(Ma tia tenia ganes d'anar amb mon pare a algun concert a l'aire lliure, aprofitant que estan a Barcelona esta setmana, per les sessions de la quimioteràpia. Dóna gust vore que es troba tan bé, que esta nova companya de viatge que porta dins al cos, la leucèmia, està sent prou respectuosa amb ell. Me sembla que al final esta nit han anat al Parc de la Ciutadella, a escoltar un concert de jazz. No he parlat amb ells, però espero que haiguen estat ben a gust. Ahir al matí, a les set, ell i ma mare se despertaven per a anar passejar per la vora del mar. Ell volia que s'aixequessen a les sis i mitja; ella volia dormir una mica més. Cap a les nou arribaven a la platja. Estava núvol, la mar de bé, i van caminar durant hores... M'hagués agradat estar amb ells, però sense haver-ho fet, igualment hi era.
Esta nit, al Parc de la Ciutadella, a escoltar jaz... Al mateix parc on va passar moltes nits el Miquel Fuster, quan el fred dels boscos de Collserola, on preferia refugiar-se, li resultava massa insuportable. Quinze anys vivint al carrer... M'ha agradat molt escoltar-lo en un reportatge que he vist a la tele. I poder mirar amb més calma els dibuixos que fa, les coses que escriu i com les escriu. Tot impregnat d'una humanitat que m'emociona. "Cosas que se arrastran", "Servir para algo", "Teresa"... La presentació que fa del còmic on ha publicat les seues vivències de quinze anys al carrer... La conversa íntima entre ell i "un hombre muy recto"... Cadascun dels seus escrits, cada dibuix... Pur sentiment.)
2 comentaris:
Vaig sentir-li una entrevista a la ràdio i em va impactar molt. Quina facilitat que hi ha de poder passar d'un cantó a l'altre de la societat i de la vida...
És una història, però, positiva que al final ell ha pogut reconduir, però també fa pensar en tanta gent, com aquella dona del caixer, que s'hi ha quedat pel camí.
Celebro que aquesta nova companya del teu pare, ja que hi ha de ser, no es faci excesivament feixuga ni insuportable. Una altra història positiva, iruna!
Petons!
Rita...
Al reportatge hi havia altres persones que explicaven les seues situacions i també comentaven això que dius, que qualsevol persona estem exposats a trobar-mos en una situació així.
Si entres al seu blog i lliges el post on fa la presentació del seu llibre, voràs que també parla de companys que encara hi són i d'altres que, com la dona que tu recordes, han mort al carrer.
Precisament hi ha un altre post dedicat a una transexual que va morir agredida al mateix parc de la ciutadella, amb un dibuix molt bonic però d'un record terrible.
La companya de mon pare... :) sí, és un alleujament vore que de moment ha sigut prou considerada amb ell.
Una abraçada, rita
Publica un comentari