si obro l'interior, tassetes i rius d'aigua amb sal.

si despertador, si va carinyets aixequem-mos, si dutxa, si llet amb cereals, si cotxe, si clients i proveïdors, si companys, si tecles i papers, si fer el dinar o el sopar, si nits quietes, si platja, si família, si renaixement... aigua, sal, sucre, fins i tot alguns rius, de riure, tassetes de respiració obligatòria i necessària; intent de superfície llisa que cobrix i suavitza, provisionalment, la tremolor interior.

si pausa, caiguda i enrunament.
si no pausa, també.
però... va, carinyets, aixequem-mos.


"nocturne n. 1"
piano, edgar ordóñez
gilbert garcín, fotografia

"let's dance", diuen

vatros, qui sabeu on voleu anar... "let's dance";

vatros, qui no ho sabeu... "let's dance";

fins i tot quan no volem, quan no podem, quan no... "let's dance", diuen, "perquè ballar, i l'amor, i somriure, són indispensables per a sobreviure".

però hi ha moltes vegades que no ballem, moltes vegades que no amor, moltes vegades que plorem o que no riem...

i no ballar, no amor, no somriure, també són viure morint igualment. potser no "igualment", però també viure morint al mateix temps.

m'agrada que sigue possible "let's dance", però també necessito que res sigue imprescindible.

interior

no els faig ni els faré feliços; al contrari, infeliços.

les meues advertències acostumen a ser inútiles. un gran inconvenient és que encara respiro.

quan la sort els acompanya és gràcies a la vida que se'ls emporta, gràcies a altres persones, a altres estímuls, i també al seu instint de supervivència, o saviesa. quan no, penso que és per ofuscació.

...

i tu, busques felicitat?
no.
hi ha vegades que t'hi has trobat.
m'hi he trobat, mos hi he trobat. però ells continuen buscant-la, esperant-la...
tu no ets la felicitat. tampoc la infelicitat.
vigila, iruna, que t'aproximes a l'ofuscació.
tampoc ets la lucidesa.
només escrivia el què penso.

la primera comunió

jaume sisa

velles columnes
palaus i museus
taules de marbre
i miralls

el gris paisatge
i el cel adormit
la soca d'arbre
és el llit
el llit...
el llit

porxos i estàtues
teatres i parcs
monuments gòtics
i altars
i altars...
i altars

. . .

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

sí! hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

hem de fer
la primera comunió
al balcó
disfressades de cavall

. . .

vés, vianant,
en so de pau

vés, foraster,
vés-hi el primer

omple el farcell
de noves veus

renta't les mans
amb jocs d'infants

la pau de no caldre i de perdre

cal que neixin flors a cada instant

lluís llach


fe no és esperar
fe no és somiar
fe és penosa lluita per l'avui i pel demà
fe és un cop de falç
fe és donar la mà
la fe no és viure d'un record passat

no esperem el blat
sense haver sembrat
no esperem que l'arbre doni fruit sense poda'l
l'hem de treballar
l'hem d'anar a regar
encara que l'ossada ens faci mal

no somiem passats
que el vent s'emportà
una flor d'avui es marceix just a l'endemà

cal que neixin flors a cada instant
cal que neixin flors a cada instant

fe no és esperar
fe no és somiar
fe és penosa lluita per l'avui i pel demà
fe és un cop de falç
fe és donar la mà
la fe no és viure d'un record passat

enterrem la nit
enterrem la por
apartem els núvols que ens amaguin la claror
hem de veure-hi clar
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivoca'ns

cal anar endavant
sense perdre el pas
cal regar la terra amb la suor del dur treball

cal que neixin flors a cada instant
cal que neixin flors a cada instant
cal que neixin flors a cada instant

. . .

no tinc fe ni sóc d'esperar, ni de somiar, ni de penosa o alegre o senzilla lluita per l'avui ni pel demà, ni de cop de falç, ni de donar la mà. lo record passat és record, quan no se m'oblida; un vaivé... i un veivà.

procuro blat i mans a la terra, treballar, però no sóc de sembrar, ni de podar, ni de regar, més aviat solament llauradora. si de la branca naixen fulles i flors i fruits, pos naixen, i si moren, pos moren.

fa vent, moltes vegades. i sí que la flor d'avui sovint se marcix l'endemà. és un marciment que em dóna pau, com me'n dóna saber que naixen flors a cada instant.

no enterro el dia ni la nit ni la por. m'enterro i em desenterro a mi mateixa, o em torno a enterrar. no aparto els núvols que amaguen clarors. no hi veig clar ni sé de camins. "equivocar-se"...

no sé què és "endavant". m'agrada més perdre que guanyar.

no rego, i ni regant-me creixo.

però naixen flors a cada instant.

vuit i vuitanta

cabells llisos i llargs, de color castany clar, recollits en una cua baixa sobre l'esquena d'una clienta...

se va aproximar a la nostra conversa de sand beige, trenta per sixanta, i sòcul, de sixanta per vuit, o de vuit per trenta:

- com són, les coses... quines relacions d'idees... t'he vist la cua, d'esquena, i me n'he recordat d'una xiqueta que sempre portava trenes, també rosseta, amb los ulls blaus...

mos va explicar que un dia, mentre mirava aquella xiqueta, va vore com una vespa li anava al coll. ell no va dir res, no va fer cap moviment per a avisar-la ni per a espantar l'insecte, i, al cap d'un moment, ella va sentir la fiblada i es va posar a plorar de dolor.

va quedar-li el remordiment d'haver vist aquella vespa al seu coll i de no haver arribat a fer res per a evitar que la piqués.

al cap d'un temps, la xiqueta va posar-se molt malalta... va morir. "i sempre em va quedar aquell cuquet...", fent ralet-ralet a l'estómec, i arrugues i nus a l'expressió de la cara.


"leali" - rasha

avui, ha vingut l'aurèlia, amb sa filla.

"quants anys tens, tu?"

"vuit anys".

"pos sabeu què va passar?...

hi havia un incendi... i un home de vuitanta anys, com tu, volia anar-se'n a la finca, a pesar del foc. les dones li dien que no hi anés, però ell, tossut, que volia anar a la finca. va agafar el cotxe..."

hem pogut vore com aquell home conduïa, camí de la finca... l'espessor del fum... la confusió entre un intent de girar i tornar, una caiguda en algun barranc, o la mateixa caldor del foc.

"pos s'ha mort".

i tant se val si tens vuit anys com si en tens vuitanta... ell t'ho explica, i compartiu lo riure... i el cuquet a dins.

també les cèl·lules que li fabriquen les plaquetes són... "atípiques".

amb los coneixements que tenen los metges, ara per ara, això no significa que siguen "ni bones ni dolentes"... només poden dir que tenen una forma diferent a l'habitual.

"megacariocits"... unes cèl·lules tan desconegudes i minúscules per a mi, que resulta que es caracteritzen, entre altres coses, pel seu gran tamany.

esta vegada, lo marcador de plaquetes, més baix que mai: 42000. però, tranquil·litat, no és alarmant. sobre tot, perquè ell està bé, no es troba malament, no té hemorràgies ni cap altre senyal de preocupació.

potser d'aquí a un any, tornaran a fer-li la punció al moll de l'os...

potser provaran de donar-li en algun moment lo tractament que li donarien en el cas d'una disminució de plaquetes amb megacariocits "normals", per a veure com respon el seu cos...

de moment, al setembre, una altra analítica, i una ecografia dels ronyons, perquè "la detecció d'una malformació cel·lular, fa recomanable..." estar a l'aguait.

pos a l'aguait. xino-xano... andiamo i au.

"cadascú té els seus problemes", me diu ell, amb un to de veu relaxat.

i també alegries.

avui, ha tornat del casal tot content, amb una samarreta blanca pintada amb colors, molt bonica.

. . .

este matí, he tornat a treballar. al migdia, marejada com una sopa i amb lo cos com si m'haguessen xuclat totes les energies, he avisat que a la tarde no hi aniria.

hauria d'haver tornat amb les piles ben carregades, però no ho he fet.

estos dies, he estat molt a gust amb los xiquets, i sí que he pogut descansar i desconnectar una mica del ritme de sempre... però...

caldrà trobar la manera d'anar carregant les bateries simultàniament a la descàrrega.

he dormit unes quantes hores i ara me n'hi torno. a partir de demà, com sigue, no puc faltar. he de trobar-me bé. no puc estar fluixa.


"don't stop" - fleetwood mac

entre xerta, alfara i paüls

los estius a la font nova i a la font de perera, quan era menut, amb la família, diu que són per a ell los records més feliços de la seua vida.

fa uns dies, va poder tornar a caminar aquells paisatges, amb una germana seua.

la font nova... la font de perera... la font de vall d'infern.

este diumenge, tot sol, entre núvols i boira, va arribar a la moleta.

portava una gaiata ("gaiata"? jo sempre ho havia conegut "gaiato". potser hi ha alguna diferència...) de fusta. un pastor li va dir que era massa curta per a les baixades. també va dir-li que ell mateix n'hi faria "una de bona".

quan jo era petita, sovint, "la vida" era "una merda". des de fa temps, anys, el sento bastant feliç. quan se desperta molt de matí (no quan ho fa a mitjanit o es desvetlla a qualsevol hora, de matinada, i li costa tornar-se a adormir o ja no s'adorm), quan surt a respirar, a contemplar i a escoltar el paisatge, quan esmorza, quan se dutxa, quan va a treballar amb l'emissora de música clàssica a la ràdio del cotxe, quan està treballant, quan xerra amb algú, quan escolta o explica anècdotes, curiositats, munts d'experiència, quan pensa forjats, teulades, terrats, quan llig lo diari, quan no sap, quan busca o pregunta, quan dina o sopa, amb un gotet de llàgrimes de tardor... quan se gita i tanca els ulls i reposa deu minuts, abans de tornar a treballar... quan pot anar a ballar... quan surt a caminar...

gairebé contínuament, i se'm fa estrany i extraordinari pensar-ho, però és com ho penso i ho sento, me sembla bastant feliç. així, a casa, a la font nova, a la font de perera, a la moleta, a casa, al cotxe, al camí de la creu, a la piscina, a la faena, al carrer, a qualsevol camí..., en un hospital..., podria morir ara mateix, o viure encara tres-cents anys. segurament, no farà ni una cosa ni l'altra. en qualsevol cas, m'agrada vore'l així.

l'altre dia, la sara, me va preguntar si teníem algun "savi" a la família. vaig demanar-li que em tornés a fer la pregunta, perquè no vaig entendre-la a la primera. "algun savi", em va dir; "i què és, un savi?", li vaig preguntar; "una persona que sap moltes coses"; "i tu què trobes? penses que hi ha algun savi a la família?"; "lo iaio... perquè diu moltes tonteries".

"sara" - fleetwood mac

me'n vaig amb l'aicard i amb la sara quatre o cinc dies.

"ningú mos acaça"

l'aicard m'explicava que, mentre esmorzaven o dinaven o sopaven, aquell cap de setmana a l'alberg de la cava, quan algú menjava molt de pressa, o amb cullerades immenses que gairebé no caben a la boca, o sense mastegar, la sònia els deia: "ningú mos acaça...", amb una entonació lenta i de tranquil·litat.

va ser una de les primeres coses que em va explicar, perquè "nikita menja molt de pressa! i la sònia..."

quan jo, estos dies, li dic que s'afanye, "va, aixeca't...", "va!, entra a la dutxa!", "aicard!, encara no t'has ensabonat?!", "va, repassa't d'una, que et quedes encantat! tanca l'aigua i vés a vestir-te"... "va, afanya't, l'esmorzar ja està a la taula", "xec! espavila't! que arribarem tard al casal!", o quan veu que corro massa anant amb lo cotxe... li agrada aplicar i recordar-me allò que va aprendre, i em diu, "mama... que ningú mos acaça...", amb tota la parsimònia del món, i jo, en part, me desespero, "ningú mos acaça, aicard, però no hem d'arribar tard!", però també sé que aixecant-mos un ratet abans, no l'atabalaria tant fent-lo anar de pressa...

m'agrada molt esta expressió que va aprendre... i també que aprengue a dutxar-se, i a vestir-se, que a poc a poc vaigue aprenent a preparar-se l'esmorzar... la motxilla... que procure poder fer-ho amb tranquil·litat, sense que ningú l'acace, potser aixecant-mos un poquet abans...

avui, a la compra, ell posava la fruita en bosses...

préssecs... mirava... número 14... a la bàscula... "número 14"... l'etiqueta adhesiva sortia... l'agafava... l'enganxava a la bossa... la tancava i al carro; tomates... mirava... número vint-i-set...

ell, la sara i nikita... m'han ajudat a fer la compra... entre els quatre l'hem feta.

són cosetes quotidianes que m'agrada poder fer-les.

i tenir temps de dir-mos entre natros i sentir "que ningú mos acaça"... encara que (i precisament perquè), en el dia a dia, tantes vegades tenim la sensació que mos falta temps.

un pare i un fill

mentre estava mirant la pantalla de l'ordinador i teclejant números i lletres, un senyor s'ha assentat a la cadira que hi havia a l'altre costat de la taula, davant meu.

"hola. què necessita?"

ha aixecat les celles, ha somrigut, i mentre mirava el tomàs que entrava a l'oficina, ha dit, "res... he vingut amb ell".

"ah..."

"és mon pare".

i allavons m'he adonat que el pare era ell, i tomàs, son fill.

"pos se conserva molt jove, son pare, eh?"

i els dos hem somrigut. quina mirada més "pilla"...

he continuat treballant, i ell, allà, tranquil·lament.

quan tomàs ha sortit del despatx, son pare s'ha aixecat de la cadira i l'ha seguit, en direcció a la sortida.

abans de marxar, mos hem tornat a mirar, mos hem dit adéu, i hem tornat a somriure.

pedres que parlen de persones...

persones que parlem... i que callem.

una ciutat... "bonica"? "atractiva"? "turística"? "històrica"? "acollidora"?

però... què és (per a tu, i tu, i tu...) una ciutat "habitable"?

. . .

me va al·lucinar vore tortosa des dels teus ulls un dia de cada dia, passejant mentre escoltaven les pedres... i les fulles, la roba estesa, lo campanar i el rellotge de l'església, arraulits en una branca, aquella ferralla encara rígida enmig del pam de riu, la catedral, les escultures perdudes, lo murmuri i el silenci de carrers, de cases supervivents, de muralles i de runes, de l'ajuntament, del mercat... fils de llum i de desllum... la tendresa de flors i de fanals... la barana, lo rovell... la carícia de la teua mirada sota el pont a la lletra d'una cançó escrita i cantada amb sentiment... en una ciutat i en un riu que a vegades canten i tantes altres vegades ploren o callen i no diuen res.