dilluns, a tortosa, és dia festiu.
no hauré d'anar a treballar i els esquimals no hauran d'anar a col·legi.
als camins, la iruna em proposa que allarguéssem lo dilluns...
"una temporada a fora, t'anirà bé, dona..."
i a tu també.
30 maig 2009
29 maig 2009
baila con el hula-hoop
estic contenta.
tot lo dia, faeneta, faeneta... ganes de fer-la... i fent-la.
sopar d'espirals mentre la sara em presentava els personatges d'una sèrie de dibuixos: "este és bo, este és dolent, este és bo, este és dolent, este és bo, este és dolent... este... me sembla que ja te'ls he dit tots". no he arribat a preguntar-li per què considera que són "bons" o "dolents"...
un parell d'hores nocturnes amb la madeleine peyroux i el josep garcia, lo canalero, una barreta d'encens, papers i papers, multiplicant més encara la pila de cintes verge, les rengleres i el munt de cassets multisuc, transcrivint jotes que segurament ja estan més que transcrites, somrient igualment...
sense notícies de l'esquimalet i de tota la colla... que tornen demà, confiant que estan xalant i que tot va bé.
de cigarrets, avui, no trenta, no vint: una dotzena.
l'altre dia, en un circ, vam al·lucinar mirant com una noia es movia dintre d'uns "hula-hoops".
demà li ensenyaré este vídeo a la sara... i potser ballarem juntes, amb hula-hoops invisibles, esta cançó:
"baila con el hula-hoop" - enrique i ana
tot lo dia, faeneta, faeneta... ganes de fer-la... i fent-la.
sopar d'espirals mentre la sara em presentava els personatges d'una sèrie de dibuixos: "este és bo, este és dolent, este és bo, este és dolent, este és bo, este és dolent... este... me sembla que ja te'ls he dit tots". no he arribat a preguntar-li per què considera que són "bons" o "dolents"...
un parell d'hores nocturnes amb la madeleine peyroux i el josep garcia, lo canalero, una barreta d'encens, papers i papers, multiplicant més encara la pila de cintes verge, les rengleres i el munt de cassets multisuc, transcrivint jotes que segurament ja estan més que transcrites, somrient igualment...
sense notícies de l'esquimalet i de tota la colla... que tornen demà, confiant que estan xalant i que tot va bé.
de cigarrets, avui, no trenta, no vint: una dotzena.
l'altre dia, en un circ, vam al·lucinar mirant com una noia es movia dintre d'uns "hula-hoops".
demà li ensenyaré este vídeo a la sara... i potser ballarem juntes, amb hula-hoops invisibles, esta cançó:
"baila con el hula-hoop" - enrique i ana
26 maig 2009
demà l'aicard se'n va de colònies a gandia, quatre dies.
al costat de la porta, la bossa feta. al cotxe, una bufanda del barça.
del moll de l'os, bones notícies -segons lo metge, "ni bones ni dolentes"-, perquè entre la sang no van trobar-hi cap "etiqueta" i sí abundants cèl·lules de les que fabriquen les plaquetes. des de sempre i fins ara, les no-etiquetes de l'aicard fan que els metges vulguen continuar a l'aguait, mentre ell i natros anem fent (com també hauríem d'anar fent, en qualsevol cas).
en una revisió mèdica de l'empresa, me van escriure "hematúria", i a l'espirometria, "patró obstructiu lleu". una metgessa em va preguntar si m'he plantejat dixar de fumar. "m'agradaria poder fumar sense fumar tant". ella em va dir que m'aniria bé no fumar, que ella també era fumadora, que ara no fuma i ho nota en molts aspectes, no es cansa tant com se cansava, no s'ofega, ho nota a la pell, amb les olors, a l'alè, amb los sabors, als cabells, a la roba... "potser ara et trobes prou bé, però pensa que d'aquí a uns anys..."; i jo no arribo d'aquí a uns anys... però vaig sortir de la consulta pensant, "pos si t'agradaria poder fumar sense fumar tant, per què no ho intentes?". quina pregunta, xiqueta. i què? la resposta de sempre? "perquè no ho faré"? pos si tu no ho fas...
me trenco el cap quan me trobo amb estes preguntes-respostes sempre tan les mateixes.
en una mà, "el misterio de la voluntad perdida", de josé antonio marina. a l'altra, "la enfermedad como camino", de thorwald dethlefsen i rüdiger dahlke.
què diantre em passa amb la "voluntat"? i amb "la salut" i lo "mal-estar"? per què quan trobo paraules en singular o en majúscules, o en patatim-o-patatam, me quedo allà aturada, incapaç de continuar? per què quan diuen "lo coneixement", o apareixen paraules "espirituals", o qualsevol expressió que em costa de llegir o d'escoltar, o parlen d'encaminar-se per a arribar allà on volen arribar, de seguida em surt pensar que no, que jo no vull anar enlloc, que per què això i per què allò altre, per què se'm claven los ulls i els pensaments, o se'm perden, com fugint d'aquelles paraules i d'aquelles altres idees, com no permetent al meu cervell obrir cap escletxa per a senzillament continuar llegint o respirant? per què em costa tant?
(buai... preguntes més fàcils hi ha i tampoc les contestes)
en terra, un munt de cassets:
en un costat, tot de cintes aparentment "verges" però plenes de no sé quines músiques, sense cap rastre de res... vés i escolta-les una a una per a saber què hi ha... ("a la recerca de la jota perduda")
en una renglera... parelles de capses i de cintes de casset, com mitges taronges, senceres.
en una altra renglera... mitges taronges, buides.
en un munt desordenat... sucs variats.
a la tauleta, al costat del llit, la vida d'un cantador nascut al montsià, josep guarch ferré, "lo teixidor". la vida seua? les explicacions que en fa la glòria fandos, que no és ben bé la mateixa cosa, perquè una vida no és abarcable enlloc, ni vivint-la ho és, i tampoc és "solament" això, perquè la glòria escriu des de la seua pròpia perspectiva, i es fixa en dos gats "asseguts al capó del cotxe, buscant l'escalfor del motor", i en les oques, i en un cactus "de color verd molt fosc", i aprèn de la cinta, la companya del teixidor, que "aquella planta s'anomena muntanya de montserrat", per la seua forma, "coberta de punxes que són verinoses"... i li explica que un dia va caure-hi, i que va haver d'anar a urgències...
i em quedo distreta mirant una foto en blanc i negre de "la rondalla dels flarets", o fotos del teixidor cantant acompanyat amb la rondalla en un restaurant a la ràpita, o en un bar, o en una església, o al costat del seu nét, o a la taula de casa, amb la seua família... i altres.
la sara es desperta... diu que li fa mal la panxa. anem al vàter... un riuet i no li surt res més. torna a gitar-se... li poso una mà a la panxeta, li dic que fent moviments suaus una mica en cercle... però em diu que no, que no li toque la panxa. i es tira un pet. també quan eren petits i havien de fer el "rotet", algú em va dir que petits cercles a l'esquena podien ajudar a fer-lo sortir. i als budells, amb l'aire, potser passa el mateix, que si l'acompanyes una mica, en cercles, pot acabar sortint... però... clar... si et fa mal la panxa... jo tampoc voldria cap caricieta. només adormir-me i que el mal me passés.
però... núria... també amb la "voluntat perduda" o amb lo "mal-estar" dins la "salut" (o la salut dins lo mal-estar, com vulgues, va), potser et molesta intentar fer-te cercles a la panxa, o a l'esquena, o als ulls, o al cervell... però igualment ne fas, de cercles... pos si te'n fumes quinze, ja no són trenta; i si ordenes les cintes, pos no les xafaràs; i si trobes una jota, pos xalaràs; i si poguesses llegir sense quedar-te clavada... pos podries llegir sense quedar-te clavada; i si la sara es tira un pet que li molesta dins la panxa, pos dormirà més a gust; i si l'aicard demà se'n va... pos l'enyorarem... i li anirà de conya.
"la foule"
al costat de la porta, la bossa feta. al cotxe, una bufanda del barça.
del moll de l'os, bones notícies -segons lo metge, "ni bones ni dolentes"-, perquè entre la sang no van trobar-hi cap "etiqueta" i sí abundants cèl·lules de les que fabriquen les plaquetes. des de sempre i fins ara, les no-etiquetes de l'aicard fan que els metges vulguen continuar a l'aguait, mentre ell i natros anem fent (com també hauríem d'anar fent, en qualsevol cas).
en una revisió mèdica de l'empresa, me van escriure "hematúria", i a l'espirometria, "patró obstructiu lleu". una metgessa em va preguntar si m'he plantejat dixar de fumar. "m'agradaria poder fumar sense fumar tant". ella em va dir que m'aniria bé no fumar, que ella també era fumadora, que ara no fuma i ho nota en molts aspectes, no es cansa tant com se cansava, no s'ofega, ho nota a la pell, amb les olors, a l'alè, amb los sabors, als cabells, a la roba... "potser ara et trobes prou bé, però pensa que d'aquí a uns anys..."; i jo no arribo d'aquí a uns anys... però vaig sortir de la consulta pensant, "pos si t'agradaria poder fumar sense fumar tant, per què no ho intentes?". quina pregunta, xiqueta. i què? la resposta de sempre? "perquè no ho faré"? pos si tu no ho fas...
me trenco el cap quan me trobo amb estes preguntes-respostes sempre tan les mateixes.
en una mà, "el misterio de la voluntad perdida", de josé antonio marina. a l'altra, "la enfermedad como camino", de thorwald dethlefsen i rüdiger dahlke.
què diantre em passa amb la "voluntat"? i amb "la salut" i lo "mal-estar"? per què quan trobo paraules en singular o en majúscules, o en patatim-o-patatam, me quedo allà aturada, incapaç de continuar? per què quan diuen "lo coneixement", o apareixen paraules "espirituals", o qualsevol expressió que em costa de llegir o d'escoltar, o parlen d'encaminar-se per a arribar allà on volen arribar, de seguida em surt pensar que no, que jo no vull anar enlloc, que per què això i per què allò altre, per què se'm claven los ulls i els pensaments, o se'm perden, com fugint d'aquelles paraules i d'aquelles altres idees, com no permetent al meu cervell obrir cap escletxa per a senzillament continuar llegint o respirant? per què em costa tant?
(buai... preguntes més fàcils hi ha i tampoc les contestes)
en terra, un munt de cassets:
en un costat, tot de cintes aparentment "verges" però plenes de no sé quines músiques, sense cap rastre de res... vés i escolta-les una a una per a saber què hi ha... ("a la recerca de la jota perduda")
en una renglera... parelles de capses i de cintes de casset, com mitges taronges, senceres.
en una altra renglera... mitges taronges, buides.
en un munt desordenat... sucs variats.
a la tauleta, al costat del llit, la vida d'un cantador nascut al montsià, josep guarch ferré, "lo teixidor". la vida seua? les explicacions que en fa la glòria fandos, que no és ben bé la mateixa cosa, perquè una vida no és abarcable enlloc, ni vivint-la ho és, i tampoc és "solament" això, perquè la glòria escriu des de la seua pròpia perspectiva, i es fixa en dos gats "asseguts al capó del cotxe, buscant l'escalfor del motor", i en les oques, i en un cactus "de color verd molt fosc", i aprèn de la cinta, la companya del teixidor, que "aquella planta s'anomena muntanya de montserrat", per la seua forma, "coberta de punxes que són verinoses"... i li explica que un dia va caure-hi, i que va haver d'anar a urgències...
i em quedo distreta mirant una foto en blanc i negre de "la rondalla dels flarets", o fotos del teixidor cantant acompanyat amb la rondalla en un restaurant a la ràpita, o en un bar, o en una església, o al costat del seu nét, o a la taula de casa, amb la seua família... i altres.
la sara es desperta... diu que li fa mal la panxa. anem al vàter... un riuet i no li surt res més. torna a gitar-se... li poso una mà a la panxeta, li dic que fent moviments suaus una mica en cercle... però em diu que no, que no li toque la panxa. i es tira un pet. també quan eren petits i havien de fer el "rotet", algú em va dir que petits cercles a l'esquena podien ajudar a fer-lo sortir. i als budells, amb l'aire, potser passa el mateix, que si l'acompanyes una mica, en cercles, pot acabar sortint... però... clar... si et fa mal la panxa... jo tampoc voldria cap caricieta. només adormir-me i que el mal me passés.
però... núria... també amb la "voluntat perduda" o amb lo "mal-estar" dins la "salut" (o la salut dins lo mal-estar, com vulgues, va), potser et molesta intentar fer-te cercles a la panxa, o a l'esquena, o als ulls, o al cervell... però igualment ne fas, de cercles... pos si te'n fumes quinze, ja no són trenta; i si ordenes les cintes, pos no les xafaràs; i si trobes una jota, pos xalaràs; i si poguesses llegir sense quedar-te clavada... pos podries llegir sense quedar-te clavada; i si la sara es tira un pet que li molesta dins la panxa, pos dormirà més a gust; i si l'aicard demà se'n va... pos l'enyorarem... i li anirà de conya.
"la foule"
22 maig 2009
21 maig 2009
"overgrown path"
divendres, després de dixar l'aicard amb lo iaio i la sara amb son pare, tornava en cotxe per la carretera de la carroba, entre amposta i tortosa.
a la ràdio sonava la música d'una orquestra... polonesa, me sembla.
ara, m'he trobat anant a buscar el final d'una pel·lícula... potser per la barreja d'un record que em va venir a la memòria, mentre conduïa, d'un accident de cotxe a la carroba, on van morir dos amics d'un noi amb qui vaig sortir fa uns quants anys, quan eren molt joves, als quals mai vaig conèixer més enllà del sentiment que ell me transmetia, i aquella música clàssica i desconeguda, sense lletres.
he trobat una pàgina a internet amb trossets de música d'aquella pel·lícula...
http://www.emusic.com/album/Various-Artists-Fantasy-The-Unbearable-Lightness-Of-Being-MP3-Download/10586264.html
després, buscant ivan klansky, ivan moravec, o algun "overgrown path", m'he trobat amb esta música... i amb esta imatge, tan quieta.
monocromo 01 - "on an overgrown path"
música: leoš janáček
pintura: federico federici, 1996
http://leserpent.wordpress.com/
a la ràdio sonava la música d'una orquestra... polonesa, me sembla.
ara, m'he trobat anant a buscar el final d'una pel·lícula... potser per la barreja d'un record que em va venir a la memòria, mentre conduïa, d'un accident de cotxe a la carroba, on van morir dos amics d'un noi amb qui vaig sortir fa uns quants anys, quan eren molt joves, als quals mai vaig conèixer més enllà del sentiment que ell me transmetia, i aquella música clàssica i desconeguda, sense lletres.
he trobat una pàgina a internet amb trossets de música d'aquella pel·lícula...
http://www.emusic.com/album/Various-Artists-Fantasy-The-Unbearable-Lightness-Of-Being-MP3-Download/10586264.html
després, buscant ivan klansky, ivan moravec, o algun "overgrown path", m'he trobat amb esta música... i amb esta imatge, tan quieta.
monocromo 01 - "on an overgrown path"
música: leoš janáček
pintura: federico federici, 1996
http://leserpent.wordpress.com/
16 maig 2009
venia de llegir un post de "seqüeles"... (provisionals? o saragatona...)
reflexions d'un partit barça-athletic, o athletic-barça, on los dos equips i els seus seguidors jugaven amb la il·lusió de guanyar "la copa del rey", del rei d'espanya. reflexions d'un partit i de la seua difusió a diferents mitjans de comunicació.
vaig entrar en un enllaç... i vaig mirar els dos vídeos que hi havia. segons diuen, són "versions" completament diferents i retraten "realitats confrontades", radicalment distintes.
també vaig vore un vídeo a l'acabament (o continuació) de les "seqüeles"... recordo, sobre tot, l'aparició i la constància d'unes explosions, avançant lentament (al matí, a la ràdio, en un programa en què parlaven sobre l'ús de les armes, havia sentit algú dient que qui en porta és perquè té temor d'alguna cosa), i persones en un carrer, arramblant-se a tocar dels edificis...
quan aquell vídeo arribava al final, me va sorprendre haver-lo vist sencer i no haver-lo aturat abans.
no vaig poder reaccionar de cap manera. no vaig saber entendre, i no ho sé encara, què penso de tot això, d'aquelles coses escrites, d'aquelles imatges reproduïdes, d'aquells crits, d'aquelles explosions armades, d'aquelles persones arramblades...
vaig pensar, "collins! què poquet sento dins meu la paraula "país" en qualsevol idioma"...
me'n vaig recordar de l'alegria de l'aicard, de com s'emociona amb lo futbol, del gustet que té el iaio de compartir amb ell esta il·lusió, de les cares dels jugadors i de les persones que miraven aquell partit... vaig pensar en los entrenaments, en les declaracions que fa guardiola... en comentaris que fan clients i companys a la feina, quan parlen de l'equip del campredó, o del tortosa... en la porra que fan i com xalen inventant possibles resultats...
i què poquet entenc lo significat de "país"... o d'"esta terra"... què poquet me sento d'una terra, d'una altra, "de la terra"... fins i tot lo planeta terra se'm fa estrany...
anit, incapaç de raonar res, vaig posar-me a escoltar john mayall...
de seguida, una cançó: "country road"... i ben a prop, "so many roads"...
me vaig quedar atrapada entre "country" i "so many roads"... pensant què deuen imaginar qui somien en un "país"...
a vegades tinc la impressió que parlen com si hi hagués "una fantasia de país" (i n'hi ha tantes, i tan diferents...), "sentida", "viscuda", "somiada"... com si només amb la paraula "país" o "independència" (o amb partides pressupostàries) tot se resolgués... i esta impressió em fa dubtar fins a quin punt este desig de fer realitat "una fantasia" és, sobre tot, desig per desitjar, i rebot contra vivències i percepcions de "la realitat", o, més enllà, voluntat de resoldre problemes i de procurar una vida agradable per a tothom.
tenen los somnis o les fantasies fronteres? ne tenen los sentiments, les vivències, les reflexions...? ne tenim, les persones?
me vaig quedar amb aquelles dos cançons... amb la confusió de "country", que pot ser "país", però també camp, o música... i tantes "many roads"...
només avui he pogut dixar als camins les cançons, sense dir res de l'itinerari que m'havia portat a escoltar-les...
fa dies que tinc una dèria: les cançons del canalero.
i no podria parlar de què significa per a mi, què penso quan l'escolto, què sento... com podria relacionar-se el carinyo que li tinc amb "la terra"... lo riu... amb algun "natros"...
m'agrada i au.
esta tarde, he portat un casset que tinc amb cançons d'ell a l'acadèmic, on li donaran a un noi que transformarà la cinta en algun altre format, per a que pugue ser escoltada a l'ordinador.
la cinta cada dia està més velleta... comença a accelerar-se a trossets i pot fer-se malbé en qualsevol moment. no m'agradaria que això passés.
després, entro a un parell de botigues de música...
busco el carles dénia... però no hi és. pregunto pel canalero... i tampoc.
al taulell d'una de les botigues, una caixa plena de cedés...
"la batalla de la memòria"...?
un cedé amb la banda sonora d'una pel·lícula de mario pons múria, amb quico el célio, el noi i el mut de ferreries.
li pregunto al noi del taulell si ha vist la pel·lícula i em diu que no... "me sembla que és com un documental"...
ara, a casa, he començat a escoltar...
abans de res... la remor de l'ebre...
trenta-cinc segons que m'agrada allargar i allargar...
després, ai, carmela! / primera notícia / sense encara haver viscut (cant de batre)...
marxaven com a bales / jota espaïada...
tot tremolava...
si algun dia em vols escriure...
la vinya i la terra ja donen el que han de donar ...
corbera, vella corbera / los nens conten al joc lo que els vells diuen al foc...
la vall de l'ebre / demanaven aigua / aveam qui va a buscar aigua...
ens maten com a conills / si algun dia em vols escriure (versió instrumental)...
desig de que tot acabe...
escolta la teua gent / això és la casa de tots / ai, carmela! (versió instrumental)...
la vall de l'ebre
lo riu... és allò que naix i desemboca al mar, no?
i la terra...?
no ho sé.
entro aquí buscant algun trosset d'aquella "batalla de la memòria"...
i em trobo amb això:
"la batalla de la memòria"
"potser era esta hora o així...
baixen cinc avions... i no sabies ni com eren uns ni com eren los altres"
reflexions d'un partit barça-athletic, o athletic-barça, on los dos equips i els seus seguidors jugaven amb la il·lusió de guanyar "la copa del rey", del rei d'espanya. reflexions d'un partit i de la seua difusió a diferents mitjans de comunicació.
vaig entrar en un enllaç... i vaig mirar els dos vídeos que hi havia. segons diuen, són "versions" completament diferents i retraten "realitats confrontades", radicalment distintes.
també vaig vore un vídeo a l'acabament (o continuació) de les "seqüeles"... recordo, sobre tot, l'aparició i la constància d'unes explosions, avançant lentament (al matí, a la ràdio, en un programa en què parlaven sobre l'ús de les armes, havia sentit algú dient que qui en porta és perquè té temor d'alguna cosa), i persones en un carrer, arramblant-se a tocar dels edificis...
quan aquell vídeo arribava al final, me va sorprendre haver-lo vist sencer i no haver-lo aturat abans.
no vaig poder reaccionar de cap manera. no vaig saber entendre, i no ho sé encara, què penso de tot això, d'aquelles coses escrites, d'aquelles imatges reproduïdes, d'aquells crits, d'aquelles explosions armades, d'aquelles persones arramblades...
vaig pensar, "collins! què poquet sento dins meu la paraula "país" en qualsevol idioma"...
me'n vaig recordar de l'alegria de l'aicard, de com s'emociona amb lo futbol, del gustet que té el iaio de compartir amb ell esta il·lusió, de les cares dels jugadors i de les persones que miraven aquell partit... vaig pensar en los entrenaments, en les declaracions que fa guardiola... en comentaris que fan clients i companys a la feina, quan parlen de l'equip del campredó, o del tortosa... en la porra que fan i com xalen inventant possibles resultats...
i què poquet entenc lo significat de "país"... o d'"esta terra"... què poquet me sento d'una terra, d'una altra, "de la terra"... fins i tot lo planeta terra se'm fa estrany...
anit, incapaç de raonar res, vaig posar-me a escoltar john mayall...
de seguida, una cançó: "country road"... i ben a prop, "so many roads"...
me vaig quedar atrapada entre "country" i "so many roads"... pensant què deuen imaginar qui somien en un "país"...
a vegades tinc la impressió que parlen com si hi hagués "una fantasia de país" (i n'hi ha tantes, i tan diferents...), "sentida", "viscuda", "somiada"... com si només amb la paraula "país" o "independència" (o amb partides pressupostàries) tot se resolgués... i esta impressió em fa dubtar fins a quin punt este desig de fer realitat "una fantasia" és, sobre tot, desig per desitjar, i rebot contra vivències i percepcions de "la realitat", o, més enllà, voluntat de resoldre problemes i de procurar una vida agradable per a tothom.
tenen los somnis o les fantasies fronteres? ne tenen los sentiments, les vivències, les reflexions...? ne tenim, les persones?
me vaig quedar amb aquelles dos cançons... amb la confusió de "country", que pot ser "país", però també camp, o música... i tantes "many roads"...
només avui he pogut dixar als camins les cançons, sense dir res de l'itinerari que m'havia portat a escoltar-les...
fa dies que tinc una dèria: les cançons del canalero.
i no podria parlar de què significa per a mi, què penso quan l'escolto, què sento... com podria relacionar-se el carinyo que li tinc amb "la terra"... lo riu... amb algun "natros"...
m'agrada i au.
esta tarde, he portat un casset que tinc amb cançons d'ell a l'acadèmic, on li donaran a un noi que transformarà la cinta en algun altre format, per a que pugue ser escoltada a l'ordinador.
la cinta cada dia està més velleta... comença a accelerar-se a trossets i pot fer-se malbé en qualsevol moment. no m'agradaria que això passés.
després, entro a un parell de botigues de música...
busco el carles dénia... però no hi és. pregunto pel canalero... i tampoc.
al taulell d'una de les botigues, una caixa plena de cedés...
"la batalla de la memòria"...?
un cedé amb la banda sonora d'una pel·lícula de mario pons múria, amb quico el célio, el noi i el mut de ferreries.
li pregunto al noi del taulell si ha vist la pel·lícula i em diu que no... "me sembla que és com un documental"...
ara, a casa, he començat a escoltar...
abans de res... la remor de l'ebre...
trenta-cinc segons que m'agrada allargar i allargar...
després, ai, carmela! / primera notícia / sense encara haver viscut (cant de batre)...
marxaven com a bales / jota espaïada...
tot tremolava...
si algun dia em vols escriure...
la vinya i la terra ja donen el que han de donar ...
corbera, vella corbera / los nens conten al joc lo que els vells diuen al foc...
la vall de l'ebre / demanaven aigua / aveam qui va a buscar aigua...
ens maten com a conills / si algun dia em vols escriure (versió instrumental)...
desig de que tot acabe...
escolta la teua gent / això és la casa de tots / ai, carmela! (versió instrumental)...
la vall de l'ebre
lo riu... és allò que naix i desemboca al mar, no?
i la terra...?
no ho sé.
entro aquí buscant algun trosset d'aquella "batalla de la memòria"...
i em trobo amb això:
"la batalla de la memòria"
"potser era esta hora o així...
baixen cinc avions... i no sabies ni com eren uns ni com eren los altres"
15 maig 2009
14 maig 2009
després del partit, l'aicard, feliç, se n'ha anat al llit. la sara ja dormia.
no tenia gens de ganes de posar-me a treballar.
he entrat a una pàgina de vídeos "porno"... i m'he tirat dos hores mirant i escoltant trossets de sexe en tres, dos minuts, vint segons... alguns, ni s'obrien. molts ja me'ls sé de memòria.
no han sigut hores d'excitació intensa... més aviat, dos hores de desídia amb masturbacions intermitents i altres moments de pensar "va, tanca i posa't a fer... o vés a dormir...", sense acabar de tancar ni de posar-me a fer ni d'anar-me'n a dormir, com les persones que miren la tele i van canviant de canal sense quedar amorrades completament a res en concret però sí a la pantalla, tranquil·lament avorrides, dixant passar el temps... notant-me humida i acariciant-me de tant en tant, i al mateix temps amb la sensació que cap vídeo m'entusiasmava gaire, que tots s'assemblen bastant, amb alguna extravagància esporàdica, com la noia xupant-li la polla a un cavall...
però, a pesar del poc entusiasme, prou bé. dones fent-se carícies, llepant-se, masturbant-se mútuament... algunes, penetrant-se... mirant-se... homes dixant-se fer, amb la cigala dura i empalmada, o adormida i a poc a poc creixent, rebent carícies amb la llengua, amb les dents, amb les mans... saliveres, sucs i llet regalimant... parelles follant-se... algunes fins i tot sembla que estimant-se... amb molt de desig, amb moltes ganes... trios i orgies, o un home o una dona en solitud, no en miro gaires... m'excita més la relació entre dos persones...
i imaginava com persones que estimo i que desitjo també poden trobar-se a vegades davant d'una pantalla... i com deuen sentir-se, què deuen fer... però no m'entretinc gairebé en estes imaginacions... són pensaments com imatges fugaces... i me'n vaig, i torno a la meua individual intimitat.
hi ha xats, web-cams... jo hi he estat, ho he disfrutat, però ja fa molt de temps que no entro a cap xat i que no utilitzo tampoc la web-cam.
masturbar-me... sí que m'agrada. i em va a temporades... passo dies i nits sense fer-ho... i altres dies i nits que sento com rampells d'excitació, de desig, de ganes.
i no em cal compartir-ho cada vegada... sovint ne tinc prou amb un ratet de "mmmmmmmmm... va....... com m'agrada", i el ratet pot durar un parell d'hores, amb més o menys entusiasme, o minuts, o uns pocs segons i au. de fet, hi ha masturbacions que són com anar a beure un got d'aigua i ja està, emocions instantànies que de seguida es deslliguen i em tornen al contacte amb qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.
hi ha moments que el desig de plaer, de sexe, l'atracció, l'excitació... també els sentiments amorosos, l'afecte... les alegries... la tristesa... la comunicació... l'aïllament... les fantasies... la reflexió... la conversa... la música... el silenci... les coses que expliquen... notícies... lectures... coses que passen al meu voltant o coses que sento dins meu... tot, hi ha moments que m'arriba i és com si sencera m'omplís d'aquelles sensacions, com inundacions... o desbordaments...
hi ha altres moments en què les mateixes situacions, o circumstàncies, o estímuls, en canvi, m'arriben amb més serenitat... i la relació entre jo i el món, o entre el món i jo, és més suau... com si la terra s'omplís d'aigua però sense inundar-se del tot o desbordar-se, filtrant-se...
i també hi ha moments en què qualsevol emoció o pensament m'arriba... i és com si passés de llarg.
me sorprèn que la vida sigue sempre la mateixa i que pugue variar tant la nostra experiència d'ella, la nostra forma de viure-la, de sentir-la...
no tenia gens de ganes de posar-me a treballar.
he entrat a una pàgina de vídeos "porno"... i m'he tirat dos hores mirant i escoltant trossets de sexe en tres, dos minuts, vint segons... alguns, ni s'obrien. molts ja me'ls sé de memòria.
no han sigut hores d'excitació intensa... més aviat, dos hores de desídia amb masturbacions intermitents i altres moments de pensar "va, tanca i posa't a fer... o vés a dormir...", sense acabar de tancar ni de posar-me a fer ni d'anar-me'n a dormir, com les persones que miren la tele i van canviant de canal sense quedar amorrades completament a res en concret però sí a la pantalla, tranquil·lament avorrides, dixant passar el temps... notant-me humida i acariciant-me de tant en tant, i al mateix temps amb la sensació que cap vídeo m'entusiasmava gaire, que tots s'assemblen bastant, amb alguna extravagància esporàdica, com la noia xupant-li la polla a un cavall...
però, a pesar del poc entusiasme, prou bé. dones fent-se carícies, llepant-se, masturbant-se mútuament... algunes, penetrant-se... mirant-se... homes dixant-se fer, amb la cigala dura i empalmada, o adormida i a poc a poc creixent, rebent carícies amb la llengua, amb les dents, amb les mans... saliveres, sucs i llet regalimant... parelles follant-se... algunes fins i tot sembla que estimant-se... amb molt de desig, amb moltes ganes... trios i orgies, o un home o una dona en solitud, no en miro gaires... m'excita més la relació entre dos persones...
i imaginava com persones que estimo i que desitjo també poden trobar-se a vegades davant d'una pantalla... i com deuen sentir-se, què deuen fer... però no m'entretinc gairebé en estes imaginacions... són pensaments com imatges fugaces... i me'n vaig, i torno a la meua individual intimitat.
hi ha xats, web-cams... jo hi he estat, ho he disfrutat, però ja fa molt de temps que no entro a cap xat i que no utilitzo tampoc la web-cam.
masturbar-me... sí que m'agrada. i em va a temporades... passo dies i nits sense fer-ho... i altres dies i nits que sento com rampells d'excitació, de desig, de ganes.
i no em cal compartir-ho cada vegada... sovint ne tinc prou amb un ratet de "mmmmmmmmm... va....... com m'agrada", i el ratet pot durar un parell d'hores, amb més o menys entusiasme, o minuts, o uns pocs segons i au. de fet, hi ha masturbacions que són com anar a beure un got d'aigua i ja està, emocions instantànies que de seguida es deslliguen i em tornen al contacte amb qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.
hi ha moments que el desig de plaer, de sexe, l'atracció, l'excitació... també els sentiments amorosos, l'afecte... les alegries... la tristesa... la comunicació... l'aïllament... les fantasies... la reflexió... la conversa... la música... el silenci... les coses que expliquen... notícies... lectures... coses que passen al meu voltant o coses que sento dins meu... tot, hi ha moments que m'arriba i és com si sencera m'omplís d'aquelles sensacions, com inundacions... o desbordaments...
hi ha altres moments en què les mateixes situacions, o circumstàncies, o estímuls, en canvi, m'arriben amb més serenitat... i la relació entre jo i el món, o entre el món i jo, és més suau... com si la terra s'omplís d'aigua però sense inundar-se del tot o desbordar-se, filtrant-se...
i també hi ha moments en què qualsevol emoció o pensament m'arriba... i és com si passés de llarg.
me sorprèn que la vida sigue sempre la mateixa i que pugue variar tant la nostra experiència d'ella, la nostra forma de viure-la, de sentir-la...
12 maig 2009
a mi també em passa que a vegades se m'engega este altre canal de les ganes de comunicació... i m'embalo a comunicar-me... i escoltaria la vida llargament, la d'una persona amiga, la d'una altra, i una altra...
però de seguida se'm torna a tancar este canal, i em sento sobrepassada per tantes coses quotidianes...
este matí mateix, a la feina... hi ha tantes coses pendents de fer, tantes! i mentre intento fer-ne una, me'n demanen una altra, o m'adono que n'hauria d'haver fet abans una altra, o deu, i sona el telèfon, i entra un client, i un company me pregunta alguna cosa, o em diu "tens un moment? hauríem de fer això", o allò altre...
i, mentre arreglo una factura amb lo client al davant, me truca el mestre de l'aicard per a preguntar-me per què no va fer els deures ahir ni el cap de setmana.
"ahir, quan vaig arribar a casa, ell ja estava al llit, molt refredat; i el cap de setmana... dissabte vam estar al zoo tot lo dia i vam arribar tard a casa, i diumenge... sí que els hauríem pogut fer, però van anar passant les hores i després va arribar el futbol... i ja no els vam fer"...
atabalada amb la factura i el client, li dic al mestre que avui els farem, li pregunto si trucava per alguna altra cosa... me diu que no, li he de penjar; acabo d'arreglar la factura, pago al client l'abonament que li he de pagar... i vaig a refugiar-me un moment al racó de la cafetera... i començo a plorar.
i penso que no puc, que no puc més... que necessito més temps, no, sobre tot, aprendre a organitzar-me... que no en sé, que no me'n surto... i contínuament se m'acumula la feina, a casa, amb l'aicard i amb la sara, al despatx, amb les relacions personals...
i cada vegada que em sento així, penso tot lo temps i l'energia que dedico a estar davant l'ordinador... i em ve una urgent necessitat d'allunyar-me'n... provisionalment... i portar-me feina a casa, perquè a la feina puc treball però no trobo forats per a pensar com he de treballar, per a intentar organitzar-me...
sé que necessito moments d'esbarjo, de "desconnectar"... però també necessito moltíssim que casa meua no sigue tan caòtica com jo, que l'aicard pugue fer els deures, que la feina no sigue un himalaia i un altre i un altre...
la setmana passada, me vaig quedar molts dies a la feina al migdia, i en un parell d'hores, sola, tranquil·la, podia avançar més que en tot un matí.
avui també ho hauria hagut de fer... però la petita explosió al racó de la cafetera m'ha fet pensar, "avui, no, núria; però demà sí, i dóna't una mica de temps, però de veritat, dóna-te'l"...
surto d'allà, entro al cotxe... quina cançó tan preciosa...! i tan trista... qui la canta? antonio vega? "ay, amor..." i què diuen? que s'ha mort?
buah... quina plorera...
arribo a casa... entro a internet... era una cançó de serrat...
si entro aquí, l'infinit se multiplica... i me desbordo encara més.
no puc...
faré una pausa.
i estic bé, de veritat, prou bé per a vore que estic a la vora del precipici... i que no puc caure.
m'embalo, m'embalo... però l'aicard ha de fer els deures, collons.
esteu tots en bones mans... sort d'això. i jo necessito les meues.
quin descans, l'antonio vega... quina tristesa, però quin descans, coquets.
ei... mos tornarem a vore, aviat. ara... necessito tornar a procurar fer una pausa.
però de seguida se'm torna a tancar este canal, i em sento sobrepassada per tantes coses quotidianes...
este matí mateix, a la feina... hi ha tantes coses pendents de fer, tantes! i mentre intento fer-ne una, me'n demanen una altra, o m'adono que n'hauria d'haver fet abans una altra, o deu, i sona el telèfon, i entra un client, i un company me pregunta alguna cosa, o em diu "tens un moment? hauríem de fer això", o allò altre...
i, mentre arreglo una factura amb lo client al davant, me truca el mestre de l'aicard per a preguntar-me per què no va fer els deures ahir ni el cap de setmana.
"ahir, quan vaig arribar a casa, ell ja estava al llit, molt refredat; i el cap de setmana... dissabte vam estar al zoo tot lo dia i vam arribar tard a casa, i diumenge... sí que els hauríem pogut fer, però van anar passant les hores i després va arribar el futbol... i ja no els vam fer"...
atabalada amb la factura i el client, li dic al mestre que avui els farem, li pregunto si trucava per alguna altra cosa... me diu que no, li he de penjar; acabo d'arreglar la factura, pago al client l'abonament que li he de pagar... i vaig a refugiar-me un moment al racó de la cafetera... i començo a plorar.
i penso que no puc, que no puc més... que necessito més temps, no, sobre tot, aprendre a organitzar-me... que no en sé, que no me'n surto... i contínuament se m'acumula la feina, a casa, amb l'aicard i amb la sara, al despatx, amb les relacions personals...
i cada vegada que em sento així, penso tot lo temps i l'energia que dedico a estar davant l'ordinador... i em ve una urgent necessitat d'allunyar-me'n... provisionalment... i portar-me feina a casa, perquè a la feina puc treball però no trobo forats per a pensar com he de treballar, per a intentar organitzar-me...
sé que necessito moments d'esbarjo, de "desconnectar"... però també necessito moltíssim que casa meua no sigue tan caòtica com jo, que l'aicard pugue fer els deures, que la feina no sigue un himalaia i un altre i un altre...
la setmana passada, me vaig quedar molts dies a la feina al migdia, i en un parell d'hores, sola, tranquil·la, podia avançar més que en tot un matí.
avui també ho hauria hagut de fer... però la petita explosió al racó de la cafetera m'ha fet pensar, "avui, no, núria; però demà sí, i dóna't una mica de temps, però de veritat, dóna-te'l"...
surto d'allà, entro al cotxe... quina cançó tan preciosa...! i tan trista... qui la canta? antonio vega? "ay, amor..." i què diuen? que s'ha mort?
buah... quina plorera...
arribo a casa... entro a internet... era una cançó de serrat...
si entro aquí, l'infinit se multiplica... i me desbordo encara més.
no puc...
faré una pausa.
i estic bé, de veritat, prou bé per a vore que estic a la vora del precipici... i que no puc caure.
m'embalo, m'embalo... però l'aicard ha de fer els deures, collons.
esteu tots en bones mans... sort d'això. i jo necessito les meues.
quin descans, l'antonio vega... quina tristesa, però quin descans, coquets.
ei... mos tornarem a vore, aviat. ara... necessito tornar a procurar fer una pausa.
11 maig 2009
de quadrícules al cervell... i a les entranyes
un professor de didàctica de la matemàtica:
"agafeu un paper...
ara, doblegueu-lo per la meitat;
i torneu a doblegar-lo per la meitat;
escriviu al paper una paraula"... (ara no recordo si va dir "una paraula" o "el vostre nom" o "la data"...)
tothom havíem doblegat lo full de la mateixa manera, la primera vegada i també la segona vegada; i no estic segura si tothom o gairebé tothom vam escriure la paraula en un racó, a dalt, a l'esquerra.
eren papers en blanc. hauríem pogut doblegar-los "de qualsevol manera"... o escriure-hi arreu... ell no va dir que hagués de ser en un racó a dalt i a l'esquerra, ni en línia recta...
amb aquell exercici, lo mestre mos va parlar de la quadrícula del nostre pensament.
un altre exercici...
"situeu en un plànol el lloc on viviu... i ara penseu en els recorreguts que feu habitualment... també en altres recorreguts que heu pogut fer, des de casa vostra..."
va ser per a mi molt sorprenent vore que hi havia carrers, places, molt a prop de casa on mai havia estat; observar la forma d'aquells recorreguts "coneguts", quotidians, amb un contorn que perfilava una mena de frontera més enllà de la qual me sentia perduda, necessitada d'un mapa, d'alguna "quadrícula" on orientar-me.
carrer valència, entre castillejos i padilla: casa;
cartagena, dos de maig: metro i encants;
mallorca, provença: família;
rosselló, còrsega: hospital de sant pau;
més enllà, ignorància total.
tornant a valència, fins a meridiana: metro, clot;
més enllà, ignorància.
carrer valència, entre castillejos i padilla: casa;
padilla: supermercat dia;
mallorca: autobús;
provença, lepant, marina: sagrada família, plaça gaudí, passeig, llac... metro sagrada família, continuació subterrània;
i més enllà? ignorància.
valència, entre castillejos i padilla: casa;
valència, valència, valència, baixant a aragó, per un carrer o per un altre, fins al passeig de sant joan: bona passejada, cada vegada intentant memoritzar els noms perpendiculars, i cada vegada oblidant-me'n;
un trosset més, abans d'arribar al passeig de gràcia: institut italià, dos tardes;
un poquet més, passeig de gràcia: metro, renfe... fins a tortosa.
més enllà d'este contorn, entre valència i aragó, més a prop de casa, fins a mallorca, provença, màxim rosselló, entre passeig de gràcia i clot, necessitava un mapa, o no tenir por de perdre'm, que també m'agradava.
quan vivia a vila i vilà: paral·lel, carrer del carme, nou de la rambla, ronda sant pau, mercat de sant antoni... sobre tot, anar passejant per qualsevol carrer de sant pau en avall, o pel barri del raval, fins arribar a la rambla, no, a les rambles.
metro paral·lel.
de vila i vilà a montjuïc, perduda total;
amunt, poble sec, plaça d'espanya, font màgica...
algun teatre, molt poques vegades;
dansa al grec, una sola vegada, amb gavines i la veu de la maria del mar bonet;
una nit de concert, el último de la fila, i una altra, albert pla.
poca vida nocturna. moltes campanes.
alguna escapada al parc güell, al parc de la ciutadella, al parc del laberint...
algunes, a la barceloneta.
i anar caminant des de vila i vilà fins al casc antic. carrerons i placetes del centre que no sé ni com se diuen... fins a via laietana... princesa... i carrer comerç. vocals, consonants, síl·labes directes, inverses, travades... mirades concentrades, plenes d'afecte, llapis en una mà, una goma a l'altra...
església de santa maria: casa manolo;
mercat de santa caterina: casa l'amic òscar, de qui fa uns quants anys que no en sé res.
de tant en tant, cine al verdi, o al casablanca, moltes vegades sense saber quina pel·lícula voríem... i sempre mos agradaven. ho enyoro...
ara... tortosa. i si em parlen de freginals, o de rasquera, me sembla el japó. també necessito mapes per a orientar-me.
un client dóna una adreça... "carrer virgínia". "carrer virgínia"? deu voler dir on hi ha "l'hostal virgínia"? com se diu, aquell carrer?
...
"agafeu un paper...
ara, doblegueu-lo per la meitat;
i torneu a doblegar-lo per la meitat;
escriviu al paper una paraula"... (ara no recordo si va dir "una paraula" o "el vostre nom" o "la data"...)
tothom havíem doblegat lo full de la mateixa manera, la primera vegada i també la segona vegada; i no estic segura si tothom o gairebé tothom vam escriure la paraula en un racó, a dalt, a l'esquerra.
eren papers en blanc. hauríem pogut doblegar-los "de qualsevol manera"... o escriure-hi arreu... ell no va dir que hagués de ser en un racó a dalt i a l'esquerra, ni en línia recta...
amb aquell exercici, lo mestre mos va parlar de la quadrícula del nostre pensament.
un altre exercici...
"situeu en un plànol el lloc on viviu... i ara penseu en els recorreguts que feu habitualment... també en altres recorreguts que heu pogut fer, des de casa vostra..."
va ser per a mi molt sorprenent vore que hi havia carrers, places, molt a prop de casa on mai havia estat; observar la forma d'aquells recorreguts "coneguts", quotidians, amb un contorn que perfilava una mena de frontera més enllà de la qual me sentia perduda, necessitada d'un mapa, d'alguna "quadrícula" on orientar-me.
carrer valència, entre castillejos i padilla: casa;
cartagena, dos de maig: metro i encants;
mallorca, provença: família;
rosselló, còrsega: hospital de sant pau;
més enllà, ignorància total.
tornant a valència, fins a meridiana: metro, clot;
més enllà, ignorància.
carrer valència, entre castillejos i padilla: casa;
padilla: supermercat dia;
mallorca: autobús;
provença, lepant, marina: sagrada família, plaça gaudí, passeig, llac... metro sagrada família, continuació subterrània;
i més enllà? ignorància.
valència, entre castillejos i padilla: casa;
valència, valència, valència, baixant a aragó, per un carrer o per un altre, fins al passeig de sant joan: bona passejada, cada vegada intentant memoritzar els noms perpendiculars, i cada vegada oblidant-me'n;
un trosset més, abans d'arribar al passeig de gràcia: institut italià, dos tardes;
un poquet més, passeig de gràcia: metro, renfe... fins a tortosa.
més enllà d'este contorn, entre valència i aragó, més a prop de casa, fins a mallorca, provença, màxim rosselló, entre passeig de gràcia i clot, necessitava un mapa, o no tenir por de perdre'm, que també m'agradava.
quan vivia a vila i vilà: paral·lel, carrer del carme, nou de la rambla, ronda sant pau, mercat de sant antoni... sobre tot, anar passejant per qualsevol carrer de sant pau en avall, o pel barri del raval, fins arribar a la rambla, no, a les rambles.
metro paral·lel.
de vila i vilà a montjuïc, perduda total;
amunt, poble sec, plaça d'espanya, font màgica...
algun teatre, molt poques vegades;
dansa al grec, una sola vegada, amb gavines i la veu de la maria del mar bonet;
una nit de concert, el último de la fila, i una altra, albert pla.
poca vida nocturna. moltes campanes.
alguna escapada al parc güell, al parc de la ciutadella, al parc del laberint...
algunes, a la barceloneta.
i anar caminant des de vila i vilà fins al casc antic. carrerons i placetes del centre que no sé ni com se diuen... fins a via laietana... princesa... i carrer comerç. vocals, consonants, síl·labes directes, inverses, travades... mirades concentrades, plenes d'afecte, llapis en una mà, una goma a l'altra...
església de santa maria: casa manolo;
mercat de santa caterina: casa l'amic òscar, de qui fa uns quants anys que no en sé res.
de tant en tant, cine al verdi, o al casablanca, moltes vegades sense saber quina pel·lícula voríem... i sempre mos agradaven. ho enyoro...
ara... tortosa. i si em parlen de freginals, o de rasquera, me sembla el japó. també necessito mapes per a orientar-me.
un client dóna una adreça... "carrer virgínia". "carrer virgínia"? deu voler dir on hi ha "l'hostal virgínia"? com se diu, aquell carrer?
...
expaintriment
la carme m'ha explicat com funcionen los colors al "paint".
jo només coneixia les petites caselles que apareixen a la pantalla principal, i ella m'ha obert los ventalls que hi ha entre el blanc i el negre i tota la gamma de colors, la possibilitat de degradar o d'intensificar cada instant.
tenia el dubte si amb l'ordinador era possible posar un color i al damunt posar-ne un altre, fer barreges...
encara no tinc gaire clar si és possible fer-ho, si permet "fer pastetes", o si aquí a dins cada puceta ha de ser una combinació exacta d'uns i de zeros. és possible demanar-li a l'ordinador 101 i allà mateix dir-li també 010, per exemple?
imagino que deu ser un món tan complexe que de seguida em podria perdre amb qualsevol explicació.
obro una pantalla en blanc, los ventalls de color... i la quadrícula del meu cervell me porta a agafar-me a una línia negra que comença a dibuixar ondulacions i a tancar-les per a després omplir-les de diferents tonalitats de rosa... entre el blanc i el negre.
encara he de pair que entre el blanc i el negre poguéssem trobar totes les altres combinacions... i el moviment dels colors d'un costat a un altre... m'entren ganes de desplaçar el ratolí en diagonal, o de qualsevol altra manera...
i m'acaba sortint un dibuix com aquells que apareixien als marges dels apunts de qualsevol assignatura en moments de distracció.
jo només coneixia les petites caselles que apareixen a la pantalla principal, i ella m'ha obert los ventalls que hi ha entre el blanc i el negre i tota la gamma de colors, la possibilitat de degradar o d'intensificar cada instant.
tenia el dubte si amb l'ordinador era possible posar un color i al damunt posar-ne un altre, fer barreges...
encara no tinc gaire clar si és possible fer-ho, si permet "fer pastetes", o si aquí a dins cada puceta ha de ser una combinació exacta d'uns i de zeros. és possible demanar-li a l'ordinador 101 i allà mateix dir-li també 010, per exemple?
imagino que deu ser un món tan complexe que de seguida em podria perdre amb qualsevol explicació.
obro una pantalla en blanc, los ventalls de color... i la quadrícula del meu cervell me porta a agafar-me a una línia negra que comença a dibuixar ondulacions i a tancar-les per a després omplir-les de diferents tonalitats de rosa... entre el blanc i el negre.
encara he de pair que entre el blanc i el negre poguéssem trobar totes les altres combinacions... i el moviment dels colors d'un costat a un altre... m'entren ganes de desplaçar el ratolí en diagonal, o de qualsevol altra manera...
i m'acaba sortint un dibuix com aquells que apareixien als marges dels apunts de qualsevol assignatura en moments de distracció.
10 maig 2009
de flors salvatges
després de llegir un escrit de la robadestiu on parlava d'una escarabat femella, me va venir al cap la paraula "escaramujo"... que no és un escarabat sinó el fruit de la rosa silvestre, de color roig ataronjat, o morat fosc, o negre.
com deu ser "escaramujo" en català?
en una "ecoaldea" (http://www.ecoaldea.com/plmd/rosa-canina.htm) trobo les següents traduccions: roser salvatge, roser boscà, roser de marges, roser de pastor, roser bord, escanyavelles, despullabelitres, gavarrera, gavarnera, gardanes, gratacul, tapacul.
diuen que se'n pot fer melmelada, confitura, gelea...
que també podem menjar-lo cru, o crua (segons la paraula que volguéssem posar-li), pura vitamina c, traient-li les llavors...
que podem fer-ne infusions... sopa...
que pot prevenir infeccions d'orina i malalties respiratòries, càlculs biliars i renals... alleujar el mareig... atenuar el mal de cap...
que va bé per a les cagarrines, o diarrea, i que per això un dels seus noms és "tapacul".
que nodrix la pell...
i en algun lloc he llegit que se'n fa l'aigua de roses... però... aquí ja em perdo en la meua ignorància de la naturalesa... entre pètals de rosa i fruits de roser...
és lo roser salvatge diferent de la rosa? no és salvatge, la rosa? és de jardí, la rosa, i de bosc o de selva, el roser salvatge?
d'on surt, l'aigua de roses?
i encara continuo perdent-me, ara enmig de "rosa vera", de "roser romà", de "rosa d'alexandria" i de "rosa canina" (que potser és aquella primera que ja tenia tants de noms)...
http://www.botanical-online.com/medicinalsrosagallicacatala.htm
i en color rosa, amb tres exclamacions, "no menjar els fruits!!!"
de quina? de la rosa vera?
bon caram, tan facilet que sembla el color rosa... i resulta que també és complicat.
busco alguna fotografia del roser boscà...
i la cançó que em va venir al cap després de llegir l'escrit de la femella escarabat i després d'haver escoltat ara l'aigua de roses a la veu de la lila downs, tan a prop de la chavela vargas... i de la fanal blau.
com deu ser "escaramujo" en català?
en una "ecoaldea" (http://www.ecoaldea.com/plmd/rosa-canina.htm) trobo les següents traduccions: roser salvatge, roser boscà, roser de marges, roser de pastor, roser bord, escanyavelles, despullabelitres, gavarrera, gavarnera, gardanes, gratacul, tapacul.
diuen que se'n pot fer melmelada, confitura, gelea...
que també podem menjar-lo cru, o crua (segons la paraula que volguéssem posar-li), pura vitamina c, traient-li les llavors...
que podem fer-ne infusions... sopa...
que pot prevenir infeccions d'orina i malalties respiratòries, càlculs biliars i renals... alleujar el mareig... atenuar el mal de cap...
que va bé per a les cagarrines, o diarrea, i que per això un dels seus noms és "tapacul".
que nodrix la pell...
i en algun lloc he llegit que se'n fa l'aigua de roses... però... aquí ja em perdo en la meua ignorància de la naturalesa... entre pètals de rosa i fruits de roser...
és lo roser salvatge diferent de la rosa? no és salvatge, la rosa? és de jardí, la rosa, i de bosc o de selva, el roser salvatge?
d'on surt, l'aigua de roses?
i encara continuo perdent-me, ara enmig de "rosa vera", de "roser romà", de "rosa d'alexandria" i de "rosa canina" (que potser és aquella primera que ja tenia tants de noms)...
http://www.botanical-online.com/medicinalsrosagallicacatala.htm
i en color rosa, amb tres exclamacions, "no menjar els fruits!!!"
de quina? de la rosa vera?
bon caram, tan facilet que sembla el color rosa... i resulta que també és complicat.
busco alguna fotografia del roser boscà...
i la cançó que em va venir al cap després de llegir l'escrit de la femella escarabat i després d'haver escoltat ara l'aigua de roses a la veu de la lila downs, tan a prop de la chavela vargas... i de la fanal blau.
de la respiració dels dofins i de les persones
ahir, al zoo, me va sorprendre una explicació de la respiració dels dofins: "a diferència de les persones, que tenim una respiració involuntària, els dofins tenen la respiració voluntària".
si les persones tinguéssem la respiració voluntària, com los dofins, potser la població mundial no seria de milions. potser ja mos hauríem extingit. no faces generalitzacions, iruna: potser ja m'hauria extingit.
va, núria... tenim la respiració involuntària, però si encara som aquí és perquè l'opció de viure (no la de néixer), excepte quan mos allarguen la vida sense que natros poguéssem fer-hi res, és voluntària. l'opció de morir (excepte en aquelles circumstàncies) també és voluntària. i si continues respirant, involuntàriament, és perquè vols. pos no vulgues posar-te les mans al coll i ofegar-te. ja tindràs temps de no respirar quan la mort, voluntària o involuntària, te vingue a trobar.
si les persones tinguéssem la respiració voluntària, com los dofins, potser la població mundial no seria de milions. potser ja mos hauríem extingit. no faces generalitzacions, iruna: potser ja m'hauria extingit.
va, núria... tenim la respiració involuntària, però si encara som aquí és perquè l'opció de viure (no la de néixer), excepte quan mos allarguen la vida sense que natros poguéssem fer-hi res, és voluntària. l'opció de morir (excepte en aquelles circumstàncies) també és voluntària. i si continues respirant, involuntàriament, és perquè vols. pos no vulgues posar-te les mans al coll i ofegar-te. ja tindràs temps de no respirar quan la mort, voluntària o involuntària, te vingue a trobar.
09 maig 2009
06 maig 2009
03 maig 2009
la música "calm the rage"
en un dels racons, he trobat un paper on algun dia vaig escriure "terry ronald", i no sé qui és.
entro a internet... i mentre miro el vídeo i escolto la cançó, me ve una barreja de records i alguna enyorança...
però a les set juga l'espanyol, i l'aicard, tot i ser del barça, vol vore-ho, i encara tenim los deures per a fer.
no sé d'on deuen ser estes imatges...
"calm de rage" - terry ronald
entro a internet... i mentre miro el vídeo i escolto la cançó, me ve una barreja de records i alguna enyorança...
però a les set juga l'espanyol, i l'aicard, tot i ser del barça, vol vore-ho, i encara tenim los deures per a fer.
no sé d'on deuen ser estes imatges...
"calm de rage" - terry ronald
per a què tenim lo cap?
l'aicard, quan fem deures i no està mandrós, me diu: "dixa'm pensar... per a què tinc lo cap?", i jo li contesto, com un ritual: "per a pensar. va, pos, pensa... pensa".
avui, mentre recollia, he descobert una faceta que no coneixia d'un barret que vam portar del marroc.
potser qui va cosir este trosset de paper al barret, va posar-lo sense pensar expressament en les taules de multiplicar, i va ser una coincidència;
potser estava intentant memoritzar les taules i va pensar que l'invent l'ajudaria;
potser volia una "xuleta" i sí que va fer-ho expressament;
o era calb, o pensava regalar-li el barret a algú que era calb, i volia que aquell trosset de paper pogués donar un poquet de suavitat a la rodoneta sense pèl;
o volia recordar el número 369, o somiar que l'any té 369 dies...
vés a saber, com va anar la cosa.
quan vingue l'aicard, li ensenyaré l'invent.
avui, mentre recollia, he descobert una faceta que no coneixia d'un barret que vam portar del marroc.
potser qui va cosir este trosset de paper al barret, va posar-lo sense pensar expressament en les taules de multiplicar, i va ser una coincidència;
potser estava intentant memoritzar les taules i va pensar que l'invent l'ajudaria;
potser volia una "xuleta" i sí que va fer-ho expressament;
o era calb, o pensava regalar-li el barret a algú que era calb, i volia que aquell trosset de paper pogués donar un poquet de suavitat a la rodoneta sense pèl;
o volia recordar el número 369, o somiar que l'any té 369 dies...
vés a saber, com va anar la cosa.
quan vingue l'aicard, li ensenyaré l'invent.
me'n torno a les lleixes i als objectes perduts.
llista de no-proeses que per a mi ho són
quan he dit "tanco", he pogut tancar. primera no-proesa realitzada.
i m'he fet una llaaarga llista de més no-proeses que per a mi ho són:
- canviar una bombeta del lavabo gran.
- canviar una bomteta del lavabo petit.
(estes dos coses avui no puc fer-les perquè encara he de comprar les bombetes)
- portar a la deixalleria: una pantalla d'ordinador, los pots d'oli, una cadireta del cotxet que està trencada, una troneta, caixes de cartró.
(no sé si avui està oberta, la deixalleria. si no ho porto avui, demà, sens falta)
- guardar la roba d'hivern i ordenar els armaris.
- ficar en bosses la roba menuda i donar-la.
(això sí que ho podria fer)
- netejar la galeria, lo desaigüe comunitari, que està fastigós, apartar la rentadora i l'assecadora i rascar en terra, que fa dies que ho vull fer i mai trobo el moment de fer-ho.
(això també ho podria fer avui)
- netejar finestres i vidres.
(això també ho podria fer... però... ufffff... quina maaaandraaaa)
- arreglar la lleixa de l'estudi que se'm va desmuntar, pel pes dels arxivadors, i que encara ara cau damunt los calaixets on guardem los colors, los llapis, los bolis...
(això ja fa dies que també és urgent)
- ordenar tot aquell moble de fusta, a part de la lleixa trencada, perquè vaig embotint a cada racó coses i coses, encenedors, grapadora, espelmes, pinzes d'estendre la roba, papers, fotos, quaderns dels xiquets... i al final tot, si no ho ordeno, se farà malbé.
(això serà entretingut, perquè sembla un magatzem d'objectes perduts, i cada vegada que començo a ordenar-ho, acabo traslladant los objectes perduts, en peça, a un altre racó, i no pot ser)
- endreçar l'armari i els calaixos dels lavabos, los necessers que em van caure, les medecines, los clips i les gometes de la sara...
(això podria anar-ho fent mentre faig pipi, o caca...)
- portar a la farmàcia les bosses que guardo plenes de medicaments caducats.
(això, potser demà, o demà-passat)
- ordenar i guardar ben guardats tots los quaderns i treballs i manualitats que fan l'aicard i la sara, a col·legi i a casa.
(ho he de fer, sens falta, perquè, si no, també acabaran fent-se malbé)
- ordenar els arxivadors i els papers "sueltos" i escampats que tinc de l'associació.
(potser podré anar-ho fent, sobre la marxa; o, al menos, agrupar-los)
- ordenar el menjador.
(urgent)
- netejar la cuina.
(està prou neta. serà fàcil acabar de recollir-la)
- fer rentadores i dixar la roba plegada i guardada.
(anar-ho fent, sobre la marxa)
- agranar, traure la pols i fregar tot lo pis.
(estaria molt bé)
- agranar i fregar la terrassa.
(també estaria molt bé, però em sembla que això quedarà per a un altre cap de setmana)
- fer la terrassa un poquet més acollidora.
(això també quedarà per a un altre cap de setmana, o un altre any, o una altra vida, potser)
- dinar.
(a vore si me'n recordo...)
* * *
quan he fet la llista, no era tan llarga, ni amb tantes explicacions.
- he començat per una rentadora i he plegat roba i ja està guardada.
- he netejat lo desaigüe comunitari de la galeria. l'he descaragolat i l'he fet a fondo, que estava plenet.
- he buidat la superfície de la rentadora i de l'assecadora, també plenes d'objectes perduts. he rascat en terra. he agranat i he fregat la galeria. ohhh... quin gust!
- he acabat de recollir la cuina.
- he ordenat, he agranat i he fregat lo minjador... i el "castillo de diamantes" (quina murga, tu! me sentia un poc absurda netejant les escales del "castillo", la planta baixa, lo primer pis, les xuminades de la barby... però també s'ha de fer).
- he traslladat a les habitacions muntets d'objectes variats que haurem d'endreçar amb l'aicard i amb la sara.
- he trucat a mon fill, que està amb los iaios al delta. ha estat jugant a futbol, emocionat encara pel barça-madrid. ui!, no! madrid-barça! si m'arriba a sentir, me pela.
- he canviat los llençols d'ells i he fet los llits. m'he fet lo llit.
encara em queden un munt de coses d'esta llista tan llarga on, segurament, m'he dixat coses.
són no-proeses quotidianes... que per a mi, fer-les, poder fer-les, i també voler fer-les, sí que són petites proeses necessàries.
vaig a vore si dino alguna cosa... i a emprendre l'estudi: la lleixa afonada, los calaixets dels colors, los treballs i quaderns i manualitats dels xiquets... necessito fer-ho, com respirar l'aire.
i m'he fet una llaaarga llista de més no-proeses que per a mi ho són:
- canviar una bombeta del lavabo gran.
- canviar una bomteta del lavabo petit.
(estes dos coses avui no puc fer-les perquè encara he de comprar les bombetes)
- portar a la deixalleria: una pantalla d'ordinador, los pots d'oli, una cadireta del cotxet que està trencada, una troneta, caixes de cartró.
(no sé si avui està oberta, la deixalleria. si no ho porto avui, demà, sens falta)
- guardar la roba d'hivern i ordenar els armaris.
- ficar en bosses la roba menuda i donar-la.
(això sí que ho podria fer)
- netejar la galeria, lo desaigüe comunitari, que està fastigós, apartar la rentadora i l'assecadora i rascar en terra, que fa dies que ho vull fer i mai trobo el moment de fer-ho.
(això també ho podria fer avui)
- netejar finestres i vidres.
(això també ho podria fer... però... ufffff... quina maaaandraaaa)
- arreglar la lleixa de l'estudi que se'm va desmuntar, pel pes dels arxivadors, i que encara ara cau damunt los calaixets on guardem los colors, los llapis, los bolis...
(això ja fa dies que també és urgent)
- ordenar tot aquell moble de fusta, a part de la lleixa trencada, perquè vaig embotint a cada racó coses i coses, encenedors, grapadora, espelmes, pinzes d'estendre la roba, papers, fotos, quaderns dels xiquets... i al final tot, si no ho ordeno, se farà malbé.
(això serà entretingut, perquè sembla un magatzem d'objectes perduts, i cada vegada que començo a ordenar-ho, acabo traslladant los objectes perduts, en peça, a un altre racó, i no pot ser)
- endreçar l'armari i els calaixos dels lavabos, los necessers que em van caure, les medecines, los clips i les gometes de la sara...
(això podria anar-ho fent mentre faig pipi, o caca...)
- portar a la farmàcia les bosses que guardo plenes de medicaments caducats.
(això, potser demà, o demà-passat)
- ordenar i guardar ben guardats tots los quaderns i treballs i manualitats que fan l'aicard i la sara, a col·legi i a casa.
(ho he de fer, sens falta, perquè, si no, també acabaran fent-se malbé)
- ordenar els arxivadors i els papers "sueltos" i escampats que tinc de l'associació.
(potser podré anar-ho fent, sobre la marxa; o, al menos, agrupar-los)
- ordenar el menjador.
(urgent)
- netejar la cuina.
(està prou neta. serà fàcil acabar de recollir-la)
- fer rentadores i dixar la roba plegada i guardada.
(anar-ho fent, sobre la marxa)
- agranar, traure la pols i fregar tot lo pis.
(estaria molt bé)
- agranar i fregar la terrassa.
(també estaria molt bé, però em sembla que això quedarà per a un altre cap de setmana)
- fer la terrassa un poquet més acollidora.
(això també quedarà per a un altre cap de setmana, o un altre any, o una altra vida, potser)
- dinar.
(a vore si me'n recordo...)
* * *
quan he fet la llista, no era tan llarga, ni amb tantes explicacions.
- he començat per una rentadora i he plegat roba i ja està guardada.
- he netejat lo desaigüe comunitari de la galeria. l'he descaragolat i l'he fet a fondo, que estava plenet.
- he buidat la superfície de la rentadora i de l'assecadora, també plenes d'objectes perduts. he rascat en terra. he agranat i he fregat la galeria. ohhh... quin gust!
- he acabat de recollir la cuina.
- he ordenat, he agranat i he fregat lo minjador... i el "castillo de diamantes" (quina murga, tu! me sentia un poc absurda netejant les escales del "castillo", la planta baixa, lo primer pis, les xuminades de la barby... però també s'ha de fer).
- he traslladat a les habitacions muntets d'objectes variats que haurem d'endreçar amb l'aicard i amb la sara.
- he trucat a mon fill, que està amb los iaios al delta. ha estat jugant a futbol, emocionat encara pel barça-madrid. ui!, no! madrid-barça! si m'arriba a sentir, me pela.
- he canviat los llençols d'ells i he fet los llits. m'he fet lo llit.
encara em queden un munt de coses d'esta llista tan llarga on, segurament, m'he dixat coses.
són no-proeses quotidianes... que per a mi, fer-les, poder fer-les, i també voler fer-les, sí que són petites proeses necessàries.
vaig a vore si dino alguna cosa... i a emprendre l'estudi: la lleixa afonada, los calaixets dels colors, los treballs i quaderns i manualitats dels xiquets... necessito fer-ho, com respirar l'aire.
com si tingués les mans a l'esquena
amb los ulls resseguixo la teua silueta
lo cel te pinta el contorn de posta
platerets d'aulives
aulor de garrofes
lo vestit que portes
és lo fondo que ompli
tot lo paisatge
una brusa blau fosc
lilós, casi negre
una falda llarga
verdinosa-marrona
taques de beige, de blanc, de gris, rosa
una cinta de plata
perfila els meandres
i a la revora
herbes, pedretes...
i esta botana que sóc.
amb los ulls resseguixo la teua silueta
lo cel te pinta el contorn de posta
platerets d'aulives
aulor de garrofes
lo vestit que portes
és lo fondo que ompli
tot lo paisatge
una brusa blau fosc
lilós, casi negre
una falda llarga
verdinosa-marrona
taques de beige, de blanc, de gris, rosa
una cinta de plata
perfila els meandres
i a la revora
herbes, pedretes...
i esta botana que sóc.
com si tingués les mans a l'esquena
-per què? tant se val; la buidor de l'aire m'envolta-,
amb los ulls resseguixo la teua silueta
i puc fer-te carícies i pauses amb les parpelles,
pessigolles amb les pestanyes,
i tu, ni les notes.
lo cel te pinta el contorn de posta de sol;
la vall t'oferix aigua del riu per a beure-hi,
platerets d'aulives,
aulor de garrofes,
tovallons arrugats i escampats
plens de carrers i de casetes.
lo vestit que portes és lo fondo que ompli tot lo paisatge,
una brusa blau fosc, lilós, casi negre,
una falda llarga, verdinosa-marrona,
taques de color beige, blanc, gris... rosa... una cinta de plata
perfila els meandres;
i a la vora, herbes, pedretes... i esta botana que sóc.
-per què? tant se val; la buidor de l'aire m'envolta-,
amb los ulls resseguixo la teua silueta
i puc fer-te carícies i pauses amb les parpelles,
pessigolles amb les pestanyes,
i tu, ni les notes.
lo cel te pinta el contorn de posta de sol;
la vall t'oferix aigua del riu per a beure-hi,
platerets d'aulives,
aulor de garrofes,
tovallons arrugats i escampats
plens de carrers i de casetes.
lo vestit que portes és lo fondo que ompli tot lo paisatge,
una brusa blau fosc, lilós, casi negre,
una falda llarga, verdinosa-marrona,
taques de color beige, blanc, gris... rosa... una cinta de plata
perfila els meandres;
i a la vora, herbes, pedretes... i esta botana que sóc.
02 maig 2009
angoixa
una cullera quadrada
una xeringa plena de tecles
una goma lligada
a la cua d'un ratolí
i mig tros de cervell que em diu no
i mig tros de cervell que em fa sí
esc
reset
ctrl-alt-supr
com ho hauria de fer
per a sortir d'aquí?
una xeringa plena de tecles
una goma lligada
a la cua d'un ratolí
i mig tros de cervell que em diu no
i mig tros de cervell que em fa sí
esc
reset
ctrl-alt-supr
com ho hauria de fer
per a sortir d'aquí?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)