mentre estava mirant la pantalla de l'ordinador i teclejant números i lletres, un senyor s'ha assentat a la cadira que hi havia a l'altre costat de la taula, davant meu.
"hola. què necessita?"
ha aixecat les celles, ha somrigut, i mentre mirava el tomàs que entrava a l'oficina, ha dit, "res... he vingut amb ell".
"ah..."
"és mon pare".
i allavons m'he adonat que el pare era ell, i tomàs, son fill.
"pos se conserva molt jove, son pare, eh?"
i els dos hem somrigut. quina mirada més "pilla"...
he continuat treballant, i ell, allà, tranquil·lament.
quan tomàs ha sortit del despatx, son pare s'ha aixecat de la cadira i l'ha seguit, en direcció a la sortida.
abans de marxar, mos hem tornat a mirar, mos hem dit adéu, i hem tornat a somriure.
ENTRANYABLE BOTIFARRA!!! , ACÍ T'ESTIMEM!!
Fa 2 setmanes
2 comentaris:
i és ben possible, iruna, que li hagis regalat un dels millors somriures del dia...
un somriure per a tú...
ahir vaig entrar decidida a esborrar este escrit abans de llegir el teu comentari.
no tenia ganes de comentaris, ni de trobar-me amb la sensació d'haver de contestar-ne.
vaig preferir esborrar-lo i au.
d'això que em vas dir... vaig pensar, "què va, dona!", perquè segur que aquell senyor, tal com era, amb aquella mirada "pilla", de somriures ne deu trobar un munt, i a més, los somriures... ni millors ni pitjors, són somriures... i aaaau.
lo teu somriure, bonica, "ni millor ni pitjor"... és preciós.
bona nit, carinyeta
Publica un comentari