magdalenes

avui hem fet magdalenes amb la sara i amb l'aicard. no n'havíem fet mai. han quedat boníssimes. sobre tot, hem xalat molt, fent-les.

la recepta l'hem trobada en un llibre de cuina que tenim des de fa temps i que encara no havíem estrenat: cuinem junts, de l'eulàlia fargas, rba, la magrana, amb receptes senzilles, molt ben explicades i amb fotografies que fan venir ganes de posar-te a cuinar. jo me'l mirava de tant de tant i sempre pensava "potser algun dia...", però...

"voleu que féssem magdalenes?"...

la recepta semblava prou assequible, amb pocs ingredients i fàcils de trobar.


ingredients:

500 g de farina
400 g de sucre
250 g de mantega
8 ous
ratlladura de 2 llimones (o una de grossa)
1 dl de llet
1 sobre de llevat
(motlles de paper per a magdalenes)

per al glacejat:

500 g de sucre llustre (amb una quarta part n'hem tingut prou)
suc de 2 llimones
colorant alimentari (no en teníem...)
adornaments (fideus de xocolata, fideus de sucre de colors i... confeti!)


però... primera dificultat: "un dl de llet".

"un dl???"

he hagut de demanar ajuda telefònica per a interpretar-ho... :S

"mig got de llet".

aaaah.........

i a poc a poc, seguint les pautes del llibre...


1. rentem les llimones i ratllem només la part groga de la pell.




2. desfem la mantega al foc o al microones procurant que no bulli.

3. batem els ous en un bol gran.

abans de fondre la mantega, hem fet l'intent de trencar els ous... de conya. i mentre els batien amb la forquilla, jo he desfet la mantega al foc.








4. quan estiguin ben batuts, els barregem amb el sucre, la ratlladura de llimona i la llet.

5. hi afegim la farina, el llevat i la mantega fosa. ho barregem tot fins que no quedi cap grumoll.









hem començat a escalfar el forn a 200º...

hem preparat els motlles de paper a la safata...




6. amb una cullera, omplim els motlles de paper per a magdalenes fins a la meitat (...)




(iéeeep! amb la cullera els omplien... i amb los ditets los buidaven, me catxis!)







7. (...) i les coem al forn durant 10-12 minuts.

mentrestant, en un bol hem barrejat el sucre llustre amb suc de llimona per a fer un glacejat a les magdalenes i després cobrir-les amb lo confeti i els fideus de sucre i de xocolata.

la recepta explica que podem afegir-hi dos gotes de colorant i utilitzar un bol per a cada color, però com no teníem colorant... lo glacejat ha sigut blanc.

passat aquest temps (12 minuts), les punxem amb un escuradents i, si surt sec, és que ja estan cuites. deixem que es refredin.









amb una cullereta, cobrien les magdalenes amb lo sucre i la llimonada glacejats, i després, a polsimets, hi posaven confeti o fideus...








ha sigut un matí xalador. i de magdalenes ja no en queden!

(amb la quantitat de pasta que hem fet, n'haguéssem pogut omplir dos safates, però n'hem fet una i amb la resta, un coc)

ahir era dijous, dia de... tocar els ous,
i jo, des de dimecres, amb les mans en cassoleta.

a la nit, inesperada, "sorpresa":
unes taronges d'estiu... i a la tristesa.

a l'iglú, retorn a la tendresa, amb trenes,
des del record de les abraçades amb mon fill
i el bressol de qui no en tenen,
i barreja...

de quan ell era petit i no caminava...
d'ara, que podem fregar-mos los peus
mentre mos besem o mos acariciem les cares,
de poder caminar, de la possibilitat de venir i la de marxar,
de lligams i deslligams, entre mare i fills,
i d'altres...
d'abraçar, de no abraçar,
del carinyo igualment,
del temps...
de l'estranya vivència de l'afecte,
del desafecte...
de les movedisses arenes...

en plena lluna creixent i siamesa lluna nova,
un llibre ple de paraules de colors,
de números fins a trenta,
de lletres juganeres...
una carícia somrient,
amorosa i bonica...
i llàgrimes lliures.
"és una carícia, iruna,
amorosa, bonica...
també les llàgrimes són lliures".
i la son que no venia...

avui, divendres, dia de tocar... faves tendres?
dia de despertador intermitent a partir de les set,
de dutxa ràpida, de paroxetina en cafè amb llet,
de... "quants viatges de terra?" per a un mc donalds,
de "quin producte per a manisa sobre manisa vella?",
"pegolan flexible"...

al migdia, un instant d'aicard,
la velocitat d'un dinar,
la marina sense haver sortit al matí de casa...
i la droga de la pantalla i de les tecles.

lo viatge dins el temps...
la presència del sentiment,
la inquietud però la pau silenciosa...

després...
"passant olímpicament d'entrar allà",
i va i hi entro,
ja, "olímpicament"...
i continua semblant-me una bona persona,
i simpàtica, i alegre...

carinyo a distància
però també gelosia d'ella i d'altres elles o ells...

"és bonic, estimar-se"...
i, com sempre, "que ho facen...
però em fa mal...
pos no hauria de fer-te'n..."

i agafo la càmera de fotos
per a ensenyar-li les mans en cassoleta...

però, com fotografiar-les?
entre una clavícula i la barbeta...?
què difícil, les mans, sense elles...

ara amunt, ara avall,
ara caient de costat...
i triangles,
espais oberts i tancats
on per moltes vacances que arribés a fer
no hi creixerien taronges com aquelles... :S

després de l'accidentada sessió fotogràfica,
avergonyida conversa,
"però, va, t'explicaré què estava fent...".

només són les mans, en cassoleta,
qualsevol dia com un dijous,
i com m'agradaria besar-les, plenes.

o-o-oh-onze!

quan tenies un any i mos abraçàvem, los teus peuets m'arribaven a les cuixes.

han passat deu anys, n'has fet onze, i has crescut tant...! ara amb los peus ja toques en terra.

felicitats, amor!

mos hem aixecat a les nou, hem esmorzat, i fins ara hem estat començant a netejar la terrassa. la sara m'ajudadava a recollir totes les joguines que hi havia escampades i jo he fet una primera agranada de brossa variada: objectes fets malbé, plàstics, papers, munts de pols, fulles seques, terra... estava realment fastigosa.

tot lo paviment està molt tacat, com un vestit de "lunares", i primer he pensat que potser havia plogut des dels balcons dels veïns coca-cola, o vi, o sucs de fruita, o aigua bruta... i potser sí que alguna ruixadeta ha arribat a casa nostra, però... sobre tot, és culpa de la mestressa, perquè si estàs tant temps sense netejar, lo terra s'embruta, va omplint-se de merda, i qualsevol pluja, encara que plogue aigua cristal·lina, se transforma en pasteta.

l'agranada i la recollida ja estan fetes: hem planxat lo vestit. ara toca posar-lo a remulla, per a que les taques se reblanixquen un poquet, i després, "a frotar"!

(busco "frotar" en català i només trobo "fregar"... però no és ben bé la mateixa cosa. com se deu dir? nu-xé...)

sense moure-mos de casa, m'encanta passejar amb tu per una praga que desconeixem i anar-mos-hi perdent, ara abraçats, ara amb les mans agafades...

potser algun dia podrem anar-hi junts, aviat, o l'any que ve, o l'altre, o d'aquí a trenta anys, o cinquanta... o mai.

vés a saber... potser aviat o algun dia, hi aniràs amb algú altre, o jo hi aniré amb algú altre, o sola, o tu sol, o no hi anirem.

mentrestant, m'encanta passejar amb tu per aquells carrers, a tocar del riu moldava, com a tocar de l'ebre, o de l'onyar...

parem un moment i m'ensenyes una colla de joves... mira què fan...

i enmig de la passejada, per a natros tan tranquil·la, tan sense cap pressa de res...



uaaaaaàla!

carinyooo!!

amor!!

i per un instant mos oblidem dels peixets, del fons subriuà, dels veïns... al·lucinats per l'impacte de l'explosió i per l'aparició d'esta onada, immensa ondulació de l'aigua on aquell o aquella jove s'ha abalançat, eixelebradament?, buscant l'equilibri i al mateix temps disposat a caure en qualsevol moment...

jo no ho faria, no em ficaria dins l'aigua a nedar en direcció a una explosió provocada... ni llançaria la pólvora...

però hi ha vegades que em sento dins d'explosions... i una part de mi em demana sortir d'allà, distanciar-me de la remoguda i de l'impacte, una part de mi no ho vol i no ho pot suportar, s'hi ofega... i em miro les mans i les entranyes, ara preguntant-me si hi porto pólvora, ara només intentant curar ferides i evitar-ne... una altra part de mi me diu quieta, on vas? si no et quedes, no podràs aproximar-te a averiguar què està passant, no podràs comprendre't, comprendre; d'esquena, no sabràs què tens al davant i qualsevol dia t'hi tornaràs a trobar, i continuaràs patint de la mateixa manera, incapaç d'alleujar ni el teu patiment ni la tristesa o el dolor o l'angoixa dels altres...

quantes parts de mi més hi ha?

també aquella que, enmig d'una explosió, sorprenentment, se troba amb un trosset de pau, i tot allò rebuscat, difícil, complicat, inhabitable, se suavitza de manera amable, o alegre, o tendra, senzilla, i la vida torna a ser respirable...

i aquella que... vols parar d'una vegada? per favor, calla... relaxa't... viu i dixa viure...

i esta que em trobo ara mateix... però, què fas? tu no estaves passejant tranquil·lament per praga, abraçada a l'amor, tan encantada...? on te n'has anat?

torno a la nit passada... la seua veu, acariciant-me... les nostres respiracions, una dins l'altra... aquella primera sensació després de rebre el vídeo de praga... potser no la primera, "uaaaàla!", la segona... al riu li ha passat com també a natros mos passa tantes vegades... que en un moment hi ha quietud i tranquil·litat i al moment següent pot aparèixer de sobte tota la turbulència de l'aigua, i en un altre, les emocions tornen a encalmar-se... i a vegades la turbulència no és una explosió a la superfície de l'aigua... a vegades és una remoguda interior que no sabem ni com expressar...

les ganes de llegir-mos mútuament...

anit, me van venir ganes de llegir-te en veu alta fragments d'un parell de llibres que vaig llegir fa uns quants anys... el lobo estepario, de hermann hesse, i testament a praga, de tomàs i teresa pàmies.





vam xerrar hores... mos vam estimar... i vam sortir junts a la negror de la nit, tu a la selva-jardí, jo a la terrassa.

assentada en terra, just després de dixar el got a un costat mentre pensava no demanaré cap desig, vaig vore una llàgrima de sant llorenç, i vaig tornar a sentir "uaaaaaaàla!".

després, al llit, vaig començar amor clandestí, de teresa pàmies.

m'està agradant.

avui, amb lo llit de la sara ple de muntanyes de roba neta que cada dia creixen i que en algun moment hauré de plegar, en un dels encontres del llibre...

"no em vas voler dir res. avui ho he llegit al diari: una altra caiguda. vet aquí el motiu del teu estat físic i anímic, que no em pogueres dissimular en aparèixer en aquell paisatge inhòspit.

(...)

"la casa et farà falta aquests dies, la casa amb els seus problemes específics que lliguen, forçosament, a la vida quotidiana que és la vida de la majoria i que tu hauries de conèixer per a més bé actuar en el combat per a millorar-la. tot això t'és vedat i no tan sols et priva de la base afectiva que necessites, sinó del complement imprescindible al teu bagatge polític".


s'ha fet tard... ja és demà.