Fa dies que no em surten les paraules i no escric.
Aquí, una biografia d'Alfredo Domínguez molt ben escrita, penso, amb fragments del llibre de José María Pantoja, Alfredo Domínguez Romero, arte que perdura en el tiempo:
Alfredo Domínguez - Vida, Pasión y Muerte. http://www.facebook.com/group.php?gid=19509748121
I una altra pàgina, amb discografia seua: http://www.delosandes.com/grupos/a/adomin.htm
"sí, señora, yo soy un indio" - Alfredo Domínguez Romero
"al perro boliviano" - Alfredo Domínguez Romero
"añoranza" - Alfredo Domínguez Romero
"villancico" - Alfredo Domínguez Romero
"la incantable cueca d'Alfredo Dominguez" - Jean-Pierre Cosneau (guitarra) , Jean-Christophe Alain (quena) i Jean Vidaillac (charango)
(presentació de Gilbert Favre, company d'Alfredo al grup Los Jairas)
La Naira
3 comentaris:
no sé com hi has arribat... em sobta al primer vídeo retrobar l'esperit nacionalista, en aquest cas colombià... anem i tornem;
els gestos... l'orgull... em semblen més blancs i negres. Potser no he après encara a ser orgullós. Caldria? no en tinc ganes... no ara.
viure i au...
et trobo a faltar.
alfredo domínguez és també qui cantava la primera cançó del post anterior, "juan minero". no el coneixia i vaig trobar-lo en aquell moment, buscant vídeos de miners i de mines, a bolívia.
"orgull nacionalista"...
també explicacions de quan va anar a Suïssa, dels "italianos y españoles" que va trobar allà, de com algunes persones pensaven que ell era italià i les reaccions que tenien quan ell els explicava que era "un indio de Bolívia".
no entenc això que dius que els gestos i l'orgull et semblen més blancs i negres.
orgull a banda, hi ha també l'enyorança, la música de la guitarra, la lletra que em costa entendre del gos bolivià, les imatges dels vídeos que van filmar amb les seues cançons, quan ell ja havia mort, los germanets, la mare... los amics, la companya... lo viatge, la tornada, les embarassades, los partits de futbtol en camp de terra, les ampolles d'alcohol, la noia que l'acompanya a casa, l'espelma que s'apaga... lo concert al local de la naira, una penya boliviana (a suïssa?), fundada pel gilbert favre, de qui se'n va enamorar la violeta parra... impossible escriure de tantes coses...
mira quines dos definicions he trobat d'"orgull" al diccionari:
1 m. [LC] Excés d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres.
2 m. [LC] Sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quelcom que hom ha fet, ha aconseguit, etc.
és curiós, eh? sembla que hauria d'haver-hi una paraula per a cada definició, perquè entre sentiment "legítim" i "excés" d'estima, "la sensació del sentiment" (no sé com dir-ho) canvia bastant... i, a més, què és "legítim" i què "excés"? sembla molt subjectiu...
dius que tu no has après encara a ser orgullós i preguntes si cal. no ho sé... en principi, sembla que sempre pot estar bé "aprendre a"...
m'estranya que les dos definicions d'orgull vaiguen referides a un mateix...
ara em perdria intentant pensar en això, intentant lligar-ho amb el què per a mi transmeten les paraules de l'alfredo domínguez, intentant averiguar què t'han transmès a tu, o com tu ho interpretes... i tinc poques forces per a fer-ho. a vore si em ve la regla d'una punyetera vegada, que estos dies abans me quedo fulminada.
me sap greu si em trobes a faltar, gatot. pensa que jo tampoc me trobo gaire. ja ho saps. però no em trobo a faltar. me sento com si tingués les piles descarregades. amb una mena de sensació de dir "ja tornarà"...
lo bultet al penis de l'aicard... una preocupació inesperada. tinc la impressió que si no hagués agafat uns dies de descans, potser ni me n'hagués adonat. segurament sí, però és la sensació que tinc. demà li faran una mirada.
bona nit, amor. que poguéssem descansar...
segurament els sentiments "nacionals", de proximitat, s'encenen més i es fan més vius, més palpables, quan des de fora t'apliquen la diferència. Quan des de fora et diuen allò que no penses que siguis...
però penso que és possible, a vegades, poder ser com som sense necessitat de reafirmar-nos amb "orgull", sense necessitat d'aixecar cap bandera... imagino que altres vegades no és gaire possible, o es fa difícil.
la meva pregunta era retòrica: tinc ganes de desaprendre... desaprendre gestos, desaprendre lemes, desaprendre eslògans... no em cal cap líder polític, mediàtic... que em doni confiança en el que sóc o en el que sento. Tinc poca confiança en mi i provo només de no fer-ho gaire malament; de rumiar les coses i ser conseqüent amb el que em sembla "està bé".
sí que és curiós que l'excés d'estima i el sentiment legítim es puguin pronunciar igual... segur que hi ha qui ho viu només amb una de les dues definicions, l'una o l'altra, i qui sap compaginar-ho a estones. No m'agrada l'orgull, ni que sigui legítim. Prefereixo pensar que qui està content dels "propis mèrits" pot estar-ho sense mirar ningú per sobre del "ombru".
no et sàpiga greu que et trobi a faltar; t'estimo i és natural o m'ho sembla que així siga... passaran els dies i les setmanes i les coses van canviant.
lo bultet... espero que ell no s'ho agafi massa a la valenta... tot i que és molt valent! Penso que encara rai que ha estat ara... potser d'aquí un any o dos... tot hauria estat més complicat. Des del punt de vista d'ell, de les seves sensacions... espero que tot vagi molt bé; em sap greu no poder-te acompanyar en aquests moments. Però hi sóc. Tota l'estona.
Publica un comentari