de llista de la compra... i de llistes

mentre jo em dutxava, la sara, assentada en una cadireta de fusta, escrivia la llista de la compra, damunt d'una tapa-de-vàter-tauleta.

"pataques"... o "patates"?

un determinat territori, i una determinada persona, no "parlem" absolutament sempre de la mateixa manera.

pot passar que digues "pataca" o "pataques", quan dius "bajoques amb pataca", o "pataques fregides", i que tu, la mateixa persona, digues també "puré de patata"; o "bajoques amb patata", "patates fregides" i "puré de pataca".

també pot passar que digues sempre-sempre "patates", o sempre-sempre "pataques"...

tant si ho dius d'una manera, com d'una altra, com si no parles, però respires, resulta que les persones, com les llengües, mentre estem vives, no estem mortes.

post?, apunt?, entrada?, sortida?... igual a "xute"?

o igual a "xut"... com vulguen dir-li.

però, iruna... una pataca i una patata són la mateixa cosa.

un post... és un apunt? una entrada, una sortida?

llijo que una possible "traducció" o "adaptació" de la paraula "post", podria ser "apunt".

jo que relacionava "apunt" solament amb coses escrites...

vaig a buscar el diccionari... i... sorpresa:

1 m. [LC] [AR] dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades, d’una cosa que hom té al davant, i que serveix per a recordar-ne la figura, la disposició, el color, etc. D’aquell molí, en tinc un bell apunt fet per la Beatriu.
2 m. pl. [LC] [PE] notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi. quan voldràs estudiar aquesta lliçó, et deixaré els apunts que vaig prendre a classe.

collontra! quantes coses abarca, un "apunt"! començant per "dibuixos i pintures fetes de pressa"... no en tenia ni idea. pensava que això era un "esbós"...

i una música? i un vídeo? i una carícia? i una escultura? i una vomitera? són també "apunts"?

fins ara pensava que eren "posts"... i això que costa una mica de pronunciar:
posss...ttt...sss

natros anirem dient... i llegint... o mirant... escoltant... removent entranyes, intentant endreçar-les, o desendreçant-les... i "la llengua", mentrestant, anirà respirant.

("no-sé-què" escrit sota la influència d'una xiqueta preciosa, la sara, d'un "no-sé-què" escrit pel xexu i d'un "no-sé-què" saragatonià)

per a una dona a qui li agrada escoltar

"the summer wind" - madeleine peyroux
pintures de winslow homer i maurice prendergast


entre blauet i salabror, tots los colors del cel i de l'aigua, del vent i de la terra, del foc i de les cendres... des de la tempesta fins la mar en calma... i viceversa... i viceversa...

simple i poc atractiva

verdura:
bajoques amb pataques bullides (i amb pastanaga i ceba, algunes vegades);
bledes amb pataques bullides, o sofregides amb una mica d'all i de ceba;
espinacs, en truita;
col-i-flor amb pataca, bullides, aixafades amb la forquilla (quina sofisticació);
puré de carabassó, pataca, pastanaga i ceba, barrejat amb formatgets i crema de llet o nata líquida;
puré de patata, comprat en pols, i barrejat amb llet, sense cap acompanyament;
i me sembla que res més.

pasta:
macarrons, amb tomata i tonyina o carn picada, i amb formatge pel damunt (amb una mica de sort, gratinats al forn);
espaguetis, amb tomata fregida i formatge ratllat i prou, o amb ceba sofregida, "béicon", crema de llet, un rovell d'ou, i va que xuta;
sopa de fideus, sopa de lletres, sopa de boletes (sopa "maravilla"), sopa de caragolets, amb caldo de "tetra-bric", normalment, i molt poques vegades amb caldo fet a casa;
canelons, amb carn o amb tonyina (possiblement, un dels plats més "complicats" que arribo a fer);
pizza (últimament, m'he engrescat a fer-ne amb la sara i amb l'aicard, amb "farina de pizza"... i xalem fent la pasta i posant-hi els ingredients).

arròs: arròs bullit, amb una mica de caldo, o sense; arròs a la cubana; arròs en forma de flam (o sigue, bullit, però presentat diferent), amb rajolinet de soja o tomata fregida. ni paelles... ni cap altra recepta.

llegums:
llenties, amb sofregit de tomata, ceba i res més (alguna vegada, amb una mica d'arròs;
cigrons, amb sofregit de tomata, ceba i res més;
fesols, amb sofregit de tomata, ceba i res més.

carn:
pollastre... normalment, fregit. molt poques vegades, al forn, amb patates i poca cosa més;
llom arrebossat amb pa ratllat (la màxima alegria del llom és quan té forma de llibret, amb formatge, normalment, i poques vegades afegint-hi pernil dolç);
croquetes, fregides, de pernil o de pollastre, comprades ja fetes;
mandonguilles (poques vegades), amb sofregit de tomata i ceba i res més;
hamburgueses, fregides i prou;
salsitxes, fregides i prou;
pitet de pollastre, a la planxa, o arrebossat amb pa ratllat;
costelles, si pot ser, de corder, fregides o arrebossades;
conill, a la planxa;
"carn de vedella", "carn de xai" (és carn de corder?), "bistecs", "filet", "fricandó", "carn guisada", "farcellet1s de no sé què", etcètera: no en faig mai, i són per a mi plats "especials" que hauria d'aprendre.

peix:
ufff...
a casa nostra, peix congelat, d'aquell en barretes, que moltes vegades no sé ben bé ni tan sols quin peix és;
per sort, quan anem a casa els iaios, la iaia hi pensa, i és l'aportació de peix a l'alimentació dels esquimals, amb una mare culinàriament, entre moltes altres coses, pèssima, inútila (pos que no es queixe! i que n'aprengue!, me diu la iruna, amb tota la raó).

d'acompanyaments... també podria acabar de seguida. gairebé no en faig mai. pataques fregides... tomata fregida... carabassó arrebossat amb farina... i ben just.

de fruita... malament rai, també. ne mingem massa poca.

total: he d'aprendre a cuinar.


"spaguetti western"

de plaquetes... i de mare ignorant

torno a repassar els vídeos de "érase una vez... la vida: las plaquetas", 1, 2, 3.

l'analítica diu "49.000", i la franja "de referència" la situen entre 130.000 i 600.000.

no sé ben bé quina repercussió té això.

dimarts, a vore què arribo a comprendre de les explicacions que em face la metgessa.

la primera vegada que vam fer analítiques per a controlar les plaquetes, a l'aicard li sortien uns blaus impressionants; uns morats exagerats que d'un dia a un altre se feien immensos, a diferents parts del cos. i ell ni sabia com se'ls havia fet.

ara, de blaus, no en té. hem fet l'analítica dins d'un procés de seguiment.

no acostuma a tenir ferides... ni hemorràgies... i poques vegades se posa malalt.

estos vídeos vaig anar a buscar-los aquella primera vegada... després de preguntar-li a la doctora si estava baix de plaquetes... "blanques o roges". no sabia que les plaquetes són plaquetes i prou... ni qui eren... ni qui són los glòbuls.

quantes coses que no sé... i que hauria de conèixer.

se pot afavorir la "fabricació" de plaquetes amb l'alimentació o amb determinats hàbits?

potser no hauria de buscar la informació en estos vídeos... se suposa que ja no sóc una xiqueta. i l'aicard sí que encara és un xiquet.


"érase una vez... la vida: las plaquetas. 1"


2


3

mal de cos

a cada forat d'ull de la cara, una bola empeny endins, a tocar del cervell, adolorint-me, causant la condensació d'un vapor incapaç de trobar la sortida crani amunt, ni més enllà dels timpans.

a l'esquena i al coll... musculatura també adolorida, gairebé feta pols, però amb prou cos per a tornar a la rutina i a les feines que sempre semblen inacabables, per culpa de no acabar-les.

les cames i els braços... també tenen son.

pintura anònima

la setmana que ve, hem de tornar a sant joan de déu, a hematologia, amb los resultats d'una analítica.

la doctora em va donar un paper per a poder fer les proves a tortosa, uns dies abans de la visita, i així evitar un altre desplaçament.

ho sé des del mes de juny.

hauria d'haver anat al cap, ja fa uns dies, per a que poguessen traure-li sang i assegurar-me de tenir-ne els resultats a temps.

però anaven passant los dies... demà ho faré... demà hi aniré... i m'he despistat.

ahir al matí, vam anar al cap amb l'aicard, a demanar hora. mos van dir que avui no podria ser, ni demà; fins dijous no seria possible. i els resultats...? podríem tenir-los abans de dimarts?

"és que has vingut massa tard. aneu a l'hospital, al laboratori, i pregunteu allà si vos ho poden fer. si vos demanen un volant del metge, torneu aquí i vo'l donarem. los resultats... dona... depèn... tot això sí que pot estar per a dilluns... però això altre... no ho sé".

la setmana passada vaig haver de demanar un avançament del sou, perquè tot i que el febrer és més curt, ja no podia arribar a final de mes. tinc molta sort, perquè ho puc demanar, i m'ajuden.

sortint del cap, abans de portar l'aicard a col·legi, vam passar per un laboratori privat. vaig preguntar si podrien fer-li tota l'analítica i donar-mos los resultats abans d'anar a sant joan de déu. me van dir que sí, que podíem anar-hi avui mateix, cap a la mateixa hora, amb lo xiquet en dejú, i que segurament divendres ja ho tindríem.

vaig preguntar quant podia costar-me... "t'ho hauria de mirar... això... uns cinc euros... això també... això potser deu... no serà molt".

en qüestió d'euros, és tan relatiu què significa "poc" o "molt" per a cada persona...

potser si haguéssem anat a l'hospital, li haurien fet la prova allà i, amb una mica de sort, tindríem los resultats a temps igualment. però em vaig acomodar al fet d'haver pogut disposar d'aquella ajuda...

"d'acord. demà vindrem".

este matí, l'aicard no ha esmorzat.

hem acompanyat la sara a col·legi, hem passat a comprar el diari, l'sport (no sé com ho he d'escriure)...

a la portada, "ataque, ataque, ataque", "la consigna de guardiola", segons ells.

l'aicard ha anat directament a la pàgina on surt lo camp de futbol, amb les samarretes i els noms dels jugadors que possiblement jugaran damunt la gespa. li agrada mirar qui ha estat convocat i qui no, qui està lesionat, si algú s'ha recuperat o com evoluciona...

ha obert aquella pàgina... i, per a variar, m'ha tornat a sorprendre, quan la primera cosa que ha dit ha sigut:

"dos graus!"

s'ha emocionat explicant-li a la llibretera la notícia del dia. han tingut una petita conversa, somrient.

quan hem arribat al laboratori... demostració de mare desastrosa: m'havia dixat a casa el paper amb lo detall de l'analítica que li havien de fer. no sé per què, ahir em vaig traure de la bossa la carpeteta taronja. merda. hem hagut de tornar a casa, a buscar la carpeta.

quan hem tornat, de seguida hem pogut passar a una habitació i li han dit que s'arromangués.

ell, tot disposat, s'ha arromangat los dos braços... perquè sap d'altres vegades que no sempre és senzill trobar-li la vena.

"potser amb un n'hi haurà prou"... i sí. amb la goma al braç, esta vegada de seguida ha aparegut lo riuet de sang sota la pell.

per a que no s'atabalés veient l'agulla i la punxada, li he dit que pensés en lo barça. "imagina't el messi, a punt de fer un gol"... quina mala idea que he tingut. se li han obert los ulls com taronges i el braç i tot ell s'han posat en tensió. "no, no... mitja part, perdona... pensa que estem a la mitja part... i que ara els jugadors necessiten descansar i relaxar-se...". no hagués calgut dir-li res... ell ja estava prou tranquil quan hem arribat allà. quan sap on va, amb temps, això l'ajuda a preparar-se.

en un moment, li han tret la sang, tranquil·lament. i ell, content.

quan hem sortit, m'he tornat a fixar en un quadre que hi havia penjat a la paret...

m'he aproximat a aquella imatge, buscant l'autor o l'autora d'aquella paret arrebossada amb finestra i ombres, com d'ametller...

no hi havia cap nom. m'ha estranyat, trobar un quadre anònim...

serà que la persona que ho va fer, va oblidar-se de posar-hi el nom? ho va fer expressament? potser va pintar-lo sense donar-li cap importància? va ser una sola persona, o van ser vàries? deu saber que allò que va fer està, com a mínim, en un laboratori, a la sala d'espera? potser tant li és... ni idea.

he preguntat a la infermera si podia fer-li una foto al quadre.

"no seràs la primera".

m'ha sorprès... i m'ha alegrat, saber-ho.

a mi m'agrada. molt. potser si la finestra estigués una miquiiinya oberta... però qui la va fer, va preferir pintar-la tancada. d'acord.

("petit detall": l'analítica ha costat 73 euros. cinc d'aquí... cinc d'allà... sense ajuda, impossible)

llenguatges

va, núria... abans d'anar-te'n a dormir, dixa aquí la "manualitat" de l'aicard... i la cançó que cantava este matí, ara amb la veu de la nena daconte, encara que t'agrade molt més quan la canta ell.

lo youtube, a qui fa un moment has trobat "discapacitat", potser s'enfadarà si poses "tenía tanto amor", perquè en un parell de vídeos t'ha advertit que la cançó està "desactivada por solicitud". esta vegada no t'ha dit "disabled". bé... si vol disabledar-se, ja ho farà.

au, va... vés a dormir, "pesadilla".

quantes coses, en un os plastificat...

"tenía tanto" - nena daconte

tantes coses...

fa dies que tinc ganes d'escriure un post explicant un parell de xerrades que ha vingut a fer l'emili soro, parlant-mos de "comunicació i llenguatge", de llenguatges, dels seus orígens quan les persones naixem i comencem a viure, o quan, de més grans, mos relacionem amb criatures... i de "llenguatge i comportament".

necessito escriure de com "los bebès, des del moment en què neixen, s'enrotllen; i contínuament envien senyals de comunicació, amb les manetes, amb les rialles, amb lo plor, amb los somriures... senyals a partir dels quals anem estirant fils" (paraules de l'emili)...; d'una xiqueta que apaga les espelmes del pastís d'aniversari amb un eixugador de cabells mentre tota la família ho celebra...; de la kautar, que fins l'any passat era "incapaç" de desplaçar-se, assentada en un cotxet, i de com ara se passeja per tot arreu, elèctricament, caminant amb un parell de dits...; del genís, a qui vam trobar pujant la rampa del cole caminant com si pogués trontollar però amb lo pas més ferm que mai ha tingut, amb un protector al cap, com aquells que porten los boxejadors...

també tinc ganes de portar als camins un treball de manualitats que va fer l'aicard a col·legi, amb fotos retallades de diaris... on surten el messi, amb la samarreta de l'argentina... el xavi, abraçat a no sé qui... grups de seguidors futboleros, amb bufandes i cares emocionades... lo somriure del ronaldinho... i una foto que em va dixar al·lucinada, amb un iaio i un nét mirant orgullosos a l'objectiu, envoltats d'objectes del barça...

m'encantaria descriure converses entre l'aicard i mon pare parlant de futbol, un tema per a mi tan "limitat" i amb el qual ells s'enriquixen contínuament...; com l'aicard ha après a vocalitzar "osasuna" on abans li sortia "oh-susanna"; com fa de locutor imitant el puyal i cridant "panal! panal! panal! panaaaaaaaal! i goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooollllllllllllll!", del barça o de l'equip "contrari"; escriure aquí preguntes que em fa i que "normalment" no sé com contestar... "getafe"...? "racing"...? on són???... "saps què fan los jugadors que han tingut un fill quan marquen un gol?", i va i es posa el dit gros a la boca, o mou los braços com un bressol...

m'agradaria explicar tot el què vaig intentar captar de les paraules de l'emili soro... i abocar aquí situacions del dia a dia i pensaments que tinc al cap o que se'm fiquen a dins, alguns a poc a poc i altres per sorpresa, "descol·locant-me", que em fan parar-me a pensar en la comunicació entre persones i, "especialment", en la comunicació de l'aicard i amb ell.

avui anàvem en cotxe... escoltant radio 3, com gairebé sempre. ja havíem dixat la sara al temple...

al seient del darrera... la veu de l'aicard ha començat a cantar fluixet però amb paraules i entonacions molt clarament pronunciades...

i no cantava la música de la ràdio, no. cantava al seu aire...

tenía tanto... que darte... tantas cosas... que contarte... tenía tanto amor... guardado para ti...

he necessitat apagar la ràdio de seguida... i m'he quedat escoltant-lo, flipant...

m'he girat a mirar-lo... i m'ha somrigut, sense dixar de cantar...

la cantava tan bé!

"carinyo...! què és això tan preciós que estàs cantant? canta, canta... continua..."

i no mos hem hostiat per casualitat, perquè no podia parar de mirar-lo pel retrovisor.

ja dic... m'agradaria poder parlar de tot això...

però també estic cansada... i em sembla que avui no podria fer-ho.

massa coses juntes...

potser demà o un altre dia.

ara, millor anar-me'n a dormir... amb una mica de somni... i una mica de poesia.


"del sueño a la poesía" - silvio rodríguez

osvaldo y julieta

al ver a esta muchacha silbando y mirando hacia arriba
imagino a una joven julieta
con su billete de ida y vuelta
a punto de coger el tranvía
para encontrarse contigo...
o para echarte de menos.

lejos de chimeneas humeantes
y de calles con puertas que niegan,
plantaremos semillas en la tierra,
crecerán árboles frutales y flores,
volarán pájaros sin rejas,
perros sin collar harán la siesta,
y la luz o la oscuridad
que entrarán o saldrán por la ventana
no chocarán con el ruido de los coches...
se mezclarán con el aire
para aliviarte.

deja la puerta abierta, muchacho.
vendré a visitarte.



"calle melancolía" - carmen parís


calle melancolía

carmen parís

como quien viaja a lomos
de una yegua sombría
por la ciudad camino
no preguntéis adónde
busco acaso un encuentro
que me ilumine el día
y no hallo más que puertas
que niegan lo que esconden

las chimeneas vierten
su vómito de humo
a un cielo cada vez
más lejano y más alto
por las paredes ocres
se desparrama el zumo
de una fruta de sangre
crecida en el asfalto,
yo

el campo estará verde
debe ser primavera
cruza por mi mirada
un tren interminable
el barrio donde habito
no es ninguna pradera
desolado paisaje
de antenas y de cables

vivo
en el número siete
calle melancolía
quiero mudarme hace años
al barrio de la alegría
pero siempre que lo intento
ha salido ya el tranvía
y en la escalera me siento
a silbar mi melodía

como quien viaja a bordo
de un barco enloquecido
que viene de la noche
y va a ninguna parte
así mis pies descienden
la cuesta del olvido
fatigados de tanto
andar sin encontrarte

luego
de vuelta a casa
enciendo un cigarrillo
ordeno mis papeles
resuelvo un crucigrama
me enfado con las sombras
que pueblan los pasillos
y me abrazo a la ausencia
que dejas en mi cama

trepo
por tu recuerdo
como una enredadera
que no encuentra ventanas
donde agarrarse
soy esa absurda epidemia
que sufren las aceras
si quieres encontrarme
ya sabes dónde estoy

vivo
en el número siete
calle melancolía
quiero mudarme hace años
al barrio de la alegría
pero siempre que lo intento
ha salido ya el tranvía
y en la escalera me siento
a silbar mi melodía

7 de set

entre murmuris, gemecs i rialles, vaig demanar-te que guardesses al congelador, com en un didalet, la llet ara tèbia, calenta, gustosa i plena de tu, del teu sabor.

parlàvem fent broma... dubtant si got o garrafa... somiant-mos algun dia junts, brindant lo beuratge del teu tresor descongelat... i encara, després, imaginant una entrevista "de feina" amb cristòbal colom, a la fageda...

l'endemà, me vas sorprendre. un culet de llet dins al teu congelador mos espera.

més tard, inesperadament, ajuntes divuit paraules en un flascó transparent, omplint-lo d'aromes, d'essències... portant-me de cap, de boca, de llengua, fins al teu pou.

i torno a passejar el teu camí... procurant fer-ho suaument i lenta, mullada i mullant-te... fent lliscar els llavis i la llengua, recorrent la drecera, delerosa de minjar-te sencer.

se'm tanquen los ulls i se m'obren, amb la melena i les galtes acariciant-te les cuixes i els ous, i amb les mans buscant l'escalfor del teu sexe, molí ferm i feliç...

i la farina sembla que s'elabora tota sola, d'una manera inevitable, mentre amb la llengua faig cercles acariciant tota la vora del teu ull... fins endinsar-m'hi... ara tímidament, ara boja...

i morim junts... i és un morir de plaer com un naixement...

mentre el molí raja potent cascades blanques que m'inunden...

al fons del llac, més enllà de l'explosió que irromp la superfície de l'aigua, s'adormiran juntes les nostres respiracions, reposant a l'arena, entre les pedres i les algues, dos alès en un, dos pells en una, com un somni profund...

vida i mort quotidianes

"vinc a buscar un producte que vaig comprar aquí una vegada i que em va anar molt bé, però han passat uns quants anys i no sé si encara en tindreu";

la companya li pregunta de què es tracta.

"tinc una pica a la cuina, molt antiga, i se li ha fet una esquerda. teníeu un producte que anava molt bé...";

i li diu lo nom de la fàbrica, i li explica com era...

la companya li comenta que ja no tenim aquell producte, però que potser en trobarem algun altre que també pugue anar-li bé.

intervé mon germà.

la senyora torna a explicar el problema que té i com pensava ella que podia resoldre'l, perquè ja una vegada li havia passat, i, amb aquella solució, la pica havia anat aguantant anys i anys...

mon germà l'escolta, atent, i encara li fa algunes preguntes, per a comprendre millor com se troba la pica i com té la "ferida" que volen curar...

ella és una dona "gran"... parla suau, amb un to de veu relaxat. mirada amistosa, petita i profunda, cabells curts, la pell "curtida" (adobada?), pantalons i jaqueta de llana.

comencen a xerrar de possibilitats... barrejant los coneixements del jove amb la sabiduria i els "remeis" casolans que ella ha anat adquirint i posant en pràctica. parlen d'hidròfugs... de calç viva... d'oli, de vinagre... de productes químics... de patates...

mon germà li recomana un material i li explica com aplicar-lo.

"abans, hauria de traure el què hi ha dins l'esquerda?";

"bona pregunta... si ho pot traure fàcilment, mala senyal";

"de fet, no; està molt incrustat";

i continuen parlant de com netejar i aplicar el "guariment" per a procurar que el resultat sigue correcte.

quan la senyora ja fa el gest d'anar-se'n, mon germà li regala un metro, i ella li dóna les gràcies, somrient.

"moltes vegades los metros no és que es gasten, és que es perden molt".

"potser este sí que el gastarà", i no sé si li ho diu perquè espera que li dúrigue molt de temps... o perquè confia poc en la qualitat del metro.

la senyora, a l'instant, tranquil·lament, li contesta:

"pos, mira, ara mateix lo faré servir. porto al cotxe un mastí que se'm va morir ahir i amb lo metro podré medir-lo per a fer-li el clot".

bufff...

mon germà, la companya i jo mos la quedem mirant, i a continuació mos mirem, com sense respirar, impressionats.

"dimecres se'm va morir la gossa... i ahir va morir ell. potser s'ha mort d'anyor. a les persones grans, a vegades, també mos passa".

mon germà, sorprès, li diu, "ho sento".

ella ho explica amb serenitat:

"i si a les persones grans mos passa, als animals també els pot passar".

despullar... i desnuar

una notícia que em va semblar escoltar ahir a "radio 3"...

"en la india, un grupo de mujeres fueron obligadas a andar desnudas por la calle por haberse manifestado contra la ablación".

al moment, vaig pensar: "megantot! pos jo també em despullaré! i si altres persones també ho fessen, per a expressar el seu suport a aquelles dones, haurien d'inventar-se altres càstigs. tots los càstigs fossen així".

no m'embolicaré a parlar de l'ablació, ni dels drets de les dones, ni de les crueltats que passen a tot arreu, ni de què penso de la necessitat de poder viure i disfrutar les emocions i el cos, lo plaer...

en aquell instant, van arribar dos pensaments... intentaré sintetitzar-los:

tots los "càstigs" no són així. n'hi ha molts més, i molt cruels;

haver de despullar-se per força, perquè algú mos hi obliga, no té res a veure amb despullar-se per voluntat pròpia;

"despullar-se", físicament, emocionalment, cadascú ho vivim de diferents maneres, i allò que per a mi, des de la meua ignorància i des del meu pensament simple deslligat de l'experiència directa que han viscut i patit aquelles dones, en un moment donat va semblar-me un càstig de "i-a-mi-què-pos-mira'm-que-ara-em- despullaré-perquè-em-dóna-la-gana-i-no-perquè-vatros-m'ho-dieu", aquell càstig al qual jo en un instant vaig tombar-li la importància i la gravetat que té, és un fet humiliant, contrahumà, i d'imposició per la força d'un poder per damunt d'unes persones.

vaig pensar això i, a continuació, lliurement, vaig decidir no despullar-me.

ara... se m'acut barrejar tots aquells pensaments... i no despullar-me tal com aquelles "autoritats" van obligar unes dones a fer-ho, perquè no m'agrada que puguen sortir-se'n amb la seua, però sí d'una altra manera, per a poder expressar aquell pensament impulsiu de "i-a-mi-què-pos-mira'm-que-ara-em- despullaré-perquè-em-dóna-la-gana-i-no-perquè-vatros-m'ho-dieu".

un parell de fotos, de quan estava embarassada amb l'aicard a la panxa:

de polítics, de polítiques... i de pols

prospettiva nevski - franco battiato

fogassetes

el dijous llarder té també una significació especial a municipis del baix ebre, com aldover i xerta: és tradició menjar la fogasseta, un pa rodó farcit amb truita de carxofes, alls tendres i salsitxes. en el cas de xerta, cada any nombroses famílies del poble es reuneixen amb les seves criatures per berenar a base de fogasseta al camp de futbol.

http://www.gastroteca.cat/ca/noticies/el_dijous_llarder:_entre_la_tradicio_i_la_gastronomia


l'aicard i la sara berenaran avui truita amb pa de fogasseta, però sense carxofa ni alls tendres ni llonganissa.

a l'escola "ordinària", on passarà el dia la sara, tots los xiquets i xiquetes havien d'anar amb un davantal i amb algun estri de cuina, de plàstic, penjat del coll o damunt del cap.

a l'escola "especial", on ha volgut quedar-se avui lo dia sencer l'aicard, oferien la possibilitat de triar: qui no vulgue disfressar-se, que no ho face, i si algú es vol disfressar, que ho face com vulgue.

la sara portava el davantal... i, al coll, una garrafeta de les que utilitzem a l'estiu amb llet merengada o amb granissats, com un collar o com una esquella de plàstic.

ahir, mirant a vore si l'aicard voldria disfressar-se, vam obrir una bossa i van aparèixer dos conjunts de roba xinesa que els va regalar ma cosina quan va tornar del viatge a la xina: un conjunt blau marí, amb floretes, per a la sara, i un de roig granatós, per a l'aicard.

quan la sara va trobar aquella roba, de seguida va voler posar-se-la, i es va il·lusionar pensant que avui aniria a col·legi vestida així. tan suau i tan agradable... amb una filera de clecs adornats tancant la camisa fins al coll rodó... tan bonica.

l'aicard no volia disfressar-se. ho tenia claríssim. la sara i jo, vam insistir-li una mica... però no el vam convèncer. no volia i avui tampoc ha volgut.

me va sorprendre que a l'escola "ordinària" els diguessen que havien d'anar tots amb davantal i amb algun estri de cuina; imagino que ho fan d'acord amb algun criteri, perquè deuen pensar que més val així.

m'agrada que a l'escola "especial" tinguen la llibertat de disfressar-se o no, i de fer-ho com vulguen, si volen fer-ho.

mai m'ha agradat gaire l'expressió "ordinària" per a pensar en lo col·legi... però, de fet, s'ajusta bastant a la finalitat que sovint té: seguir unes pautes "segons l'ordre establert".

possiblement, les persones, per a conviure i relacionar-mos, necessitem unes pautes... i intents d'ordenació...

i a partir d'aquí, podria començar a liar-me... perquè, encara que són la mateixa paraula, no és ben bé el mateix "un ordre" que "una ordre"... i bla, bla, bla...

Dormir - Luz Casal

mentrestant

dos episodis dels barbapapàs... opcions interpretatives... i embossada mental:





opció 1:
família barbapapàs = persones
maquinària = "sistema"
casa = necessitats i desitjos

opció 2:
família barbapapàs = "sistema"
maquinària = "contrasistema"
casa = necessitats i desitjos
i les persones? = dins la casa, o a fora

opció 3:
família barbapapàs = "contrasistema"
maquinària = "sistema"
casa = necessitats i desitjos
i les persones? = dins la casa, o a fora

opció 4:
família barbapapàs = persones, necessitats i desitjos, maquinària, "sistema" i "contrasistema".

opció 5:
persones = família barbapapàs, necessitats i desitjos, maquinària, "sistema" i "contrasistema".

opció 6:
necessitats i desitjos = persones? família barbapapàs? maquinària? "sistema"? "contrasistema"?

opció 7: "persones"?

opció 8: "família"?

opció 9: "necessitats i desitjos"?

opció 10: "sistema"?

opció 11: "contrasistema"?

opció 11: etcètera

i mentrestant...

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, etcètera = 8, 1, etcètera, 7, 5, 9, 2, 6, 4, 3
(o al revés, o en qualsevol altre ordre o desordre)

i mentrestant...?

zero? infinit? qualsevol número? qualsevol ordre-desordre?

mentrestant...

"bona nit, preciosa. t'estimo";

"com pot ser que vos estime tant?"
"mama... per què vaig néixer així?"
"com?"
(silenci i mirada)
"me preguntes per què vas néixer així...? com?"
"per què vas néixer així?"
"carinyo...";

quan ja ha passat l'hora de plegar, una mare truca el fill a la feina:
"encara estàs a l'oficina?"
"no. sóc un contestador";

"destrossar és senzill... però per a construir què?"
"senzill? no impossible? no inevitable? i per a construir què?";

"m'agradaria llepar-te la figa... menjar-te..."
"ja ho estàs fent... i m'encanta";

"és una crisi fictícia... fa anys que hi visc"
"fictícia? i amb conseqüències...";

"te penses que posant bombes s'arreglaria alguna cosa?"...
i notar com les meues paraules ressonen devastadores, possiblement tan o més agressives que un molotov...

tres rosers

(imatge: infojardin)

a la cara,
tres malalties, o tresors o rosers:
la del pensament distret,
la del desig encès,
la de l'enamorament.

("per culpa" de l'estrip)

llàgrimes hidratants

l'aicard no plora llàgrimes, té les parpelles baixes i li costa aixecar la mirada amb los ulls.

o també...

l'aicard té les parpelles baixes i no li cal aixecar la mirada per a no plorar llàgrimes.

avui hem anat a sant joan de déu, a oftalmologia. li han posat una tira de paper a cada ull, agafades entre les parpelles, durant cinc minuts amb los ulls tancats, per a observar la humitat o la secor que té als ulls.

haurem de posar una "llàgrima" tres vegades al dia, per a evitar la ressecor dels ulls i hidratar-los... "fins quan?", "fins la propera visita"... "i quan serà la propera visita?"... al gener.

caramba!

* * *

ara, buscant "llàgrimes", he trobat esta peça de piano, "les larmes", interpretada per dos dones...

fa uns dies, la carme va escriure un post parlant de llàgrimes i d'ulls mirant al cel per a sostenir-les...

he relacionat les tecles del piano amb les tecles de l'ordinador... i he pensat en esta forma "teclejada" de relacionar-mos que tenim aquí les persones... diàriament, escrivint-mos, llegint-mos, coneixent-mos només d'escoltar-mos les "músiques" i a la vegada sense conèixer-mos de res més.


"les larmes" de rachmaninoff - martha argerich i lilya zilberstein

buscant pere poma

me sorprenia no trobar pere poma, ni al youtube, ni al goear, ni a l'imeem...

buscant-lo, ha aparegut pere tàpies...


"la moto" - pere tàpies

després, m'ha vingut al cap "ara va de bo"...
bon caram, "ara va de bo" al 74!
ja hi som, al zoo.


la cançó del zoo - ara va de bo (1974)

64

a més d'un sol, una lluna, un núvol, una estrella, la blancaneus, 1, 2, 3, 4, 5, i algunes altres lletres i imatges, aquí la sara ha escrit:

con un seis i on cuatro ia tienes tu retrato

m'ha hagut de guiar ella per a trobar l'ordre de la lectura...

flors per a la rita

buscant gianni rodari... he trobat un regal per a la rita :)

com un ram de flors

(quan fumo, no responc dels meus actes...)


"ci vuole un fiore" - gianni rodari

(la lletra de la cançó és de gianni rodari i sergio endrigo. buscava el gianni rodari perquè fa uns mesos algú em va demanar que li portés contes, "amb dibuixos i amb la lletra ben grossa"... en aquell moment, només imaginava la lectura si era amb contes...; els llibres, la televisió, els diaris... tot era excessiu. ara, passat un temps, ha començat a llegir novel·les... i ho pot resistir :)

pingüins

ja vinc

va, l'últim.

una cançó que he trobat ara mateix, sota una col.

la iruna, quisquillosa, me diu, "però trau això de meu"...

i li dic, va, dona, no sigues punyetera... disfruta la cançó i els dibuixos, que són molt bonics... i el tu i jo sols, avui, que poques oportunitats ne teniu.


"sota una col" - adrià puntí

entre cul atapit i alqueza

avui, salvador, com ja s'ha fet costum en dissabte, ha portat fato del forn d'aldover: carquinyols, pastissets de cabell d'àngel i pizza.

tot estava boníssim.

a mig matí, he pensat... "podria trucar al forn d'aldover i preguntar a quina hora tanquen"...

he sortit al pati...

"salvador... saps lo telèfon del forn d'aldover?"

no el sabia...

"i com se diu?"

"ara sí que em mates!"

estaven ell i josé maria, que també viu a aldover.

s'han mirat... i han rigut.

"de què vo'n rieu?"

"per a natros és cul atapit!"

"cul atapit?!?!?"

"sí, dona, és l'apodo del poble! però... com se diuen?"

no recordaven lo cognom "oficial"... però m'ha agradat molt això de cul atapit.

"ec! és genial!"

"pos també està merda en cendra... cagallanes..."

"i tu, salvador? com vos diuen a vatros?"

"dona! això no ho pot dir un d'ell mateix"

li he demanat amb los ulls...

"xiclocs" :)

"xiclocs? i què vol dir?"

no ho sabia...

"i tu, josé maría?"

"marjal"

hòsticaneta! (no sé com escriure-ho, me catxis)

he buscat "forn" a les pàgines blanques... però no he trobat res.

al final... se n'han recordat.

he trucat... i a les dos pleguen. d'amel·lats no en tenien.

com natros també hem plegat tard, he anat al forn d'alqueza... pastissets menudets de cabell d'àngel, de brossat i de xocolate. mmmmmmmm! (què llépola...)

com seria el món amb diners casolans?

(faig este post i, després, un de curtet.
ja són les quatre...
entraré al lavabo... me relaxaré... buscaré la manera de suavitzar la pell... i... "alego", me transportaré en corrioleta tres-cents quilòmetres per a respirar, llepar, besar, fer carícies i mossets... i dixar-me'n fer)

a les vuit, abans d'entrar a la feina, la locutora d'un curs d'accés a la universitat a través de la uned (me sembla) presentava el tema d'avui: "la depressió dels anys 30".

"y para hablar hoy de este tema tenemos con nosotros a...", no sé qui era.

"antes de buscar las causas de esta situación, podríamos describir un poco el contexto de europa en aquellos momentos, después de la primera guerra mundial".

ha descrit una europa "devastada"... i, com ja arribava a l'oficina, només he pogut escoltar unes poques paraules... "el endeudamiento para pagar los gastos de la guerra".

collontra... sempre el ditxós "endeudamiento"...

i què passaria si tothom pogués fabricar-se diners i ningú degués mai res a ningú...?

com seria la vida? què faríem? què passaria?

potser és semblant a imaginar un món sense diners... però, sense arribar tan lluny, com seria un món amb diners però podent fer-ne sense límit, sense interessos, sense intermediaris?

treballaríem? estudiaríem? què voldríem fer? i com ho faríem?

podria passar que algunes persones volguessen continuar treballant i altres no?

si ningú treballés, què faríem quan haguéssem esgotat les "existències"?

i si algunes persones volguessen igualment treballar... per què ho farien?

mon germà, d'entrada, ha pensat que potser hi hauria terribles epidèmies... però... terribles epidèmies també les hi ha ara.

"lo treball perdria el seu valor"... "però... està clar quin valor li donem ara?"

"tu, juanjo, què faries, si tothom poguéssem fabricar-mos los diners? vindries a treballar?"

"nooo!!"

"ah, no?"

"bueno... potser faria mitja jornada" :)

hi ha moltes persones que tenen il·lusió de fer això o allò... i que pensen que, si poguessen, ho farien... ho farien?

tindríem ganes i motivació d'aprendre?

passaríem de tot?

ufff... no ho sé.

potser tot seria un desastre... però... ara ja tot és bastant desastre.

què podem imaginar que passaria?

sara preciosa

la sara, avui, ha complit cinc anys.

fa uns dies, pintava corones, invitacions amb los noms de xiquets i de xiquetes perquè volia celebrar una festa.

"i qui voldràs que vingue, a la festa?"
(primera pregunta "adulterada")

ella, contenta i somrient, va començar a dir noms de companys...

"i (...), no t'agradaria que vingués també?
(segona pregunta "adulterada")

"sí! i també (...), i (...)!"
"dona... potser hauríem de convidar-los a tots, perquè si convidem a uns i a uns altres no..."
(pensament "adulterat")

se'm va quedar mirant... com intentant pair aquell pensament que anomeno "adulterat" -no perquè sigue un pensament "adult", sinó perquè va ser pronunciat per una persona suposadament adulta, amb contradiccions, dubtes de com podrien fer-se les coses, temors...-.

me va mirar, somrient encara, una mica de reüll, aixecant una mica les celles, i no sé ben bé en aquell moment què va pensar.

la possible festa va quedar flotant a l'aire, amb la incertesa.

ella volia celebrar-la al "peque-land", perquè a l'estiu van fer allà la festa d'una amiga i s'ho van passar molt bé jugant i saltant i corrent amunt i avall.

també podíem fer-la a casa...

en qualsevol cas, a col·legi també ho celebrarien, com celebren tots los aniversaris... amb un coc o un pastís i amb algun detall per als companys.

dilluns o dimarts, al matí, mentre anàvem en cotxe a col·legi, sense estar parlant res d'això, va dir:

"mama, saps què? la festa ja la celebraré a col·legi i així estarem junts tots los companys".

me va sorprendre. jo, des d'aquella conversa i sense tornar-ne a parlar amb ella, encara dubtava; no veia clara l'opció de convidar només uns quants companys ni la possibilitat de convidar tota la classe, però al mateix temps me sabia greu, perquè sabia la il·lusió que li feia.

me va sorprendre... i em va emocionar. ho va dir contenta:

"repartiré pastís per a tots, i per a les mestres, que també els agrada minjar-ne...; i les invitacions... pos podem guardar-les per a un altre any".

vaig pensar que ella mateixa havia trobat la manera de readaptar la seua il·lusió de festa, "a pesar de" o "reciclant" els meus comentaris i dubtes "adulterats".

i així ha celebrat los cinc anys, a col·legi, amb tots los companys, sense festa "extra-escolar".

a migdia, quan he pujat a la classe per a portar-li el coc cobert amb xocolate i lacasitos, l'he trobada xerrant i rient amb xiquets i xiquetes, i s'han alegrat de pensar que esta tarde farien festeta.

a les cinc, ha sortit amb una corona de cartolina al cap i amb morrandes, contenta:

"esta tarde no hem fet gens de faena!"

(encara ara continuo arrossegant pensaments "adulterats"... d'haver-li trencat la il·lusió que tenia... i de sorpresa de vore com ella, igualment, ha celebrat amb alegria la seua festa de cinc anys.

li explicava tot això al gatot... i la sensació estranya que tenia tornant a mirar les corones pintades que ella havia començat a preparar. "i ara, saps què m'he trobat? que de corones n'hi ha 6... i ella ha fet 5 anys...";

ell, tan amorós, m'ha explicat lo significat de "complir anys": "pensa que cinc anys són els que ja ha viscut... a partir d'avui, comença a viure els 6 anys".

ha sigut com una carícia més... molt dolça... ha complit cinc anys... va dibuixar sis corones... i avui ha celebrat amb los companys i amb la mestra el seu primer dia de sis anys.

de perdicions

"pensament" és una paraula... i "paraula", un pensament.
me perdo entre unes i altres...


yellow is the colour - bugge wesseltoft

groc?
groga?
paraula "groga"?
paraula "groc"?
color groc?
pintura groga?
pintura?
color?
pintar?
pinta?
pinto?
pintem?
mirem?
miro?
mira?
sensació?
sensacions?
imatge clara i nítida?
nebulosa?
pinzell?
tela?
paper?
negre?
paper negre?
tela negra?
no sé què?
contemplació?
temps?
no temps?
abstracte?
concret?
tranquil·litat?
curiositat?
moviment?
mà en moviment?
mà?
entreteniment?
enteniment?
desenteniment?

blablablablablà... però tot això ha vingut després.
primer, he trobat la música amb les imatges i m'he quedat "distreta".
o primer he buscat la música amb les imatges?
o primer he buscat quedar-me distreta?

la primera vegada que he..., que m'he trobat amb lo vídeo, no sé ben bé si pensava... però sí que em venien al pensament coses diverses. i no sabia què fer... si intentar ordenar-les, distingir-les..., "pensar-les"?, "repensar-les"?, o només dixar que el "pensament" s'amollés...

podem anar a la recerca del pensament... de la reflexió... buscar-ne "traduccions"...

a vegades sembla com si fos lo pensament qui ve a la nostra recerca.

hi ha qui diu que no és possible no pensar; que sempre, en tot moment, alguna cosa pensem. també hi ha qui diu que no és possible no "creure"...

sé que jo no crec. no sé si sempre estic pensant. i, quan penso, me costa averiguar si ho faig "sobre tot" o "des de l'arrel" en paraules, en conceptes... o més aviat en imatges... o en sons... o en tonalitats... o en afectes...

potser "creure" consola. i potser també consola saber que podem pensar.
però moltes vegades penso/tinc la sensació que la idea de possibilitat d'un no-pensament me dóna pau... com la possibilitat de la mort.

i no em transmeten pau les paraules? pau... alegria... plaer...? de vegades, també.

si algú m'obrís les entranyes, a la núria... no hi trobaria paraules.

i a la iruna? sí que en trobaria... però no només.

"doggy cool"

ahir, la marina va tornar a trobar-se amb la vinti i el david, després d'haver estat un mes a casa nostra.

l'aicard i la sara volien que es quedés amb natros més temps, però vam pensar que allà està millor. entra i surt quan vol, pot anar-se'n i córrer, empaitar esquirols i conills, ciclistes, rebolcar-se entre herbes i matolls, saltar marges, pot gitar-se damunt la terra i endormiscar-se, o jugar amb el david a fer-se pessigolles.

los esquimalets m'explicaven avui l'alegria que van tenir de trobar-se, la marina, la vinti i el david... "olorant-se els culs, la mar de contents".

* * *

l'aicard escolta el barça - racing a la ràdio.

ballem, sareta?


"daddy cool" - boney m

¿mañana domingo?

"matí diumenge", si ho traduïm al castellà, seria "mañana domingo"... però demà serà dilluns.

i si traduïm al revés, "domingo tarde", "diumenge tard"?... no, que encara és aviat.

quin gustet poder dormir una mica després de dinar...

matí diumenge

si no hagués perdut la càmera de fotos, que espero trobar al cotxe, ara m'agradaria poder fotografiar la llum que entra a casa per les finestres i portes.

matí de plegar roba fosca i d'omplir rentadora amb roba clara, bata de col·legi, blanca amb ratlles verdes, tovalloles, calçotets i bragues, mitjons (va, acostuma't a no dir "calcetins"), samarretes... llençols...

matí d'omplir rentaplats i d'escurar paelles i cafetera, d'humitejar amb sabó l'encimera, la pica, el marbre negre, la paret crema de la cuina, de repassar-ho amb baieta groga i eixugar-ho amb drap de cotó.

de buscar el fons de la taula de l'estudi, fent créixer la caòtica muntanya al costat esquerre, i la tauleta del menjador, plena de paperets, llapis, retoladors, tisores, pega, on la sara va dibuixar i retallar corones, va pintar-les amb colors, i al damunt de cadascuna, una essa, una a, una erra, una a, i al darrera, un nom de xiquet o de xiqueta, com invitacions, perquè divendres farà 5 anys i vol una festa.

matí de traure la pols als mobles, de passar l'aspiradora i d'omplir poalades amb aigua i estrella, de fregar el terra, de buscar una blancor brillant a la banyera, al plat de dutxa, als lavabos, a les tasses d'assenta't i desfoga't, als prestatges de pintes i escuma dels cabells, de capseta amb clips i gomes.

és una claror tènue, de dia amb pluja intermitent i de cel gris-blanquinós, de casa silenciosa que respira tranquil·lament, a poc a poc.

"burning times"

"burning times" - christy moore


in the cold of the evening, they used to gather
neath the stars in the meadow, circled near the old oak tree

dins el fred de la nit, acostumaven a trobar-se,
sota les estrelles, al prat, en un cercle al voltant de l'arbre d'oak

at the times appointed.. by the seasons..
of the earth, and the phases of the moon.

en aquells moments que assenyalaven els canvis d'estacions
de la terra, i les fases de la lluna.

in the center, often stood a woman,
equal with the others, respected for her worth;

al bell mig, solia haver-hi una dona dreta,
igual que les altres, respectada pel seu valor;

one of the many.. we call the witches,
the healers, the teachers, of the wisdom of the earth.

una de moltes... les anomenem bruixes,
curanderes, mestres de la saviesa de la terra.

and the people grew in the knowledge she gave them,
herbs to heal their bodies, smells to make their spirits whole.

i les persones creixien amb los coneixements que elles els donaven,
herbes que guarien els seus cossos, olors que omplien els seus esperits.

hear them chanting healing incantations,
calling for the wise ones, celebrating in dance and song...

escoltem els seus cants d'invocacions curatives,
convocant la sensibilitat, celebrant danses i cançons...

isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...
isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...

there were those that came to power, through domination.
they were bonded in their worship of a dead man on a cross.

hi va haver qui va arribar al poder, mitjançant la dominació.
persones lligades a l'adoració d'un home mort en una creu.

they sought control of the common people,
by demanding allegiance to the church of rome

van veure la possibilitat de controlar la gent
exigint-los lleialtat a l'església de roma.

and the pope, he commenced the inquisition,
as a war against the women, whose powers they feared.

i el papa inicià la inquisició,
com una guerra contra les dones, els poders de les quals l'atemorien.

in this holocaust, in this age of evil,
nine million European women, they died.

en aquell holocaust, en aquella època del "dimoni",
nou milions de dones europees van morir.

and the tale is told, of those who by the hundreds,
holding hands together, chose their deaths in the sea.

i la història és explicada per aquells qui a través dels segles
han mantingut les mans agafades, i s'han estimat més morir al mar

while chanting the praises of the mother goddess,
a refusal of betrayal, women were dying to be free.

mentre canten lloances a la deessa mare,
com una forma de negar-se a la revelació, dones que moren per tal de ser lliures.

isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...
isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...

now the earth is a witch, and we still burn her,
stripping her down with mining, and the poison of our wars.

ara la terra és una bruixa, i continuem cremant-la,
destrossant-la amb mines i amb el verí de les nostres guerres.

still to us, the earth is a healer, a teacher, and a mother,
a weaver of a web of light, that keeps us all alive.

encara per a natros la terra és una curandera, una mestra i una mare,
teixidora d'una xarxa de llum que ens manté a tots vius.

she gives us the vision to see through the chaos.
she gives us the courage, it is our will to survive.

ella mos dóna la possibilitat de veure a través del caos.
ella mos dóna el coratge, la voluntat de sobreviure.

isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...
isis, astarte, diana, hecate, demeter, kali... inanna...