ara no puc llegir-los perquè no veig bé el text a la foto que n'he fet, però m'han sorprès especialment els tres de sota a l'esquerra: no tornar enrera en cap cas a intentar recuperar algun objecte; ajudar a les persones que ho necessitin; i comprovar que hi som tots. (no tornar a enrera a recuperar un objecte, però... i si ens falta algú? d'això el cartell ja no en diu res).
l'Aicard no n'ha fet gaire cas. però la veritat és que jo tampoc m'he dedicat a comentar amb ell el rètol, quan és el que hagués hagut de fer: mirar amb ell cada dibuix, llegir els consells i parlar-ne els dos una mica, per a que també a ell pugue resultar-li útil si alguna vegada es troba enmig d'un incendi.
ara mateix, a casa, acabo de llegir un article que he rebut per correu electrònic. un escrit publicat a les cartes dels lectors a El Periódico, on una mare explica unes quantes "anècdotes" succeïdes en un hospital on va estar ingressada la seua filla perquè havien de fer-li unes proves mèdiques.
al final de l'escrit he vist que la mare és l'Anna Vila, de qui vaig llegir Els fills diferents es fan grans, un llibre publicat l'any 2004 i que va començar-lo a escriure quan la seua filla Sandra tenia 12 anys, com ara l'Aicard.
sap molt de greu que a vegades los "protocols" (pla precís i detallat per a l’estudi d’un problema biomèdic o per al tractament d’una determinada malaltia, segons una de les acepcions de l'iec) puguen arribar a perdre de vista l'atenció a les persones, per a qui se suposa que van ser creats i pensats. però sobre tot me sap greu que siguem les persones qui a vegades perguéssem de vista este tracte, o tacte, necessari amb els altres, i no sapiguem saltar-mos un protocol, o dos, o els que calgue, quan cal fer-ho..., o explicar un rètol ben parit que de poc servix si no el compartim amb qui tenim més a prop.
espero que l'escrit de l'Anna pugue servir per a que la pròxima vegada que vaiguen a l'hospital algú tingue la sensatesa de demanar disculpes a la Sandra pel tracte deficient que ha rebut i li torne la confiança que necessita (com tothom) per a fer-se les proves amb tranquil·litat.
(i a vore si tu algun dia parles amb ton fill dels consells en cas d'incendi, núria...)
Falta de tacte mèdic amb una deficient
Vaig hospitalitzar la meva filla Sandra, amb paràlisicerebral i el 88% de deficiència, a la Vall d’Hebron, el 15 d’octubre, divendres, per fer-li unes proves.
Vaig hospitalitzar la meva filla Sandra, amb paràlisicerebral i el 88% de deficiència, a la Vall d’Hebron, el 15 d’octubre, divendres, per fer-li unes proves.
Compartia habitació amb una dona de 87 anys, que s’estava morint. Diumenge a la nit la senyora gran encara hi era, i vaig preguntar si l’hospital tenia previst, en aquests casos, que les últimes hores d’un malalt les pogués passar amb els seus, amb més intimitat. No estava previst, em van dir, i la senyora va morir al costat de la Sandra i amb els familiars que van haver de reprimir respectuosament les seves emocions.
El TAC es va programar per al dimarts a la tarda. Això volia dir que la Sandra, deficient profunda, sorda i muda, hauria d’entendre, com qualsevol persona amb el 100% de coneixement, que aquell dia no podia beure ni menjar des de les nou del matí fins a les sis de la tarda. Vaig demanar si era possible fer la prova al matí, però s’hi van negar atès que els protocols sembla que no ho permeten.
Per la seva deficiència, a la Sandra sempre li han fet els TAC amb sedació, però sembla que tampoc això entra dins dels protocols. La Sandra, estressada, no es va deixar fer el TAC. A l’informe algú va escriure: «La pacient no col·labora».
Em van notificar que dimecres li farien la colonoscòpia, que no podia sopar i que havia de beure dues
ampolles d’un líquid i un litre d’aigua. A la Sandra no li vaig poder fer entendre que ho havia de fer. Vam tornar a casa.
Ara, amb signes, em diu que no vol anar mai més a l’hospital.
Aquell dia, el gerent de l’hospital ens va regalar una tassa per celebrar el «dia del pacient».
Els pacients necessiten un bon tracte, siguin o no deficients, no tasses.
Per cert, en la dieta del centre hi havia pastanaga a dojo, que la meva filla no tolera, i això ho sabia l’hospital.
El Periódico
27 d'octubre 2010
El Periódico
27 d'octubre 2010
5 comentaris:
A més de les disculpes, iruna, jo crec que l'hospital hauria de replantejar-se algunes coses més.
Sé, entenc i defenso que els protocols són necessaris: estableixen procediments, endrecen i estan pensats per optimitzar els resultats.
Tot i així, els protocols han de ser una guía i no un procediment inamobible.
Ben sincerament crec, que quan algun professional, no sap tenir cintura i habilitat per poder "saltar-se" un protocol o flexibilitzar la seva intervenció que sempre ha d'anar en benefici de l'usuari, vol dir que potser no acaba d'estar ben preparat per fer front a la feina que fa, o encara està en el moment incipient de la professió (amb immaduresa professional inclosa) en el que "les ordres són les ordres".
Tot bon professional, dins del marc organitzatiu, legal, protocolari, ha de saber interpretar on està aquest límit i aquest marge per tal que la seva intervenció garanteixi un bon servei a les persones que atén.
M'esfereeix llegir denúncies com aquestes, perquè penso que ni la Sandra ni l'Anna, ni ningú, hauria de passar per aquestes situacions.
Una abraçada...
bonica...
pensar bé un protocol, com fer un bon rètol, són coses que cal fer i penso que sovint ja s'estan fent molt bé, i no és una cosa senzilla de fer.
saber interpretar on estan els límits i "atrevir-se" a saltar segons quins protocols, tampoc deu ser senzill de fer. imagino que cal, com dius, molta professionalitat, com també autoconfiança en el propi sentit comú i compromís en la responsabilitat que cadascú tenim.
partint d'este cas concret, dius que alguna cosa més s'hauria de fer. quina? potser també caldria replantejar alguns protocols, per a que puguen permetre a qualsevol professional (i no solament als més "decidits") no haver de saltar-se'ls i atendre de la millor manera possible a cada persona i en cada circumstància.
no sé si als hospitals existix la figura de "facilitador en casos de dubte-salta-protocols"...
bona nit, bonica
no ho sé, carinyeta
imagino que cada situació (cada persona, cada hospital, cada torn...) són molt diferents i les persones que treballen en hospitals també tenen dies de tot; ja saps que no sóc gens amic del "sector mèdic" i en ocasions he criticat el tracte rebut, directament o indirecta, i en altres he agraït el tracte donat.
Quan la mare va estar malalta, penso que a ella la van tractar molt bé. Recordo també que la manca d'informació a la família (a la meva germana i a mi) era important i que calia perseguir i interrogar per saber alguna cosa. Recordo que no hi va haver cap mena de suport per nosaltres... tot i ser als protocols. També recordo la nit que la mare va morir. Les darreres hores d'agonia la van portar a una habitació on només hi érem alguns de la família.
He llegit fa uns minuts l'article que et van enviar. Penso que segurament es van ajuntar circumstàncies i despropòsits. Trobo que donar com a resposta "no entra als protocols"... qui va donar aquesta resposta? un metge? un infermer? un administratiu?
sovint ens quedem aturats en circumstàncies en què hauríem de reaccionar... pensem que tot i tothom hauria de ser perfecte però la comunicació, perquè hi sigui, sempre ha d'anar en dos sentits.
I segurament és important recordar-ho i recordar-nos-ho.
un petonàs castanyer, amor.
Iruna,
T'he llegit aquest matí i em dol i molt per aquesta mare que es va sentir fora de tot "protocol".
Conec el món sanitari des de dins, l'he viscut i m'he saltat molts protocols.
Quan vaig acabar la carrera i em vaig incorporar a les plantes per cuidar malalts encara era un moment on no hi havia protocols, ni paperassa.Feiem i desfèiem i va ser durant uns 8 anys quan em vaig sentir més bé acompanyant malalts i familiars.Ambla reducció de personal i la implantació de protocols tot va canviar i també la relació amb els pacients i acompanyants.Era una moment per robar temps d'allà on fos per donar el confort i l'escalfor que necessita qui està ingressat (fora de protocol)(fora d'administrar medicació).
Com diu el gatot el personal sanitari té els seus dies com tothom però les persones som com som amb dies bons i dolents però no per això hem de fer més complicat allò que amb una mica de tacte i saber fer pot resultar fins i tot agradable.
Fa falta molta empatía, psicologia,
vocació i sensibilitat per cuidar i atendre les persones que mancades o no de salut han d'anar a centres sanitaris.
Tremolo de pensar qui i com ens cuidaran, qui i com ens atendran, qui i com ens escoltaran, qui i
com ens ajudaran quan no poguem valdre'ns.
Sóc molt crítica i de fa massa temps la sanitat està molt desumanitzada però encara hi ha persones que quan te les trobes són com àngels i confio que amb protocols o sense s'imposi el que s'ha perdut. Més que curar hem de cuidar i aquesta professió de cuidadors /cuidadores s'ha perdut.
Una abraçada i bona nit Iruna.
M'he extès massa...
m'agrada la definició que va fer la fanal blau dels protocols, "una guia de procediments" que endrecen i busquen la manera d'optimitzar els resultats, però no una guia inamovible, i amb la qual els professionals han de tenir la capacitat i la possibilitat d'interpretar "els marges" i, sabent-los, actuar des de la seua responsabilitat.
si un protocol, o una norma, o una guia, qualsevol cosa, considerem que no és adequada, mos tenim a natros mateixos per a qüestionar-la (no per a encadenar-mos-hi) i procurar canviar-la.
l'experiència de l'anna i de la sandra, per exemple, posa damunt la taula aspectes concrets de protocols que caldria repensar.
això no significa que tots los protocols siguen "dolents"... de fet, imagino que quan es pensen és per a facilitar les coses, per a millorar la pràctica a partir de moltes experiències recollides que aporten coneixements i procediments útils per a intentar anar millorant les coses.
segurament molts protocols intenten recollir precisament moltes de les coses que tu has anat aprenent i posant en pràctica, joana, i que potser ara ja les fas gairebé inconscientment, per l'experiència que tens. altres vegades deuen intentar "ajudar" en situacions delicades on no és tan clar què s'entén per "sentit comú"... si tot això després ajuda a fer les coses, la mar de bé. però quan no és així, quan en lloc d'ajudar és un entrebanc... senyal que cal replantejar-ho.
gatot... jo també estic molt contenta de com tracten a sant pau a mon pare, i del tracte que tenim amb l'aicard a sant joan de déu.
tinc algun mal record de quan vaig estar embarassada, quan me van fer l'amniocentesi i quan me van donar els resultats...
però també et diré que no vaig moure ni un dit en aquell cas. només vaig queixar-me als metges que tenia davant, però res més. ho dic perquè també som natros qui hem de col·laborar a que les coses canvien, si pensem que haurien de canviar.
l'escrit de l'anna sí que és un intent de posar de manifest la seua queixa, i segur que ho fa no "per a sortir als diaris" sinó amb l'esperança que pugue servir d'alguna cosa, servir-li a ella i a la sandra però també als demés.
una abraçada, joan i joana
Publica un comentari