presents passats

hi ha moments en què ompliria el blog de milles i milles de color blanc, o de punts suspensius... o de lletres teclejades sense pensar...

b`per geri0 00eigjkvkd0fjvclk vepr jy0jib mcxplm e... i etcètera, només per a allunyar-me dels últims rastres...

una opció també és esborrar. però sóc tossuda, i sempre intento no fer-ho, perquè penso que és com esborrar-me a mi mateixa, i tot i que a vegades m'agradaria, d'alguna manera, posant-me en evidència, m'obligo a acceptar-me tal com com sóc i tal com he sigut.

recordo quan sortíem de marxa i preníem èxtasi...

la gent entrava i sortia de la discoteca... anaven als cotxes a fer-se ratlles, o a compartir pastilles, o a fumar maiets...

jo també hi anava, però menys, perquè preferia quedar-me ballant a la pista... i quan la discoteca es buidava i ja no hi havia gairebé ningú ni a la pista ni a la barra ni als racons, continuava ballant, cega, al·lucinada... amb consciència de patètica, però indiferent.

només recordo una vegada haver fet l'amor sota uns tarongers... amb lo primer noi amb qui ho havia fet, a casa.

preníem èxtasi... però no recordo tant l'èxtasi amorós sexual com l'èxtasi de la música... quan ballàvem, mirant-mos, tants "amics" i "amigues", pensant que allò era una experiència única i meravellosa... somrient, plenets de felicitat... i quan me quedava ballant sola... igualment feliç...

després, vaig dixar de prendre de tot, excepte els maiets, que encara m'agrada fumar-ne, tot i que fa temps que no en tinc.

va ser per a mi com una "època fosca" viscuda amb molta intensitat i amb molt de gust...

al cap d'un temps, van arribar les històries menys felices que sobre tot afectaven les persones amb qui jo sortia... deutes... baralles... paranoies... cervells girats... alguna desaparició... algun suïcidi...

va ser la franja entre els 15 i els 18 anys...

m'impressiona encara recordar-ho... i pensar que l'aicard ne farà 11 a l'estiu.

esta era una de les cançons que més havíem ballat...

malgrat tot el què va venir després... és curiós... de vegades encara recordo aquella època amb carinyo.


"presents of love" - the alarm

i ara sí... entro a la dutxa volant
(no tindré temps de fer-me carícies, me catxis)

desig d'aigua

va, iruna...
entra a l'aigua...
ensabona't...
fes-te carícies...

esta nit, surts


"wuthering heights" - kate bush

"comptine d'un autre été" - yann tiersen

"set us free", cuca

la montse em passa un "meme de set"...

de moment, no el faré.

he entrat al youtube, buscant algun "set", i de seguida m'he trobat un "set us free" que no havia vist ni escoltat mai.

m'ha fet recordar una "advertència de contingut" que vaig llegir ahir, quan intentava entrar a "la cuca al cau":

alguns lectors d'aquest bloc s'han posat en contacte amb google perquè consideren que el contingut d'aquest bloc és ofensiu. en general, google no revisa ni dóna suport al contingut d'aquest bloc ni de qualsevol altre bloc.

en este vídeo, la primera imatge que apareix és un rètol, on diu, "moral"... amb un rellotge a sota.

què es considera "ofensiu"?

depèn molt de la susceptibilitat de les persones...

potser tothom hauríem de tenir aquella mateixa "advertència" a l'encapçalament del blog, perquè mai saps com ni fins a quin punt pots estar ofenent algú altre.

pensava que, "en teoria", la "llibertat d'expressió" ja portava incorporada alguna substància nutritiva i facilitadora del procés digestiu per a possibles "ofenses".

a la pràctica, sembla que, per damunt de la llibertat d'expressió, continua prevalent la "llibertat d'ofendre's".

m'alegra saber que a la persona que conec que participa en este blog no li ha dolgut esta prevalença. és una de les persones més respectuoses que he conegut mai.

sempre he valorat molt l'existència de la cuca al cau, la seua creació i el seu manteniment. promou i posa en pràctica la possibilitat de compartir erotisme en català... de compartir erotisme...

escriure de llibertat, de sexualitat, d'erotisme... per a mi ja és prou valuós. però allò que realment més m'agrada i valoro de "la cuca al cau" és que qui hi ha al darrera de la pantalla sent allò que escriu... hi conviu amb sinceritat... més enllà del relat, de la literatura, de la filosofia... des del pensament fins les entranyes... acariciant-les totes.


"set us free" - black mountain

llum de reserva

"m'he quedat tirat a la carretera. me sembla que és la gasolina, però no n'estic segur perquè no s'havia encès el llum de la reserva..."

sí que era la gasolina. hem anat a buscar-ne amb una garrafa a una gasolinera... hem ficat cinc litres al dipòsit, amb un embut... a continuació, lo cotxe s'ha engegat i ha tornat a funcionar.

les persones, a diferència dels cotxes, no tenim llums de reserva.

de vegades, mos quedem a zero o sota zero d'energies, sense haver detectat amb antel·lació que mos podia passar.

altres vegades, en canvi, sí que tenim mecanismes d'alerta que mos avisen que el dipòsit pot acabar de buidar-se en qualsevol moment. fa uns dies que em sento una mica així.

"sí que estàs comunicativa, últimament..."

és cert. persones properes m'ho noten; la iruna i la núria, també.

a temporades, me passa tot al contrari, i puc quedar-me bloquejada amb qualsevol detall de la vida.

a part de comunicativa, me sento bastant contenta, activa, dinàmica, amb ganes de fer coses...

però he d'anar amb compte. i si noto que comença a encendre's aquell llum interior de la reserva, procurar una mica de pausa i de tranquil·litat... per a no quedar-me del tot sense gasolina en qualsevol moment.

"roda" - lluís llach

gira la roda del temps
per la força del vent
de les ànimes soles

gira, mentre seguirem
demanant a un estel
la mateixa resposta

com si no coneguéssim els senyals
que ens diuen la justa mesura
superba i absurda
d'aquesta existència

gira, però a roda de ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel

gira la roda del temps
i en el fràgil vaivé
que la vida comporta
dubtes de si encara vas
o si ja només véns
en el ball de les ones

com si no fossin clars tots aquests fars
que escriuen la mida tan curta
que ni és una excusa
pel nostre viatge

gira, però a roda de ter
hi tinc una amor secret
que porta el nom del meu àngel

gira la roda del temps
i s'acosta silent
el moment de les ombres,
sabent la dansa dels morts
farem l'últim esforç
pel darrer aprenentatge

i si no fos absurd el més enllà ,
seuríem rera la finestra,
mirant un capvespre
amb les mans llaçades
per dir-nos l'últim adéu
pel què no hi hagué mai temps
mentre deixàvem l'escola

gira, però a roda de ter
tenim un amor secret
que porta el nom d'un bon àngel...

no venim al món per a patir

si saps que no fas cap mal, o almenys no expressament, i que ets tal com ets, i que no pots ni vols dixar de sentir tal com sents les emocions agradables que vius, no has de patir més del compte... no has de desconfiar dels altres, i menys encara de les persones que estimes... i tens la sort que t'estimen...

elles tampoc fan cap mal, o almenys no expressament... i també són tal com són... i perquè és així com t'agraden, no vols que dixen de ser-ho, ni de sentir com senten les emocions agradables que viuen.

no venim al món per a patir, encara que a vegades ho féssem. només sé que venim... i que mo n'anem.

cicles

he escrit "cicles"... i m'he trobat contemplant pedres...


"cicles" - james lambourne

http://jameslambourne.blogspot.com/

"entre paredes de cartón"

munts i munts de paper... albarans i factures de clients i de proveïdors, despeses, cartes entrades, cartes sortides, rebuts, extractes, remeses, contractes, impostos, assegurances, catàlegs, tarifes...

munts i munts de paper barrejats amb objectes variats... plats i gots i coberts de plàstic, carmanyoles, accessoris de nevera, bolígrafs, un ventilador, tacògrafs, un radiador, cantoneres de plàstic doblegades, draps, algun jersei rebregat, documentació manuscrita, esgrogueïda, de l'any de la picor, adormida en una petita capsa de cartró que m'emociona trobar i guardar a banda...

munts i munts de paper barrejats amb objectes variats... en prestatges, en armaris, en arxivadors, en carpetes, en calaixos, arrebotint (lo diccionari em diu "rebotint") tot l'espai disponible, aprofitant forats i racons, acumulant pols i més pols...

de 2008, de 2007... de 2001, de 2006, de 2004, de 1999, de 2005, de 2000, de 1998... d'obri'm i mira'm de quan sóc...

tot això, desordenadament repartit en un quartet de cinc per u, en un altre de tres per dos, i en una planta baixa aproximadament de set per nou, atrotinada, bruta i mal aprofitada, on unes banyeres de fundició, uns lavabos i uns bidets que fa temps que ningú vol, pel seu pes o pel seu color, se fan companyia en silenci.

massa temps alimentant lo desordre. massa temps i massa espai inhabitable per a les persones i per a tants d'objectes.

i una estufa de llenya, tan a prop...

podria acabar sent tot material de reciclatge... o foc i fum i cendres...

però la major part del contingut de tot este paisatge, hem de conservar-lo, si bé el paisatge hauria d'acabar sent completament diferent.

i com guardar-lo?

primer, cal revisar-lo i ordenar-lo bé, saber què hi ha... i mentrestant anar rumiant com podríem distribuir-lo, amb quins criteris, amb quines pautes...

de moment, esta setmana, a ratets (castellanisme inadmissible, me diu lo diccionari), he fet neteja al quartet de cinc per u, al de tres per dos, i he començat a fer-ne al de set per nou.

he ficat en fundes los arxivadors, i després en capses, numerant-les. he escrit dates i lletres de l'abecedari on faltaven. he dixat espai lliure al quartet de cinc per u, d'ús més freqüent. he traslladat algunes capses, provisionalment, al quartet de tres per dos, procurant seguir un ordre.

la intenció és condicionar la sala gran de set per nou... i així poder distribuir bé l'espai i tot el material. però, abans, cal buidar-la.

encara queda molta feina per fer. i tinc ganes de fer-la.

ordenar, netejar... són tasques que sovint me fan molta mandra d'emprendre... "per on puc començar?"...

quan m'hi poso, m'agrada fer-les. lo paisatge canviant i després transformat me compensa. mentre ho faig, és com si em carregués d'energia... pim-pam, pim-pam...

estos dies, mentre endreçava, me venia una cançó de la luz casal... "no aguanto más"...

fa un moment, escoltant-la i disfrutant la música, he pensat que no m'identificava amb la lletra... al contrari: que gairebé em servia com un al·licient més per a continuar amb la feina. ara penso que, potser, en part, si finalment m'he decidit a fer-la és perquè... ufff... sí que començava a no aguantar tant de desordre.

habitualment, mentre estic treballant, tinc la impressió que hi ha moltes altres feines més prioritàries... i això fa que de vegades no valoréssem prou la pèrdua de temps i d'esforç que implica treballar en un entorn desordenat.

hi ha altres factors que també m'han ajudat a posar-m'hi... l'acabament d'un any i el començament d'un altre; la incorporació d'un company que mos ha permès repartir més la feina; la possibilitat de comentar amb ell i amb altres companys esta necessitat; el fet de trobar-me enmig d'una quinzena, de la facturació del quinze i de la facturació del trenta; i també... va, sí... busquem-li alguna cosa positiva a la famosa "crisi": la necessitat de revisar i de fer-ne seguiment, amb més detall i amb més dedicació, saldos pendents de cobrar.

dixo aquí la cançó de luz casal que estos dies m'ha estat acompanyant, "no aguanto más"... encara que, de moment, afortunadament, anem aguantant.


"no aguanto más" - luz casal

la classe dels ossets

quan van operar l'aicard, va estar uns dies sense anar a col·legi i sense trobar-se amb los companys i amb la mestra.

quan va tornar a classe, li havien preparat un regal sorpresa :)

van donar-li un quadern, "sóc de la classe dels ossets!", on cada xiquet i cada xiqueta van fer-li un dibuix i van escriure-li al darrera alguna cosa.

és una preciositat.

penso què els deuria dir la mestra... va ser una sorpresa fantàstica. van fer feliç l'aicard... i a mi també.

cadascú va dibuixar, va pintar i va escriure allò que va voler... i allò que va poder.

me quedo distreta tornant a mirar les làmines... l'aicard i la sara, esta nit, també han al·lucinat.

hi ha dibuixos i paraules plenes de tendresa i de carinyo...

i ja no diré res més. millor dixar aquí el regal... de quan tenien 6 o 7 anys.

quina colla, ells i la mestra!

anna l.

ada

àlex

paco

maria

hèlia

anna k.

jaume

ainat

nabil

raül

quim

josep

amar

mireia

aicard i sara, febrer 2004... març 2005

(este post ha sorgit de pensar en un altre que faré després. buscant uns papers, he trobat un tresor: un quadern que van regalar-li a l'aicard los companys de classe, fa uns anys, quan van operar-lo de la fimosi. m'he emocionat de retrobar aquella sorpresa, plena de dibuixos i d'escrits per a l'esquimalet. abans que anessen a dormir l'aicard i la sara, ho hem estat mirant... i ells també s'han emocionat.

he pensat que m'agradaria portar als camins aquell regal, i mentre escanejava les làmines del quadern, he anat a buscar fotografies d'aquell moment...

així ha sigut com he retrocedit a l'aicard i la sara, entre febrer de 2004 i març de l'any següent)

l'aicard tenia cinc anys quan la sara va nàixer el sis de febrer de 2004.

abans que ella arribés, ell ja l'estimava.

quan la sara encara estava dins meu, a ell li encantava parlar amb ella, explicar-li coses, posar-li música, fer-li carícies posant-me les mans damunt la panxa, suaument, escoltar-la, notar els seus moviments i com anava creixent.

estava molt content i emocionat de pensar que tindria una germana petita.

quan va nàixer, ell la cuidava :)




quan la sara tenia un any, van haver d'operar l'aicard de la fimosi.

va ser en aquell temps quan va aprendre que el "pito" també té el nom de "penis", i tothom quedava molt sorprès quan la gent li preguntava "què tal, aicard?", i ell contestava, "m'han d'operar el penis".

a la sara també li ho explicava...



l'operació va ser el mes de març de 2005, a l'hospital de sant joan de déu.

lo viatge cap allà va ser especial... anàvem en cotxe, amb la iaia, i per l'autopista vam començar a trobar neu...

quan vam arribar, va ser bonic trobar aquell paisatge tot emblanquinat... i la panoràmica de barcelona des de la finestra de l'habitació de l'hospital.



per a l'aicard, sant joan de déu no era un lloc desconegut, i tampoc era la primera vegada que l'operaven. la seua relació amb los metges i amb les bates blanques sempre ha sigut bona. va estar tranquil, abans i després.

a l'habitació, tenia un company amb qui es van fer amics, lo francesc, un xiquet de la seua edat.

en esta foto, hi ha l'aicard escrivint los números amb una plantilla, en una pissarra...



l'operació va anar bé.

al cap d'uns dies, ja baixava pel tobogan, feliç i content... a dalt, sa germana, valenta, també volia fer com ell :)



aquella pasqua, vam passar uns dies de festa a barcelona. vam anar al museu de la xocolata... mmmmmmm! què bona!

la sara encara no caminava del tot sola... però en tenia moltes ganes i igualment s'ho arreglava per a moure's... i moure'm :)

aquí, en un carrer ample al barri del born... l'aicard, mentrestant, assajant...



i a la plaça catalunya, tornant a ballar... aicard... bisbal!

carrilet i carrilet

"lo carrilet de la cava" - quico el célio, el noi i el mut de ferreries

Lo Carrilet de la Cava (1926-1967)

Quico el Célio, el Mut i el Noi de Ferreries

lo carrilet de la Cava
fa uns quants anys que va plegar
perquè els autos i les motos
no el dixaven guanyar el pa,
però jo que sempre penso
los amics que anem perdent,
en carinyo jo li canto
per poder donar a saber
del carrilet de la Cava,
sempre me'n recordaré.

ai, carrilet!
quan poc a poc avançaves,
quina il·lusió!
quan esperava mons pares...
lo teu xiulet
volem tornar-lo a escoltar.
a la ribera,
ja no et podrem olvidar.

becicletes, estraperlo,
guardiacivils i estudiants,
sacs d'arròs, molts de pagesos
i colles de valencians,
embrassades, gent malalta
de quartana i de dolor,
i cistelles en pollastres,
alguna àdena i capons,
aubergínies i tomates
per a regalar als sinyors.

ai, carrilet!
quan poc a poc avançaves,
quina il·lusió!
quan esperava mons pares...
lo teu xiulet
volem tornar-lo a escoltar.
a la ribera,
ja no et podrem olvidar.

los jóvens van a la costa
i les dones al mercat,
los hòmens a pagar l'aigua
o a parlar en un abogat
i a les voltes del migdia,
a dinar a casa verdal,
i a la tarde, cap a casa,
a tornar a l'arròs bullit,
farinetes o recapte
i xapadillo rostit.


un company de feina mos va dir l'altre dia que al youtube se poden trobar imatges del "Carrilet" en una pel·lícula de l'any 1954.

buscava el mas de catxina i no l'he trobat. potser passejant pel delta i preguntant a algú, podríem reconèixer encara el trosset de paisatge on surten aquelles cases, aquell pontet a tocar dels arrossals mentre el tren se'n va...

no recordo haver trobat mai cap rastre al delta de la via del carrilet, però potser buscant i rebuscant...

en un blog, http://terradeldelta.blogspot.com/2008/07/el-carrilet-torna.html, vaig trobar una notícia d'este juliol passat on diuen que l'ajuntament de deltebre s'ha proposat que una escola taller pugue restaurar el vagó dels passatgers.

me va fer gràcia trobar les imatges d'esta pel·lícula... lo carrilet, la via, el riu, la barqueta i la lanxa, l'embarcador, los camps d'arròs, carros aparcats... i la gent, les dones amb faldes llargues i mantons... elles i ells amb lo cap cobert.

i també la fitxa, on surt "país: sense especificar", i una frontera moral als set anys...


"relato policíaco" (1954)

http://www.hoycinema.com/Relato-policiaco-1954.htm:

- Año: 1954
- Director: Antonio Isasi- Isasmendi
- Guión: Antonio Isasi- Isasmendi Antonio Irles
- País: Sin especificar
- Género: Cine Negro
- Edad: Sin clasificar
- Sinopsis: El inspector Nogués cuenta a sus alumnos de la Escuela General de Policía dos casos opuestos vividos por él, en relación con el uso de las armas de fuego.

http://www.culturalianet.com/art/ver.php?art=18926:
- Calificación moral: No recom. menores de 7 años

víctibles i culpames?

en un dels blogs on m'agrada anar a llegir, vaig trobar un post que em va sorprendre per la forma en què tractava el "victimisme".

començava parlant-ne en tercera persona... fins arribar a la primera del singular.

me va agradar que ho relacionés i ho encarés amb la necessitat de responsabilitat envers un mateix.

sovint, quan se parla de "víctimes" i de "culpables", tinc la impressió que esta classificiació de les persones i dels comportaments no és gaire encertada, i no sé fins a quin punt pot ser útil, adequada, o més aviat contraproduent.

m'agradaria pensar que, més enllà d'este vocabulari que mos parla de sentiments molt arrelats, hi ha altres formes de viure i de relacionar-mos, altres formes de ser i de sentir-mos, menys víctimes, menys culpables... i prou responsables.


"raquel" - jorge drexler

d'un transistor i de viatges

este transistor vivia a casa la iaia josefina i arcadio.

anit vaig anar a buscar-lo, pensant que potser algú que ha marxat podria emportar-se'l i entretenir-se reparant-lo, i, una vegada el tingués arreglat, escoltar la ràdio quan li vingués de gust fer-ho, en companyia o tot sol.

me sembla que la iaia el tenia al seu costat mentre cosia. potser arcadio l'escoltava quan jugaven a futbol o... no ho sé.

fa un moment, he trobat una cançó d'una "transistor radio".

la lletra parla d'un xiquet... i d'un iaio que volia ensenyar-li alguna cosa.

després d'un llarg viatge, lo menut li pregunta: "on és allò que em volies ensenyar?"

i el gran li contesta: "m'ha arribat l'hora d'anar-me'n... i és cert que volia ensenyar-te una cosa... però ara hauràs de trobar-la tu mateix".

"no estic preparat... i no, no ho vull fer".

al cap de vint anys, aquell "xiquet" continua preguntant-se on deu ser allò que l'avi volia ensenyar-li... fins que un dia acaba pensant que potser "el lloc" és tots aquells llocs on ha estat i allà on és ara.

"transistor radio" - cloud cult

I heard grandpa on my transistor radio,
though he turned in his bones twenty years ago,
and he said, "kid, there's something that I'd like to show you;
get your things, it's time for us to go"

so I grabbed my backpack, my flashlight, and a bag of caramel corn,
I got my bicycle, and the radio, and I headed on the road, I said
"I'm ready for what I'm about to see, yup!"

I headed north 'til rain had turned to snow
through rusty towns and dusty gravel roads,
and I said, "grandpa, where is this thing you wanted to show me?"
he said, "kid, you got a long way to go"

so I went through canyons, caves and catacombs, I sailed on bicycle boats,
I slept in chapels and brothels, I met the nicest folks,
I said, "I'm ready for what I'm about to see, yup!"

I heard grandpa on my transistor radio,
he said, "kid, it's time for me to go,
and I know that there was something that I wanted to show you,
but it's time for you to find it on your own"

let me tell you about rage when a signal died that day,
there's nothing out there and I don't care, it's to take my life away,
"I'm not ready and I don't want to see, nope!"

It's been years since I heard my transistor radio,
yet I keep going to where it seems I'm meant to go
and I finally realized what he wanted to show me
where I've been, where I am, is the show
where I've been, where I am, is the show
where I've been, where I am, is the show

"nagumomo"

tot lo matí que, de tant en tant, me trobo taral·lejant "nagumomo".

està cantada en dos llengües, me sembla, per a mi desconegudes.

m'encanta com sonen les paraules i la música, i les seues veus.


"nagumomo" - cheb mami i susheela raman

"confidencias" - gotan project, amb la veu de cecilia roth

...
...
...

se sienta en la mesa
y escribe

ritmes

fa calor

obro la finestra
i (no) entra (ni) una mica de corrent d'aire

(no) puc respirar

* * *

he recuperat este esborrany escrit a l'estiu, afegint: "agost amb no-consolador, o amb ni-no-consolador". i després he vist que m'havia equivocat, perquè eren los parèntesis, los consoladors.

una altra vegada, començo a notar-me una mica saturada de blog.

al matí, me costa molt aixecar-me del llit. "cinc minuts més"... "deu minuts més"... "cinc més i m'aixeco"... i al final, surto del llit massa tard i hem d'anar els tres de bòlit per vint minuts de droperia.

avui no hem tingut temps d'esmorzar. i encara no li he cosit a la sara els botons de la bata (no ho he fet des d'abans de nadal, i esta nit, continuen esperant-me).

cada matí, la sara em demana que li pose un clip als cabells, o que li face una cua, però "t'he dit que fem tard! no tenim temps! dixa'ls estar, els clips! has agafat la carmanyola i la motxilla?? aicard! tu ja estàs?! encara no t'has posat la jaqueta?? va!!!"...

al migdia, venia pensant: "he de comprar menjar per a la marina, i hem de baixar a passejar, que este matí no hem tingut temps de fer-ho; arribaré a casa i no obriré l'ordinador; baixaré amb la marina, li ompliré els bols d'aigua i de pinso, agranaré la terrassa i la galeria, faré els llits, posaré una rentadora, ventilaré les habitacions; i continuaré sense obrir l'ordinador; hauria de dinar; i, si tingués deu minuts, m'aniria de conya gitar-me un ratet al sofà".

abans d'arribar a casa, he anat a comprar el menjar de la marina, però només ho he fet perquè ja no quedava ni una ració de pinso.

quan he entrat per la porta, la primera cosa que he fet no ha sigut baixar a passejar amb la marina. no. la primera cosa ha sigut engegar l'ordinador, tot i que venia mentalitzant-me que no l'obriria.

ionqui total.

després, sí. hem baixat al carrer. li he posat aigua i menjar a la marina. he obert finestres. he agranat la terrassa i la galeria. he fet lo llit de la sara i el meu. he desfet lo llit de l'aicard i he posat los llençols a la rentadora (cosa que hauria d'haver fet al matí). m'he portat a l'ordinador un tassó de sopa i un tros de carn que van quedar ahir del sopar (cosa extraordinària, perquè normalment si dino és perquè em faig ràpidament un "bocadillo").

fa unes setmanes, quan me costava tant entrar als camins i trobar-me amb la iruna, contestar o dixar comentaris, quan hi havia molts dies que ni tan sols tenia ganes de passejar per enlloc, quan m'angoixava obrir l'ordinador i ja ni l'obria o necessitava tancar-lo de seguida..., se dilatava el transcurs del temps: a la nit, me n'anava al llit més aviat, i m'adormia (van haver uns dies, que em despertava moltes vegades, però pensava "les dotze? què bé... encara em queda tota la nit; la una? encara un munt d'hores per a continuar dormint; les tres? i semblen les vuit!; les cinc? què llarga és la nit, i què bé s'està al llit); i quan arribava el matí, sortir del llit no em semblava, com ara, impossible.

podíem esmorzar tranquil·lament; podia fer cues o posar clips als cabells de ma filla; mon fill tenia temps de dutxar-se i de vestir-se sense que jo l'"ajudés" (que és no ajudar-lo; al revés); podia ventilar una mica la casa; i no ajornar fins al migdia els llits per a fer i la roba bruta; no arribàvem tard a col·legi; i no mos calia anar corrent, com si el món s'acabés.

distanciant-me dels camins, allunyada de la iruna i de les "companyies", tenia sensació de vida molt més avorrida, molt més atrapada entre materials, clients i proveïdors, entre albarans, factures, rebuts i no rebuts, com més grisa, però al mateix temps me sentia més responsable i més dins de la vida que tinc fora dels camins i de l'ordinador, més amb mons fills, més a prop de com juguen, de com miren, de com dibuixen, de com escriuen, de què expliquen... a un altre ritme.

després de sopar, fer els deures però fer-los a poc a poc, amb paciència, tranquil·lament... i jugar una mica, o estar un ratet al sofà, xerrant amb ells, o pessigolles i carícies, o no fer res i descansar junts abans d'anar a dormir, o mirar la tele, o mirar llibres...

quan no tinc pressa de tornar a trobar-me clavada en esta cadira, davant la pantalla de l'ordinador, lo temps passa diferent, i la vida.

no em plantejo no ser "ionqui", potser perquè m'agrada massa ser-ho, tot i que moltes vegades és per a mi angoixant.

la relació que tinc amb l'ordinador sé que m'atrapa, que m'absorbeix. o potser hauria de dir que m'hi quedo atrapada, absorbida. i també que a vegades m'expulsa.

xino-xano, anar fent?

pos a vegades serà que sí; i a vegades serà que no, i me tornaré a embalar, o a paralitzar; i a vegades, a mitges.


"no tengo tiempo" - azul y negro

lletra petita

lo que oyeron esa noche, y siguieron oyendo muchas noches más, era que la india y pakistán cada vez estaban más cerca de la guerra. las tropas de ambos países se vigilaban desde sus fronteras, al tiempo que dacca insistía en acceder a la independencia total. la guerra tendría lugar en suelo de pakistán oriental. los estados unidos se alineaban con pakistán, la unión soviética con la india y lo que pronto sería bangladesh.

la declaración oficial de guerra tuvo lugar el 4 de diciembre; doce días más tarde, el ejército pakistaní se rendía en dacca, víctima del combate a casi cinco mil kilómetros de sus líneas de suministro. éstos son los hechos que ahora conozco, a los que puedo acceder en cualquier libro de historia, en cualquier biblioteca. pero en ese momento, hablando en términos generales, aquello constituía para mí un misterio remoto y plagado de circunstancias caprichosas.

lo que recuerdo de esa guerra de doce días es que mi padre ya no me decía que viera el noticiario con ellos, que el señor pirzada dejó de traerme caramelos y que mi madre se negó a preparar otra cena que no fueran huevos duros con arroz. recuerdo que algunas noches ayudé a mi madre a disponer las sábanas y las mantas sobre el sofá para que el señor pirzada pudiera quedarse a dormir; también recuerdo las altas voces angustiadas en mitad de la noche, cuando mis padres llamaban a nuestros familiares de calcuta para reunir más detalles sobre la situación. sobre todo, recuerdo que, durante esos días, los tres se movían como si fueran una misma persona que comiera la misma comida, compartiera el mismo cuerpo, el mismo silencio y el mismo miedo.

"cuando el señor pirzada venía a cenar"
intérprete de emociones (2000) jhumpa lahiri. ediciones del bronce

entre guerra i no-guerra

morts, ferits, destrucció, atacs, ofensives, "polítiques de defensa"...

tristesa, ràbia, odi, gana, set, congelació, necessitat de supervivència, desig de venjança, impotència, convicció d'hiperpotència, inseguretat, frustració, incomprensió, indiferència per l'altre...?

gairebé per totes bandes, incapacitat de somiar la no-guerra.

intento buscar rastres d'esperança... alguna escletxa.

"rebelión judía contra el ataque de israel"? (www.publico.es)

i a la pagina del darrera, "la inacabable lista de traidores", on una organització sionista a ultrança inclou fins i tot a ehud olmert, mentre a la pàgina 6, "el ejército israelí prepara el gran asalto", a la pàgina 7, "estados unidos está intentando encontrar un barco mercante que pueda transportar unas 3000 toneladas de armamento con destino a israel", i, en un racó xicotet, "a l'esquerra", "españa vendió armas a tel aviv hace seis meses (www.publico.es/189676)".

i si "venguéssem" les armes als palestins -me referixo a aquells palestins que són partidaris d'utilitzar-les-, tindríem més tranquil·la la consciència? pensem que això seria més "just"?

parlar i escoltar, comunicar-se, arribar a acords, conviure, no saber ben bé on volem anar però sí per on no volem anar... pel que sembla, és molt més complicat.

intento buscar rastres de què pensen xiquets i xiquetes d'origen israelià i palestí.

intento trobar-los mirant-se, parlant-se, escoltant-se... donant-se la mà.

una persona del líban me va explicar una vegada que quan era petit anava a escola amb xiquets i xiquetes de totes les religions, de totes les ideologies, de diversos orígens. i que allò era possible.

també em va explicar com van morir amics seus a la guerra.

vaig "donar per suposat" que estaria "en contra" d'"israel".

però no ho estava. i tenia molt present les actuacions de qui, "defensant-se", havia portat la guerra fins a "casa seua".

era un plantejament que encara no havia escoltat mai tan de prop.

me va sorprendre.

he trobat un vídeo d'un documental on parlen xiquets i xiquetes: "promises".

un dels xiquets diu: "a la guerra, totes les parts sofreixen. potser hi ha un guanyador, però... què és un guanyador? tots morim. tots perdem".

una xiqueta diu a uns companys: "els palestins i els israelians haurien de trobar-se. (...) no els polítics! a mi m'agradaria que mos trobéssem los xiquets".

per un moment, m'ha semblat vore una miqueta de llum a través d'esta escletxa.

després, he entrat a mirar i a escoltar altres vídeos... alguns capítols de "el conflicto visto por ellos"...

i torna a costar-me somiar la no-guerra.

potser si, a més de somiar, intentéssem també viure i conviure mentre estem desperts...


"promises"

"if it be your will"

"if it be your will" - leonard cohen


"if it be your will" - antony and the johnsons


(no sé escriure la traducció d'esta cançó sencera, ni sé ben bé com llegir-la. m'agradaria comprendre-la)

if it be your will
that I speak no more
and my voice be still
as it was before
I will speak no more
I shall abide until
I am spoken for
if it be your will

if it be your will
that a voice be true
from this broken hill
I will sing to you
from this broken hill
all your praises
they shall ring
if it be your will
to let me sing

if it be your will
if there is a choice
let the rivers fill
let the hills rejoice
let your mercy spill
on all these burning
hearts in hell
if it be your will
to make us well

and draw us near
and bind us tight
all your children here
in their rags of light
in our rags of light
all dressed to kill
and end this night
if it be your will

if it be your will

* * *

12/01/09

un amic m'ha enviat la traducció d'esta cançó en castellà:

si es tu voluntad que no hable más y mi voz calle, como era antes, no hablaré más y esperaré a que mi silencio hable por mí, si es tu voluntad.

si es tu voluntad que una voz sea verdadera, desde esta colina quebrada cantaré para ti, y desde esta colina quebrada todas tus alabanzas sonarán, si es tu voluntad dejarme cantarlas.

si es tu voluntad, si hay posibilidad de escoger, deja que se colmen los ríos y las colinas se alegren, que se derrame tu clemencia sobre estos ardientes corazones en el infierno, si es tu voluntad hacernos bien.

y aproximarnos, amarrarnos estrechamente, todas tus criaturas aquí, en sus andrajos de luz, en nuestros andrajos de luz, vestidos para matar, y terminar esta noche, si es tu voluntad.

si es tu voluntad.

per què les persones tenim dos galtes?

si algú et pega en una galta, dixa que et pegue també a l'altra?

si algú et pega en una galta, fot-li un cop de puny, una patada?

si algú et pega en una galta, intenta fer-li comprendre que no ho ha de fer?

si algú et pega en una galta, posa't a plorar?

si algú et pega en una galta, riu-te'n?

si algú et pega en una galta, vés-te'n?

si algú et pega en una galta, aprèn arts marcials?

si algú et pega en una galta, pregunta-li per què ho fa?

si algú et pega en una galta, tant si comprens com si no comprens per què ho fa, no tingues l'esperança que amb això no et tornarà a pegar?

si algú et pega en una galta, tingues esperança?

si algú et pega en una galta, aprèn-ne?

si algú et pega en una galta, no vulgues aprendre-la?

si algú et pega en una galta... com pots procurar que això no torne a passar?

de llúdrigues... enyorança

enyorada, tinc davant meu tres llúdrigues de xocolata, guardades en una bosseta transparent, lligada amb un cordill, amb un pergamí enrotllat. encara no l'havia desfet. no l'havia llegit fins ara.

ha sigut una meravellosa sorpresa: un poema, un regal preciós i inesperat.

al paper, no hi diu qui l'ha escrit, però... no cal.


enyorades llúdrigues del ter

ai aquestes llúdrigues
pètries i immòbils,
de figura ondulada
i musell ben afinat,
que omplen la buidor
de la plaça de la vila
o ofereixen el seu llom lliscant
als infants enjogassats
al pla dels socs...

temps era temps,
quan les aigües del ter
s'escolaven
com un mirall immaculat,
i el seu cant sonava
com un remoreig inacabable
i la ribera era un teixit
de natura ufanosa,
les llúdrigues joguinejaven
indeturables
i s'ajaçaven i niuaven
en els seus arrecerats caus.

però els anys i la cobdícia
han anat enterbolint i desfent
aquell petit, preuat paradís
i, així, a poc a poc,
les llúdrigues han anat emmudint
i, ara, dormen el son del temps
en la nostra urbana plaça.

qui ens retornarà
l'alegria del riu
i aquell gest gràcil i enjogassat
de les llúdrigues pescadores
que anuncien
la puresa de l'aire,
la nitidesa de l'aigua,
i una natura exuberant
amb arbres, aus i animals:
un entorn més humà?

espècie de somni estrany i màgic, real i irreal

m'he despertat a les set del matí, i a les set i cinc, la sara ha entrat a l'habitació, mig adormida encara, i s'ha ficat dins del meu llit.

"avui vénen los reixos?" (ella ho diu així, com son pare, ampostí)

li he dit que sí, i ha fet cara d'alegria.

quan he sortit de la dutxa, ella s'ha aixecat del llit i ha anat a buscar un paper i un llapis... "què fas, sara?", "encara he d'escriure la carta, mama"... "ufff! és veritat... va, pos, si l'escrius ara, a la tarde, després de vore com arriben los reis pel riu, mentre vaiguen cap a l'ajuntament, natros anirem a portar la carta a correus, l'enviarem urgent i encara els arribarà a temps".

(quin desastre de mare... mira que no tenir feta la carta dels reis...)

ella s'ha quedat tranquil·la i s'ha posat a escriure-la, amb una lletra de pal claríssima.

ha començat en veu alta, "vull uns patinets"... "però, sara, no els saludes?"

"estimats reixos
vull uns patinets
i el castillo de diamantes"

"sara... pensa que els reis no sempre poden portar-ho tot..." (perquè a gascó el famós castillo de diamantes estava esgotat fa dos dies i ja no confiava que els reis poguessen portar-lo. confesso que ja m'anava bé que fos així, perquè això del castillo de diamantes de la barbie me superava una mica...)

"l'any passat no em van portar el què els vaig demanar"...

ja no recordo què va demanar (segurament, alguna cosa que també s'havia esgotat quan los reis van a fer les compres a última hora); ella tampoc se'n recordava de què era allò que va demanar i que no li van portar, però esta era la impressió que tenia.

l'aicard s'ha despertat al cap d'un moment, sense haver escrit la seua carta. "vols fer-la ara? o a la tarde, amb la iaia?"

no tenia pressa de fer-la, preferia esmorzar... "ja la faré amb la iaia".

a migdia, quan he sortit de treballar, he anat a buscar-los i els he portat a casa mons pares. després de dinar, abans de tornar a la feina, he passat pel súper, pensant en la il·lusió que tenia la sara i en la cara que faria quan se trobés que els reis, enguany, tampoc li portaven allò que havia demanat. no confiava trobar el castillo de diamantes... però... en unes lleixes ja molt buides... l'he trobat.

69 euros :S... 69? és un número molt bonic... però... joder! 69 euros...

m'he posat un dit al front, m'he concentrat molt i molt per a contactar telepàticament amb los "reixos" de la sara... i els he explicat on podien trobar lo desitjat castillo de diamantes... "a gascó no el trobareu, però si veniu al sabeco..."

després de la màxima concentració telepàtica, i amb un foradot a la butxaca, he passat per casa, a barallar-me amb un paper d'embolicar i a guardar en un armari les energies gastades.

a les cinc i mitja, un client me demanava una tassa de vàter d'aquelles arran de paret, sense forat al darrera... jo li ensenyava el dama senso compacte... "i una columna de dutxa... i un moble de bany..."

començava a fer-se tard.

"he vingut en un bon moment... no hi ha ningú i podem mirar-ho tranquil·lament", m'ha dit... "sí... però... avui plegarem abans perquè... vénen los reis! i mons fills voldrien vore'ls arribar"

"pos tons fills són lo més important! quants anys tenen?"

"deu i quatre"

"au, vés!, tranquil·la... ja tornaré un altre dia"

segons lo diari, a les sis arribaven pel riu... passejada curta pel barri de ferreries i cap a la plaça de l'ajuntament, des d'on sortia la "cabalgata".

a les sis, he arribat a casa i ells ja estaven preparats, amb les dos cartes a les mans.

ma mare se n'ha anat i natros... cap al riu, a vore'ls arribar.

de camí, quan ja estàvem a tocar del riu, en un carreró fosc que semblava desert... mos hem trobat uns patges... uns cavalls... un guàrdia municipal i... melcior, gaspar i baltasar!

això sí que no mos ho esperàvem!

"què fan aquí? ja han arribat???"

mos hem aproximat a ells, bastant al·lucinats...

melcior mos ha mirat, però estava massa ocupat arreglant-se la capa...

baltasar parlava amb un patge...

"gaspar... majestat..."

somrient, mos ha saludat i mos ha donat la mà.

"portem aquí les cartes, que encara no havíem pogut enviar-les... podem donar-te-les?"

"sí, sí... clar! doneu-me-les. després miraré els meus arxius per a saber com vos heu portat... tu com te dius?"

"sara"

"i tu?"

"aicard. i aquí vos hem apuntat la nostra adreça", i li ensenyava...

"moltes gràcies, gaspar. anem... a vore-vos arribar"

"vols fer-li un bessito a gaspar, sara?"

i sí, l'ha besat a la barba.

"i tu, aicard?"... ha dit que no, movent lo cap.

ha sigut una situació molt estranya, trobar-los allà, en aquell carreró solitari...

hem continuat passejant, mig a la parra...

a banda i banda del riu, hi havia gent esperant-los, mirant a l'aigua des de la barana.

a la vora del riu, hi havia foguerades enceses, bengales...

hem caminat per tot lo passeig, més enllà de l'església del roser, fins la rampa on pensàvem que arribarien les barques.

"potser han parat un moment a pixar i ara tornaran a pujar a les barques... penseu que per a ells això també és molt emocionant"

al cap d'un moment, ha aparegut a l'aigua una estrella blanca...

"l'estrella que els guia per a arribar..." (experta com sóc en tradicions, no sabia ben bé com continuar...)

"al naixement del nen jesús?", ha dit la sara; "sí... al nen jesús"

uns minuts de silenci... i una pregunta que m'ha descol·locat:

"i cada any porten regals al naixement del nen jesús?"

coquets... m'he imaginat lo jesuset naixent cada nadal... cada any repetint-se un mateix embaràs, un mateix part, i la mateixa trajectòria dels reis amb l'estrella, portant-li regals...

al cap d'una mica, tres barques, amb les veles il·luminades, plenes de llums de color groc...

algú ha cridat: "no vénen pel riu! vénen per allà!"

i tota la gent que estàvem encantats mirant a l'aigua, hem vist com venien a peu i a cavall, i com les barques, buides, se'n tornaven...

vaiga...

han arribat on pensàvem que havien d'arribar... i pel riu, però no per l'aigua.

l'alcalde els ha rebut i han pujat a un carruatge que una locomotora de tren arrossegava.

darrera d'ells, uns cotxes foscos i grans, amb matrícules en àrab, duien patges que repartien caramels, sense molt d'entusiasme.

se m'ha fet molt estrany...

mos hem aproximat a un cotxe, a demanar caramels... un patge mos ha ensenyat una bossa buida, posant-la boca avall... i mos l'ha donat.

ha sigut una mica impactant. sort que dins la bossa encara hem trobat un caramel despistat...

"anem a la plaça de l'ajuntament? ells ara vindran i em sembla que d'allà sortiran amb les carrosses"

al pont hi havia molta gent... i també a l'altra banda del riu.

quan ja arribàvem a l'ajuntament, en un carrer mos hem trobat una colla de patges, xiquets i xiquetes, portant carretons amb regals...

també hem trobat l'andreu, un amic de l'aicard, amb son pare i sa mare.

amb ells hem entrat a la plaça.

l'andreu, a la carta, ha demanat un llibre de llengua i un de matemàtiques, ben gruixuts, com els que utilitza un cosí seu que va a una escola ordinària.

sa mare m'ha comentat que ell se pensa que només de tenir els llibres ja sabrà com fer el què hi ha... divisions, arrels quadrades...

hem vist los reis al balcó de l'ajuntament... hem escoltat com parlaven i demanaven un desig als polítics... pau.

després, hem anat a l'avinguda de la generalitat, davant del mercat, i hem buscat un trosset des d'on mirar la "cabalgata".

unes dones que teníem al davant han dixat passar l'andreu, l'aicard i la sara al davant, amb altres xiquets que ja s'estaven esperant.

han passat carrosses amb personatges de contes... uns soldats de plom, tocant tambors, amb una maneta a l'esquena per donar-los corda, una ballarina, peter pan, la wendy, la "campanilla", una estrella molt gran amb la cua de tela blanca, altres estrelles més petites... músics disfressats...

ara melcior... després gaspar... i baltasar, en unes carrosses molt altes, llançaven caramels, i tothom intentant agafar-ne...

darrera de cada carrossa, una colla de xiquets i xiquetes corrien a arreplegar-ne amb bosses a les mans.

una dona ha comentat: "si posessen trossets de carn de tocino embolicats amb paper, ja vories tu si els agafarien!"... i ella mateixa, al cap d'uns segons, ha reaccionat: "què cruel sóc..."

unes furgonetes tancades, potser plenes de regals, anunciaven propaganda de botigues i de comerços... (no recordava haver-ho vist abans)

quan ha passat un tractor ple de carbó, una xiqueta que hi havia al davant, convençuda, ha dit: "segur que és per a mi". (d'això se'n diu consciència, o mala consciència, una de les coses que aprenem des de petits)

també hem vist uns espies, amb gavardines, ulleres fosques, una llibreta en una mà i un llapis enorme a l'altra, que s'acostaven als xiquets... "tu com te dius? i com t'has portat?"

la sara, fa dies, m'explicava que el patge fumera és qui vigila si mos portem bé o malament... quan ha vist los espies, m'ha dit, "estos no són lo patge fumera"...

m'escolto explicant ara la "cabalgata" i tinc sensació de cosa rara... però en general ha estat bé. de tant en tant, buscava les seues cares, per a vore si estaven contents, emocionats... i sí... s'ho miraven amb sorpresa, il·lusionats, i han volgut estar allà fins al final.

hem tornat cap a casa, amb l'andreu i amb sa mare. son pare, molt abans, s'ha perdut pel camí per a fer algun exercici de telepatia que li faltava.

hem arribat a casa, hem baixat a passejar amb la marina, hem fet sopar, hem sopat, hem preparat una plateret per als reis amb neules, polvorons, torró, unes copes, una ampolla de cava, un poal d'aigua per als camells i un bol gran amb pataques...

"camells o cavalls?"

"me sembla que a la nit van amb camells"...

"i ja tenen les claus de casa?", preguntava l'aicard, "de totes les cases?", la sara...

"no les necessiten... són mags!"

igualment, he dixat oberta la persiana de la meua habitació... i ara obriré una ampolla de cava. ja és com un ritual. una copeta, solana.

en construcció

este matí, un client se queixava que "la tele mos bombardeja amb tanta crisi, tanta crisi..."; mentre ell parlava, ha entrat un altre client; "bon dia... què tal?", "está la cosa jodida"; treballa de paleta en una empresa de construcció i hi ha molt poca feina; ja li han dit que si no millora la situació, se n'anirà al carrer.

sí que la tele "bombardeja", en molts sentits, i diuen que "sempre, al darrera, hi ha interessos"... però no tot són bombardejos de fantasia. a fora, o aquí dins la vida, més enllà dels interessos, hi ha persones i realitats molt complexes.

més tard, un altre client mos explicava que no li agrada fer cases, pisos, perquè considera que és estafar la gent. "se demanen animalades de diners... i es construïxen desastres". s'esgarrifa de les barbaritats que s'arriben a fer, i cada vegada més. "ja voràs, d'aquí a set o vuit anys, quan tots estos edificis nous que s'han estat fent durant los últims temps se vaiguen assentant...". de fet, no cal anar-se'n del present per a vore-ho. ja està passant. "abans, se construïa d'una altra manera. ara, tot se vol fer de pressa" (no sé a què es referia quan ha dit "abans"... fa vint anys? trenta? cinquanta? més lluny encara?).

com s'estan fent les coses? com s'haurien de fer?

estos dies, va sortir en una conversa la pel·lícula "en construcción". l'he vista més d'una vegada i m'agrada molt.

ara m'ha tornat a venir a la memòria... i he entrat al youtube a buscar-la.

he trobat un paleta amb experiència ensenyant a un jove com s'ha d'utilitzar el nivell... i un company, assaborint la neu... compartint moments i records de vida, carinyosament, mentre perfilaven finestres.




també m'ha agradat retrobar aquells altres dos homes, al bar... i una taula plena d'objectes, "capritxos".




"en construcción"

"tunguska"

"return to tunguska" - alan parsons project