
aluciné
ni me enteré
y en un minuto y medio
me hizo tres niños
metía en mi casa
no salía pa ná
todo el día con el vídeo
me iba abotargando
sin darme cuenta
que él se iba
despegando
una novela en la tele fue
lo que me abrió los ojos
y entre sospechas y dudas
me quemé como un rastrojo
cuando vi la foto
de su doble vida
era ya muy tarde
él se me iba
¡él se me iba!
él
se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
y me convertí
en carne de depresión
yo que nací para vivir
enamorada...
medio sola
con los niños
separada
soy separada, sí
soy separada
separada
¡pero sin paga!
él se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
él
se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra
más joven que yo
él se fue con otra...
"estoy mala" - martirio
estoy mala
ay...
son las ocho menos cuarto
me tengo que levantar
lavar y vestir a los niños
y preparar las tostás
qué a gusto ahí me quedaba en la cama todo el día
otra vez el mismo rollo
todos los días lo mismo
qué fatiga
y es que no pue con mi cuerpo
ay, no tengo ganas de ná
necesito una pastilla pa ponerme a funcionar
y es que estoy mala, mu mala,
mala, mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
mala mala mala de acostarme
lo saben todas mis vecinas
por las paradas se enteran
que me acuesto
que me acuesto con mi manolo
pero los muelles no suenan
ay...
pero los muelles del somier
no suenan
y es lo que le digo a él
y no se quiere enterar
que estando mala
estando mala no se tiene cuerpo pa ná
qué a gusto ahí me quedaba en la cama todo el día
otra vez el mismo rollo
todos los días lo mismo
qué fatiga.............
y es que no puedo con mi cuerpo
ay
no tengo ganas de ná
necesito una pastilla pa ponerme a funcionar
y es que estoy mala, mu mala,
¡ay!, que estoy mala,
estoy mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
mala mala mala mala
mala de acostarme
y es que estoy mala, mu mala,
que me duelen las ganas de decirlo
que estoy mala,
que estoy mala de acostarme
y es que estoy mala, muy mala,
mala mala mala
de acostarme
"cierra los ojos" - martirio
cierra los ojos
cierra los ojos
piensa en la nada
te está esperando
si te dejas llevar
no te preocupes más
estoy contigo
y no me volveré a marchar
y ahora perdóname
sé que es mejor así
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
alguien ha oido tu oración
y el resultado he sido yo
podría haber sido mucho peor
serena el alma
todo está en calma
sueña conmigo
no te volveré a fallar
y ahora perdóname
me duele más que a ti
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
y ahora perdóname
me duele más que a ti
yo no te puedo acompañar
en tu viaje final
a migdia, han escrit una carta.
no volien escriure-la a mà i ho han fet amb un teclat, però la impressora no els funciona i han decidit enviar-la per mail a l'oficina i imprimir-la des d'allà.
la primera cosa que han fet quan han arribat a la feina ha sigut obrir el correu, imprimir la carta, ficar-la en un sobre i guardar-la en un costat de la taula, damunt d'una pila de papers.
després, han començat a fer factures de no-regals... fins que ha sonat un telèfon dient que una xiqueta ja s'esperava en un portal amb son pare.
encara han tardat un quart d'hora a plegar.
amb la pressa de marxar, s'han oblidat d'agafar la carta. i no només això. han barrejat aquell sobre amb altres que s'han anat amuntegant plens de factures i han deixat tot lo correu a la capsa de cartes per a enviar.
demà, no hi haurà carta. no hi haurà mentides o màgies escrites. la mare intentarà explicar als xiquets allò que ells ja saben: que els estima molt, que són molt bons xiquets, que si el tronc ve carregat, los reis no poden portar tants regals, que si no els porten allò que volien, potser ho trobaran en alguna altra casa, o potser no ho trobaran, perquè no podem ni cal tenir tot allò que desitgem...
l'aicard volia escriure als reis per a dir-los que ell no volia res, que amb los regals del tronc ja estava molt content. al final, no els ha escrit, però algú li ha fet creure que els reis igualment ho saben, perquè moltes vegades no els cal llegir per a saber què pensen los xiquets.
la mare intentarà també explicar-li que, tot i saber que ja no volia res més, igualment hi haurà algun regal per a ell.
justificacions de per què sí... justificacions de per què no...
a la terrassa, encara no ha arribat ningú. hi ha un poal amb aigua i una plàtera amb patates per als camells... polvorons, tres copes i una ampolla de cava, ja encetada...
fa un parell d'hores, ell tenia set. fa una hora, ne tenia ella.
ara sembla que dormen profundament...
no volien escriure-la a mà i ho han fet amb un teclat, però la impressora no els funciona i han decidit enviar-la per mail a l'oficina i imprimir-la des d'allà.
la primera cosa que han fet quan han arribat a la feina ha sigut obrir el correu, imprimir la carta, ficar-la en un sobre i guardar-la en un costat de la taula, damunt d'una pila de papers.
després, han començat a fer factures de no-regals... fins que ha sonat un telèfon dient que una xiqueta ja s'esperava en un portal amb son pare.
encara han tardat un quart d'hora a plegar.
amb la pressa de marxar, s'han oblidat d'agafar la carta. i no només això. han barrejat aquell sobre amb altres que s'han anat amuntegant plens de factures i han deixat tot lo correu a la capsa de cartes per a enviar.
demà, no hi haurà carta. no hi haurà mentides o màgies escrites. la mare intentarà explicar als xiquets allò que ells ja saben: que els estima molt, que són molt bons xiquets, que si el tronc ve carregat, los reis no poden portar tants regals, que si no els porten allò que volien, potser ho trobaran en alguna altra casa, o potser no ho trobaran, perquè no podem ni cal tenir tot allò que desitgem...
l'aicard volia escriure als reis per a dir-los que ell no volia res, que amb los regals del tronc ja estava molt content. al final, no els ha escrit, però algú li ha fet creure que els reis igualment ho saben, perquè moltes vegades no els cal llegir per a saber què pensen los xiquets.
la mare intentarà també explicar-li que, tot i saber que ja no volia res més, igualment hi haurà algun regal per a ell.
justificacions de per què sí... justificacions de per què no...
a la terrassa, encara no ha arribat ningú. hi ha un poal amb aigua i una plàtera amb patates per als camells... polvorons, tres copes i una ampolla de cava, ja encetada...
fa un parell d'hores, ell tenia set. fa una hora, ne tenia ella.
ara sembla que dormen profundament...
03 gener 2010
caricietes
un home del temps??
sí, com aquell!
mentre gatets i esquimals intentàvem fer una mica de deures (receptes tailandeses, sumes i restes, frases incompletes a l'espera de paraules soltes, lectura en castellà, bona lletra...)...
un home, de carn i ossos i moltes coses més, va sortir a fer la compra i es va trobar el tronc de nadal, mig tapat amb una manteta, acotxat fent força en un passeig de salt. sense dir-se res, se van comprendre... quan lo tronc va fer cara de descansat, l'home va aixecar amb carinyo una punta de la manta i va trobar allà mateix un curiós enginy de "smoking", estil truc de màgia (segons un gatet, "mecanisme, no màgia"), i una capsa de cartró plena de cigarretes buides, amb filtre. va fer una carícia al tronc, va tornar-lo a tapar amb la manteta i va tornar a casa, tranquil i feliç (aquella paraulota que només pot ser pronunciada amb intermitències).
m'he trobat al carrer lo tronc de nadal, el tió, i mireu què ha cagat...
quina il·lusió!
uns dies abans, com tots som bastant dolents, també va cagar carbó per a tothom... i quina xalera!
un carbó negre i ben dolç... fantàstic per a fer marranades amb la llengua ben humida i la boca plena...
la nit de cap d'any, veient los ullets de son de l'esquimaleta, dubtes existencials i per a mi complicadíssims càlculs matemàtics...
també podríem celebrar les dotze campanades a les canàries...
dona, a les canàries...?
sí, home! "una hora menos en canarias"...
potser més aviat hauríem d'anar a abu dhabi...
vols dir??
(minut de silenci, càlculs impossibles i pèrdua total dins la desorientació temporal...)
anem a mirar-ho a l'ordinador?
...
podríem anar a hèlsinki!
"architecture in helsinki - heart it races"
feia bona pinta, però... untant torradetes, sopant alegrement i cantant nadales, villancicos, segadors i himne del barça (alguns sense saber-mos gaire les lletres), los ullets de la sara es van anar despertant...
i de cop i volta, mentre les tassetes de raïm esperaven a la taula, l'aicard jugava de blaugrana amb l'espanyol, la bella sara pentinava i feia caricietes als cavalls, jo contemplava l'amor fent de guàrdia urbà enmig de camions, cotxets i motos i tv3 s'entretenia, com sempre, bevent copes de cava amb un paio lligat en una cadira...
si encara no han dit on seran les "cantonades"!
dong! dong! dong!
i vinga a omplir la boca i a vessar suc de raïm... i bessitos i morrejades...
abans d'anar a dormir, una sara i una mama desenfrenades sobrevivint amb mònica naranjo... l'aicard feliç retrobant-se amb david bisbal... i una abraçada balladora, estimadora, amb uns ulls una mica impactats pel xoc cultural...
l'endemà, quin gustet, a la devesa de girona...
i tornada a l'iglú...
la sara, amb son pare, a amposta, per la carretera de la carroba...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)