"sense dir res"... ni esperar resposta, ni lectura

(poemes de Clementina Arderiu a "contraclaror", amb introducció i selecció de Maria Mercè Marçal)


"I si la mort sotjava...?"

I si la mort sotjava
allà al mig del camí?
- Deixa la mort que sotgi:
tal és la teva fi,
i tot serà endebades;
no t'ha de compadir.

No la defugis massa,
que ella bé et cercarà.
Fes-te'n millor l'amiga;
llesca-li del teu pa.
Pensa sovint en ella
i així no et sobtarà.

(...)


Veí que sotja

Ai si tanquessis
el teu balcó,
veí que sotges
mon finestró!
Ton ull que guaita
fes fonedís,
que jo no vegi
ni el teu somrís.
I menys encara
tanta negror
com hi ha en els dintres
del teu balcó.
Avui la pluja
m'és un avís;
diu: "Vindrà dia
que aquest encís
mig dolç mig aspre
d'haver al cantó
qui s'insinuï
i et faci por,
serà com l'aigua
del núvol gris,
que lleu s'escorre
sobre el pendís;
mes si s'estanca
en un racó,
del mal que porta
quina remor!"
Així la pluja
-sempre l'oís!-
em sermoneja,
mentre, feliç,
amb mil agulles
sense color
punyalejava
la gran buidor.
Si l'amenaça
mai es complís,
jo culparia
ton ull blavís
i aquesta negra
temptació
feta de miques
d'obsessió
que em fascinava
com un abís.
De tanta espera
potser llanguís.
Ai si tanquessis
el teu balcó!
Jo servaria
tota gençor.


El meu cant

(...)

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

(...)


Somni o llibertat?

(...)

He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te'm penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L'horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.


Cançó del voler i del no voler

(...)

Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enuja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.