plena, minvant, nova, creixent

plena, minvant, nova, creixent,
minvant, nova, creixent, plena,
nova, creixent, plena, minvant,
creixent, plena, minvant, nova...

lluna llobera;
lluna de neu;
bandida lluna-cuquet;
rosa de lluna, lluna-clavell;
a flor de pell, camp de flors i de lluna;
de lluna amb maduixa, fresa;
cérvol de lluna, lluna-llunor;
lluna esturió;
raïm de bruixa, lluna-crespinell;
cerca de lluna;
cau de lluna castor;
fred i lluna, lluna-fredor.

... llunàtica lluna


(en un enllaç de tondo-rotondo, m'he distret llegint diferents noms de llunes plenes...
"the names of the full moons"... http://www.nightskyinfo.com/sky_highlights/hunters_moon/ )

finestres

entro i escric "la dansa de"... sense afegir-hi res més, a vore què passa...

i arribo a la "danza de las libélulas", d'un manuel garcía que no sé qui és. m'ha agradat.

me fa recordar el programa que comença a la ràdio quan jo arribo a la feina, a les tres, "la libélula"...

i d'aquella "charca", salto a una finestra, "tu ventana".

hi ha blanc... hi ha negre... i un munt de colors...


"tu ventana" - manuel garcía

entre 4 i -3

de repent, m'entren ganes de plantar-me;

llijo paraules com "récord", o "excedir-se"... i em vénen ganes de zero i de sota zero, de menys 1, de menys 2, de menys 3...

busco al youtube aquell joc de "planto!"... i em trobo a la "planta 4ª", una pel·lícula que no he vist.

me'n poso un trosset...

i a plorar, que són dos dies.

m'ha emocionat vore este moment en què es troben los dos xiquets... la naturalitat amb què es parlen, fent-se preguntes mútuament i contestant-se amb fabuloses respostes... les seues paraules i mirades transparents... lo consell de minjar espinacs, l'acceptació del consell... la carícia tan suau del menut en aquell "trosset"... la mà de l'altre, als seus cabells...

i a plorar... i a somriure, una mica més


planta 4ª

"némone, persèfone?"

la trini ha escrit "némone"... i m'ha vingut al pensament "persèfone".

"némone, persèfone?"

ufff... a vore què diu la viquipèdia...

antaniremaparà!

"without a love of my own"

avui ha sigut un dia tan tranquil... que gairebé em fa temor acariciar-lo més.

l'aicard ha acabat un munt de deures que tenia, i els ha fet amb paciència, bastant concentrat. sumes de quatre i cinc xifres, portant-ne, sèries de números i de dibuixos, llapis, serp, arbre, llapis, serp, i continua, sopa de lletres amb diferents parts del cos, classificació d'estes paraules segons si estan per dins o per fora, singulars i plurals, paraules amb ge (ga, gue, gui, go, gu, ge i gi)...

la sara ha acabat de pintar un dibuix que va començar ahir, en una làmina molt gran, molt bonic, un regal per a mon germà, que dimarts complirà vint-i-vuit anys.

he pogut endreçar la casa... plegar molta roba neta... fer el banyet a la sara, posar-li crema a la pell... fer el sopar amb tranquil·litat... acompanyar-los al llit... trobar-me ara amb este silenci...

ara hauria de posar-me a omplir uns impresos per a una subvenció...

divendres, vaig dir-li a la presidenta de l'associació que intentaria fer-ho abans de dilluns, i que si demà no ho tinc fet, li tornaria els papers. és molt poca cosa, però fa tant de temps que no faig res, que no me'n fio gaire de mi mateixa.

entro a passejar una mica per alguns blogs i per algunes finestres...

avui, he pogut dosificar-me d'ordinador...

recordo una música... love me tender, de l'elvis... però de seguida penso que no m'agrada això de demanar a algú "estima'm"... i em quedo escoltant "blue moon"...

m'agrada escoltar l'expressió "without a love of my own"...

m'encanta esta cançó, tan lenta...

al costat de l'elvis, trobo un marc anònim, amb una guitarra, cantant la mateixa cançó... i em fa gràcia aquell objecte del racó del fons a la dreta... una olla a pressió?



"blue moon" - elvis presley



"blue moon" (elvis presley) - marc

"junquikki"

me fa cosa perdre'm en la poesia, en la pintura... en escultura, en literatura...

necessito agafar-me al fil "tomatierra"... m'agrada cosir-me'l entre els peus i la terra...

de repent, me retrobo assentada a l'oficina, este matí, davant d'un albarà a la pantalla... i un client que entra...

en una mà, quatre tires blanques, de dos metres i mig, com cantoneres de plàstic... però planes...

"tu saps com se diu, això?"

quina pregunta tan poc professional per part meua... lo client tampoc ho sap.

entra un company de feina, qui li ha servit "allò" que jo no recordo com se diu...

"espera, espera! no m'ho digues..."

i intento refrescar la memòria...

"junquillos???"

"molt bé, núria!"

(i la núria somriu, amb la seua necessitat mal viscuda de reconeixement quotidià)

poso les mans al teclat... per a escriure "junquillos"...

però, cosa estranya en mi, m'atabalo... i a mitja paraula, se m'escorren los dits un centímetre, i escric:

"junquikkis"

"ostres! junquikkis!"

i el client no sap on posar-se... i el company se'n riu... i jo ho interpreto com "núria... què calenturienta mental que ets".

"és que, mireu, mireu... al costat de la ela, hi ha la ka, i al costat de la o, la i. de veritat! ho veieu??"

i si se t'escorren los dits just a mitja paraula, després de "junqui", pos passa el què passa...

adonis, afrodita llabrés... i altres mortals que som natros

l'altre dia em va arribar un correu... "com que et conec..."

amb unes paraules plenes de carinyo i un enllaç, "a media voz"...

http://amediavoz.com/adonis.htm

jo també havia estat buscant l'adonis... l'ali ahmad said esber... intentant trobar-lo entre línies curtes...

vaig arribar a algun trosset d'ell... però cap tan gustós com l'enllaç que vaig rebre.

paral·lelament, vaig tenir un contacte, després de molt de temps, amb lo remitent més constant i fidel que m'escriu al correu... "casadelibro.com".

m'envia missatges contínuament... informant-me de literatura que ni tan sols obro. alguna vegada, he intentat evitar estos missatges... desaparèixer de la seua vida... però no m'abandona...

al final, ja m'he acostumat tant a la seua presència que, quan obro el correu i hi trobo 1 missatge, l'endevino: "casadelibro.com", l'única cosa que arribo a endevinar en esta vida.

rastrejant l'adonis... va aparèixer un "libro de las huidas y mudanzas por climas del día y de la noche"...

"casadelibro"... me'l portaries?

de seguida em va dir que sí, amb un correu escrit en números.

mentre el llibre encara passeja pel món, me vaig embadalir llegint aquell primer enllaç, enviat amb tant de carinyo...

entremig d'una pàgina tota grisa, se'm van clavar als ulls dos conjunts de paraules de l'adonis...

un primer conjunt, en versió de pedro martínez montávez... "deseo";
i un altre, de la mà de maría luisa prieto... "homenaje a ellos".

deseo

si me abriera sus brazos
un cedro,
entre las arboledas de honduras y de años

si me guardara
de las perlas y velas tentadoras
si yo tuviera sus raíces
y se anclara mi rostro
tras su triste corteza

me haría entonces nubarrones y rayos
en lontananza,
este país de confianza.

mas todo ramo en las arboledas
de honduras y de años,
viviendo yo,
es fuego sobre mi frente,
fuego de fiebre, de perdición,
que devora la tierra que me guarda.

(adonis, de "canciones de mihyar el de damasco" 1961, versión de pedro martínez montávez)

homenaje a ellos

¡qué veloz es la bala!
no obstante, jamás llegará.

están sentados-
sus pestañas son velas,
sus manos
restos de navíos.

de vez en cuando
el cielo envía un ángel para visitarlos
mas éste se pierde
por el camino.

avanzo en su dirección.
entre ellos, muerta, una mujer a la que amé.
entre ellos, un niño que se parece a mí.

aprenden el alfabeto de las olas
para leer las playas.

tu pálida imagen
relumbra nuevamente en ellos:
¡salve! feminidad de la tierra.

sin embargo...
no veo en sus heridas
ninguna rosa
y las estrellas, sobre ellos, permanecen blancas.

intentó cruzar la calle:
no pudo andar por la sombra
ni pudo andar por el sol
ni halló, entre ambos, camino.

el día se inclina,
el cielo se acurruca
y el sol se contenta
con ser bastón para el viejo vendedor de fruta.

se ahoga al recordar.
se ahoga al intentar olvidar:
es un infierno que se devora.

el humo es tinta que escribe el tiempo.

calle-
templo que se apoya en las muletas de sus oraciones.

de las ventanas cuelgan espectros
que no son ni cuerpos ni ropajes.

preguntad a la silente misa
que flota sobre los escombros.

el tiempo corre a mi lado
en una pesadilla que improvisa el camino.

la ceniza que ha devorado a los muertos
no se acuerda de ninguno.

el cielo afirma que desciende
y camina entre la gente.
tal vez sea cierto
mas yo no lo veo.

con hilos de rosa
amarraban la muerte
y la arrojaban al regazo del agua.

despojos de figuras en el cuerpo del aire:
son los hijos del líbano
que embellecen el libro de la tierra
y enmiendan el horizonte.

si el mar envejeciera...
elegirá beirut como recuerdo.

a cada instante la ceniza demuestra
que es el palacio del futuro.

desesperado,
hasta el aire se dispone a tender el cuello
a cualquier asesino.

rebaños de sangre pastan
por la superficie de la tierra.

¿cómo podrá cicatrizar esa herida?

¿y cómo podría alumbrarse de otra?

(adonis, de "homenajes" 1988, versión de maría luisa prieto)


l'enllaç me'l va enviar un pare que demà celebrarà amb son fill onze anys de vida compartida.
curiosament, també m'aproxima a la seua antítesi. i als cedres... i a la llunyania... al desig... al foc... a les cendres... al complexe de perdició devoradora... a la temor de devorar... a una inconscient predisposició a poder ser devorada, o que algú pugue ser devorat... a una estranya i sorprenent esperança en la possibilitat de sobreviure...


avui... llijo la montse intentant escriure la paraula "pausa", en petit i "en blue"... intentant escriure-la o metaescrivint-la... potser amb la confiança que, de pensar les coses, d'escriure-les, poden ser menys impossibles...

la llijo transcrivint unes paraules-pensaments-emocions d'un màrius que donava i dóna voltes a "la poesia"...

i em vénen les imatges d'unes pintures de la francisca llabrés... imatges potser metapintades, o potser pintades i au... i a la vegada escrites, o potser metaescrites... no ho sé.

per a mi són imatges i paraules precioses...


"vueltas a lo mismo" - francisca llabrés

"límites" - francisca llabrés

http://www.franciscallabres.com/fllabres/intro.php

333.333

març, capítol tres-cents trenta-tres mil tres-cents trenta-tres...


shin chan: "eh, aprendo a hacer haikus de 5 7 5"

"encimera" i "atolondrada"

"encimera"?

al diccionari de la llengua catalana, segona edició, de l'institut d'estudis catalans:

no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.


ara, torno a buscar-la al diccionari català-valencià-balear, del mateix institut, pensant que moltes paraules que de vegades no apareixen al primer, sí que puc trobar-les al segon.

cerca: encimera

encimerat, -ada adj.
guarnit de cimera; cast. cimerado.


busco "cimera":

1. cimera f.
cima, les branques més altes d'un arbre (olot, alforja). fon.: siméɾɛ (olot). etim.: derivat de cima.

2. cimera (ant. escrit també ximera). f.
plomall, figura d'animal o altre ornament que coronava la part superior de l'elm dels cavallers; cast. cimera.

són ximeres que porten los cavallers al cap, eximenis, XII del crestià, c. 268 (ap. aguiló Dicc.).

e quatre spasotes de la cimera de junyir del senyor rey, doc. a. 1437 (arx. gral. r. val.).

si los paraments decanten e la cimera si va dreta y ben posada, menaguerra cavall. ab molts caualls ab paraments de brocat... e moltes cubertes e penatxos e simeres a modo de itàlia e de lombardia, tirant, c. 41. e veu tirant ab la pressa de la gent lo rey de capadòcia... e conegué'l en la cimera que portaua un leó d'or ab una petita bandera, tirant, c. 142.

etim.: probablement derivat per cima. podria venir també de quimera, amb contaminació de cima.


certament, me sento molt atolondrada. i sentir-me així, encara m'atolondra més.


busco "atolondrar" al diccionari... i em torna a passar el mateix que m'ha passat buscant "encimera". al primer diccionari, no la trobo. al segon:

atolondrar v. tr.
torbar l'enteniment per una forta impressió o per l'apressament; cast. atolondrar, aturdir. es queda atolondrada i mig rient, sagarra caçador 112.


probablement, hauria de procurar controlar una mica les emocions... asserenar-me... "estopejar" la iruna-núria dels camins... prendre-li el cor i guardar-lo sota el coixí... obrir-li el cervell i abocar-hi el pot sencer de paroxetines...

no, iruna... per a què plantejar-te de fer coses tan complicades-impossibles?

respira... tanca l'ordinador... aneu amb l'aicard a dansa... patineu amb la sara...

i continua procurant ser clara i transparent... sense dixar de respirar.

ionquisme

vinc cap a casa, pensant, "ara faré els llits, recolliré la cuina, posaré una rentadora... dinaré...";

i la primera cosa que faig: engegar l'ordinador.

posts així (pos-t-s... uixxx, vés i pronuncia-ho) ja n'he fet moltes vegades: mostres de ionquisme, d'esta dependència blogaddicta que tantes vegades penso que hauria d'aprendre a mesurar una mica...

vaig a la cuina... a l'encimera...

("encimera"??? busco en un diccionari virtual. no hi és. busco al softcatalà, tradueix: "encimera"... "encimera"; ??
torno a un diccionari, ara de paper... "encimera"? no hi és. i ara no sé com deu ser "en català". busco en un diccionari de paper en castellà... "encimero -ra: que está o se pone encima".
vaiga... pos com deu ser en català?
però, a vore, iruna... tu a què et referixes? què és per a tu una "encimera"? mareee... la veritat és que tampoc ho sé ben bé. me referia a aquella superfície vitroceràmica... i per què no he dit directament "vitroceràmica"? per vergonya? però quines tonteries...)

total: vaig a la cuina... "allà" hi ha unes mandonguilles que van quedar del sopar d'ahir...

obro l'armari... agafo... (ja vorem el què)... torno a les mandonguilles...

cullera de fusta... mandonguilles a la fusta...

i...

sorpresa :S

he estat a punt de ficar les mandonguilles en una tassa de cafè amb llet.

joder, iruna...

ja devia estar pensant en lo cafè amb llet... i se m'han crusat los cables.

va, va... no sigues tan benèvola... no pensaves en lo cafè amb llet... senzillament, no pensaves, i t'equivoques, i patixes ionquisme i altres dependències... i se te'n va l'olla.

pos centra't una mica, noia...

plou i fa sol

llijo "defectes" del xexu... i miro els dibuixos que ha fet l'aicard estos dies...

meteorològicament, lo sol, és un defecte? són los núvols, defectes? és un defecte, la pluja?

a l'atmosfera, com a les persones, hi ha el sol, hi ha els núvols, hi ha la pluja...

me fa gràcia com ha dibuixat l'arbret... sota el sol... i sota la pluja.

stop. stop

"adonis"

fa molt de temps que no vaig al cine... i també fa temps que no miro pel·lícules a casa.

ara mirava llibretes on darrera de tot m'apuntava els llibres que llegia i les pel·lícules que anava a vore...

amb un asterisc encerclat, marcava els llibres i les pel·lícules que m'havien agradat molt; amb un asterisc i au, si m'havien agradat, però sense entusiasmar-me; amb un guionet, les altres.

he trobat "halfaouine"... amb un asterisc encerclat.

he entrat al youtbe a buscar-la...

i he fet cap a una entrevista d'un locutor de la televisió de dubai a una persona completament desconeguda per a mi, algú anomenat "adonis", ali ahmad said asbar.

http://es.wikipedia.org/wiki/Adonis_(poeta)

ni tan sols sabia on situar dubai...

http://es.wikipedia.org/wiki/Dubai

m'ha sorprès escoltar l'entrevista...

parlen en francès... i he d'anar molt a poc a poc per a intentar comprendre què diuen... però m'ha semblat prou interessant...

avui he pogut xerrar un moment amb una... "amiga"?

li he trucat sabent que no és gaire amant del telèfon... però tenia ganes de dir-li... "m'agradaria tant poder escoltar-te unes quantes hores seguides... i que m'expliquesses tot el què tu penses d'aquelles frases que has escrit..."

ha sigut un plaer poder compartir amb ella un trosset de vida.

ara... escoltant l'"adonis"... esta conversa que em sembla prou relaxada amb un entrevistador amable, tranquil, amb un mocador al cap, me n'he recordat d'algunes coses que hem parlat al migdia... de com arribem a ser de diferents les persones, unes d'altres... com poden ser de variades les nostres vides, les circumstàncies, les mentalitats, les formes d'entendre (o de no entendre) i de viure les emocions, les idees... les pràctiques... i com, moltes vegades, tampoc som tan diferents i podem viure les entranyes bastant semblant.


entrevista: "adonis" amb un locutor de dubai

d'anar amb compte

una sola imatge, a pesar de la quietud aparent, podem sentir-la en moviment... i sentir-la en pausa.

avui he intentat digerir la quietud que jo també necessitava...

i ha sigut dura... però tendra a la vegada.

m'ha arribat música variada... i una cançó de madeleine peyroux que m'ha agradat no trobar-la escrita en japonès, per a intentar comprendre-la, tot i poder equivocar-me...

no puc portar als camins la cançó musicada des del goear, ni el youtube, ni l'imeem...

és molt bonica.

n'he buscat la lletra... i he intentat traduir-la de forma rudimentària. les paraules i frases que em resultaven més complicades, me miraven i em dien, "tranquil·la... no mos vulgues perfectes"...

m'agradaria que esta cançó pogués arribar a la núria que sóc, a l'amor que m'ha suggerit una pausa, als amors que podria esperar o que podrien estar-lo esperant, als amors que jo sento... i a les persones que, d'una manera o d'una altra, estimen, s'enamoren, desestimen, se desenamoren... senten... i se'n ressenten.

collins, l'amor i les emocions... com poden fer tant de mal i tant de bé alhora...?


i must be saved - madeleine peyroux

hauré d'anar amb compte

perd les teues claus sota casa,
perd el botó de la teua brusa,
perd l'anell de diamants de plàstic,
perd el color dels teus llavis,
perd el ritme als teus malucs,

però si em perds en els teus punys, hauré d'anar amb compte.

perd les harmonies que vam aprendre,
perd el gust del pa que vam merèixer,
perd l'amagatall que sempre vas guardar però mai vas ansiar,
perd el teu ritme, perd les teues línies,
perd el teu sentit del pas del temps,

però si em perds dins la teua ment... hauré d'anar amb compte.

i si trobes la teua consciència plagada per alguna fúria extraviada o recta,
allavons perd-te a tu mateix posant-te en el seu lloc
fins que pugues recordar-te'n d'oblidar.

perd la teua passió i la teua esperança,
perd els nusos que hi ha a la teua corda,
perd l'armadura amb què t'has enfrontat a les lluites,
perd les criatures que has barrinat, perd la batalla, perd la guerra,

però si em perds dins teu... hauré d'anar amb compte.

perd la teua reverència als guanyadors,
perd la paciència amb els perdons,
no tens per què ser un amo ni un esclau,
perd els sentits, perd la teua ment, perd la fe en la humanitat,

però si em perds sota la ratlla... hauré d'anar amb compte.

i si trobes la teua consciència plagada per alguna fúria extraviada o recta,
allavons perd-te a tu mateix posant-te en el seu lloc
fins que pugues recordar-te'n d'oblidar.

perd la perfecció d'un començament,
perd el somni que vas reservar,
perd l'oportunitat de trobar algú altre amb qui et podria anar bé,
i si encara no ens tens prou, perd el teu últim lament de perdedor,
per a que si em perds a la teua xarxa, pugue jo estar a resguard.

perd les promeses que mai vam dir,
perd la picardia de la broma,
perd la innocència de bona voluntat que donaves,
perd la caldera de l'olla,
pots perdre el millor que tens...

però si em perds al teu cor... hauré d'anar amb compte.

transformació: passeig nocturn amb mizuta i companyia

trobo el mizuta masahide, quan ja no veig ni la lluna ni el sol, caminant a poc a poc, agafat al braç d'un home barba grisa que l'acompanya.

m'estic quieta darrera el tronc d'un cirerer florit...

passeig amunt, passeig avall, molt lentament, murmuren frases per a mi inaudibles.

passen les hores...

mizuta, encorbat, arrossega centenars d'anys; l'altre, pacient, procura avançar al ritme de l'ombra del vell, amb una mà davant la mirada, com si així pogués concentrar més l'oïda...

en un racó del passeig, molt a prop meu, dins la foscor de la nit, s'aturen.

i m'arriba una veu greu i profunda que sembla sortir de la infinita mirada de mizuta...

"tsukimi kana
kura yakete"

l'home amb la barba grisa, amb la mateixa lentitud amb què respira mizuta, s'aparta la mà dels ulls... fins acariciar la mà del vell...

i al cap d'uns segons que podrien ser segles... torna la veu de mizuta:

"sawaru mono naki"

. . .

kura yakete
sawaru mono naki
tsukimi kana

que mal traduït seria alguna cosa així com:

cremà ma casa
res ja no em destorba
gaudir la lluna

-pere saragatona-
mizuta masahide (1656-1723)

cirerers florits

lo iaio m'aproxima a "les notícies", entre espermatozoides i vestidures...

la iaia i jo baixem a trobar-mos a la taverna... volia llegir aquelles línies que vaig escriure i guardar, i jo ho anava ajornant... perquè tenia por de fer-li mal... però em diu que no, al contrari, i acabem abraçades... humides.

me dóna una bossa amb alguns llibres que ha trobat estos dies i que ha pensat que m'agradaria recuperar... només obrir-la, "solitud", de caterina albert, o víctor català.

també "la historia interminable", de michael ende, amb una dedicatòria d'ella, per sant jordi de 1985.

abans de marxar, mon pare me parla en japonès i m'ensenya el cirerer que ha florit al jardí...

ma mare comença a cantar fluixet... "sota un cirerer florit, murmuri d'abelles, murmuri d'abelles..., la coneixes?"; no, no em sona...

pensa que podria ser de la maria del mar bonet... però no n'està segura.

. . .

arribo a casa... i em trobo sota un cirerer florit als llavis de joan manel serrat, amb una veu que em recorda quan cantava "la tieta"... "la guitarra"... "la mort de l'avi"...

no coneixia esta cançó... quan va escriure-la, devia sentir "mal d'amor"...

m'agradaria compensar aquell dolor amb les fotografies que he fet del cirerer florit... i amb una música de lluís llach, lo cirerer, que tampoc recordava haver escoltat...

"sota un cirerer florit" - joan manel serrat

http://www.jmserrat.com/serrat/dat/1608.html

Lo Cirerer - Lluis Llach

ronda docs

necessito una pausa.

no puc dir-li a l'aicard que talle els trossos de carn més petits, o que no es fique a la boca mig caneló de cop, no puc dir-li que mastegue a poc a poc, i jo, amb les paraules, amb les emocions, amb lo comportament, fer el contrari.

si de primer mingem sopa (= janis) i de segon carn (= l'amant), com puc ara posar primer la carn i després la sopa?

no s'hi val...

algun dia de dejú, també m'aniria bé... no cal plantejar-se una ramadà, perquè seria molt plantejar... però un poquet de dejú... i sopetes... i aprendre a mastegar la carn... i cuidar una mica l'alimentació...

la vida no és vomitar i vomitar... constantment... immediata... (m'hi ha fet pensar una lectura saragatona)

no crec en cap consistència... però sí que, després de tots estos últims dies, en un març encara vint-i-dosat, necessito una mica de tranquil·litat.

al món ja és tot prou precipitat com per a afegir un precipici darrera un altre a cada trosset de les entranyes.

sé que potser no podré aturar estos rampells vomitius... i que, si ho faig, possiblement tornaran. no pretenc renegar d'ells, ni desentendre-me'n, ni desfer-me'n; penso que seria com amputar-me qualsevol part del cos per una decisió impulsiva i despòtica, absurda, desirunitzadora.

però necessito parar de vomitar una mica... assossegar els budells...

si visqués a prop de la vida del tren, com abans, me n'aniria a l'estació... m'assentaria en aquell pedrís dels docs on vam aprendre a fumar... i miraria passar els trens... i els viatgers... los ratolins i les rates, los gossos, los gats, les sargantanes, les persones que crusen la via o la resseguixen anant d'un lloc a un altre... les hores de moviment... los regals de quietud...

janis

"little girl blue" - janis joplin


"mary jane" - janis joplin


combination of the two

pos vale

¿tienes muchas amantes?

¿te gusta la idea de que tenga amantes?

...

"los últimos serán los primeros... o, por los menos, los últimos".

pos vale.
i entremig... anar fent.

(post escrit per una que no és ni l'última ni la primera. pos vale, iruna, vale, ja ho entenc. au, vés a dormir, joder)

sifrun

hauria d'anar-me'n al llit ja.

demà, tinc festa.

anirem amb l'aicard, amb un parell d'amics de l'aicard i amb sons pares, a la cava, a visitar l'alberg de deltebre, a vore com és i com està d'adaptat per a poder organitzar unes colònies de tres o quatre dies amb l'associació, potser al juny o a l'estiu.

fa dies que l'aicard i jo no mos trobem amb los companys de l'associació. fa temps que me n'he distanciat bastant, distanciant-lo també a ell. dissabtes a la tarde, un grup d'adolescents surten junts amb una monitora que els acompanya... l'aicard també podria sortir amb este grup, però sempre li fa mandra anar-hi... i jo tampoc li he insistit per a que ho face. potser no cal insistir... però, possiblement, si intentés motivar-lo una mica més, hi aniria, i segurament xalaria amb ells. alguna vegada que hi ha anat, s'ho ha passat bé.

la setmana ha sigut bastant llarga... aquí als camins, llarguíssima. miro enrera i sembla que fa quatre dies sigue fa tres o quatre setmanes, o mesos.

ara hauria d'anar-me'n al llit... i tancar la boca... i els ulls... desconnectar de tot... descansar. "vive y deja vivir"...

este matí he escoltat una cançó a la ràdio... no és cap cançó de bressol... però m'ha agradat i em servirà per a acabar d'adonar-me'n que em cal tancar la boca i els ulls.

m'agrada el zero. potser perquè no és ni positiu ni negatiu...

bona nit

http://www.youtube.com/watch?v=bO4Qk_R1uos

no sóc calcuta

ja hem sopat. l'aicard ja és al llit. torno a l'ordinador... i penso: "iruna... núria... és ben cert tot el què he dit, però... no seria prou sincera si no hi afegís..."

la por a que el metge pugue punxar-se amb la vacuna... i caure "malalt", o que la vacuna pugue contagiar-se de metge...

la temoreta a que, sense arribar tan endins, puguen agradar-se molt... "i què?"... puguen sentir-se junts molt a gust... "i què?"...

i també...

he d'afegir que potser si estic disposada a vacunes és perquè m'agrada pensar que algun dia jo també puc ser infermera, o metgessa, i que el món no s'enfonsarà per això. de fet... alguna vegada ja he fet alguna petita pràctica d'a.t.s. i el món continua...

de "veneno" i de paraules no enverinades

la setmana que ve, a la sara li toca vacuna. en realitat, li tocava als quatre anys.

quan vaig explicar-li que hauran de punxar-la, primer es va quedar una mica parada i "ovarinida". però s'hi ha anat mentalitzant...

ahir em preguntava, "quin dia em punxaran?", i sembla que fins i tot ho estigue esperant, potser per a així poder relaxar-se una vegada passat el tràngol.

a mi també em van anunciar una possible "vacuna"... no cal entrar en detalls.

primer, com la sara, també em vaig ovarinir un poquet, o un poquet bastant. i a moments fins i tot m'entraven ganes de plorar... però... "va, núria, iruna, que ja sou grandetes... estira el braç, o para el culet, i relaxa't, que segurament no et moriràs per això".

avui me diuen que potser no em vacunaran... ara que ja em sentia prou mentalitzada...

no puc insitir-li al "metge", dir-li, "va, per favor, vacuna'm"... perquè potser si ho faig, pensarà "pos no, xiqueta, ara no vull". però em sabria molt de greu que no em vacunés per culpa de no haver-li agradat com estiro el braç o com paro el culet... o per culpa dels meus gemecs automentalitzants...

encara que el "metge" em digués que si no em vacuna és perquè no li ve de gust fer-ho, o perquè s'estima més fer-ho un altre dia, o perquè potser no em vacunarà mai, o perquè no està disponible la vacuna... en qualsevol cas, jo pensaria que si no ho fa és perquè alguna cosa he fet malament.

intento ser bastant clara... i no m'agrada utilitzar metàfores o segones paraules o dobles sentits... però en este post sí que he fet una mica de "metàfora"... i espero que al "metge", o a la "vacuna", no els sàpiga greu.

mai he tingut cap intenció de posar "verí" a les meues paraules...

en canvi, lo kiko veneno m'agrada... i també la cançó del "verí": "veneno"

vaig a fer el sopar... i m'agradaria que demà, i l'altre, i l'altre... fossen dies bonics.


"veneno" - kiko veneno

esclops, pedres i tabes

hem portat l'aicard a dansa... i ara la sara se n'ha anat amb son pare.

abans, hem mirat els vídeos de les palmes, "lenga la lenga", i dels gotets, "escatumbararibê".

l'aicard no n'ha fet gaire cas. la sara s'ha quedat hipnotitzada amb "lenga la lenga"... i m'ha explicat que amb la professora de gimnàstica alguna vegada han fet un joc semblant al dels gots, però només amb les mans.

http://www.tebytib.com/gest_web/proto_Seccion.pl?rfID=24&arefid=1090

a partir del joc "escatumbararibê", la carme se n'ha recordat d'un altre que ella havia jugat de petita amb altres xiquetes i xiquets, cantant una cançó, "els esclops d'en pau".

amb "els esclops d'en pau", m'ha fet recordar el joc de les pedres... i les tabes.

eren ossets... en esta foto es veuen ben bé.

natros jugàvem a pedres... però també n'havia vist, de tabes. semblen vèrtebres...

mos agradava molt jugar-hi, al pati de col·legi, en terra.

segons diu lo diccionari: taba1 1 f. [LC] [JE] osset 2 . 2 1 f. [LC] agafar algú la taba, posar-se a parlar en una conversa. 2 2 f. [LC] conversa . cercar taba. donar taba.

de blaus... gotets i manetes

este matí he acompanyat l'aicard fins a la classe, per a poder parlar un moment amb lo mestre i explicar-li que han tornat a sortir-li alguns blaus no molt guapets... un a cada cuixa i un altre més amunt del pit. ell diu que no li fan mal i que no sap com se'ls ha fet.

he trucat a la doctora d'hematologia de sant joan de déu... de moment, mantenim la visita del 6 d'abril, "però porta'l al pediatre i que li face una ullada".

hi anirem.

lo mestre de l'aicard m'ha dit que este curs el veu molt bé, "s'està fent gran, està madurant", m'ha dit...

m'ha explicat que estan treballant diferents unitats de mesura... i que l'altre dia, quan els va proposar de prendre mides "a pams", es va sorprendre en veure que tots hi tenien bastant dificultat per a fer aquell moviment amb les mans...

"vaig haver d'utilitzar unes tires amb plastilina", per a facilitar-los lo camí des del dit polze fins al dit petit.

hi ha coses que donem per sabudes... coses que les fem "sense adonar-mo'n"... i no sempre són tan senzilles com semblen.

m'ha agradat trobar estos jocs de coordinació...

los "gotets" poden servir per a vessar-hi llàgrimes... també per a jugar, per a distreure's... per a aprendre...

la sara comença a tenir ganes de fer jocs de mans... jocs de palmes...

esta nit... farem "manetes"


"escatumbararibe"
http://www.youtube.com/watch?v=ft6Kg7S-LBE&feature=related



"lenga la lenga"
http://www.youtube.com/watch?v=5SdoVBHMtXo&feature=related

de misteris gens misteriosos

"infinita tristeza" - manu chao

http://www.youtube.com/watch?v=OcwNkLSvbKA&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=pOjG5MShTlg&feature=related
. . .

"¿por qué no crecen los niños dentro de los papás?"

. . .

quan vaig decidir continuar endavant amb l'embaràs de l'aicard, no tenia una "parella estable", ni una "feina estable"... era l'últim any d'una diplomatura que va durar quatre o cinc anys, vivint en un pis d'estudiants...

sí que tenia una família amb possibilitats d'ajudar-me materialment, econòmicament... i afectivament. una mare, incondicional, disposada a acceptar la decisió que prengués; un pare també incondicional, però convençut que "per haver-te equivocat una vegada, no tens per què continuar-te equivocant"; els dos oferint-me el suport necessari en qualsevol cas.

potser "no era el moment més adequat", d'acord amb tot allò que acostumem a relacionar amb les "condicions idònies" per a decidir tenir un fill o una filla. si no sóc "madura" encara ara, segurament tampoc ho era en aquell moment, i no sé si ho seré mai. potser abans de prendre aquella decisió, hagués hagut de reflexionar amb més deteniment... valorar si realment me sentia "preparada", si realment podria donar-me a aquella criatura i oferir-li una vida "prou desitjable".

mai havia volgut tenir fills. mai m'havia fet cap il·lusió la idea de tenir-ne. al contrari: sempre havia pensat que segurament no en tindria, que no podria, que no en sabria... no em semblava que la vida fos prou "desitjable" per a convidar-hi a ningú... i estava convençuda que em moriria jove, aviat.

en canvi... quan vaig saber que estava embarassada... incomprensiblement, me va fer il·lusió. vaig sentir una estranya sensació de complicitat amb aquella encaranovida que m'anunciaven a l'interior. recordava totes les meues incapacitats... però, no sé com, va néixer dins meu la confiança que potser sí que la vida no era horrible del tot, que potser sí que a aquella criatura li podia fer il·lusió viure, i a mi també me'n va fer. fins i tot recordo haver-li preguntat, a través de la panxa: "mira, això d'aquí a fora és la vida... no és cap alegria infinita, però... què et sembla? vols venir?", i em va semblar que em contestava que sí.

l'home que va participar en aquell començament de possible vida, no hi era. havia marxat a un altre país. no érem "parella". érem veïns provisionals. havíem estat uns dies junts, molt junts, amb moltes carícies, amb molts de carinyos... però sense tenir cap idea de continuïtat. ell portava anys anant i venint i tornant-se'n a anar d'un país a un altre... perdut... desarrelat... jo, sense haver-me mogut tant, també em sentia bastant perduda i desarrelada... ell buscava què fer amb la seua vida... jo no buscava res... anava fent, sobre la marxa... com sempre.

abans de saber que estava embarassada, ell ja havia marxat.

quan ho va saber... ell pensava que jo no voldria tenir la criatura. de fet, abans de saber-ho, jo també pensava que no voldria ser mare.

ell no volia ser pare. se'n sentia incapaç... no li feia cap il·lusió. no podia...

per a ell va ser impactant adonar-se que, tot i no voler i no poder ser pare, jo podia decidir ser mare, amb ell o sense ell, amb la qual cosa, ell, fos quina fos la seua decisió, la seua voluntat, si jo decidia igualment que aquella criatura pogués néixer, sempre sabria que en algun lloc del món tindria un fill o una filla.

per a mi també va ser impactant adonar-me d'això. i em va fer dubtar molt. com podia decidir ser mare sabent que ell no volia ser pare?

no hi havia cap compromís... res en comú... d'acord. ell faria la seua vida, i natros, la nostra...

tampoc hi havia cap porta tancada... "no calia" ser mare o pare tal com acostumem a entendre el rol d'un pare o d'una mare... "no calia" ser parella... ni viure junts, si no volíem... ell podia canviar de pensament, de sentiment...

jo li oferia una porta oberta... però... com? de qualsevol manera? de fet, sí. en aquell moment pensava que... si ell volgués, ja ho arreglaríem, ja buscaríem la manera de posar-mos d'acord... ja trobaríem la manera de fer "el millor possible" per al xiquet... i, si no... "no passa res"... que ell fes la seua vida...

no s'han vist mai. no s'han conegut. he parlat amb ell potser tres vegades en estos deu anys. una, el primer any; una, el segon (o va ser el tercer?); l'altra... fa quatre o cinc anys. me va explicar que va tenir una filla... mos va fer il·lusió tornar a parlar i notar que no hi havia cap ressentiment ni cap sensació desagradable entre natros. vam dir que potser algun dia mos voríem... que potser algun dia se coneixerien...

la vida va passant... i procurem viure-la amb molt de gust.

ahir vaig escriure que mai he vist l'aicard patint pensant en "son pare". sí que s'ha fet i m'ha fet algunes preguntes... però jo diria que no ha patit per ell, ni ha patit de sentir-se "desemparat".

vam conviure un temps amb lo pare de la sara...

la convivència va ser prou bona durant molt de temps... però la relació entre ells dos no era "magnífica". mentre fos "bona", jo pensava que ja era suficient. però va dixar de ser-ho... vam viure situacions complicades... i allavons sí que vaig veure com mon fill va patir i jo també, potser el pare de la sara també, trobant-mos amb una relació que no funcionava. aquell deteriorament va anar accentuant-se... i no va ser gens agradable.

ara, la relació entre el pare de la sara i la sara és bona; la relació entre ell i jo, "suficient"; la relació entre ells dos... gairebé inexistent. de l'adult no surt cap sentiment envers lo menut. com a mínim, no surten sentiments desagradables. i de part del menut... me sembla que ha anat aprenent a acceptar que hi ha persones que estimen i n'hi ha que no ho fan.

he començat este post escoltant "infinita tristeza"... no perquè sentís una tristesa infinita, no infinita, o no sé si ben bé tristesa... més aviat, perquè n'he recordat la lletra... aquells diàlegs... "la verdad sobre el nacimiento de los niños"...

ara estem bé a l'iglú, els tres.

a radio 3, al matí, quan anem a col·legi, diuen "hoy empieza todo; ¿y mañana?", i els mateixos de la ràdio, a vegades, contesten, "también".

altres vegades, no contesten. ho dixen així: "hoy empieza todo; ¿y mañana?"... i allavons l'aicard contesta: "también!", rient, i em fa riure a mi també.

de serveis mínims i no

"la lengua de las mariposas"

no sé "com hauria de ser" el sistema educatiu, ni "com m'agradaria que fos"...

miro diferents aules, diferents entorns educatius, en diferents "sistemes", en diferents contextos polítics i socials... a partir d'experiències viscudes i d'altres que he vist, o llegit, o que m'han explicat...

des del blanc fins al negre, passant per tots los colors... m'alegro d'haver trobat i de continuar trobant persones que disfruten anant a escola, intentant "aprendre" les unes de les altres, i disfrutant-ho.

amb això no n'hi ha prou per a fer funcionar "la societat", ni per a col·laborar en tot allò que necessitem les persones per a viure i conviure... però per a mi és bastant primordial.

una mestra o un mestre, com qualsevol persona, no és un "servei mínim", és molt més que això... i sovint, "servei mínim" i no, se troba havent de traure-mos les castanyes del foc.

ciego transparente

"ciego" - albert pla

"y es que es algo así... muy complicado de explicar... es así muy... no sé, a ver... te lo digo... es así muy así, es así muy asá, es así muy... en fin, no sabría decir... es así muy... en fin, no sabría decir, pero sentir sí lo siento muy dentro de mí..."

albert pla

la primera i l'única vegada que he pogut vore i escoltar en directe l'albert pla va ser...

coquets, ara dubto. me sembla que va ser estant embarassada de l'aicard, gairebé n'estic segura, però he intentat trobar alguna data de concert a l'apolo l'any 1998 i no m'he aclarit...

potser va ser abans...? després, me sembla que no.

sé que vaig anar-hi amb mon tio manolo, i em sembla que va ser quan jo encara vivia al paral·lel.

recordo haver anat amb ell, estant embarassada, a escoltar una conta-contes... recordo el conte d'una dona estèril en un camp de concentració... calba... i una criatura abandonada, afamada... recordo com aquella dona va abraçar la criatura, va posar-se-la al pit, i del pit va començar a sortir-li llet amb la qual lo nadó va poder alimentar-se... mentre del cap a la dona li creixien cabells llargs...

recordo un dia anar a la barceloneta, sola... i banyar-me a la platja completament despullada, sentint-me feliç amb aquella panxota grossa plena d'aicard, mullant-me a l'aigua i prenent lo sol a l'arena...

recordo que, mentre vaig estar embarassada, vaig tenir la sort de compartir molts moments de companyia amb mon tio manolo... en aquell pis on vivia ell dalt de tot d'un edifici molt vell i sentenciat a mort, en un terrat, a prop de santa maria del mar... escoltant música de kiko veneno... escoltant-lo a ell fent-ne...

però no puc recordar exactament si quan vaig anar al concert estava embarassada o no. diria que sí, però no trobar ara la data del concert m'ha descol·locat.

l'albert pla ja l'havia escoltat abans... i em va sorprendre igualment. me va agradar molt sentir-lo tan de prop. vaig tenir la impressió que era molt més divers de com l'imaginava. me va agradar la seua veu, la música, la manera de fer-la, l'escenari, l'ambientació... aquella complicada senzillesa... o senzilla complicació.

no he anat a gaires concerts en ma vida. este va ser molt especial.

avui al matí, anant a treballar, he tornat a trobar-lo en un trosset de ràdio, i m'ha tornat a soprendre, sentint-se perseguit pel color groc (...) ni blau ni marró (...) transparent (...) sense color.

un disc nou?

http://www.albertpla.com/index.html
http://myspace.com/plaladiferencia


transparente:

no es tan simple ser transparente
no es tan simple ser transparente
no es tan simple ser transparente
no es tan simple ser transparente
en este mundo animal
todo es tan carnal
que si no tienes piel
que si no llevas disfraz
que si no se te ve
aunque estés, no estás
no estás... no estás...
en este mundo animal
todo es tan carnal
que si no tienes piel
que si no llevas disfraz
que si no se te ve
aunque estés, no estás
no estás...

si no te fijas tú...
¿quién se va a fijar?
si no te cuidas tú...
¿quién te va a cuidar?
¿quién te va a pintar?
¿quién te va a dar color?
porque estar, no estoy.

si no te fijas tú...
¿quién se va a fijar?
si no te cuidas tú...
¿quién te va a cuidar?
¿quién te va a pintar?
¿quién te va a dar color?
porque estar, no estoy
del todo...

ni azul, ni marrón,
ni amarillo chillón.
aquí no hay color,
aquí no hay color.
ni azul, ni marrón,
ni fosforito cantón
aquí no hay color,
aquí no hay color.

últimamente, el rojo
está súper pegajoso
el verde y el morado
se meten mucho conmigo
me persigue el amarillo
soy el blanco perfecto
del gris y del negro.

últimamente, el rojo
está súper pegajoso
el verde y el morado
se meten mucho conmigo
me persigue el amarillo
soy el blanco perfecto
del gris y del negro.

ni azul, ni marrón,
yo soy transparente
yo soy como soy
aquí no hay color.
ni azul, ni marrón,
yo soy transparente
yo soy como soy
aquí no hay color.

bona nit

m'ha agradat arribar a casa i que el món no s'hagués afonat per culpa meua. ja em tinc prou ràbia, de sentir segons quines emocions... si, a sobre, hagués trobat a algú fotut, trist o fastiguejat, encara m'hauria tingut més ràbia. ja estic prou emprenyada amb mi mateixa. no vull fer-ho més, ni que ningú n'hagi de pagar les conseqüències.

necessitava trobar la seua respiració... i m'ha ajudat a respirar trobar-lo rient... entretingut... no dixant-se contagiar pel meu dramatisme (en altres temps conegut amb el nom de "gramatisme").

a migdia, he amollat tres posts seguits, un darrera l'altre... amb el primer, he obert l'aixeta, i ha començat a sortir aigua de tots colors; amb lo segon, he tornat a obrir-la, procurant que l'aigua ragés amb més suavitat, procurant no esquitxar amb fang brut...; al tercer... he necessitat sincerar-me del tot i abocar la "maleïda gelosia", per a no disfressar-la amb altres coses... per a no amagar-la, per a dir-me-la i dir-la amb totes les lletres.

segons com, tinc la impressió que el tercer post és "lo nucli" dels tres. però, si em fixo en cada gota d'aigua... totes formen part de mi, i totes m'afecten.

esta nit, amb l'aicard, hem hagut d'estudiar "l'atmosfera": "una capa d'aire que envolta la terra"...

m'agrada poder notar com les persones respiren... com podem continuar respirant mentre som aquí... en companyia i en solitud.

amb la sara, hem estat mirant un llibre del fons del mar... cada pàgina, un paisatge marí... i a cadascuna havíem de localitzar algun ésser viu... 1 tauró blanc, 2 peixos espasa, 3 peixos cirurgians, 4 dofins, 5 raps abissals... 6 ballestes pallasso, 7 belugues, 8 peixos eriçó, 9 peixos papallona... i 10 peixos cofre.

5 raps abissals...

me n'he recordat d'una música i d'unes imatges que vaig trobar ara fa un temps i que em van agradar molt...

m'he tornat "majareta" (més del què ja ho estic, si és possible) buscant aquelles profunditats abissals als camins... al final, hi he arribat.

me ve de gust tornar a perdre-m'hi uns minuts... i anar-me'n a dormir.


"proyecciones del tema origami"

maleïda gelosia

maleïda gelosia...

no suporto tenir estes reaccions.

per això m'agrada estar "sola", viure amb els meus fills i amb mi i prou. i estimar persones que no em diguen que només pensen en mi o que només m'estimen a mi... i que no em vulguen només per a ells o que els estime només a ells.

me fot sentir-me gelosa. no ho suporto. no vull.

per favor, humanitat: practiqueu la llibertat, que així puc treballar la gelosia i convertir-la en oxigen respirable.

març 38

iruna... me sembla que tal com escric puc produir l'efecte contrari a allò que voldria.

pos, a vore, fes-ne un resum:

que la vida és ara, i que, a part de totes les coses que "hem de" fer, n'hi ha moltes per a viure-les, assaborir-les, disfrutar-les... i que m'agradaria que tothom poguéssem fer-ho, sense pensar que podem estar fent mal a ningú per això.

que si algú sent mal al cor, no és perquè algú altre disfrute la vida, i tampoc perquè algú vulgue que la vida sigue disfrutable... o perquè voldríem que els altres disfrutessen, amb natros i sense. no. quan sentim mal i pensem que és per algun d'estos motius, me sembla que mos equivoquem. quan sentim mal al cor, és perquè la vida és així de rara. però això no justifica no viure-la, no disfrutar-la, no assaborir-la.

va... pos vés i viu-la... treballa-la... i disfruta-la... i assaborix-la.

(i descansa de mi, núria! dixa'm també respirar tranquil·la)

març, 37?

hi ha dies en què sembla que prengue més consciència de la necessitat i del gust que sento per la solitud. se'm fa estrany adonar-me que moltes vegades això em passa precisament quan penso molt intensament en algú... sabent que l'altra persona també viu un sentiment molt intens amb mi... i trobant-me envoltada de situacions diverses de la vida quotidiana que mos requerixen també atenció, a l'altra persona, a mi, a les dos, i que, al mateix temps, mos omplin la vida, encara que en alguns moments penséssem o tinguéssem la impressió que ja la tenim plena a vessar d'aquell amor.

hi ha els fills... hi ha la feina... hi ha la casa... el lloc on vivim... els tràmits pendents... la necessitat de menjar... la necessitat de dormir... la necessitat de respirar... les ganes de llegir... d'escoltar... d'escriure... de pensar... de no pensar... de no escriure... de no escoltar... de no llegir... les ganes de fer coses que volem fer... la necessitat de fer coses que hem de fer, volguéssem fer-les o no... les ganes de no fer res... l'autoexigència i l'exigència social, familiar, laboral, personal, de fer determinades coses...

entre l'altra persona i jo... hi ha tot això... i també la resta del món.

i el dia i la nit tenen les hores que tenen. i els llits encara estan per fer... i la rentadora, per posar... i el dinar, sense haver arribat encara a l'estómac... i les factures de la quinzena, plenes d'incidències... i els fulls d'inscripció del casal extraescolar de setmana santa, per omplir... i els deures de l'aicard, a la nit, per fer i per aprendre... i la sara i ell, amb la il·lusió de coincidir amb mi una estona... i els amics i les amigues... cadascú amb les seues vides, plenes també d'"incidències"... de necessitats... de ganes de... de no ganes de... tot ple d'un munt de coses...

i jo no puc arribar a tot arreu... i em necessito per a fer totes les coses...

escric tot això pensant en mi... també pensant en persones en concret... i una mica en tothom.

tinc la sensació que he d'apartar-me una mica... per a que els rius que no són jo puguen fluir... i per a que el riu que sóc jo també pugue fer-ho.

març, 37?

31 com a màxim, iruna.

dixa'm allunyar-me una mica... tranquil·lament...

conversa de futur

- m'encanta sentir com me llepes i em minges amb les genives quan te treus les dents... com t'amorres i em xucles... tan dolçament, tan intensa... i amb tanta passió... mentre amb la dentadura postissa me mossegues lo culet... com quan érem joves. això no ho podíem fer tot alhora en aquell temps, eh? :)

- jo sí que havia tingut alguna experiència semblant... no te'n recordes, que t'ho vaig explicar?

- ah... sí... tens raó... ja me n'havia oblidat. esta memòria nostra... i em vas sorprendre tant, aquell dia...! mos imaginàvem fent l'amor, a la vellesa... i em va semblar tot un descobriment poder jugar al mateix temps amb la boca desdentada i amb una dentadura a la mà. vaig pensar, "veus? avantatges de la tercera edat, o de la quarta!"... i quan tu em vas dir que, d'alguna manera, amb algú altre, ja havies jugat amb això abans... vaig adonar-me, una vegada més, que no era pas única.

- totta...

- tottu......... va... torna-m'ho a fer, que em tornes boja...

de pixar a la mà i beure a galet

"la lluna" - joan manel serrat


la lluna - joan manel serrat

hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant;
la lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia;

no hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que la pota de conill
serveix un tros de lluna;
s'enduu les penes i porta
amors i fortuna;

es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau;

posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el què vols creure
i miraràs el què vols veure,
tu mouràs els putxinel·lis;
tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis;

als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna
i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida,
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.

la set-mana

"els dies de la setmana" - damaris gelabert

així vam aprendre els dies de la setmana amb l'aicard i amb la sara.

la juani mos va passar un cd, fa moooolt de temps.

autoretrat de sara

quan he pujat a casa els iaios, ja havien acabat de sopar. l'aicard mirava el futbol amb lo iaio i amb mon germà. la sara, incansable, corria amunt i avall i feia mil i un salts, moviments i postures, estil kung-fu panda.

la iaia m'ha explicat lo procés d'elaboració d'uns patinets artesanals: "la sara havia agafat uns coixins d'estos plans i els portava als peus, arrossegant-los, fent patinatge... li he dit que millor busquéssem alguna altra cosa per a fer de patins... primer, ho hem provat amb uns diaris... però no anaven gaire bé. després, hem anat a buscar algun altre objecte... ha vist una carpeta, amb les gomes... i així, partint-la en dos, hem construït un patí per a cada peu... i van la mar de bé, ja ho veus..."

quin invent... :) semblen raquetes com les que porten los esquimals a la neu, però amb cartolina blava... i amb les gomes se li subjecten als peus i no li cauen. no para quieta.

ara ja som a casa... i s'ha adormit després de llegir juntes un conte de hansel i gretel i la caseta de xocolata que va regalar-li la teresa, una molt amiga de la iaia i del iaio.

l'aicard vindrà amb mon germà quan s'acabe el partit del barça. estava molt emocionat de pensar que avui no escoltaria el partit a la ràdio i que podria vore'l amb tan bona companyia.

ja tinc ganes d'anar-me'n al llit. me noto cansada.

esta foto és un autoretrat que s'ha fet la sara a ella mateixa. preciosa.

"un hombre en la orilla"

vaig escoltar per primera vegada pablo guerrero fa un parell d'anys... i em va hipnotitzar... "noche adentro"... i "a cántaros"...



he llegit al blog de glup 2.0 que ha tret un nou cd, "luz de tierra"...

un altre tresor.

http://www.myspace.com/luzdetierra

http://www.klink.org/pablo.htm

hay un hombre en la orilla

hay un hombre en la orilla
susurrando palabras
susurrando palabras
hay un hombre en la orilla...

susurrando palabras
que no alcanzan apenas el borde de sus labios

hay un hombre en la orilla...

la luz se va ensanchando
sobre una oscuridad disminuida
ahora el aire celebra la amplitud de las alas
la altura de los techos
la piedad silenciosa de las lámparas

el mar
desprevenido
deja escapar las aves que se ocultan
en un pliegue de luz

hay un hombre en la orilla
susurrando palabras
susurrando palabras
hay un hombre en la orilla

susurrando palabras
que no alcanzan apenas el borde de sus labios

hay un hombre en la orilla...

para guardar el sueño
para sentir un poco de esa vida que no está en la mirada
sino en sus intersticios
mi mano sobre el agua deja un rastro
que sólo es accesible
al pensamiento

hay un hombre en la orilla
susurrando palabras
susurrando palabras
hay un hombre en la orilla...

susurrando palabras
que no alcanzan apenas el borde de sus labios

hay un hombre en la orilla...

hay un hombre en la playa
humanizado por su fragilidad
por las mareas

(de basilio sánchez, en la voz de pablo guerrero)

d'una cova i de coses i coses

dels "memes" (o "mems"), no en tinc cap idea feta. n'hi ha que m'agrada llegir-los i alguns m'ha agradat fer-los, tant si me'ls han passat com si, sense haver-los rebut de ningú, he decidit fer-los perquè m'ha vingut de gust.

los "premis" ("grans" o "petits" o de qualsevol mida, si és que realment són mesurables), no m'agraden per a mi i no m'agrada donar-ne.

quan era petita, vaig rebre un "accèssit", perquè a escola vam fer cada xiquet i cada xiqueta un escrit i el mestre va enviar-los a un concurs.

ara llijo en un diccionari la definició d'"accèssit": "en un certamen, recompensa immediatament inferior al premi".

i ara m'adono que allò que pensava que va ser un "premi", no ho va ser, perquè també (de fet, potser n'és la màxima expressió) dins lo "joc" de premis i càstigs s'inventen categories d'"inferioritat" i de "superioritat", que precisament és una de les coses que mai m'han agradat.

d'ençà d'aquell accèssit, encara alguna vegada em vaig presentar a algun concurs, sense cap mestre que m'impulsés a fer-ho. i una vegada vaig rebre a casa un "agraïment".

però fa molt de temps que només escric com qui vomita, per a desfogar-me, per a abocar pensaments o emocions que em surten de dins, sense pensar que em pot servir per a endreçar res -moltes vegades precisament el què passa és que em trobo per escrit amb lo desordre que sóc-, sense tenir gaire confiança que allò que escric pugue ser "comprensible" -sovint ni jo mateixa em comprenc; i tantes vegades hi ha interpretacions subjectives que pensem que tenen tan poc a veure amb allò que intentàvem expressar...; a pesar d'això, de vegades és agradable tenir la sensació que algú mos comprèn, o mos accepta, millor de com natros mateixos ho fem-...

quan algú m'ha "concedit" algum premi, d'estos "premis" que es donen afectuosament, no m'he sentit gens afalagada, ni contenta... al contrari, més aviat m'ha fet molta vergonya, m'he trobat de cara amb la sensació del "desagraïment", amb la incapacitat de poder rebre amb naturalitat un gest així... i amb lo desagradable desig de "tierra, trágame".

a casa el saragatona he trobat una proposta de "mem", allò que jo sempre he conegut amb lo nom de "meme".

m'he assentat a la tassa del vàter i he fet una foto de l'estudi, on passo tantes hores, sobre tot a la nit, destrossant-me l'esquena, el coll i la vista, tapant-me les orelles amb los auriculars, adormint-me les cames i els braços, teclejant... o sense poder teclejar.

caòtica taula, avui mínimament endreçada perquè fa uns dies vaig buidar-la una mica... però continua sent caòtica; lleixes arrebotides, alguna fins i tot caiguda des de fa setmanes, torçant arxivadors i aixafant los objectes que hi ha a sota; lo ventilador, des de l'estiu passat, o l'altre, a tocar del radiador; caixes de cartró plenes de llibres, carpetes, papers, cassets i altres objectes variats; cables i endolls; la paperera, massa alta; la bossa, a terra; la persiana, abaixada, com gairebé sempre; la impressora, al fons, damunt d'un armari obert on guardo paper, carpetes i llibretes; les cortines-mocadors, desaparegudes, i a l'alumini restes del cel·lo que va subjectar-les durant uns pocs dies; la cadira, que, tot i ser consistent, qualsevol dia se'm trencarà amb mi al damunt... i no sé quantes coses més.

no és un racó agradable per a mi. és més aviat una cova on moltes vegades no vull ni adonar-me de tot el què m'envolta, on hi ha vegades que m'hi sento a gust, i que tantes altres vegades me resulta claustrofòbica... però on continuo trobant-me cada dia i cada nit.

desig de tranquil·litat

avui sí: tanco i me'n vaig al llit, ara.

me couen los ulls, de son, i tot lo cos m'ho demana.

la sara ja dorm. l'aicard s'ha gitat.

un trosset de tocadiscos, de colors en blanc i negre... i la casa en silenci.

desig de dormir abraçant-te... i de tranquil·litat.


"guilty"

albada

torno a escoltar els solos de piano i duets de jordi sabatés i santi arisa.

hi ha dos cintes de casset... però, una vegada i una altra, m'escolto la u.

albada (I), joc partit, doctor gradus ad parnasum, no te'n vagis massa de pressa...

("antes de dar la vuelta a la cinta, déjela pasar hasta el final"... )

albada (II), sometime ago, london 7 p.m.

no me'n canso, d'escoltar-la...

mentrestant, he començat a buscar el jordi sabatés...

de seguida l'he trobat a la mateixa adreça on vaig trobar-lo una altra vegada:

http://www.jordisabates.com/

i he continuat buscant-lo... però, no sé per què, ha sigut una búsqueda lenta, a dosis petites i molt espaiades.

he tingut la impressió que algú em posava un mocador a la mirada... i jo caminant a les palpentes... "però qui és? està viu encara?"... "per què vols saber això?... escolta'm"... i altra vegada, l'albada... recorrent amb les mans objectes, caràtules... imatges quietes... i a poc a poc, endinsament-me no sé on... com en somnis amagats... racons de màgia... pel·lícules entre blanc i negre i color pintat en algun idioma on les paraules se perden... o tornen... on la música i les imatges en moviment parlen entre elles... i jo les miro, escoltant-les... atreta... sense comprendre què sento mentre la iruna no necessita comprendre i m'arrossega...

de jordi sabatés... a segundo de chomón...

segundo de chomón?

i continuo de palpentes... a fosques...

un silenciós hotel elèctric... jocs malabars...


"les kiriki" - segundo de chomón

trobo un enllaç...

http://www.datazine.net/chomon.htm

quina mirada...

teruel... mil vuit-cents setanta-u, mil nou-cents vint-i-nou...?

dixa estar les dates... fixa't en la casa hechizada... satán se divierte...

què passa...?

torno a l'albada... a la una, a la dos, a la tres...

continua...

a la una... a la dos...

continua...

a la tres

continua...


(hi havia una foto al costat de l'altra... obro els camins... i trobo el jordi sabatés sota l'interior de la cara a... i de la cara b... no el canviaré. ja m'agrada)

arrebato de casi tres de la madrugada

a les nou de la nit, pensava que avui no escriuria res i que me n'aniria a dormir molt aviat.

a les deu, començava a passejar al voltant d'un far...

més tard, una conversa... i una altra...

enyorança...

després... far

retrobament... tendresa... ditets sucant... paraules dolces... filets de sucs regalimant, teixint una camisola de fil, blanca, petita, suau...

bona nit, amor... i me'n vaig al llit...

sí, iruna, va, que necessito descansar...

però al llit me ronden encara paraules que he llegit de passada...

i quan una paraula se'm fica al cervell, i ronda i ronda... hi ha vegades que em pren la son i no em dixa dormir en pau fins que no em surt per algun forat...

encenc el llum de la tauleta... agafo un boli i un paper en blanc...

m'arriba l'eco
d'un pèl tancat

i tremolo de pensar
fins on pot arribar...

hi ha qui pensa que no té
ni un pèl de tonto
però tots
tots som
entre melenuts i calbs

(però, iruna... se pot participar sense participar?
i per què no participar i ja està?
és que no vull participar, només vull traure'm aquell eco del cap...
pos fes-ho...)

ara ja està.


també una música se m'ha embolicat amb paraules que he llegit que parlaven d'un anunci de publicitat i de panxes...

quina música era? donava voltes... "aterciopelada"...

pos posa-la, va...

http://www.youtube.com/watch?v=c9UvV_2GjPo

ja, iruna?

i aquell eco de pèl tancat...?

no passa res, dona... tots entre melenuts i calbs, te'n recordes?

la sara i l'aicard, completament destapats...

pos no els tàpigues tant, que ja no fa tant de fred, dona

far

no és un far a la punta de la fi del món
ni enmig del mar o de l'oceà
o en una illa deserta
o en un paisatge deshabitat
penya-segat o delta oblidat
lluny de tot
apartat

no és somni o fantasia
no és sota les aigües un buda
misteri del foc d'alexandria
sirena encantada
pescador enamorat
dona que continua esperant
cabells arrelant a les algues

no és l'essència de la solitud
ni del silenci
no és la simfonia de la profunditat
entre la quietud i els temporals
del cel i del mar
no és relat de naufragis
de supervivents...
d'ofegats

per no ser, ni de nit és
no il·lumina

però respira

http://www.youtube.com/watch?v=lF9oBmm_FTs

malempanada mental

"maldir", "malparlar", "maleir"...

quin munt de paraules tan plenes de "mal", com si "el mal" sempre el fessen los altres.

no som natros, lo subjecte, quan maldiem, quan malparlem o quan maleïm?

tampoc és que tingue gaire clar què signifiquen "bé" i "mal"...

d'entrada, sembla que "mal"... fa mal.

. . .

este matí he escrit "malescriure"... sense cap connotació de "maldat" sinó pensant en una paraula que havia escrit "malament".

i què significa "malament"?

m'agradaria que quan "malfem" qualsevol cosa, o quan pensem que l'hem feta "malament", això no pogués fer mal a ningú. però això seria com desitjar que el "mal" (de dolor) no existís, i és molt desitjar.

de vegades, fins i tot pensant que no fem mal, ne fem.

per sort, altres vegades també pot passar que, pensant que podem estar fent mal o haver-ne fet, no en fem.

també hi ha ocasions en què pensem que "fem malament"... i algú mos aclarix que, efectivament, "malament"; o que pensem que "no fem malament"... i algú mos aclarix que, efectivament, "no malament".

estes dos últimes opcions deuen ser rareses de coincidència entre el llenguatge i la percepció mútua.

pos quin embolic, amb les paraules. i amb los sentiments...

no són les paraules, les embolicades, iruna; ets tu, que portes una empanada mental inaguantable.

comenatri

sense escriure-mos ni una paraula, mos llegim...

i em fas riure: ja has vist que has escrit "comenatri"?

"comenatri"?

sí, sí... "comenatri".

t'estimo, preciós!

medul·la

ahir, després de llegir un comenatri, vaig entrar en un blog on no havia entrat mai:

http://elblogdeisabelhada.blogspot.com/

vaig llegir-lo una mica... i de seguida em vaig trobar amb una iniciativa (no sé si dir-ne "invitació", "petició", "demanda"... "urgència") a la recerca de donants de medul·la.

no vaig arribar a llegir amb detall lo procediment de les donacions, ni vaig obrir els vídeos de la fundació josep carreras... ni vaig ser capaç d'arribar més enllà.

vaig trobar-me de cara amb l'egoisme, amb la temor, amb la ignorància...

vaig recordar un amic que es va fer donant de medul·la...

va iniciar el procés de proves necessari per a que "la ciència" pogués tenir la suficient certesa per a poder fer-ne ús, de la seua aportació, i ajudar així a qui pogués necessitar-la.

estava convençut de la seua decisió, i la vivia amb una immensa il·lusió. a mi em sorprenia que no li fes por... que estigués disposat a córrer algun risc...

va complir l'edat màxima que determina la franja d'acceptació de donants, de manera que aquell procés no va arribar a culminar-se.

d'aquí a unes setmanes, potser li faran una prova al meu fill, una punció a la cadera per a fer-li una extracció i una analítica del moll de l'os. potser li faran, o potser no, perquè, ara per ara, los resultats que tenen no són tan alarmants com per a que fos urgent fer-la-hi.

vinc de llegir que per a ser donant de medul·la també et fan esta punció a la cadera.

no sóc donant de medul·la. i ahir se'm va fer molt estrany contestar aquell comentari a l'hada isol. què podia dir-li?

"sóc una egoista... ho sento. que tingueu molta sort"... hipòcrita!

a més de no ser donant de medul·la, ni de cap organ, hi ha moltíssimes coses més a la vida que podria fer i no faig...

podria fer-ne una llista interminable...

hi ha coses que potser podria fer i que no les faig perquè no les sento, perquè no hi estic d'acord, perquè no les comprenc prou, o perquè no em semblen coherents amb les poques idees que tinc.

però la llista interminable podria fer-la de coses que penso que sí que podria fer i que hauria de fer però que igualment no les faig.

per sort, lo món no depèn de mi.

no sé si algun dia em faré donant de medul·la. ho faria si fos pel meu fill? o per ma filla, o per mon pare o ma mare o mon germà o algun altre familiar? ho faria per una persona estimada? ho faria, per una persona "desconeguda"?

ara mateix... no tinc cap resposta.

no m'agrada pensar que només ho faria si em toqués de prop.

de moment, només sé que no ho faig.

possiblement, això que estic fent ara, només, o sobre tot, ho faig per a "tranquil·litzar la meua consciència". però amb això no es queda tranquil·la.

si pot servir per a que algú hi pense... amb una mica de sort, a part de pensar-hi, potser farà alguna cosa més que jo.

https://www.fcarreras.org/

del blog de l'hada i sol, http://elblogdeisabelhada.blogspot.com/, copio aquí un fragment on explica què és ser donant de medul·la òssia i com és el procediment de la donació.

¿QUÉ ES SER DONANTE DE MÉDULA ÓSEA?
Ser donante voluntario de Médula Ósea es aceptar firmemente el compromiso moral de donar la médula ósea a un enfermo de cualquier parte del mundo que, sin disponer de familiares compatibles, requiera un trasplante. El único requisito inicial es cumplimentar un formulario y someterse a una pequeña extracción de sangre, como para un análisis de rutina, con el fin de determinar el grupo de histocompatibilidad (HLA).

¿QUIÉN PUEDE SER DONANTE?
Puede incluirse en la Red Mundial de donantes de Médula Ósea a través de REDMO, toda aquella persona con edad comprendida entre los 18 y 55 años y que disfrute de buena salud. El criterio de buena salud consiste en no sufrir enfermedad cardiovascular, renal, pulmonar, de hígado u otras afecciones crónicas que requieran tratamiento continuo, y no tener antecedentes de análisis positivos en cuanto a infecciones de los virus de la hepatitis B, C y síndrome de inmunodeficiencia adquirida (SIDA).

¿EN QUÉ CONSISTE DONAR MÉDULA ÓSEA?
Donar Médula Ósea consiste en proporcionar al enfermo células madre de los glóbulos rojos, glóbulos blancos y plaquetas de la sangre procedente de un donante sano. Ello se lleva a cabo extrayendo del hueso de la cadera una jeringa, una pequeña cantidad de medula, suficiente para conseguir un injerto. Este acto se realiza bajo anestesia general o epidural, y siempre en un hospital especializado, emplazado en la misma localidad o en la más cercana posible a la de residencia del donante.

En la actualidad, existen estudios muy avanzados cuyos resultados harán posible que en el futuro se generalice la extracción de células madre desde la sangre mediante un proceso alternativo que dura unas dos horas, no requiere anestesia y no tiene más molestias que las de una donación de aféresis para transfusión.

¿QUÉ PROBABILIDAD HAY DE SER ELEGIDO PARA DONAR MÉDULA ÓSEA?
Un donante voluntario de médula ósea puede ser requerido en distintas ocasiones para someterse a nuevas extracciones de sangre que permitirán confirmar y ampliar su tipaje. Ello puede ocurrir inmediatamente tras su inscripción en el Registro, al cabo de cierto tiempo o incluso nunca, si no existiese ningún enfermo potencialmente compatible.

¿TIENE RIESGO DONAR MÉDULA ÓSEA?
No existe otro riesgo que el de la anestesia general o epidural el cual es muy bajo; en personas sanas la probabilidad de complicacciones es de 1 por 50.000 casos.
Por efecto de la extracción sólo puede aparecer un leve dolor residual en la cadera que desaparece a los pocos días de la donación.

¿EXISTE ABSOLUTA LIBERTAD PARA RETIRARSE DEL REGISTRO?
REDMO es consciente de que las circunstancias personales o físicas de una persona pueden variar a lo largo del tiempo y, por consiguiente, un donante es libre de darse de baja del Registro si así los desea y en cualquier momento, Sin embargo, se recuerda que el ser donante de médula ósea implica un compromiso moral que debe ser cuidadosamente meditado antes e inscribirse en el Registro, y se espera que el donante no cambie de idea si de ello depende la vida de un semejante.

¿LA DONACIÓN DE MÉDULA ÓSEA ESTÁ RETRIBUÍDA?
El donante no recibe compensación económica alguna por el acto de la donación de médula ósea. Los posibles gastos derivados del proceso de donación de su médula le serán costeados en su totalidad.

río canímar, sense banderes

me'n torno a una música que he trobat avui, ara sense banderes...

buscant un riu, l'he trobat ple de sang. no sé si era només sang escrita o certa, però... què poc m'agraden, les banderes... totes.


chan chan - buena vista social club

desagradecida

on diu "el desaparecido", jo cantaria "la desagradecida",
i on diu "el desagradacecido", que ho diu, pos també.

i és que no puc donar les gràcies d'una cosa que no em fa alegria...

m'agradaria no ser tan "desagraïda"...

per sort, hi ha persones amb lo cor tan gran que accepten les no-gràcies i em donen la confiança de ser tal com sóc.


"desaparecido" - manu chao

vaig a fer els deures amb l'aicard...

morrejada no críptica

hi havia una vegada...
esdrúixola, plana i aguda,
tònica i àtona,
una besada compartida,
cítrica, àcida,
com suquet de taronja
amb culet de mel o de sucre
(per si algú en vol)...

una besada cric-cric,
círtica,
trícica...
xiribística!
i amb llengua
de gatot.

iruna... fes-me'n un croquis,
o un tríptic,
situa'm...

no, dona, no!
amorra't a la finestra,
reposa els llavis al vidre
i llepa este conte amorós:

hi havia una vegada...
esdrúixola, plana i aguda,
tònica i àtona,
una besada compartida,
cítrica, àcida,
com suquet de taronja
amb culet de mel o de sucre
(per si algú en vol)...

una besada cric-cric,
círtica,
trícica...
xiribística!
i amb llengua
de gatot.

flora i fauna

dones i homes, hones i domes, dones, hones, homes, domes, dona, hona, home, dome... personesplantesianimals

entre flora i fauna... acabo de trobar un... río "canimar":


buena vista social club - chan chan

vaig a fer el dinar

de l'u al tres-cents sixanta-cinc

"les silences du palais"

copio a continuació unes paraules de moufida tlatli en una entrevista que vaig trobar fa temps en un llibre:

mi madre dejó de hablar los cinco últimos años de su vida. cayó en un mutismo absoluto, brutal y traumatizante. fue un silencio que, paradójicamente, me habló mucho porque hizo que me planteara un montón de preguntas sobre el pasado de mi madre y las mujeres de su entorno. no tardé en darme cuenta de que su silencio no era inocente, era el resultado de todos los silencios que había sufrido durante toda su vida. además este drama coincidió con el paso a la adolescencia de mi hija. fue un momento muy duro porque mi hija me necesitaba y me hacía preguntas que no sabía cómo contestar, ya que justo en aquella época yo misma necesitaba respuestas de aquella mujer que vivía en el silencio. las preguntas que me hacía mi hija eran precisamente las que hubiera querido hacer a mi madre.

no reprocho nada a mi madre, vivió en una coyuntura tal que no podía acercarse a mí y hablarme de madre a hija. me sentía culpable porque, antes de que se encerrara en su silencio, me hubiera gustado acercarme a ella. y no lo hice por pudor, por herencia en defenitiva de ese silencio.

(...)

el dolor que acompaña al silencio es nefasto. no sólo para las mujeres; en la civilización arabomusulmana el hombre quizás sea aún más víctima que la mujer. (aquí m'agradaria més llegir que a qualsevol civilització on s'imposa un silenci, l'home i la dona, los dos, ho patixen, i este patiment té repercussions, però, calla, iruna, que estàs llegint, aprèn a escoltar i no vulgues sempre dir la teua, joder...)

porque aunque en apariencia parezca fuerte, se ve obligado a esconder su pudor, su fragilidad y sensibilidad. la mujer puede recurrir a las lágrimas. se le permite ese espacio. al hombre árabe se le pide demasiado y en mi próxima película hablaré de su fragilidad. (...) mi desafío es acercarme al hombre y a su interior.

mil y una voces (1998) jordi esteva (¿el país aguilar? ¿santillana?)

no he vist "els silencis de palau", ni sé si va arribar a fer l'altra pel·lícula que es proposava fer. m'ha vingut a la memòria aquella entrevista...

potser "no cal" fer pel·lícules, ni llibres, ni reportatges, etcètera, per a intentar aproximar-mos a l'interior de les persones, homes i dones... però penso que ja va bé intentar-ho... i escoltar-ho des de petits, des de petites, com una cançó de bressol.