dos hores d'anònim repòs

fa uns dies, un comentari anònim va portar als camins un enllaç a l'entrevista de ràdio on vaig escoltar per primera vegada el carles dénia i la nova rimaire.

l'enllaç mos porta a un llistat d'enregistraments del programa "tarataña", de radio 3, que s'emet els diumenges, de nou a onze del matí.

si entrem al 5 d'abril i esperem uns cinc minuts, podem tornar a escoltar les dos hores de programa d'aquell dia.

l'entrevista que a mi em va dixar "prendada" comença després de la primera hora, al trosset 01:17:49.

abans, hi ha una hora i quart de programa que aquell dia no vaig escoltar i que ara estic escoltant i m'agrada...

http://www.rtve.es/podcast/STARATA.xml

al minut 17:14, m'arriba una música de castanyoles amb cordes elèctriques, percussió suau i unes veus que parlen de sevillanes... "vaso tango"?, "basso tango?"... bassotangos. m'ha costat de desxifrar el nom. no els coneixia i m'han agradat.


lo comentari anònim, a més de l'enllaç, anuncia la propera actuació de carles dénia i la nova rimaire, demà, 1 de maig, a xàbia (alacant), en un festival de música folk.

http://www.xabiafolk.com/site_2009/

veig que també actuarà al caixa fòrum de barcelona, a finals de maig, i a lleida, a principis de juny.

no em plantejo anar-hi. m'agrada haver-lo trobat mentre anava en cotxe un diumenge al matí.


i recordo matins d'hivern, de camí cap al delta... o de camí al boixar... o a fredes... o a casetes velles... o a paüls... o a miravet... o a l'ermita de sant salvador, a prop de margalef...

avui ha fet sol i a la tarde ha començat a ploure i a fer-se fosc.

demà a la nit, la sara marxarà amb son pare.

l'aicard ja només pensa en lo partit de dissabte. però demà encara és divendres... i no hauran d'anar a col·legi, ni jo hauré d'anar a treballar. potser podríem fer una sortida aquí a prop.

sala d'espera (o salegria d'esperança)

ufffffffffffffff

quan m'atabalo i m'ofego i entro al pou i estic convençuda que no en puc sortir, jodeeer...

i quan, en algun moment, "puc"... uaaaahhhh... quin alivio...!


l'aicard se troba la mar de bé. la punció, l'anestèsia i el seu despertar han anat de conya.

a la sala d'espera, tota amb les parets pintades com lo fons del mar, amb butaques reclinables per a cada xiquet i xiqueta i cadires per als acompanyants, i una tauleta i cadiretes per si algú volia jugar, i contes, i jocs... un pallasso i una pallassa al·lucinants han estat amb natros tot lo matí, abans, durant i després de cada intervenció, fent-mos riure, distraient-mos preocupacions i pensaments, alegrant-mos aquells moments que, sense ells, haguessen sigut ben diferents.

entraven al quiròfan... i venien... "tu hijo 'tá mu bien y m'ha dicho que quiere dormir un rato más. no te preocupes. está más cerca de lo que te piensas"...

i la mare, seriosa un minut abans, ara somrient.

i el pallasso, escoltant secrets que li explicava a cau d'orella una xiqueta neguitosa que acabaven d'intervenir i que no parava de repetir que volia tornar a entrar, que volia tornar a bufar el globus blau de l'anestèsia... i el pallasso, escoltant-la, alleujant-la, i dient-mos a tots que "no vos explicaré el secret, no! perquè un secret és un secret"...

i donant a una mare un ovet com una maraqueta, a un pare, dos platerets, per a fer "cling!", a una altra mare, un llapis, com una batuta, i ell, tocant l'harmònica, fluixet i alegrement, davant d'un xiquet, per a ajudar a que s'anés despertant, mentre aquella petita orquestra espontània mos feien un concert entranyable...

i la pallassa, la "gelo", de gelocatil, germana del pallasso, el "termómetro", preguntant-li a l'aicard si era "aquell xiquet que diu a tothom que és del barça"... i preguntant a una mare que parlava en anglès de quin equip era, i ella, "del chelsea!", picardiosa... i la pallassa, rumiant un moment... sortint de la sala i tornant a entrar... amb un petit i innocent xantatge a l'anglesa, "¿quieres ver a tu hijo???... ¿y de qué equipo eres?????", i la mare, somrient, "del barça!", i l'aicard, tronxant-se...

la faena dels metges, de les metgesses, dels infermers, de les infermeres... lo seu tracte amb les persones... genial.

i la faena d'estos pallassos... la seua alegria, la seua complicitat, les ganes que hi posen, esta manera com acompanyen... ufff... al·lucinant.

l'aicard, la mar de content. i natros també.


la sara... preciosa ballarina rianxeira. s'ho ha passat bé mentre ballava i també després, mentre miràvem com ballaven. quina sort haver pogut estar amb ella!


quan he arribat a casa... i he entrat aquí... i m'he adonat que, a pesar d'estes alegries, no podia expressar-les, que em sentia ofuscada, esgotada, i amb tantes ganes de plorar... quina merda!

i què bé ara poder-ho explicar.


los pallassos que hem trobat a sant joan de déu... http://www.pallapupas.org/

somni, que no malson, de la nit passada

avui he somiat en ell. jo havia anat a casa seua. no hi havia ningú més que ell i jo.

mos agradava poder tornar a estar junts. mos miràvem somrient, amb molta quietud.

los seus ulls, dins meu; los meus ulls, dins la seua mirada. sense cap gran alegria o entusiasme. pausadament. com si la vida mos digués, "esteu aquí, ara".

entrava una claror suau a través de les persianes, un pam obertes.

vestits, teníem la possibilitat de traure-mos la roba i de començar a fer l'amor.

però, ni ell ni jo vam fer cap gest per a despullar-mos ni per a despullar l'altre. i mentre jo pensava, mos caldria un paraigües, ell, abans que jo digués res, encara somrient, me va dir que havia quedat amb algú, i els dos vam comprendre que jo havia de marxar.

no recordo si mos vam abraçar. només tinc la sensació que no mos vam fer mal.

siguen com siguen les coses, estem vivint-les

mentre preparava el sopar, escoltava john lennon...

i ha sonat mother.

pot passar que una mare no vulgue tenir un fill.
pot costar de creure que, havent nascut, pugue no voler-lo. però també pot passar.

pot passar que un fill vulgue una mare.
pot passar que tingue la vivència que sa mare no el vol.

pot passar que un pare dixe un fill.
pot passar que un fill, després, no pugue dixar de pensar en son pare.

pot passar que un fill necessite un pare
i que un pare no necessite un fill.

pot passar que un pare digue a sons fills:
"no fésseu com jo".

pot passar que un pare
no pogués caminar
i que intentés córrer.

passen adéus i adéu-siaus...

pot passar que un cúmul de vivències intentéssem agrupar-les en una cançó,
perquè així les sentim en algun moment, o en molts...

però la vida no és una cançó, ni moltes.

i cada lletra, cada silenci, cada música... cada emoció,

tant si la mare et vol com si no et vol,
tant si tu la vols com si no la vols,
tant si el pare et dixa com si no,
tant si et necessita com si no et necessita,
tant si el necessites com si no el necessites,
tant si camines com si corres,
tant si te'n vas com si no te'n vas,
tant si tornes com si no tornes,

avui pot ser blanca, i demà també, i l'altre... o negra, o groga, o blava, o verda, o rosa... o incolora... o multicolor.



mother

john lennon

mare,
tu em vas tenir
però jo mai vaig tenir-te

jo et vaig voler
però mai me vas voler

i et dic adéu

pare
tu em vas dixar
però jo mai t'he dixat

jo et vaig necessitar
però tu no em vas necessitar mai

només puc dir-te
adéu-siau

fills,
no fésseu el què jo he fet

no podia caminar
i vaig intentar córrer

vos dic adéu,
adéu-siau

mare,
no te'n vaigues

pare,
torna a casa

mare,
no te'n vaigues

pare...
torna.

serenor

anit, vaig començar a llegir els contes de la zoraida burgos: paraules senzilles, boniques històries, en pàgines plenes de dibuixos i de colors, de les mans de diferents il·lustradores i i·lustradors.

ara, torno a buscar el primer conte d'ahir, la rosita fulio 182... i em quedo amb un trosset, a prop de la portada... i de la contraportada.


la barca, petita, estava fondejada en una platja d'arena, tranquil·la i solitària, als afores del poble. la mar no era mar oberta, era una badia serena.

se sentia el clapoteig suau de mínimes onades.



"la serenor" - vicente asencio

una abraçada

fotografia-preciositat que m'ha enviat l'anna... (gràcies, bonica!)


a la vora del mar
i de la terra

en un port

arran d'una platja

a dalt de tot
d'un penya-segat

a les mans del delta

al fons del mar

amb llum i sense

lo món s'acaba...
i comença

piràmides i cúspides

buscant en wally en un conte, mos he trobat a egipte.

si em miro, et veig... i sento les pessigolles
que llisquen piràmide avall, i corriols,
piràmide amunt, fent repòs a la cúspide,
empenyent en petits cercles...
que em penetren amb delit.

si et miro... la piràmide, invertida,
és l'oasi on m'agradaria besar-te, ben a poc a poc,
i enfonsar la llengua dins la sorra,
fins trobar-la ben humida
entre les teues cuixes.

de fars

llijo l'anna, enyorant persones estimades a qui ja no pot abraçar... lo pare, la mare... l'home a qui tant va estimar i encara estima.

me fa recordar el far de sant sebastià... i allò que una vegada em va dir mon pare quan vaig marxar de viatge a irlanda, que anés on anés, fos on fos, ell no es mouria i així jo sempre sabria on trobar-lo, que sempre seria per a mi com un far.

sé que m'ho va escriure en una carta... i m'agradaria retrobar-la.

obro una carpeta acordió on guardo moltes cartes, la gran majoria escrites a mà, algunes, a màquina.

les tinc ordenades per anys... però... no trobo les cartes de quan vaig ser a irlanda. segurament vaig guardar-les totes juntes amb altres papers i records d'aquell viatge. potser les trobaria en alguna capsa, a casa mons pares...

i torno a pensar en l'anna...

en esta necessitat de "retrobar"... i la sensació de tristesa quan mos adonem que no podem abastar allò que voldríem...

en un dels plecs de l'acordió, trobo un paper que no és la carta que jo buscava...

m'emociona igualment...



mon germà, explicant-me la mort de la mare gata, lo malestar del gatet negre, l'enverinament del gatet blanc... amb ganes de tornar a estar junts. passant-s'ho bé, dintre de tot.

mon pare, sempre amb la seua ironia... i tan carinyós...

la carta que va escriure ma mare ocupava un full per davant i pel darrera. no l'escanejaré, però somric rellegint una frase que em va escriure:

a ver si cuando vengas eres una buena amazona.


si pogués, m'agradaria fer-li una abraçada a l'anna. i encara m'agradaria més que pogués abraçar a son pare, a sa mare, a l'home que tant estima...

potser físicament no podem fer tot allò que voldríem... però el cor sí que ho pot fer... i ho fa.

"love" - john lennon

"respect yourself"

"respect yourself" - staple singers

costella trencada

després de mesos sense donar senyals de vida, després d'haver-se allunyat de tothom, excepte d'una persona, i d'haver rebutjat qualsevol ajuda, després de negar-ho tot i de negar-se una vegada i una altra... torna un dia a trucar a la porta d'una parella amiga, amb la cara feta caldo i una costella trencada.

potser en un efímer esbós de carrer sense sortida i de mà aturdida que n'espera una altra... però... amb la mirada perduda, amb un sol pretext, invitació a una cerimònia religiosa de confirmació al cap de dos dies... amb paraules que continuen amagant-ho tot al darrera de "tot va bé; no passa res"... i, de nou, desaparició del mapa i telèfon "apagado o fuera de cobertura", com sempre.

quina merda, tu! com se pot viure tancant los ulls tan fort?

recordo una conversa... de cases d'acollida per a dones maltractades... i la dificultat que tinc de comprendre per què no hi ha cases d'acollida per a persones etiquetades "maltractadores"?

potser sí que n'hi ha i jo no ho sé. cases d'acollida... i teràpies... acompanyaments... vies de sortida per a totes les persones que viuen relacions d'auto-maltractament i maltractament de l'altre...

és tan inútil esperar solament la condemna i la presó...!

una altra amiga... separada i amb tres fills... ell, "lliure", perquè és la primera denúncia i no el tancaran a la presó.

los xiquets, al psicòleg... i intentant sobreviure el dia a dia, convivint amb una mare que continua necessitant ajuda i amb visites programades a un pare que també en necessita.

"i ell també va al psicòleg? què li fan fer?"

me diu que res. i que potser tampoc hi aniria...

potser algun dia, en alguna presó, podran xerrar amb algú, ell, o ella, o els fills...

mentrestant... passem la vida.

per favor, no em mateu, copyrights i editores

contemplant silenciosament pells pintades, me ve el record de la portada il·lustrada d'un llibre de l'almudena grandes, atlas de geografía humana.

(ilustración de luis bargallo especialmente realizada para este libro -atlas de geografía humana, almudena grandes (1998)- por encargo de tusquets editores, óleo sobre cartón...)

i fullejo mapes en una guia de carreteres, entre un nord i un sud, en camí d'anada i de tornada, i de tornada al revés, amunt i avall, avall i amunt, com repassant amb la mirada i amb les puntes dels dits una columna vertebral que acaricia suaument també l'est i l'oest...

de dins les orelles, m'arriba una cançó, traslladant-me entre balcons i finestres a una pel·lícula, aunque tú no lo sepas, amb sílvia munt i gary piquer... i a una cançó, interpretada per quique gonzález y los secretos...





"aunque tú no lo sepas" - quique gonzález

la cançó i la pel·lícula em porten a un conte... el lenguaje de los balcones (o vocabulario?), amb almudena grandes una altra vegada...

se'm barregen músiques i mirades... balcons i finestres... històries i vides... sensacions i vivències... personatges i persones...

i acabo trobant-me al pati d'un cine, a fosques, amb trossets d'una pel·lícula que no he vist, pretextos... i penso... què dramàtiques/gramàtiques són les "històries", les pel·lícules... què dramàtics/gramàtics són los personatges i els actors i les actrius que les interpreten... i com ho som a vegades, i altres vegades no ho som, totes les persones.


"pretextos"

intenció de carícies a taula i papers

on penses que vas, iruna?
i tu, núria?
no vaig enlloc...
i per què no fas lo favor de tancar l'ordinador i trobar-te d'una vegada amb tot el què tens a la taula, esperant-te des de fa tantes hores, dies...?


"where do you think you're going" - dire straits

va, sí... seria absurd dir que "tanco"... sobre tot, perquè no tinc cap intenció de fer-ho, però podria intentar, almenys, tancar ara l'ordinador... i acariciar tot este munt de papers (rebuts, factures, calendaris, agendes...) que també necessitem mútuament fer-mos carícies, damunt la taula, i demà, al carrer.

au, pos... "down to the waterline", que també m'encanta... i m'ajudarà a allargar les piles un ratet més esta nit, fora dels camins.


"down to the waterline" - dire straits

sospir

a cada fulleta,
un somriure de tendresa
una mirada
plena i transparent
una paraula dolça
un silenci amorós...

a totes les branques
acariciant lo blau cel
ben despullades,
desperten naixent
brots de plaer
de foc
i de delicadesa

a cada tronc,
la nostra escorça...
i els anells de la vida

a les mans,
menudes,
precioses,
olor de fonoll
... i tant d'amor...!




en estes fotos que hi ha a continuació, l'aicard, la sara i la núria-iruna mos fonem dins la mirada somrient d'una persona encantadora.

los esquimalets, guapíssims, com sempre... enamorant-me cada dia. han sigut feliços... molt...

jo mai m'agrado a les fotografies, no perquè "surto malament a les fotos" sinó perquè surto tal com sóc i penso "què horrible!"... però en estes, la fotografia millora cent vegades o més la realitat (un bon avís: en persona, sóc molt més horrible), i em fa il·lusió guardar-les als camins, perquè em recorden moments molt entranyables, perquè m'hi sento molt a gust... i perquè a l'altra banda, ben a prop, hi ha la persona que mos estava mirant-estimant i fent-se estimar.

estimant

un matí, l'aicard va entrar a l'habitació i va dir que durant la nit l'havíem despertat fent l'amor...

"això no ho poden fer, les dones!"

vaig explicar-li que sí que ho podem fer, i tant!
i que estimar-se és molt bonic... preciós;
que segurament sí que havia fet massa "soroll"... que procuraré fer-ho més fluixet mentre ells dormen, per a no despertar-los, per a no molestar-los...

me va escoltar... i penso que va comprendre-acceptar-reconèixer l'amor...

la sara va dir-li a l'aicard que "s'ha de respectar a tothom"...

vaig interpretar que va dir-li això a ell per a que mos respectés...

també hem de respectar-los natros a ells... i, mentre dormen, fer l'amor més silenciosament, que també és gustós.

va fer cara de... "d'acord", com agraint la voluntat de procurar no molestar... va anar a pixar... va tornar... i va ficar-se al llit amb natros.

de dia, hem pogut fer l'amor los quatre alhora... compartir llit de bon matí, sense cap pressa... esmorzar junts... passejar... respirar... jugar... xerrar, cantar, ballar... riure...

jo he estat molt a gust... i ells diuen que també ho han estat.

han sigut quatre dies i quatre nits de tranquil·litat... d'alegria... de paisatges i d'emocions molt agradables... de mirades i rialles i paraules i pauses gustoses entre tots...

si algú més se n'alegra, me n'alegro. no puc fer gaire cosa més a part d'això.

ningú som àngels ni dimonis... penso que som qui som en tot moment, quan mos trobem i també quan mos perdem, també quan algú pensa que mos perd...

m'impressiona que algú me pugue conèixer i estimar-me molt... i que, coneixent-me, me desconegue... i que pugue patir d'amor.

quan estimar molt és un patiment... quan això passa però igualment volem continuar estimant, hauríem de poder estimar i ser estimats un poquet menos, o amb més suavitat... com fer l'amor espaetet... amb lo cor a la mà, com sempre, respectant l'altre, amb compte de no trepitjar el seu cor... i respectant la persona que som, amb compte de no trobar tampoc trepitjat lo nostre cor.

majadero errante

"what a wonderful world" - eva cassidy

teoria i pràctica de "llibertat"

"midnight blue" - sainkho namtchylak

en aquell llibre o en aquella llibreta on vam escriure el nom "llibertat", la imaginàvem somrient, com esta xiqueta, lliure de moviment i de quietud, amb los braços oberts i amb la mirada sincera...

podíem llegir-la i somiar-la, comprendre-la, compartir-la, en blanc i negre... i també intuir-la més enllà de la tinta i del full, de la ploma i del paper...

però hi havia moments en què no sabíem com reaccionar davant d'un color, d'un gest, d'una paraula trencada al final d'una línia...

"una síl·laba perduda?"... o érem natros, qui mos perdíem en aquella síl·laba lliure?

"si tanquéssem la llibreta o el llibre, dixaríem la llibertat atrapada allà a dins...? també podem no fer-ho... i que la llibertat se passege com vulgue, i passejar natros amb ella...", com si la llibertat depengués d'un tu o d'un de mi...

potser és inevitable que "la llibertat" sigue lliure... però... sovint són tan abstractes i poden arribar a allunyar-se tant de les possibilitats concretes les idees i les paraules... hi ha tantes situacions al món en les quals les persones arribem a limitar-la, a reduir-la, a oprimir-la, a ofegar-la... tantes... que confiàvem en la il·lusió que, estimant-la, respectant-la, tenint-la present, poguéssem a la pràctica conviure al mateix temps amb totes les presons interiors i amb ella, com finestres obertes per on respirar i sobreviure...

compartíem lo somni de la llibertat... en canvi, hi havia vegades en què, quan s'aproximava, quan mos hi apropàvem, sorgien temences, covardies, gelosies, egoismes... i era ben estrany, perquè alhora continuàvem sentint amb intensitat aquell desig que pogués ser real, possible, espontània... res de l'altre món... llibertat i au...

mentre pensem en ella, teoritzant-la, a moments resulta difícil assaborir-la...

poder trobar-la a la pràctica, viure-la, disfrutar-la... és un plaer profund i una immensa alegria... la tranquil·litat que no era solament "teoria" imaginària...

i és curiosa, l'experiència...

la remor d'un silenci tremolant... la incertesa de com deu estar, l'altra persona... de com se deu trobar... l'esperança que la vida no és tota blanca o tota negra... l'enyorança... la voluntat que també l'enyor, com la llibertat, puguen fer-mos passejar i assaborir la passejada...

més tard... és curiosa i meravellosa l'experiència de poder escoltar la llibertat de l'altre i de poder explicar-li la nostra, ni completament blanques ni completament negres...

poder dir a la persona que estimes què feliç me sento... què contenta... com t'enyoro igualment, i com, a estones, la veritat, no t'he enyorat...

i escoltar que aquella persona també et continua estimant... i estima... i enyora... i a estones, la veritat, no t'ha enyorat.

és consolador saber que podem viure alegries sense la presència de l'altre, que l'altre en pot viure sense la nostra presència... i que, en cas de tristeses o de fluixeres, cap dels dos ne som "la causa"...

és bonic poder llegir, escoltar, notar... que algú pot desitjar allunyar-se de tu... que pot allunyar-se de tu... i que també pot desitjar apropar-se... sentir-lo a la vegada tan a prop i tan lluny.

a mi em sembla bonic. m'agrada notar que ell pot fer-ho... i que jo també puc.

tinc moltes ganes de viatjar a la vall d'ebo... m'agrada poder fer-ho, poder viure-ho... sentir-me contenta... i poder-ho explicar.

estimulorrespuesta

si vols vore la mar blava,

si vols vore la mar blava

i del romer la verdor,

puja un matí a la vall d'ebo

i arrima't al miraor



carles dénia canta "amb les ganes m'he quedat"...

i a mi, prendada d'ell, i també de la mar blava, de l'aulor del romer, de la seua verdor, tan ben arrimada, lo sentiment i el desig me canten "amb més ganes m'he quedat"...

quin gustet de sensacions...



"amb les ganes m'he quedat" - carles dénia i la nova rimaire



la vall d'ebo...?

entro a buscar-la...

i la trobo tan a prop...!

http://www.lavalldebo.org/



la vall preciosa d'un riu, l'ebo...

amb barranc de l'infern

i meravellosos turons

"miraors" on arrimar-se...


amb tolls d'aigua... deliciosa...

amb sénia i fonts...

l'avenc ample, l'avenc d'enmig i l'estret,

fondals de perdició i de trobada

i un rentador, com un temple...

la pell tan suau de la pedra i de la molsa

la tendresa de tanta vida erosionada

tan humida, tan càlida...

la fresca i alegre rialla de la terra i de l'aigua...

com pessigolles de fulles acariciant-se...

... i em quedo distreta

somiant als ulls la mirada

i la veu a les entranyes

http://www.lavalldebo.org

prendada

carles dénia...?

vaig escoltar-lo ahir per primera vegada a "radio 3", en una entrevista, i em vaig quedar... prendada :)

per com canta... per com estima i cuida la música... per la seua honradesa... i de tan bé que ho explica.

ha nascut un disc... i quina meravella de naixement!

son pare, carles dénia... i sa mare, un grup de músics per a mi sensacionals.

tan alta com va la lluna, de carles dénia i la nova rimaire

http://www.myspace.com/carlesdenia

he trobat una cançó, "malaguenya de mutxamel", on canten carles dénia i una xica que no sé com li diuen... entre els dos i els músics, quanta mel! i què bona em sembla...


"malaguenya de mutxamel" - carles dénia i la nova rimaire

de paraula i de silenci

potser la paraula
és germana de la paraula burca
germana de la paraula vestit
germana de la paraula pell
germana de la paraula entranyes

germana d'entranyes
germana de pell
germana de vestit
germana de burca

la paraula
és germana de vestit pell burca entranyes
de burca, entranyes, pell, vestit

és una desconeguda
i és germana nostra

la paraula
com lo silenci
som natros



"ana hina" - natacha atlas

"home by the sea" - genesis

entre perderse y exilio

"perderse" - manuel garcía

pusieron letreros pero yo no sé leer
voy siguiendo flechas que me pierden otra vez
me pierden...

llego a los lugares sin saber cómo llegué
me digo a mí mismo por aquí yo ya pasé
lo único que sé hacer bien es perderme
y lo único que debo hacer es quererte
quererte...
quererte...

me pierdo en mí mismo y me pierdo en ti también
no sé cómo lo hago pero me sale tan bien
perderte...
perderte...
perderte...

y lo único que debo hacer es quererte
quererte...
quererte...

"la terrible canción" - manuel garcía

como un payaso desnuda a su esposa en la carpa
todos se han ido, el circo acabó la función
me llueve sangre de cristo en la cara
quiero ponerme a gritar
me besa un muerto, una novia me abraza
flor de un amor funeral

el día termina, mi madre cerró las cortinas
pero adivino la lluvia en las calles vacías
lava mi madre la ropa y se acuesta
yo escucho su corazón
siento una mano en un sueño lejano
quiero ponerme a llorar...

¿late?
¿llueve?
late...

prendo la radio, los beatles tocan mi canción
es de una niña que un día john lennon amó
yo quise un día a una niña y se ha ido
nunca entendí qué pasó
siento una mano en un sueño lejano
y me mordió el corazón

¿late?
llueve...
sangra...
duele...

el día comienza, mi madre corrió las cortinas
todos se instalan, el circo empezó la función
dicen mi nombre y salgo al escenario
nunca entendí qué pasó
siento una mano en un sueño lejano
y me sangró el corazón



"piedra negra" - manuel garcía

nadie toma por asalto aquello que llamamos la realidad
y ni siquiera un artista revólver de estrellas sabe algo de ella
la realidad ya no es un privilegio
es lo que nos sucede al andar,
sólo al andar,
sólo al andar

estamos todos
frente a una piedra
tratando de romperla
con la mirada
y no pasa nada
¡no pasa nada!
no... ¡no!

pues los artistas atacan su piedra con símbolos que no entendemos
se sientan a mirar su piedra y nos hablan de lejos,
de lejos, de lejos
no... ¡no!

y los filósofos dicen que la piedra ya se rompió y no lo vemos
se sientan a mirar su piedra y nos hablan de sueños,
de sueños y sueños

estamos solos
frente a una piedra
tratando de moverla
con la mirada
y no pasa nada
¡no pasa nada!

no.......... ¡no!
no.......... ¡no!

y los hombres de la religión dicen que todas las piedras serán de dios
se sientan a mirar su piedra y nos dicen lo que debemos, lo que no

estamos solos
frente a una piedra
tratando de moverla
con la mirada
y no pasa nada
¡no pasa nada!

estamos todos
frente a una piedra
frente a una piedra negra

no.......... ¡no!
no.......... ¡no!



"barcos de cristal" - manuel garcía

en nuestra historia de amor
el viento arrastró la noche a otro lugar
donde con violencia el mar
se enrolla como una blanca amapola
y yo al tocar tus labios sólo encuentro estrellas hechas de sal
otras son de cristal
otras son de cristal
otras son...
de cristal

donde gira el huracán
enojado como un dios
con poder de levantar
los cuatro vientos
y azotar la playa
y entrar en tu casa
y poner las cortinas de un golpe a volar

mis barcos son de cristal
mis barcos son de cristal
mis barcos son...
de cristal



"exilio" - manuel garcía i guillamino

(poema de pablo neruda)

el destierro es redondo
un círculo, un anillo
le dan vuelta a tus pies
cruzas la tierra
no es tu tierra
te despierta la luz
y no es tu luz

la noche llega
faltan tus estrellas
la noche llega
faltan tus estrellas
la noche llega…

hallas hermanos
pero no es tu sangre
eres como un fantasma
avergonzado

de no amar más a los que tanto te aman
de no amar más a los que tanto te aman
tanto te aman...

y aún es extraño que te falten
las hostiles espinas de tu patria
el ronco desamparo de tu pueblo
los asuntos amargos que te esperan
y que te ladrarán desde la puerta
y que te ladrarán desde la puerta
desde la puerta

aaahhh…