"ningú mos acaça"

l'aicard m'explicava que, mentre esmorzaven o dinaven o sopaven, aquell cap de setmana a l'alberg de la cava, quan algú menjava molt de pressa, o amb cullerades immenses que gairebé no caben a la boca, o sense mastegar, la sònia els deia: "ningú mos acaça...", amb una entonació lenta i de tranquil·litat.

va ser una de les primeres coses que em va explicar, perquè "nikita menja molt de pressa! i la sònia..."

quan jo, estos dies, li dic que s'afanye, "va, aixeca't...", "va!, entra a la dutxa!", "aicard!, encara no t'has ensabonat?!", "va, repassa't d'una, que et quedes encantat! tanca l'aigua i vés a vestir-te"... "va, afanya't, l'esmorzar ja està a la taula", "xec! espavila't! que arribarem tard al casal!", o quan veu que corro massa anant amb lo cotxe... li agrada aplicar i recordar-me allò que va aprendre, i em diu, "mama... que ningú mos acaça...", amb tota la parsimònia del món, i jo, en part, me desespero, "ningú mos acaça, aicard, però no hem d'arribar tard!", però també sé que aixecant-mos un ratet abans, no l'atabalaria tant fent-lo anar de pressa...

m'agrada molt esta expressió que va aprendre... i també que aprengue a dutxar-se, i a vestir-se, que a poc a poc vaigue aprenent a preparar-se l'esmorzar... la motxilla... que procure poder fer-ho amb tranquil·litat, sense que ningú l'acace, potser aixecant-mos un poquet abans...

avui, a la compra, ell posava la fruita en bosses...

préssecs... mirava... número 14... a la bàscula... "número 14"... l'etiqueta adhesiva sortia... l'agafava... l'enganxava a la bossa... la tancava i al carro; tomates... mirava... número vint-i-set...

ell, la sara i nikita... m'han ajudat a fer la compra... entre els quatre l'hem feta.

són cosetes quotidianes que m'agrada poder fer-les.

i tenir temps de dir-mos entre natros i sentir "que ningú mos acaça"... encara que (i precisament perquè), en el dia a dia, tantes vegades tenim la sensació que mos falta temps.