26 desembre 2009
25 desembre 2009
sant josep
"sant josep fa bugada"
esta és la cançó que van cantar la sara i els companys de la classe dels pingüins al festival de nadal del col·legi. l'aicard també la canta. jo no la coneixia i em va agradar molt.
me va alegrar trobar sant josep fent bugada en un morter, posant-hi la flassada i també un travesser... trobar-lo fent dinada, posant l'olleta al foc, amb naps i cansalada, bullint a poc a poc... trobar-lo fent fornada, amb pasta i llevat... tastant-la i celebrant-ho: "quin pa més encertat!"
no recordo haver après cap cançó així quan era petita, però... potser sant josep tot això ja ho feia, com ho fan i ho han fet al llarg de la història molts homes, encara que les cançons poques vegades ho expliquen.
sant josep fa bugada
a dintre del morter
hi posa la flassada
també un travesser
la verge maria
hi posa un llençol
i els àngels li canten
la, do, re, mi, fa, sol
aleluià! aleluià!
sant josep fa dinada
posa una olleta al foc
amb naps i cansalada
ja bull a poc a poc
la verge maria
hi posa una col
i els àngels li canten
la, do, re, mi, fa, sol
aleluià! aleluià!
sant josep fa fornada
amb pasta i llevat
allavons ell la tasta
quin pa més encertat!
la verge maria
fa non-non al bressol
i els àngels li canten
la, do, re, mi, fa, sol
aleluià! aleluià!
23 desembre 2009
bessitos... os... os... os...
este matí, mentre fumava a fora, la fum del cigarro sortint-me de la boca s'ha enllaçat amb l'alè del fred en una llarguíssima espiració.
abans de fer una altra calada, he tornat a obrir la boca per a poder vore el moviment de l'alè sense la fum del tabac.
a la calada següent, he intentat dibuixar os... anelles de fum... però no he pogut... i m'he quedat amb lo dubte de si és possible fer-ne sense la fum d'un cigarret, solament amb l'alè quan fa tant de fred.
he preguntat a un company si podria ell fer-ne... sense dubtar-ho, m'ha dit que sí.
ho he preguntat també a mon pare... sense dubtar-ho, m'ha dit que no.
li he demanat al company que si en algun moment ne feia, m'avisés, però ja no me n'ha dit res més i he tornat a quedar-me amb lo dubte.
un preciós científic autodidacta m'ha dit fa un moment que no és possible fer-ne, perquè la densitat de l'alè és molt més lleugera que la densitat de la fum.
me costava acceptar el convenciment amb què m'ho deia. "però... n'estàs del tot segur? ho has provat, tu?"
hem quedat que de matinada sortirà a la fresca, en pilotes, i farà l'experiment.
"però, per què en pilotes? no cal! tu abriga't bé!"
m'ha explicat que avui la lluna estava somrient... que potser només ella podria fer anelles d'alè...
mos he imaginat als dos entrant junts en una d'aquelles anelles, com en un flotador surant entre la foscor de la nit i la claror resplendent del somriure de la lluna...
però la flotació ha sigut molt breu... perquè de seguida hem tornat a entrar a l'atmosfera i, com estels de sant llorenç, a una velocitat vertiginosa, mos hem trobat incinerats, socarradets, molt abans d'arribar a terra.
"i si no haguéssem arribat a creuar l'atmosfera...?? si anéssem just fins a la frontera i caiguéssem amb lo flotador des d'allà...? la velocitat de la caiguda seria la mateixa? mos socarraríem també?"
potser el flotador explotaria... però, si no ho fes... arribaríem ben espatxurrats.
total: un viatge romàntic amb final terrible en qualsevol cas.
entro a buscar anelles de fum, sense haver perdut del tot encara l'esperança de poder trobar també alguna anella d'alè...
"insane smoke rings"
fum... alè... anelles... bombolles... aire...?
no sabia que també els dofins jugaven a fer-ne...
"dolphin play bubble rings"
abans de fer una altra calada, he tornat a obrir la boca per a poder vore el moviment de l'alè sense la fum del tabac.
a la calada següent, he intentat dibuixar os... anelles de fum... però no he pogut... i m'he quedat amb lo dubte de si és possible fer-ne sense la fum d'un cigarret, solament amb l'alè quan fa tant de fred.
he preguntat a un company si podria ell fer-ne... sense dubtar-ho, m'ha dit que sí.
ho he preguntat també a mon pare... sense dubtar-ho, m'ha dit que no.
li he demanat al company que si en algun moment ne feia, m'avisés, però ja no me n'ha dit res més i he tornat a quedar-me amb lo dubte.
un preciós científic autodidacta m'ha dit fa un moment que no és possible fer-ne, perquè la densitat de l'alè és molt més lleugera que la densitat de la fum.
me costava acceptar el convenciment amb què m'ho deia. "però... n'estàs del tot segur? ho has provat, tu?"
hem quedat que de matinada sortirà a la fresca, en pilotes, i farà l'experiment.
"però, per què en pilotes? no cal! tu abriga't bé!"
m'ha explicat que avui la lluna estava somrient... que potser només ella podria fer anelles d'alè...
mos he imaginat als dos entrant junts en una d'aquelles anelles, com en un flotador surant entre la foscor de la nit i la claror resplendent del somriure de la lluna...
però la flotació ha sigut molt breu... perquè de seguida hem tornat a entrar a l'atmosfera i, com estels de sant llorenç, a una velocitat vertiginosa, mos hem trobat incinerats, socarradets, molt abans d'arribar a terra.
"i si no haguéssem arribat a creuar l'atmosfera...?? si anéssem just fins a la frontera i caiguéssem amb lo flotador des d'allà...? la velocitat de la caiguda seria la mateixa? mos socarraríem també?"
potser el flotador explotaria... però, si no ho fes... arribaríem ben espatxurrats.
total: un viatge romàntic amb final terrible en qualsevol cas.
entro a buscar anelles de fum, sense haver perdut del tot encara l'esperança de poder trobar també alguna anella d'alè...
"insane smoke rings"
fum... alè... anelles... bombolles... aire...?
no sabia que també els dofins jugaven a fer-ne...
"dolphin play bubble rings"
21 desembre 2009
respiracions àrtiques
buscant música tradicional de groenlàndia, he retrobat la siberiana sainkho namtchylak, de la república de tuva, cantant una cançó-tribut a la música inuit, "inuit wedding".
segons diu l'explicació del vídeo, originàriament, les cançons guturals esquimals (inuit) eren una forma d'entreteniment entre les dones mentre els homes marxaven a caçar; com un joc vocal i de respiració. dos dones, una davant l'altra, de peu o acotxades, agafades pels braços, compartixen sons i ritmes per inspiració o espiració... sovint reproduint sons del seu entorn, com els que fan alguns animals, o el moviment de l'aigua...
què boniques, les imatges. algunes, en moviment... i fotografies, dibuixos, pintures, màscares, escultures, mirades i cares descobertes. vida i art a l'àrtic.
"inuit musical tribute" - "inuit wedding" - sainkho namtchylak
m'ha fet molta gràcia trobar això justament avui... després que esta tarde la sara me tornava a ensenyar el quadern on han treballat a col·legi l'aparell respiratori i m'explicava que un dia va haver de fer de mestra d'inspirar i espirar.
estàvem les dos al llit... ella s'ha posat dreta i ha començat a dir "inspirem...", apropant-se l'aire a la boca amb les mans, però a mitan inspiració se li escapava el riure i em feia riure a mi també... pos espirem... i abraçades intermitents.
ja li proposaré de fer juntes una cançó inuit...
ara mateix, quina tranquil·litat escoltar-mos respirant en silenci.
aryaut i aniksak
segons diu l'explicació del vídeo, originàriament, les cançons guturals esquimals (inuit) eren una forma d'entreteniment entre les dones mentre els homes marxaven a caçar; com un joc vocal i de respiració. dos dones, una davant l'altra, de peu o acotxades, agafades pels braços, compartixen sons i ritmes per inspiració o espiració... sovint reproduint sons del seu entorn, com els que fan alguns animals, o el moviment de l'aigua...
què boniques, les imatges. algunes, en moviment... i fotografies, dibuixos, pintures, màscares, escultures, mirades i cares descobertes. vida i art a l'àrtic.
"inuit musical tribute" - "inuit wedding" - sainkho namtchylak
m'ha fet molta gràcia trobar això justament avui... després que esta tarde la sara me tornava a ensenyar el quadern on han treballat a col·legi l'aparell respiratori i m'explicava que un dia va haver de fer de mestra d'inspirar i espirar.
estàvem les dos al llit... ella s'ha posat dreta i ha començat a dir "inspirem...", apropant-se l'aire a la boca amb les mans, però a mitan inspiració se li escapava el riure i em feia riure a mi també... pos espirem... i abraçades intermitents.
ja li proposaré de fer juntes una cançó inuit...
ara mateix, quina tranquil·litat escoltar-mos respirant en silenci.
aryaut i aniksak
20 desembre 2009
lectura i música des d'un iglú
esta nit, ha triat lo conte l'esquimaleta sara.
quan he entrat a l'habitació, començava a llegir la primera pàgina d'un llibre que hem mirat moltes vegades: la vida de los esquimales, escrit per bernard planche i amb il·lustracions molt boniques i detallades de donald grant.
hem tornat a groenlàndia... i esta vegada qui portava el trineu era ella.
viven en las costas, que están cubiertas de nieve casi todo el año. en el interior no vive nadie, es un inmenso glaciar.
durante el invierno, el sol está muy bajo en el horizonte. en algunos lugares desaparece por completo y durante varios meses no hay luz de día.
quan ha arribat a l'horitzó, li he preguntat si sap què és. l'ha repassat amb la punta d'un dit. després, ha continuat llegint, a poc a poc, i per un moment he imaginat que era l'horitzó qui en alguns llocs desapareixia per complet... fins que mos hem trobat dins la foscúria.
las casas son de colores vivos y alegran el blanco paisaje. en la actualidad casi todos los poblados tienen ya electricidad. los pescados secos se guardan fuera y el frío los conserva muy bien. los kayaks y los trineos se cuelgan en alto para que los perros no puedan mordisquear las pieles y las correas de los arreos. hay dos perros por cada habitante.
hem aturat la lectura... i mos hem quedat les dos distretes contemplant aquelles cases pintades amb colors tan vius... roig, blau, verd, groc... la costa, coberta de neu, com en un llençol blanc gris sense contorn... i les barques, reposant tan a prop, en un mateix llit de gel...
a fora, fa molt de fred. dins a l'iglú s'està bé.
la sara s'ha quedat adormida de seguida. l'aicard també.
ja tenia ganes que es fes de nit.
he entrat a buscar groenlàndia, pensant que trobaria alguna música gairebé silenciosa... lo so d'un vent glaçat o alguna cosa així. però m'he trobat amb un acordió i amb una veueta enèrgica que sortia d'aquelles cases pintades de colors.
al comentari del vídeo, unes lletres diuen que la mayoría de sus ritmos son gemidos, lamentos, ruidos guturales, llantos, gritos... imitacions de sons i de grunyits.
quan he entrat a l'habitació, començava a llegir la primera pàgina d'un llibre que hem mirat moltes vegades: la vida de los esquimales, escrit per bernard planche i amb il·lustracions molt boniques i detallades de donald grant.
hem tornat a groenlàndia... i esta vegada qui portava el trineu era ella.
viven en las costas, que están cubiertas de nieve casi todo el año. en el interior no vive nadie, es un inmenso glaciar.
durante el invierno, el sol está muy bajo en el horizonte. en algunos lugares desaparece por completo y durante varios meses no hay luz de día.
quan ha arribat a l'horitzó, li he preguntat si sap què és. l'ha repassat amb la punta d'un dit. després, ha continuat llegint, a poc a poc, i per un moment he imaginat que era l'horitzó qui en alguns llocs desapareixia per complet... fins que mos hem trobat dins la foscúria.
las casas son de colores vivos y alegran el blanco paisaje. en la actualidad casi todos los poblados tienen ya electricidad. los pescados secos se guardan fuera y el frío los conserva muy bien. los kayaks y los trineos se cuelgan en alto para que los perros no puedan mordisquear las pieles y las correas de los arreos. hay dos perros por cada habitante.
hem aturat la lectura... i mos hem quedat les dos distretes contemplant aquelles cases pintades amb colors tan vius... roig, blau, verd, groc... la costa, coberta de neu, com en un llençol blanc gris sense contorn... i les barques, reposant tan a prop, en un mateix llit de gel...
a fora, fa molt de fred. dins a l'iglú s'està bé.
la sara s'ha quedat adormida de seguida. l'aicard també.
ja tenia ganes que es fes de nit.
he entrat a buscar groenlàndia, pensant que trobaria alguna música gairebé silenciosa... lo so d'un vent glaçat o alguna cosa així. però m'he trobat amb un acordió i amb una veueta enèrgica que sortia d'aquelles cases pintades de colors.
al comentari del vídeo, unes lletres diuen que la mayoría de sus ritmos son gemidos, lamentos, ruidos guturales, llantos, gritos... imitacions de sons i de grunyits.
19 desembre 2009
16 desembre 2009
15 desembre 2009
13 desembre 2009
inventari 2009
cap de setmana d'inventari intensiu.
tots escampats, ben abrigats, amb un mapa d'ubicacions, llistats d'articles per famílies, fulls pautats i etiquetes de (codi) "no trobat", per si era el cas.
no funcionem amb maquinetes ni amb codis de barra. no fem encara control d'estocatge. hi ha articles que són gairebé ovnis, sense la ve baixa. articles marcats amb pessetes, racons amagats plens de sorpreses...
intentar posar-hi ordre està sent difícil, però s'intenta. mantenir-lo també ho hem de procurar.
mos ha costat un dia i mig tenir-ho tot comptat, manualment i en paper. ara falta abocar-ho tot al teclat. d'aquí a final d'any, un registre detallat del material que arriba i del material que se'n va, per a poder tancar l'inventari just al llindar amb l'any 2010.
buscava una musiqueta que m'acompanyés mentre li explico a l'ordinador codis, unitats i descripcions no codificades.
he escrit "inventari"... i he trobat "joan miquel oliver" cantant una cançó que no havia escoltat mai: inventari pis carrer missió número 3, 2a.
m'ha agradat, la cançoneta... la música, la lletra, lo teclat, la bateria, lo theremin, lo baix... i la colla que canten al darrera, amb les cares tan contentes.
ja tinc una dosi abans de continuar teclejant. una escoltada i au.
a partir d'ara, potser silenci o alguna emissora suaveta.
"inventari pis carrer missió número 3, segona" - joan miquel oliver
tots escampats, ben abrigats, amb un mapa d'ubicacions, llistats d'articles per famílies, fulls pautats i etiquetes de (codi) "no trobat", per si era el cas.
no funcionem amb maquinetes ni amb codis de barra. no fem encara control d'estocatge. hi ha articles que són gairebé ovnis, sense la ve baixa. articles marcats amb pessetes, racons amagats plens de sorpreses...
intentar posar-hi ordre està sent difícil, però s'intenta. mantenir-lo també ho hem de procurar.
mos ha costat un dia i mig tenir-ho tot comptat, manualment i en paper. ara falta abocar-ho tot al teclat. d'aquí a final d'any, un registre detallat del material que arriba i del material que se'n va, per a poder tancar l'inventari just al llindar amb l'any 2010.
buscava una musiqueta que m'acompanyés mentre li explico a l'ordinador codis, unitats i descripcions no codificades.
he escrit "inventari"... i he trobat "joan miquel oliver" cantant una cançó que no havia escoltat mai: inventari pis carrer missió número 3, 2a.
m'ha agradat, la cançoneta... la música, la lletra, lo teclat, la bateria, lo theremin, lo baix... i la colla que canten al darrera, amb les cares tan contentes.
ja tinc una dosi abans de continuar teclejant. una escoltada i au.
a partir d'ara, potser silenci o alguna emissora suaveta.
"inventari pis carrer missió número 3, segona" - joan miquel oliver
12 desembre 2009
entre blanc i groc
lo cinturó blanc... diu que vol guardar-lo de record.
avui, després de molt d'esforç i de moltes ganes, li han donat lo cinturó blanc i groc.
lo taekwondo l'entusiasma. m'encanta vore com hi va de content, tot el què hi està aprenent, la força, l'energia i la motivació que té, la bona relació que hi ha entre els companys, lo tracte i la forma de ser del mestre, guillermo, seriós, amable, comprensiu i a la vegada estricte i exigent.
de quan l'aicard era molt petit, guardem encara en un calaix algun dels guixets que duia a les cames, fins a les cuixes (i que amb tanta facilitat se'ls treia); la fèrula dels peus, aquelles sabates ortopèdiques unides per una barra de ferro que li mantenia les cames sempre obertes, forçant los peus a mirar enfora; algun parell desparellat de sabates, de quan tenia un peuet bastant més gran que l'altre, més arrupit; alguna peça de silicona de color rosa, d'aquelles que portava entre els ditets per a que pogués anar desplegant-los i plantar els peus a terra i caminar i córrer sense fer-se mal...
recordo com movia els braços, lo cap i el tronc, davant del ràdio-casset, escoltant música i somrient... los primers banyets, amb palangana i esponja, per a no mullar els guixets... la primera banyera, al cap d'uns mesos, quan ja li quedava petita i ell era enorme...
m'emociona vore'l ara, quan se dutxa ell tot sol al matí, quan se busca la roba i es vestix, quan va per l'aigua com un peixet, quan juga a futbol amb los companys a la plaça del col·legi, quan balla, quan corre amb sa germana, quan salta i s'aginolla mirant lo barça... i m'emociona també quan està quiet, quan ni camina ni corre ni salta, quan descansa al sofà, quan dorm, quan mos abracem...
i quan me posa els dits a la gola, o quan m'agafà la mà, em gira el braç i me'l posa a l'esquena i crida... "txéee!!"
avui, després de molt d'esforç i de moltes ganes, li han donat lo cinturó blanc i groc.
lo taekwondo l'entusiasma. m'encanta vore com hi va de content, tot el què hi està aprenent, la força, l'energia i la motivació que té, la bona relació que hi ha entre els companys, lo tracte i la forma de ser del mestre, guillermo, seriós, amable, comprensiu i a la vegada estricte i exigent.
de quan l'aicard era molt petit, guardem encara en un calaix algun dels guixets que duia a les cames, fins a les cuixes (i que amb tanta facilitat se'ls treia); la fèrula dels peus, aquelles sabates ortopèdiques unides per una barra de ferro que li mantenia les cames sempre obertes, forçant los peus a mirar enfora; algun parell desparellat de sabates, de quan tenia un peuet bastant més gran que l'altre, més arrupit; alguna peça de silicona de color rosa, d'aquelles que portava entre els ditets per a que pogués anar desplegant-los i plantar els peus a terra i caminar i córrer sense fer-se mal...
recordo com movia els braços, lo cap i el tronc, davant del ràdio-casset, escoltant música i somrient... los primers banyets, amb palangana i esponja, per a no mullar els guixets... la primera banyera, al cap d'uns mesos, quan ja li quedava petita i ell era enorme...
m'emociona vore'l ara, quan se dutxa ell tot sol al matí, quan se busca la roba i es vestix, quan va per l'aigua com un peixet, quan juga a futbol amb los companys a la plaça del col·legi, quan balla, quan corre amb sa germana, quan salta i s'aginolla mirant lo barça... i m'emociona també quan està quiet, quan ni camina ni corre ni salta, quan descansa al sofà, quan dorm, quan mos abracem...
i quan me posa els dits a la gola, o quan m'agafà la mà, em gira el braç i me'l posa a l'esquena i crida... "txéee!!"
07 desembre 2009
estalzí
avui ha sigut un dia tranquil de faena. ara dos sacs de guix, ara un de pòrtland, sis tauletes d'encofrar, una finestra de fusta, quinze metros de malla i tensors, sis metros de cadena...
pausadament, ha anat passant lo dia...
aviat se fa de nit.
esta tarde, en un moment de quietud, ha entrat un home alt, prim, amb los ullets petits com dos espurnes, somrient amb les celles amunt, barba blanca poc frondosa i la pell arrugada i enrogida, saludant amb accent anglès, de bon humor. "què tal?", m'ha dit, "bé, and you?"...
ja l'havia vist abans, però no recordava el seu nom i li ho he preguntat. sutton, m'ha dit, i he teclejat "sutt" a l'ordinador, pensant que potser ja li teníem oberta la fitxa, però no hi era. m'ha dit que, sempre que ve, paga al comptat.
"sutton from soot... do you know soot?"... amb los ulls li he dit que no.
ha agafat un bolígraf i mentre ho escrivia m'ha començat a explicar que son iaio... "my grandfather was a chimney sweep".
ha posat lo bolígraf en vertical, mirant amunt, i mentre repetia "chimney" ha fet lo gest d'estar netejant una xemeneia...
jo no sabia trobar dins al meu cap la traducció de "soot" en català... "could be hollín in spanish... but i don't know the word in catalan"...
ha entrat un noi i li he preguntat "perdona, tu saps com se diu hollín en català?". lo xic, sense dubtar-ho, de seguida mos ha contestat: "estalzí".
com?? "estalzí, jo sempre ho he conegut per estalzí". pos per a mi ha sigut una paraula raríssima, tan rara que després, a casa, intentant recordar-la, no podia.
ho he preguntat a una amiga... "tu saps com se diu hollín en català?"... i amb la mateixa facilitat que aquell noi, de seguida m'ha dit: "sutge".
ostres, "sutge"! esta sí que em sonava, però la tenia perduda. "pos aquell xic ha dit una paraula que no havia sentit mai i ara ja ni me'n recordo de com era...".
he buscat sutge al diccionari català-valencià-balear, amb l'esperança de trobar-hi alguna pista...
de sutge m'ha portat a sutja... substància negra, dividida en partícules finíssimes, que prové de la combustió incompleta de les matèries orgàniques i que es diposita en les parets interiors de les xemeneies i canonades de conducció del fum. i a baix de tot, etimològicament, incerta, però probablement d'un mot pre-romà *sūdĭa o *sŏdĭa (...)
"alsudia"...? "alsúdia"...? alguna cosa així era, potser...
i una línia per damunt, sinònim: estalzí, follí.
estalzí! esta era la paraula que havia dit aquell xic!
a sota de sutton i de soot, aquell home ha escrit "sooty". "when i was a child, they used to call me sooty"..., i ho ha dit carinyosament, tal com devien dir-li a ell.
hem fet l'albarà, ha pagat lo material, m'ha preguntat què faré demà, i s'ha posat les mans com un coixí a tocar d'una galta, tancant los ulls amb cara de feliç... "will you sleep?"... "pos i don't know, però ja m'agradaria, que is a good thing when you can do it".
m'agradaria dormir... i despertar plàcidament a l'endemà.
enyoro el meu amor... l'estimo tant...
i també tinc ganes de retrobar-me amb l'amiga-amor amb qui fa tant de temps que no estem juntes... i poder també tranquil·lament estimar-la.
pausadament, ha anat passant lo dia...
aviat se fa de nit.
esta tarde, en un moment de quietud, ha entrat un home alt, prim, amb los ullets petits com dos espurnes, somrient amb les celles amunt, barba blanca poc frondosa i la pell arrugada i enrogida, saludant amb accent anglès, de bon humor. "què tal?", m'ha dit, "bé, and you?"...
ja l'havia vist abans, però no recordava el seu nom i li ho he preguntat. sutton, m'ha dit, i he teclejat "sutt" a l'ordinador, pensant que potser ja li teníem oberta la fitxa, però no hi era. m'ha dit que, sempre que ve, paga al comptat.
"sutton from soot... do you know soot?"... amb los ulls li he dit que no.
ha agafat un bolígraf i mentre ho escrivia m'ha començat a explicar que son iaio... "my grandfather was a chimney sweep".
ha posat lo bolígraf en vertical, mirant amunt, i mentre repetia "chimney" ha fet lo gest d'estar netejant una xemeneia...
jo no sabia trobar dins al meu cap la traducció de "soot" en català... "could be hollín in spanish... but i don't know the word in catalan"...
ha entrat un noi i li he preguntat "perdona, tu saps com se diu hollín en català?". lo xic, sense dubtar-ho, de seguida mos ha contestat: "estalzí".
com?? "estalzí, jo sempre ho he conegut per estalzí". pos per a mi ha sigut una paraula raríssima, tan rara que després, a casa, intentant recordar-la, no podia.
ho he preguntat a una amiga... "tu saps com se diu hollín en català?"... i amb la mateixa facilitat que aquell noi, de seguida m'ha dit: "sutge".
ostres, "sutge"! esta sí que em sonava, però la tenia perduda. "pos aquell xic ha dit una paraula que no havia sentit mai i ara ja ni me'n recordo de com era...".
he buscat sutge al diccionari català-valencià-balear, amb l'esperança de trobar-hi alguna pista...
de sutge m'ha portat a sutja... substància negra, dividida en partícules finíssimes, que prové de la combustió incompleta de les matèries orgàniques i que es diposita en les parets interiors de les xemeneies i canonades de conducció del fum. i a baix de tot, etimològicament, incerta, però probablement d'un mot pre-romà *sūdĭa o *sŏdĭa (...)
"alsudia"...? "alsúdia"...? alguna cosa així era, potser...
i una línia per damunt, sinònim: estalzí, follí.
estalzí! esta era la paraula que havia dit aquell xic!
a sota de sutton i de soot, aquell home ha escrit "sooty". "when i was a child, they used to call me sooty"..., i ho ha dit carinyosament, tal com devien dir-li a ell.
hem fet l'albarà, ha pagat lo material, m'ha preguntat què faré demà, i s'ha posat les mans com un coixí a tocar d'una galta, tancant los ulls amb cara de feliç... "will you sleep?"... "pos i don't know, però ja m'agradaria, que is a good thing when you can do it".
m'agradaria dormir... i despertar plàcidament a l'endemà.
enyoro el meu amor... l'estimo tant...
i també tinc ganes de retrobar-me amb l'amiga-amor amb qui fa tant de temps que no estem juntes... i poder també tranquil·lament estimar-la.
06 desembre 2009
del canalero, de toni lo chaparro, del iaio de laia, de gil i de mari luz... de dolçaines, de llaüters, de llaüts... i de tantes coses
ahir a la tarde, mentre crusàvem lo pont, a peu, semblava l'estiu, de tan poqueta aigua que baixava pel riu.
la platja de ferreries arribava a pocs metres del monument. ha plogut poc, esta tardor, i potser l'aigua que hi ha riu amunt la tenen guardada als embassaments i esperen a amollar-la quan creixque per a que quan córrigue ho face amb més força.
...
divendres, a la faena, vaig tenir una molt agradable sorpresa.
vaig poder conèixer personalment a toni lo chaparro. un tortosí-tortosinista, tocador del guitarró, de la guitarra, de la gaita tortosina, de la gralla, de la dolçaina, del clarinet, del sac de gemecs, luthier, artesà de la música, cantador de jotes i compositor, pintor, enamorat de l'art i de la vida, pescador, caminador, coneixedor, curiós i amant d'infinites passions.
la primera cosa que vaig saber d'ell, me la va escriure en un finestró: veí de l'entranyable racó de l'infern, va tocar el guitarró acompanyant al canalero durant deu anys amb la rondalla tortosina, i el dia que l'enterraven, quan sortien de l'església de roquetes, va cantar-li esta jota:
lo canalero està al cel
i montarà una rondalla.
los flarets l'estan rebent
al so de tabal i gaita.
los balladors que la ballen,
pepe lo burrero i ma iaia.
pepe lo burrero era el ballador de sa iaia, carme la d'also, balladora i mestra de jota de ramon balagué, de jordi mitjavila, d'anna bladé, de mari paz ballesteros... persones que van compartir aquella xalera i aquell amor i que van fer possible la supervivència de la jota després de la guerra civil. son iaio, manolo lo chaparro, va ser llaüter.
entre cantoneres, canals i colzes de plàstic, mentre estàvem etiquetant i ordenant lleixes amb un company, a última hora de la tarde, va vindre toni a la faena i se'm va presentar.
va baixar amb lo land-rover, a qui li té un gran respecte, xino-xano des de barcelona, a vuitanta per hora, escoltant-li el motor.
vam poder xarrar un bon ratet... del canalero, dels gegants de tortosa, de la roba que vestixen i de com la porten, de les matinades per a anar a pescar, de moixarres, de la duresa dels musclos i de crancs a l'ham, de la dona que va morir a sabadell, d'una dona en una maleta trobada en un 186 portal, de la foscor del dia i de la nit, de joies verdes i roges, del valor relatiu de tantes coses... de gravats, de barques i de reflexos, de retrats, de pintures, de les vuit del matí als encants, d'una moto llaütera, de troballes i de retrobaments... d'alegries i de la tristesa... d'un poeta que va plorar i d'una veu que el va emocionar cantant per la ràdio aquella història... del flamenco i de la rumba... de les possibles complicacions i de la senzillesa d'un sobre, com de qualsevol cosa...
mentrestant, va haver una pausa: mon pare mos va dir la mort del iaio d'una amiga meua, veí seu. havia complit noranta anys i sempre va ser un home templat. progressivament, en los darrers anys, havia anat endinsant-se en lo destemps de l'alzheimer... al final, quatre dies a l'hospital amb los pulmons enxarcats... lo just per a no allargar el patiment i per a no pronunciar l'adéu però compartir l'últim trosset de vida amb la família abans de la mort.
abans de plegar, quan lo pati ja era fosc, toni va regalar-mos la música intensa i potent d'una dolçaina de fusta de ginjoler...
després, vam anar junts al tanatori de ferreries, desert... i al de jesús.
més tard, a casa, "dixa'm un retolador i un paper"... "no sé si cap t'anirà bé; estan tots gastats, en esta casa", "tranquil·la, perfecte"... "i fa dies que no queda paper blanc, la sara ja m'ho diu..."
i en un full de borrador, amb la tinta a punt d'acabar-se a cada gest, en pocs segons i amb los ulls plens de brillantor... dos paisatges preciosos:
l'encanyissada...
i l'ebre amb tortosa...
volia ensenyar-li unes fotos del riu i de llaüts i llaüters que van arribar a casa nostra. en aquell moment, no vaig poder dir-li d'on havien vingut ni qui les havia fet arribar. me va saber greu.
avui li he preguntat a mon pare... "recordes aquelles fotos que van arribar de xerta? va portar-les gil, me sembla, però... tu te'n recordes?"...
"les tenia mari luz"... "mari luz?"... no sabem com més se diu. ne té moltes de guardades... ella va donar-les a gil i gil va portar-les.
"són publicables?"... me diu que sí, i sento l'alegria i la necessitat de portar-les als camins.
me quedo distreta mirant-les...
reposaven en una carpeta, "no guanyadores"...
vaig pensar que a toni també li agradarien.
algun d'estos homes que surten retratats podria ser son iaio.
podrien ser familiars, amics o coneguts de familiars de quasevol de natros.
mari luz, no sé qui ets, però gràcies.
i a tu, toni, ha sigut un plaer trobar-te.
riuada a xerta...
vida a la platja del riu...
xiquets i joves nadant...
fàbrica de ciment...
llaüt...
a la resclosa...
llaüt i llaüters...
la platja de ferreries arribava a pocs metres del monument. ha plogut poc, esta tardor, i potser l'aigua que hi ha riu amunt la tenen guardada als embassaments i esperen a amollar-la quan creixque per a que quan córrigue ho face amb més força.
...
divendres, a la faena, vaig tenir una molt agradable sorpresa.
vaig poder conèixer personalment a toni lo chaparro. un tortosí-tortosinista, tocador del guitarró, de la guitarra, de la gaita tortosina, de la gralla, de la dolçaina, del clarinet, del sac de gemecs, luthier, artesà de la música, cantador de jotes i compositor, pintor, enamorat de l'art i de la vida, pescador, caminador, coneixedor, curiós i amant d'infinites passions.
la primera cosa que vaig saber d'ell, me la va escriure en un finestró: veí de l'entranyable racó de l'infern, va tocar el guitarró acompanyant al canalero durant deu anys amb la rondalla tortosina, i el dia que l'enterraven, quan sortien de l'església de roquetes, va cantar-li esta jota:
lo canalero està al cel
i montarà una rondalla.
los flarets l'estan rebent
al so de tabal i gaita.
los balladors que la ballen,
pepe lo burrero i ma iaia.
pepe lo burrero era el ballador de sa iaia, carme la d'also, balladora i mestra de jota de ramon balagué, de jordi mitjavila, d'anna bladé, de mari paz ballesteros... persones que van compartir aquella xalera i aquell amor i que van fer possible la supervivència de la jota després de la guerra civil. son iaio, manolo lo chaparro, va ser llaüter.
entre cantoneres, canals i colzes de plàstic, mentre estàvem etiquetant i ordenant lleixes amb un company, a última hora de la tarde, va vindre toni a la faena i se'm va presentar.
va baixar amb lo land-rover, a qui li té un gran respecte, xino-xano des de barcelona, a vuitanta per hora, escoltant-li el motor.
vam poder xarrar un bon ratet... del canalero, dels gegants de tortosa, de la roba que vestixen i de com la porten, de les matinades per a anar a pescar, de moixarres, de la duresa dels musclos i de crancs a l'ham, de la dona que va morir a sabadell, d'una dona en una maleta trobada en un 186 portal, de la foscor del dia i de la nit, de joies verdes i roges, del valor relatiu de tantes coses... de gravats, de barques i de reflexos, de retrats, de pintures, de les vuit del matí als encants, d'una moto llaütera, de troballes i de retrobaments... d'alegries i de la tristesa... d'un poeta que va plorar i d'una veu que el va emocionar cantant per la ràdio aquella història... del flamenco i de la rumba... de les possibles complicacions i de la senzillesa d'un sobre, com de qualsevol cosa...
mentrestant, va haver una pausa: mon pare mos va dir la mort del iaio d'una amiga meua, veí seu. havia complit noranta anys i sempre va ser un home templat. progressivament, en los darrers anys, havia anat endinsant-se en lo destemps de l'alzheimer... al final, quatre dies a l'hospital amb los pulmons enxarcats... lo just per a no allargar el patiment i per a no pronunciar l'adéu però compartir l'últim trosset de vida amb la família abans de la mort.
abans de plegar, quan lo pati ja era fosc, toni va regalar-mos la música intensa i potent d'una dolçaina de fusta de ginjoler...
després, vam anar junts al tanatori de ferreries, desert... i al de jesús.
més tard, a casa, "dixa'm un retolador i un paper"... "no sé si cap t'anirà bé; estan tots gastats, en esta casa", "tranquil·la, perfecte"... "i fa dies que no queda paper blanc, la sara ja m'ho diu..."
i en un full de borrador, amb la tinta a punt d'acabar-se a cada gest, en pocs segons i amb los ulls plens de brillantor... dos paisatges preciosos:
l'encanyissada...
i l'ebre amb tortosa...
volia ensenyar-li unes fotos del riu i de llaüts i llaüters que van arribar a casa nostra. en aquell moment, no vaig poder dir-li d'on havien vingut ni qui les havia fet arribar. me va saber greu.
avui li he preguntat a mon pare... "recordes aquelles fotos que van arribar de xerta? va portar-les gil, me sembla, però... tu te'n recordes?"...
"les tenia mari luz"... "mari luz?"... no sabem com més se diu. ne té moltes de guardades... ella va donar-les a gil i gil va portar-les.
"són publicables?"... me diu que sí, i sento l'alegria i la necessitat de portar-les als camins.
me quedo distreta mirant-les...
reposaven en una carpeta, "no guanyadores"...
vaig pensar que a toni també li agradarien.
algun d'estos homes que surten retratats podria ser son iaio.
podrien ser familiars, amics o coneguts de familiars de quasevol de natros.
mari luz, no sé qui ets, però gràcies.
i a tu, toni, ha sigut un plaer trobar-te.
riuada a xerta...
vida a la platja del riu...
xiquets i joves nadant...
fàbrica de ciment...
llaüt...
a la resclosa...
llaüt i llaüters...
03 desembre 2009
este migdia, lo començament d'una música al mar de l'arare m'ha recordat lo principi de "lobo hombre en parís", de la unión.
veient lo vídeo de la cançó, no tenia present haver-lo vist abans.
ahir, a la ràdio, me va semblar sentir que van trobar una dona morta en un pis a sabadell. van afegir que podia ser una puta.
he entrat a buscar la notícia a internet.
he escrit "assassinat a sabadell"... i m'ha sorprès trobar tantes notícies de morts violentes en una mateixa ciutat.
(...) l´assassinat a sabadell del taxista (...), a mans d´un presumpte delinqüent comú que l´ha apunyalat per robar-li la recaptació de la nit (...)
anuaris.cat 27/12/2002
(...) l'agressió mortal que diumenge passat a la matinada va costar la vida a un jove de 19 anys de nacionalitat dominicana en un local d'oci nocturn de la zona hermètica de sabadell (...)
regió7.cat, 08/09/09
(...) la mort d'un home que va aparèixer ahir a la tarda amb ferides d'arma de foc en un aparcament (...)
daridegirona.cat, 19/11/09
(...) l'assassinat de l'industrial (...), el cadàver del qual va ser localitzat el dia 7 de novembre en un paratge d'ullastrell (...); segons ha informat (...) la guàrdia civil, l'empresari f. t. m., de 60 anys i dedicat al sector de la fusteria, hauria encarregat a uns sicaris l'assassinat (...) a l'haver estat presumptament estafat en diverses ocasions per la víctima (...)
el periódico, 24/11/09
segons "el punt", la noia que van trobar ahir tenia 30 anys i (...) feia dies que constava com a desapareguda. (...) les primeres investigacions semblen indicar que la dona exercia de prostituta i que el detingut era un client.
cadascú de natros podríem ser qualsevol d'ells. morir. matar. persones mortes o encara en vida. "breus". irreversibles.
"lobo hombre en parís" - la unión
veient lo vídeo de la cançó, no tenia present haver-lo vist abans.
ahir, a la ràdio, me va semblar sentir que van trobar una dona morta en un pis a sabadell. van afegir que podia ser una puta.
he entrat a buscar la notícia a internet.
he escrit "assassinat a sabadell"... i m'ha sorprès trobar tantes notícies de morts violentes en una mateixa ciutat.
(...) l´assassinat a sabadell del taxista (...), a mans d´un presumpte delinqüent comú que l´ha apunyalat per robar-li la recaptació de la nit (...)
anuaris.cat 27/12/2002
(...) l'agressió mortal que diumenge passat a la matinada va costar la vida a un jove de 19 anys de nacionalitat dominicana en un local d'oci nocturn de la zona hermètica de sabadell (...)
regió7.cat, 08/09/09
(...) la mort d'un home que va aparèixer ahir a la tarda amb ferides d'arma de foc en un aparcament (...)
daridegirona.cat, 19/11/09
(...) l'assassinat de l'industrial (...), el cadàver del qual va ser localitzat el dia 7 de novembre en un paratge d'ullastrell (...); segons ha informat (...) la guàrdia civil, l'empresari f. t. m., de 60 anys i dedicat al sector de la fusteria, hauria encarregat a uns sicaris l'assassinat (...) a l'haver estat presumptament estafat en diverses ocasions per la víctima (...)
el periódico, 24/11/09
segons "el punt", la noia que van trobar ahir tenia 30 anys i (...) feia dies que constava com a desapareguda. (...) les primeres investigacions semblen indicar que la dona exercia de prostituta i que el detingut era un client.
cadascú de natros podríem ser qualsevol d'ells. morir. matar. persones mortes o encara en vida. "breus". irreversibles.
"lobo hombre en parís" - la unión
01 desembre 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)