Buscant imatges i sons i paraules de la manifestació d'avui a Barcelona "contra la sentència del Tribunal Constitucional", amb lo lema "som una nació, nosaltres decidim", he anat trobant altres manifestacions "pel dret a decidir". Una reivindicació que ve de lluny i que jo mai he viscut ni he sentit en primera persona, una realitat que conec poc i amb la qual sempre m'he sentit més aviat incòmoda, perquè l'he percebuda com un desig-convenciment d'una "identitat nacional" que no sento, contraposada a un nacionalisme espanyol que tampoc mai he sentit, i que sovint he interpretat comprimit en una mena de "boti-boti-boti-espanyol-qui-no-boti" (amb i al final del verb, una i centralista-nordista), com si el fet de ser espanyol fos un insult, una condició humana menyspreable i pejorativa, i de "no volem ser Espanya, volem l'autogovern", un autogovern que gairebé sempre s'associa essencialment a l'aspecte de la gestió econòmica, com si l'únic responsable de com a Catalunya s'han gestionat i se gestionen los diners fos l'Estat espanyol, culpant-lo a ell de tots los mals, autoatribuint-se amb exclusivitat la prosperitat de Catalunya, i amb una accentuada aversió a pensar que "amb diners catalans, paguem les despeses dels espanyols, mentre ells no foten ni brot", simplificant una visió de les persones que viuen a tot l'Estat que penso que és irreal i injusta.
Potser també el fet de viure "en terra de ningú" (i de tothom), entremig de Catalunya, de l'Aragó i del País Valencià o Comunitat Valenciana o com vulguen dir-li, sumat a que sempre m'ha desagradat i m'he resistit al concepte de "fronteres", m'ha portat a no comprendre com poden dir-me que sóc "més catalana que espanyola", o més propera (en qualsevol aspecte) a Barcelona o a Girona que a Morella, a Vinaròs, a Castelló, a Beseit o a La Fresneda. I fins on arriben les fronteres i la il·lusió catalanista? Fins al Baix Ebre? Fins a Mallorca? Fins a l'últim poble o tros de terra entremig d'Alacant i de Múrcia? Fins a Còrsega, Sardenya...? I, més enllà de les fronteres, què? Res no importa? Ja no mos afecta què pugue passar-li a qui viu en "altres terres"?
I si Catalunya fos independent, ja "ho tindríem tot"? És això el que volem? Tenir-ho tot? No em reconforta la idea. I, a més, de quina manera? Amb quines finalitats? Amb quin contingut social? "No pagar els peatges de l'autopista" sembla una de les més importants "lluites", una de les que més se pregona, com si no hi hagués infinitat d'altres coses molt més prioritàries, de necessitat vital. Què passaria amb l'Educació, més enllà de les hores lectives dedicades a l'aprenentatge i a la promoció de la llengua i de la cultura catalanes? Què en pensen, de l'ensenyament públic, del concertat i del privat, de l'atenció que reben los alumnes a l'escola, de com se'ls motiva, de quines perspectives se'ls dóna? Com pot ser que sempre semble que sigue més important "lo català" que totes estes altres coses? Me costa d'entendre...
D'altra banda, també és cert que he viscut potser massa poc lo nacionalisme espanyol per a poder millor comprendre el catalanista. L'he viscut poc, l'he patit poc, l'he conegut poc o potser n'he sigut massa inconscient. I quan veig expressions de nacionalisme espanyol radical sempre me semblen reminiscències minoritàries, "afortunadament excepcions", penso, oblidant que gairebé la meitat del parlament espanyol està ocupat per persones d'ideologia espanyolista, amb unes conviccions "sense complexes", contundents i d'atac constant, no solament envers Catalunya o el catalanisme, sinó en molts altres aspectes que encara em semblen més greus, com l'atac directe a individus i a col·lectius de persones per motius diversos: masclisme, racisme, homofòbia, persones amb discapacitat (o principals afectades d'esta societat discapacitada que som en tants aspectes), persones atees, agnòstiques o d'altres religions que no siguen la catòlica... Persones que propugnen obertament, sincerament, la prohibició de l'avortament, del dret de les dones a decidir la seua maternitat i capacitat o incapacitat d'atendre la vida d'un fill, lo rebuig a les prestacions i millores socials, laborals, l'interès econòmic i explotador desmesurat, lo menyspreu per la diversitat cultural i en qualsevol aspecte, per les idees de protecció de la natura, de foment de l'habitatge públic, de la sanitat pública, de l'educació pública...
Quan trobo expressions d'esta forma de ser, de fer i de pensar, gairebé les interpreto com "realitats incomprensibles", tot i ser reals, i no em faig prou càrrec del perill que representen i de l'obstaculització que exercixen de manera constant, sempre que poden i tant com és possible.
I també em passa que, entre els dos nacionalismes, visc una vida i en un món i en una societat que, també sota la influència d'estes dos postures, però no solament, no està representada políticament ara mateix per cap d'elles sinó per una franja de pensament que fins ara ha intentat situar-se i sobreviure entremig. Al carrer, a casa, a la feina, als col·legis, al barri, a Tortosa, al Baix Ebre... També a Catalunya i a Espanya, vivim vides (i malalties i morts) quotidianes on "la política" no té uns contorns clars sinó que sovint fins i tot semblen difuminats o difícils d'interpretar, a vegades fins i tot inexistents, supeditats però també abocats, amorrats, a vegades contra voluntat però sovint també a consciència, participant de multitud d"interessos", "necessitats", "desitjos"..., condicions de vida materials, que conviuen amb lo misteriós i complicat món de les interioritats i relacions emocionals, mentals, de confiança-desconfiances, de temors, d'alegries i de tristeses, d'il·lusions, de mancances, de sobrances, d'afectes...
Ufffff............ Hi ha qui diu que se li'n va l'olla... Ne som tants!
En resum i tornant al començament del post: que buscant vídeos de la manifestació d'avui, n'he trobat altres i he volgut recollir-los:
1977
maig 2006
maig 2006
1 desembre 2007
12 setembre 2008
11 setembre 2009
13 setembre 2009 Arenys de Munt
13 setembre 2009 Arenys de Munt
10 juliol 2010 Barcelona
(saragatona films)
0 comentaris:
Publica un comentari