al mar hi ha jesús i josep

en una platja anònima, lluny de l'ebre i del montseny, tan amples,
sucant los peus a l'arena, de nit, los dos coberts d'aigua amb sal,
jesús i josep se lligen fragments de novel·les,
poemes, auques i ventalls...

les seues paraules semblen
bombolles que surten del mar.

¿que no li havia fet un bon servei? ¿que li havia pres malament la mida? ¿que tenia algun defecte, el taüt? no, oi? ell havia fet la feina, l'havia lliurada i cobrada; la resta, és a dir, els designis imprevisibles del destí, entre els quals calia incloure, pel que es veia, la resurrecció inesperada d'un llaüter, no era matèria de la incumbència d'un pobre menestral.

¿qui gosaria parlar de mala voluntat? si s'hagués tractat d'un taüt per a una corpenta normal, ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, haurien pogut parlar-ne, tot i que hauria costat déu i ajut revendre'l.

vulgues no vulgues aquell era un bagul de segona mà -de segona mort, puntualitzà l'honorat del cafè- malgrat que les despulles de l'atanasi no haguessin arribat a reposar-hi a causa de la revifalla del difunt mentre l'amortallaven. però, ¿qui havia de voler aquella caixa desmesurada que cap cristià de la rodalia no era capaç d'omplir? només podia escaure, i encara, al vell arquimedes quintana. però el veterà d'àfrica, esbandida ja la mala temporada de resultes de la crisi, del tancament de l'edèn i de la partida de madamfransuà, tornava a gaudir d'una salut de ferro colat i semblava tenir corda per anys...

el públic de la fusteria, i també els contertulians del cafè del moll, trobaren enraonades les paraules del fuster i alabaren també la reacció de l'exdifunt. aquest, després de rumiar la mostra, quan molta gent es temia, o esperava, que passaria l'altre pel cul del dimoni, va moure el cap afirmativament, tornà a carregar-se el taüt al coll i emprengué el retorn a casa. la gentada va seguir-lo de nou.

l'atanasi -conegut arran d'aleshores com l'atanasi resurrecció-, abans d'obrir la porta, confús i agraït per l'acompanyament, allargà la mà al primer del grup. en presència del taüt i davant el gest repetit secularment als sepelis, la gent va formar cua automàticament. la desfilada fou silenciosa fins que -si fa no fa a la setena encaixada- algun atabalat balbucejà la fórmula tradicional de condol: tothom adoptà sense adonar-se'n un posat compungit de circumstàncies i esclatà la plorera incontenible de les dones...

el taüt acabà antostat a les golfes i la família li anà perdent el respecte de la primeria. al cap d'un temps ja hi desaven roba; més tard van aprofitar la tapadora per fer-ne un prestatge fins que el bagul acabà convertint-se, oblidat el seu caràcter macabre, en una eina més de la casa. el 1971, quinze anys després de la segona i definitiva mort de l'atanasi resurrecció a frança, on vivia exiliat a conseqüència de la guerra civil del 1936, quan els néts van treure al carrer la caixa plena de cebes mentre buidaven l'edifici, ningú no en recordava la història.

camí de sirga, jesús moncada (1988)


recança

ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell montseny, plena de gràcies:
no arribaré de sobte al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.

no veuré pas el masover immutable,
i de sa pipa la foguera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.

no us trobaré passant com cada dia
el sant rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.

ni margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir carlota.

i no res d'en tristany, que el món retia,
don joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
no es picarà la tia carme.

ni l'endemà retornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.

ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca

el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós sant segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.

auques i ventalls, josep carner